Exclusius de recreativa: Silent Dragon

Com a aficionat, en el sentit més humil de la paraula -és a dir, el contrari d'expert-, al gènere dels beat'em ups, m'encanta descobrir-ne de nous, tant pel que fa a provar-los per primera vegada com també a descobrir la seva simple existència.

A hores d'ara, tot i que no he jugat ni de bon tros a tots els que conec, diria que tinc una idea força general dels que ens ha donat la indústria al llarg de les dècades, si més no pel nom, però encara, de tant en tant, n'apareix algun que no tenia registrat. És el cas del que us porto avui, que quan escric això no l'he provat, però em permet fer una nova entrada d'aquesta secció de videojocs que van passar per les recreatives però no van tenir versió domèstica. 

Es tracta del Silent Dragon, i la seva distribuïdora és la llegendària Taito, però no ens deixem enganyar pel renom de la companyia el logo de la qual veiem a la imatge, perquè no en va ser pas la desenvolupadora.

Aquesta tasca va recaure en East Technology, una desenvolupadora que, segons Moby Games, té pocs jocs al seu currículum, però per una qüestió de parentiu en podem destacar el Double Dragon III per a consoles, no pas la recreativa, que almenys actualment es veu amb pitjors ulls que les versions domèstiques.

Com podem veure, és un beat'em up, i pels estàndards de l'època, el 1992, no podem dir que estigui malament pel que fa a la mida i el detall dels sprites, però la competència era ferotge i hi havia exemples més polits del gènere.

Diu el seu argument que, en un futur proper, concretament als anys 90, tot i que el joc, com dèiem, és de 1992, hi ha un científic malvat que experimenta amb animals mutants i que vol prendre el control de la ciutat. Per algun motiu, agafa força segrestant una noia. Nosaltres hem de sortir a repartir mastegots tot triant un dels quatre personatges disponibles per fer-ho: el lluitador Joe, que és el xicot de la noia segrestada, el mestre de kungfu Lee, el musculós Sonny, cunyat d'en Joe en ser germà de la noia, i el ninja Kato. 

Anirem lluitant contra enemics amb estètica post-apocalíptica rotllo Mad Max o El puny de l'estel del Nord pels carrers d'una ciutat, un camió en marxa, una jungla, un volcà i un laboratori ben protegit, com podem veure llocs ben habituals en aquesta mena de videojocs. 

Ja dic que jo no hi he jugat, i per això aviso que potser m'estic equivocant en dir això, però trobo injust que algunes persones acusin el Silent Dragon de ser una mena de còpia de Double Dragon, i és que ja se sap que els beat'em ups solien agafar elements d'alguns dels èxits més grans del gènere. També l'he vist qualificat com "el fill que tindrien Final Fight i Double Dragon", que potser és més acurat.

Són jocs que solen tirar de tòpics i que poden copiar més o menys descaradament dissenys i mecàniques d'altres títols, però fins a cert punt és normal. També us aviso que us parlo des de l'afició al gènere i una certa debilitat per aquells jocs que no són els més reconeguts. Que després m'agradi o no com s'hi juga ja és una altra qüestió.

El cas és que el Silent Dragon, per les impressions que recullo d'algunes ressenyes que n'he llegit, no és en absolut un mal joc, i surt vencedor de la comparació amb l'esmentat (i odiat) Double Dragon III. Simplement, en diuen que no és un joc memorable, i és que, com he apuntat més amunt, la competència era ferotge, i aquest no és dels que han passat a la història. Taito, de fet, té altres beat'em ups, però destaquen perquè tenen molt de caràcter i són originals, com el Growl, el Ninja Kids i el Pu-li-ru-la.

Tot i així, em sembla estrany que no se l'esmenti ni quan es fan llistes de 25-30 títols del gènere, i que Taito, aficionada als recopilatoris en diferents formes (incloent-hi la meva estimada Egret II Mini), no l'hagi recuperat mai. Si algun dia ens arriba emulat oficialment, però -i espero que passi o bé en una nova expansió de l'esmentada minirecreativa de Taito o bé a la família Evercade-, continuarà sent mereixedor de ser en aquesta secció perquè, al capdavall, no va ser mai adaptat a cap consola ni ordinador. 

 

Portades: Croc

Ara que s'ha tornat a posar de moda gràcies a la remasterització que se n'ha fet, trobo que és un bon moment per parlar de les versions de la portada d'un petit clàssic dels 32 bits que va patir el mateix mal que molts dels seus congèneres plataformers dels 16: l'excessiva competència, per quantitat i/o qualitat.

Parlem del Croc, o Croc: Legend of the Gobbos, que va sortir el 1997 per a Saturn i PlayStation i l'any següent per a Windows (el 2000 la Game Boy Color rebria un Croc diferent, bidimensional), i que tenia (i té, perquè els videojocs no moren mai) com a protagonista un simpàtic cocodril antropomòrfic.

Desenvolupat per Argonaut, el joc va néixer com una proposta de videojoc de plataformes 3D amb en Yoshi com a protagonista, que no va obtenir el vistiplau de Nintendo, de manera que es va convertir en una cosa diferent, però amb una reminiscència innegable en l'aspecte del seu protagonista.

N'he posat la portada de la versió americana per a la PlayStation, és el territori on va sortir primer, el 26 de setembre de 1997 per als tres sistemes que el van tenir al seu catàleg, però va bé com a mostra de com és la portada del joc al nostre imaginari.

Com es pot veure, a la Saturn la il·lustració era la mateixa, però amb el títol col·locat diferent donada la naturalesa vertical de les caixes occidentals dels jocs de la 32 bits de Sega. 

Cap diferència destacable en cap de les dues consoles entre les versions europea i americana, llevat del disseny dels logos i la col·locació dels diversos logos i elements reglamentaris. Per veure'n una imatge diferent ens n'hem d'anar al Japó, on va sortir el 1998 com a Croc! Pau Pau Island.

El personatge hi és clarament reconeixible, però per alguna raó van decidir reduir la seva mida respecte a la imatge general i destacar aquest paisatge de platja d'imatge real, una combinació curiosa que, de tota manera, cal reconèixer que fa la portada més simpàtica, no trobeu?

A la PlayStation, per cert, passava el mateix, però he volgut posar les versions de Saturn de les dues últimes il·lustracions perquè la segona part del joc, el Croc 2, de 1999 (2000 a ordinadors) es va saltar la penúltima consola de Sega i, de fet, també l'última, la Dreamcast, que per època és la que li hauria tocat. 

I, com que faltava veure alguna portada europea de la consola de Sony, aprofito per fer-la servir de mostra de la caràtula de la seqüela del joc, que té més gràcia que la de la primera part, una mica buida -no pas la japonesa-, però que aquest cop no és tan interessant des del punt de vista històric.

Potser els responsables de màrqueting del joc al Japó van pensar el mateix que jo, que la portada del Croc 2 estava prou bé, perquè amb prou feines hi va haver retocs de cara a la versió nipona: a banda del títol, que a més d'escriure's en japonès passa a ser "Croc Adventure", tenim una massa d'aigua a l'esquerra del personatge que no hi era a la versió occidental, però bàsicament és la mateixa il·lustració.

Del cas de la Game Boy Color no en parlarem, no en farem comparatives, perquè va sortir només a Europa i els Estats Units, i es va fer servir la mateixa imatge, de manera que els japonesos no van tenir l'oportunitat ni de dir-hi la seva ni de respectar les decisions occidentals al respecte.