Per alguna raó, els videojocs indie o que per les seves característiques ho semblen, com el cas que avui ens ocupa -que és del petit equip Moon Studios però publicat per Microsoft Studios i, per tant, d'aquells casos dubtosos com el del Life is Strange-, tendeixen a tocar la patata al públic amb propostes belles des del punt de vista visual, musical i argumental. El cas de l'Unravel, per exemple.
Segurament ho fan per contrarestar el fet que no són grans produccions amb la tecnologia més avançada, i com que estan tan ben dissenyats en tots els sentits, al públic li és igual i els acaba lloant, amb raó. Qui ho diu, que en els nostres temps tot han de ser videojocs fotorrealistes, en entorns tridimensionals o amb els efectes especials més espectaculars?
De l'Ori and the Blind Forest n'havia sentit parlar molt bé, i quan feia poc que havia estrenat la Xbox One vaig comprar-ne l'edició definitiva digital, que tenia algunes millores respecte a l'estàndard que va sortir l'11 de març de 2015 per a Windows i Xbox One.
Ens convida a controlar un esperit guardià que sembla un animaló indeterminat, de color blanc brillant. És l'Ori, i l'acompanya una mena d'orb de llum anomenat Sein, que és el que li serveix per a atacar i dur a terme altres accions que anirem aprenent a mesura que avanci l'acció.
L'Ori va caure d'un arbre, l'Arbre de l'Esperit, el nucli de la vida del bosc Nibel, quan va néixer, i el va criar un altre ésser, la Naru.
Ara, un cataclisme ha fet que les plantes del bosc es panseixin i la vida en desaparegui pràcticament del tot, de manera que, guiat per l'esmentat Sein, l'Ori ha d'explorar Nibel i restaurar tres elements, l'Aigua, el Vent i l'Escalfor, per retornar l'equilibri i la vida al bosc.
Pel camí es trobarà tota mena d'enemics monstruosos i s'hi haurà d'enfrontar amb les habilitats i la força que vagi adquirint, perquè mentre explora anirà trobant cèl·lules de vida i d'energia, que li permetran emmagatzemar més unitats d'aquests paràmetres, a més de descobrir secrets, desbloquejar habilitats en punts determinats i anar descobrint, mitjançant flashbacks o explicacions per part d'en Sein, què és el que va passar amb el bosc.
Les habilitats que desbloquejarem i millorarem (amb punts d'habilitat) ens permetran accedir a llocs on abans no hi havia manera d'entrar, de manera que estem davant d'un "Metroidvania" de manual. Els dissenys ens recorden indubtablement els nous Rayman, inspiració reconeguda per la gent de Moon Studios, així com també la pel·lícula de l'Studio Ghibli Nausicaä de la Vall del Vent, una de les meves preferides.
El joc és molt bonic, molt, i els seus gràfics amb dissenys com pintats a mà, amb un ús excel·lent de la llum i l'ombra, tenen un nivell artístic elevadíssim, i estan acompanyats per una banda sonora tremendament emotiva. Tot plegat ens pot fer pensar que és un títol per a relaxar-se explorant el bosc, però aviat veurem que no és així.
Ori and the Blind Forest és un videojoc de plataformes i exploració ple de perills, que en molts moments requereix la màxima precisió per tal de superar obstacles, a més de resoldre trencaclosques -encara que aquest punt no sigui el més important-, i hi morirem moltíssimes vegades -les estadístiques diuen que jo ho he fet 1.109- mentre aprenem com hem de fer les coses o enfrontar-nos als enemics i als paranys ambientals. Però afortunadament tenim punts de desat de partida gairebé tan sovint com volem, perquè els podem crear nosaltres. Gastant energia, això sí.
Pot ser que hi hagi algun punt particularment frustrant, que hàgim de repetir moltes vegades, però aprenem a jugar-hi, i la progressió de les habilitats i l'energia vital fa que cada cop ens costi menys avançar, de manera que és un títol gratificant per a aquells jugadors disposats a dedicar-li unes hores. Que, de fet, no és tan llarg. Per a mi té la durada justa, tenint en compte que s'allarga amb aquest aprenentatge.
Al vídeo queda encara més clara la qualitat artística d'aquest joc, però vull afegir que tècnicament també és impecable: el bosc és extens, però en navegar per les seves zones no ens trobarem ni una pantalla de càrrega. Se suposa que carrega zones, és clar, però no ens n'adonem. I de bugs no me n'he trobat ni un.
Els assoliments també són força interessants, però jo ja he fet tots els que em veia capaç d'aconseguir, i he deixat per als professionals els que em semblen massa difícils o fins i tot roçant l'impossible, sobretot el d'acabar-se el joc sense perdre ni una vida. No me'n vaig a dormir intranquil per no tenir-lo, ho admeto.
Per tot plegat, i perquè és una gran experiència, recomano a tothom que pugui que el provi, que hi jugui, vaja. Als propietaris de la Xbox One, acusada sovint de tenir pocs títols first party i exclusius en consola, segurament no cal que els el recomani, perquè saben que és un dels que hom considera que cal tenir, però per a la resta de la gent, la que podria jugar-hi en ordinador o té pensat comprar-se la consola, va aquesta recomanació. És un dels jocs audiovisualment més bonics als que he jugat mai.
Segurament ho fan per contrarestar el fet que no són grans produccions amb la tecnologia més avançada, i com que estan tan ben dissenyats en tots els sentits, al públic li és igual i els acaba lloant, amb raó. Qui ho diu, que en els nostres temps tot han de ser videojocs fotorrealistes, en entorns tridimensionals o amb els efectes especials més espectaculars?
De l'Ori and the Blind Forest n'havia sentit parlar molt bé, i quan feia poc que havia estrenat la Xbox One vaig comprar-ne l'edició definitiva digital, que tenia algunes millores respecte a l'estàndard que va sortir l'11 de març de 2015 per a Windows i Xbox One.
Ens convida a controlar un esperit guardià que sembla un animaló indeterminat, de color blanc brillant. És l'Ori, i l'acompanya una mena d'orb de llum anomenat Sein, que és el que li serveix per a atacar i dur a terme altres accions que anirem aprenent a mesura que avanci l'acció.
L'Ori va caure d'un arbre, l'Arbre de l'Esperit, el nucli de la vida del bosc Nibel, quan va néixer, i el va criar un altre ésser, la Naru.
Ara, un cataclisme ha fet que les plantes del bosc es panseixin i la vida en desaparegui pràcticament del tot, de manera que, guiat per l'esmentat Sein, l'Ori ha d'explorar Nibel i restaurar tres elements, l'Aigua, el Vent i l'Escalfor, per retornar l'equilibri i la vida al bosc.
Pel camí es trobarà tota mena d'enemics monstruosos i s'hi haurà d'enfrontar amb les habilitats i la força que vagi adquirint, perquè mentre explora anirà trobant cèl·lules de vida i d'energia, que li permetran emmagatzemar més unitats d'aquests paràmetres, a més de descobrir secrets, desbloquejar habilitats en punts determinats i anar descobrint, mitjançant flashbacks o explicacions per part d'en Sein, què és el que va passar amb el bosc.
Les habilitats que desbloquejarem i millorarem (amb punts d'habilitat) ens permetran accedir a llocs on abans no hi havia manera d'entrar, de manera que estem davant d'un "Metroidvania" de manual. Els dissenys ens recorden indubtablement els nous Rayman, inspiració reconeguda per la gent de Moon Studios, així com també la pel·lícula de l'Studio Ghibli Nausicaä de la Vall del Vent, una de les meves preferides.
El joc és molt bonic, molt, i els seus gràfics amb dissenys com pintats a mà, amb un ús excel·lent de la llum i l'ombra, tenen un nivell artístic elevadíssim, i estan acompanyats per una banda sonora tremendament emotiva. Tot plegat ens pot fer pensar que és un títol per a relaxar-se explorant el bosc, però aviat veurem que no és així.
Ori and the Blind Forest és un videojoc de plataformes i exploració ple de perills, que en molts moments requereix la màxima precisió per tal de superar obstacles, a més de resoldre trencaclosques -encara que aquest punt no sigui el més important-, i hi morirem moltíssimes vegades -les estadístiques diuen que jo ho he fet 1.109- mentre aprenem com hem de fer les coses o enfrontar-nos als enemics i als paranys ambientals. Però afortunadament tenim punts de desat de partida gairebé tan sovint com volem, perquè els podem crear nosaltres. Gastant energia, això sí.
Pot ser que hi hagi algun punt particularment frustrant, que hàgim de repetir moltes vegades, però aprenem a jugar-hi, i la progressió de les habilitats i l'energia vital fa que cada cop ens costi menys avançar, de manera que és un títol gratificant per a aquells jugadors disposats a dedicar-li unes hores. Que, de fet, no és tan llarg. Per a mi té la durada justa, tenint en compte que s'allarga amb aquest aprenentatge.
Al vídeo queda encara més clara la qualitat artística d'aquest joc, però vull afegir que tècnicament també és impecable: el bosc és extens, però en navegar per les seves zones no ens trobarem ni una pantalla de càrrega. Se suposa que carrega zones, és clar, però no ens n'adonem. I de bugs no me n'he trobat ni un.
Els assoliments també són força interessants, però jo ja he fet tots els que em veia capaç d'aconseguir, i he deixat per als professionals els que em semblen massa difícils o fins i tot roçant l'impossible, sobretot el d'acabar-se el joc sense perdre ni una vida. No me'n vaig a dormir intranquil per no tenir-lo, ho admeto.
Per tot plegat, i perquè és una gran experiència, recomano a tothom que pugui que el provi, que hi jugui, vaja. Als propietaris de la Xbox One, acusada sovint de tenir pocs títols first party i exclusius en consola, segurament no cal que els el recomani, perquè saben que és un dels que hom considera que cal tenir, però per a la resta de la gent, la que podria jugar-hi en ordinador o té pensat comprar-se la consola, va aquesta recomanació. És un dels jocs audiovisualment més bonics als que he jugat mai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada