Què estàs buscant?

dimecres, 22 de febrer de 2017

Petits clàssics: Best of the Best - Championship Karate

El petit clàssic d'avui és un títol de lluita diferent del que estem acostumats a considerar quan parlem del gènere. No em refereixo a l'aspecte dels personatges, ni als gràfics, ni a la violència, sinó a una sèrie de característiques específiques que el fan destacar, encara que no hagi passat a la història com un dels videojocs de lluita més populars.


Si us fixeu en aquesta portada segurament pensareu que m'he equivocat, però no. Aquest Panza Kick Boxing és el títol que protagonitza l'entrada d'avui, el que passa és que quan va sortir el 1990 per a Amiga, Amstrad CPC i MS-DOS es deia així, i quan va passar a les consoles (excepte la Turbografx-16, per a la qual també va sortir el 1990 i amb el títol com l'hem vist) va canviar radicalment de nom, i se'l coneix -o a tots plegats ens sona més- pel nou títol.


Es tractava d'un videojoc de kick-boxing desenvolupat per la companyia francesa Loriciel, i és que es basava en el 6 vegades campió del món d'aquesta disciplina André Panza, també francès. 

Segons el que es podia llegir a la contraportada del joc a la versió de l'Amstrad CPC, almenys, l'empresa va seguir el lluitador durant mesos i va presentar aquest títol de lluita que es volia desmarcar de la llavors incipient moda del gènere amb una proposta diferent: buscava el realisme, la simulació del kick-boxing amb desenes de moviments (55, però se n'havien de triar 20 -o 16, segons la font- abans de cada combat) i ens posava a la pell d'un lluitador que s'havia d'enfrontar a rivals cada cop més forts, amb un sistema de paràmetres que milloraven a través dels combats i d'una modalitat entrenament pràcticament obligatòria, però que empitjoraven amb les derrotes.


Després de l'èxit als microordinadors se'n va fer una versió per a consoles (sí, ja existia la de la Turbografx-16, però em refereixo a consoles més implementades a les llars), concretament la Game Boy (al vídeo), la NES, la SNES i la Mega Drive.

El primer despropòsit va ser amb el títol: per tal de fer-lo més atractiu es va pensar que era més encertat canviar la disciplina i va passar a ser el Best of the Best: Championship Karate, tot i que no era un joc de karate i que el contingut romania inalterat. Com a curiositat, als mercats asiàtics es va dir The Kick Boxing. Potser es volia enganyar el públic fent referència a la pel·lícula d'arts marcials de 1989 Best of the Best?


Aquí el veiem en Super Nintendo. És fascinant la fluïdesa de les animacions, tot i que els gràfics són tan colorits com pixelats, molt similars a les versions de 1990. Poc va canviar en aquest sentit. 

El problema és que aquestes versions de consola o bé es van convertir malament o bé van posar de manifest tots els defectes del joc en arribar a molta més gent, però no tinc clar què va ser exactament per la diversitat d'opinions que hi ha sobre la seva qualitat.


Diverses anàlisis coincideixen en què la idea estava molt bé, la proposta era original i es desmarcava dels altres jocs de lluita, però la implementació era un desastre: massa moviments per recordar, pèssima detecció agreujada per un lleuger retard, l'entrenament és molt repetitiu i a més s'hi podia jugar des del principi i fer que els paràmetres fossin els màxims des d'abans de disputar el primer combat, i els rivals són un grapat de models que es van repetint i cap al final comencen a fer "trampes", perquè esdevenen poderosíssims de sobte.

La versió de la Mega Drive, a més, era compatible amb l'Activator, el mític accessori que en teoria detectava els moviments de tot el cos, avançat al seu temps però amb prou feines funcional, i la combinació d'un Best of the Best amb controls pèssims i el fallit perifèric donava uns resultats encara més nefastos. 

Així, segons el sistema triat i si valorem l'originalitat o el jutgem per uns aspectes o uns altres, el Best of the Best pot ser considerat un joc dolent o un d'entranyable malgrat que sempre se li han detectat defectes, restessin o no punts a la puntuació personal.




dimecres, 15 de febrer de 2017

8è aniversari de 3 Botons i START

Doncs vaig aguantant, estimades lectores i estimats lectors. El blog fa avui 8 anys (i 1071 entrades amb aquesta) i me'n vull fer ressò tot agraint el vostre suport, tant en forma de visites com, sobretot, comentaris. Som pocs, sí, però ben avinguts. 

En qualsevol cas 3 Botons i START també m'ha permès conèixer altres persones aficionades als videojocs i especialment en el darrer any m'he integrat més al blog conjunt Retroscroll, tot assistint a esdeveniments com a visitant i com a expositor al seu costat. I n'estic molt content i agraït.


Aquí em teniu, el quart per la dreta dels que estàvem de peu, a la quarta edició de RetroBarcelona. Aquest últim any puc dir que he jugat força més a videojocs, que feia temps que ho tenia pendent, i tanmateix no acabo de reduir la pila de "feina" que tinc en aquest sentit.

Però bé, el blog ha continuat, en general no m'han faltat idees i, per tant, la cosa continuarà. Almenys de moment, perquè l'últim quadrimestre de 2017 se'm presenta ocupadet i segurament m'estimaré més dedicar el meu escàs temps lliure als videojocs que a parlar-ne.


En fi, per tal de celebrar aquests 8 anys se m'ha acudit fer una llista de 8 videojocs que m'enduria a una illa deserta, entenent que hi arribaria per accident i suposant que en aquesta illa deserta hi hagués maneres de connectar les consoles i els televisors o carregar les bateries de les portàtils, i també un subministrament infinit de piles per als comandaments sense fils.

Si el concepte sembla massa poc realista, imaginem-nos simplement 8 títols que em quedaria si hagués de passar la resta de la meva vida només amb aquests 8. I no ha estat gens fàcil, però tampoc es redueix a una llista dels meus 8 videojocs preferits (alguns ho són, però d'altres no entrarien a la llista si fos només sobre els que més m'agraden), sinó que he hagut de pensar en videojocs dels quals no em cansaria fàcilment.

Per tant, havien de ser títols que quan hi jugo actualment els tanco perquè he de fer alguna altra cosa, no perquè em cansi jugar-hi gaire estona seguida. De videojocs que m'agraden molt però no per a llargues partides en tinc molts. Així que, amb aquestes condicions, la llista podria ser aquesta:



En realitat podria ser aquest, o el IV, o el San Andreas, però en principi em quedaria amb el Grand Theft Auto V de la Xbox 360 perquè, tot i que normalment jugo només a passar-me la història, el cert és que no em faria res passar-me-la algunes vegades més i, aquest cop sí, dedicar-me a fer el cabra, amb resultats que acostumen a acabar amb la mort del personatge però que sempre ens ofereixen un camí diferent i potencialment infinit.



No és que no me'n pugui cansar, però com que tindria els altres jocs ja aniria fent canvis: crec que he de triar-ne un de lluita, per desfogar-me (el GTA V també seria per a això, és clar), i els 2D m'enganxen més. Llavors, tot i que podria agafar-ne algun altre de similar, em quedo amb un Street Fighter i, concretament, el Street Fighter Alpha 2 de la Saturn, perquè reuneix l'essència de la saga i té un aspecte que em sembla deliciós.

No hi podria anar sense el Tetris de la Game Boy, un dels jocs de la meva vida, encara que faci anys que no hi jugo. És la mena de joc ideal per a fer treballar el cervell pel que fa als reflexos però alhora jugar sense pensar, distreure's de les preocupacions. 


Tampoc no podia faltar un Mario Kart, la meva saga preferida, i encara que el Mario Kart DS i el Mario Kart 7 m'agraden moltíssim i podrien ser aquí, el cas és que el Mario Kart 8, de la Wii U, és el més complet de la saga en tots els sentits. A més, encara no el domino al 100%, de manera que seria l'elecció perfecta.

Del Dragon Ball Advanced Adventure en vaig parlar en una entrada a Retroscroll, i no tinc cap dubte que me l'enduria a l'illa deserta perquè proporciona entreteniment durant moltíssim temps gràcies a la possibilitat d'enfrontar-se a l'aventura un cop rere l'altre amb molts personatges diferents, una aventura on es barregen les plataformes, els shmups i la lluita 1 contra 1, però a més el cartutx, de la Game Boy Advance, permet jugar directament a la modalitat de lluita si no ens ve de gust l'aventura. Un títol excel·lent.



El Super Mario 64 és l'únic títol de la saga que m'emportaria, i per diversos motius: no només és una obra mestra, sinó que és llarguíssim (encara l'he d'acabar) i, si triés la versió de la Nintendo DS en comptes de l'original de al Nintendo 64, de fet, és més llarg encara i permet controlar també en Luigi, en Wario i en Yoshi. Molt a prop quedaria el Super Mario Galaxy, de la Wii, però el cas és que ja me l'he passat un cop i només em quedaria fer-ho amb en Luigi.



Un joc arcade i tremendament addictiu seria qualsevol Bomberman dels bons, i tot i que tinc el Saturn Bomberman, per a molts el millor, voldria que la Mega Drive tingués representació en aquesta llista, de manera que em quedo amb el Mega Bomberman.



Finalment sé que el cos em demanaria algun videojoc d'esports, perquè és la mena de títol que em poso per distreure'm quan vull jugar però no sé exactament a què, quan voldria jugar a tantes coses alhora que no sé quina triar.

Els videojocs d'esports també són dels que tenen una vida potencialment infinita, i més si no els tens tan dominats que t'avorreixes (i si et passa això sempre pots controlar un equip dolent perquè hi hagi un al·licient. Actualment em decantaria pel FIFA 17 de la Xbox One, però també podrien haver estat un dels Virtua Tennis que tinc a la Xbox 360 o l'NHL 96 de la Mega Drive.

EXTRA

Tanco l'entrada, que espero que us hagi agradat, convidant-vos a dir-me quins 8 títols us enduríeu a una illa deserta pensant que no us arribin a cansar, i anunciant que, tot i que no és gran cosa, per primer cop celebro l'aniversari del blog amb un regal. No és un sorteig: regalo el codi per al Retro City Rampage DX de la Nintendo 3DS al primer que me'l demani. Per Twitter mateix, i així no l'escric en públic. 



Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...