Sempre dic que Dragon Quest és la meva saga d'RPG preferida, i una franquícia que en general m'agrada moltíssim en totes les seves formes, ja des de quan, de petit i sense saber quina relació tenia amb els videojocs, una de les meves sèries de dibuixos preferides era la que aquí coneixíem com a Fly o Les aventures de Fly. Que, per cert, malgrat el que es pensa la gent de manera majoritària, no adapta cap videojoc de la saga. És una història original.
Doncs bé, fins ara només havia jugat a les entregues numerades 4 a 7, amb les posteriors (excepte la desena, inèdita a Occident sense que sembli que hagi de canviar la situació) pendents, però les tres primeres entregues les vaig haver de comprar en japonès perquè no van arribar mai a Europa. Mai? Bé, com vaig descobrir fa poc, sí que van arribar, el 2014, però en anglès i per a mòbils.
I gràcies a aquesta avinentesa -i amb la motivació extra que el Dragon Quest Builders es basa argumentalment en un final alternatiu del joc que ens ocupa- he pogut jugar al títol que va generar la saga, el primer Dragon Quest, de 1986, primera col·laboració del ja llegendari trio format pel creador i guionista Yûji Horii, el compositor Kôichi Sugiyama i el dissenyador de personatges i monstres, un tal Akira Toriyama, que va acceptar l'encàrrec perquè el seu editor a la revista on publicava Bola de Drac li va recomanar que acceptés també altres feines, que seria enriquidor en més d'un sentit.
Aquell primer videojoc va obtenir un gran èxit i va ser el responsable que les companyies de videojocs vegessin per primer cop el rol com un gènere que podia funcionar en format videojoc, i una de les conseqüències que va tenir aquella obertura d'ulls va ser que el senyor Hironobu Sakaguchi va veure com Square li acceptava tirar endavant el desenvolupament d'un joc que es diria Final Fantasy. Curiosament, la competència dels Dragon Quest, d'Enix. Actualment les dues sagues són germanastres dins el paraigua d'Square Enix.
En fi, no m'embolico més. El 1986 va començar tot amb aquest Dragon Quest que es va llançar per a la Famicom i l'MSX, i que va tenir un remake per a la Super Famicom i un altre per a la Game Boy Color. El de la Famicom veuria la llum als Estats Units, i per tant a la NES, amb el nom de Dragon Warrior per qüestions de drets, nom que es mantindria al remake de la Game Boy Color.
A Europa no el vam ensumar, ni aquell ni les dues entregues posteriors, fins que el 2014 es va llançar per a Android i iOs, amb un apartat visual semblant al de la Super Nintendo japonesa i una banda sonora orquestrada -no com la que vam rebre els jugadors occidentals dels Dragon Quest VII i VIII per a la Nintendo 3DS-, un remake com la Deessa mana, i el cert és que jugant uns minuts a l'original és fàcil veure que li va anar molt bé, el rentat de cara.
No només pel que fa a gràfics, sinó també per les mecàniques del joc, com ara que per parlar amb els NPC, obrir portes o pujar i baixar escales calgués obrir el menú i triar una acció que ara és de sentit comú -i així és al remake- que només requereixi, com a màxim, el toc d'un botó.
Les comparacions, donades les circumstàncies en què he jugat a aquest joc, són inevitables. I el cas és que he jugat al primer Dragon Quest sabent com són molts dels posteriors i, per tant, coneixent com evolucionaria la saga.
A la primera entrega hi podem veure els elements bàsics de la franquícia: sistema de combats per torns, atacs físics i encanteris, monstres entranyables, poblacions escampades per un mapamundi on en caminar-hi ens embranquem en combats molt freqüents, recol·lecció d'objectes per tal d'accedir a noves àrees, progressió del personatge a través de l'experiència i de la compra de millors armes i armadures...
Però en faltarien d'altres que sortirien més endavant (navegar pel mar, formar un grup de personatges, desar partida a les esglésies...). De fet, és un joc clarament més curt que els que el seguirien, amb una trama molt més senzilla i, com he dit, amb un sol personatge controlable.
Som un descendent del llegendari Erdrick (Roto al Japó), l'heroi a què també es referirà el Dragon Quest II i que protagonitzarà el III, situat abans dels altres dos cronològicament, i un rei ens encarrega alliberar el món d'un nou monstre que ha sorgit després de tants anys de pau. Cap subtrama en especial, llevat de rescatar una princesa, i cap gir de guió.
