Avui tinc l'honor de portar-vos l'anàlisi d'un títol gens suat, que per més que em consideri a mi mateix un arqueòleg aficionat dels videojocs, quan n'analitzo algun amb profunditat sol ser prou conegut. Doncs bé, en aquest cas, si bé la seva saga és prou coneguda, o com a mínim alguns dels seus títols, el videojoc concret que analitzo és més de nínxol.
Ja havia parlat del Nekketsu Kôha Kunio-kun (també conegut com a Renegade), del Nekketsu Kôkô Dodgeball Bu (també conegut com a Super Dodgeball), del Nekketsu Kôkô Dodgeball Bu: Soccer Hen (també conegut com a Nintendo World Cup) i del Downtown Nekketsu Monogatari (també conegut com a River City Ransom i Street Gangs), prou coneguts perquè van ser portats a Occident a la seva època, però avui li toca a una entrega basada -molt lliurement- en el trepidant esport de l'hoquei sobre gel que, fins fa poc, no tenia localització.
Es tracta de l'Ike Ike! Nekketsu Hockey Bu: Subette Koronde Dairantô, llançat el 7 de febrer de 1992 per a la Famicom al Japó i per poc no portat als Estats Units com a Crash'n the Boys: Ice Challenge, però va ser finalment cancel·lat.
Ha format part de diversos recopilatoris de la saga d'en Kunio-kun i fa molt poc, el 2020, el recopilatori inicialment per a la Switch (japonesa) Kunio-kun: The World Classics Collection va arribar a Occident, en aquest cas només en suport digital, per a la Switch però també per a la PlayStation 4 i la Xbox One.
És important, aquest detall, perquè es van agafar els títols japonesos i, per primera vegada i d'una manera sorprenent tenint en compte el reduït sector del públic a què apel·len aquests recopilatoris, es van traduir tots, llevat dels que ja de per si s'havien inclòs com a localitzacions occidentals, que ara podem trobar-hi tant en la versió localitzada a l'època com en la japonesa traduïda per primer cop, amb les diferències que hi ha pel que fa a escenes entre partits que s'havien perdut a la localització. En tot cas, això significa que des de 2020 tenim traducció oficial del títol d'aquest joc, no gaire més curta: Go-Go! Nekketsu Hockey Club Slip-and-Slide Madness.
Com és habitual als jocs de la saga, aquest títol també té una història (a banda d'una modalitat per a dos jugadors i una altra per a quatre) que contribueix al lore, i en aquest cas comença quan en Kunio i un company del club de dodgeball estan practicant llançaments i, sense voler, la pilota pica al cap d'un estudiant que s'amagava darrere d'un arbre. És en Yôichi, el pusil·lànime capità del club d'hoquei sobre gel, que volia parlar amb en Kunio per demanar-li un favor.
Resulta que el seu equip és tan dolent que, si no guanya un partit classificatori per al torneig entre instituts, serà desmantellat. Com que en Kunio i els seus amics ja havien ajudat un altre club, en aquell cas el de futbol, i el protagonista té una tendència natural a ajudar els altres -que no és incompatible amb les seves ganes de gresca-, accepta encantat i prepara un seguit de partits per reforçar tant l'equip d'hoquei com l'esperit d'en Yôichi.
Ja ens podem imaginar que serà una cosa similar al que aquí coneixem com a Nintendo World Cup, però amb discs i estics d'aquesta altra disciplina, que per naturalesa, almenys en la seva variant gelada, inclou cops i força violència, cosa que va perfecta per a la saga. Era, doncs, una bona idea.
Per descomptat, hi trobarem llançaments especials, personatges que surten volant en rebre un impacte del disc o que queden estesos a terra durant uns segons, així com molta acció (esportiva) i desenllaços trepidants i gairebé èpics en molts partits si, com jo, no som capaços de golejar gaire. Res que no coneguéssim del joc de futbol, igual que el fet que si empatem es considera derrota nostra.
La jugabilitat, però, no és excessivament profunda, no hi ha gaire lloc per a l'estratègia. Tampoc és que la saga hi convidi. Al final acaba sent una qüestió de fer tot el possible per fer que el disc entri a la porteria contrària, fent el que calgcontiui i arriscant-se a les arbitràries expulsions temporals, que se suposa que es produeixen quan un jugador empipat en colpeja un altre, però que per alguna raó li passa moltíssim més a la CPU que a nosaltres.
Faig un matís sobre la profunditat: representa que cada personatge té els seus paràmetres, que fan que sigui més o menys adequat per a una posició concreta -al camp només en tindrem quatre, comptant el porter, i només podrem fer canvis en els dos descansos que hi ha entre els tres períodes-, però el joc no ens els dirà (cal recórrer a una wiki si es volen conèixer), i a mesura que avancem partits se'ns uniran alguns dels membres de l'equip original d'hoquei sobre gel més enllà d'en Yôichi, cosa que dona vida al joc, però això no és quelcom que depengui de nosaltres. Posar-los sobre la pista, però, és opcional.
Continuem. Malgrat un primer partit que, de tan fàcil, pot resultar avorrit fins al punt de desitjar que hi hagi un selector de dificultat, després se succeeixen enfrontaments que, almenys per a mi, són prou difícils. Tant, que en els millors casos he guanyat amb poc marge, mai amb la porteria a zero, i en els pitjors ho he hagut d'intentar un munt de vegades, amb les continuacions infinites que ofereix el joc.
I això és així no només per la meva manca d'habilitat, sinó perquè el joc pot ser injust, de vegades. Sí, està molt bé que en la bogeria del seu argument els partits d'entrenament siguin contra equips que no són especialistes en hoquei, sinó en esports com el beisbol, el futbol americà o el patinatge -tot i que arriba un punt que sí que juguem el campionat nacional d'hoquei sobre gel i no hi apareixen disciplines estranyes-, i que hi hagi diverses pistes amb obstacles divertits en alguns casos, i que puguem adoptar els uniformes dels equips vençuts, com ara el de l'esmentat beisbol, el de kendo o el de noia d'un equip femení, cosa que implica uns paràmetres diferents i de vegades canvi de l'estic per bats o espases de bambú. Curiosament, n'hi ha que van pitjor que l'anterior que havíem aconseguit, de manera que tot és qüestió de provar què ens va millor.
A l'hora de la veritat, però, i com que els llançaments especials depenen d'un timing molt precís (sovint surten quan contrarestem llançaments dels rivals i tot) i d'una barra d'energia que es buida fàcilment, al final se'ns acaben molt ràpid, i hi ha equips contra els quals no serveixen de res perquè tenen un porter que ho atura tot, de manera que acabarem fent bona part dels gols amb llançaments força normals, tot buscant el millor angle, el punt feble de cada porter, o pitjant el botó corresponent com bojos quan siguem dins d'un embolic de jugadors.
Ja m'agrada que no sempre es pugui resoldre un partit amb els xuts especials, i que de vegades costi, però quan la màquina t'ho atura tot i, en canvi, li surt tot el que prova i els seus llançaments especials són millors que els teus, fa força ràbia.
Sigui com sigui, m'ha semblat un joc divertit, potser no el millor de la saga, que al capdavall vaig descobrint poc a poc, però li he dedicat força hores i, si vull, encara podria tornar-m'hi a enfrontar amb passwords com el que permet jugar a tot el joc amb l'equip de dodgeball. O per la satisfacció personal de passar-me'l sense continuar. Però vaja, tinc molta feina pendent, també dins la saga.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada