No fa gaire que vaig tenir l'oportunitat de jugar al primer Dragon Quest i acabar-lo, gràcies a la seva versió Android, i vaig poder comprovar que aquella primera proposta presentava les característiques principals que defineixen la saga encara ara, tant des del punt de vista de l'ambientació medieval com pel que fa a mecàniques de joc i estil narratiu.
Però era un primer joc una mica primitiu en aquest sentit, cosa que sabem per comparació, i ara que he acabat el Dragon Quest II em disposo a parlar d'aquesta nova experiència i de com fa evolucionar l'entrega inaugural de la franquícia.
Amb el subtítol de Luminaries of the Legendary Line en la seva versió internacional, el joc va sortir originalment per a la Famicom, la NES japonesa, el 1987, i l'any següent per a l'MSX i l'MSX2.
Atès el resultat de la primera part, llançada un any abans, hi havia molta expectativa davant la sortida d'aquest joc, que va tornar a ser un gran èxit. I ara, per fi, hi he pogut jugar també en versió per a mòbils.
Un dels canvis més significatius és que d'un personatge passem a controlar-ne tres, que són els que tindrem quan el protagonista, el príncep d'un dels regnes fundats pel protagonista del primer joc i la seva reina, coneix els descendents de dos altres regnes, cosins llunyans seus.
A diferència de les entregues posteriors al Dragon Quest III, entre els tres primers sí que hi ha relació, tot i que no és necessari jugar a tots ni en cap ordre particular. Sempre és millor, però. El cas és que el Dragon Quest II connecta amb el Dragon Quest per les referències a l'avantpassat comú dels personatges, i diuen les explicacions que circulen per internet que han passat 100 anys des de la primera entrega. Però també hi ha referències a l'avantpassat tant d'ells com del protagonista del primer joc, aquell mític Erdrick del qual tots plegats són descendents i que protagonitzaria el Dragon Quest III, però no ens avancem als esdeveniments.
Aquesta introducció dels equips de personatges està acompanyada -o potser compensa- del fet que els enemics comencen a aparèixer en grup. Ja no ens els trobem individualment com a l'anterior entrega, i això, juntament amb què cadascun dels protagonistes està especialitzat en un aspecte -el protagonista principal és només lluitador i no sap fer conjurs, la noia és especialista en màgia i l'altre noi és una mica de tot però en menor mesura-, dona als combats un component estratègic nou i des d'aleshores característic de la saga.
També afecta als desplaçaments, perquè quan un personatge domina el conjur de la teletransportació ens convé que no li faltin punts de màgia, i és tot un problema quan el guió el deixa fora de combat durant una temporada i hem de recórrer un mapa que és molt més gran que el de la primera entrega sense aquesta ajuda inestimable.
En créixer el mapa, per cert, també apareix per primer cop el mar, i per tant també el vaixell, elements que tornarem a trobar a les entregues següents.
Del primer joc només surt una localitat, totes les altres són noves, cosa que ajuda a passar pàgina i centrar-nos en el que és una història, en realitat, independent. I no gaire elaborada, per cert: un dolent anomenat Hargon està atacant diversos regnes i al protagonista, príncep d'un d'ells, li encarreguen que el derroti.
Un dels canvis més significatius és que d'un personatge passem a controlar-ne tres, que són els que tindrem quan el protagonista, el príncep d'un dels regnes fundats pel protagonista del primer joc i la seva reina, coneix els descendents de dos altres regnes, cosins llunyans seus.
A diferència de les entregues posteriors al Dragon Quest III, entre els tres primers sí que hi ha relació, tot i que no és necessari jugar a tots ni en cap ordre particular. Sempre és millor, però. El cas és que el Dragon Quest II connecta amb el Dragon Quest per les referències a l'avantpassat comú dels personatges, i diuen les explicacions que circulen per internet que han passat 100 anys des de la primera entrega. Però també hi ha referències a l'avantpassat tant d'ells com del protagonista del primer joc, aquell mític Erdrick del qual tots plegats són descendents i que protagonitzaria el Dragon Quest III, però no ens avancem als esdeveniments.
Aquesta introducció dels equips de personatges està acompanyada -o potser compensa- del fet que els enemics comencen a aparèixer en grup. Ja no ens els trobem individualment com a l'anterior entrega, i això, juntament amb què cadascun dels protagonistes està especialitzat en un aspecte -el protagonista principal és només lluitador i no sap fer conjurs, la noia és especialista en màgia i l'altre noi és una mica de tot però en menor mesura-, dona als combats un component estratègic nou i des d'aleshores característic de la saga.
També afecta als desplaçaments, perquè quan un personatge domina el conjur de la teletransportació ens convé que no li faltin punts de màgia, i és tot un problema quan el guió el deixa fora de combat durant una temporada i hem de recórrer un mapa que és molt més gran que el de la primera entrega sense aquesta ajuda inestimable.
En créixer el mapa, per cert, també apareix per primer cop el mar, i per tant també el vaixell, elements que tornarem a trobar a les entregues següents.
Del primer joc només surt una localitat, totes les altres són noves, cosa que ajuda a passar pàgina i centrar-nos en el que és una història, en realitat, independent. I no gaire elaborada, per cert: un dolent anomenat Hargon està atacant diversos regnes i al protagonista, príncep d'un d'ells, li encarreguen que el derroti.
En el futur arribarien històries més profundes i complexes, però això no vol dir que aquest joc no sigui divertit.
Ho és, i jugant-hi amb coneixements de la saga el veiem encara relativament lluny dels Dragon Quest posteriors, però sens dubte més treballat que el primer.
Més llarg que el primer, però tampoc no gaire, també introdueix nous elements (els teleportals, per exemple) i és més difícil en el sentit que hem d'anar amunt i avall (i a esquerra i dreta) constantment per tal de reunir un seguit d'objectes necessaris per accedir al castell de l'enemic final, i no em fa una vergonya excessiva reconèixer que m'hi he encallat diversos cops i que he recorregut a consultar guies en alguns casos.
Però els tombs i l'assaig i error permeten guanyar experiència i per tant nivell d'una manera natural, tot fent que quan ens enfrontem a enemics més difícils en principi ja tinguem el nivell adequat. Pot semblar obvi, però en alguns jocs posteriors sovint cal combatre repetidament per aconseguir-ho, sobretot al contingut post-crèdits, cosa que no m'agrada gaire.
Sigui com sigui es tracta d'un videojoc que enganxa i que satisfarà qualsevol fan de la franquícia, i és un pas endavant respecte a una primera part encantadorament primitiva.
Ja he començat a jugar al tercer, però trigaré més a acabar-lo i parlar-ne. Paciència, que en vull gaudir sense pressa.
Ho és, i jugant-hi amb coneixements de la saga el veiem encara relativament lluny dels Dragon Quest posteriors, però sens dubte més treballat que el primer.
Més llarg que el primer, però tampoc no gaire, també introdueix nous elements (els teleportals, per exemple) i és més difícil en el sentit que hem d'anar amunt i avall (i a esquerra i dreta) constantment per tal de reunir un seguit d'objectes necessaris per accedir al castell de l'enemic final, i no em fa una vergonya excessiva reconèixer que m'hi he encallat diversos cops i que he recorregut a consultar guies en alguns casos.
Però els tombs i l'assaig i error permeten guanyar experiència i per tant nivell d'una manera natural, tot fent que quan ens enfrontem a enemics més difícils en principi ja tinguem el nivell adequat. Pot semblar obvi, però en alguns jocs posteriors sovint cal combatre repetidament per aconseguir-ho, sobretot al contingut post-crèdits, cosa que no m'agrada gaire.
Sigui com sigui es tracta d'un videojoc que enganxa i que satisfarà qualsevol fan de la franquícia, i és un pas endavant respecte a una primera part encantadorament primitiva.
Ja he començat a jugar al tercer, però trigaré més a acabar-lo i parlar-ne. Paciència, que en vull gaudir sense pressa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada