Cinema i videojocs: Minority Report

Una de les meves pel·lícules preferides, Minority Report, de 2002 i protagonitzada per en Tom Cruise amb direcció d'un tal Steven Spielberg, que a més es basa en un relat curt d'en Philip K. Dick, és notícia darrerament perquè s'ha aprovat una sèrie de televisió (bé, de moment un pilot) que se situarà deu anys després del que se'ns narra al film. 

Però per què parlo de tot això? Doncs, evidentment, perquè se'n va fer un videojoc, i confesso que no en tenia constància (tampoc no ho havia buscat) fins que no vaig veure'l als modestos prestatges d'una coneguda cadena de compravenda d'articles de segona mà els treballadors de la qual duen polos de color rosa.

Amb el títol de Minority Report: Everybody Runs, si el volem sencer, i distribuït per Activision el mateix any de l'estrena de la pel·lícula, va sortir per a la Gameboy Advance, la Playstation 2, la Gamecube i la Xbox, i ens proposava controlar el protagonista del film, en John Anderton, mentre fugia de la persecució de les forces a les quals havia pertangut fins que va tenir lloc la fatal predicció del futur assassinat que se li atribuïa.

Veiem aquí el videojoc en moviment en la seva versió per a la Playstation 2. Es tracta d'un beat'em up, ben adequat a l'argument de la pel·lícula i la premissa del propi joc, tot i que si bé al film el protagonista fugia amb la intenció de demostrar la seva innocència, aquí podem fins i tot matar els nostres perseguidors. A més, per una qüestió de drets el personatge no s'assembla físicament a en Tom Cruise, sinó al també actor Clancy Brown, que és qui posa la veu al John Anderton del videojoc.

Que s'allunyi de la pel·lícula no és dolent en si mateix, de fet pot ser fins i tot bo, però llegeixo que no se'ns donen gaires explicacions sobre els precogs, els éssers que prediuen els futurs crims, de manera que s'assumeix que coneixem la història. A més, té altres problemes, més greus: podem matar els nostres perseguidors, sí, però normalment també els podem evitar corrent i saltant i acabar les pantalles en molt poc temps. El joc, doncs, és curt, i l'acaben de convertir en mediocre la pràctica absència d'història, una intel·ligència artificial que de vegades fa coses absurdes, i uns gràfics que no són a l'altura de les circumstàncies, amb ralentiments i físiques estranyes que no compensen els lloats efectes especials.

Volia posar també la versió de la Gameboy Advance, que havia de ser, per força, diferent en la seva presentació. Va tenir més bona acollida que les versions de sobretaula, no gaire però, i va agradar especialment el seu apartat sonor, però patia en la jugabilitat i s'allunyava encara més de la pel·lícula. 

Una vegada més, ens trobem davant d'una mala adaptació a videojoc d'un producte cinematogràfic d'èxit. No és una adaptació terrible, però sí mediocre, d'aprovat just o 6 pelat com a màxim, i malauradament de videojocs basats en pel·lícules amb aquest resultat n'hi ha desenes i desenes.