Què estàs buscant?

diumenge, 18 d’octubre de 2020

Tutorial per reparar la safata de la Xbox

Fa uns anys vaig publicar una entrada sobre la modificació de la Mega Drive i la vaig batejar com a tutorial realista, atès que quan mirem tutorials tot sembla molt fàcil, bonic i net, però vull pensar que hi ha altres sapastres com jo, que es troben problemes inesperats, no tenen les eines adequades i treballen força més barroerament.

Doncs bé, abans que arribi la següent entrega de la "sèrie" on també va tenir cabuda una entrada sobre la restauració d'una Game Boy, avui parlaré d'una operació força més senzilla, però que potser necessiteu fer en algun moment i que, per mandra, podríeu cometre l'error d'ajornar sine die


El tutorial d'avui, ja ho avanço, és molt més senzill, no té absolutament cap complicació i fa una mica de vergonya i tot anomenar-lo "tutorial", però era una cosa que havia de fer, per molta mandra que em despertés -i me'n despertava molta-. 

Resulta que després de molt de temps m'havia tornat a comprar un joc per a la Xbox original, consola que em vaig comprar el 2009 pel meu esperit retro, tot i que abans ja tenia la Xbox 360, i vaig voler-lo provar per puntuar el venedor en un sentit o un altre, però... la safata dels discs no s'obria! 

Era molt estrany, ja que és una consola que no toco gairebé mai, però l'últim cop que ho havia fet s'havia obert sense cap problema. L'única manera de treure la safata, que feia sorolls però es notava que estava encallada, era, com passa amb els lectors de discs dels ordinadors, clavar un imperdible obert pel foradet que resulta que aquest ordinador consolitzat de Microsoft també té.


Evidentment, allò era una solució temporal, així que vaig mirar com es podia solucionar, i un cop verificat, amb el vídeo que em va servir de guia, que era una cosa factible, el primer obstacle era comprar les eines adequades, perquè els tornavisos Gamebit no van bé amb la Xbox, sinó que en requereix, a més del típic d'estrella, tres més, que són tres mides del tipus anomenat Torx, concretament els T10, T15 i T20

No són mides que hom tingui per casa si no és entusiasta del bricolatge i aquestes coses, així que vaig esperar que un dia es donés l'ocasió d'anar a un Leroy Merlin -amb la meva "pressa" habitual quan es tracta de fer mods i reparar coses- i hi vaig comprar un kit que tenia localitzat per la web i que incloïa aquests caps de tornavís, a més no gaire car. 


Sincerament, no recordo quina mida es feia servir en cada part del procés, però sí que s'han de fer servir totes tres, així que cal anar provant. Comencem girant la consola i localitzant els cargols grossos, en el cas del meu model, el conegut com a "Crystal", és ben fàcil perquè és translúcid i en no ser negre no es pot confondre res, ni tan sols les gomes que tapen els cargols de les cantonades, que s'han d'estirar amb compte i retirar, tot i que després es poden tornar a posar a lloc sense que perdi capacitat d'adhesió d'una manera visible.


Tocarà, també, carregar-se unes enganxines que tapen dos cargols més, una acció que representa que anul·la la garantia de la màquina, però bé, la vaig comprar fa 11 anys en un Cash Converters (per 24 euros, per cert), on li van posar enganxines pròpies, ves a saber per què -que jo sàpiga, no té cap xip ni cap altra modificació feta-. En tot cas, no crec que ningú tingui la garantia d'aquesta màquina vigent, així que és un detall sense importància, simplement que a sota d'aquestes enganxines hi ha dos cargols més


Quan acabem de treure els cargols, tornem a girar la consola, perquè quedi en la seva posició natural, i li traiem la part de dalt, cosa que ens permet veure, a l'esquerra, un lector de discs que és com els que fan servir els ordinadors, i tocarà separar-lo de la resta

No cal desmuntar del tot la consola, per a aquesta operació, sinó alliberar la part que ens interessa en aquest cas, així que haurem de treure cargols i estirar coses fins a cert punt i prou.


Hem d'identificar a simple vista on hi ha cargols que impedeixen que separem el lector de la resta de peces, i aquí haurem d'anar amb compte perquè són espais petits i si els cargols cauen per dins de l'estructura de la consola començarem a perdre temps per sapastres.

A la foto assenyalo un punt que inicialment no havia vist, perquè pot ser que sigui fàcil de passar per alt. 


La idea és separar el disc dur, que és l'element de l'esquerra, del lector de discs. Primer afluixarem el disc dur i alliberarem el feix de cables d'on estan recollits, per augmentar la maniobrabilitat del disc dur, i el deixarem repenjat a la carcassa inferior de la consola, com es veu a la foto.


Quan hàgim separat el lector de la carcassa, li traurem la peça negra de plàstic que té sota i que serveix per mantenir el lector quiet i estable, alhora que el separa dels components de la placa. És molt fàcil, i no té cap cargol. És estirar.

A continuació toca separar la llengüa grisa aquesta, el cable tipus IDE, del lector de discs, i també el cable groc que s'hi enganxa. Aquí cal estirar amb delicadesa, però estirar. Sense una por excessiva.



Per cert, suposo que és una obvietat, però val més que ens fixem en com estaven col·locades les peces al principi i que agrupem els cargols que traiem per tipus, perquè quan tot això acabi tocarà reconstruir la consola. 


Quan tinguem totalment lliure el lector de discs tocarà obrir-lo, i això es fa traient-li quatre cargols d'estrella i separant la carcassa de color gris clar que l'envolta. Molt senzill. 

I, ara sí, serà el moment de treballar en el problema que té la nostra safata, un problema de moment teòric, que veurem si amb les simplíssimes accions que durem a terme s'arregla o no. Creuem els dits perquè la ximpleria que representa que impedeix el seu correcte funcionament sigui el problema que té la nostra consola i no un de desconegut que no s'explica als tutorials, cosa que també m'ha passat alguna vegada. 


Un cop localitzada la safata en si, cosa molt fàcil perquè només que algun cop a la vida hàgim tingut qualsevol cosa que llegeixi CD, DVD o Blu-ray ja sabrem quin aspecte té, toca estirar-la una mica i trobar la goma, i retirar-la amb compte. Si tot va bé, encara estarà ben tensada, i si no... suposo que tocarà comprar-ne una de la mateixa mida. Però, per sort, la meva encara estava bé.

Ara ve la gràcia de tota aquesta història: representa que el problema és la brutícia acumulada. I ara hem d'agafar la goma i rentar-la amb aigua i sabó, i eixugar-la. La meva estava molt neta, ja he dit que no faig servir la consola pràcticament mai -cosa que espero que canviï algun dia-, però la vaig rentar igualment. 


Per si de cas, l'autor del vídeo que he esmentat que em va servir de guia afegeix, amb compte, una mica d'oli tipus 3 en 1, que això sí que sol estar present a totes les llars, a les guies que veiem als laterals, dentada la de la part dreta. I, en acabat, hi passem un paper perquè no regalimi gens i empenyem i estirem la safata diverses vegades, perquè l'oli arribi a tot arreu. 

Aquesta operació, ho reconec, em va semblar exagerada i innecessària, però com que la goma la tenia tan neta i tot plegat va funcionar, no m'estranyaria que el que realment hagués solucionat el problema hagués estat això, així que no costa res aprofitar que ho tenim tot obert i assegurar el tret. 



Un cop fet tot això, i per assegurar-nos que ha anat bé abans de tornar a tancar-ho tot, endollem la consola a la corrent sense fer res més, l'engeguem i comprovem que, pitjant el botó de la safata, ara sí que s'obre amb normalitat. I, si la cosa ha anat bé, ara sí, tornem a col·locar-ho tot on era i a gaudir de la Xbox i el seu respectable catàleg. 

Com podeu veure, més que un tutorial hipervaluós per fer alguna cosa extraordinària ha estat un tutorial sobre com obrir una Xbox per accedir al lector de discs, però el resum de tot plegat és que si la safata no s'obre bé, segurament només és qüestió de netejar-la. I, si no, de canviar-li la goma. Res més.


Per acabar, un regalet perquè veieu com és, per dins, una Xbox original. Aquestes coses, malgrat la meva inutilitat electrònica, em resulten fascinants, i quan obro una consola per fer-hi el que sigui m'agrada mirar-ne les entranyes. 

Espero que el "tutorial" us hagi resultat interessant, i si per desgràcia necessiteu arreglar la safata de la Xbox, que us serveixi d'alguna cosa. La propera vegada que escrigui en aquesta secció, però, espero fer-ho amb alguna cosa amb més substància. 




 


 










dilluns, 12 d’octubre de 2020

Jocs estranys: Trio the Punch - Never forget me...

Ser un ignorant en el món dels videojocs té avantatges. És una ignorància que no podré solventar mai perquè el meu interès per aquest sector ha anat creixent amb els anys, però inicialment només hi jugava i no m'interessava pel que hi havia més enllà dels metres quadrats de casa meva, i com que la indústria no s'atura, és impossible posar-se al dia. 

Bé, el cas és que això em permet descobrir videojocs que no coneixia malgrat que porto dècades jugant a consoles, i gràcies a això també puc anar nodrint aquest blog d'entrades, i avui en recupero una que feia temps que no tocava, la dels jocs estranys


Avui toca parlar del Trio the Punch: Never Forget Me..., una recreativa de 1989 creada per la mítica Data East que, juntament amb els videojocs Chelnov (1987) i Karnov (1988) forma part del que es coneix, sembla, com a "Deco-gee Trio". 

El flyer que veiem més amunt ja dona pistes sobre el fet que és una bogeria, però fixem-nos-hi bé, abans de parlar per parlar. El Trio the Punch és un beat'em up, gènere d'allò més normal i popular, en aquest cas sense profunditat, en què triem un personatge entre els tres disponibles -en Santos, un paio amb samarreta de tirants i gorra a l'inrevés; en Kamakura-kun, un ninja; i en Rose Sub, un bàrbar espadatxí- i avancem per pantalles tot lluitant contra enemics.


La cosa, però, comença a ser estranya per diversos motius: no totes les pantalles són amb desplaçament o scroll d'esquerra a dreta, algunes el presenten a l'inrevés i fins i tot de baix a dalt o de dalt a baix, però és que algunes directament són fixes. 

A més, els enemics que derrotem deixen anar uns cors que, en acumular-ne en prou quantitat, fan aparèixer l'enemic final de la pantalla, i si no aquesta pantalla no s'acaba mai. O no, perquè de vegades apareix pel seu compte només començar. Ja veiem, doncs, que les normes són una mica laxes. A més, els escenaris que ens trobem són de tota mena, des de paisatges tropicals fins a ciutats, el Japó medieval o el futur, sense cap mena d'explicació argumental


Però tot això, o el fet que els enemics finals de vegades siguin molt més fàcils que els comuns, que és un capgirament de les convencions del gènere, no és res comparat amb el disseny en si dels personatges i els escenaris, o amb situacions com poder saltar sobre les bales per fer-les servir de trampolins.

Això dels enemics de disseny esbojarrat és el que més destaca, amb situacions com ara que aparegui en Karnov del videojoc del mateix nom esmentat al principi fent d'enemic -amb moltes variants-, també d'enemic final en forma d'estàtua d'ell mateix portada per miniversions d'ell.


També hi apareix l'igualment esmentat Chelnov, i com a personatge no jugable el mestre del trio protagonista, un tal Mr. Chin, mestre d'arts marcials típic, que entre algunes pantalles ens permet jugar a una ruleta -sembla que seria herència del fet que aquest joc s'havia començat a desenvolupar amb la idea que fos un joc de taula japonès sugoroku- en què podem obtenir millores o perjudicis, però que també apareix com a enemic en un parell de pantalles. Una bogeria.

Els enemics de final de pantalla també són per llogar-hi cadires: a més de l'estàtua que deia més amunt, tenim també un gat maneki neko, un puny gegant de pedra, el Coronel Sanders (mascota de KFC) o una ovella rosa que, malgrat que la vencem, ens transforma en ella durant la pantalla següent, entre moltes altres propostes absurdes.


Al marge d'això, sembla que Trio the Punch és un joc amb problemes de control i jugabilitat, i alguns glitches que obliguen a reiniciar el programa, però la bogeria absoluta que presenta és tan atractiva que és una llàstima que no arribés a Occident.

De fet, el 2007 i només al Japó va sortir per a PlayStation 2 un recopilatori d'arcades amb el títol de Oretachi gêsen zoku que contenia aquest títol, però en aquesta banda del món en gaudirem (o no) per primera vegada quan arribi a la línia Arcade Archives a la PS4 i la Switch, cosa que està prevista que passi en els propers mesos. Amb candeletes l'espero. 
 




Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...