Ho explicava fa poc en una altra entrada: la música forma part dels videojocs i la seva història gairebé des del principi, i ha arribat un punt que es fan fins i tot concerts de bandes sonores de videojocs en directe, però tant si som d'anar a aquests esdeveniments com si no, és evident que la música ens acompanya cada cop que ens endinsem en una d'aquestes aventures que tant ens agraden.
Hi ha molts noms responsables de les bandes sonores més emblemàtiques, i aquesta secció és perfectament vàlida per parlar d'alguns d'ells de tant en tant, com començo a fer avui.
Aquesta senyora és la Yôko Shimomura (1967), i com tants altres futurs músics va començar la seva carrera aprenent a tocar el piano quan era molt petita. I el cas és que afirma que s'inventava melodies i, sense voler, acabava composant-ne, cosa que acabaria fent en el futur per guanyar-se la vida.
Després de graduar-se en estudis de piano a la Universitat de Música d'Osaka el 1988, però, i anant contra els desitjos de la seva família es va presentar a una entrevista de feina en una companyia desenvolupadora de videojocs, perquè era un món que sempre li havia agradat i volia crear música per a aquest mitjà d'entreteniment. Aquella companyia es deia Capcom.
Allà va col·laborar o es va responsabilitzar d'un munt de bandes sonores, i si ens hem de refiar de la Wikipedia començava el 1988 amb la del Samurai Sword, un joc per al Famicom Disk System que, pel que podem escoltar al vídeo, el cert és que no és especialment memorable en aquest apartat.
Molt més conegut és el Final Fight (1989), per al qual va composar els temes de les àrees 2 i 3 de la pantalla 5, Bay Area. Però ho va fer en col·laboració amb altres músics i no surt acreditada. Després participaria en la del Codename: Viper (1990), el Gargoyle's Quest (1990) o el Nemo (1990) en versió recreativa, entre altres, no sempre acreditada i, quan ho era, feia servir pseudònims com ara Pii, Shimo-P i altres variants d'aquesta idea.
El 1991 li arribaria el primer gran èxit, segurament el més reconegut de la seva carrera, en encarregar-se gairebé en solitari de tota la banda sonora de l'Street Fighter II: The World Warrior, poca broma.
El mateix any feia el mateix amb el beat'em up The King of Dragons, i un altre títol del gènere, The Punisher (1993) també tenia una banda sonora signada per ella.
Aquell mateix any se n'anava a Square, actualment Square Enix, perquè afirmava que volia fer bandes sonores de videojocs de rol, i a Capcom la tenien fent títols de recreativa. El 1996 presentava la banda sonora del Super Mario RPG: Legend of the Seven Stars, un títol per a la Super Nintendo que curiosament no va desenvolupar la mateixa Nintendo, sinó l'esmentada Square.
Era l'any que també es faria càrrec de la música del Tobal No. 1, de la PlayStation, però formant part d'un equip força gran, cosa que passaria per últim cop en molts anys en què es dedicaria a composar en solitari.
Va ser el cas de la música del Parasite Eve (PlayStation, 1998), però també la tenim a la del Legend of Mana (PlayStation, 1999, i sembla ser que la seva preferida) o a la del següent títol, principi d'una saga on la senyora Shimomura es quedaria encarregant-se de la música.
Es tractava del Kingdom Hearts (PlayStation 2, 2002) i la feina que hi va fer va ser prou ben rebuda com perquè se li assignessin les continuacions, sinó perquè actualment sigui una de les sagues per les quals és reconegut el seu nom com a artista.
El destí la tornaria a fer trobar amb la mascota de Nintendo, perquè el 2003, després de deixar Square per ser mare i tornar a la feina com a freelance -cosa que no li va impedir continuar treballant per a Square quan calia-, feia la banda sonora del Mario & Luigi: Superstar Saga (Game Boy Advance), inici d'una altra sèrie però en certa manera hereu del ja esmentat Super Mario RPG, i sí, a partir de llavors també seria la compositora d'aquesta saga, fins als nostres dies, a més de signar coses com la major part de l'apartat musical del Final Fantasy XV (PlayStation 4, Xbox One i PC, 2016).
Aquí la podem veure al setembre de 2016 en un concert amb peces de l'esmentat títol, als Abbey Road Studios de Londres, en què va tocar alguna cançó al piano amb l'acompanyament de l'Orquestra Filharmònica de la capital britànica, que era l'encarregada del concert on ella estava convidada.
