Consoles desconegudes: CPS Changer

Feia dos anys que no tocava aquesta secció, i és normal perquè, per la seva naturalesa, no pot sortir amb gaire freqüència. Però com que ha passat tant de temps vull tornar a explicar -perquè sé que el públic que em llegeix habitualment sap molt més que jo de videojocs (per què m'haurien de llegir, doncs? Jo també m'ho pregunto)- que és una secció dedicada a les consoles desconegudes per al públic general.

Però la d'avui és una que jo no coneixia ni tan sols de nom, per tant és una mica més probable que algú amb coneixements mitjans sobre aquest món que tant ens agrada també la descobreixi ara.

Diguem-ho d'entrada: la CPS Changer, llançada el 1994 només al Japó i en unitats molt limitades, no és la consola més bonica que hem vist. És la peça quadrada negra on s'endollen els cables que veiem a la imatge. L'aparell gran que es veu, al contrari del que podríem pensar, no és la consola, sinó el joc.

Però és l'intent de Capcom, poca broma, d'entrar al mercat de les consoles domèstiques amb màquina pròpia, com també havien intentat, sense gaire èxit atès el domini de Sega i Nintendo, i després Sony, companyies com Panasonic amb la seva 3DO, Philips amb la CD-i o Bandai amb la Pippin.

Com deia més amunt, el videojoc és això: una placa d'arcade dins d'una carcassa de plàstic on connectàvem la consola, és a dir al contrari del que s'acostuma a fer. I la CPS Changer (o Capcom Power System Changer) el que feia era proporcionar electricitat -connectada a la corrent, és clar- i convertir el senyal del controlador JAMMA en senyals compatibles amb la Super Nintendo, però en general era un adaptador, més que una consola, o almenys ho podríem argumentar.

De fet, la consola tenia dos ports per a comandaments de la 16 bits de Nintendo. Al capdavall, la SNES era la consola més popular de l'època -a punt de sortir la PlayStation, però- i feia equip, així, amb una de les companyies de més èxit a les recreatives, en el que era l'extensió d'una relació que ja era especial en els llançaments de títols de Capsule Computers per al Cervell de la Bèstia.

Val a dir que només oferia so mono, però per altra banda aquestes plaques, a diferència de les normals de les recreatives de Capcom, no tenien la bateria "suïcida" que als arcades feia el joc inutilitzable si es manipulava. A casa es considerava que la pirateria d'aquests jocs era massa complicada per implementar un dispositiu semblant.

Per tal d'adquirir-la només es podia recórrer a la compra per correu directament a Capcom, i com ja he dit, només al Japó. El pack, que valia uns 300 euros de l'època -si haguessin existit els euros llavors- (vist ara, que el canvi no és gaire diferent, no és tant per al que suposava tenir una recreativa a casa), incloïa la consola -és clar-, el megacartutx de l'Street Fighter II' Turbo: Hyper Fighting i el joystick Capcom Power Stick Fighter, que també es podia adquirir per separat per a la Super Nintendo i la Mega Drive i que es veu a la primera foto. Ben mirat, no, gens malament per aquell preu.



Aquí vèiem un vídeo de la CPS Changer en funcionament. Però bé, és hora de parlar dels seus jocs, que eren plaquest de recreativa però amb algun retoc en jugabilitat i en opcions de personalització: a més de l'esmentat que venia amb la consola, els altres van ser

• Capcom World 2: Adventure Quiz
• Captain Commando
• Final Fight
• The King of Dragons
• Knights of the Round
• Saturday Night Slam Masters
• Muscle Bomber Duo: Ultimate Team Battle
• Street Fighter II': Champion Edition
• Warriors of Fate

No en són gaires, però tenen una cosa en comú: malgrat petits retocs per adaptar-se al mercat domèstic -per exemple, poder posar pausa-, eren de la popular placa CPS-1, que tenia força més jocs i alguns que haurien estat més atractius que d'altres que van acabar arribant al sistema, però hi ha qui pensa que Capcom va voler treure profit de plaques que ja no triomfaven a les recreatives, independentment de la qualitat dels jocs en si.

El cas és que en van ser tan pocs perquè Capcom va discontinuar la CPS Changer al cap de només un any, i aquells 10 primers títols havien sortit entre octubre i desembre de 1994.

Aquesta imatge té marca d'aigua, però és igual, perquè no n'he trobat més: és la versió CPS Changer de l'Street Fighter Zero, a Occident Street Fighter Alpha, que era un joc de la placa CPS-2, més avançada que la 1, però que Capcom va voler llançar com a 11è i últim títol de la consola, un any més tard que els altres, l'any 1995.

Era un port amb retallades, però com a curiositat té valor històric i, de ben segur, com a peça de col·leccionista també. I ja en el seu moment valia gairebé el doble que els altres jocs, cal dir-ho.

