Reflexions: Els shmups i jo

Avui, a la secció de Divagacions Reflexions, tractaré un tema que no està tan suat com els altres amb què us he donat la tabarra altres vegades, ja que adoptaré una perspectiva encara més personal que de costum per parlar d'una cosa que no té cabuda en altres seccions del blog.

Parlaré de la meva relació amb els videojocs de naus, els matamarcians, els shoot'em ups, els shmups, els shooters, els STG... com els vulgueu anomenar. 

La meva vida videojoquística va començar amb un MSX que encara tinc (i funciona), i entre els primers jocs que venen a la meva memòria hi ha el port del llegendari Galaga, un títol al que vaig dedicar moltes hores quan era petit, i recordo que progressava i que havia arribat força lluny, cosa que actualment, quan hi jugo, almenys en versió arcade o NES, em resulta difícil de creure perquè, amb els anys, he perdut força reflexos i, també, capacitat de concentració i dedicació a tasques repetitives que impliquen certa frustració.

Aquesta informació és rellevant per a la reflexió d'avui, perquè són capacitats necessàries per gaudir dels videojocs d'aquest gènere, i com que va quedar relegat en els meus interessos durant dècades, ara que de gran m'hi he tornat a interessar fins a un punt gairebé obsessiu, m'adono que soc molt dolent, que em costa massa progressar i arribar gaire lluny, i no me'ls passo, excepte en casos molt puntuals de videojocs fàcils, per generositat de vides i continuacions o pel repte que presenten, com el Magic Girl i el GG Aleste.

A hores d'ara, tothom que em coneix ja deu saber, perquè ho explico sovint, que vaig estar uns anys totalment desconnectat del que llavors era l'actualitat del món dels videojocs -també dels que havia acumulat des de petit-, i quan hi vaig tornar em vaig voler posar al dia tant de les coses modernes com de les que m'havia saltat, a més de buscar un munt de títols que quan era petit i adolescent havia ignorat expressament o no. Com era d'esperar, era una tasca impossible, encara que els preus del retro d'aquella època, aproximadament el 2005, permetien aconseguir coses que ara serien impossibles de pagar amb butxaques modestes.

El cas és que, pel camí, va arribar la meva fascinació per l'"arqueologia videojoquística", vaig descobrir molts videojocs i, és clar, també shmups, alguns dels quals només coneixia de nom i d'altres ni tan sols em sonaven. Però se'm va plantar una llavor que ha germinat en els darrers anys, en què me n'he comprat tants com he pogut, estic atent a les notícies de llançaments de nous títols i rellançaments dels vells i, tan sovint com puc, llegeixo gent que escriu sobre ells i escolto pòdcasts que en parlen.

Sobretot els rellançaments digitals en sistemes moderns, les consoles i les recreatives mini i els cartutxos de l'Evercade m'han permès tastar moltíssims videojocs d'aquesta mena, però malauradament no n'hi ha prou amb tastar, en aquest cas.

Amb els jocs de naus, per jugar-hi bé, i segons el cas, s'han de memoritzar els atacs dels enemics, els patrons de les bales o fins i tot les característiques de l'escenari. Per acabar-ho d'adobar, els que en saben juguen a maximitzar la puntuació amb estratègies que de vegades són d'allò més complexes, i sé que jo mai seré capaç de dur-les a terme, ja que amb prou feines puc sobreviure i m'alegro d'arribar a la tercera o la quarta pantalla sense haver afegit cap crèdit (ni gastat continues en els de consola).

Aquests cracs dels shoot'em ups sempre aconsellen el mateix, i tenen tota la raó: és una qüestió de pràctica, repetició, assaig i error... el famós git gud. També diuen, però, que el millor que pots fer és començar per un joc que t'agradi, sigui per l'ambientació, el tipus d'arma de la nau, els enemics, la música... el que sigui.

Evidentment, n'hi ha de més difícils que altres, tant per l'agressivitat dels enemics com per la freqüència i la potència dels seus atacs, o també el sistema de represa de la partida un cop perduda una vida, que de vegades implica repetir tota la pantalla o que, en cas contrari, ens permet continuar des d'on érem, però sense les millores que havíem aconseguit, cosa que ens deixa venuts. 

Els videojocs de naus, però, en general ens demanen precisió a tots els nivells, que juguem partides perfectes, i que ens oblidem de l'amable mà que ens ofereixen altres menes de jocs pel que fa a punts de desament, vides extres i continuacions.

Però a mi m'interessen, i hi jugo -no tan sovint ni amb tanta concentració com voldria- perquè em fascinen, els trobo bells, espectaculars. M'atrapen tot i saber que no me'ls passaré, cosa que podria dir també de qualsevol arcade clàssic, d'aquests que estan fets amb mala llet perquè no ens els puguem passar fàcilment amb poques monedes, encara menys amb una. Tenen un component addictiu, amb l'orgull d'arribar una mica més lluny cada vegada -si hem après alguna cosa, és clar-, que combina perfectament amb aquesta dificultat endimoniada per satisfer el legítim afany de lucre que tenen les màquines recreatives.

I observar una partida d'algú que hi sap jugar, sigui en vídeo o, encara millor, en persona, és quelcom que em produeix una immensa satisfacció. Suposo que seria més gran si fos jo qui aconsegueix els desitjats 1cc o les victòries amb un sol crèdit, però a aquest punt ja hi arribarem algun dia. Espero.