No era la primera vegada que la Yôko Shimomura participava en un espectacle d'aquesta mena, fos actuant ella mateixa o simplement sent homenatjada mitjançant les interpretacions d'altres persones. Perquè ens fem una idea de la importància de les seves contribucions al món dels videojocs.
L'any que ve sortirà el Kingdom Hearts III (PlayStation 4 i Xbox One) amb una banda sonora feta per ella, i és que no para. Desenes de videojocs tenen bandes sonores seves, o almenys algun tema compost per la que és considerada la compositora més important de la història dels videojocs, però com acostuma a passar, és una feina més a l'ombra que no pas la dels directors o programadors. I amb aquesta entrada volia contribuir a fer-la una mica més coneguda.
Allà va col·laborar o es va responsabilitzar d'un munt de bandes sonores, i si ens hem de refiar de la Wikipedia començava el 1988 amb la del Samurai Sword, un joc per al Famicom Disk System que, pel que podem escoltar al vídeo, el cert és que no és especialment memorable en aquest apartat.
Molt més conegut és el Final Fight (1989), per al qual va composar els temes de les àrees 2 i 3 de la pantalla 5, Bay Area. Però ho va fer en col·laboració amb altres músics i no surt acreditada. Després participaria en la del Codename: Viper (1990), el Gargoyle's Quest (1990) o el Nemo (1990) en versió recreativa, entre altres, no sempre acreditada i, quan ho era, feia servir pseudònims com ara Pii, Shimo-P i altres variants d'aquesta idea.
El 1991 li arribaria el primer gran èxit, segurament el més reconegut de la seva carrera, en encarregar-se gairebé en solitari de tota la banda sonora de l'Street Fighter II: The World Warrior, poca broma.
El mateix any feia el mateix amb el beat'em up The King of Dragons, i un altre títol del gènere, The Punisher (1993) també tenia una banda sonora signada per ella.
Aquell mateix any se n'anava a Square, actualment Square Enix, perquè afirmava que volia fer bandes sonores de videojocs de rol, i a Capcom la tenien fent títols de recreativa. El 1996 presentava la banda sonora del Super Mario RPG: Legend of the Seven Stars, un títol per a la Super Nintendo que curiosament no va desenvolupar la mateixa Nintendo, sinó l'esmentada Square.
Era l'any que també es faria càrrec de la música del Tobal No. 1, de la PlayStation, però formant part d'un equip força gran, cosa que passaria per últim cop en molts anys en què es dedicaria a composar en solitari.
Va ser el cas de la música del Parasite Eve (PlayStation, 1998), però també la tenim a la del Legend of Mana (PlayStation, 1999, i sembla ser que la seva preferida) o a la del següent títol, principi d'una saga on la senyora Shimomura es quedaria encarregant-se de la música.
Es tractava del Kingdom Hearts (PlayStation 2, 2002) i la feina que hi va fer va ser prou ben rebuda com perquè se li assignessin les continuacions, sinó perquè actualment sigui una de les sagues per les quals és reconegut el seu nom com a artista.
El destí la tornaria a fer trobar amb la mascota de Nintendo, perquè el 2003, després de deixar Square per ser mare i tornar a la feina com a freelance -cosa que no li va impedir continuar treballant per a Square quan calia-, feia la banda sonora del Mario & Luigi: Superstar Saga (Game Boy Advance), inici d'una altra sèrie però en certa manera hereu del ja esmentat Super Mario RPG, i sí, a partir de llavors també seria la compositora d'aquesta saga, fins als nostres dies, a més de signar coses com la major part de l'apartat musical del Final Fantasy XV (PlayStation 4, Xbox One i PC, 2016).
Aquí la podem veure al setembre de 2016 en un concert amb peces de l'esmentat títol, als Abbey Road Studios de Londres, en què va tocar alguna cançó al piano amb l'acompanyament de l'Orquestra Filharmònica de la capital britànica, que era l'encarregada del concert on ella estava convidada.
No era la primera vegada que la Yôko Shimomura participava en un espectacle d'aquesta mena, fos actuant ella mateixa o simplement sent homenatjada mitjançant les interpretacions d'altres persones. Perquè ens fem una idea de la importància de les seves contribucions al món dels videojocs.
L'any que ve sortirà el Kingdom Hearts III (PlayStation 4 i Xbox One) amb una banda sonora feta per ella, i és que no para. Desenes de videojocs tenen bandes sonores seves, o almenys algun tema compost per la que és considerada la compositora més important de la història dels videojocs, però com acostuma a passar, és una feina més a l'ombra que no pas la dels directors o programadors. I amb aquesta entrada volia contribuir a fer-la una mica més coneguda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada