Menú

dissabte, 6 de juny del 2015

Literatura i videojocs: Die Hard

Estic segur que coneixeu la saga Die Hard, encara que no sigueu aficionats a veure les pel·lícules en l'idioma en què es van filmar, i per tant amb el nom de La Jungla de Cristall. Una pentalogia presentada entre 1988 i 2013 que és, alhora, un dels productes més populars i aclamats del senyor Bruce Willis, amb la samarreta de tirants bruta i suada com a icona de la història del cinema que, de fet, s'exposa al Museu Nacional d'Història Nord-Americana, a Washington, D.C.

No us hauria de sorprendre en excés que us digui que se n'han fet videojocs, però potser us ha sobtat la secció en què en parlo. Tranquils, que no m'he equivocat: Die Hard va néixer al món de la literatura, i té una interessant història al darrere. 


Nothing Lasts Forever és una novel·la de Roderick Thorp publicada el 1979, i resulta que era una seqüela del llibre The Detective, de 1966, que el 1968 va esdevenir un film protagonitzat per en Frank Sinatra. L'autor de la novel·la va escriure'n la seqüela pensant en una nova adaptació cinematogràfica, però el mestre Sinatra no la volia protagonitzar i el procés es va allargar, amb canvis de candidats a protagonitzar el llargmetratge i, en última instància, una modificació que feia de la nova pel·lícula un producte independent de The Detective

Tanmateix es va dur a terme amb èxit -com ja sabem- i el nou nom de Die Hard, i a banda del canvi que comentava sembla que la cinta de 1988 respectava força el material original, fins al punt que algunes escenes i diàlegs els agafa directament del llibre. Per tant, els videojocs que s'hagin pogut fer de les aventures d'en John McClane (Joseph Leland a la novel·la) són títols basats en un llibre, encara que de manera indirecta. 


El primer va ser el Die Hard, que el 1990 -coincidint amb l'estrena de la segona pel·lícula- adaptava força fidelment la primera en un títol d'acció per a NES (la que hem vist, de perspectiva zenital), Commodore 64, Turbografx-16 i MS-DOS. Val la pena veure'n la versió per a ordinador, que no s'hi assembla gens.


Sigui com sigui, una de les característiques més destacades d'aquest videojoc és que va agradar força -saltant-se la malaurada norma d'adaptar de qualsevol manera els films- i, també, que tenia diversos finals alternatius. La versió del Commodore 64, per cert, presentava un scroll lateral, i la de la Turbografx-16 era semizenital, però amb uns gràfics força superiors als de la NES, de manera que cadascuna de les versions era força diferent de les altres.


El 1992 arribaria l'adaptació de la segona pel·lícula, Die Hard 2: Die Harder, aquest cop per a Amiga (la que hem vist), Atari ST, Commodore 64 i MS-DOS, i per desgràcia força més dolenta que la primera, si ens hem de refiar de les notes que trobem per internet. Una de les coses que van empipar la crítica -i suposo que la gent- va ser el seu final: una línia de text que deia "You completed your mission". I prou.


Entre 1996 i 1997 arribaria un dels pocs títols que jo coneixia de la franquícia, el Die Hard Arcade, per a recreatives, Saturn i posteriorment, dins la línia Sega Ages, també arribaria a les Playstation 2 japoneses el 2006. 

Curiosament va néixer al Japó gràcies a Sega com a Dynamite Deka, però es va exportar a Occident per a aprofitar la tirada que tenia el que des de 1995 era una trilogia cinematogràfica, i se'n van canviar tant el títol com els noms dels personatges. Ara els polígons ens fan mal als ulls, però va agradar força.


El mateix 1996 la Playstation -i l'any següent la Saturn i PC- va rebre el Die Hard Trilogy, argumentalment basat en les tres pel·lícules que hi havia fins llavors. De fet, es consideren 3 jocs en 1, més encara quan cadascun d'ells té un estil diferent: el primer és un shooter en tercera persona, el segon un shooter sobre raïls i al tercer duem a terme missions principalment conduint vehicles. Les versions de consola van agradar molt, però no tant la d'ordinador.


