Noms: Michiru Yamane

Diu la llegenda que l'any 1963 va néixer a la prefectura japonesa de Kagawa una nena que, quan tenia quatre anys, va començar a aprendre a tocar l'orgue electrònic, on amb el temps va aprendre a versionar cançons populars de rock.

Però també li va anar interessant la música clàssica, i als vuit anys sembla que ja feia composicions. Va estudiar en un institut especialitzat en música i a la universitat va aprendre a composar per a orquestra. 

Es deia, i encara es diu, Michiru Yamane, i després de tots aquests estudis i de trobar feina ensenyant, es va adonar que no li acabava d'agradar aquella feina, i va trobar una oferta de Konami i s'hi va presentar. 

Mai no s'havia plantejat ser compositora de música de videojocs, però els videojocs en si li agradaven, de fet eren un dels seus entreteniments principals en el seu temps lliure, i devia pensar "què coi...". 

Així va entrar a formar part, el 1988, del Konami Kureiha Club, l'equip de so de la casa, i tot i que al principi no les tenia totes perquè es pensava que no se'n sortiria programant-la, al principi només composava i tampoc va ser un problema.

D'acord amb la Wikipedia, la seva primera col·laboració va ser a la banda sonora del King's Valley II, de l'MSX i l'MSX2, a més del Risa no yôsei densetsu, per al Famicom Disk System, en tots dos casos del mateix 1988. 

Va treballar en diversos títols per a Game Boy, Famicom, MSX i recreatives, incloent-hi la saga Nemesis i el Detana!! Twinbee, però el 1989 va fer per primer cop la tasca de compositora principal:

Va ser el Ganbare Goemon 2, per a la Famicom, i després va col·laborar a la banda sonora del Rocket Knight Adventures (Mega Drive, 1993) i les dues versions de l'Sparkster, per a Super Nintendo i Mega Drive, el 1994. 

Aquell mateix any li va arribar un nou encàrrec en solitari, que la va introduir a la saga per la qual és més coneguda des del punt de vista musical:

Es tracta del Castlevania: Bloodlines, de la Mega Drive, amb una espectacular banda sonora que encaixa perfectament amb la seva formació clàssica i l'orgue electrònic, però que també respecta la música rockera de la saga fins llavors. Per cert, en aquest cas li va tocar programar la música, i no només composar-la.

Tres anys després, el 1997, sortia per a la PlayStation un altre joc de la saga, molt recordat i estimat encara ara, i en bona part per la banda sonora:

És el Castlevania: Symphony of the Night, i allà va poder treballar amb més llibertat i qualitat musical gràcies al suport CD. Com a curiositat, també va haver de fer efectes sonors, perquè l'equip anava curt de personal.

Però va continuar lligada a la saga, i va haver de tornar a treballar amb limitacions en composar música per a entregues de Game Boy Advance i Nintendo DS (concretament Aria of Sorrow (GBA, 2003), Portrait of Ruin (Nintendo DS, 2006, en col·laboració amb el mític Yûzô Koshiro) i Order of Ecclesia (Nintendo DS, 2008). Abans d'això, va treballar també a les entregues Lament of Innocence (PlayStation 2, 2003) i Curse of Darkness (PlayStation 2 i Xbox, 2005). 

Durant aquest temps també destaquen composicions per al Suikoden III (2002) i el Suikoden IV (2004), tots dos per a PS2, però després, el 2008, va deixar Konami i es va convertir en autònoma, situació en la qual va escriure música també per a televisió, cinema i animació, però no va deixar els videojocs com Otomedius Excellent (Xbox 360, 2011) o Skullgirls (multiplataforma, 2012).

Tampoc no és que trenqués relacions amb Konami, amb qui ha anat fent coses relacionades amb Castlevania, ni amb en Kôji Igarashi, creador de la saga, i ha aportat la música dels hereus espirituals de Castlevania anomenats Bloodstained: Curse of the Moon (2018) i Bloodstained: Ritual of the Night (2019). 

Aquí la tenim tocant en directe, perquè també ha participat en alguns concerts en viu, tot i que no gaires. 

Com veiem, és una de les grans compositores de música per a videojocs, tot unint les seves dues grans passions des que era petita. Un exemple de vida laboral basada en la vocació. 

  

Anàlisi: Untitled Goose Game

Ara que, des de fa un temps, estic més interessat en els jocs indies, que abans rebutjava per prejudicis, els faig més cas, tot i que n'hi ha tantíssims que és fàcil que es tapin els uns als altres.

Però de tant en tant en sorgeix algun que atrau l'atenció dels mitjans especialitzats -caldria veure fins a quin punt a cop de talonari-, i llavors m'hi fixo més, sobretot si tenen unes crítiques tan bones com el del joc que ens ocupa avui.

Untitled Goose Game, o el joc de l'oca sense títol, del petit estudi australià House House, sortia per a ordinadors i la Switch al mes de setembre del passat 2019, i arribava a PlayStation 4 i Xbox One al desembre.

N'havia llegit coses molt bones, però també que era molt curtet, de manera que el tenia a la llista de desitjos per quan alguna oferta digital el fes realment barat. Per circumstàncies de la vida, però, vaig agafar una oferta de subscripció del GamePass de la Xbox One, el servei de jocs a la carta amb un catàleg respectable, i aquest joc hi estava inclòs.

Etiquetat com un videojoc de trencaclosques i infiltració (i diria que té més de la segona que de la primera), ens posa a la pell, o a les plomes, d'una oca que es dedica bàsicament a fer bretolades en un poblet anglès.

A través de diversos escenaris, de fet no gaires, un total de 5, i tot seguint una llista de tasques que ens apareix si premem un botó, i que es van ratllant a mesura que les completem, el que fem és conduir l'oca per dur a termes aquestes tasques evitant que els humans ens ho impedeixin.

Sovint, però, haurem de provar-ho diverses vegades, perquè ens els primers intents ens enganxaran, i això ens obligarà a pensar diverses vies possibles tenint en compte el comportament del altres personatges. Fer-ho a la babalà, arriscant-nos de manera suïcida, no acostuma a ser la millor opció, atès que els humans corren més que nosaltres.

Són trapelleries, sí, però no hi ha violència. Parlem d'accions com enfonsar a l'aigua del petit estany d'un senyor la roba que la seva veïna tenia estesa, posar en un cistell diversos articles d'una botiga o llançar un vaixell de joguina a un canal.

No hi ha un argument que justifiqui tot això, ni parlat ni escrit. Senzillament comencem movent l'oca i, quan arribem a la primera zona, ens surten les tasques, cosa que també passa quan anem a les zones que es van desbloquejant.



Aquí em teniu lluitant per marcar un gol amb la física que es pot esperar d'una oca, una de les coses més ben aconseguides del joc.

Gràficament ja es pot veure que és senzill, amb una paleta de colors reduïda i dissenys no minimalistes, però sense gaires detalls ni textures. Ara bé, no trobem a faltar res en aquesta simplicitat, i tampoc en la musical, que es basa en notes de piano que acceleren o disminueixen la velocitat segons les accions del (o la) protagonista.

Untitled Goose Game es va fer viral quan va sortir, i sembla que ha aconseguit vendre més d'un milió de còpies (digitals, és clar), i m'ha agradat, és una cosa diferent, relaxant, però he de dir que potser les expectatives eren massa altes i això ha afectat la meva percepció. No sé si algun dia me'l compraré, però no tinc pressa per tornar-hi a jugar aviat i, en tot cas, hauria de ser a un preu molt reduït pel contingut que té. En tot cas, molt recomanable.