El dia que vaig conèixer el Super Mario Bros

Segurament aquesta entrada hauria estat més adequada publicar-la la setmana passada, que és quan el mític i revolucionari Super Mario Bros. va fer 30 anys (comptant el seu llançament al Japó), però reconec que se'm va acudir després, per tant arriba ara.

Mentre Nintendo ha celebrat la feliç efemèride amb el genial Super Mario Maker de la Wii U, jo vaig tornar a fer difusió de l'entrada que vaig dedicar al joc durant el primer any del bloc, el 2009, i ara he pensat que estaria bé parlar del que representa, per a mi, aquest llegendari títol de la NES.

Per a milions de persones arreu del món va ser una revolució pel que fa al que podia oferir un videojoc -segur que per a moltíssima gent va ser, també, el descobriment dels videojocs en si-, per als nord-americans va ser sens dubte el títol estrella dels que acompanyaven la consola quan va sortir en aquell territori, i per a la família de la foto el descobriment que es tractava d'un cartutx graciosíssim, que es podia jugar sense mirar la pantalla -fixeu-vos en la mare i el noi de més a prop- i, segurament amb algun truc que no s'ha fet mai públic, també va trobar la manera d'activar el multijugador local simultani, ja que els dos adolescents tenen un comandament a les mans.

Per a mi, que és el tema que avui ens ocupa si em permeteu fer subjectiva l'entrada -si no, ja és massa tard-, va suposar un munt de coses que em van canviar la vida. Per començar, va ser la primera vegada que vaig anar a casa d'un amic. No havia sorgit prèviament, tot i que ja tenia ben bé 9 o 10 anys, i el que llavors era el meu millor amic, en Frederic, em va convidar a passar una tarda a casa seva jugant a aquest joc, un dels que hi havia a la memòria de la clònica de la NES que ell tenia.



Després d'un temps explicant-me, mitjançant dibuixos, en què consistia el Super Mario Bros. (i he de dir que em va provocar moltíssimes ganes de veure'l en acció), un dia després de classe vam anar a casa seva, vam seure al llit dels seus pares, ens van posar un petit bol amb Conguitos (una altra primera experiència per a mi) i vaig veure per primera vegada les imatges del vídeo, que em van emocionar.

Recordo que, tot i que ja m'ho havia explicat amb aquells dibuixos, quan vaig veure que el Mario inicial era tan petit vaig exclamar "És enano!" (barbarisme inclòs), i que la germana d'en Frederic, força més gran, es va pixar de riure davant d'això, tot i que no sé si del barbarisme o de l'exclamació. A partir d'aquí no recordo gaire cosa més, no vam arribar gaire lluny -temps després un altre amic m'ensenyaria els racons més amagats del joc i com saltar-se mons sencers, que tots ho hem fet-, però vaig al·lucinar quan vaig veure en moviment i en color aquelles plantes de foc, aquells goombes movent-se i aquells blocs amb interrogants.

Tot el que m'havia explicat el meu amic sobre el Super Mario Bros. era cert, però era només una petita part de la diversió que posteriorment m'oferiria aquell tros de plàstic de color gris, i de la franquícia que va generar i de la qual he gaudit, i gaudeixo, perquè encara no m'he acabat tots els Mario de plataformes, ni de bon tros. Aquest, concretament, no me l'he acabat pas. Fins i tot amb les Warp Zones m'és tremendament difícil passar-me la pantalla 8-3, ho reconec.