Cinema i videojocs: Cliffhanger

L'altre dia en Xuxo comentava al grup de WhatsApp de què formem part tots dos, el de Retroscroll, que havia comprat un títol que em va perfecte per a la secció de videojocs basats en pel·lícules, i que a sobre és retro, de Sega -porto unes quantes entrades dedicades a la companyia de l'eriçó blau després d'haver-me consagrat a Nintendo durant setmanes-.

Es tracta del Cliffhanger, títol també de la pel·lícula de 1993 protagonitzada i coescrita per en Sylvester Stallone que en català es diu Màxim Risc. Film que confesso que no he vist mai, però sí -i diverses vegades- una de les escenes del principi, d'un impacte emocional que no se m'ha esborrat mai. És d'aquelles escenes, vaja, que deixarien qualsevol amb malestar. 

Una escena que al videojoc no surt, però és innegable que es tracta de l'adaptació de la pel·lícula, amb la molt recognoscible imatge del protagonista, que a la portada, curiosament feta a partir d'una imatge del film i no pas amb el pòster, queda clar qui és. 

La història, pel que llegeixo, és diferent de la que ens mostra la pel·lícula, que no va tenir gaire èxit (comercial sí, parlo de l'altre). El videojoc, per altra banda, va ser considerat una de les pitjors adaptacions de film a videojoc, però si es creu que la pel·lícula és dolenta... això fa que sigui una bona adaptació, en realitat? Una doble negació no és una afirmació?

He dit que el Cliffhanger era un joc de la Mega Drive, però no que ho fos en exclusiva. Aquí vèiem la versió del Mega-CD, que presentava dues diferències bàsiques: per una banda, en comptes d'imatges estàtiques es feien servir vídeos de la pel·lícula, amb una qualitat lamentable, això sí. Per l'altra, hi havia pantalles exclusives en què practicàvem l'snowboarding. 

Però també hi havia altres versions del joc. No en posaré tots els vídeos, però abans de passar a posar-ne un parell més esmentaré la versió de la Super Nintendo, considerada pràcticament idèntica a la de la Mega Drive. I ara sí, les versions "petites":

Com la de la Gameboy, en què veiem un Stallonet petitonet i bufó, però estranyament recognoscible. En aquest cas el joc és un plataformes d'acció pur, no tant un beat'em up com les versions de 16 bits. 

Molt similar, com podem veure, a la versió de l'Amiga, que potser em direu que hauria d'haver posat amb les de 16 bits, però m'he decantat per a considerar-la germana de les que estic esmentant ara. Per a la Game Gear també va sortir, i és gairebé igual al de la Gameboy, però naturalment en color i amb aquella musiqueta tan típica de la Master System i la seva germana portàtil.

Així feia la versió de la NES, possiblement considerada la pitjor de les versions d'un videojoc que en el millor dels casos -els de la Mega Drive i el Mega-CD- va obtenir notes que el qualifiquen de mediocre, mentre que a la Super Nintendo i la 8 bits de sobretaula de la companyia del lampista italoamericà va fracassar amb més claredat.