La Mega Drive no està mancada de videojocs de plataformes, i força bons i emblemàtics, més enllà de la saga Sonic, és clar. Tenim títols de la mateixa Sega, com el Ristar, mítics títols amb llicència Disney, com el Castle of Illusion o el Mickey Mania, o d'originals però de third-parties, com el Dynamite Headdy o el Rocket Knight Adventures.
Un dels que s'acostumen a posar a la llista dels millors plataformes de la Mega Drive, però, és un títol que es va quedar al Japó i que és el protagonista de l'entrada d'avui.
És el Pulseman, nom que llegit a la castellana -no a la catalana, compte!- pot recordar cert president exiliat i certa cançó tradicional alemanya ("Bi-Ba-Butzemann"), però que no hi té res a veure, ni argumentalment ni en el seu desenvolupament.
Va sortir al Japó el 1994 i el signava Game Freak, companyia coneguda pel desenvolupament d'una saga que potser coneixeu i que té el nom de Pokémon. A més, el director i dissenyador artístic del joc era en Ken Sugimori, que també és el responsable dels dissenys de l'esmentada saga. Poca broma.
La premissa és d'allò més curiosa i sembla força interessant: el protagonista és el fill d'un científic que va crear una intel·ligència artificial de la qual es va enamorar profundament fins al punt de digitalitzar-se ell mateix i entrar a l'ordinador on era ella.
El noi, en Pulseman, pot viure al món humà i domina l'electricitat, que li permet desplaçar-se i lluitar. Ho haurà de fer contra la banda creada pel seu pare, corromput i convertit en un malvat ciberterrorista.
A través de diversos escenaris situats al nostre planeta però en versions futuristes molt diferents de les actuals, Pulseman ens ofereix una aventura en set ciutats, que són set pantalles força llargues (es pot triar l'ordre entre Japó, Estats Units i l'Índia al principi), i posseeix l'habilitat de deixar anar descàrregues elèctriques i rebotar com una pilota amb l'energia que acumula cada cop que esprinta, a més de moviments més simples de puny i cop de peu per executar de prop quan no té l'energia carregada.
És una llàstima que un títol amb uns gràfics i una jugabilitat tan bons, amb sprites grans i molt colorits i uns controls precisos i fluïds, no sortís del seu país d'origen. Tècnicament, però, no és que no sortís del Japó. El que passa és que es va fer de manera limitada: el 1995 va formar part als Estats Units del catàleg del Sega Channel (el servei pioner de descàrrega de jocs de la Mega Drive, tot i que eren temporals i anaven rotant, i no sempre eren les versions senceres), i el 2009 va arribar a la Consola Virtual de la Wii, única manera de jugar-hi a Europa de manera legal i sense importar el cartutx original... que ja no està disponible perquè va tancar fa uns mesos.
Buscar l'original segurament no és recomanable, ni tan sols si som puristes, perquè una ullada ràpida a eBay ens demostra que per aquest joc en demanen centenars d'euros. Tant de bo s'acabi rellançant d'alguna manera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada