3 botons i START

El primer joc amb passwords

2012-02-01T11:43:00.001+01:00

Els passwords s'han perdut encara més que els continues de què parlava a l'última entrega de la secció. De fet, els continues ara apareixen poc, podem continuar jugant sempre i no es gasten les oportunitats, però els passwords sí que no tenen cap sentit, ja, en una època en què tots els videojocs desen les partides automàticament o ens ofereixen facilitats per fer-ho nosaltres mateixos en el punt i el moment que vulguem. Però abans no era pas així...

De passwords n'hi ha hagut de molts tipus, des dels fàcils com aquest que veiem aquí, que consisteix en la combinació de cares de personatges, fins a llargues seqüències de números i/o lletres com l'inoblidable sistema de l'International Superstar Soccer Deluxe:

L'he patit, aquest, i era una murga haver-se d'apuntar i després copiar del paperet a la pantalla els llarguíssims codis que incloïen fins i tot símbols. D'altres eren una mica més benèvols:

Els de la saga Megaman són fàcils de reconèixer arreu, i si volem el súmmum de la senzillesa hem d'anar als que requerien una única paraula:

El tipus de password depenia de la complexitat de les dades que s'haguessin de recuperar després. Per exemple, desar només el nivell assolit requereix poc "esforç", però les estadístiques esportives o dels RPG demanen llargues combinacions.

Els passwords tenen avantatges i desavantatges, com tot en aquesta vida. Els avantatges són els següents: l'absència de memòria interna als cartutxos permetia que el seu preu no es disparés, es poden fer servir en cartutxos diferents (i per tant es poden compartir amb qualsevol persona), no es deterioren per culpa d'errors tècnics i permeten recuperar punts anteriors de la partida si l'actual no ens surt com volíem.

Pel que fa a desavantatges tenim la incomoditat d'haver-los d'introduir, sobretot si són particularment complexos, haver-los d'apuntar (al típic paperet que després desapareix quan el necessites, o a l'espai que els manuals d'instruccions reservaven per a aquesta tasca, com és el cas de la foto que he posat del meu Asterix and the Great Rescue de la Mega Drive, però que sempre enlletgeix els esmentats manuals) i la incompatibilitat amb segons quins jocs, com ara els RPG, perquè per tal d'emmagatzemar les estadístiques i altres dades complexes requeririen massa caràcters.

Segons la Wikipedia japonesa, i ara ja enllacem amb el títol d'aquesta entrada, el primer joc que va fer ús de passwords va ser la versió en cartutx i per a l'MSX del Hydlide, curiosament un dels primers RPG de la història, que seria el primer d'una saga. En aquest cas el gènere estava prou verd com per poder funcionar bé amb passwords.

El joc sortia al mercat japonès el 1985 i l'aparició de passwords naixia del fet que la memòria interna de l'MSX i el format de casset eren insuficients a l'hora de desar-ne el progrés. T&E Soft, l'empresa que el va desenvolupar, volia trobar, davant la demanda del públic que volia que el joc aparegués al mercat, la manera d'emmagatzemar partides sense haver d'encarir el preu final del cartutx amb la introducció d'una bateria de memòria, i al final va pensar en el sistema de passwords. Aquesta és la història, doncs, i un altre dia parlarem del concepte de desar partides en si mateix.

Els jocs més venuts de la Mega Drive

2012-01-30T15:52:00.000+01:00

Arribem a la segona entrega d'aquesta secció, que vaig inaugurar amb els 5 jocs més venuts de la NES, i avui li toca el protagonisme a la Mega Drive, la meva consola retro de sobretaula preferida. Com us podeu imaginar, i no només perquè estava inclòs amb el pack més venut de la màquina, el líder va ser aquest:

D'aquest joc només en diré que és el Sonic the Hedgehog, de 1991, que en vaig parlar aquí i que va ser el debut d'en Sonic, la mascota de Sega. La seva seqüela, el Sonic 2 (1992), és clarament el segon títol més venut de la 16 bits de Sega, però amb "només" 6 milions de cartutxos venuts.

És que era molt bo, i una de les afortunadament moltes excepcions a la dita "segones parts mai no foren bones". El tercer, de 1993 i amb 4 milions, el millor videojoc de l'Aladdin de Disney de tots els que es van fer:

Meravellós, sense desmerèixer els altres, però meravellós. Ara veurem el quart, que va passar per caixa 1,93 milions de vegades als Estats Units (la Wikipedia no aporta més dades, però si amb aquestes es col·loca aquí ens en podem refiar):

És l'NBA Jam (1993), iniciador d'una saga que un dia protagonitzarà una entrada del bloc, i ja fa temps que ho vaig decidir. Acabarem amb un altre títol del que només tenim dades dels Estats Units, però que segons aquestes va entrar a 1,78 milions de llargs en la seva versió per a la Mega Drive:

El Mortal Kombat II (1994), la segona entrega i la més ben considerada de la saga abans de l'arribada del joc de 2011. En altres paraules, el millor dels clàssics. Per cert, m'acomiado per avui aprofitant per recordar que darrerament he parlat dels dibuixos animats de Mortal Kombat i també de les seves adaptacions d'imatge real.

Pel·lícules de videojocs: Mortal Kombat

2012-01-28T12:48:00.000+01:00

L'altre dia, escrivint l'entrada sobre els dibuixos animats de Mortal Kombat, vaig pensar que estaria bé parlar també d'altres adaptacions no videojoquístiques d'aquesta peculiar saga de jocs de lluita, i concretament les adaptacions d'imatge real. Ja vaig dir abans-d'ahir que els dibuixos eren una seqüela alternativa de la pel·lícula de 1995, que serà la primera de què parlaré.

Dirigida per Paul Anderson, i amb el títol de Mortal Kombat, es basa naturalment en els videojocs de la saga que s'havien publicat fins llavors, sobretot en el primer però també amb elements del segon, Mortal Kombat II. No va agradar gaire a la crítica, però sí als fans, que van permetre que la inversió de 20 milions de dòlars es convertís en més de 120 milions de recaptació als cinemes.

Aquestes imatges pertanyen a Mortal Kombat: The Journey Begins, una pel·lícula animada que es va llançar en VHS i Laserdisc per anar obrint la gana mesos abans de l'estrena de la pel·lícula amb actors de carn i ossos (amb en Christopher Lambert com a membre més destacat, interpretant en Raiden), i es va incloure al Blu-ray de Mortal Kombat que va sortir el 2011.

El 1997 apareixia aquesta pel·lícula, Mortal Kombat: Annihilation, basada en els fets de Mortal Kombat 3, dirigida per en John R. Leonetti (director de fotografia de la primera) i amb al canvi d'actor que interpretava en Raiden, que aquest cop era en James Remar. Si el nom, així de sobte, no us diu res, potser us farà gràcia saber que és l'actor que fa de Harry Morgan, el difunt (però no per això menys present) pare d'en Dexter a la sèrie del mateix nom.

Aquesta vegada la crítica la va destrossar, i novament només en va gaudir el públic fan de la saga. Els seus problemes van ser, especialment, el canvi de gairebé tots els actors i l'aparició de massa personatges, que feia que no es pogués aprofundir gaire en la seva caracterització. Mortal Kombat: Devastation, que havia de ser la tercera pel·lícula de la franquícia, va ser abandonada precisament pel poc marge de benefici de la segona, però això no va impedir que arribés Mortal Kombat: Konquest, una sèrie d'imatge real:

Va tenir una sola temporada de 22 episodis entre 1998 i 1999, i es considera un dels pitjors productes sortits de la saga, fins al punt que als Estats Units no va arribar a sortir en DVD (sí al Regne Unit i a Austràlia), però al seu repartiment destaquen, per si en sou molt fans i les voleu veure en acció, les actrius Kristanna Loken (inoblidable T-X de Terminator 3: La rebel·lió de les màquines) i Jamie Pressly (My name is Earl). I ara fem un salt al 2010:

Aquest fragment pertany al curt Mortal Kombat: Rebirth, dirigit per en Kevin Tancharoen amb la idea de convèncer la Warner Bros. de fer una nova pel·lícula de la saga. Es basava en un univers alternatiu (realista) de Mortal Kombat i amb només 7.500 dòlars de pressupost va causar commoció en penjar-se a Youtube, perquè va agradar molt, però ni tan sols el creador de la franquícia, Ed Boon, n'estava al corrent.

Es va especular amb què formava part d'una campanya viral relacionada amb un nou videojoc, i no va ser així (tot i que el 2011 en va sortir un en forma de rellançament-seqüela de la saga), però sí que va conduir a l'aprovació d'una websèrie:

Mortal Kombat: Legacy tornava a l'univers oficial però va ser dirigida i coescrita pel senyor Tancharoen, amb la implicadió de l'esmentat Ed Boon (que també apareix com a personatge basat en ell mateix). Per ara se n'han fet públics 9 episodis, però la seva continuïtat no està clara, i és que es considera tècnicament molt ben feta però la seva barreja de la perspectiva realista de Rebirth amb les històries més oficials de la saga no acaben de convèncer.

Tot i així al març començarà el rodatge d'una nova pel·lícula ja pensada per als cinemes que dirigirà el mateix Tancharoen i que s'estrenarà en principi el 2013. Esperem que aquesta sigui la bona i Mortal Kombat tingui per fi una pel·lícula que no sigui de sèrie B.

Videojocs animats: Mortal Kombat - Defenders of the Realm

2012-01-26T15:04:00.000+01:00

Bona tarda i benvinguts a una nova entrega de la secció Videojocs animats, que repassa aquells videojocs que han estat objecte de sèries de dibuixos animats, cosa que és diferent de la secció Animació i videojocs, dedicada als jocs basats en pel·lícules de dibuixos. Fet aquest aclariment comencem amb la segona entrega, dedicada a Mortal Kombat.

Aquí tenim la primera meitat del primer episodi de Mortal Kombat: Defenders of the Realm, una producció de 13 episodis emesa el 1996 als Estats Units i basada, si ens refiem de la Wikipedia, sobretot en el joc Mortal Kombat 3 (i l'actualització Ultimate Mortal Kombat 3) però amb elements també de Mortal Kombat II.

Sembla que feia de seqüela alternativa de la primera pel·lícula de Mortal Kombat, de 1995, film del que parlaré properament. Ja es pot veure al vídeo que tenia un to més infantil i amb molta menys violència que els videojocs en què s'inspirava, i si us fa gràcia sentir-la en "castellà neutre" mireu aquest vídeo:

S'ha de dir que la sèrie va ser creada per l'Ed Boon i en John Tobias, els pares de la saga videojoquística, i que al seu repartiment d'actors de doblatge comptava amb veus com la d'en Ron Perlman (Hellboy, la recent i molt recomanable Drive...) i l'habitual dels dibuixos animats Luke Perry, que com ja sabeu és el mític Dylan McKay de Beverly Hills 90210.

Malgrat tot això l'acollida que va tenir va ser nefasta, però si tot i així us fa gràcia intenteu trobar-ne, si voleu, l'edició en DVD que es va arribar a publicar al Regne Unit i que, per tant, es pot reproduir sense problemes als nostres aparells.

Malalts dels videojocs: el comandament més gran del món

2012-01-24T23:12:00.000+01:00

Normalment no parlo d'actualitat, només en casos molt especials o quan toquen els videojocs retro, i el cas d'avui compleix totes dues condicions. De seguida sabreu per què té gust retro, i també per què he decidit parlar-ne a la secció de Malalts dels videojocs:

Aquest comandament gegant de la NES, que quan escric això es pot veure, segons el que he llegit, a l'estació Liverpool Street del ferrocarril de Londres, no és la típica collonada de cartró pedra on la gent es fa fotos, sinó que funciona, i la tele plana de darrere amb el Super Mario Bros., a banda de provocar-me enveja perquè jo hi he de jugar en una de 14 polzades si no vull veure'n la imatge distorsionada, mostra el reflex del que la gent pitja al comandament.

El projecte, que té el nom de NEStalgia, va ser idea d'uns estudiants d'enginyeria que volien trencar el Rècord Guinness de comandaments de consola enormes i tot i així plenament funcionals, i ho han aconseguit amb aquest controlador de la Nintendo de 8 bits que va perfectament (és incòmode, és clar, i requereix un mínim de 2 persones per fer-lo anar) i que és totalment proporcional a l'autèntic, però 30 vegades més gran, alt i gruixut.

Les seves mides: 3,66 metres de llarg, 1,59 d'ample i 51 centímetres d'alt, pesa 114 quilos i va costar més de cinc mesos de feina i 4.000 lliures esterlines (uns 4.787 euros) als tres sonats que el van fer realitat amb la idea de celebrar d'una manera boja el 105è aniversari de la seva associació d'estudiants. Espero que l'organització dels Rècords Guinness els hagi pagat encara que sigui una part del que ha costat, perquè útil, el que se'n diu útil, no és. Déu n'hi do.

Jocs revolucionaris: Space Invaders (1978)

2012-01-22T13:22:00.000+01:00

Un joc revolucionari, i ja n'hem vist alguns en aquesta secció, és un joc que al marge de la seva qualitat intrínseca és important sobretot per la influència que té en el seu gènere i en els videojocs en general. I un dels més revolucionaris és, no hi ha dubte, l'Space Invaders, un de ben antic que va canviar per sempre el llavors verdíssim gènere dels "matamarcians", els shooters.

Mireu el vídeo sencer, i si no ho heu fet, feu-ho ara. Perquè la tensió creixent és absolutament innegable. Aparegut el 1978 fruit de la ment d'en Tomohiro Nishikaido (present en alguns jocs de les sagues Chase HQ, Darius o Bust-a-move, entre altres), donaria lloc a títols inspirats en ell i millors en molts aspectes, com el Galaga, però sense l'existència de l'Space Invaders res de tot això no hauria succeït, si més no de la mateixa manera.

A banda d'esdevenir un fenòmen cultural que va suposar un espectacular boom per als videojocs i que va fer que es percebessin per primera vegada com a màquines de fer diners, ens diu la Wikipedia que té el rècord Guinness de recreativa número u, s'entén que en ingressos, i també que el 2007 va arribar a la xifra de 500 milions de dòlars de beneficis per a Taito, la companyia que el va fer realitat.

També s'explica l'anècdota que el 1982 al Japó, on hi ha encara febre per aquest videojoc, va provocar una important manca de monedes de 100 iens. A més, l'Atari 2600 va quadruplicar les seves vendes el 1980 amb l'arribada de la seva versió del joc i, de fet, era el títol que totes les plataformes volien tenir al seu catàleg.

Aquí vèiem l'anunci de l'esmentada versió de l'Atari 2600, com podem veure amb uns alienígenes enormes, però amb el concepte intacte. No va quedar intacte, però, i afegeixo aquesta curiositat, el nom original que havia pensat el seu creador, Space Monsters, perquè des de dalt van decidir canviar-ho a Space Invaders.

Voleu més curiositats? Això que hem vist dels invasors movent-se més ràpidament cada vegada respon a una qüestió no intencionada però que ha quedat bé i tot: el senyor Nishikaido va haver de crear fins i tot el hardware del joc, que no podia moure's en els microordinadors de l'època, però el joc li va quedar lent. Després va descobrir que si hi havia menys alienígenes en pantalla es podien moure més ràpid, i aquí ho tenim.

Una altra de les limitacions d'aquella primera versió era que el joc només tenia dos colors: el blanc i el negre. Als Estats Units, quan el va distribuir Midway en color, en realitat era un truc que es feia emprant làmines de colors, però al Japó inicialment aquesta tècnica no es feia servir i l'Space Invaders era en blanc i negre, i a més en unes màquines que no tenien res a veure amb la que hem vist abans i que associem sempre a les recreatives: es tractava del que es coneix com a cocktail table, com podem veure a la foto.

L'impacte que va tenir el joc va ser brutal, fins i tot es diu que en Shigeru Miyamoto, creador dels Mario, Zelda i Donkey Kong entre altres llegendàries franquícies, no es va interessar pels videojocs fins que no va descobrir aquest títol, de manera que també en aquest sentit va ser revolucionari l'Space Invaders.

Aquest és l'Space Invaders Part II, de 1979. Taito no va trigar gaire, doncs, a fer la primera seqüela oficial del seu joc estrella. Les diferències jugables eren poques, però existien, i el que més crida l'atenció són els seus gràfics, per fi en color i sense trucs. Per tal de no allargar-ho massa no posaré vídeos de tot, però la companyia no es mamava el dit i va fer diverses seqüeles amb petits afegits cadascuna, entre els quals joc cooperatiu de dos jugadors i millores en el sistema de joc.

L'Space Invaders'95, de 1995, el poso per tal d'il·lustrar l'evolució del títol original, però és només l'últim de recreatives de tots els que van sortir després del Part II: el Return of the Invaders (1985), el Super Space Invaders'91 (1990), el Mininvaders (1990) i l'Space Invaders DX (1993). La majoria dels títols arcade van sortir, versionats amb més o menys fidelitat i amb més o menys millores, per a unes quantes plataformes domèstiques, que al seu torn van rebre un munt de noves entregues. En posaré només algunes de representatives:

Aquest és l'Space Invaders'90, de la Mega Drive únicament, que als Estats Units es va conèixer com a Space Invaders'91. El 1999 arribaria una versió que recuperaria el títol de la primera entrega, Space Invaders, i sortiria per a Playstation, Gameboy Color i Nintendo 64 (la del vídeo):

I acabaré destacant un títol que va sortir el 2009 (pel 30è aniversari de l'original) per a dispositius amb iOS i que l'any següent va fer el salt a Playstation Network i Xbox Live Arcade, i el 2011 a Android:

És l'Space Invaders Infinity Gene, introdueix l'interessant concepte de l'evolució i va ser força ben rebut per la crítica. Ja m'ha sortit una entrada prou llarga i hem vist mostres representatives dels diferents jocs de la franquícia, que també ha viscut òbviament una pila de recopilatoris de clàssics per a diverses consoles.

L'Space Invaders és un d'aquells títols realment revolucionaris, icònics del món dels videojocs, i els seus alienígenes pixelats ja fa dècades que van esdevenir un dels símbols més reconeguts del mitjà, com el Pac-man, el bigoti d'en Mario o les sabatilles d'en Sonic. No descarto fer alguna entrada sobre malalts de l'Space Invaders, aviso.

Petits clàssics: Dr. Franken

2012-01-20T11:28:00.000+01:00

Els lectors i les lectores més veterans recordeu, almenys d'haver-lo vist als catàlegs de les botigues que s'anunciaven als anys noranta a la Hobby Consolas, el Dr. Franken? He d'admetre que jo no hi he jugat mai, però sempre em va cridar l'atenció, i prova d'això és que tants anys després m'hagi vingut al cap com a protagonista d'una nova entrega de la secció de Petits clàssics.

En aquest cas sí que no tinc cap dubte sobre la mida d'aquest clàssic. No és gran, evidentment, però tampoc mitjà. És clarament petit. En fi, posem-ne ja el primer vídeo:

El Dr. Franken, o The Adventures of Dr. Franken, era un senzill plataformes que ens demanava que ajudéssim en Franky, que no és res més que una versió de la criatura del Doctor Frankenstein (erròniament coneguda com "el Frankenstein!"), a trobar les parts del cos de la seva desmembrada xicota. Com podem sentir, la versió de la Gameboy té com a música la famosa Moonlight Sonata de Beethoven, que particularment m'agrada força.

El mateix que passava amb la versió de la NES, de 1993, que no va veure la llum. Per cert, també podem apreciar que la peça de la pantalla del títol és la Fuga número 2 en do menor BWV 847 de Bach. M'ho sabia de memòria? No, ho diu la Wikipedia. No conec els motius de la cancel·lació d'aquest títol en versió 8 bits de sobretaula de Nintendo, però sembla força complet, pel que podem veure al vídeo. I es veu que també se n'havia fet una per a la Game Gear, però tampoc no es va arribar a llançar. Sí que va sortir, el 1993, la versió de la Super Nintendo:

Com veiem és un altre rotllo, més modernet (les ulleres de sol i la música norantera ho deixen ben clar), i pel que he pogut veure és una versió que va agradar menys, i no m'estranya. Perd part de la gràcia, no trobeu? En fi, hi hauria una seqüela, el Dr. Franken II, va sortir el 1997 i només per a la Gameboy:

Disculpeu que hi hagi comentaris en àudio, però és l'únic vídeo que hi havia i us el volia mostrar igualment. Sembla que aquest va agradar força menys, i d'aquesta petita saga no se n'havia tornat a saber res més fins que va tornar el 2009, però d'una manera molt estranya.

No n'he trobat més informació, però es veu que va sortir, almenys als Estats Units, un Dr. Franken per a iPhone i iPod Touch, encara que per la foto (no n'hi ha cap vídeo, si no ja l'hauria posat) podem veure que es tracta de quelcom ben diferent, difícilment atribuible a la mateixa franquícia però que, com a mínim, hi coincideix en el nom.

Errors: una drecera injusta al Mario Kart 7

2012-01-18T13:20:00.006+01:00

Feia més de dos anys que no tocava aquesta secció, però hi ha un títol molt recent que té un error força conegut que vull contribuir a difondre, i veureu per què. És el Mario Kart 7, un imprescindible del catàleg de la meva futura Nintendo 3DS, i té un error que esdevé una drecera, que no és el mateix que una drecera creada intencionadament. Vegem-lo:

És una drecera involuntària que permet als jugadors que la coneixen saltar-se la major part de les voltes 2 i 3 d'aquest circuit anomenat Wuhu Mountain Loop, i és famosa entre els jugadors que juguen en línia per la victòria assegurada que els proporciona (als que la coneixen) i per la confusió que genera als que no saben per què els rivals que tenien al darrere de sobte guanyen.

Per tant, entenc que és una pista odiada por molts, cosa que passa amb altres Mario Kart amb joc en línia (Mario Kart DS i Mario Kart Wii) però que en aquest cas no és per dreceres que ha creat Nintendo, sinó per un error. I la Gran N ha descartat fer cap pedaç ni cap versió física actualitzada del joc, en principi per tal de no afavorir aquells jugadors que prefereixin no actualitzar i per tant conservar aquest error-drecera.

Així és aquest circuit sense fer trampa, perquè això és una trampa, i no un truquet ni una drecera. I com que Nintendo no es planteja una actualització obligatòria d'aquelles que impedeixen jugar en línia si no s'accepten, cosa que sí que s'ha fet amb jocs d'altres consoles, col·laboro amb la difusió de com es fa.

Així hi haurà més gent que sabrà fer-ho i espero que cada cop es triï menys com a circuit a l'hora de jugar amb altres persones. Em sap greu, perquè es perdria un circuit, però és un error que Nintendo no pensa reparar, de manera que si ningú no torna a córrer per Wuhu Mountain Loop, millor.

Quin va ser el primer videojoc que tenia continues?

2012-01-16T12:43:00.000+01:00

El continue, pronunciat popularment tal com sona, és una característica molt agraïda dins els videojocs. Tot i així, actualment el concepte de la vida està desfasat: cada cop que morim, i podem morir desenes i desenes de vegades al mateix punt, continuem automàticament des del mateix lloc, i si triem sortir del joc el proper dia continuarem des del mateix punt. Però no sempre ha estat així, ja que abans hi havia vides, s'acababen i podíem triar si continuar el progrés o començar de zero en un altre moment.

Aquest vídeo pertany al Sonic & Knuckles (1994), i és només un exemple dels molts títols que oferien aquesta característica quan tenia sentit. En el cas dels Street Fighter, un exemple dels quals veurem ara, el concepte era el mateix, però en un tipus de joc completament diferent.

Al Super Street Fighter II (1993), igual que a la resta dels seus germans, cosins, oncles i parents diversos, així com als altres videojocs de lluita fora de Capcom, els continues ens permeten repetir l'últim combat que hem fet (i que hem perdut) i continuar el joc sense haver de recomençar la conquesta del lloc de millor lluitador. Eren dos exemples d'entre els molts que podria haver triat, però... d'on va venir, tot això?

Doncs, pel que sembla, va sortir per primera vegada al joc Fantasy, de 1981 i producte d'SNK. Un títol de recreatives que hauria estat el primer de molts i que permetria als propietaris dels salons recreatius ingressar més diners, als programadors fer títols més llargs, amb una història i un final, i als jugadors unes experiències més llargues als comandaments de les màquines arcade. I de retruc a les conversions domèstiques i als jocs que a partir de llavors es fessin directament per a ordinadors i consoles.

Per tant, una característica amb un punt malintencionat per part dels empresaris, que volien escurar les butxaques dels jugadors, però que va influir clarament en el desenvolupament dels videojocs i va contribuir en gran mesura a què fossin com són actualment, una època en què el continue com a tal ja no existeix, si més no amb el mateix aspecte.

Els jocs més venuts de la NES

2012-01-14T12:26:00.003+01:00

I una altra secció que se m'acut, un motiu de satisfacció com sempre que això passa perquè dóna vida a un bloc que és a punt de fer 3 anys i que des de gairebé sempre ha tingut noves entrades cada dos dies. Avui inaugurem la secció dels jocs més venuts de cada consola, una secció que lògicament té un límit perquè no hi ha tantes dades disponibles (sí moltes més consoles del que ens pensem, però sovint poca informació) i perquè no podem treballar sobre l'actual generació si no ha acabat el seu cicle. Així que comencem amb la llegendària NES, la consola on vam començar a veure en Mario fent salts i assassinant tortugues.

Precisament el seu primer joc en solitari és el que més es va vendre, segons la Wikipedia, de la consola de 8 bits de sobretaula de Nintendo. El Super Mario Bros. (1985), del qual ja vaig parlar, hauria venut més de 40 milions de cartutxos. Un joc que va canviar el món de les plataformes, que va tenir imitadors i fins i tot algun clon, i que tothom ha provat almenys una vegada, sigui en la seva versió original de la NES, a la versió deluxe de la Gameboy Color o a la Super Nintendo, dins el Super Mario All-Stars.

El Super Mario Bros. 3, de 1988, considerat per molts com el millor joc d'aquella consola, és el segon classificat tot i que a una distància remarcable, amb 18 milions de còpies venudes. I a continuació, com no podia ser d'una altra manera...

El Super Mario Bros. 2, també de 1988, però és el SMB 2 occidental, perquè com ja havia explicat i com els més entesos en el tema ja sabreu, no és l'autèntic. 10 milions de cartutxos va vendre aquesta curiosa versió, i amb 6,5 un dels imprescindibles de la màquina i inaugurador d'una llegendària saga:

El The Legend of Zelda, a seques, el primer de tots, de 1986, que en realitat va sortir al Japó per al Famicom Disk System i a Occident per a la NES. Amb 4,38 milions de cartutxos venuts tancarem aquest particular Top 5 d'una consola que durant molts anys va ser sinònim de la paraula "consola":

Zelda II: The Adventure of Link, la seqüela del que vèiem abans, va sortir el 1987 també al FDS al Japó (i al contrari que el primer Zelda no va tenir versió en cartutx) i per a molta gent és el pitjor de la saga, perquè canvia en gran mesura el seu sistema de joc, que no vol dir que sigui dolent.

I amb això acabarem el repàs dels cinc jocs més venuts durant la vida d'una de les videoconsoles més populars de la història dels videojocs, la Nintendo Entertainment System, NES o Nintendo de 8 bits, com vulgueu.

Videojocs polèmics: Soul Calibur V

2012-01-12T12:54:00.003+01:00

Ara feia temps que no parlàvem de cap videojoc polèmic, i aprofitaré per fer-ho d'un que, en realitat, encara no ha sortit. Apareixerà al Japó el 2 de febrer, a Europa el 3 de febrer, i el 31 de gener als Estats Units. És el Soul Calibur V, o SoulCalibur V (ara es veu que està de moda unir dues paraules i mantenir la majúscula de la segona), per a Xbox 360 i Playstation 3.

La polèmica té a veure amb el que podem observar al pòster... Un generosíssim escot del personatge Ivy, que ja coneixíem en aquest sentit de tots els títols de la sèrie i especialment del Soul Calibur IV però que sembla que la gent de Namco ha volgut destapar una mica més en aquesta nova entrega. El missatge en japonès diu alguna cosa així com "amb l'Any Nou el pit s'infla d'il·lusió". Lleig, oi?

Sembla que les queixes han fet que Namco retirés aquesta publicitat, que als Estats Units tenia com a eslògan "Go big or go home" ("Fes-te gran o vés-te'n a casa", podríem dir), i és que d'acord amb l'ESRB, l'organisme censor dels ianquis, la cinquena entrega numerada d'aquesta aclamada saga de lluita amb espases ha fet un pas més en el seu camí per orientar-se a un públic adult, i a més de fer-se més violent ha donat vida pròpia als pits dels personatges femenins. Fins i tot ha inclòs la possibilitat de modificar-ne la mida amb el retorn de l'editor de personatges, imagineu-vos.

La publicitat ha estat substituïda per aquesta altra, un pèl (no gaire) menys provocativa i protagonitzada pel personatge d'en Voldo, però Namco sembla decidida a recollir el testimoni d'una altra saga de lluita en 3D, Dead or Alive, que s'ha fet tristament cèlebre per les seves lluitadores pneumàtiques, més per culpa dels seus spin-offs de platja i voleibol que pels seus grans jocs de lluita.

Ja vaig parlar d'aquest tema, però veurem si amb l'aparició, també aquest any, del Dead or Alive 5 la cosa entra en una escalada per tal de veure qui mostra més pell a l'aire i pits que boten. Sigui com sigui espero que tots dos siguin dignes successors de les sagues que representen.

Videojocs i animació: Cars

2012-01-10T13:25:00.000+01:00

Abans-d'ahir vaig veure Cars 2, una de les poques de Disney Pixar que no està disponible en català, i vaig pensar en fer una entrada sobre videojocs basats en aquesta saga de, de moment, dues pel·lícules protagonitzades per cotxes humanitzats i animats per ordinador.

La primera pel·lícula, de 2006, va donar lloc a un videojoc, com era previsible, per a moltes plataformes. Concretament van ser, les dividirem per companyies, les següents: PSP, Playstation 2, Xbox, Xbox 360, Gamecube, Gameboy Advance, Nintendo DS, Wii, PC i Mac.

El veiem en el que em sembla que és la versió de PC, la més ben valorada, tot i que s'ha de dir que cap d'elles no va tenir una gran nota. Per tal de fer-nos-en una idea, aquesta va obtenir, segons GameRankings, una mitjana de 73,91%.

Poso també la de la Gameboy Advance, per anar a buscar l'altre extrem pel que fa a aspecte visual, i de fet és la que té la nota més baixa, 53,63% a l'esmentada pàgina i un 4 a Meristation, pel que sembla pel control dolent i per la poca durada que té, principalment. Jo vaig provar la demo de la versió Xbox 360 (que gràficament deu ser la més semblant a la de PC) i he de dir que em va semblar lent per ser un títol de velocitat, i un pèl difícil de controlar. És el que en diuen, també, a les anàlisis.

El 2007 va sortir el Cars: Mater-National, un títol no basat en cap de les pel·lícules i que apareixia per a PC, Gameboy Advance, Nintendo DS, Wii, Playstation 2, Xbox 360 i Playstation 3, versió aquesta que suposava l'estrena de la saga a l'actual consola de sobretaula de Sony i que és la del vídeo que he posat. Aquest va agradar un xic més i el més ben valorat va ser el de la Wii. I el següent ja seria el de Cars 2? Doncs no.

El Cars: Race-o-rama va sortir el 2009 per a PSP, PS2, PS3 (la versió del vídeo), Nintendo DS, Wii i Xbox 360. Aquest tornava a ser dels fluixets, però la versió de la Nintendo DS és la que va agradar més, dins el que cap. I aneu al minut 1.20, aproximadament, del següent vídeo:

És el The World of Cars Online, un curiós títol que barreja els gèneres MMORPG (joc de rol massiu en línia) i velocitat, i no n'he trobat informació, pel que fa a puntuacions, però sí que puc compartir amb vosaltres que es va estrenar el 2010 per a ordinadors i que els servidors es tancaran, segons la Wikipedia, el 8 de febrer d'aquest 2012.

El mateix 2010 sortia aquest Cars Toon: Mater's Tall Tales, basat en la sèrie d'animació de 10 episodis del mateix nom que, pel que sembla, continua en marxa. Va sortir per a Wii i PC i, com podeu veure, canviava de gènere per passar als minijocs, fórmula que sembla que no va triomfar gaire, per excessivament fàcil i curt.

Finalment (sembla mentida que s'hagin fet tants jocs de Cars) teníem, el 2011 i aprofitant l'estrena de la seqüela del primer film, va aparèixer el Cars 2. Les plataformes triades en aquest cas van ser la Playstation 3 (la més ben valorada a GameRankings), la Xbox 360 (la del vídeo i la segona que més va agradar), la Wii, la PSP, la Nintendo DS, PC, Mac, i la Nintendo 3DS i sistemes amb iOS per primera vegada. Però hi ha una coseta més:

No és un joc de Cars, però sí que hi apareix com a part de les pel·lícules triades per formar part d'aquest Kinect Rush: A Disney Pixar Adventure, exclusiu per tant de la Xbox 360 i el seu Kinect, un títol que sortirà aquest 2012 orientat al públic més jove.

Els primers jocs de la Playstation 3

2012-01-08T11:25:00.000+01:00

Avui parlaré dels jocs que van sortir amb la Playstation 3, la consola de sobretaula més recent de Sony, quan es va llançar als tres principals mercats dels videojocs, i com és lògic tractant-se d'una màquina japonesa, primer va sortir al Japó, concretament l'11 de novembre de 2006. Amb quins jocs ho va fer?

No es va voler perdre l'estrena de la consola el Ridge Racer 7, setena entrega d'una saga que hem vist acompanyar el naixement de diverses plataformes, no sempre de Sony.

El Genji: Days of the Blade (al Japó Genji: Kamui Sôran), del gènere hack and slash (antigament beat'em up), era un producte de la mateixa Sony i va tenir una acollida normaleta, tot i que es va aplaudir el seu disseny artístic.

Molt pitjor li va anar al Mobile Suit Gundam: Target in sight, que va ser suspès per culpa dels gràfics, problemes tècnics, de control, d'interpretació dels actors de doblatge... En canvi al Japó, potser per la importància de la franquícia Gundam en aquell país, no va tenir mala rebuda de la crítica (sí del públic, que va passar bastant d'ell).

No podia faltar, al seu llançament japonès, un joc dels que no debutarien, normalment, en un llançament occidental. Aquesta vegada no era el mahjong, sinó el golf, amb el Sega Golf Club. I al País del Sol Naixent encara sortiria un altre joc, el dia de l'estrena de la PS3:

El Resistance: Fall of Man, que ens hauria de sonar més perquè en aquell moment se'n parlava bastant. Un FPS de la pròpia Sony que va agradar força i que també seria un dels jocs de debut de la màquina als Estats Units, el 17 de novembre de 2006, només 6 dies després del naixement japonès. També sortirien allà el primer dia de la consola el Genji: Days of the Blade, el Ridge Racer 7 i el Mobile Suit Gundam: Crossfire (així es deia als EUA), però la línia de sortida americana va tenir unes quantes propostes més.

El Blazing Angels: Squadrons of the WWII no era pas cap exclusiva de la consola, sinó que havia sortit uns mesos abans també per a Xbox, Xbox 360 i PC, i el 2007 apareixeria per a la Wii.

Un altre de guerra i tampoc exclusiu. En aquest cas és el Call of Duty 3, molt ben rebut com gairebé tots els de la veterana saga.

Vèiem el tràiler del Marvel: Ultimate Alliance, un RPG d'acció protagonitzat per molts dels superherois de la Marvel que va triomfar bastant.

El Tony Hawk's Project 8, vuitena entrega de la saga, va tenir millors notes en la versió per a la Xbox 360, però tampoc no li va anar malament del tot.

Molt més discreta va ser l'acollida de l'Untold Legends: Dark Kingdom, un altre hack and slash exclusiu de la Playstation 3, per desgràcia i sempre segons la crítica, massa repetitiu. Hi va haver més títols, al llançament de la consola als EUA, però no en posaré vídeos, sinó que els esmentaré i prou, per qüestions d'espai i perquè no crec que calgui, ja que us els podeu imaginar perfectament. Són els esportius Madden NFL 07, NBA 2K7, NHL 2K7 i Tiger Woods PGA Tour 07.

Precisament aquests dos últims eren també al tardà llançament europeu i australià, el 23 de març de 2007, juntament amb el Ridge Racer 7, el Marvel: Ultimate Alliance, el Resistance: Fall of Man, el Blazing Angels: Squadrons of the WWII, el Call of Duty 3, el Genji: Days of the Blade, el Mobile Suit Gundam: Target in sight (amb el nom igual que al Japó), el Tony Hawk's Project 8 i l'Untold Legends: Dark Kingdom.

El Defjam: Icon era un dels afegits europeus a la ja llarga llista de títols, avantatges del fet que una consola surti més tard en un territori que en els altres. Un títol de lluita entre rapers reals, tercera entrega de la saga, per cert, que encara que sembli mentida no va ser mal rebut del tot.

La mateixa gent havia creat aquest Fight Night Round 3, molt celebrat i d'un gènere no especialment nodrit, si més no fora dels títols de boxa humorística com els Ready 2 Rumble.

El discret RPG Enchanted Arms, que ja havia sortit per a la Xbox 360 més d'un any abans, nou mesos en el cas de la versió europea.

El Formula 1: Championship Edition, de Sony, un títol que veig que la crítica va rebre amb puntuacions de notable baix de mitjana i que tenien posat en una botiga de la Riera Blanca de L'Hospitalet abans que sortís la consola (el joc havia aparegut al Japó al desembre de 2006) i s'hi podia jugar per 1 euro cada quart d'hora, cosa que jo no vaig fer perquè em semblava que no calia.

Aquest ni em sonava: el Full Auto 2: Battlelines, un joc de conducció combativa de Sega, senzillet, disponible també per a PSP i amb menys èxit que el primer Full Auto, exclusiu de la Xbox 360.

El Motorstorm, un altre de la mateixa Sony i un dels més coneguts de la consola quan es va estrenar i que després va tenir algunes seqüeles.

L'NBA Street Homecourt, que també va sortir llavors per a la Xbox 360, l'entrega més recent (i per tant fins ara l'última) d'una saga de cert èxit de crítica.

El Need for Speed: Carbon, desena entrega de la popular saga de curses de cotxes que ja havia aparegut durant el 2006 per a PC, PS2, PSP, Gameboy Advance, Nintendo DS, Gamecube, Xbox i Xbox 360.

El Sonic the Hedgehog, un títol que havia aixecat moltes expectatives i que tenia un nom molt perillós, exactament el mateix que el de la seva primera i celebradíssima entrega. Va ser un autèntic fracàs, el pitjor joc de la història de la mascota de Sega (se'n van criticar les càmeres, el control, els molts errors que dificultaven la jugabilitat, els personatges, la història... tot) i un dels que van contribuir a la mala imatge de la franquícia i de la mateixa Sega durant els foscos anys en què han estat apareixent jocs per a d'altres companyies des que Sega va plegar de fer consoles, amb dignes però poques excepcions.

Aquí teníem el Tom Clancy's Splinter Cell: Double Agent, un altre que va sortir per a molts sistemes, que va ser força ben rebut i, com ja deveu saber, forma part d'una nodrida saga de jocs d'acció i infiltració.

The Godfather: The Don's Edition, la versió menys celebrada d'un títol que havia aixecat moltes expectatives perquè tocava un intocable de la història del cine (i de la literatura), però que va ser rebut amb certa fredor. L'edició del Don fa referència a un parell d'afegits que no hi havia a la resta de versions.

Un altre títol de Sega, el World Snooker Championship 2007, basat en campionat mundial més important del billar. I ara dos títols més de Sega, per acabar:

La cinquena entrega del títol de lluita per excel·lència de la companyia, el Virtua Fighter 5, que també hi és en Xbox 360 i que, en el cas de la PS3, no té joc en línia. El mateix li passava al que veurem a continuació, un altre de Sega:

El Virtua Tennis 3, també grandíssim joc, com el Virtua Fighter 5, que absència d'online a banda és molt addictiu i divertit. Això sí, el de lluita perquè ja fa molt temps que no s'hi connecta ningú, i el de tennis perquè han aparegut dues entregues més de la saga, a la Xbox 360 actualment és com si no tinguessin joc en línia, per molt que la característica hi sigui. I amb això acabo aquesta extensa entrada sobre l'estrena de la Playstation 3 i els jocs que la van acompanyar.

Jocs que no van veure la llum: Zero Racers

2012-01-06T20:52:00.001+01:00

Abans-d'ahir vaig parlar, en una nova secció, de la sèrie animada japonesa (anime) basada en la franquícia de velocitat futurista F-Zero, i mentre em documentava vaig descobrir que hi havia un títol de la saga que s'havia quedat sense veure la llum: el Zero Racers, també conegut com a G-Zero.

Com ja us podeu imaginar pel cromatisme de la imatge, i si no ja us ho dic ara, havia de ser per a l'única consola fallida de Nintendo, la Virtual Boy, aquell aparell de "realitat virtual" aparegut durant la febre per aquest concepte, en uns anys en què la tecnologia encara no estava preparada per a això. En fi, no toca parlar d'aquella consola, avui, sinó del joc.

No en consta cap vídeo per la xarxa, tot i que s'afirma que a la prestigiosa fira E3 de 1996 es va poder veure, i he d'entendre que en moviment. Poc més se sap d'aquest joc, a banda del fet que per primera vegada havia de fer córrer les naus per túnels en comptes de pistes d'asfalt (sona difícil, oi? Doncs hi havia també una modalitat que permetia estudiar-se els recorreguts, imagineu-vos), i del rumor sobre l'estrena de la modalitat per a dos jugadors que havia d'incorporar, honor que al final va correspondre a l'F-Zero X, de 1998, per a la Nintendo 64.

La revista dels Estats Units Nintendo Power també n'havia parlat, però el joc va ser cancel·lat el 1996, el mateix any en què es va descontinuar la plataforma on s'hauria executat. Les raons de la seva cancel·lació les trobem, lògicament, en la desaparició de la Virtual Boy, però també es parla de la proximitat de l'F-Zero X que hem esmentat abans, en un cas semblant al que va passar amb l'Star Fox 2 de la Super Nintendo. Si el Zero Racers hauria estat un bon joc o no... ja no ho sabrem mai.

Videojocs animats: F-Zero GP Legend / F-Zero Falcon Densetsu

2012-01-04T14:40:00.003+01:00

Se m'ha acudit una nova secció, i estrenar-la amb el 2012 (encara que no és la primera entrada de l'any) també em fa il·lusió i em dóna forces per a continuar ara que el bloc és a punt d'arribar al seu tercer aniversari i, per tant, de començar el seu quart any. Es tracta de repassar sèries de dibuixos, bàsicament japonesos i per tant anime, que s'hagin basat en videojocs.

I el vídeo que hem vist correspon a la primera part del primer episodi de l'anime F-Zero GP Legend, emès originalment al Japó com a F-Zero: Falcon Densetsu en 51 episodis de 2003 a 2004, coincidint temporalment amb el videojoc del mateix nom per a la Gameboy Advance que, de fet, es basa en la sèrie de dibuixos.

Per què, doncs, no l'he classificat com a videojoc basat en una sèrie? Doncs perquè, com segurament ja sabeu, la sèrie al seu torn es basava en la franquícia F-Zero, una veterana saga de velocitat futurista (subgènere del que parlaré molt aviat) pròpia de Nintendo, que va néixer a la Super Nintendo i va rebre seqüeles i/o actualitzacions per a la mateixa consola, la Nintendo 64, recreatives, la Gameboy Advance i la Gamecube. Si us fa gràcia sentir-la en anglès dels Estats Units, perquè allà també va arribar (tot i que es va cancel·lar al cap de pocs episodis), aquí en teniu un vídeo:

Qualitat VHS, sí, què hi farem... No sé per què no es van fer sèries basades en els altres títols de la saga. Bé, potser el que m'estranya és que s'arribés a fer un joc, de fet, dels F-Zero, però l'elecció d'aquest títol concret segurament té a veure amb el rellançament de la continuïtat de la cronologia de la sèrie, ja que passa a situar-se al segle XXIII, mentre que fins llavors se situaven al segle XXVI.

Una de les coses interessants de l'existència d'aquesta sèrie és el protagonisme del Capità Falcon (al nom japonès es pot veure), un personatge que es pot controlar als títols de lluita Super Smash Bros. Melee (Gamecube, 2001) i al Super Smash Bros. Brawl (Wii, 2008) i que, lògicament, fa més gràcia portar si l'hem vist en una sèrie animada. Que de ben segur no és la millor de la història de l'anime, però que volia divulgar precisament perquè no és gaire coneguda.

Recomanació personal: Bishi Bashi Special

2012-01-02T18:50:00.000+01:00

Avui recuperaré una secció que feia moltíssim que no tocava, tot i que m'havia plantejat fer aquesta entrada per a la secció de Jocs estranys. Com que es compleixen totes dues condicions (és un joc estrany i alhora el recomano), ha prevalgut la secció que feia més temps que no tocava i és aquí on parlaré del Bishi Bashi Special.

El nom i la caràtula del joc podrien fer-nos pensar que és una collonada de joc, que és infantil i que és un dels moltíssims títols mediocres que té el sobrealimentat catàleg de la primera Playstation. I és normal pensar-ho, però ens estarem equivocant si el jutgem abans de provar-lo.

Amb aquest vídeo en tenim un tastet: el Bishi Bashi Special és un conjunt de minijocs amb regust japonès que, afortunadament i en contra del que es podria haver esperat, va arribar a Europa. De fet, ens va arribar l'any 2000 recopilant en un sol disc els originals japonesos Bishi Bashi Special (1998) i Bishi Bashi Special 2 (1999), que dins el menú trobem rebatejats com a Super Bishi Bashi i Hyper Bishi Bashi.

Emboliquem més la troca si diem, cosa que és ben certa, que els dos títols japonesos (i que ens van arribar, encara que amb un altre nom) estaven basats al seu torn en les recreatives Bishi Bashi Champ (1996), Super Bishi Bashi Champ (1998) i Handle Champ (1998) en el cas del primer i Gachaga Champ (1999) i Hyper Bishi Bashi Champ (2000) el segon. En altres paraules, tenim en un sol disc els minijocs de cinc títols originalment creats per a recreatives.

Es van saltar el Hyper Bishi Bashi (el que es deia així de veritat, vaja) i l'Step Champ de 1999 (aquest últim és la base del Bishi Bashi Special 3 (2000) de la Playstation, que es va quedar al Japó) i l'Anime Champ, de 2000, i ja després de les conversions per a la consola de Sony se'n van continuar fent entregues per a recreatives: Salaryman Champ (2001, any en què també se'n va fer un port per a la Playstation, exclusivament japonès i sense acompanyar cap altre títol), Great Bishi Bashi Champ (2002), Bishi Bashi Champ Online (2005) i The Bishi Bashi (2009).

Però espereu, que també n'hi ha per a mòbils: Bishi Bashi Champ (2001), Shout! Shaberin Champ Mobile (2007), Intuition! Bishi Bashi Champ Mobile (2007) i The Bishi Bashi! e-AMUSEMENT! (2009), segons la Wikipedia. Per a PC, a més, el 2001 van sortir el Bishi Bashi Champ Mini i el Bishi Bashi Champ Mini 2.

Ara que ja hem fet un repàs de la història d'aquesta franquícia de Konami caldria dir per què recomano aquest títol, oi? És evident que no explota la capacitat tècnica de la consola i que no és un joc espectacular que figurarà al Top 10 del seu catàleg, però us el recomano perquè és extremadament divertit.

Els seus minijocs, ideals per a partides ràpides i amb regust japonès, estan pensats per a competir amb altres jugadors humans i picar-nos, i ens proposen des de veure qui pot llançar un pastís més lluny en un auditori/teatre ple de gent fins a fer créixer el nostre afro a mida que anem seguint un ritme, passant per un pinball on hem de matar marcians, entre moltes altres propostes esbojarrades.

Si heu anat mirant els vídeos, o almenys un d'ells, haureu vist que abans de començar se'ns explica com hem de jugar a cada minijoc, i no sempre serà fàcil d'entendre, cosa que també podem considerar part de la diversió. Alguns jocs ens demanaran coordinació a l'hora de prémer botons, d'altres requeriran habilitat amb els dits, uns altres voldran que siguem ràpids prement els botons i n'hi haurà que exigiran molta agilitat mental per part nostra.

En resum, una manera divertidíssima de passar una bona estona amb amics o familiars, fins i tot amb la parella, perquè és una garantia de rialles i entreteniment. Poques coses més es poden demanar a un videojoc, que a sobre no envelleix i ens pot divertir ara tant com fa més de deu anys, us en dono la meva paraula. I si no us refieu de la meva, a GameRankings i Gamespot veureu que té molt bona nota, i els comentaris dels vídeos de Youtube que he posat demostren que va agradar.

Petits clàssics: Ready 2 Rumble Boxing

2011-12-31T11:12:00.000+01:00

Avui, més que d'un petit clàssic parlaré d'una petita saga, que és la dels Ready 2 Rumble Boxing, uns videojocs de boxa humorística que van néixer a la Dreamcast i que van passar, en aquella època, també per altres consoles tant de Nintendo com de Sony.

Com deia, es va estrenar a la Dreamcast, però durant les següents setmanes va sortir també per a Playstation, Nintendo 64 i la Gameboy Color. Comparat amb el mític Punch-Out!! de Nintendo perquè també era un joc de boxa arcade d'allò més divertit i amb tocs humorístics, el Ready 2 Rumble Boxing era el primer d'aquest tipus en oferir gràfics en 3D, i la seva característica jugable més coneguda és l'aparició, segons el que fem, de les lletres de la paraula "Rumble", que un cop formada fa que ens augmenti la força i puguem deixar KO el rival d'un reguitzell de cops gairebé imparables.

Podem veure al vídeo que es tracta d'un joc totalment allunyat de la simulació. Aquí es tracta de divertir-se i per això destaca l'humor. Els personatges jugables no són pas pocs, però n'anirem destapant més a mida que ens anem passant el joc una vegada rere l'altra. Vegem-ne la versió per a la Gameboy Color, encara que sigui perquè el seu aspecte era necessàriament diferent:

Pobret, oi? Doncs no va acabar de tenir males crítiques, ja que segons GameRankings la seva mitjana és de 64,33%. Per cert, aquest títol duia vibració incorporada al cartutx, un dels poquíssims jocs de la Gameboy Color que en tenien. El de la Dreamcast, amb un 84,30%, és el més ben valorat, al capdavant de totes les versions dels tres títols que formen la saga.

El Ready 2 Rumble Boxing: Round 2 (excel·lent nom per a una seqüela d'aquell joc) va sortir el 2000 també per a Dreamcast, Nintendo 64 i Playstation, amb la incorporació de la Playstation 2 (segons la Wikipedia, només als EUA i al Japó, país on per cert aquesta és l'única versió del joc que va aparèixer) i la substitució de la Gameboy Color per la Gameboy Advance. Com hem vist al vídeo, hi havia molts més personatges, entre els quals famosos com el mateix Michael Jackson, però també en Shaquille O'Neal, en Bill Clinton (com a Mr. President) i la Hillary Clinton (First Lady), els dos últims coneguts també per aparèixer en alguns NBA Jam.

Igual que he fet abans, poso un vídeo de la versió més diferent, la de la Gameboy Advance en aquest cas, que per cert va rebre una acollida pitjor que la de la versió del primer joc per a la Gameboy Color: un mediocre 54,03% de mitjana a GameRankings. Aquest cop la versió de la Playstation 2 és, segons el mateix portal, la guanyadora amb un 77,88%, i si queda per sota de la versió DC del primer títol significa que, en general, aquesta segona part es va rebre amb una mica més de fredor que la inaugural. Per què?

Doncs bàsicament perquè millorava poques coses (quantitat de personatges, el sistema "Rumble" passava a tenir tres nivells...), i patia la manca d'efecte sorpresa que pateixen totes les seqüeles, però continuava tractant-se d'un bon joc. No passaria el mateix amb la tercera part:

El Ready 2 Rumble Revolution va sortir el 2009 només per a la Wii i aportava noves modalitats de joc, més personatges famosos que mai (amb noms no reals, però reconeixibles per l'aspecte, com en Brad Pitt, en David Beckham o en David Hasselhoff) i moltes modalitats de joc i elements desbloquejables per parar un carro.

I va suspendre estrepitosament, perquè tot això estava tacat per un control desesperantment dolent (i a sobre en una consola com la Wii, que té en l'originalitat del control la seva essència), una mala interpretació de les nostres ordres i un aspecte tècnic que no estava a l'alçada, sense oblidar que el disseny dels personatges es va considerar inferior al de les dues primeres parts i que tampoc no va agradar que hi hagués tantíssims elements que només apareixien si els desbloquejàvem. A més, sense canvis significatius, i més després de gairebé una dècada, cada nova entrega d'una saga perd frescor. Sens dubte, la tornada de la saga Punch-Out!!, a la mateixa consola, va guanyar per KO la de la seva rival.

Còmics i videojocs: Daniel el trapella

2011-12-29T17:42:00.001+01:00

He estat dubtant a l'hora de fer aquesta entrada. Dubtava perquè fa molt poc en vaig fer una de Cinema i videojocs, i sempre deixo passar almenys 7 entrades entre una entrega i una altra de la mateixa secció, i aquesta es podria classificar així, però l'origen de l'obra és al món dels còmics, de manera que al final m'he decidit per aquesta opció.

Daniel el Trapella, en realitat, és conegut sobretot, almenys a casa nostra, pels dibuixos animats. Havia tingut una sèrie amb actors de carn i ossos de 1959 a 1963, amb 146 episodis, i els dibuixos pels que coneixem el personatge es van emetre de 1986 a 1988 amb 78 capítols, amb 13 més en una nova sèrie el 1993. Tot plegat venia de la tira còmica diària creada per en Hank Ketcham el 1951, que encara es publica, però només se'n va fer un videojoc i va ser aprofitant la fluixa pel·lícula d'imatge real de 1993.

El Dennis the Menace (Dennis a Europa) de la Super Nintendo va ser desenvolupat per Ocean, companyia que ja tenia experiència en aquesta mena d'adaptacions, però l'acollida, per la poca informació que n'he pogut trobar, va ser més aviat freda.

I també va sortir per a la Gameboy, també del gènere de les plataformes i basat en la pel·lícula protagonitzada pel força desconegut Mason Gamble i amb la presència d'en Walter Matthau i en Christopher Lloyd. Malauradament això seria tot, perquè ni la pel·lícula animada de 2002 ni la segona pel·lícula d'imatge real, directament per al mercat domèstic, de 2007, no van motivar la creació de cap altre títol de la saga.

Jocs que no van sortir del Japó: Tobal 2

2011-12-27T11:36:00.000+01:00

Els més veterans potser recordeu, dels temps de la primera Playstation, un videojoc de lluita que tenia dissenys de personatges del mestre Akira Toriyama. Es deia Tobal No. 1 i va sortir el 1996 al Japó i el 1997 als EUA i Europa, va ser aclamat per la diversitat dels estils de lluita que hi apareixien i per la llibertat de moviments que proporcionava, i va tenir una seqüela, el 1997, que es va quedar al Japó.

El Tobal 2, ja sense "No.", va sortir només per a la Playstation, altra vegada gràcies a Square (la meitat del que avui és Square Enix, i curiosament Enix és on van néixer els Dragon Quest, que com ja sabeu tenen una important implicació del mestre Toriyama), i va superar el seu predecessor.

Aquesta segona part va rebre unes crítiques encara millors, i a més va coincidir amb el llançament del comandament analògic de la primera consola de Sony i és el primer que en va fer ús. Mantenia el que havia agradat tant de la primera part i oferia gràfics amb més resolució (els seus creadors es van decantar per reduir els detalls per tal de fer el joc menys poligonal, amb menys textures, i això va agradar), una modalitat Aventura més gran i lliure i dos personatges nous.

Però com deia abans no va sortir del Japó, encara que l'explicació oficial ha patit variacions amb el temps. Al principi Square, que tenia pensat llançar-lo almenys als Estats Units, va dir que el primer títol no s'havia venut gaire a Occident i que sospitava que les poques persones que l'havien comprat ho havien fet perquè incloïa una demo jugable del després llegendari Final Fantasy VII, però el 2006 va declarar que era per la dificultat d'afegir text en anglès a la modalitat Aventura tenint en compte la limitada memòria de la consola. Una traducció a la llengua de Shakespeare feta per fans uns anys abans feia absurda aquesta explicació.

No en podia fer un especial d'Anuncis, però sí que valia la pena posar aquest, encara que la qualitat d'imatge no sigui gaire bona. En fi, un videojoc que per desgràcia no va arribar aquí i que la importació va fer més accessible, però és clar, cal saber japonès si volem gaudir-ne més enllà de la modalitat de lluita principal.

Coses que m'ha portat el Pare Noel

2011-12-25T20:34:00.003+01:00

Com ja és tradició, quan a les Festes o en alguna altra ocasió especial em regalen videojocs jo ho comparteixo amb vosaltres, i ahir, la Nit de Nadal, me'n van regalar un. Un que havia comprat jo mateix per tal d'aconseguir l'avantatjós preu britànic en comptes de l'espanyol, i per una vegada vaig triar l'edició col·leccionista d'un videojoc perquè per una vegada trobava que valia la pena i, no ens enganyem, és la seqüela del Batman: Arkham Asylum i no em podia equivocar.

En aquesta preciosa capsa venia el Batman: Arkham City, aparegut al mes de novembre de la mà de Rocksteady, que ja es va encarregar del joc que he esmentat abans i que, almenys fins ara, es considerava el millor títol basat en un còmic que s'ha fet mai.

La seva seqüela ha protagonitzat desenes i desenes de notícies des que es va saber que s'estava produint i ha generat unes expectatives altíssimes, que per sort s'han vist satisfetes i fins i tot superades, perquè si l'Arkham Asylum va meravellar, l'Arkham City ha millorat el que semblava immillorable (ja ho veig amb les 2 hores de joc que porto) i ha obtingut unes crítiques encara millors.

I per què, l'edició col·leccionista? Doncs, evidentment, pel que porta: el Batman: Arkham City de la Xbox 360, una figura de resina del Cavaller Fosc de la casa Kotobukiya, la pel·lícula animada Batman: Gotham Knight, que volia veure des de feia temps i que està formada per curts que van entre Batman Begins i The Dark Knight, un llibre d'il·lustracions del joc, un codi per a descarregar l'àlbum digital (tot i que no és la banda sonora del joc, sinó un recull de temes de diferents artistes que s'inspiren en el títol), un codi per al mapa de desafiament Iceberg Lounge, un altre per a l'uniforme d'en Batman a The Dark Knight Returns i encara un altre per a les missions on podem controlar la Catwoman, que ha aixecat tanta polèmica perquè ve amb totes les edicions però només es pot fer servir una vegada, per tant els que comprin el joc de segona mà o el lloguin hauran de comprar aquest contingut a banda.

Tràilers com aquest han fet que a mi, igual que a centenars de milers de persones més, em caigués la bava mentre esperava que sortís. Ja en faré la ressenya quan l'hagi acabat, que espero que sigui d'aquí força temps, però ja puc dir que té tot el que tenia el seu predecessor i millores en tots els sentits: gràfiques, de plantilla de personatges... espectacular, en una paraula.

Tornant al tema dels al·licients de l'edició col·leccionista, he de remarcar que en agraïment a la càlida acollida que ha tingut el joc, Rocksteady va fer públic fa dies un truc per tal de fer servir els uniformes d'en Batman a la modalitat d'història principal sense haver-nos acabat el joc, i que per acabar-ho d'adobar va crear un nou uniforme gratuït, el de la col·lecció Batman Incorporated. El que més em cridava, però, eren la figura i la pel·lícula, i n'estic satisfet. I el joc ja el comentaré quan m'acabi la modalitat història.

I com que també és de videojocs us presento un Toad que em va regalar la meva germana, sense que jo me l'esperés, i que a partir d'ara viurà damunt la Xbox 360 (consola que ja empata amb la Mega Drive pel que fa a videojocs que tinc), encara que sigui impossible que aparegui en cap joc de la consola de Microsoft pel fet de ser un personatge de l'Univers Mario.

Els videojocs d'El Hòbbit

2011-12-23T15:43:00.001+01:00

No sé si aquesta secció tindrà cap més entrega, però em veig obligat a crear-la per parlar dels videojocs basats en una obra literària prou coneguda com és El Hòbbit, d'en J.R.R. Tolkien, aventura de 1937 que fou la precursora de la trilogia El Senyor dels Anells (1937-1949). I hi he pensat perquè aquesta setmana s'ha fet públic el primer tràiler de la pel·lícula que en Peter Jackson, director de l'aclamada trilogia cinematogràfica d'El Senyor dels Anells, porta temps preparant i que veurem l'any que ve.

Doncs bé, el 1982 les aventures d'en Bilbo Saquet (Bilbo Baggins en la versió original, no pas Bilbo Bolsón, que ningú no es faci l'espavilat) van ser objecte d'una adaptació en forma de videojoc que va aparèixer per a un fotimer de microordinadors de l'època: ZX Spectrum, Commodore 64, Amstrad CPC, MSX, BBC Micro Model B (en casset i en disquet, la primera només amb text i la segona també amb imatges), Dragon 32, Oric Atmos i també PC i Apple II.

Com podeu veure en aquest vídeo de la versió per a l'Apple II, era una aventura de text, d'aquelles que jo de petit odiava en trobar-me a l'MSX entre els disquets carregats de jocs que em portava el meu pare, bàsicament perquè s'havien de fer servir frases molt concretes per tal d'anar avançant.

Aquí el teníem en versió Spectrum, que és com recordo jo aquelles aventures perquè, malauradament, l'MSX estava farcit de ports de la molt inferior màquina de Sinclair. En fi, va ser un èxit comercial i de crítica, encara que en el primer cas hi tenia molt a veure la popularitat que tenia l'obra. No tan celebrat, però tampoc desastrós, va ser el The Hobbit de 2003:

Va sortir per a Xbox (versió del vídeo), Playstation 2, Gamecube, Gameboy Advance i PC, i el gènere canviava totalment i recordava els Zelda des que aquests són en 3D. Però per què el 2003? Aquell va ser l'any d'estrena d'El Retorn del Rei (com passa el temps, eh?) i és evident que volien aprofitar la tirada que tenia l'univers d'en Tolkien.

De fet, hi ha molts videojocs d'El Senyor dels Anells en si, però és en els d'El Hòbbit que em volia centrar avui, i com podem veure només n'hi ha dos. Ja veurem si un dia faig el repàs dels jocs basats en la cèlebre trilogia.

Cinema i videojocs: Saw

2011-12-21T16:20:00.001+01:00

Suposo que coneixeu, almenys pel nom, la productiva saga cinematogràfica Saw. Jo no n'he vist cap entrega, tot i que tinc pensat veure'n properament la primera i a partir d'aquí anar-la seguint si m'agrada, però és una de les més populars del gènere de terror dels últims temps i està formada, de moment, per set pel·lícules i dos videojocs, que són els que veurem ara.

El primer, el Saw, sortia el 2009 per a Xbox 360, Playstation 3 i PC, i evidentment era del gènere del survival horror. Qualsevol altra cosa hauria estat absurda, oi? Es va estrenar més o menys amb la pel·lícula Saw VI, però argumentalment anava per una altra via. Va generar certa polèmica per la seva "violència gratuïta", tot i que ja és la gràcia d'aquestes pel·lícules, segons el meu parer.

La crítica el va rebre amb una aprovació moderada, en va elogiar els dos finals possibles, la història i el respecte a l'esperit de les pel·lícules, i en va lamentar els controls i el sistema de combat. No va tenir tanta sort la seva seqüela:

El Saw II: Flesh & Blood, de 2010 i aquest cop sense versió per a PC, sembla que empitjorava els problemes de la primera entrega, es feia repetitiu i presentava fins i tot uns gràfics de menys qualitat, cosa que és difícil de comprendre però que evidentment va ser mal rebut per la crítica, que li va atorgar de mitjana un suspens alt.

I aquí s'acabaria el pas de la saga pels videojocs, malgrat que a la Wikipedia podem llegir que Konami, que els va publicar tots dos, tenia intenció de crear una nova sèrie de survival horror a partir dels Saw, que s'hauria sumat als Silent Hill. La rebuda dels dos videojocs no convida a pensar que la companyia japonesa continuï amb la mateixa idea, però només fa dos anys que va aparèixer el segon i mai se sap. En veurem una tercera entrega algun dia?

Clons: E-Type

2011-12-19T18:06:00.002+01:00

Quan buscava algun clon que pogués protagonitzar l'entrega d'avui d'aquesta secció i he vist aquest títol he pensat immediatament en una saga que, almenys pel nom, s'hi assembla molt i de la que he tornat a parlar no fa gaire, R-Type, però en realitat no hi té res a veure.

L'E-Type no era un joc de naus, sinó de cotxes, i va sortir el 1989 per a tres sistemes força desconeguts, que són l'Acorn Archimedes (el del vídeo, i perdoneu per no haver-ne trobat cap sense comentaris de l'autor, però per altra banda també explica coses interessants), l'Acorn Electron i el BBC Micro, tres microordinadors de l'època. En tenim un altre sense comentaris, però...

...no sembla que el seu responsable domini gaire el joc, que s'ha de dir que es controlava amb ratolí. Bé, això era a la versió de l'Archimedes. El problema d'aquest sistema de control és que amb el mateix ratolí movíem el cotxe i amb els seus botons fèiem acceleració, transmissió i frenada, un embolic.

De tota manera anem per feina: l'E-Type era un clon de l'Out Run, canviant els Ferrari pel Jaguar E-Type però amb els elements característics del joc de Sega pràcticament intactes (superar punts de control en un temps molt limitat i una noia al costat) i amb afegits com la curiosa possibilitat d'atropellar policies per tal d'obtenir temps extra. També tenia una expansió amb més pistes i un dissenyador de circuits, i el 1994 va rebre una seqüela (aneu al minut 1 del vídeo):

L'E-Type 2, dissenyat també pel senyor Gordon J. Key i publicat novament per The Fourth Dimension, va sortir per a l'Archimedes i per al Risc PC, també d'Acorn. D'acord amb la Wikipedia, les principals novetats que presentava eren la possibilitat de competir a pantalla partida amb un altre jugador, que controlava la noia del primer joc en un E-Type de color rosa, característiques climàtiques, túnels, carreteres de tres carrils, radars policials o armes per a atacar els rivals.

Evidentment tots dos van quedar a l'ombra de la saga que clonaven, i més quan eren per a sistemes de popularitat tan limitada, però pels comentaris que es veuen als vídeos de Youtube sembla que eren títols estimats.

L'Hugo és l'estrella, us en recordeu?

2011-12-17T18:19:00.002+01:00

Recordeu els primers anys de Telecinco, quan la cadena feia pena igual que ara però d'una manera més simpàtica? I recordeu concretament el joc interactiu de l'Hugo, que tenia lloc dins l'espai Telecupón? Doncs té una història al darrere i no és, ni molt menys, una invenció espanyola.

En aquella època no ho sabíem, jo ni tan sols em plantejava que el joc existís fora de la tele, on funcionava a través del telèfon, però l'Hugo és el protagonista d'una franquícia danesa nascuda el 1989 com a programa de televisió interactiva. Els seus creadors, Ivan Sølvason i Niels Krogh Mortensen, van idear també el sistema ITE 3000, que permetia convertir els senyals telefònics en impulsos que controlaven el personatge. Poseu el vídeo a partir del minut 4, si no és que voleu practicar la comprensió oral del danès.

L'espai va ser llicenciat a una cinquantena de països, el primer dels quals l'estat espanyol dins l'esmentat Telecupón, i la Carmen Sevilla corresponia a un perfil diferent del de la presentadora danesa, però la idea era la mateixa. Sé que hauríeu preferit veure la veterana actriu andalusa, però no n'hi havia vídeos. L'èxit va ser immediat, tot i que diferent a cada país, i van arribar les adaptacions a videojoc no telefònic. En veurem algunes, perquè en van aparèixer un fotimer.

El primer de tots va ser el de 1991, Skærmtrolden Hugo, que sortia en primer lloc per a l'Amiga i per al Commodore 64, però només tenia el nivell que hem vist al vídeo. El 1992 la cosa canviaria i arribarien els minijocs que vèiem a la tele:

De fet, cada nova entrega incorporava els minijocs nous que anaven sortint al programa de la tele, i el vídeo que hem vist mostra els dos jocs que van sortir per a l'Amiga el 1992 i que van ser recopilats en el títol Hugo el 1994. Un any després se'n faria una conversió per a PC. La tendència d'anar sumant minijocs va continuar amb els títols per a PC Hugo 2, 3, 4, 5 i 6, expansions llançades durant els anys següents, i posteriorment es van recopilar i millorar a Hugo Gold (1998), Hugo Platin i Hugo XL (1999), així com també a Hugo Classic Collection el 2000.

Aquí el tenim també per a la Gameboy, que va veure sortir l'Hugo (1996) i l'Hugo 2 (1997, el del vídeo), dos títols de plataformes que s'allunyaven de la mecànica original.

Una mica més fidel, la plataforma ho permetia, era l'Hugo 2½ que la gent d'Infogrames va fer per a la Gameboy Color el 1999. Sembla mentida que tingués tanta transcendència, però espereu, que la cosa no s'acaba aquí ni molt menys: la Playstation va tenir també l'Hugo (1998) i l'Hugo 2 (2000), basats en els originals però amb gràfics millorats.

Aquest era el primer, que igual que el segon va sortir només a Europa. Després vindria Hugo: The Evil Mirror, de 2003, que anava per un altre camí i tenia, a més, una intro amb gràfics renderitzats que veurem ara mateix:

Va sortir també per a PC i Gameboy Advance, essent aquesta última com a part d'un recopilatori amb l'Hugo: Bukkazoom!, el 2005:

L'altre joc, l'Hugo: Bukkazoom!, el posaré també a continuació per tal que es vegi que la sèrie ja s'allunyava molt del concepte original i produïa spin-offs, que no veurem de manera exhaustiva.

Aquests eren, per exemple, l'Hugo: Smakkaball, l'Hugo: Jungle Island, l'Hugo: Wintergames, l'Hugo: Cannon Cruise o l'Hugo: The Forces of Nature. No tenim espai per parlar de tots ells, perquè també hem d'anar al 2005 per veure l'Hugo: Black Diamond Fever, de la Playstation:

Bastant de l'estil del Crash Bandicoot, oi? Doncs espereu, perquè aquell mateix any la saga va canviar de nom i va passar a anomenar-se Agent Hugo, i després d'un primer títol per a Playstation 2, PC i mòbils (i una versió cancel·lada per a la Gamecube) va tenir diverses seqüeles, que són Agent Hugo: Roborumble (PS2 el 2006 i GBA el 2007), Agent Hugo: Lemoon Twist (PS2 el 2007 i Wii el 2008) i Agent Hugo: Hula Holiday (PC, PS2 i Wii el 2008).

Aquest era l'Agent Hugo: Lemoon Twist, però altre cop he de dir que la cosa no acaba aquí. El 2009 va sortir l'Hugo: Magic in the Trollwoods, per a PC, Wii, PS2 i Nintendo DS:

El vídeo correspon a la versió d'ordinador, que feia estona que no tocàvem. I potser us preguntareu per què n'he parlat avui, o per què ara, en general. Doncs bé, la raó és ben senzilla:

Des d'ahir es pot adquirir per a iPhone, iPad, smartphones amb Android, PC i com a joc mini de la PSP l'Hugo Retro Mania, que revisa la saga i ens porta altra vegada als seus orígens.

És per això que he volgut fer-ne un repàs-homenatge, i demano disculpes per no haver posat vídeos de tots els jocs i per les imprecisions o omissions que pugui haver comès, però és que hi ha una quantitat de productes de l'Hugo tan gran que és difícil d'assimilar, a més d'informacions contradictòries a les fonts que he consultat. Tot i així espero que us hagi agradat aquesta entrada.

Jocs que no van veure la llum: Star Fox 2

2011-12-15T14:09:00.000+01:00

He de reconèixer que no he jugat mai a cap Star Fox, saga que va néixer a la ment del mestre Shigeru Miyamoto, pare dels Mario, els Zelda i els Donkey Kong principalment, però sé que és una franquícia molt important i emblemàtica de Nintendo i és un tema que quan pugui corregiré. Això no em treu, però, el dret de parlar d'un dels títols de la sèrie que van quedar al llimb i no van veure mai la llum, com és aquest Star Fox 2.

L'Star Fox 2 havia de sortir per a la Super Nintendo el 1995 i era la seqüela del celebrat Star Fox, de 1993, un joc que havia meravellat i que prometia fer un pas més en aquesta segona entrega, amb la nova versió del xip Super FX. Estava pràcticament acabat del tot, només faltava polir alguns detalls, però a última hora el senyor Miyamoto va decidir que es cancel·lava i s'arxivava per sempre.

Ara tenim aquest vídeo perquè a partir de la beta diversos fans han afegit coses, l'han traduït i s'han encarregat dels problemes que quedaven per solucionar, però el títol no va sortir oficialment i per als amants de la saga és una gran espina clavada que Nintendo no té, almenys declaradament, intenció de recuperar ni tan sols per a la Consola Virtual de la Wii.

El motiu per a la cancel·lació, decidida pel creador de la sèrie i explicada més endavant per un dels programadors del títol, va ser que s'acostava massa el llançament de la Nintendo 64 i es va considerar preferible no llançar un joc tan avançat en matèria de 3D quan el que es volia era impressionar amb la llavors imminent nova consola. Així de senzill, tant li feia que l'Star Fox 2 tingués pinta de ser un gran joc i d'aconseguir un gran èxit comercial. La ironia és que la Nintendo 64 es va retardar, va sortir a mitjan 1996 i l'Star Fox 2 hauria tingut més d'un any de vida sense la presència de la nova generació de la companyia.

Segons el mateix Miyamoto, aproximadament un 30% de les idees d'aquell malaguanyat joc van acabar formant part del també celebrat Star Fox 64 (1997), que veiem al vídeo i que recentment ha estat refet per a la Nintendo 3DS. Almenys ens queda això.

Còmics i videojocs: JoJo's Bizarre Adventure

2011-12-13T12:40:00.001+01:00

Avui parlaré dels videojocs d'un manga de lluita que no coneixem aquí més que pel seu nom, perquè no s'ha publicat en cap idioma de la Península Ibèrica ni es farà. Recordo que quan era adolescent ja m'impactava la seva quantitat de volums, més de 60 llavors (cosa que ara ja estem més acostumats a veure), però ara en duu 105 entre uns arcs argumentals i uns altres i és un dels títols emblemàtics de la revista japonesa Shônen Jump.

JoJo's Bizarre Adventure (JoJo no kimyô na bôken) té 105 volums (i en marxa des de 1987) que surten de sumar les diferents sagues que de vegades han suposat fins i tot canvis de nom a la sèrie, però que formen part d'un mateix univers que en alguns països com ara el nostre veí de dalt o Itàlia han pogut gaudir en paper. Malgrat la importància d'aquest manga, només ha estat animat en una sèrie d'OVA de 13 episodis entre 1993 i 2002 i una pel·lícula de 2007. Pel que fa als videojocs, ara en parlarem:

El primer era el JoJo's Bizarre Adventure de la Super Nintendo, que només va sortir al Japó com la gran majoria de títols. Era un RPG, com es pot veure al vídeo, i es tractava del primer títol propi, però no de la primera aparició de la saga en un videojoc.

Això havia passat primer el 1988 i el 1991 amb l'aparició de personatges als jocs de la NES Famicom Jump: Hero Retsuden i Famicom Jump II: The Strongest Seven, dels que ja vaig parlar aquí. També en aquell article parlava del Jump Superstars i el Jump Ultimate Stars, de 2005 i 2006 respectivament i per a la Nintendo DS.

El 1998 sortia al Japó, i també als Estats Units i Europa (en el que suposava l'estrena de la saga a Occident, almenys pel que fa a videojocs) un títols de lluita per a recreatives que es deia JoJo's Bizarre Adventure. El mateix any rebria una actualització amb 8 personatges més, també als EUA, anomenada JoJo's Bizarre Adventure: Heritage of the Future, que veurem ara:

Desenvolupat per Capcom i per l'equip concret que també va fer l'Street Fighter III, als Estats Units el primer es deia JoJo's Venture, perquè era així com es deia el manga en aquell país, però a Europa va arribar amb el correcte. Curiosament, totes dues versions tenen modalitat història malgrat que són títols per a recreatives, una cosa gens habitual.

I van ser convertits a la Playstation i la Dreamcast el 1999 (a Europa van arribar el 2000), en tots dos casos amb el simple nom de JoJo's Bizarre Adventure. La versió de la consola de Sony es basava en la primera versió arcade, amb alguns personatges de la revisió i una modalitat exclusiva, mentre que la de l'última consola de Sega permetia jugar a les dues versions arcade, igual que després es va fer amb els dos primers Street Fighter III.

Passaria poc temps fins a l'aparició del següent títol directament per al mercat domèstic: el 2002 apareixia aquest Giogio's Bizarre Adventure: Golden Whirlwind per a la Playstation 2. El títol europeu hauria estat aquest, però al final no va sortir al Vell Continent perquè hi havia referències a grups musicals i haurien provocat problemes de drets fora del Japó. L'autor del manga, en Hirohiko Araki, implicat personalment, no va voler que es canviessin les referències d'aquest beat'em up desenvolupat altra vegada per Capcom.

Suposo que va ser el mateix cas del JoJo's Bizarre Adventure: Phantom Blood, per a la mateixa consola, d'un gènere semblant (però no de Capcom, sinó de Bandai) i aparegut el 2006 només al Japó. Curiosament, tot i que és el més recent dels títols es basa en el primer arc argumental de la sèrie.

No hi ha hagut més videojocs d'aquesta saga més veterana, però podem estar contents que almenys tenim un dels seus jocs, i del gènere segurament més adequat a la seva història, en versió europea i per a dues consoles diferents. A mi ja m'ha cridat l'atenció, com a mínim.

Jocs que no van sortir del Japó: R-Type Leo

2011-12-11T15:35:00.000+01:00

Ja havia parlat una mica per sobre de la saga R-Type a la secció dels Jocs espina, fa 2 anys i mig, i he vist que tinc pendent repassar-la com es mereix, però també que una de les seves entregues podia formar part d'aquesta Jocs que no van sortir del Japó.

L'R-type Leo, més que no sortir del Japó el que no va tenir van ser conversions domèstiques. Ni una. Era un joc per a recreatives que va aparèixer el 1992 només al País del Sol Naixent i que a diferència de totes les altres entregues de la saga es va quedar sense veure la llum per a cap videoconsola (ni tan sols en recopilatoris de clàssics).

Però l'exclusivitat d'aquesta entrega, de fet l'única que no va arribar a sortir per a cap sistema domèstic, no és l'única característica per la que és especial. També hi havia la modalitat cooperativa que podem veure al vídeo, que no s'havia vist encara a la sèrie, i altres diferències remarcables.

Per exemple, era més benèvol amb el jugador (si moríem reapareixíem al mateix punt i no al principi de la pantalla) i el seu sistema de joc era diferent, perquè en comptes de la Força i el Canó d'Ones vistos a les altres entregues aquí hi havia els Psy Bits (o Force Bits) i el Bit Shot, armes que funcionaven d'una altra manera. I tot això es justificava perquè l'R-type Leo estava situat cronològicament abans de tots els altres jocs de la saga.

Aquest és l'Armored Police Unit Gallop, de 1991. El poso aquí per dos motius: tampoc no va sortir de les recreatives i cronològicament va abans de l'R-type Leo. Això faria que gairebé tot l'article fins ara hagués estat erroni, si no fos perquè és un R-type però alhora no ho és. Argumentalment anava per un altre camí i al títol no hi havia cap referència a la saga, tot i que segons Irem, els seus creadors, és una entrega més de la sèrie. El Gallop (nom popular) sí que va sortir del Japó, però va arribar als Estats Units amb el nom de Cosmic Cop.

Consoles desconegudes: Casio Loopy

2011-12-09T15:23:00.000+01:00

Quan parlo de consoles desconegudes sovint es tracta de sistemes dels que jo sabia ben poca cosa, normalment només el nom, però en el cas d'avui es tracta d'una plataforma de la que no havia sentir ni llegit mai res, i és ben curiosa.

És la Loopy, de Casio (sí, Casio), una consola que només va sortir al Japó i ho va fer l'octubre de 1995. La seva característica principal era que estava orientada només al públic femení (i infantil-adolescent), cosa que és bastant evident si mirem el seu disseny.

Aquest joc que veiem al vídeo, l'Anime Land, és un dels 10 títols que van sortir per a la consola, de 32 bits per cert, i com tots els altres estava dirigit, com dèiem abans, a les noies. Que no vol dir que un noi no pogués adquirir la consola, però sí que els seus creadors l'havien inventat pensant principalment en la meitat femenina de la població potencialment interessada en una nova plataforma, i que el seu catàleg estava format per títols sobre moda o relacions romàntiques.

Aquí en tenim un altre, que és el Wanwan aijô monogatari, i el que veurem ara ens anirà molt bé perquè són dos anuncis de dos videojocs diferents, Dream Change: Kogane-chan's Fashion Party i Little Romance, amb els que podem conèixer una mica més la consola.

Si us hi heu fixat, la Casio Loopy (que tenia com a subtítol My Seal Computer SV-100) tenia una altra característica distintiva, i és una impressora d'enganxines integrada a la consola, que en un dels anuncis podem veure en acció. Permetia fer enganxines de captures de pantalla, i també es podia fer amb imatges projectades per altres aparells a través d'un accessori que es comprava apart i que es deia Magical Shop. Ara posaré un vídeo bastant llarguet, però que ens permet veure, amb comentaris en anglès, com funcionava aquest afegit:

El que hi podem veure és que hi havia rotlles de paper de diferents mides i que l'accessori Magical Shop (amb el nom complet de Video Seal Wordprocessor XK-700) un cop posat no impedia continuar jugant amb els jocs, ja que tenia la seva pròpia entrada per a cartutxos.

Si anem mirant el vídeo, encara que sigui saltant-nos trossos del metratge, veurem que imprimir una enganxina d'una font d'imatge diferent de la consola (com és el cas, en què l'autor del vídeo tria el videojoc no llicenciat de la Mega Drive Divine Sealing), donava força feina.

Una consola ben curiosa, amb un públic objectiu específicament femení i amb el principal atractiu en quelcom que no tenia gaire a veure amb els videojocs. Només per això ja ha valgut la pena parlar-ne, oi que sí?

Jocs estranys: Itadaki Street

2011-12-07T18:48:00.000+01:00

El joc estrany de què vull parlar avui no és ben bé un joc, sinó una saga, i és estrany no perquè sigui absurd o boig com els que hem vist normalment en aquesta secció, sinó perquè és força curiós i parteix d'una idea que en principi no és gaire pròpia d'un videojoc: un joc de taula estil Monopoly, i amb personatges, almenys a les entregues més modernes, dels universos Mario, Dragon Quest i Final Fantasy.

L'Itadaki Street: Watashi no o-mise ni yottete va sortir per a la NES japonesa el 1990 i, com es veu al vídeo, és un joc de taula en forma de videojoc, però no té res a veure amb els de minijocs com ara els Mario Party, que serien la primera referència que ens ve al cap en pensar en aquest gènere. Els Itadaki Street s'assemblen més al Monopoly: es tracta d'anar comprant i venent propietats i s'hi juga per torns. També heu pogut veure al vídeo que, llavors, encara no hi sortien personatges coneguts.

En aquesta segona part, Itadaki Street 2: Neon sign wa bara iro ni, per a la Super Nintendo japonesa, de 1994, hi podem veure un dels monstres dels Dragon Quest, saga que comparteix creador amb els Itadaki Street. En canvi, a l'entrega de 1998 no hi apareix cap personatge conegut:

Era l'Itadaki Street: Gorgeous King, de la Playstation, que seria l'últim fins que el 2002 va aparèixer l'Itadaki Street 3 per a la Playstation 2:

Sembla mentida que una proposta així triomfés i produís tantes entregues. Hom diria que per a ordinadors encara haurien tingut una mica de sentit, però no tant en consoles. Sigui com sigui, la cosa no va acabar aquí i el 2004 sortia el Dragon Quest & Final Fantasy in Itadaki Street Special:

La unió d'aquests gegants de l'RPG japonès, autèntiques llegendes per si mateixes, per tal d'aportar personatges a aquesta curiosa saga va augmentar, sens dubte, l'interès pel joc, tant per als que ja gaudien dels Itadaki Street com per als que pensaven, com jo, que no seria el gènere dels videojocs més atractiu del món. El publicava Square Enix, que sortia de la fusió, el 2003, de Square (Final Fantasy) i Enix (Dragon Quest). Que un any deprés fessin aquest joc no devia ser pas casualitat.

I el que va començar com un especial devia funcionar força bé, perquè el 2006 va sortir aquest Dragon Quest & Final Fantasy in Itadaki Street Portable, per a la PSP. El 2007 la saga va fer el salt a la Nintendo DS i es va reorientar en un sentit que hauria estat impossible en una consola de Sony:

Barrejar Dragon Quest i Mario era possible a Itadaki Street DS, cosa que no impedia que s'hi poguessin afegir personatges de Final Fantasy, però bé, en tot cas era un interessant gir que, malauradament, no va arribar a Occident tot i la renovada popularitat dels Dragon Quest i la innegable de la mascota de Nintendo. El 2010 sortia el Dragon Quest & Final Fantasy in Itadaki Street Mobile, del que no he trobat cap vídeo, i finalment aquest 2011...

L'Itadaki Street Wii va sortir el dia 1 de desembre, abans-d'ahir dia 5 als Estats Units com a Fortune Street i el proper dia 23 sortirà a Europa com a Boom Street. Serà la primera entrega per a la Wii i la primera que arribarà a Occident i veurem com hi reacciona el públic, perquè sí, hi surten personatges de l'univers Mario i de diversos Dragon Quest, però no deixa de ser un joc estrany i, com deia abans, en principi poc atractiu. En tot cas podem dir que és una fita que per fi n'hagi arribat un, de manera que potser li hauríem de donar una oportunitat.

Sèries i videojocs: L'Inspector Gadget

2011-12-05T23:43:00.001+01:00

Aquesta entrada la vaig pensar ahir, quan vaig engegar la televisió molt més d'hora del que és habitual, mentre esmorzava abans d'anar a un examen (sí, en diumenge), i vaig veure una mica de l'Inspector Gadget, una sèrie mítica de la història dels dibuixos animats que, com ja us podeu imaginar pel títol, té videojocs. Els repassem?

La sèrie es va emetre de 1983 a 1986 (i per molt que s'hagi reemès o redifós diverses vegades no té més de 88 episodis), però el primer videojoc arribava el 1987 i ho feia per al Commodore 64, el BBC Micro, el ZX Spectrum (inconfusible versió del vídeo) i l'Amstrad CPC. El seu nom, Inspector Gadget and the Circus of Fear. No sembla gaire bo, per això.

El 1992 sortia aquest per a ordinadors, amb el nom d'Inspector Gadget: Mission 1 - Global Terror!, que tampoc no sembla gran cosa, oi? Seria el 1993 quan n'arribaria un amb una mica més de cara i ulls, d'un gènere que trobo que li escau molt més:

Es tracta de l'Inspector Gadget, aquest cop a seques, un plataformes normalet però que sembla divertit i tot. Passarien, però, 7 anys fins que la franquícia va tornar a produir un videojoc, aquest cop doncs l'any 2000 (un any després de l'estrena de la pel·lícula d'imatge real protagonitzada per en Matthew Broderick) i per a la Gameboy Color:

Perdoneu que el vídeo no sigui gran cosa, l'he hagut de fer jo baixant el joc i gravant-lo amb la Hypercam. Bé, aquest era l'Inspector Gadget: Operation Madkactus, i l'any 2001 sortirien dos videojocs més protagonitzats pel personatge. Començarem pel de la Playstation, l'Inspector Gadget: Gadget's Crazy Maze:

Aquí el tenim canviant de gènere, com es pot veure, amb un joc de trencaclosques d'un aspecte gràfic que tampoc no afavoreix gaire la distinció del protagonista. L'altre joc d'aquell any era el de la Gameboy Advance (podeu treure-li el so, perquè és un vídeo amb comentaris d'un idiota, però no n'hi havia cap altre):

Es diu Inspector Gadget: Advance Mission i, com podeu veure, és un altre plataformes. La mateixa consola tindria un altre joc, amb un nou canvi de gènere, anomenat Inspector Gadget Racing:

Aquest joc va aparèixer el 2002 o el 2003, he trobat informacions contradictòries al respecte però podria ser per Nadal de 2002. El que sí que he trobat és que no va agradar gens, per pobre, repetitiu i amb només 3 circuits. Des del 2003 ens arriba el següent:

Un altre vídeo que no té la qualitat que m'hauria agradat, però és l'únic que hi ha. Correspon a l'Inspector Gadget: Mad Robots Invasion, per a Playstation 2, un altre que va rebre una acollida ben freda. El 2004 la saga repetiria a la PS2 (i tornaria a PC) amb Gadget & the Gadgetinis:

Altra vegada amb comentaris, què hi farem... Bé, aquest videojoc estava basat en la sèrie animada del mateix nom, que es va emetre als Estats Units entre 2001 i 2003 (d'aquí una mica el revival del personatge, que originava alguns dels jocs que he esmentat). I aquests serien tots els videojocs que s'han fet del despistat inspector per a videoconsoles o PC, però també n'hi ha hagut 2 per a iPhone, iPod Touch i iPad. El primer, el 2009:

Un plataformes, l'Inspector Gadget, amb una pinta força decent i que el 2010 tindria un company amb l'aparició de l'Inspector Gadget's M.A.D. Dash, del que veurem un anunci:

És curiós que hagués d'arribar el final de la dècada dels 2000 perquè arribessin aquests títols que ja van agradar una mica més, sobretot el segon. Penso que es va desaprofitar un material que podria haver donat al món uns quants videojocs almenys de notable, però per desgràcia no ha estat així. Tornarà algun dia per tal de fer les coses millor?

Clons: The Great Giana Sisters

2011-12-03T17:36:00.001+01:00

Feia temps que no tocava aquesta secció, i això que la vaig crear per donar-li una mica de vida a aquest bloc que farà 3 anys d'aquí a no gaire temps. Me n'havia oblidat, però avui hi he pensat i vull fer una nova aportació amb aquest clon que he descobert d'un dels videojocs més famosos de tots els temps.

The Great Giana Sisters és un videojoc de 1987 i mirant el pòster podem deduir no només que la noia no fa servir roba interior almenys a la part de dalt, sinó que els elements que hi apareixen estan inspirats en els d'un joc ben conegut, com dèiem. Castells, bolets, xampinyons dolents amb ulls...

Aquesta és la versió per a l'Amiga, però també va sortir per a l'Amstrad CPC, l'Atari ST, el Commodore 64 i l'MSX2. Posaré també un vídeo amb la banda sonora de la versió del C64, espectacular:

Pell de gallina, senyores i senyors. En fi, no cal que us digui de quin joc era clon, de fet no l'esmentaré. El cas és que Nintendo va aconseguir, amb tota la raó del món, que aquest videojoc fos retirat, i que la versió del ZX Spectrum, ja acabada, ni tan sols arribés a sortir. Això fa que les poques còpies que no van ser retirades vagin molt buscades actualment per part dels col·leccionistes.

Una curiositat: aquesta caràtula és la de la versió del Commodore 64 però al Regne Unit, i si us hi fixeu ja no es veuen imatges que recordin el joc imitat, però sí una frase: "the brothers are history". Aquesta gent de Time Warp, els seus creadors, volien provocar. O no, perquè aquestes coses sovint vénen de les distribuïdores. En tot cas ja sabem que les germanes Giana (cognom sospitosament italòfon, per acabar-ho d'adobar) no són les que van fer història al món dels videojocs. No els ho van permetre, però... ho haurien aconseguit?

Això que veiem en aquest vídeo és una cosa ben curiosa, una ironia: es van fer conversions no oficials d'aquell joc, però més de vint anys després va sortir, més professionalment, un remake per a iOS i per a Nintendo DS, precisament una consola de la companyia que va demandar el joc original. Sí, s'hi van fer canvis per tal que no fos tan descarat, però no deixa de ser irònic.

Pel que he pogut trobar, Giana Sisters DS, desenvolupat per Bitfield, va tenir molt bones crítiques quan va sortir el 2009, s'havia de comprar a través d'internet (és com si fos un joc semillicenciat), només es trobava a Europa i també és difícil de trobar, en aquest cas perquè se'n van fer poques còpies ja que era un projecte sense el recolzament de Nintendo. De tota manera, acabo de descobrir que fa un mes va sortir també als EUA. Potser haurem de recórrer a la versió americana, si el volem. Afortunadament la Nintendo DS no té restricció de regió.

Com podem veure, el que més ha destacat de tota aquesta història és la banda sonora del famós (en el món dels videojocs retro) Chris Hülsbeck, versionada moltes vegades. De la versió simfònica podem passar a una de les maquineres:

En fi, deixem-ho aquí, però he de reconèixer que aquest joc m'ha cridat molt l'atenció i m'agradaria provar-lo algun dia, encara que nasqués com a còpia descarada d'un dels videojocs més grans que s'han fet mai.

Videojocs dels Masters de l'Univers

2011-12-01T14:15:00.002+01:00

No sé si vosaltres, de petits/es, hi jugàveu, però a mi m'encantaven els Masters de l'Univers. Remenant una mica per la Wikipedia, a més, m'han vingut ganes de fer fotos dels que tinc, que pel que he vist són bastants tot i que jo sempre vaig tenir la sensació que me'n faltaven molts. En fi, el tema d'avui són els videojocs basats en aquesta franquícia de Mattel que va néixer el 1981 i que va tenir sis línies diferents de ninots, quatre sèries de dibuixos (almenys una es va poder veure a TV3), còmics, una pel·lícula d'imatge real i, naturalment, videojocs.

Al llarg del temps n'hi ha hagut uns quants, però el més antic de tots és Masters of the Universe: The Power of He-man, que va aparèixer el 1983 per a l'Atari 2600 (versió que veurem al vídeo) i Intellivision:

Bé, ja posats també veurem la versió de l'Intellivision, tenint en compte que mai no en veiem vídeos, d'aquesta consola tan desconeguda:

Tot i que el segon és millor que el primer, cap dels dos no és cap meravella. Oh, quins records, sentir la melodia de la sèrie de dibuixos... Bé, ara veurem el Masters of the Universe: The Super Adventure, de 1987, que era una aventura de text. El vídeo és amb comentaris, però és l'únic que hi ha:

Un gènere que als japonesos els encanta, però que a mi em destrempa totalment quan es basa en una sèrie que és plena d'acció i combats. Va sortir per a Commodore 64 (la del vídeo), BBC Micro, ZX Spectrum i Amstrad CPC. El mateix any i per a les mateixes consoles en sortia un altre de més interessant:

És el He-man and the Masters of the Universe, també conegut com a Masters of the Universe: The Arcade Game, probablement per diferenciar-lo de l'altre. Era la versió del Commodore 64, igual que el vídeo que veurem ara:

El 1987 altra vegada, perquè es va fer la pel·lícula d'imatge real dels Masters, va sortir el joc basat en el film, aquesta vegada per a Commodore 64, ZX Spectrum, Amstrad CPC i el meu estimat MSX. I no tornaríem a veure cap joc d'en He-man i els seus carismàtics amics i enemics fins el 2002, quan va sortir el Masters of the Universe - He-man: Power of Grayskull per a la Gameboy Advance:

Si els anteriors havien rebut més o menys bona acollida, el de la Gameboy Advance es va considerar mediocre en el millor dels casos. Només va sortir als Estats Units, però en canvi la seva seqüela també va aparèixer a Europa:

El vídeo no és gaire bo, però era l'únic amb imatges in-game. És el He-man: Defender of Grayskull, sortia per a la Playstation 2 el 2005 i es van cancel·lar les versions per a Xbox i Gamecube que estaven previstes. Curiosament, la de la Gamecube va arribar a tenir una ressenya (molt desfavorable) a Nintendo Power abans de ser cancel·lada. El joc, doncs, tampoc no va tenir bona crítica, però juntament amb el joc de la Gameboy Advance formava part del rellançament de 2002 (sèrie de dibuixos nova inclosa), un experiment que no recordo que li hagi sortit especialment bé a cap saga, obra ni franquícia.

Petits clàssics: Kid Icarus

2011-11-29T22:49:00.001+01:00

Avui, més que un petit clàssic, veurem una petita saga. Una que és pròpia de Nintendo, però que queda molt lluny de la importància dels Mario o els Zelda. Més aviat al nivell dels Pilotwings. I és que fins ara Kid Icarus només ha tingut dues entregues, amb la tercera prevista per al primer trimestre de 2012.

La primera entrega va aparèixer per al Famicom Disk System, al Japó, el 19 de desembre de 1986, aviat farà 25 anys, i va arribar a les NES dels Estats Units i Europa el febrer i el juliol de 1987, respectivament. Un joc d'acció i plataformes, amb algun element d'RPG, protagonitzat per en Pit, un àngel que és l'última esperança d'Angel Land contra l'exèrcit de la venjativa Medusa.

El 1991 als Estats Units i el 1992 a Europa (al Japó no) va sortir-ne una seqüela, Kid Icarus: Of Myths and Monsters, només per a la Gameboy, que és el vídeo que hem vist. I aquest ha estat, fins ara, l'últim joc de la petita saga. El 2004 va sortir, al Japó, el Famicom Mini Disk System Selection per a la Gameboy Advance, que recopilava entre altres el primer Kid Icarus, i aquest mateix joc va arribar a la Consola Virtual de la Wii el 2007.

Si us fixeu en aquest vídeo, que és del Tetris de la NES en acabar-lo en el nivell 9 d'alçada 5 i en la modalitat B. A dalt a l'esquerra, al costat d'en Donkey Kong, podem veure-hi en Pit. També fa cameos a l'F-1 Race (Gameboy, 1990-91) i al Super Smash Bros. Melee (Gamecube, 2001-02). Però no tornaria a ser jugable fins al Super Smash Bros. Brawl (2008):

No s'aprecia massa bé, però el personatge que porta l'usuari Ghost és en Pit, redissenyat per a l'ocasió. Aquesta seria l'última vegada en què el protagonista dels Kid Icarus es podia controlar, però es podrà tornar a fer a la tercera part de la seva pròpia saga, com hem dit abans prevista per al primer trimestre de 2012.

Amb un canvi evident de gènere, de l'acció i les plataformes al shooter, el Kid Icarus: Uprising serà la primera entrada de la sèrie en una mica més de 20 anys (hi va haver rumors d'una entrega per a la Wii, però es van quedar en això), i tornarà a ser només portàtil, perquè sortirà en exclusiva per a la Nintendo 3DS. Triomfarà? O després de tants anys sense entregues la sèrie ha perdut aquell encant que sempre tenen les sagues first party, en especial les de Nintendo?

Els primers jocs de la Nintendo DS

2011-11-27T19:05:00.005+01:00

L'altre dia, tot repassant una mica l'hemeroteca de 3 Botons i START, em vaig adonar que entre les moltes consoles que han protagonitzat la secció Els Primers, destacava l'absència de la Nintendo DS mentre que sí que vaig fer-ne un amb la seva successora, la Nintendo 3DS. Doncs bé, avui repararé el greuge i parlaré dels videojocs que van acompanyar la penúltima consola portàtil de la Gran N en el seu llançament.

No és gaire habitual en una consola japonesa, però la Nintendo DS es va estrenar als Estats Units primer, i va ser el 21 de novembre de 2004. Ho va fer, entre altres títols, amb el Super Mario 64 DS, un remake del mític títol de la Nintendo 64 amb alguns afegits com ara els personatges Yoshi, Luigi i Wario controlables i minijocs a banda de l'aventura principal.

L'Asphalt Urban GT, una de les seqüeles del qual ja vaig comentar com a lamentable títol de la Nintendo 3DS, també va ser joc de llançament.

Aquest és el The Urbz: Sims in the City, que he hagut de posar amb un vídeo promocional perquè no n'he trobat cap més que fos mínimament digne. El que ensenyaré ara és un que probablement coneixeu, però per un altre nom:

Aquesta proposta de Sega formada per estranys minijocs es deia Feel the Magic: XY/XX als Estats Units, mentre que nosaltres la coneixem com a Project Rub i els japonesos com a Kimi no tame nara shineru.

Spider-man 2, el joc de la pel·lícula, també va ser de llançament als Estats Units, i al contrari del que acostuma a passar amb els videojocs basats en pel·lícules (al seu torn basades en còmics) sembla que va agradar força.

No podia faltar el joc esportiu, en el cas dels Estats Units el Madden NFL 2005. I a banda d'aquest i de la demo Metroid Primer Hunters: First Hunt, també present al llançament europeu de la consola, no ens en queda cap més per repassar i ens n'anem al Japó, on la Nintendo DS va sortir el 2 de desembre de 2004.

El Daigassô! Band Brothers, exclusiu d'aquell país, si bé la seva seqüela va arribar com a Jam with the band a Europa (no als Estats Units), és un d'aquells títols de ritme estranys que jo no he provat mai ni em criden gaire l'atenció.

Aquest estrany títol és el Chokkan Futohide, que va sortir de llançament també a Europa amb el nom de Polarium. El d'ara no és tan estrany, però sí que fa més per a mòbil que no pas per a una consola portàtil:

Tônô ni aseka Game Series vol. 1: Cool104 Joker & Setline és el curiós i llarg títol d'aquest videojoc. El que posaré ara es diu Kenshûi Tendô Dokuta i sembla que és una mena de Trauma Center.

Em sap greu que el vídeo sigui amb comentaris tan poc constructius, però no n'hi havia cap altre. Aquest joc, per cert, es va quedar al Japó.

El Mr. Driller: Drill Spirits era l'entrega per a la Nintendo DS d'aquesta saga de trenca-closques de Namco. I un de molt semblant és el que veurem a continuació:

El Zoo Keeper, que tot i l'estètica diferent feia que sortissin al mercat alhora dos títols molt semblants en la seva concepció.

També molt bufó, però completament diferent, era el Pokémon Dash, l'estrena de la franquícia en una consola on ha obtingut resultats espectaculars al llarg dels 7 anys que porta al mercat. Per desgràcia, aquesta entrega no era el típic RPG de Pokémon, garantia de vendes i bones crítiques, sinó un estrany joc de velocitat que no va agradar gaire.

Aquest és el Sawaru Made in Wario, conegut a Occident com a WarioWare: Touched!, conegut com un dels videojocs que aprofita millor les característiques tàctils de la consola. A banda dels títols de llançament que també van sortir amb la consola als Estats Units (Super Mario 64 DS, The Urbz: Sims in the City i Kimi no tame nara shineru) he d'esmentar el Mahjong Taikai, del que no he trobat cap vídeo però que es basa en un joc de taula que s'ha apuntat al llançament de més d'una consola. I ara sí, ens n'anem a l'11 de març de 2005 i veurem quins jocs van sortir el mateix dia que les DS europees.

El Rayman DS era un dels títols més destacats del catàleg inicial de la Nintendo DS a Europa, i era la versió portàtil del Rayman 2: The Great Escape que havia sortit el 1999 per a Dreamcast, Playstation, Nintendo 64 i PC.

La portàtil també es podia comprar des del primer dia acompanyada per el Robots, el videojoc de la pel·lícula d'animació per ordinador de 20th Century Fox. La recepció que va tenir, però, va ser molt freda i el va deixar en un aprovat pelat.

Un xat? Doncs sí. El Ping Pals és un xat amb característiques personalitzables, però no aportava res de nou i el propi Pictochat inclòs a la Nintendo DS de franc és millor, de manera que va rebre unes crítiques nefastes i es considera un dels pitjors jocs de la consola.

Un altre de sorprenent, perquè sembla més adequat per als Estats Units que no per a Europa, és el Tiger Woods PGA Tour 2005, la versió DS del qual va ser la que va obtenir pitjors notes.

El Retro Atari Classics ens permetia recuperar clàssics de la companyia, com se pot deduir pel nom, i concretament eren el Centipede (al vídeo), el Pong, el Missile Command, el Tempest, el Lunar Lander, l'Asteroids, el Breakout, l'Sprint, el Gravitar i el Warlords. Però tots ells estaven redissenyats d'una manera que no va convèncer i els mals controls tampoc no el van salvar del suspens.

L'Sprung és ben curiós, perquè també va sortir com a joc de llançament (als EUA uns dies després que aparegués la consola), però només al Regne Unit, Holanda i Escandinàvia, i a més era d'un gènere, el dels simuladors de cites, que mai no surt del Japó. Que fos de producció occidental també és una dada a tenir en compte.

Afortunadament, no és que el llançament europeu de la consola fos pobre, però la resta de títols del catàleg ja els he esmentat en l'aparició de la Nintendo DS en algun dels dos (o els dos) altres mercats: Asphalt Urban GT, Super Mario 64 DS, WarioWare: Touched!, The Urbz: Sims in the City, Project Rub, Pokémon Dash, Polarium, Mr. Driller: Drill Spirits, Spider-man 2, Zoo Keeper i la demo del Metroid Prime Hunters.

Jocs que no van sortir del Japó: Namco x Capcom

2011-11-25T17:54:00.000+01:00

Avui torno a parlar d'un d'aquells videojocs que no van sortir del seu país d'origen, el Japó, i en aquest cas només el títol fa venir salivera, però per desgràcia no va arribar a Occident ni hi arribarà. Es tracta del Namco x Capcom, que va aparèixer només per a les Playstation 2 japoneses el 2005.

De fet, ja l'havia esmentat quan vaig parlar del personatge Sir Arthur, però avui li dedicaré més temps i lletres, atès que és perfectament adequat per a aquesta secció de recent creació. Bé, el nom mateix del joc ja deixa ben clara una cosa: barreja personatges de Capcom i de Namco, dues de les companyies desenvolupadores de videojocs més famoses del Japó i, en realitat, rivals. Però no es tracta d'un títol de lluita dels que acostumen a barrejar lluitadors de dos universos diferents, normalment amb Capcom com a una de les implicades. No, Namco x Capcom és una altra història:

Res a veure amb la lluita, senyores i senyors. És un RPG a mig camí entre el d'acció i el tàctic, els personatges es mouen per caselles (per tant, oblidem-nos de veure'ls fent àgils saltirons i amb atacs tan ràpids que la vista humana no pot seguir) i la història gira al voltant de dos personatges originals que interactuaran amb els altres, com dèiem pertanyents als respectius universos Capcom i Namco.

Pel que fa als personatges que participen en aquesta curiosa iniciativa, n'hi ha moltíssims, però els més destacats són, per part de Capcom: l'esmentat Sir Arthur de la saga Ghosts'n Goblins, en Ryu, en Ken, la Chun-Li, l'Akuma, la Cammy, la Sakura o l'M. Bison dels Street Fighter, la Morrigan i la Felicia dels Darkstalkers, i en Mike Haggar i en Guy dels Final Fight, entre molts altres d'aquestes i altres sagues.

Per part de Namco tenim gent dels Tekken, dels Klonoa, del Soul Edge i el Soul Calibur II i dels Xenosaga, entre altres, encara que en general són menys coneguts pel públic occidental. I que fos un joc d'aquestes característiques tan allunyades del que s'espera de les dues companyies devia influir notablement en el fet que no es llancés fora del Japó.

Amb aquesta intro d'estil anime es presentava el joc, i nosaltres ens hem de conformar amb Youtube si la volem veure. D'altres experiments estranys, com Tatsunoko vs. Capcom, sí que van arribar a Occident, però per insistència dels fans i perquè, de fet, en aquest cas es tracta d'un joc de lluita i sempre té més sortida. Hem de donar les gràcies perquè a més és un gran joc de lluita per a la Wii, però que la meitat de la seva plantilla la formessin personatges molt desconeguts fora del País del Sol Naixent ho va posar tot plegat en perill.

En canvi, un altre títol que sí que era de característiques semblants al Namco x Capcom i que era per a la Playstation 3 sí que va sortir d'allà. És el Cross Edge (2008), un RPG tàctic que barreja personatges de jocs de Capcom, Namco Bandai (ara es diu així), Nippon Ichi Software i Gust Corporation. Paradoxalment els personatges que hi surten són força menys coneguts que els d'aquell no tan llunyà Namco x Capcom. El que sí que estava clar que ens arribaria és aquest:

L'Street Fighter x Tekken sortirà el març de 2012 per a Xbox 360, PS3, PS Vita i PC i tornarà a unir Capcom i Namco, aquesta vegada en un joc de lluita, molt adequat tenint en compte que totes dues companyies rivalitzen des de fa molts anys en el camp dels videojocs d'aquest gènere. Serà la versió de Capcom de la hipotètica trobada, amb l'estil de l'Street Fighter IV, mentre que Namco prepara la seva versió, en les 3D pròpies dels Tekken, de cara a 2013 i amb el nom de Tekken x Street Fighter. Però bé, no ens estendrem més sobre aquesta qüestió perquè al cap i a la fi avui el que tocava era parlar d'un títol concret que no va sortir del Japó.

Cinema i videojocs: Total Recall

2011-11-23T17:00:00.000+01:00

Suposo que no cal presentar gaire aquesta pel·lícula protagonitzada per l'Arnold Schwarzenegger i la Sharon Stone, dirigida per en Paul Verhoeven el 1990 i basada en un relat de l'escriptor de ciència-ficció Philip K. Dick Ho podem recordar per vostè a l'engròs.

Per si de cas, però, us recordaré que Desafiament Total, títol mal traduït respecte a l'original i que en la versió catalana s'ha tret de la castellana, és aquell film amb escenes tan mítiques com la del protagonista asfixiant-se al sòl de Mart amb els ulls sortint-li de les òrbites, l'aparició del llegendari Kuato, una mena de Jordi Pujol que es trobava a la panxa d'un altre personatge o una mutant que tenia no dues, sinó tres glàndules mamàries.

Un dels èxits més grans del cinema d'acció dels anys 90 del segle passat, estrenat precisament l'any que s'obria la dècada, que com us podeu imaginar també va passar pel món dels videojocs. Llàstima, però, que només ho fes una vegada.

Va aparèixer el mateix 1990 per a la NES gràcies a Acclaim, i de fet jo recordo haver-lo vist als anuncis de botigues de videojocs que hi havia a la Hobby Consolas de l'època. Però aquest plataformes d'acció no va tenir gens de bona acollida, almenys és el que podem deduir veient la nota mitjana que li dóna la majoria dels jugadors.

El 1991 Ocean va portar el joc a l'Amstrad CPC (la versió que hem vist al vídeo), el ZX Spectrum, l'Amiga i el Commodore 64, després d'haver-lo tret el 1990 per a l'Atari ST. Sembla que a alguns usuaris els van agradar una mica més aquestes versions per a microordinadors, però l'experiment no va ser especialment afortunat en el cas de la versió C64. Mireu i escolteu (si enteneu l'anglès, és clar) el següent vídeo:

En resum, problemes de moviment, errors que impedien jugar-hi correctament, maneres absurdes de morir i poca fidelitat a l'argument de la pel·lícula (tot i que la versió de la NES, pel que en diuen, té problemes semblants). En canvi, el de l'Amiga sembla força millor:

Hem vist altres casos de mals videojocs basats en films, moltes vegades de fet, però sovint no suposa un problema a l'hora de fer-ne més i més jocs. No és el cas de Total Recall, que no va tornar a passar per les consoles... fins l'any que ve, el 2012.

Encara no hi ha cap imatge del videojoc que es farà, però es basarà en el remake de la pel·lícula que s'estrenarà el proper estiu i que comptara amb en Colin Farrell, la Kate Backinsale, la Jessica Biel i el gran Bryan Cranston (Breaking Bad) al repartiment.

De moment només se'n sap que serà un multijugador massiu en línia i que serà per a PC. Si hi haurà altres versions, que segurament sí, és quelcom que encara s'ha de confirmar. La pel·lícula, com és habitual, serà examinada amb lupa perquè toca un clàssic molt estimat de la ciència-ficció i l'acció, però el videojoc té l'oportunitat de superar un llistó que no està gens alt. El temps ens ho dirà.

Els Simpson i els videojocs (que no videojocs dels Simpson) - 2a part

2011-11-21T19:40:00.000+01:00

Fa un temps vaig parlar de les múltiples referències als videojocs que s'han pogut veure al llarg de les més de dues dècades en antena d'Els Simpson, i no és estrany que n'hi hagi tantes perquè, entre tots els gags que han fet servir referències de diversos àmbits culturals, és normal que una esfera tan important com la dels videojocs hagi estat protagonista unes quantes vegades.

Avui em veig obligat a fer una segona part d'aquell especial, perquè al cinquè capítol de la 23a temporada de la sèrie d'en Matt Groening, de fa 8 dies, hi va haver moltes referències videojoquístiques juntes.

Potser en són moltes per a assimilar-les de cop, potser no les coneixeu totes, o potser us ve de gust que les comenti jo. Sigui com sigui, les he desgranat i en parlaré una per una a través de captures d'imatge.

En Homer s'endú en Bart i la Lisa a fer una activitat divertida, i en aquest cas consisteix en visitar l'E4, la paròdia de la fira més important dels videojocs, l'E3 de Los Angeles. A l'entrada podem veure estàtues del famós Master Chief de la saga Halo, un Big Daddy dels Bioshock i en John Madden, el famós entrenador, retirat als anys setanta però que porta molts anys donant nom als videojocs de futbol americà d'EA Sports.

A continuació tenim una referència al fenomen dels Angry Birds, barrejada amb l'humor típicament simpsonià, perquè es carreguen un hospital infantil en construcció.

Un cop dins la fira veiem el GTS, el Grand Theft Scratchy, que de fet ja havia sortit en alguna altra ocasió. A la dreta podem veure la paròdia d'Apple que es fa a la sèrie, Mapple, bastant present per cert.

ProtoVision és una referència a Activision, una llegenda dins els videojocs que actualment s'està fent d'or amb el Call of Duty: Modern Warfare 3, que està trencant tots els rècors de vendes.

Aquí en tenim unes quantes: World of Krustcraft, evident paròdia del World of Warcraft, la consola Ybox 360, Electronic Crafts i al damunt Nokami, paròdia de Konami. Com a curiositat, a mà dreta hi podem veure un cartell de Chalmskinn Interactive, divisió de la productora Chalmskinn Productions que vam poder veure al capítol 19x18 i que és d'en Chalmers i l'Skinner.

En aquesta imatge podem veure l'anunci del joc Shaun White: Time Snowboarder, que és una referència al joc Shaun White Snowboarding. A la mateixa captura hi ha dues referències divertides més: a dalt a la dreta hi ha el Dig Dug Revelations, que barreja el clàssic de 1982 Dig Dug amb la moda actual de fer jocs amb el cognom Revelations.

I sota d'aquesta hi tenim un cartell de la pel·lícula Tree of Life, d'en Terrence Malick, estrenada aquest estiu i famosa per ser estranya i haver fet sortir de les sales del cine unes quantes persones. Jo, per cert, la vaig veure sencera i no em va desagradar, però tampoc no me la compraré en DVD.

Aquí la paròdia no està gens amagada: Assassin's Creed, precisament un dels que s'han apuntat a la moda Revelations, amb una entrega fictícia que porta per subtítol Summer of Love. Al fons, un joc de paraules: Driver's License 2 - License to drive.

Aquesta és doble, o triple. Human Centipede fa referència al joc clàssic de 1980 Centipede, i alhora a la pel·lícula The Human Centipede, de 2010. A més, segons la Wikisimpsons (que és d'on trec les dades que no coneixia jo tampoc, perquè encara que sembli mentida no sóc pas omniscient) les imatges de les pantalles de les màquines són tretes de la joc paròdic real, que té el mateix nom que el del capítol i que podeu provar aquí.

Aquí veiem un cartellet del Q-bert: Origins, una altra paròdia que barreja un joc clàssic (que ja havia sortit a la sèrie, com vam poder veure) i una altra de les tendències actuals del món dels videojocs, la dels Origins. A més, en aquest cas també és divertit per l'absurditat de la idea. Al cartell de l'esquerra hi ha l'Earthland Realms 2: The outing of the elves, que és la seqüela d'un videojoc fictici aparegut al capítol 18x17.

Aquí hi ha poca cosa a explicar: el Guts of War II, paròdia del God of War II, aprofitant la semblança que hi ha entre les paraules "guts" (entranyes) i "god" (déu). En acabar la partida, de fet en acabar el joc sencer en qüestió de segons, els guionistes es fiquen amb el tema de la poca durada d'alguns videojocs malgrat que els seus programadors asseguren que completar-los demana una pila d'hores.

Potser us preguntàveu què hi feia, la Lisa, a l'E4, quan els videojocs no li han interessat mai. Bé, doncs n'hi ha un que l'han fet a la seva mida: és el Marching Band, clara referència a Rock Band, en què ha de tocar un saxo de plàstic per tal de reproduir cançons d'orquestres universitàries dels Estats Units. Però el mateix joc té unes pantalles de bonus que són així:

Sí, obliguen el jugador a estudiar, o a fingir-ho, amb un llibre també de plàstic i amb botons. La Lisa no podria estar més contenta. Molt ben trobat, sí senyor.

Si al principi del vídeo us heu fixat en un cartell gran on es podia llegir "Gamestation" i heu pensat que m'havia saltat la referència, error. Estava esperant aquest moment: en Homer introdueix monedes (encara no ha entès la diferència entre les recreatives i les consoles domèstiques) en una paròdia de la PS3, la GS3. Al darrere una figura de Lego (aquí Blocko) d'en Yoda s'enfronta al Darth Vader, referència als jocs de la saga Lego Star Wars.

Aquí la paròdia és clara, oi? Barreja de Medal of Honor i Call of Duty, dues sagues bèl·liques prou conegudes. Al costat hi ha una figura que recorda sospitosament en Sonic. En homer agafa uns discs voladors per tal d'obrir pas als seus fills en una fira tan plena de gent (aquest era el fet "denunciat" pels guionistes, tal com es pot llegir a l'article de la Wikipedia sobre l'episodi) i passem a una paròdia del gènere first person shooter, o FPS.

Tot plegat per tal d'arribar a la sala on la companyia Funtendo (que ja sabeu a quina fa referència) presentarà la seva nova consola, la Zii Zu, que evidentment parodia la Wii U, la propera consola de Nintendo.

Un seguit de paròdies molt juntes i seguides que de ben segur arrencaran almenys un somriure a qualsevol aficionat als videojocs. A més, està fet amb cura, amb l'humor típic de la sèrie i amb coherència respecte a referències anteriors, com es pot veure precisament en aquesta última referència, ja que a l'Univers Simpson ja existia la Zii, la seva versió de la Wii. En fi, una delícia.

Malalts dels videojocs: Tatuatges (8a part)

2011-11-19T17:07:00.002+01:00

Ja ho vaig avançar quan vaig fer l'entrada del Codi Konami, perquè se'm va acudir llavors, però me n'havia oblidat fins ara: recupero la subsecció dels tatuatges dins la secció de Malalts dels Videojocs per veure alguns exemples de gent que s'ha fet gravar a la pell i per sempre la seqüència de botons que es coneix com a Codi Konami i de la qual ja vaig parlar fa dies.

A priori pot semblar que no n'hi ha per a tant, que és només un codi, un truc, una seqüència de botons, però sí que és una llegenda, sí. Hi ha força gent que se l'ha tatuat, com podrem veure avui. Ara, no és un truc especialment difícil de memoritzar, però sembla que hi ha gent amb problemes greus de memòria i ha considerat necessari tenir-lo sempre a mà. O a braç. ¬¬

I si no és en un braç és en l'altre. Sort que no és la mateixa persona, perquè si no... De tota manera, hi ha llocs on no és gens pràctic tenir un tatuatge de "consulta" com aquest. Per exemple, a la panxa:

A més, aquest fa una mica d'angúnia i tot. Però no ha estat l'únic que ha pensat en fer-se'l a la zona abdominal. A continuació en veurem un altre exemple, que ja havíem vist alguna vegada, a les primeres entregues de la subsecció, i que és un clàssic:

Imagineu-vos que us trobeu amb això en un moment íntim... En aquest cas, a més, la noia ha volgut homenatjar el codi enfocant-ho als títols de la Gameboy on es pot introduir, malgrat que la primera consola on es va poder fer va ser a la seva germana gran, la NES. Per cert, com podem anar comparant, i el dia de l'article sobre el codi en si ja havíem vist, hi ha variants de la seqüència, i les que estem veient de vegades inclouen el botó Select abans de l'Start i de vegades no.

Aquest, que ja havia ensenyat l'altre dia en insinuar que acabaria fent aquesta entrada, em sembla que és de la part posterior del braç, i està més treballat. A més, l'homenatge és en aquest cas al joc Contra, que com ja vam dir és el que va popularitzar el codi, fins al punt que molts jugadors dels Estats Units l'anomenen Contra Code. Error, però deixarem que aquest paio continuï duent el tatuatge, que està força bé.

I acabem amb aquest, el més impactant de tots. No sé si és fals, no havia vist mai tatuatges als llavis, però s'ha d'estar molt malalt per arribar a fer-se una cosa així. També les anteriors, però als llavis? En fi, per això són malalts dels videojocs.

Història de les videoconsoles: Xbox

2011-11-17T12:05:00.004+01:00

Aquesta setmana la Xbox ha fet 10 anys. Dit d'una altra manera, ha fet 10 anys que Microsoft va llançar la seva primera consola, i com que de tant en tant faig entrades sobre història de les plataformes de videojocs crec que està bé fer-ho coincidir (més o menys) amb dates tan assenyalades com aquesta, de la mateixa manera que ho vaig fer en repassar la història de la Master System quan va fer els 25.

La Xbox va sortir als Estats Units el 15 de novembre de 2001, al Japó el 22 de febrer de 2002 i a Europa el 14 de març d'aquell any (quan jo en vaig fer 20, mira). Per tant, s'han complert 10 anys de la seva aparició americana, que és l'absoluta. Abans de continuar aprofitarem per recuperar un vídeo que es va fer bastant famós dins el món dels videojocs, perquè és un anunci de la consola molt bo i alhora molt criticat al Regne Unit per la seva duresa:

No en puc estar segur, però sembla que podria ser el primer anunci de la Xbox, a més. Una mica fort, però impactant que ja és el que interessava. Una mica per desmarcar-se del to Nintendo, per exemple. I a més té tota la raó: la vida és curta, hauríem de jugar més.

Pel que llegeixo a la Wikipedia, Microsoft volia treure una consola per tal de competir amb la Playstation 2 i el prototip es deia DirectX Box, perquè es basava en la tecnologia DirectX per als gràfics. Algú va proposar "Xbox" i al principi el nom no agradava, però es va fer un estudi de mercat i va resultar que sí, i així es va quedar.

Per altra banda, atès el gran èxit del Goldeneye de la Nintendo 64, Microsoft volia llançar al consola, que havia presentat el 2000, amb un first person shooter potent, i va comprar Bungie, que havia anunciat Halo: Combat Evolved per a ordinadors. Així doncs, al final el joc va ser només per a la Xbox (i el 2003 per a Windows i Mac OS X), va ser un títol de llançament i va iniciar la llegenda que abans-d'ahir feia també, per tant, 10 anys.

Jo no hi he jugat mai, diguem que no és dels fàcils i barats de trobar ara que han passat tants anys, però ho continuaré intentant. Precisament ara en surt una versió remake en alta definició per a la Xbox 360 aprofitant l'efemèride, però com ja sabeu aquestes coses no m'interessen, només vull originals. De tota manera, però, els FPS no són el meu gènere preferit ni de lluny.

Altres títols importants del catàleg d'aquesta consola tan grossa (amb uns comandaments que diu que si et queien damunt del peu et deixaven coix, tot i que la que tinc jo és del model Crystal, transparent, i amb un comandament dels que van treure després, més petit) eren evidentment el Halo 2 (que va trencar rècords de vendes en el seu moment, es considera un dels èxits més grans de la dècada dels 2000 i va marcar el gènere des de llavors), el Dead or Alive 3, els dos primers Project Gotham Racing, el Star Wars: Knights of the Old Republic, el primer Fable, el Ninja Gaiden, el The Chronicles of Riddick: Escape from Butcher Bay o alguns de Sega després que plegués de fabricar consoles, com per exemple el Jet Set Future Radio o el Panzer Dragoon Orta. Tots ells exclusius, si més no entre les consoles.

També van passar coses sonades que donaven molts punts a la consola, com ara l'arribada de títols que fins llavors s'associaven només a les consoles de Sony, com el Grand Theft Auto III (amb retard i en un pack amb el Vice City, però va arribar) o el Metal Gear Solid 2, la primera versió del qual, amb el cognom de Sons of Liberty, va ser fins i tot exclusiva de la Xbox. El que va ser sonadíssim, però, va ser el cas del Shenmue II, un dels imprescindibles del catàleg de la Dreamcast, de la pròpia Sega, que Microsoft va aconseguir que als Estats Units sortís no només per a la Xbox, sinó només per a la Xbox... i amb la Dreamcast encara viva!

Evidentment em deixo molts títols, i dels últims ja en vaig parlar, però hem de continuar i no podem estar posant tots els títols, naturalment. Ni tan sols els més importants. Queda per dir, per exemple, que va ser la primera consola amb un disc dur intern, o que Xbox Live va néixer aquí per tal que els seus usuaris poguessin jugar en línia, cosa que llavors encara estava en bolquers al camp de les videoconsoles i que va funcionar bé per primera vegada a la Xbox.

El problema va ser que fora dels Estats Units va fracassar, perquè les vendes a Europa van ser sorprenentment baixes, al Japó directament no va tenir gens d'acceptació (per temes culturals i per la mena de jocs que tenia la consola, que no agradaven massa llevat de comptades excepcions) i Microsoft es va veure obligada a rebaixar preus prematurament i de manera constant per tal d'evitar el desastre, cosa que no va aconseguir.

I als mateixos EUA tampoc no va arribar a ser líder de vendes (es va quedar per sota de la PS2 i per sobre de la Gamecube), perquè van trigar en aparèixer altres títols exclusius importants i sobretot van trigar els multiplataforma. Quan començava a remuntar i fins i tot tenia títols que la Gamecube no rebia, ja era massa tard.

Tot plegat va fer que es descontinués el 2006, després de deixar de fabricar-se el 2005 i anunciar-se aquell mateix any la seva successora, la Xbox 360, que amb l'actual generació encara en marxa podem dir que, si algun dia és superada per la PS3 —cosa que encara no ha passat, després de més de 5 anys de competència—, haurà estat després d'una batalla en igualtat de condicions i amb una aferrissada competència que ha beneficiat els usuaris amb grans títols per part de totes dues, i per sort aquesta vegada amb un gran nombre de títols compartits, malgrat que els primers anys la de Microsoft es va endur uns quants exclusius molt potents.

Ara, el que sí que es va aconseguir va ser un respectable segon lloc en termes globals, que per a una primera consola, per molt que fos de la gran Microsoft, no està gens malament, i menys quan deixava en un modest tercer lloc a la mateixa Nintendo. A més, la tardana empenta de la consola va servir perquè després la seva successora funcionés tan bé com ha funcionat.

Reconec que quan va sortir jo vaig ser dels molts que vam pensar "Microsoft fent una consola? Au, va... Se la fotrà!". Però també ho havia pensat de Sony a mitjan anys noranta, el primer dia que vaig veure la PSX en una botiga, i mireu-la. De fet, la Xbox se la va fotre (24 milions d'unitats venudes, davant dels més de 150 de la PS2), precisament per la força que havia adquirit la marca Playstation com a sinònim de "consola", però és tècnicament força millor, el que passa és que com ja he dit moltes vegades això, al món dels videojocs, no sempre garanteix la victòria perquè hi ha altres factors a tenir en compte.

El que em sap greu, després d'haver-la comprat el 2010 i haver-ne vist alguns jocs (i al·lucinat amb els seus gràfics tot i tenir ja la Xbox 360), és que no pogués morir plantant més cara a la competència. Entre altres coses és per això que li he volgut fer aquest homenatge.

En Mario i en Luigi ens conviden a netejar-nos les orelles

2011-11-15T11:55:00.000+01:00

El que us vull ensenyar avui no és nou del tot. Ja havíem vist experiments de dur la saga Mario Kart a la vida real, per part d'aficionats naturalment. Bé, més que "aficionats", "malalts dels videojocs". Però s'ha produït una nova experiència ben curiosa en aquest sentit. Mireu aquest vídeo:

Dos paios es posen la disfressa de Mario i Luigi i surten al carrer conduint karts com els que porten al popular l'spin-off de les aventures dels lampistes italoamericans més famosos de la història. I ho fan no com a bretolada o diversió, sinó per feina. Per cert, un dels comentaris de Youtube fa una pregunta molt encertada: per què el que va disfressat de Mario és el llarg i prim, mentre que el Luigi és més baixet i gros?

Tornem al tema: se suposa que aquests dos (i dos més, disfressats de Bowser i Yoshi), fan això per promocionar un local que ofereix el frikíssim i japonès-havia-de-ser servei de neteja de les orelles amb el cap a la falda de les treballadores.

Què té a veure una cosa amb l'altra? Res de res, però un kart és un vehicle tan bo com qualsevol altre per portar-hi publicitat, i si a més crida tantíssim l'atenció pel fet d'evocar una saga videojoquística tan popular la jugada surt encara millor.

Curiosament, al vídeo els vehicles no van encara amb la publicitat del local, però fa gràcia imaginar-se el que deuen pensar els conductors dels cotxes i motos en veure allò, de sobte, pels carrers de Tòquio.

A la font d'on he tret aquesta informació s'explica, per cert, que Yamamoto Mimikakiten, la botiga on s'ofereix el servei, contracta també treballadors masculins, encara que tradicionalment sigui una professió duta a terme per dones. Pel que sembla, a més, els personatges i els seus karts estan a la disposició d'altres companyies que es vulguin promocionar.

Còmics i videojocs: Gunnm - Alita, àngel de combat

2011-11-13T11:28:00.001+01:00

Probablement no és un dels títols de manga més coneguts per les noves generacions d'otakus, però per als que tenim uns quants anys, com a mínim ens ha de sonar. Gunnm, antigament coneguda com a Alita, àngel de combat (així es deia en català la sèrie d'OVA que es va emetre a la tele), és una obra cyberpunk de ciència-ficció d'en Yukito Kishiro que va generar 9 volums entre 1990 i 1995, la preqüela Ashen Victor (1995-1996), Gunnm: Last Order (seqüela des de 2001 i en marxa) i les OVA que deia (1993).

I se'n va fer un videojoc. Sí, només un, que a més no va sortir del Japó. Era per a la Playstation i es va llançar el 1998. Els que hi han jugat i l'han comentat al vídeo de Youtube que ara veurem el deixen bastant bé, però esclar, no és ni Bola de Drac ni Naruto, i en aquella època no hi havia res que afavorís l'exportació del joc.

Gunnm: Martian Memory (Ganmu: Kasei no kioku) és un videojoc que està classificat com a RPG d'acció, però jo més aviat diria que és un beat'em up amb RPG, encara que ho he de dir forçosament basant-me només en el que veig al vídeo. Qüestió de nomenclatura.

No és estrany que aquest joc sortís més o menys bé, perquè va ser produit pel mateix autor del manga, de manera que hi va poder retratar l'univers de la seva obra a la seva manera i fins i tot afegir-hi coses que havien quedat al tinter en acabar la primera sèrie, que va haver de tancar abruptament, pel que llegeixo, per motius personals. Per exemple, el fet que la Gally, la protagonista, vagi a Mart, cosa que posteriorment es pot veure a Gunnm: Last Order.

La idea de fer aquesta història (perquè a més de produir-lo va fer els dissenys i el guió) va sorgir del mestre Kishiro, com he dit abans insatisfet per no haver pogut continuar la història, i la gent de Banpresto, que ha publicat molts videojocs basats en manga i anime, el va posar a disposició del públic japonès. Uns anys després, amb el Martian Memory com a base, el mangaka va començar a dibuixar la seqüela que encara ara, amb una periodicitat cada cop més irregular, es publica.

Per tant, només existeix un videojoc de Gunnm, però aquesta vegada amb la total implicació del creador del producte original, cosa que està molt bé, i amb un argument amb sentit i ideat per ell mateix. Ara, ja fa molt temps que en James Cameron vol dur la història al cinema, i de fet està en preproducció. A més, igual que va dir que havia filmat Titanic per guanyar diners per poder fer, amb els anys i els avenços tecnològics, Avatar, també va dir que Avatar era un "entrenament" per a la pel·lícula de Gunnm, que en principi s'estrenaria el 2016. Llavors serà quan en tornarem a veure un videojoc, però falta tant que segurament aquest bloc ja no existirà!

Sèries i videojocs: Knight Rider

2011-11-11T21:16:00.003+01:00

Knight Rider, o com es coneix popularment a l'estat espanyol El coche fantástico, és una d'aquelles sèries mítiques dels anys 80 que jo no mirava, igual que McGyver o The A-Team. En passava llavors i no ho trobo faltar ara, no ho sé. Jo era de mirar dibuixos animats, de petit. I de llegir molt, ja de ben jovenet. Però és igual, continua sent una sèrie estimada per molta gent, amb 90 capítols entre 1982 i 1986 i una fallida seqüela de 17 capítols el 2008 i... sí, ho heu endevinat: alguns videojocs. Comencem amb el primer:

El Knight Rider, de 1986, va sortir per a l'Amstrad CPC, el ZX Spectrum (la versió del vídeo) i el Commodore 64 i es veu força mediocre, per dir-ho finament. Una mica millor sembla el de la NES, de 1989:

El desembre de 1994 i només al Japó sortia el Knight Rider Special, per a la PC Engine (Turbografx-16 a Occident), que era força millor.

La perspectiva passava a ser en tercera persona i el joc recordava molt els Out Run, el Rad Racer i els Chase HQ, però amb "poders" especials i la característica sintonia de la sèrie. 8 anys després, per tant el 2002, els va agafar per fer un altre videojoc basat en la sèrie, segurament aprofitant el 20è aniversari de la seva estrena, per a PC i Playstation 2 (aquesta última només a Europa):

Aquest tenia el títol de Knight Rider: The Game i el salt gràfic és més que evident, però en canvi la crítica el va deixar força malament per curt, repetitiu i avorrit. Encara se'n va salvar una mica la versió de PC, però. I el 2004 els mateixos sistemes van rebre'n la seqüela, el Knight Rider 2: The Game, que feia així:

A mi em fa l'efecte que els gràfics són pitjors que al joc de dos anys enrere, però bé, en tot cas devia fallar en més aspectes, perquè encara va agradar menys. I la sèrie de quatre anys després, precedida per una pel·lícula directament per a la televisió del mateix 2008, tampoc no van triomfar a l'hora de tornar a l'actualitat les aventures del mític KITT. Un exemple més de "deixa els clàssics on són" i de la mala parella que fan les sèries (d'imatge real, no de dibuixos) i els videojocs.

El videojoc de la Sabrina

2011-11-09T20:38:00.003+01:00

El joc d'avui el podria haver posat a la secció de Jocs de la meva infantesa, que fa bastant que no toco, si no fos perquè a diferència dels títols que comento en aquella secció aquest no em va marcar d'una manera especialment positiva ni en guardo cap bon record. Senzillament el tenia (i el tinc) en MSX i era un d'aquells videojocs que fan que et demanis per què existeixen. És per això que l'aprofito per recuperar aquesta secció que no tocava des de feia mesos.

Bé, ja ho heu vist al títol, però el joc és Sabrina, que va sortir el 1988 per a Amstrad CPC (versió del vídeo), MSX (que és la meva i que es veu pràcticament com la del vídeo, i per a l'Spectrum, que era així:

Per una vegada és millor la versió del ZX Spectrum (l'original) que la de l'MSX, plataforma força superior. De tota manera, però, és un joc lamentable no només en termes gràfics, sinó també de jugabilitat: controlem la famosa cantant italiana (famosa als 80) i hem de lluitar amb els enemics que vénen (gent que desaprova la nostra presència o que ens vol magrejar, segons el sexe) a base de bufetades, puntades de peu o cops de pit. No es pot ni tan sols saltar, i pel que fa a la fluïdesa del joc l'heu pogut veure als vídeos. I atenció a aquesta impagable imatge promocional:

En fi, un joc molt mediocre que es va desenvolupar a l'estat espanyol i que naixia de la mítica actuació de cap d'any de la Sabrina Salerno als estudis de Televisió Espanyola el 1987, on es va produir el famós moment que veurem a continuació:

Un moment que es va originar en la combinació de les característiques físiques de l'artista i la seva indumentària, que ha passat a la història de la televisió i que al videojoc es reprodueix, com podem veure al vídeo de la versió Amstrad CPC.

Curiosament, és un moment que s'ha associat sempre a la cançó Boys (també coneguda com a Summertime Love i que a mi m'agrada i duc a l'iPod, perquè m'encanta el gènere italo disco), i així es va reflectir al joc amb una qualitat sonora horrorosa en el cas del primer vídeo, però en realitat pertany a Hot Girl. El videoclip de Boys (cançó que també va cantar —en playback— aquell dia i durant la qual no es va produir cap "accident"), ja que ens hi posem, és aquest:

Com podem veure, el que va passar el 1987 no era casualitat, si més no la cantant no havia pres les mesures necessàries per a evitar-ho, i segurament no era el primer cop que li passava, intencionadament o no. Qui li havia de dir que uns espanyols s'encarregarien de plasmar-ho en un dolentíssim videojoc?

Jocs que no van sortir del Japó: Mario & Wario

2011-11-07T14:18:00.000+01:00

Sembla mentida que amb un títol tan llaminer aquest videojoc no sortís del Japó i es quedés a la Super Famicom, la SNES japonesa, des que va aparèixer el 1993, però és cert. El Mario & Wario és un joc exclusivament japonès i no veurà mai la llum fora de l'arxipèlag.

Com podeu veure, no té res a veure amb el que estem acostumats a veure en l'Univers Mario, malgrat que sabem que a banda de les plataformes de la sèrie principal també l'hem vist en tota mena d'activitats que s'allunyen d'aquest gènere.

El problema amb el Mario & Wario, que per altra banda sembla que està força bé, és que és "massa diferent". Per començar, s'hi ha de jugar amb el ratolí de la Super Nintendo, i no hi controlem en Mario (ni la Princesa Peach, ni en Yoshi, que són els altres protagonistes), sinó la fada Wanda, que interactua amb els objectes i enemics de cadascuna de les 100 pantalles per tal d'ajudar el personatge a avançar i trobar-se amb en Luigi, que li traurà del cap l'objecte que li ha col·locat en Wario amb l'objectiu d'impedir-li la visió.

Trobo que és una llàstima que no hagi sortit del Japó, aquest joc. Em recorda, en certa manera, els Mario vs. Donkey Kong o el mateix Donkey Kong de la Gameboy. Tot i així, en jocs posteriors que sí que van sortir a Occident es van fer referències a aquest Mario & Wario, com ara al Pokémon Red o el Pokémon Blue de la Gameboy (dues versions del mateix joc), el Kirby's Fun Pak de la Super Nintendo i el Super Smash Bros. Melee de la Gamecube. Les referències, doncs, per als occidentals deixen de tenir sentit llevat que es conegui l'existència del títol de què he parlat avui.

El famós Codi Konami

2011-11-05T14:44:00.000+01:00

Els lectors i les lectores amb més experiència en això dels videojocs segurament n'heu, com a mínim, sentit a parlar. A mi em sonava, però hi tenia curiositat i per això he fet una mica de recerca. Volia saber què era exactament el famós Codi Konami.

Conegut al Japó com a Konami Command, es tracta d'un truc que funcionava en molts dels jocs de la mítica companyia. El seu origen el trobem al també mític Gradius, de la Nintendo de 8 bits. S'havien de prémer els botons del comandament de la NES en l'ordre que suggereix la imatge a la pantalla de títol, abans que no comencés la demo que acostuma a saltar als videojocs si no premem el botó Start. I passava això:

La nau aconseguia des del principi una sèrie de millores que normalment s'anaven acumulant durant la partida, cosa que facilitava molt l'aventura. Això, pel que sembla, es deu a que en el procés de conversió de la recreativa de 1985 a la NES (1986) el senyor Kazuhisa Hashimoto el trobava molt difícil i va introduir aquest codi, que després va ser descobert pels usuaris i compartit.

El truc, des de llavors, es va incloure en les seqüeles i els spin-offs de la saga, però la cosa va transcendir els Gradius i va passar a d'altres jocs de Konami, com els Contra, d'on curiosament els jugadors dels Estats Units es pensen, majoritàriament, que va sortir el codi. Però també molts Castlevania, jocs de les Tortugues Ninja, els Dance Dance Revolution o alguns Metal Gear Solid, entre altres títols de la companyia.

Entre ells hi ha l'International Superstar Soccer Deluxe, que transforma els àrbitres en gossos, com heu pogut veure al vídeo. I si us l'heu saltat us recomano que el torneu a posar. És una mostra dels molt diversos efectes que té el codi en els jocs. Des de proporcionar-nos moltes vides o poders fins a aquestes coses absurdes, passant per la clàssica selecció de pantalla, i de vegades fins i tot un missatge dient-nos que en aquell joc no hi ha res.

El codi no es fa sempre de la mateixa manera ni al mateix moment, hi ha algunes variants i també s'han de canviar els botons B i A, pensats per a la NES originalment, per d'altres segons la consola que fos. Però el cas és que va esdevenir tan llegendari que també es va fer servir en títols que no són de Konami.

En podria posar molts exemples, però he triat el de l'ovella del Manx TT Superbike. A la versió de la Saturn també hi és, però es va crear per a la recreativa original, i donava lloc a les curses d'ovelles en comptes de motos.

Si voleu saber en quins jocs es pot fer servir, com exactament i quins efectes provoca, aquí en teniu una llista gràcies a la Wikipedia. Però espereu, que encara no hem acabat. El codi també funciona en algunes pàgines web. El 2009, per exemple, es podia provar al Facebook:

Ja no funciona, ho he provat. Suposo que es va perdre en els molts canvis que ha fet la xarxa social d'en Zuckerberg. He fet una selecció de les moltes possibilitats d'aquest codi, o no hauria acabat mai, però ja us he deixat la llista perquè el proveu en diversos videojocs i queda clar que és una autèntica llegenda dels videojocs. No urbana, en aquest cas, sinó ben real. I si no que els ho diguin al grup The Gothsicles, que van incloure al seu àlbum Nosferatu (2006) aquesta cançó:

Però hi ha gent que a banda de dur el codi al cor el duu a la pell, també, i de manera literal com podreu veure a la següent imatge:

Aquest amor per la combinació de botons que va crear el senyor Hashimoto i les seves variants reflecteixen la importància del Codi Konami a l'imaginari dels videojugadors més empedreïts, i deixaré caure que podria tenir alguna cosa a veure amb una entrada que publicaré d'aquí poc, si enteneu el que insinuo.

Cinema i videojocs: Robocop

2011-11-03T11:47:00.000+01:00

Avui repararé un greuge. No podia ser que hagués parlat dels videojocs de Terminator i també del Robocop vs. The Terminator però no dels d'en Robocop en solitari, de manera que ha arribat el moment de donar-los protagonisme.

N'hem vist el tràiler (sí, la música de fons és la mateixa de The Terminator (1984), distribuïda per la mateixa gent) i abans d'entrar en matèria recordaré que Robocop es una franquícia cinematogràfica iniciada el 1987 i continuada el 1990 amb Rocobop 2 i el 1993 amb Robocop 3. Una trilogia d'acció de la infantesa de molts nosaltres que, com era d'esperar, s'està intentant recuperar en forma de remake i malgrat les dificultats s'acabarà fent realitat tard o d'hora. De moment, però, parlarem dels videojocs que hi ha fins ara.

El primer no va trigar en sortir, i va arribar a les recreatives el 1988. Durant els dos anys següents se'n van fer conversions per a Commodore 64, Atari ST, Amiga, Apple II, MS-DOS, ZX Spectrum, Amstrad CPC, TRS-80 CoCo, MSX, Gameboy i NES.

L'exemple que podem veure en aquest vídeo és de la versió de la 8 bits de sobretaula de Nintendo, i si voleu veure com era per a la Gameboy només heu de reproduir el següent vídeo:

En donaré una mostra més, concretament la de l'Spectrum, perquè es considera un dels millors jocs del seu catàleg, sens dubte el més venut, i va obtenir unes crítiques boníssimes:

Ara sí, passem al videojoc de 1990-1991, basat en la segona pel·lícula i amb el mateix nom. Aquest cop es va desenvolupar directament per a consoles i microordinadors, tot i que va tenir una versió arcade que anava per lliure. Sortia doncs per a Spectrum, C64, Amstrad CPC, Atari ST, Amstrad GX4000, Amiga, NES i Gameboy.

Per variar una mica aquest cop l'exemple ha estat la versió del Commodore 64, i per veure'n alguna més tenim també la de l'Amiga:

Com sempre passa, cada versió tenia alguna diferència respecte a les altres, no només a causa de la potència de les plataformes sinó també pel que fa al joc en si, però bàsicament la idea era la mateixa. Bé, saltem al 1993, any d'estrena de la tercera pel·lícula i també del videojoc que l'acompanyava.

S'estrenava d'aquesta manera a la Mega Drive, però també a la Super Nintendo, a la Master System i a la Game Gear. I repetia a la NES, l'Spectrum, l'Amiga, l'Atari ST, l'IBM PC i el Commodore 64. Sembla que les versions de Sega eren conversions de la versió SNES, però la de la NES era diferent, i destacava pel fet que les diferents parts de l'armadura d'en Robocop es podien veure afectades per separat i provocar errors de funcionament diferents en el personatge, tota una curiositat que no se'ls havia acudit abans.

També hem d'esmentar a banda la versió per a Atari ST, Amiga i IBM PC, que també es deia Robocop 3 però que popularment sembla que també es coneix com a Robocop 3D, i era bastant diferent:

Aquesta versió és la de l'IBM PC, i com es pot veure el gènere canvia del tot: persecucions en cotxe i trets en primera persona, a més de l'ús de les tres dimensions, que va triomfar bastant. El 1993 també sortia el Robocop vs. The Terminator, joc del que ja vaig parlar com he dit abans, però en tornaré a posar un vídeo:

Ja en vaig parlar a l'article corresponent, així que només repetiré que va sortir per a Mega Drive (la versió original), la Super Nintendo, la Gameboy, la Master System i la Game Gear, mentre que una conversió per a la NES es va quedar sense veure la llum. I 10 anys després...

Amb el senzill títol de Robocop la franquícia tornava als videojocs el 2003, només per a Xbox als Estats Units i a Europa per a la consola de Microsoft però també la Playstation 2 i la Gamecube. La Gameboy Advance també n'havia de tenir un, que pretenia ser un remake del primer joc per a recreatives, però no es va arribar a llançar.

El resultat d'aquest intent va ser nefast. Un dels títols amb pitjor nota de la historia dels videojocs, que a més es va endur a la fallida econòmica els seus desenvolupadors, Titus. Sembla que no va funcionar el canvi de gènere al tan de moda FPS, perquè tenia uns gràfics ja obsolets, un control horrible i molt poques modalitats de joc, a més que hi havia molts jocs del gènere cent vegades millors. Mal final per a la franquícia en el seu pas pel món dels videojocs, que en general havia tingut entregues que, com a molt, "no estaven malament", però la de 2003 va ser una cagada total.

Els més difícils: Shinobi (2002)

2011-11-01T15:21:00.001+01:00

Remenant per l'hemeroteca virtual de 3 Botons i START trobo de tant en tant seccions que tinc força abandonades, com aquesta dels videojocs més difícils. I avui és un moment tan bo com qualsevol altre per recuperar-la. Ho farem amb el Shinobi de 2002, un joc que forma part d'una saga que aviat veurà aparèixer la seva primera entrega en 8 anys i que algun dia, potser aviat o potser més endavant, repassarem des d'un altre punt de vista.

Aquest era, com ja deveu haver notat, el tràiler d'aquest joc de Sega, que tornava a les consoles després de 7 anys absent i amb la primera proposta en 3D. Era un moviment arriscat, molt típic de Sega i que tantes vegades li ha sortit malament amb les seves franquícies (Golden Axe, Altered Beast...), però va anar sorprenentment bé. Sense exagerar, perquè es va endur de mitjana notables baixos, però no es podia queixar.

Veient aquest vídeo és inevitable pensar en un altre videojoc de ninges que també va fer el pas de les 2D a les 3D en aquella època, i que també va protagonitzar una entrada d'aquesta secció: Ninja Gaiden. Vista en tercera persona, acció, lluita constant sense descans, ambientació ninja, recuperació de l'energia en vèncer els enemics... I fins i tot la seva elevada dificultat.

Pel que sembla, el joc demana per part nostra que estiguem lluitant constantment i esdevé un beat'em up dels més exigents. Una de les diferències amb els Ninja Gaiden, a més, és també un del elements que afegeixen dificultat al Shinobi: les plataformes, que requereixen molta precisió, altrament ens envien directament a la mort. A més, no hi ha punts per desar la partida en diversos llocs de la pantalla, de manera que la mort implica tornar a començar el nivell corresponent.

Un títol, doncs, que és un bon desafiament per als jugadors més hàbils i que, segons les opinions de molta gent, està infravalorat, de manera que si teniu una Playstation 2 que encara toqueu i voleu recuperar una petita joia del seu catàleg, si hem de fer cas de la gent aquest Shinobi podria ser una molt bona elecció.

Els pitjors: Rap Jam - Volume One (Super Nintendo)

2011-10-30T10:41:00.000+01:00

El món del bàsquet, sobretot el de carrer, ha estat sempre relacionat d'alguna manera amb el del rap o el hip-hop. I algú va tenir la idea de fer un videojoc que plasmés aquesta relació. És per això que va néixer el Rap Jam: Volume One, per a la Super Nintendo.

El joc, exclusiu del mercat dels Estats Units, va sortir el 1995 amb la premissa d'un enfrontament basquetbolístic entre algunes de les estrelles individuals i grupals d'aquest gènere musical dins el panorama dels EUA. Hi podem triar en Coolio, House of Pain, l'LL Cool J, Naughy by Nature, Onyx, Public Enemy, la Queen Latifah, en Warren G, la Yo-Yo i en Flavor Flav.

Però el cas és que no s'assemblaven gens, els personatges, als artistes que se suposava que representaven, especialment en el cas de la Queen Latifah, que si la coneixeu sabreu que és una senyora d'un cert volum. Pel que fa al joc en sí, el que el fa tan dolent és un control pèssim, la impossibilitat d'agafar rebots o la inexistència de les cistelles de tres punts malgrat que hi ha línia de triple. Tot això no compensa ni els noms dels personatges, ni que hi hagi diversitat de pistes. I hi va haver "Volume Two"? Evidentment, no.

Còmics i videojocs: I"s

2011-10-28T17:23:00.000+02:00

I"s és la meva obra preferida d'en Masakazu Katsura, autor de Video Girl Ai, DNA² i Zetman, entre altres. Ho atribueixo al fet que va ser el primer manga d'aquest senyor que vaig llegir i al seu to realista, sense elements fantàstics, a diferència del que passa amb la gran majoria de les històries que ha fet. Sigui com sigui, la pregunta que tots ens hem fet alguna vegada és: hi ha videojocs d'I"s? Doncs sí, esclar.

Basant-se en l'OVA I"s Pure, que constava de 6 episodis i es va fer entre 2005 i 2006, es va produir aquest videojoc amb el mateix títol per a la Playstation 2, també el 2006 i exclusivament per al mercat japonès. Com heu pogut veure al vídeo, és la gravació feta per un paio dels Estats Units que no té ni idea de l'idioma i que més o menys reflecteix el que li passarà a qualsevol que, en la mateixa situació però mogut per l'interès per aquesta obra, aconsegueixi aquest joc.

El gènere és aquell que hem vist tants cops, especialment en els videojocs basats en segons quins manga, que és el de l'aventura de text, un tipus de videojoc que sembla que al Japó no passi mai de moda, perquè fa més de 30 anys que el veiem. Precisament per això és impossible que acabi arribant a Occident un títol així, però en podem gaudir via importació, tot depèn de les nostres ganes de viure l'experiència i del nostre nivell de japonès. Tot i així, canviant radicalment de gènere, mireu atentament aquesta intro d'un altre joc i a veure si hi reconeixeu algú:

Doncs és la Iori, la protagonista femenina del manga, present al Jump Ultimate Stars (2006) igual que els seus companys Ichitaka, Izumi i Itsuki. Al cap i a la fi el còmic es va publicar per primer cop a la Shônen Jump entre 1997 i 1999 i els seus personatges formen part de l'univers de la revista, encara que en no tenir res a veure amb la lluita ells es dediquen únicament a fer de suport o d'ajuda en aquest videojoc de tan estranya jugabilitat.

Curiositats de la història dels videojocs: Anuncis (19a part)

2011-10-26T11:16:00.000+02:00

Sempre m'omple de satisfacció que em vinguin al cap idees per tal de recuperar seccions que estan mig oblidades perquè per la seva naturalesa tenen un suc limitat per esprémer, i avui és una d'aquelles ocasions. Avui vull mostrar-vos un anunci japonès de l'imminent Super Mario 3D Land, el primer gran títol de la Nintendo 3DS fet per la pròpia Nintendo i sense que sigui cap remake d'un joc anterior:

Si us ve de gust tornar a veure la setena entrega d'aquesta secció d'anuncis de videojocs, dedicada als japonesos, que són interessants per si mateixos, veureu que aquest del Super Mario 3D Land continua en la línia del que presentava el Mario Kart DS. Es tracta de fer un anunci divertit, sense complicacions ni grans efectes especials. La vulgaritat és intencionada, naturalment. Per cert, també hi ha versions més normals (fets només amb imatges del joc), però no tindrien prou gràcia. I ja que hi som, per no deixar aquesta entrada tan curta, mirem altres anuncis relacionats amb la nova portàtil de Nintendo que es van emetre al Japó:

Una compilació de diversos minianuncis presentant funcions de la consola, més o menys com els que vam veure aquí amb en Buenafuente, en Punset i en Reina, però amb famosos japonesos. Ara un altre on no surten famosos, sinó actors dels d'Oscar:

I quines rialles més convincents, oi? Ara en posaré un altre que és ben curtet i estrany, però per això és digne de veure i d'esdevenir objecte de reflexions i debats:

Sensació orgàsmica? Un "aaah" de "ja ho entenc"? Parlem-ne. Ara un de molt recent, en què Nintendo presenta els títols que han d'arribar properament a la portàtil, que ha estat tan criticada per haver-se llançat sense títols de pes al catàleg:

Per acabar, ara sí, posaré un vídeo de la presentació de la consola a l'E3 de 2010, on es "dramatitzen", per dir-ho finament, les possibilitats de la 3DS:

Els seus protagonistes són en Reggie Fils-Aimé, president de Nintendo of America, en Satoru Iwata, president de Nintendo en general, i en Shigeru Miyamoto, el creador d'en Mario i en Donkey Kong, entre altres coses. L'explicació de la "dramatització" va ser que, evidentment, en vídeo no es podien mostrar les 3D estereoscòpiques de la consola, de manera que van decidir fer-ne una representació divertida. I trobo que està prou bé, no?

Sèries i videojocs: The Office

2011-10-24T13:51:00.000+02:00

Si em coneixeu una mica, encara que sigui cibernèticament parlant, sabreu que miro un fotimer de sèries. No és el cas de The Office, que és a la meva llista d'espera. Però sé que és una sèrie de molt d'èxit, i buscant alguna sèrie convertida en videojoc per parlar-ne avui, ja que feia temps que no tocava la secció, he trobat que se n'havia fet un joc. Vegem-lo:

És, naturalment, The Office, i va sortir per a PC el 2007. Com podem veure a les imatges, es tracta d'anar fent feines i bretolades per l'oficina, basant-se en les situacions i els personatges d'una de les sitcoms de més èxit dels últims anys.

També ens adonem que no és cap meravella, és força repetitiu i no dóna gaire de si. El seu desenvolupament està clarament basat en el Diner Dash, un títol que ja havia inspirat, per exemple, el videojoc de la Betty Boop. I potser perquè les poques crítiques que se n'han fet li han donat un modest 7 sobre 10 de mitjana no ha acabat tirant endavant el projecte de dur-lo a d'altres plataformes com la Nintendo DS, la Wii, la PSP o Xbox Live Arcade. Si més no, les dates de sortida d'aquestes versions fa anys que estan com a pendents d'anunciar, i no sembla que hagin d'acabar apareixent mai.

Jocs que no van sortir del Japó: Otomedius G (Xbox 360)

2011-10-22T18:23:00.001+02:00

La Xbox 360, igual que la seva predecessora, ha estat un fracàs comercial al Japó, a diferència del que ha passat a la resta del món. En els 6 anys que duu al mercat només se n'ha venut aproximadament un milió i mig d'unitats, i és natural que els títols que són per a diverses consoles es venguin al País del Sol Naixent moltíssim més per a la Playstation 3 que per a la segona consola de Microsoft. Tot i així, de vegades hi ha videojocs que són només per a la Xbox 360 japonesa i que aquí ens hem de mirar de lluny, com és el cas de l'Otomedius G (Gorgeous!).

Amb una estètica molt d'anime, l'Otomedius G (Gorgeous!) va aparèixer al mercat japonès el 2008 i no té pinta d'acabar sortint també a Occident, com en canvi sí que va passar amb el molt similar, almenys pel que fa a gènere, Deathsmiles. Curiosament, aquell títol que a Europa va acabar sortint el 2011 també havia fet el pas de recreatives a Xbox 360, passant de la Ps3.

L'Otomedius original va ser llançat el 2007 per a recreatives, i la versió domèstica, com hem dit, el 2008, per tant podem donar per fet que a les portes de 2012 i sense notícies que indiquin el contrari es tracta d'un títol que no sortirà d'allà, encara que sigui per a una consola tan marcadament occidental com la Xbox 360.

I és una llàstima, perquè té molt bona pinta. Amb dissenys de personatges d'en Mine Yoshizaki (Sergent Keroro), és un shoot'em up tradicional inspirat en la llarga tradició de la companyia (Konami) en el gènere, amb sagues de gran fama com ara Gradius o TwinBee (el manga del qual va ser dibuixat precisament pel senyor Yoshizaki).

Edito: l'1 de novembre va sortir als Estats Units com a Otomedius Excellent. No ha agradat massa, però ha sortit. Arribarà a Europa?

El primer videojoc en català: Tintin - El secret de l'Unicorn

2011-10-20T10:25:00.001+02:00

Quines coses, tu... Per una piulada massiva de #volemvideojocsencatalà a Twitter m'he assabentat d'una cosa que m'havia passat per alt i que es va publicar fa uns dies: el joc de la imminent pel·lícula d'animació per ordinador de Tintín: el secret de l'Unicorn tindrà entre els seus idiomes el català!

Serà només en la versió per a la Nintendo 3DS, però és tota una fita històrica. El film, com era d'esperar, arribarà també en la nostra llengua perquè és d'aquelles pel·lícules que encara que no tinguin la versió en còmic en català tenen tota la pinta de ser doblades a aquest idioma, però precisament Tintín és un dels pocs còmics que sí que van sortir en català i, a més, amb èxit. De fet, encara es reedita en la llengua de Pompeu Fabra. Tot i així, cap dels jocs que se n'havien fet fins ara havia tingut aquest idioma entre els seleccionables.

Però tornem al tema: d'acord que no totes les versions del joc vindran en català, només una, d'acord que és Ubisoft qui l'ha dut a terme i en ser una companyia francesa no és com si Capcom hagués inclòs la nostra llengua en un Street Fighter, però eh, que als francesos no els agradem gaire, tampoc, eh? Per tant, una mica de mèrit sí que té. Ara, llegeixo que aquesta versió en concret l'ha desenvolupat una filial de Sant Cugat d'Ubisoft.

En fi, no vull deixar d'alegrar-me de la notícia, però agafem-nos-la com el que és: un cas malauradament aïllat (no comptem els jocs d'ordinador per a nens petits ni jocs en flash fets per gent d'aquí, sisplau), una experiència que no es farà extensiva i que, com a molt, podríem arribar a veure en algun joc de Shin-chan per la importància que té aquí el personatge. De fet, sé de bona font que el títol per a la Wii que va sortir havia de ser en català, també, però al final la Generalitat no hi va voler posar calés. Els japonesos hi estaven d'acord, tenint en compte a més que cap videojoc d'en Shin-chan ha sortit en cap territori més que el Japó i l'estat espanyol.

Per altra banda, aquest joc d'en Tintín podem esperar que arribarà amb la caràtula en castellà, que en facin versió catalana seria "demanar massa", i és una cosa que només hem vist en molt comptades pel·lícules en DVD. Oblidem-nos-en. Agafem el que "ens donen" i a continuar fent pressió, però no n'esperem gaire. Bé, podem demanar també que el joc estigui bé, cosa que no acabo de tenir clara pel que gairebé sempre s'ha vist amb els videojocs basats en pel·lícules.

Cinema i videojocs: Gremlins

2011-10-18T10:51:00.000+02:00

L'altre dia estava pensant que, amb totes les vegades que he parlat de videojocs basats en pel·lícules o sagues cinematogràfiques, encara em faltaven els Gremlins, i és una cosa que solucionaré avui repassant els jocs protagonitzats per aquestes bufones o terribles (depèn de circumstàncies que tots coneixem) criatures que formen part de l'imaginari cinematogràfic popular de la gent, almenys, de la meva generació.

No és gaire conegut, de fet m'ha costat trobar-lo, però el primer videojoc de la saga es basava en la primera pel·lícula i va sortir el 1985. Era aquest que vèiem, Gremlins: The Adventure, i sortia almenys per a Commodore 64 (la versió del vídeo), ZX Spectrum, BBC Micro i Acorn Electron. El gènere, evident, és l'aventura de text.

Però el conegut de debò és aquest Gremlins 2: The New Batch, inspirat en la seqüela de 1990 del film de 1984, que no va tenir cap videojoc. Va sortir per a la NES i és el videojoc més conegut dels Gremlins:

La música mola, oi? Bé, com podem veure es tracta de controlar en Gizmo i enfrontar-se als seus malvats fills i els paranys que li han posat. Aquell joc el va fer Sunsoft, va sortir el mateix 1990 (1991 a Europa) i també tenia una versió per a la Gameboy (apareguda el mateix any al Japó, el 1991 als Estats Units i el 1992 al Vell Continent):

Aquí el concepte és més o menys el mateix, però la perspectiva visual és la de les plataformes tradicionals, en comptes de la pseudozenital de la versió per a la Nintendo de 8 bits de sobretaula. El 1991 també es van fer versions per a ordinadors i microordinadors, concretament DOS, MSX, Atari ST, Commodore 64, Amiga, Amstrad CPC i ZX Spectrum:

Aquesta és la de DOS, que és totalment diferent de les versions de consola, començant pel personatge que controlem, que és en Billy Peltzer, el protagonista humà de les pel·lícules. Per contrast, l'altra versió que veurem és la de l'Spectrum:

Aquestes versions les va dur a terme Topo Soft, desenvolupadora que, com destaca la Wikipedia, va ser la primera companyia espanyola que va tenir en exclusiva la creació d'un videojoc basat en una pel·lícula de Hollywood. Finalment, hi havia del mateix any una altra versió per a DOS, que va fer Hi-Tech Expressions i que no va agradar:

Ja es veu tècnicament per sota de les altres, i l'apartat sonor és lamentable. Ara hem de fer un salt endavant de deu anys per tornar a veure els Gremlins en un videojoc. Va ser al Gremlins Unleashed de la Gameboy Color:

No té la música original del joc, però és que jo n'he fet un vídeo amb l'emulador i la Hypercam i per més que he tocat les opcions de so de l'ordinador no n'he pogut gravar, de manera que he pensat que valia més un so que no fos del joc que no pas un vídeo sense àudio. En fi, l'any 2002 en va sortir un altre, aquest cop per a la Gameboy Advance:

Aquest és el Gremlins: Gizmo vs. Stripe, que també és de plataformes, i aquí s'acaba el pas dels mogwais (així es diuen en realitat aquestes bèsties) pel món dels videojocs... o no, perquè sembla que reapareixen cada deu anys i el 2012 arribarà a la Wii el Gremlins Gizmo, un títol format per minijocs i amb elements del gènere de les mascotes (estil Nintendogs, suposo).

Jocs revolucionaris: Grand Theft Auto III

2011-10-16T15:43:00.001+02:00

Aprofitant que abans-d'ahir vaig parlar de la pitjor versió del Grand Theft Auto 2, alhora un dels pitjors títols de la Gameboy Color, trobo que és un moment molt adequat per parlat d'un dels videojocs més revolucionaris de la darrera dècada (de fet se celebra ara el seu 10è aniversari), un títol després àmpliament superat però que va suposar un canvi enorme en el gènere i en la manera de fer molts dels jocs que més triomfen ara. I és, precisament, el Grand Theft Auto III:

Aquí teníem el tràiler de la versió Playstation 2, que va ser la primera que va sortir, a l'octubre de 2001. Uns mesos després en va sortir la versió PC i també estava prevista la de la Xbox, però va ser retinguda durant un any perquè Sony havia aconseguit l'exclusivitat dels GTA amb la distribuïdora Take-Two, sòcia de Rockstar, i fins que no es va aixecar no va poder aparèixer per a la consola de Microsoft.

Això passava el 2003, al Grand Theft Auto: Double Pack, que contenia aquest títol i el següent, Grand Theft Auto: Vice City. Ara que hem fet una mica d'història comencem a veure per què va ser tan revolucionari:

Això és el GTA 2, que ja implicava robar cotxes i anar a fer missions de certa violència però, tal com va reflectir la seva acollida per part de la crítica i el públic, no tenia res a veure amb el que passaria a l'entrega següent:

El salt a tots els nivells és brutal, començant pel gràfic, que és el més evident, però també en els aspectes de la complexitat argumental, la millora de la jugabilitat i la diversió que proporcionava la immensa llibertat del gènere conegut com a sandbox, que és el joc no lineal on hi ha una sèrie de missions que hem de dur a terme, però no necessàriament en un ordre estricte ni amb l'obligació d'estar constantment pendents de fer-les. Això sense esmentar la capacitat d'exploració de pràcticament tot el mapa o les accions arbitràries que podem executar, amb conseqüències diverses, i el molt superior nivell de realisme del joc respecte a l'entrega anterior.

Tot això seria superat després amb el Vice City, el San Andreas i el GTA IV, naturalment, i d'una manera espectacular, però aquest va ser el primer. Aquest va ser el que va posar les bases, que mirades ara semblen primitives, brusques i amb molts errors però que no fan que el joc sigui menys divertit i recomanable. Va ser com un nou naixement de la franquícia de Rockstar, que a partir de llavors, amb els seus estàndards de qualitat i un creixent pressupost, proporcionaria a la companyia ingressos econòmics de rècord, a més d'acumular premis i excel·lents crítiques (i també crítiques de les negatives per la violència, el sexe i els actes criminals que hi apareixen) ja des d'aquest GTA III, que fa deu anys va ser considerat per molts com una obra mestra i, per molts anys que passin, continua sent un imprescindible.

Els pitjors: Grand Theft Auto 2 (Gameboy Color)

2011-10-14T19:56:00.000+02:00

Parlar d'un Grand Theft Auto a la secció dels pitjors és quelcom que em fa mal a l'ànima, però per sort estem parlant només d'un títol i d'una versió molt concreta: és el GTA 2 de la Gameboy Color (2000), l'ovella negra de la família i un dels pitjors jocs del catàleg de la primera portàtil en color de Nintendo.

Què? Ben diferent dels GTA a partir del III, oi? El problema no és que tingui una vista zenital, el Chinatown Wars també la té i és magnífic. El problema de la versió de la Gameboy Color és que a banda d'unes missions repetitives (fins i tot abans de poder-se comparar amb les espectaculars continuacions), baixades de velocitat i uns gràfics que ja no eren espaterrants en les versions domèstiques (Dreamcast, Playstation i PC, totes elles amb notes no dolentes però tampoc impressionants), els controls eren, pel que sembla, horrorosos, i això és una cosa que un títol d'aquesta saga, on sovint s'ha de fugir de la policia, no es podia permetre. Vegem-ho en un vídeo:

Si al Chinatown Wars de vegades costa una mica conduir perquè correm més del que és recomanable per poder reaccionar en cas de necessitat, imagineu-vos si a sobre els controls són dolents i no es veu res. El primer Grand Theft Auto també havia estat portat a la GBC, i no se n'havia sortit gaire millor. Veient tot això no és gens estrany que quan va sortir el Grand Theft Auto III, ara fa just 10 anys, el món quedés meravellat davant del profund canvi que havia patit la sèrie.

Còmics i videojocs: Nana

2011-10-12T12:26:00.000+02:00

Fa molt temps que conec l'existència del manga Nana, de l'Ai Yazawa, i del seu correspondent anime. L'un es publica des de 2000 i actualment està aturat, i després de dues pel·lícules d'imatge real es va fer l'altre, l'anime, de 47 episodis entre 2006 i 2007. Precisament aquest últim ha estat recentment, gràcies a la seva reemissió al canal 3XL, el meu punt de contacte amb la recomanable obra, sovint considerada manga per a noies però que en realitat és per a un públic tirant a madur i clarament de tots dos sexes. En fi, no m'hi estendré més, perquè aquest bloc és de videojocs i dels que es van fer basats en Nana és del que parlaré avui.

Només hi ha tres videojocs basats en aquesta sèrie, i el primer, amb el mateix títol de l'obra, el va llançar Konami el 2005 en exclusiva per a la Playstation 2 i el mercat japonès. Com podem veure en aquest vídeo de qualitat lamentable (però únic), pertany al gènere dels simuladors de cites. Trobo que això frivolitza la història, però també admeto que Nana no donaria lloc a un plataformes, no cal parlar d'un FPS.

L'any següent sortia per a la Playstation Portable el títol que vèiem al vídeo, anomenat Nana: subete wa daimaô no omichibiki!?, que traduït seria "Nana: el Gran Rei Malvat ho controla tot!?", traduint "daimaô" com a "Gran Rei Malvat" en seguir la terminologia de la traducció catalana de la sèrie, però que curiosament s'escriu igual que a "Piccolo Daimaô", el pare d'en Cor Petit Jr. a Bola de Drac. Aquest segon joc, tornant al tema, canvia de gènere i es presenta com un joc de taula, amb els personatges dissenyats a l'estil super deformed. I ara veurem el tercer i últim títol, aparegut el 2007 per a la Nintendo DS:

En aquesta ocasió m'he permès posar un anunci japonès, i el joc es diu Nana: Live Staff Daiboshū! Shoshinsha Kangei, que vol dir "Nana: gran reclutament per al directe! Principiants benvinguts", i que com hem vist té a veure amb els concerts de la Nana que canta.

Cap d'ells no ha sortit del Japó, i s'entén, perquè pertanyen a gèneres que aquí no triomfarien gaire, però que al seu país d'origen han permès que tantíssimes obres de manga i anime tinguessin també versions en videojoc, perquè allà treuen suc d'on no sembla que n'hi hagi i fins i tot aquesta mena d'històries es consideren jugables.

Jocs que no van veure la llum: Beavis & Butt-head (arcade)

2011-10-10T11:37:00.002+02:00

Fa temps vaig parlar dels videojocs de Beavis & Butt-head, els dibuixos animats de la MTV dirigits a un públic més aviat adult protagonitzats per dos paios que valia més no tenir gaire a prop. Doncs bé, resulta que hi ha un joc d'aquest parell que no va arribar a veure la llum:

Havia de ser per a recreatives i pel que sembla era un beat'em up, tot i que amb perspectiva vertical en comptes de la clàssica horitzontal. Poca cosa més se sap d'aquest títol, i dels motius pels quals no es va arribar a llançar, però sí que hi ha un altre vídeo on veiem clarament la màquina:

El moble estava fet, sembla que els permisos els tenien, si no no haurien arribat tan lluny, però... per què no va arribar al gran públic? Hauria estat un bon títol? Se n'haurien fet versions domèstiques? Malauradament això ja no ho sabrem mai, perquè és evident que els personatges fa molt que van passar de moda i l'estil de joc també.

Petits clàssics: SCUD Race

2011-10-08T11:27:00.001+02:00

Com ja hem dit moltes vegades, Sega era i és la reina de les recreatives, especialment en el camp dels videojocs de velocitat. Són unes quantes les sagues que ho demostren, com ara Out Run, Sega Rally, Virtua Racing o Daytona USA. Però hi ha un títol que no va arribar a sortir dels salons arcade.

És l'SCUD Race (1996) i aquest vídeo és d'una versió d'emulador, perquè com deia no va sortir de les recreatives. Li falla una mica el so, com es pot notar escoltant la música una estona, però és el millor que hi havia. La resta de vídeos o no tenen so, o són gravats a la mateixa recreativa, amb so ambient i comentaris en japonès del tio que grava. Per cert, sabeu d'on ve "SCUD"? Doncs de "Sports Car Ultimate Drive", exactament.

Als Estats Units, per tal d'evitar la relació amb els míssils scud, es coneixia com a Sega Super GT, i era el primer títol de cotxes que feia servir la placa Model-3 de la companyia, on es movien jocs com el Virtua Fighter 3, el Harley Davidson & L.A. Riders, el Sega Rally 2, el Daytona USA 2 o el Sega Bass Fishing. No va arribar a veure la llum en consoles malgrat que hi havia plans de portar-lo a la Saturn, i posteriorment a la Dreamcast, versió per a la qual només hi ha un vídeo de la tech demo:

Probablement hauria sortit millor, encara que pel vídeo no ho sembli, que l'original, però ens haurem de quedar amb les ganes de saber-ho. No és pas el primer títol de Sega que no rep versió domèstica. En fi, el cas és que SCUD Race va néixer com una mena de falsa seqüela del Daytona USA, un joc del mateix estil (però amb la diferència més notable en la possibilitat d'accelerar en les derrapades) abans que el 1998 sortís l'autèntica segona part d'aquell videojoc.

I què és, això? Doncs l'SCUD Race Plus, una actualització de 1997 que es va quedar al Japó i que permetia, a més de córrer en una de les pistes en sentit contrari a l'habitual, jugar a la modalitat Super Beginner, que consistia en una pista amb joguines i la possibilitat de controlar un tanc, un autobús del personal d'AM2 (els programadors), un cotxe-coet i fins i tot un gat. Com hem dit abans, no hi ha versions domèstiques d'aquest títol, ni en la seva primera versió, però sí un emotiu homenatge:

A l'Out Run 2 de la Xbox hi ha una pista desbloquejable que és un repàs de les de l'SCUD Race, una experiència d'allò més bonica per als fans de Sega i per als que no en tinguessin ni idea, coneguessin el joc original i se la trobessin, sense esperar-s'ho. També hi surt una que fa el mateix amb el Daytona USA 2, ja ho vaig comentar, que és un altre dels títols que no van tenir versió domèstica. Una bona manera d'acostar-los als jugadors, no trobeu?

Consoles desconegudes: iQue Player

2011-10-05T14:02:00.001+02:00

La consola desconeguda d'avui no és ben bé una consola. Més aviat és una versió d'una consola que més o menys tots coneixem. Però abans de començar a parlar de l'iQue Player hem de veure què és, això d'iQue. Doncs és una joint venture, o empresa conjunta, entre el Dr. Wei Yen i Nintendo, que fabrica i distribueix des de 2002 i amb llicència de Nintendo les consoles de la mateixa al mercat de la Xina continental.

Per tal que ens fem una idea del que vol dir això he posat aquesta imatge de la Nintendo DS Lite, però també hi va llançar, com podem veure substituint "Nintendo" per "iQue", la Gameboy Advance, la GBA SP, la Micro, la DS original i sembla que també la Wii. No se sap què passarà amb la Nintendo 3DS, però és probable que també hi surti, tot i que, com ha passat sempre, amb anys de diferència respecte als altres mercats. I ara que hem fet una mica d'història, toca parlar de l'iQue Player:

Doncs, com he dit al principi, no és ben bé una consola diferent, però tampoc no és una plataforma de Nintendo amb un canvi de nom i prou. És la versió xinesa de la Nintendo 64. Lluny de ser una imitació barata i de joguina, és una consola de ple dret, i consisteix en un comandament que té la màquina al seu interior, a més dels cables, naturalment, per tal de connectar-la al televisor i al corrent elèctric.

Va ser llançada el 17 de novembre de 2003 a la Xina amb la intenció d'evitar la pirateria, que allà és brutal i en tots els àmbits, i ho feia amb el següent sistema: els jocs estan en un format curiós, unes targetes on s'han de descarregar (pagant) a través d'uns aparells que es diuen iQue Depot. Més o menys com passava amb el Famicom Disk System.Vegem un tros d'un publirreportatge:

Per cert, ja que hi som... he posat vídeos en japonès unes quantes vegades. Suposo que noteu la diferència entre el xinès i el japonès, oi? No cal haver-los estudiat tots dos per percebre que sonen diferent. Ho dic perquè m'empipa força allò de "xinès, o japonès, és igual... són el mateix".

Això seria un terminal iQue Depot, que es pot trobar, segons la Wikipedia, en llocs públics com ara estacions de benzina. S'ha de ser membre de l'iQue Club per tal de poder descarregar els jocs, actualitzar-los o emmagatzemar-los en un núvol. I sembla que encara funciona, de manera que la idea els va sortir bé. Un sistema de pagament, però assequible, en un mercat on ningú no es compra els videojocs originals sobretot a causa del baix poder adquisitiu de la gent.

Així era la targeta on s'havien de descarregar els jocs, que per cert eren bons però molt pocs: Wave Race 64, Star Fox 64, Super Mario 64, The Legend of Zelda: Ocarina of Time, Mario Kart 64, F-Zero X, Yoshi's Story, Paper Mario, Excite Bike 64, Super Smash Bros., Animal Crossing, Dr. Mario 64, Custom Robo i Sin and Punishment: Successor of the Earth, aquest últim molt desitjat a Occident en el seu dia però que va haver d'esperar a la Consola Virtual de la Wii per veure la llum als Estats Units i a Europa.

Per culpa de la curiosa i exclusiva manera d'aconseguir els títols del catàleg de la Nintendo 64 xinesa, comprar un iQue Player encara que sigui per eBay i posant-hi els calés que calguin no serveix absolutament per a res, més enllà del col·leccionisme (i no és que no tingui atractiu, fins al punt que s'havia parlat de llançar-ne una al Japó fa uns quants anys), perquè evidentment aquí no hi tenim iQue Depots. Ara també hi ha un sistema per fer tot el que fa el Depot a través d'internet, però només allà. Esteu avisats.

Jocs que no van sortir del Japó: Neon Genesis Evangelion (Nintendo 64)

2011-10-03T11:13:00.002+02:00

No parlaré avui dels videojocs basats en el popular anime d'Evangelion, sinó que em concentraré en només una de les seves entregues en aquest segon article de la secció dedicada a veure títols que no es van llançar oficialment fora del Japó.

Batejat senzillament com a Neon Genesis Evangelion i aparegut al mercat japonès el 25 de juny de 1999, pels comentaris de la gent al vídeo de Youtube que acabo d'enganxar aquí sembla que és el millor títol basat en la franquícia que s'ha fet mai. És possible que el llistó no estigués gaire alt, però sigui com sigui és un joc popular i qualsevol fan de la sèrie i al mateix temps amant dels videojocs segurament el troba a faltar a la seva col·lecció. Llevat que apliquem la dita "d'allò que els ulls no veuen, el cor no se'n dol".

Argumentalment adapta els combats més importants de la sèrie i també de la pel·lícula The End of Evangelion, i si es considera probablement el millor joc d'Evangelion és, entre altres coses, perquè duu la Nintendo 64 als seus límits tècnics. Per exemple, inclou metratge de la sèrie, quelcom gens habitual en una consola criticada pel seu format de cartutx, mitjà on és complicat introduir vídeos per la limitació d'espai que suposa.

A més, hi ha les veus dels actors de doblatge, pantalles d'estils diferents, un total de 13 missions i diverses modalitats de joc, entre les quals un versus que es desbloqueja amb un truc. Certament té força bona pinta, però després de 12 anys de la seva aparició i amb la consola més que descontinuada, ens podem oblidar completament de veure'l per aquí, llevat que tirem de consola japonesa i mercat de segona mà.

Breaking Bad i Sega... tenen un acord?

2011-10-01T10:47:00.021+02:00

Fa un temps, a Cementiri de Pneumàtics, vaig parlar de l'aparició del Sonic & Sega All-Stars Racing de la Xbox 360 a la quarta temporada de Breaking Bad, magnífica sèrie que no és aquest el lloc per repassar. Vaig comentar la curiositat a l'altre bloc perquè em semblava una cosa esporàdica, tot i que més tard també hi va aparèixer el joc Rage, que en realitat encara no ha sortit a la venda quan escric aquestes línies. Però en fi, el vídeo del millor títol de velocitat de la franquícia Sonic és aquest:

El cas és que a l'últim capítol que se n'ha emès als Estats Units torna a sortir-hi en Sonic, aquest cop amb el mediocre Sonic the Hedgehog (2006), per a la mateixa consola perquè, aquest cop sí, al disseny de producció tenen cura amb aquest tema i mantenen una coherència al mateix temps que demostren un mínim coneixement del món dels videojocs. A en Jesse Pinkman, doncs, li agraden els títols d'en Sonic, és evident.

Però què hi ha darrere d'aquest curiós product placement? És intencionat? És casualitat? Simplement forma part de la construcció del personatge o Sega hi ha ficat calés? I per què en aquest cas també d'un títol que va sortir fa cinc anys i que ells són els primers que saben que no va sortir bé? Què en penseu?