Les pel·lícules (o sèries, o qualsevol format de ficció) en què la protagonista és una parella de policies amb personalitats molt diferents, però que es veuen obligats a treballar junts, són prou comunes com perquè el subgènere tingui un nom, buddy cop.
Una de les sagues més populars d'aquest subgènere, encara que amb molts precursors i successors, és Lethal Weapon, més coneguda aquí com a Arma Letal, en un dels pocs casos en què el títol traduït és fidel a l'original. Ja formen part de la història del cinema les aventures d'en Martin Riggs (Mel Gibson) i en Richard Murtaugh (Danny Glover) i les seves discussions a mesura que comencen a respectar-se mútuament tot i uns inicis difícils.
Amb quatre pel·lícules estrenades entre 1987 i 1998 -totes dirigides per en Richard Donner- i una sèrie de televisió des de 2016, l'any 1992, en què arribava la tercera part de la saga, es va llançar el videojoc, que a la portada aprofitava el pòster de la tercera entrega de la història, però el títol no estava numerat.
Probablement una de les versions més conegudes d'aquest videojoc d'Ocean i Eurocom és la de la NES, que és famosa també per la seva dificultat i la curiosa i frustrant circumstància que els cops de puny són més letals que les armes. El mateix passava a la versió de la Game Boy.
En teoria podem canviar de personatge fent-lo sortir per l'esquerra, i en fer-ho recupera energia. El joc, com és lògic un títol d'acció amb desplaçament lateral, es divideix en 3 zones de 3 pantalles cadascuna. A la Game Boy, però, la primera zona desapareix.
La versió de la Super Nintendo és força diferent: també podem controlar els dos personatges, que ja a la versió que hem vist més amunt tenien característiques diferents, però hi ha més ítems que ens ajuden, l'ordre de les pantalles és lliure, les missions tenen un temps límit i els escenaris són diferents, formats sobretot per plataformes i escales.
Aquí el tenim en Commodore 64. El disseny de les pantalles s'assembla a la versió SNES, però aquesta vegada l'únic que podem triar és el personatge.
I aquesta és la versió per a MS-DOS, que en no ser jugador de PC normalment em salto les versions d'ordinador, però no sempre. Veiem com també podem triar l'ordre de les missions, tot i que la fluïdesa dels personatges sembla excessiva i alhora típica dels jocs d'ordinador de l'època.
La versió de l'Atari ST i la de l'Amiga són pràcticament idèntiques a aquesta, així que no en poso els vídeos.
Aquest és, doncs, el videojoc d'Arma Letal, que no va tenir continuïtat i que, de fet, no va tenir gaire bona acollida en cap de les seves versions, però sí que se'n van aplaudir els gràfics i la banda sonora.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada