Anàlisi: Super Mario Odyssey

En veure el títol segurament heu pensat alguna cosa com ara "però on va, aquest, parlant del Super Mario Odyssey el 2025?", i no us faltaria raó del tot, però penseu una cosa: és un blog sobretot de videojocs retro, i aquest joc és de fa gairebé 8 anys, així que compta com a vell, oi?

Fora bromes, la veritat és que ja vaig jugar al joc en el seu dia, com no podia ser d'una altra manera sent l'entrega tridimensional de les aventures del lampista italoamericà per a la Switch, però només havia fet el primer final. 

Em faltava el regne anomenat "La cara més fosca de la lluna", la prova final, el desafiament més dur del joc, un repte habitual des de fa temps a la saga, però abans volia aprofitar l'avinentesa per aconseguir totes les llunes que em faltaven, totes les captures, tots els temes musicals i tots els articles de les botigues, i per això he reprès aquest joc de 2017 el 2025, primer a la Switch i, quan ja la tenia, a la Switch 2. I ara que està acabat al 100%, és hora que en faci l'anàlisi. 

El Super Mario Odyssey sortia per a la Switch, la flamant nova consola de Nintendo de 2017, uns mesos després del llançament de la màquina, concretament el 27 d'octubre, i ens presentava l'original i innovadora idea -és l'única manera de fer un nou Mario d'èxit, i el motiu pel qual no surten cada any ni cada dos- de capturar personatges (amics i enemics) i objectes amb la seva gorra, una de nova, de fet, on s'ha instal·lat l'esperit dels barrets Cappy, cosa que li permet fer servir les seves habilitats o capacitats, segons si estem parlant d'éssers vius o inanimats. 

A més, també serveix per agafar objectes llunyans i fins i tot per rebotar-hi amb un salt en planxa, imprescindible per arribar a segons quins llocs. Per sort per als inútils com jo, no gaire sovint. 

Argumentalment, el joc té com a excusa de l'enèsim rescat de la Princesa Peach -encara lluny de l'empoderada de la pel·lícula de 2023-, amb la qual ara en Bowser es vol casar sense tenir en compte l'opinió de l'hereva del Regne Xampinyó.  

Per això, en Mario li haurà de seguir el rastre tot viatjant, amb la nau Odyssey, que té forma de barret (ja veieu quin és el tema del joc), per diversos regnes en què els desenvolupadors del joc fan gala d'una gran inventiva mentre també ens meravellen amb el seu disseny i, en general, posen el protagonista en ambients a què està acostumat (desert, gel, aigua...), però també molts altres que són nous a la longeva i prolífica saga, alguns de molt curiosos i sorprenents.

A més d'empaitar la seva nèmesi clàssica, en Mario haurà de fer front als organitzadors del casament que l'enemic ha contractat, que són els conills Broodals, i que faran d'enemics finals dels regnes. 

Com ha estat sempre tradició als jocs tridimensionals de la saga principal d'en Mario, hi ha elements col·leccionables, el principal dels quals, en aquest joc, són les llunes de poder, que equivaldrien a les estrelles que hem vist altres cops. 

S'obtenen de diverses maneres, entre les quals derrotant els esmentats Broodals, desenterrant-les, duent a terme algun desafiament de temps, guanyant curses, etc., cosa que dona molta varietat al joc. Després d'aconseguir-les, quan les introduïm a la nau Odyssey l'anem potenciant, la vela se li va ampliant, i ens permet arribar a regnes fins llavors inabastables. 

He dit que eren el principal element col·leccionable del joc, cosa que vol dir que n'hi ha més. Per una banda, tenim les monedes de tota la vida, 10 de les quals les perdrem cada cop que morim, però que quan les acumulem ens permeten comprar a les botigues del joc.

Hi venen, com a element més destacat, roba de tota mena per al nostre protagonista, i val la pena comprar-se-la tota -prepareu-vos per gastar milers de monedes en alguns dels vestits que es van desbloquejant cap al final- perquè en la majoria dels casos són indumentàries que fan referència a tota la història d'en Mario, picades d'ullet tremendes i en alguns casos molt específiques, com per exemple, sense voler fer gaires spoilers, el conjunt que porta al Super Mario Maker, els colors invertits amb què se l'havia vist en algun joc o la roba d'aviador del Super Mario Land. Per cert, en aquesta entrada parlava de diversos dels vestits d'en Mario, si us interessa el tema.

També tenim les monedes regionals, que són de color lila i tenen formes relacionades amb el seu regne. La seva funció, a més de la satisfacció personal d'obtenir totes les que hi ha en cada regne, és gastar-les en els diferents souvenirs amb què decorem l'interior de la nostra nau.

A més, també podem col·leccionar pistes de música -un altre apartat excel·lent del joc- i, ara ja relacionat amb la nova mecànica del joc, hi ha una llista de les possibles captures del Super Mario Odyssey, que no són totes imprescindibles, però si anem a buscar el 100%, com vaig fer jo, us agradarà tenir controlades.

La veritat és que n'hi ha de molt divertides, d'inesperades, d'altres de difícils de controlar... però sobretot són molt variades. Podem capturar alguns enemics, també algun amic, objectes, elements no del tot sòlids... Val a dir que, com a mecànica, és d'allò més innovadora i permet al joc estar a l'altura dels reverenciats Super Mario 64 i Super Mario Galaxy sense res a envejar-los i amb personalitat pròpia.

Per si la missió fos curta -no ho és gaire, ni tan sols si anem per feina i no pretenem aconseguir-ho tot-, un temps després del llançament del joc es va afegir un DLC gratuït en què en Luigi fa d'amfitrió d'un joc de buscar o amagar globus pels diferents escenaris, que és l'apartat online del joc. Personalment, no li vaig fer gaire cas fins que vaig veure que necessitaria desenes de milers de monedes per comprar tota la roba que deia més amunt, i aquest joc dels globus és la millor manera d'aconseguir-ne ràpidament.

El Super Mario Odyssey és una obra mestra que durant desenes d'hores ens fa explorar repetidament els extensos escenaris que el formen, ens hi fa fer coses que ens sortiran millor i d'altres que haurem de repetir moltíssimes vegades, i ens provoca centenars de somriures de satisfacció i nostàlgia amb les enormes possibilitats del sistema de captures, el retrobament amb enemics de tota mena extrets de la història del personatge i els nous que hi coneixem, la presència dels amics de sempre -i també algun retorn com el que veiem a la imatge de sobre d'aquest paràgraf i que en aquest joc té un paper força gran- amb diverses funcions, les seqüències en 2D pixelades -una delícia audiovisual-, les escenes animades o cutscenes, l'humor, els bellíssims i detallats escenaris...

Trigarem a tornar a veure un Mario d'aquestes característiques, de fet ja fa 8 anys que l'esperem, i amb l'equip que el va fer signant el recentíssim Donkey Kong Bananza, el primer plataformes 3D de la Switch 2 fet per la pròpia Nintendo, podem suposar que encara trigarem uns anys més en veure'l. Si el fan tan bé com van fer aquest, per mi que s'hi estiguin tant com calgui.

Reflexions: Deixem-nos gaudir!

Crec que podem afirmar que tots tenim els nostres gustos i les nostres opinions, i també la nostra manera d'expressar-les, més o menys vehement i respectuosa amb els dels altres. També podem dir que, per molt que ens hi esforcem -tot i que hi ha gent que no s'esforça gens en aquest aspecte-, no podem evitar jutjar com fan les coses els altres, sigui interiorment o en veu alta. 

I he pensat que en el món dels videojocs això és quelcom que em trobo sovint. S'ha opinat sobre coses que faig, compro o penso, i jo també he caigut en aquest pecat, encara que per dins. Llibertat d'expressió? És clar, però vull fer una reflexió sobre que, opinions a banda, cal deixar que la gent gaudeixi de la manera que ha triat -o que es pot permetre- per jugar a videojocs.

Tot plegat té a veure amb la satisfacció personal i com pot acabar perjudicada amb la percepció que els altres tenen de les nostres decisions. Un fenomen que, com tants altres sobre els que he parlat en aquesta secció, és amplificat per internet i les xarxes socials, atès que ens aboquen a incomptables comentaris, així com nosaltres també hi aboquem els nostres. 

Soc partidari d'expressar el meu legítim desinterès o desacord amb el que sigui de manera respectuosa, sense fer servir qualificatius com "merda", perquè allò que a mi no m'agrada pot ser -vaja, segur- que sí que agradi a altres persones, i que insultin o menyspreïn allò que t'agrada pot disminuir, en més o menys grau, la teva satisfacció. Com a mínim, a mi em passa. Tot i així, que algú expressi el seu també legítim desacord o desinterès en alguna cosa meva, encara que ho faci amb respecte, m'afecta. Soc una persona extremament insegura, no hi ha res en el meu ésser ni cap afalac que em pugui fer qui sigui que em convidi a canviar aquesta autopercepció, i suposo que intento aplicar allò de "no facis als altres el que no vols que et facin a tu".

Per aquest motiu, dubto que em veieu mai dient-li a algú que s'equivoca per voler jugar a videojocs en consoles emuladores xineses només pel fet que alguns d'aquests jocs estiguin disponibles de maneres alternatives i legals, amb aquell punt extra d'oficialitat que a mi em justifica el seu pagament però que a una altra persona no li aporta absolutament res. Per posar un exemple. Tampoc li diré a ningú que el joc que li ha agradat tant per a mi és clarament una porqueria. Primer, perquè no em sol passar, m'agrada tot o li trobo bondats a tot, però sobretot perquè a mi no m'agradaria que m'ho fessin. 

Es pot resoldre amb un educat "ostres, doncs a mi no em va agradar". No estic dient que la gent no tingui dret a que no li agradi una cosa, sinó que estaria bé expressar-ho amb més tacte. Perquè hi ha gent a qui no li molesta gens que es caguin en les seves coses, però d'altres, com dic, som molt insegurs i les opinions dels altres ens afecten d'una manera exagerada, sí, però inevitable. I si alguna vegada he ofès algú perquè no he actuat segons aquests principis, cosa que no sé si he fet o no, en demano disculpes.

Puc estar i estic en desacord, i fins i tot enfadat, amb les cada cop més abundants polítiques anticonsumidor de les empreses del sector (DLCs que surten massa aviat, jocs digitals que poden retirar en qualsevol moment, augment notable de preus en general, game key cards i caixes amb codis dins i un llarg etcètera), i així ho expressaré envers els seus responsables, i em pot decebre que la gent passi per la pedra, perquè llavors les coses no canviaran, però si algú vol pagar per això, i des del primer dia, sense esperar rebaixes o possibles millors edicions, endavant, evidentment! 

El que no faré és dir-li que és un passerell per fer-ho. Cadascú fa el que vol amb els diners que ha aconseguit apartar per a les seves despeses personals. Que es vol comprar un videojoc per a diversos sistemes perquè li agrada tenir-ne totes les variants o per allò de "recolzar el desenvolupador / distribuïdor"? Enhorabona pel poder adquisitiu! Jo continuaré fent mans i mànigues per aconseguir el millor preu possible per a una d'aquestes edicions, si cal esperant dos o tres anys. Si algú vol que parlem sobre rebaixes i gangues, en parlarem, perquè per força cada cop hi estic més especialitzat. Si no, jo miraré per mi i tu miraràs per tu. Cap problema. Però caldria anar acabant amb les opinions no sol·licitades, sobretot les que fan sentir malament l'altra persona. 

Un exemple ràpid: em faig un tip de veure persones que s'han comprat videojocs al primer lloc que han trobat -al típic, al que ja coneixen, per anar sobre segur-, mentre que en un altre estaven més barats. Val més callar. Jo el tornaria i el compraria a l'altre lloc, però he vist que a la gent això se li fa una muntanya. Doncs trio callar i deixar que gaudeixi de la seva adquisició.

Tampoc em ficaré amb ningú perquè jugui en modalitat fàcil, amb ajudes, desant la partida cada cop que avança una mica o rebobinant després d'un error, encara que jo triï no fer-ho (però també trio no jugar en difícil). No hi ha una manera correcta de passar-te un joc. Hi ha una manera en què tu et sents satisfet i el consideres acabat. La manera "correcta" només importa en competició, i si vols competir ja saps quines són les normes. Fora d'aquí, tu decideixes si t'has passat un joc com cal, o fins i tot si el pots considerar passat.

Sé perfectament que em compro coses que podria tenir de franc (il·legalment, és clar), que no hi ha cap recopilatori de clàssics complet de debò, que aquell arcade stick és millor que el meu, que als cartutxos de l'Evercade s'hi inclouen jocs fluixets al costats dels més bons, que em venen consoles i recreatives mini per omplir-se les butxaques, que això en PC funciona millor, que no hi ha res com tenir una recreativa real amb la seva placa autèntica, que no cal que perdi el temps amb aquest joc perquè no és necessari per gaudir d'entregues millors de la saga, igual que sé que aquella sèrie o aquella pel·lícula té un 4 a IMDB... però aquesta nit em ve de gust. 

La qüestió és que jo gaudeixo amb la meva manera de consumir els videojocs, que és la que he triat dins de les meves possibilitats econòmiques, logístiques i temporals. I tu, que gaudeixes de la teva? Espero que sí, i que puguem ser feliços cadascú amb el sistema que li funciona.