Cinema: Street Fighter

En el seu dia no vaig veure la famosa pel·lícula de Street Fighter de 1993, de fet, ni tan sols l'he vist després (pretenc fer-ho), però tot i que les imatges de la nova que se n'anaven publicant i el tràiler no feien bona pinta, com altres persones fans dels videojocs en general i aquesta saga en particular, alguna cosa em deia que, anant a veure-la amb la mentalitat adequada, era possible passar-s'ho bé i no penedir-se d'haver-s'hi gastat els diners.

I així, com altres vegades que una pel·lícula només m'ha interessat a mi, tot i que no sempre la logística ho permet, vaig voler anar-la a veure sol i un quart d'hora després d'adormir la meva filla era al cinema per gaudir, o no, de la nova adaptació cinematogràfica d'aquesta llegenda dels videojocs.

La nova Street Fighter té com a director Kitao Sakurai, i s'ha estrenat aquest 2026 amb unes expectatives concretes pel que fa al tipus de producte que ens hi havíem de trobar, tant pel material que se n'havia compartit com pel tràiler que s'ha pogut veure durant els darrers mesos.

Qualsevol espectador que hi hagi anat sense saber-ne res i esperant una adaptació seriosa i fins i tot oscaritzable estic convençut que n'ha quedat totalment decebut. Quan fas un producte així, de tota manera, és molt difícil satisfer tant el públic general com els fans del producte original, i si bé les pel·lícules d'en Sonic van optar per una aproximació d'imatge real barrejada amb CGI i una trama no canònica però amb un humor que ha captivat tothom -és a dir, han trobat la fórmula ideal per satisfer tota mena de públic-, amb el film que avui ens ocupa s'ha fet... una altra cosa. 

Comptant amb la col·laboració del bagatge de l'espectador, que tampoc és tant, però sí que cal que conegui un mínim del lore de Street Fighter -i no cal que sigui fins a les entregues dels últims anys-, la pel·lícula agafa aquest univers de personatges, rerefons, rivalitats, especialitats i intrahistòria i construeix una narració pròpia, inspirada en el material nascut gràcies a Capcom al món dels videojocs, tot fent picades d'ullet a tòpics, escenes, atacs, cançons i efectes sonors de la saga, en el que podríem dir que és un festival de fan service per als amants d'aquests personatges.

Ambientada el 1993 i amb una estètica que mira de reproduir la fotografia de les pel·lícules de l'època amb colors ben vius i contrastos alts, i uns efectes especials una mica exagerats, com també ho són les interpretacions, la pel·lícula sembla un recull d'escenes pensades per a tràilers i connectades entre si, de vegades, d'una manera una mica forçada. En alguns moments m'ha fet pensar en aquells benintencionats però limitats vídeos fets per fans de l'estil "com podria ser una pel·li d'Street Fighter d'imatge real", fins i tot el reverenciat i pretesament exagerat curtmetratge Kung Fury. 

Ara que esmento la imatge real, no podem oblidar que una de les adaptacions audiovisuals de més èxit de la saga, potser la que més, és la pel·lícula animada de 1994, i interpreto com a homenatge -també com una manera de reduir despeses, tot sigui dit- que algunes escenes de flashback per posar en context les històries dels personatges es presentin en format d'animació, específicament japonesa. 

En més d'un moment somriurem veient les picades d'ullet, algunes de més evidents que altres, a esdeveniments, anys i fins i tot frases de les que els personatges es diuen als jocs en acabar els combats. Ara, però, potser és el moment de parlar de la trama. 

El malvat M. Bison (David Dastmalchian) organitza un nou torneig World Warrior, que fa sis anys va guanyar en Ryu (Andrew Koji), perquè va veure en el campió un poder que vol per a si mateix, per completar l'anomenat Psycho Power, i per aconseguir-ho mou tots els fils que calguin.

Tot i així, en Ryu, espantat pel temptador però perillós poder que va veure que podia assolir, fa temps que s'ha retirat de la lluita, i és en Ken (Noah Centineo), el seu condeixeble i pràcticament germà, eclipsat sempre pel japonès, que pensa que ha arribat el seu moment de demostrar que val, després d'uns anys vivint la bona vida i participant en lucratius però indignes espectacles contractats pel seu representant i millor amic, un Dan Hibiki (Andrew Schulz) que trobo encertadament reinterpretat i una de les sorpreses del film. 

En realitat qui el recluta és la Chun-li (Callina Liang), que treballa per a Lord Bison, però si no ens encaixa amb el seu perfil d'agent de la Interpol dels videojocs, paciència, perquè tot això s'acaba explicant.

Segurament és el millor personatge de la pel·lícula en termes de fidelitat amb el material original, i alhora desentona una mica amb la proposta, perquè és un personatge més dramàtic, mentre que els altres -potser amb l'excepció d'en Ryu- són versions més o menys paròdiques dels nostres estimats lluitadors. 

Per posar un exemple en aquest sentit, tenim en Guile (Cody Rhodes), que caracteritzen com el típic abusador d'institut fort però babau, i trobo que potser se'n fa un gra massa, però també veiem desfilar altres personatges ridiculitzats com en Honda (Hirooki Goto) -amb una escena molt ximpleta-, en Vega (Orville Peck) o en Balrog (interpretat pel raper 50 Cent), i a l'apartat de personatges cal destacar també la cara més coneguda, la d'en Jason Momoa fent de Blanka adequadament modificat amb CGI.

Aquest és el perill del film: no s'ha de prendre seriosament, tampoc es pren seriosament a si mateix, perquè és una successió de gags i picades d'ullet, humor una mica ruc i un caràcter de Sèrie B desacomplexat que sembla que no s'ha entès, com reflecteixen els resultats de taquilla i crítica. 

Malgrat aquesta proposta estranya, si se sap entendre -i un cop superada la incomoditat inicial durant la qual pensem "espero que això s'arregli"-, al final tenim una entretinguda i molt amena història basada en personatges coneguts, i agafant elements d'aquí i d'allà tenim, a grans trets, el lore conegut i temes com la rivalitat amistosa, la lluita del Bé contra el Mal i venjances diverses.

Street Fighter, en aquesta nova encarnació cinematogràfica, és una pel·lícula molt particular feta d'una manera que és una arma de doble tall. Amb mi ha funcionat: no puc dir amb la consciència tranquil·la que sigui una bona pel·lícula, però és tota una experiència que no lamento en absolut haver pagat per viure.

 

 

Sèries i videojocs: Time Trax

Feia anys que no escrivia una entrada per a aquesta secció, i quan aquestes ratxes es trenquen em fa il·lusió perquè em fa sentir que el blog encara és viu, de la mateixa manera que quan m'empesco alguna secció nova.

El cas és que escoltant música de videojocs, ves quina cosa, vaig descobrir l'existència d'un títol que estava basat en una sèrie de televisió, força desconeguda en aquest cas -almenys per part meva-, i de seguida vaig veure que calia fer-ne una entrada. I aquí la teniu.

Time Trax és el nom d'aquesta sèrie que es va emetre als Estats Units en dues temporades de 22 episodis cadascuna, per tant un total de 44, entre 1993 i 1994. Sembla que es va emetre a l'estat espanyol com a Misión en el tiempo, i la premissa era la següent: l'any 2193, més de cent criminals s'escapen en el temps -en comptes de la típica fugida per carretera- a través d'una màquina de l'ídem anomenada Trax i inventada per un científic malvat, i van exactament a 200 anys enrere, curiosament a 1993, l'any d'inici de la sèrie.

El protagonista de la sèrie, l'inspector Lambert, els ha de capturar i enviar de nou al seu temps tot fent servir ginys tecnològicament capaços de fer aquesta "devolució", i fa tot el que pot per no alterar la Història. Una trama que sembla de videojoc i que algú va pensar que havia d'adaptar a aquest format, raó per la qual en parlo aquí, en aquest blog, i no l'altre.

Desenvolupat per Malibu Interactive, especialitzada en jocs esportius però amb incursions a les adaptacions cinematogràfiques, amb exemples destacats com el Batman Returns de Mega Drive i Mega-CD, va sortir el 1994 per a les Super Nintendo americanes i europees.

Com podem veure al vídeo, és un plataformes d'acció de desplaçament lateral en què controlem l'esmentat inspector Lambert i derrotem els dolents amb la nostra arma especial, que ja surt a la sèrie, amb què els estabornim, però després del primer tret els haurem d'eliminar amb múltiples trets o amb la clàssica lluita marcial.

A més, existeix una mecànica d'alentiment del temps que dona una certa originalitat al que altrament està considerat, segons algunes anàlisis que he llegit, un joc poc destacat dins del gènere i que és normal que fos oblidat i que no ens soni a la majoria de nosaltres.

Segons la Wikipedia, comencem el joc amb tres vides i en podem aconseguir més tot acumulant uns cors que trobem, i val més que ho fem, perquè no hi ha continues un cop se'ns acaben les vides, cosa que contribueix a la percepció de dificultat excessivament alta del joc. 

 

 

Se li critica també una baixada de qualitat a la segona meitat i problemes per distingir visualment les plataformes on ens poden enfilar i les que no, i els paranys dels escenaris, però per altra banda hi ha diversitat d'ambients i algunes pantalles en què la jugabilitat canvia, anem en moto (normal i d'aigua) i hem de fer caure un helicòpter enemic, els gràfics són bons i hi ha efectes visuals treballats.

Curiosament, havia de sortir també per a la Mega Drive i va ser ressenyat i tot en algun mitjà, però al final aquella versió va ser cancel·lada. Tot i així, el 2013 es va filtrar un prototip acabat del joc, i s'hi pot apreciar la banda sonora que, per a la 16 bits de Sega, era obra del llegendari Tim Follin (Ecco the Dolphin, Silver Surfer...).