Aquella idea va tenir èxit i es va notar amb l'aparició del Die Hard Trilogy 2: Viva Las Vegas, que el 2000 va sortir per a Playstation i PC (suposo que aquesta última és la versió del vídeo). 

En aquest cas també hi havia 3 gèneres de joc diferents, però la història original, és a dir que no es basava en cap pel·lícula. L'experiment, però, no va sortir bé, sembla que els seus dissenyadors van ser mandrosos i tots tres gèneres presentaven greus problemes de jugabilitat, i fins i tot la música va rebre. 


L'any 2002, i ara ja només per a PC, es va llançar el Die Hard: Nakatomi Plaza, un FPS que tornava a explicar els esdeveniments de la pel·lícula de 1988, de fet d'una manera força literal. No va ser un gran èxit, però va agradar més que l'anterior, encara que les opinions dels crítics són força diverses. Potser per la literalitat de la proposta hi faltava una modalitat gairebé indestriable del gènere: el multijugador.


També el 2002, i inicialment només per a la Gamecube -el 2003 arribaria a la Xbox i la PS2 però només a Europa-, es va publicar el Die Hard: Vendetta, aquest cop amb una història original que se situava després de la tercera pel·lícula, però que la quarta, de 2007, va convertir en no oficial. 

Era una proposta de FPS amb elements de trencaclosques que es va considerar poc polida en tots els sentits i que fa que es tracti d'un videojoc mediocre, però si el voleu tant sí com no sembla que la versió original, la de la Gamecube, és la millor amb diferència.


Acabem amb el Die Hard (segons on es consulti, A Good Day to Die Hard), de 2013, basat en la cinquena -i de moment última- pel·lícula de la saga que es va estrenar aquell any, que va sortir per a dispositius amb Android i iOS. Com es pot veure al vídeo, s'aprofiten les característiques d'aquests aparells i se'ns proposa una aventura del gènere conegut en anglès com a endless runner, combinada amb elements de FPS.

No n'hi ha gaires ressenyes, però es parla de bons gràfics, controls encertats i per la banda negativa la notable absència d'en Bruce Willis, la monotonia del desenvolupament i la pràctica necessitat de gastar-se diners de debò en compres per a obtenir armes i habilitats. 

Aquest ha estat, doncs, el repàs dels videojocs de Die Hard, franquícia cinematogràfica... però en realitat nascuda a la literatura amb un llibre que alhora era la seqüela d'una altra història. Origen ben curiós per a aquests videojocs que hem vist i que, si us he de ser honest, no coneixia llevat dels dos que van sortir el 1996.


3 comentaris:

  1. Sincerament, no tenia ni idea de que Die Hard hagués tingut la seva gènesis en la literatura, gran apunt.

    Al poc de comprar-me la Playstation, l'agost de 1998, em vaig comprar el Die Hard Trilogy en Platinum per pocs diners. Em va agradar molt que cada fase estigues basada en una de les pel·lícules i tingues mecàniques de joc diferents en cadascuna. La que recordo més és l'última fase portant el taxi pel mig de Central Park i provocant el caos com en els millors temps del Carmageddon.

    Déu n'hi do la quantitat de jocs que van arribar a sortir, els anteriors a Dynamite Deka els desconeixia.

    Sempre s'aprèn molt amb les teves entrades.

    Salut!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo tampoc, va ser un descobriment que em va anar molt bé per tal de mantenir viva aquesta secció. Jo no n'he provat cap, però, de videojoc d'en John McClane, i m'alegro de veure que els descobriments que faig mentre busco informació i la redacto -jo sóc el primer que n'aprèn- permeten a d'altres persones aprendre coses noves. :)

      Elimina
  2. Vist el tipus de pel•lícula costa de creure que provinguin d’un llibre.
    Personalment jo em quedo amb la primera i la tercera pel•lícula.

    ResponElimina