Els pitjors: Sonic Boom - Rise of Lyric

No sóc l'únic que pensa que majoritàriament, als mitjans especialitzats en videojocs, no reben el mateix tracte els videojocs d'unes companyies i els d'unes altres. Tradicionalment les anàlisis s'han acarnissat amb els títols de Sega, per exemple, i han enaltit els de Nintendo i els de Sony (actualment, en canvi, és Nintendo l'ase dels cops). 

El cas és que això no és independent de la qualitat dels jocs, no hi ha dubte que la saga ha viscut millors dècades, però passa que alguns Sonic poc reeixits han estat tractats amb una crueltat especialment destacada, i d'altres van ser considerats més que acceptables en el seu moment però després no se n'ha parlat tan bé, com els dos Sonic Adventures. En fi, ja fa temps que vam veure el que fins ara era l'ovella negra de la saga, el Sonic the Hedgehog de 2006, però aquell joc com a mínim s'acostava una mica a l'aprovat. El d'avui, llançat el 2014, és un suspens indiscutible.

Aquí les notes no ens haurien de sorprendre, ja que el Sonic Boom: Rise of Lyric té tres dels elements clau per a ser analitzat amb predisposició a trobar-li problemes. És un títol de Sega, de la saga Sonic i per a la Wii U. 

A GameRankings té una nota mitjana de 33 i escaig sobre 100, perquè us en feu una idea. Però alguna cosa ha de tenir malament per a acabar així. Si fos un videojoc realment bo, i amb el criteri que estic esmentant des del principi, segurament arribaria al 70 o al 80.

Després del més que notable Sonic Generations i el menys polit Sonic Lost World, aquest últim per a la Wii i la 3DS, Sega tornava a portar la seva mascota en exclusiva per a les consoles de Nintendo (la versió de la portàtil té el nom de Sonic Boom: Shattered Crystal) però com a part d'un rellançament de la franquícia, Sonic Boom, que gira al voltant d'una sèrie animada i un còmic. 

Potser és per això que l'esperit dels clàssics de l'eriçó blau no és gaire visible en aquest joc, que deixa totalment de banda el component de la velocitat i esdevé un títol que barreja gèneres, amb exploració, trencaclosques i combats, i que permet canviar de personatge en qualsevol moment, sí, però perd el tret més característic d'una franquícia que va triomfar sobretot durant tota la dècada dels 90.

Com podem veure, els personatges que coneixem des de fa tants anys van ser redissenyats, podríem dir estilitzats, amb els membres més llargs, d'acord amb l'aspecte de la nova sèrie animada, que aquest cop no adaptava un videojoc, sinó que el procés tenia lloc a la inversa. 

Canvis d'estil i esperit a banda, sembla que el joc té molts problemes tècnics (càmera, animacions, penjaments, temps de càrrega molt llargs, un frame rate lamentable...), a més d'argumentals (tòpics més que suats, xerrera constant i bromes sense gràcia, una durada de 8 hores a tot estirar i la sensació general que no es va acabar de polir. El mateix passava amb la versió de la 3DS, tot i que òbviament hi ha diferències visuals respecte a la Wii U, i algun mitjà l'ha deixat fins i tot relativament bé.

Aquí teníem el tràiler de la sèrie animada, una coproducció germanofrancesa d'animació per ordinador que es va estrenar al novembre de 2014 i va tenir 26 episodis. Sega continua encaparrada amb aquest nou gir dels seus personatges, i sembla que tant li fan les crítiques dels videojocs que ha generat aquesta nova sèrie, perquè a finals d'aquest any tindrem el Sonic Boom: Fire & Ice per a la Nintendo 3DS. Pot ser que tampoc no estigui a l'altura, però el que és evident és que la crítica l'espera amb ganes de trobar-li els defectes.