De fet, tot el que té relació amb la CPS Changer és per a col·leccionistes. El preu raonable amb què es va llançar no té res a veure amb l'actual. I és normal, perquè és un aparell raríssim (no és només una qüestió de diners, sinó que també costa de trobar algú que el vengui) i això, en molts sectors però especialment en el dels videojocs, ja sabem què significa.

Per als mortals queda com a curiositat, com l'intent d'una companyia llegendària de provar sort al mercat domèstic fent accessibles les seves recreatives a la llar, igual que havia fet, amb molt més èxit i també d'una manera molt diferent, SNK amb la seva Neo Geo AES, que portava la MVS a les cases.

El personatge: Max i Scott

Avui volia fer una entrada sobre un personatge, i al final he pensat en dos, perquè van junts i els he tornat a veure en reconnectar amb una de les meves sagues preferides dels videojocs. Són personatges molt petits en importància, i és per això que m'han agafat ganes de parlar-ne.

L'Street Fighter II, la primera versió, la de 1991, és un dels títols més importants de la història del gènere de la lluita però també dels videojocs en general. Tothom el coneix, és una franquícia gegantina i tant ell com les seves revisions han fet ombra, des de sempre, tant a la primera entrega com a les posteriors. 

També coneixem els seus personatges, almenys els 12 primers que van sortir (els afegits Cammy, T. Hawk, Fei Long i Dee Jay ja fa força anys que volten, però crec que estareu d'acord amb mi en l'afirmació que no han arribat mai a assolir l'estatus dels altres).

Però... què passa amb aquells dos lluitadors que apareixien a la introducció de la versió original de recreativa?



El lluitador blanc clavava un cop de puny al negre, que queia, i la càmera se n'anava cap al capdamunt de l'edifici, on se'ns mostrava el logo del joc, mentre sonava una melodia tan mítica com la de qualsevol dels escenaris on sí que podíem disputar combats.

També podríem dir que el lluitador amb samarreta pegava el que no en duia, i evitaríem acusacions de racisme, tot i que trobo que dir que un és blanc i l'altre és negre no és pas una descripció racista. Bé, el fet de parlar-ne ja ens hi fa caure, en allò que volem evitar. Malament. Però el cas del possible racisme de l'escena s'ha discutit al llarg dels anys, i ha tingut conseqüències.



L'escena d'introducció la podem veure a les diverses versions de l'Street Fighter II i les revisions que no es diuen "Super", però destaca aquesta, la de l'Street Fighter II' Champion Edition de la Mega Drive, on van canviar en Max i el van fer blanc i rosset. Per si de cas.

Sigui com sigui, amb el culte que hi ha amb aquesta saga, és normal que els seguidors parlessin d'aquests dos personatges i especulessin amb els seus orígens. Una teoria que he vist que està força estesa és que es tracta d'en Mike i en Joe de la primera entrega, del fosc Street Fighter original. Personatges que no tornarien a sortir, encara que en Mike va ser reconvertit en el lluitador que aquí coneixem com a Balrog i que al Japó es diu M. Bison, encara que no és oficial -però sí que hi fa broma la mateixa Capcom a l'Street Fighter V, en un dels finals-.

Quina llàstima no poder-los fer servir, oi? Al capdavall són personatges mítics de la saga, i amb les plantilles que tenen els seus jocs més recents hi podrien tenir cabuda perfectament.

Precisament sobre aquest videojoc hi ha una pàgina web anomenada CAPCOM: Shadaloo C.R.I., on el 2016 van aparèixer dues misterioses fitxes de personatges que corresponien a un tal Max, nord-americà aficionat a les apostes i que fuig de les coses senzilles...

...i un tal Scott, també nord-americà, en aquest cas aficionat a la lluita al carrer (fent honor al nom de la saga) i que odia els insectes.

Això va fer especular la gent amb la possibilitat que acabessin sent personatges controlables en una futura actualització de la cinquena entrega numerada de la saga, però al final no deixen de ser dues fitxes entre més de 250 que hi ha a l'esmentada pàgina web.



On sí que veiem un d'ells, però, és en aquesta escena de la modalitat A Shadow Falls de l'Street Fighter V, i és per això que existeix la fitxa. Es tracta d'en Max, derrotat -sempre li toca el rebre- a mans de l'Alex.

No es pot dir que la porta de la seva participació real en aquest o futurs videojocs estigui tancada, però de moment el que tenim és que Capcom els recorda, els ha posat nom i ara una mica de rerefons i tot.

Curiositats de la història dels videojocs: especial Street Fighter

I encara no ho he dit tot sobre els Street Fighter. Com vaig dir a l'extens article número 200, no podia parlar de tot i em reservava algunes curiositats relatives a la mítica saga per a un article independent. Aquí el tenim.

Aquest és el pòster promocional del primer Street Fighter, el de 1987, en un estil gràfic dels habituals en aquella època. I la primera conversió domèstica d'un Street Fighter és la del ZX Spectrum, precisament de la primera entrega:

Quin horror, oi? Podrien haver triat un dels molts altres microordinadors de l'època, el meu estimat MSX per exemple, però no, havien d'anar al pitjor de tots.

Aquesta és la caràtula americana de l'Street Fighter II: The World Warrior, la versió del qual en Super Nintendo és la primera que va sortir i la més venuda de totes, a més del quart joc més venut de la 16 bits de Nintendo, amb més de 6 milions de còpies. Tenint en compte que els títols més venuts de les consoles de La Gran N acostumen a ser els propis (Marios, Donkey Kongs, etc.), com que els tres primers de la llista són el Super Mario World, el  Donkey Kong Country i el Super Mario Kart podem dir que l'Street Fighter II és el videojoc third party més venut de la Super Nintendo. I l'Street Fighter II Turbo: Hyper Fighting és en setè lloc, amb més de 4 milions de cartutxos venuts. Aquell joc va marcar un abans i un després a la indústria i va ajudar a vendre milions d'unitats de la consola, i val la pena veure'n un anunci:

S'han fet moltes paròdies dels Street Fighter, però una que em fa gràcia compartir en aquest article és la de la pel·lícula City Hunter, protagonitzada per en Jackie Chan, en què es fa un enorme homenatge al joc:

Que gran... I ara mirem un dels personatges més estimats de la franquícia, la Chun Li:

La lluitadora xinesa ha estat parodiada des d'un punt de vista pujat de to en moltes ocasions, l'ésser humà és així i tira cap al recurs fàcil. Fins i tot a la pel·lícula d'animació, molt bona per altra banda, hi ha una gratuïta escena de dutxa protagonitzada per ella que quedarà a la memòria de molts seguidors de la saga. Però el més important és que la Chun Li és el primer personatge femení controlable de la història dels videojocs de lluita. Segons la Wikipedia (jo no ho sabia), també és coneguda per aquest motiu com a Primera Dama dels Jocs de Lluita.

Però una de les curiositats més interessants dels Street Fighter fa referència als noms d'alguns dels seus personatges. Concretament als quatre enemics finals del II, que no es podien seleccionar a la primera versió d'aquella segona entrega: per ordre de combats eren en Balrog, en Vega, en Sagat i l'M.Bison.

Són imatges de l'Street Fighter IV, però la composició s'acosta molt al que estava buscant, per tant ho donaré per bo. Segons el que ens van ensenyar, els personatges són (d'esquerra a dreta i de dalt a baix) l'M.Bison (que no Mr.Bison, ara veurem per què), en Balrog, en Vega i en Sagat.

Doncs no és així. En Sagat és l'únic que té el nom que li toca, de fet és l'enemic final del primer Street Fighter, però els altres els tenen tots canviats. El que coneixem com a M.Bison al Japó es diu Vega, en Balrog es diu en realitat M.Bison i en Vega, encara que sigui un personatge espanyol i el nom li escaigui, al País del Sol Naixent es diu Balrog.

La qualitat de la imatge no és massa bona, però si us hi fixeu es veu. Els noms als Estats Units i al Japó estaven canviats, només es respectava el d'en Sagat. Per què? Perquè el boxador M.Bison recordava massa el de la vida real M.Tyson. De fet, al primer Street Fighter ja hi sortia, però amb el nom de Mike. I ja vam veure a l'article sobre el Punch Out!! que no era fàcil el tema dels drets del famós púgil.

Per dissimular, doncs, van moure els noms i aquest va passar a l'enemic final, el tio de la roba vermella i la gorra, que al Japó es diu Vega. I aquest nom sonorament tan espanyol va passar al personatge espanyol, que va deixar de dir-se Balrog. Per tancar el cicle, el nom de Balrog va passar al boxador. I la M de "M.Bison" no és pas de mister (això seria "Mr."), sinó de Mike.

Heu vist la intro de la versió arcade de l'Street Fighter II? Doncs bé, hi deu haver alguna cosa políticament incorrecta perquè la versió en consola era així:

Aquesta era la de la Super Nintendo. Hi falten els dos lluitadors del principi, oi? Vegem la de la Mega Drive, de l'Street Fighter II': Special Champion Edition:

Ui, ara hi tornen a ser. Però no són exactament els mateixos, oi? És curiós com, segons la zona, hi ha unes coses que se censuren o unes altres. Depèn de la sensibilitat de cada lloc, ja que els japonesos són d'allò més transgressors amb el tema de la sang i el racisme, però als Estats Units i a Europa, potser per un exagerat sentit de la culpabilitat, està mal vista una intro on un lluitador blanc en deixi KO un de negre, no fos cas que s'ofengués algú. Crec que ho haurien d'haver deixat com estava i transmetre les possibles queixes (que haurien estat igualment malaltisses) a la Capcom japonesa, i rentar-se'n les mans.

Potser en els temps que corren no s'hauria permès que hi sortissin lluitadores femenines, per si en surten estomacades i algú juga al joc expressament per poder fer realitat denunciables instints maltractadors. Vés a saber, podríem debatre-ho molt llargament, però amb això del lluitador negre crec que es va voler filar massa prim.