Reflexions: Arqueologia dels videojocs

M'agrada considerar-me un arqueòleg dels videojocs, en una accepció molt generosa de la paraula i tenint en compte que, en qualsevol cas, ho seria en un grau d'aspirant a aficionat, i això sent benèvol. Sí, he dit "aspirant a aficionat".

M'encanta descobrir coses d'aquest petit gran món que no coneixia, intentar memoritzar-les en la mesura del possible, parlar-ne aquí, al blog, amb l'esperança que si algun dels meus pocs lectors casualment no coneixia aquestes "troballes", aquell dia se'n vagi a dormir sabent alguna cosa més i, amb sort, li sembli interessant i la recordi durant un temps. Jo mateix vaig aprenent sobre la marxa -no us penséssiu pas que ni la meitat del que explico en aquest blog són coses que sabia d'abans- i, tot i així, les oblido amb facilitat.

Gaudeixo assabentant-me de curiositats de la història dels videojocs, històries dins de la història, coneixent grans obres que em van passar per alt en el seu moment, però també de no tan grans, i no tan bones, que trobo que es mereixen igualment l'atenció d'algú perquè sempre se'ls pot trobar alguna cosa positiva. M'emociono quan es rescata de l'oblit algun videojoc que es considerava perdut, o que directament ni tan sols se'n coneixia l'existència fins que n'apareix alguna pista... Tot això són coses que m'animen el dia a dia. 

Però potser aquest afany investigador de vegades se m'escapa de les mans, i m'adono que dedico molt més temps a això que a jugar als propis videojocs. No és només una qüestió de tenir-ne massa i no poder-los dedicar el temps que es mereixen, que això li passa a tothom. Estem parlant de paradoxes com, per exemple, haver descobert l'existència d'un arcade cancel·lat en el seu dia perquè 29 anys després es decideix acabar-lo i llançar-lo en consoles modernes, pagar-lo, esperar-lo no 29 anys més, però sí més d'un any, que m'arribi a casa i que encara no hi hagi jugat.

O que m'ompli la boca dient que els recopilatoris de clàssics són els llançaments que més m'atrauen, esperar-los amb candeletes i, a l'hora de la veritat, tocar els jocs inclosos molt per sobre i mantenir-los, idealitzats, a la prestatgeria.

També hi ha la vessant de les troballes de "tresors", títols que, quan s'ha pogut, s'han comprat a un preu ridícul perquè eren retro i fa uns quants anys això no interessava gaire, i ara que han pujat més de preu, una part de la diversió consisteix a comprar-los, amb tota la paciència del món, al preu que cadascú consideri raonable. Total, per no jugar-hi.

Potser és això, i ara em posaré autocompassiu, com sempre faig amb aquestes entrades de reflexions: atès que ja no tinc, per circumstàncies familiars, pràcticament temps per jugar a videojocs, la segona cosa més divertida que hi puc fer és parlar-ne, sentir-ne parlar, investigar coses, i comprar, comprar a bons preus, sí, però comprar massa igualment. És un plaer immediat i relativament senzill.

Tot plegat es podria interpretar de manera positiva. Podríem pensar que, malgrat els obstacles o els impediments, trobo maneres de gaudir dels videojocs  indirectament. Però d'un temps ençà he pensat que, a més d'això, aquesta afició "arqueològica" meva, aquesta obsessió amb el retro, també respon a mancances que tinc com a videojugador.

M'he lamentat moltes vegades de les oportunitats que he perdut en l'àmbit dels videojocs, per exemple pel meu desinterès, a l'època, pels salons recreatius. O per decisions de compra d'altra banda comprensibles en un usuari infantil i juvenil, i que podien ser correctes, però que implicaven no apostar per títols que, amb els anys, s'ha vist que eren els "imprescindibles" d'una màquina o una altra. 

També del fet que m'hauria agradat conèixer "quan tocava", i no des de la perspectiva del futur, molts més videojocs que no pas vaig conèixer aleshores. I potser -o segurament- és per això que intento inútilment "posar-me al dia", però no aconsegueixo enganyar-me ni a mi mateix quan parlo de videojocs que he conegut ara, mentre que altres persones afins a mi en aquest mitjà d'entreteniment en parlen amb coneixement de causa, amb una experiència i una nostàlgia reals. 

Molts cops, com que no he jugat a gaires "imprescindibles" i, si ho he fet, ha estat ara, m'he sentit com un impostor, un farsant, en això dels videojocs. De fet, no soc gaire bo jugant-hi i si m'acabo un joc sol voler dir que és fàcil, que té vides infinites (un GTA mateix) o que buscat ajuda quan m'he encallat. 

Són sentiments que no puc evitar. Per sort, igual que hi ha persones a qui ens cau bé en Dan Hibiki i fins i tot l'agafem de tant en tant, jo tinc bona gent al voltant que em diu que no m'he d'amoïnar per totes aquestes coses i gaudir dels videojocs sense donar-hi més voltes, que tant li fa a què hem jugat i a què no, o a què ens ve de gust jugar en cada moment.

Intento fer-los cas i pensar de manera més positiva, però el que espero que no canviï mai és la meva fam de coneixements, tot i que espero posar-me algun dia amb el pràcticum.