Els creadors d'en Doraemon, el duet Fujiko Fujio, a més de ser responsables de les aventures de l'internacionalment famós robot gat blau o de les d'en Hattori el Ninja, van fer moltes altres obres. Una d'elles és la que va ser adaptada en forma del videojoc de què parlo avui.
Es tracta d'Obake no Q-tarô, un manga publicat entre 1964 i 1973, recopilat en diversos volums segons l'edició que tinguem en compte i que va tenir una seqüela de 4 uns anys després. El seu protagonista era un fantasma trapella, potser realment poca-solta, i va ser força popular abans que Doraemon es comencés a publicar el 1970. Va tenir diverses adaptacions animades i, és clar, un videojoc.
Amb el títol Obake no Q-tarô: wanwan panic, va sortir el 1985 per a la Famicom, la NES japonesa, i hi controlàvem el protagonista en un joc de plataformes en què havíem d'aconseguir menjar i esquivar els gossos, l'única cosa de la qual té por en Q-tarô, i de fet "wanwan panic" seria, en català, "pànic bup-bup".
L'objectiu, però, no és només anar tirant i menjant pastissos, sinó que representa que hem de rescatar els nostres amics.
El joc va sortir per a la NES als Estats Units el 1986, però com es pot veure al vídeo en Q-tarô havia desaparegut, i no perquè fos una de les característiques clàssiques dels fantasmes.
El que va passar va ser que van adaptar el videojoc al públic nord-americà, que no coneixia el personatge. No és que conegués tampoc en Chubby Cherub (així es va rebatejar el videojoc), però així és la lògica de les distribuïdores.
Ara bé, moltíssims videojocs no han sortit del Japó per les reserves que les companyies japoneses tenien i tenen pel que fa a l'acollida que s'espera d'un títol, de manera que potser és millor que ens arribin adaptats que no pas ens quedem sense cap versió, que és el que ens va passar als europeus.
Però potser no va ser una gran desgràcia, atès que l'acollida que va tenir no va ser especialment bona, en part segurament perquè no es va entendre la premissa d'un angelet que va menjant i esquivant gossos, i això sí que és culpa de l'adaptació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada