Crònica de RetroBarcelona 2017: 5a Fira del Videojoc Clàssic

No tenia clar si aquest cop podria anar a RetroBarcelona, fira a què l'any passat vaig assistir com a membre oficial de Retroscroll i darrere l'estand, perquè la paternitat recent i una sèries de compromisos durant el cap de setmana semblava que m'ho impedirien, però al final vaig poder-hi anar la tarda de divendres i, encara que tot plegat va ser molt ràpid, amb només 5 hores per intentar fer tot el que volia fer, m'alegro d'haver-hi anat.

Per segon any consecutiu emmarcada en la molt més coneguda, popular i professional Barcelona Games World, la nova entrega de la fira dedicada als videojocs de la nostra infantesa i adolescència, que encara ens fan gaudir i són un punt en comú amb altres aficionats de certa edat -i que sovint també conquisten els cors dels més joves-, tenia lloc al mateix espai que l'any passat, al pis de dalt del pavelló 2 de la Fira de Barcelona, a Montjuïc.

Allà, zona de recreatives amb partides gratuïtes -també és veritat que són emuladors, actualment-, estands amb consoles i videojocs perquè el públic hi jugués a cor què vols, botigues amb marxandatge i llibres especialitzats, botigues amb videojocs i consoles antics on, per desgràcia i com és habitual, els preus anaven d'una mica infladets a autèntiques barbaritats... 

Això és el que es pot trobar sempre a RetroBarcelona, a més d'una ambient de germanor, d'afició comuna, tot i que en certa manera diluït perquè, en formar part d'un esdeveniment molt més gran i estar la "subfira" concebuda com un racó més apartat que quan la fira era independent, el tipus de públic també és diferent. I, per desgràcia, s'han hagut de tornar a lamentar robatoris de material. 

Jo hi anava acreditat gràcies a Retroscroll, tot i que per les limitacions de temps que esmentava més amunt aquest cop no era expositor -i per tant no duia consoles ni jocs per posar a disposició dels visitants-, i veure els companys amb qui vaig coincidir -Roger, Dani, Vicky, Sikus, Murshus i Ayate, en una barreja de noms reals i nicks- era, com sempre, el més esperat.

Vam estar xerrant, vam fer alguna volta i ens vam emplaçar a tornar-nos a veure a la propera ocasió, segurament la Reunió d'Usuaris de l'MSX de desembre, però el cert és que la cosa va ser curteta. 

Tant és així, que no vaig jugar a absolutament cap consola. L'única cosa a la qual vaig jugar va ser al Metal Slug en una recreativa, i van ser no arriba a 10 minuts, més que res perquè divendres encara no hi havia tanta gent com per haver de fer cua, i la vaig trobar disponible i em va venir de gust. A més, no volia marxar de la fira sense haver jugat a almenys una cosa.

A la part de baix, als pavellons més a accessibles, més a l'abast del públic, és on tenen estands les grans empreses de videojocs, i on les companyies posen la carn a la graella per presentar les seves novetats, o els seus videojocs estrella, amb el màxim de recursos per atraure públic, com és el cas de Nintendo, amb el proper llançament Super Mario Odyssey -que no vaig voler provar, perquè igualment el compraré i surt en unes setmanes- o un racó preciós dedicat al The Legend of Zelda: Breath of the Wild.

Bandai Namco tenia, al seu estand, una exposició sobre la seva història, marcada pel punt d'inflexió que va suposar el llegendari Pac-man, però el 37è aniversari del joc i el personatge no eren el motiu d'aquest desplegament, sinó la visita del convidat estrella de la Barcelona Games World.

El mestre Tôru Iwatani (1955) va oferir una classe magistral sobre com crear un bon videojoc basant-se en l'experiència del seu títol més conegut, i va ser una classe molt interessant en què explicava que el secret de l'èxit del seu joc, i el que ell creia que era el millor per als videojocs, era la senzillesa del concepte, la facilitat amb què de seguida s'entén què s'ha de fer, i la naturalesa amable del protagonista i fins i tot els seus enemics.

Una mentalitat molt japonesa, com també la de voler crear productes pensant en què agradarà al públic i què li permetrà posar-se a jugar de seguida tot entenent-ne d'un cop d'ull la mecànica, en comptes d'embolicar-se en videojocs complexos i violents. 

En acabar repartien aquesta moneda commemorativa -segons Bandai Namco, limitada a 1000 unitats, que dubto que s'exhaureixin- de la Barcelona Games World 2017 amb en Pac-man en una cara i la nau del Galaga a l'altra, un obsequi que es va sumar a l'experiència de veure parlar en directe una llegenda viva dels videojocs...

...amb qui em vaig poder fer una foto després de la xerrada per un seguit de casualitats a les quals estic molt agraït. El cert és que, tot i que l'any passat em vaig endur una signatura i una fotografia d'en Charles Martinet, la veu d'en Mario i altres personatges del seu univers des de fa més de 20 anys, no les tenia totes pel que fa al mestre Iwatani, però vaig aconseguir l'objectiu.

I això va ser tot, un any més a RetroBarcelona, la part que més m'interessava, amb escapadeta a la part principal -però per als amants del retro, secundària-, tot plegat en versió reduïda perquè només hi podia ser aquella tarda, però també ben aprofitada.