Videojocs a les Festes de Gràcia

Fa anys que, si puc, passo pels carrers guarnits del barri de Gràcia de Barcelona, un dels esdeveniments de l'estiu i un de ben tradicional, que té la seva rèplica a continuació a Sants. 

D'un temps ençà és relativament habitual veure carrers guarnits amb motius "frikis", de tant en tant amb temàtica videojoquística, però aquest cop el mitjà d'entreteniment en què es basa el blog ha estat representat a bastament, i quan es publica aquesta entrada encara es pot veure. 

És per això que, tant per a qui se'n vulgui fer una idea abans d'anar-hi -i val la pena també pels altres carrers- com per qui no hi pugui anar o ho vegi massa tard, en volia parlar aquí i posar-ne algunes fotos.

Segons l'itinerari que havia dissenyat per tal de veure tots els carrers de la manera més eficient, el primer decorat amb referències de videojocs que vam trobar va ser el carrer Perill, amb el títol Videojocs Perill, que a segons quins associacions de progenitors avorrits els devia fer fregar les mans. 

En fi, una entrada amb regust de Space Invaders i un joystick gegant de l'Atari 2600, amb el connector de la coneguda "norma Atari" ben visible.

A dins una estructura de tetrominos, d'un joc que potser coneixeu i que es diu Tetris, se situava al costat d'un portal.

Al bell mig del carrer un Pac-man perseguint fantasmes, i al sostre el que suposo que són les boletes que es menja i els passadissos representats per aquestes figures blaves i allargades.

I un clàssic també com és el Donkey Kong, amb les emblemàtiques escales i bigues de la primera pantalla que tothom ha vist com a mínim un cop a la vida.

El seu gran rival, en Mario, amb el temps passaria les estones d'esbarjo corrent amb karts, i com que és una referència a la meva saga preferida volia fer-m'hi una foto ben acompanyat. 

Però el seu títol més conegut, el Super Mario Bros., evidentment, també hi era, en aquest cas tant al terra amb algun bolet una mica pansit com al cel, amb monedes i algun bloc amb planta de foc.

En vaig quedar molt satisfet, però llavors sabia que hi havia un altre carrer, el de Mozart, que amb el nom de Mozart Invaders presentava una altra proposta del mateix tema -sol passar, que es repeteixen motius en dos carrers el mateix any, però aquest cop se'n van repetir dos i fins i tot tres, segons com es miri. 

El cas és que amb aquest nom jo havia assumit que es tractaria d'un homenatge a l'esmentat Space Invaders, que al capdavall fa els 40 anys aquest 2018, i que per tant el carrer Perill els havia passat la mà per la cara amb més diversitat de videojocs... però m'equivocava.

Començava amb un Mozart de pixel art que recorda els títols retro fets actualment, però el que havia de venir després em faria adonar de l'error d'assumir coses sense veure-les.

Hi havia els mítics marcians, és clar, altrament el nom del projecte no hauria tingut sentit, i hi eren en més d'un lloc, com podem veure.

Volia destacar aquest invader que té CD en comptes d'ulls. Ara bé, aviat es veia que no tot el carrer era un homenatge a aquest títol protagonista de la rodona efemèride.

Per exemple, s'hi podia veure la presència de l'Asteroids, un clàssic segurament eclipsat per l'Space Invaders, però clàssic igualment.

Al bar hi teníem en Donkey Kong, força gran en aquest cas i ben visible gràcies a la seva privilegiada posició. 

No hi podien faltar en Pac-man i alguns dels seus fantasmes, una referència universal encara que potser la majoria de la gent l'anomeni "Comecocos", nom que he de dir que em fa una ràbia especial.

Un detall maco, el de recordar els microordinadors, en aquest cas representats per una cinta de casset del llegendari Spectrum.

El castell del Super Mario Bros. era el lloc on sens dubte m'havia de fer una foto amb la meva samarreta del joc, que em vaig posar juraria que abans de saber que hi havia carrers guarnits de videojocs. 

La sorpresa va ser descobrir que hi havia recreatives on es podia jugar. Aquí em podeu veure provant un Street Fighter II que no sé com estava configurat, però no em permetia jugar com cal i vaig perdre contra un nen que en realitat no hi sabia jugar. Però bé, la sorpresa no me la treu ningú.

També hi havia altres jocs, com el Bubble Bobble, i només per això Mozart superava Perill, però en general també es veia més treballat.

Sigui com sigui, agradable sorpresa a les Festes de Gràcia, tots dos carrers molt bé (i coincidint en general en representar el més típic que van trobar, tot s'ha de dir) i jo gaudint com un friki.