L'últim joc de la Wii: Rodea the Sky Soldier

L'any 2012, quan va sortir la Wii U, Nintendo va anunciar que no faria nous jocs per a la Wii, que fins llavors havia estat la seva consola de sobretaula, una de les de més èxit de la seva història amb 101 milions d'unitats venudes, només per darrere de la PlayStation 2, la Nintendo DS, la Game Boy (comptant la Color) i per molt poquet la PlayStation.

Però les third parties sí que van continuar llançant-ne jocs, i va conviure durant un temps, tot i que amb moltíssima discreció, amb la seva successora. Ara bé, malgrat que es podria dir que encara és aviat per a assegurar-ho, a tot arreu diuen que l'últim videojoc de la revolucionària consola va sortir al novembre de 2015 (abril al Japó, on l'últim va ser el Just Dance 2016, de l'octubre) i era aquest.

Rodea: The Sky Soldier és el darrer títol que s'ha llançat per a la Wii a Occident i per tant a escala mundial. Curiosament, però, que sigui l'últim és una simple qüestió de dates de llançament, perquè sembla que ja l'havien acabat el 2011, però va romandre sense publicar fins l'any passat. Vegem-ne el tràiler per fer-nos una idea de com és:



Si veient aquest vídeo us han vingut al cap un parell de conceptes de franquícies clàssiques de Sega, com per exemple Nights o la d'un tal Sonic, no sou paranoics: un dels creadors d'aquest joc és un tal Yûji Naka, que potser us sona perquè és un dels pares de l'eriçó blau, i també va ser un dels artífexs del Nights into Dreams, el clàssic de la Saturn. Un dels grans, en altres paraules.

Aquest cop ens proposava una aventura protagonitzada per en Rodea, un robot humanoide que vola i que ha de protegir el seu país, format per illes flotants, de l'atac d'un imperi que ve de terra ferma. En principi una premissa no excessivament original, però no necessàriament mancada d'encant. Hi trobarem també elements de ciència-ficció i uns dissenys atractius i una estètica més aviat d'anime.

Una altra de les curiositats d'aquest joc és que va trigar tant en sortir que ja se n'havien fet versions per a Wii U i Nintendo 3DS, tot i que en aquest cas se n'havia encarregat Kadokawa Games, la divisió de videojocs del gegant editorial japonès Kadokawa Shoten. Sembla que, tot i que la versió de la Wii estava acabada el 2011 Kadokawa, que l'havia de publicar, no ho feia i van anar passant els anys. Va arribar un moment que senzillament havia decidit que el joc havia de ser per a la Wii U (i 3DS), però ja no se'n van encarregar els mateixos responsables.

Doncs bé, resulta que la versió de Wii, de Prope, no es va descartar, però tampoc no es va vendre per separat: la podem aconseguir amb la primera tirada de la versió de la Wii U (si és que mai s'arriba a exhaurir), que n'inclou el disc -com si es tractés d'una edició combo d'una pel·lícula en Blu-ray i DVD- tant en l'edició estàndard com en la col·leccionista, que porta un llibre d'il·lustracions i altres "regals". I pel que en diuen les anàlisis -i el mateix Yûji Naka- aquesta és la millor versió del joc, la inicial, la de la consola "menor". Vegem-ne una comparativa.

Amb els combos de les pel·lícules suposo que la intenció és que ens les comprem i les mirem en DVD mentre esperem a comprar un reproductor de Blu-ray algun dia -si és que no en tenim encara-, no crec que la idea sigui que el disc que no ens interessa el donem o el revenguem, però amb el Rodea: The Sky Soldier no passa el mateix: no es tracta d'"anar jugant al de la Wii mentre esperem tenir la Wii U", sinó que tant al Japó com a la resta del món -i en aquest cas per insistència de NIS America- el que es volia era salvar la versió original. A més, resulta que les versions són prou diferents com per voler-les conservar totes dues i fer-les servir. Encara que la més "moderna" sigui dolenta, també com la portàtil. Que només tenim la Wii i no volem la seva successora? No passa res: la caràtula és reversible i podem convertir el nostre Rodea: the Sky Soldier de Wii U en el mateix joc per a la Wii.

Principalment les diferències jugables tenen a veure amb els controls, que a la Wii ens fan apuntar als objectes amb el wiimote i destruir-los amb el botó B, mentre que a la Wii U i a la Nintendo 3DS fem servir les palanques analògiques i les creuetes tradicionals per a apuntar, cosa més complicada, i després premem el botó -que a sobre és un altre, l'A-, però també amb elements del joc en si: a la Wii, per exemple, tenim potenciadors temporals que ens permeten aconseguir objectes, mentre que a les altres versions la característica principal és que disposem d'un comptador de combustible que quan es gasta ens obliga a baixa a terra. 

Què en va dir, la crítica? Doncs hi ha opinions diverses, però en general se'n pot extreure que la versió de la Wii, l'original, la que recomana el senyor Naka, està força bé, sobretot pels gràfics, el concepte i el so, tot i que es podria haver polit més i no acaba de ser una obra mestra a causa d'alguns problemes relacionats amb les càmeres. Res que no es pugui dir de tants videojocs que sense ser imprescindibles ens ho han fet passar molt bé. 

Però... i les altres? Bé, són conversions d'un joc de Wii, però sense cap millora gràfica, un frame rate inferior al de la Wii, uns controls terribles resultat de traduir al control tradicional el que estava concebut per al control per moviment i en general la sensació que, després de tants anys, es podrien haver fet versions a l'alçada de l'època però, a més de no haver-les fet, al final comparant les versions modernes amb l'original guanyava la de la consola de l'anterior generació. No totes les anàlisis el van deixar igual de malament, però hi ha força consens en el sentit que la versió bona és la de la Wii, o sigui que si us interessa ja podeu córrer i, quan agafeu el joc de la Wii U, assegureu-vos que especifica que inclou el de la Wii com a "bonus".