Aquesta senzillesa, però, ho és amb el punt de vista d'ara, en fer les esmentades comparacions inevitables. És fàcil entendre per què va agradar tant en el seu moment. I és una curiositat interessant, veure un Dragon Quest meravellosament primitiu, però divertit i sens dubte digna entrega de la saga. Com he sentit dir alguna vegada, no hi ha Dragon Quest dolent.
I gràcies a aquesta avinentesa -i amb la motivació extra que el Dragon Quest Builders es basa argumentalment en un final alternatiu del joc que ens ocupa- he pogut jugar al títol que va generar la saga, el primer Dragon Quest, de 1986, primera col·laboració del ja llegendari trio format pel creador i guionista Yûji Horii, el compositor Kôichi Sugiyama i el dissenyador de personatges i monstres, un tal Akira Toriyama, que va acceptar l'encàrrec perquè el seu editor a la revista on publicava Bola de Drac li va recomanar que acceptés també altres feines, que seria enriquidor en més d'un sentit.
Aquell primer videojoc va obtenir un gran èxit i va ser el responsable que les companyies de videojocs vegessin per primer cop el rol com un gènere que podia funcionar en format videojoc, i una de les conseqüències que va tenir aquella obertura d'ulls va ser que el senyor Hironobu Sakaguchi va veure com Square li acceptava tirar endavant el desenvolupament d'un joc que es diria Final Fantasy. Curiosament, la competència dels Dragon Quest, d'Enix. Actualment les dues sagues són germanastres dins el paraigua d'Square Enix.
En fi, no m'embolico més. El 1986 va començar tot amb aquest Dragon Quest que es va llançar per a la Famicom i l'MSX, i que va tenir un remake per a la Super Famicom i un altre per a la Game Boy Color. El de la Famicom veuria la llum als Estats Units, i per tant a la NES, amb el nom de Dragon Warrior per qüestions de drets, nom que es mantindria al remake de la Game Boy Color.
A Europa no el vam ensumar, ni aquell ni les dues entregues posteriors, fins que el 2014 es va llançar per a Android i iOs, amb un apartat visual semblant al de la Super Nintendo japonesa i una banda sonora orquestrada -no com la que vam rebre els jugadors occidentals dels Dragon Quest VII i VIII per a la Nintendo 3DS-, un remake com la Deessa mana, i el cert és que jugant uns minuts a l'original és fàcil veure que li va anar molt bé, el rentat de cara.
No només pel que fa a gràfics, sinó també per les mecàniques del joc, com ara que per parlar amb els NPC, obrir portes o pujar i baixar escales calgués obrir el menú i triar una acció que ara és de sentit comú -i així és al remake- que només requereixi, com a màxim, el toc d'un botó.
Les comparacions, donades les circumstàncies en què he jugat a aquest joc, són inevitables. I el cas és que he jugat al primer Dragon Quest sabent com són molts dels posteriors i, per tant, coneixent com evolucionaria la saga.
A la primera entrega hi podem veure els elements bàsics de la franquícia: sistema de combats per torns, atacs físics i encanteris, monstres entranyables, poblacions escampades per un mapamundi on en caminar-hi ens embranquem en combats molt freqüents, recol·lecció d'objectes per tal d'accedir a noves àrees, progressió del personatge a través de l'experiència i de la compra de millors armes i armadures...
Però en faltarien d'altres que sortirien més endavant (navegar pel mar, formar un grup de personatges, desar partida a les esglésies...). De fet, és un joc clarament més curt que els que el seguirien, amb una trama molt més senzilla i, com he dit, amb un sol personatge controlable.
Som un descendent del llegendari Erdrick (Roto al Japó), l'heroi a què també es referirà el Dragon Quest II i que protagonitzarà el III, situat abans dels altres dos cronològicament, i un rei ens encarrega alliberar el món d'un nou monstre que ha sorgit després de tants anys de pau. Cap subtrama en especial, llevat de rescatar una princesa, i cap gir de guió.
Aquesta senzillesa, però, ho és amb el punt de vista d'ara, en fer les esmentades comparacions inevitables. És fàcil entendre per què va agradar tant en el seu moment. I és una curiositat interessant, veure un Dragon Quest meravellosament primitiu, però divertit i sens dubte digna entrega de la saga. Com he sentit dir alguna vegada, no hi ha Dragon Quest dolent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada