Fa poc vaig "crear" una "nova" secció al blog. Ja vaig explicar que no era ben bé això, però avui sí que puc dir que s'estrena un nou apartat, el de les lectures. Perquè hi ha llibres -molts- sobre videojocs, i encara que no soc de comprar-ne i llegir-ne gaires, existeixen les excepcions.
El primer de què parlaré, que pertanyia a la col·lecció del company Salore abans que me'l passés, és un títol que coneix tothom que està interessat en aquest petit gran món de l'entreteniment electrònic, i no en diré res que no se sàpiga, però al cap i a la fi és la meva opinió, el meu estil i les meves paraules, així que espero que serveixi per animar algú més a llegir-se'l, si és que encara queda algú que no ho hagi fet.
Console Wars: Sega, Nintendo and the Battle That Defined a Generation, de
Blake J. Harris i publicat originalment el 2014, és un llibre molt conegut, com deia, i ho és amb motiu. També és amb motiu -ara que he acabat el llibre ho he vist- que el personatge al voltant del qual es construeix aquest llibre sigui una persona reverenciada i que fes tanta il·lusió la seva visita a la darrera RetroBarcelona com llàstima que al final, a última hora, no hi pogués anar.
Abans de res, posem-nos en situació: ara ha passat molt de temps i és normal veure en Sonic en consoles de Nintendo i fins i tot compartint jocs amb en Mario, i només els més veterans recordem -els altres s'ho han de creure si algú els ho explica- que als anys 80 i 90
Sega i Nintendo eren les grans rivals a la indústria dels videojocs, abans que hi entrés Sony amb la seva primera PlayStation i tot se'n comencés a anar a prendre pel sac i deixés el panorama que tenim actualment, amb Sony contra Microsoft i la Gran N, ja no tan gran, jugant a una altra cosa, mentre Sega sobreviu com a creadora de
software, i no precisament de primera línia.
Doncs bé,
Console Wars és una
novel·la històrica, i ho dic sense fer broma, però en comptes d'explicar-nos intrigues medievals o de qualsevol altra època més llaminera per al públic general, ens situa a la batalla empresarial entre aquestes dues grans empreses amb
pedigree al món dels videojocs
entre 1990 i 1995, basant-se en centenars d'entrevistes per part de l'autor als actors clau en aquells esdeveniments.
El protagonista és en
Tom Kalinske (1944), l'home que des de la presidència havia revifat
Mattel en revifar, de fet, les línies Hot Wheels i Barbie, a més de ser un dels impulsors dels Masters de l'Univers. Doncs bé,
Sega el va fitxar perquè s'encarregués també de la divisió americana de la companyia, que era petita i maldestra, amb una Master System que als Estats Units no comprava ningú i una Mega Drive que havia sortit feia poc i que era gairebé una recreativa a casa, però que tampoc no acabava d'arrencar.
La resta, com s'acostuma a dir, és història, i en aquest llibre ens expliquen com les seves sàvies decisions del mestre Kalinske, el seu ull per als fitxatges i el seu
magnetisme van convertir aquella lamentable sucursal en una empresa tan
gran, poderosa i influent que no només va lluitar de tu a tu amb la fins llavors totpoderosa Nintendo -i durant un temps la va superar en percentatge de mercat i tot-, sinó que va fer quedar malament l'empresa mare japonesa, fins al punt de provocar una reacció que desembocaria en una guerra civil que, al seu torn, va destrossar tota la feina feta i va significar el principi de la fi de la companyia tal com la coneixíem.
Al mig de tot això, entre moltes altres coses hi ha fets tan interessants com la manera de redissenyar en Sonic per tal que esdevingués l'èxit que va acabar sent, la creació de la seva seqüela en territori americà i el seu innovador llançament mundial conegut com a
Sonic 2sday, les estratègies de màrqueting per posicionar Sega com una marca
moderna i provocadora davant de la més carrinclona Nintendo, i també la manera d'enfocar l'arribada de les noves tecnologies i diversos intents de col·laboració amb altres companyies que van acabar de la pitjor manera possible.
Al capdavall, no tot era a les mans d'aquest senyor, que es va haver d'enfrontar no només a l'enemic declarat, sinó als
pals a les rodes d'una Sega Japó encaparrada a prendre decisions estranyes i fins i tot un sector polític que començava a fixar-se en els temibles i violents videojocs.
Ens ho explica amb un estil d'allò més amè -i també criticat per la dramatització dels diàlegs reconstruïts, cosa que a mi no em suposa un problema perquè no és el més important d'aquest llibre ni em sembla tan exagerada- en Blake J. Harris, que aconsegueix una cosa que mai no m'hauria imaginat: que la lectura d'un llibre sobre màrqueting i polítiques empresarials em resulti tan
apassionant que he trigat
mesos a acabar-me'l, no només perquè ara tinc poc temps lliure i les lectures se'n ressenteixen, sinó també perquè constantment em trobava reflexionant sobre els fets tan interessants que s'hi expliquen.
I com s'expliquen: lluny de narrar-nos les coses tal com passaven, l'autor dedica força pàgines també a
companyies, persones i fets aparentment secundaris, però que acaben tenint sempre un resultat a la història principal. D'aquesta manera la tensió del relat queda perfectament distribuïda i tampoc no és tant un homenatge a Sega ni al personatge clau que va ser en Tom Kalinske, sinó que també reconeix trajectòries d'altres empreses i persones.
És clar que la història principal es mostra des del punt de vista de Sega, però es va redactar amb la participació de diverses personalitats també de la mateixa Nintendo, de manera que la veracitat dels fets està prou
contrastada com perquè entenguem que és això el que va passar de veritat. I, pel camí, com els videojocs van passar de ser una moda a una indústria cada cop més gran. Va ser en aquella primera part dels 90 que es va gestar tot això, i bona part de la "culpa" la va tenir aquest home.
Almenys a mi, que en sabia quatre pinzellades bàsiques, m'ha agradat molt conèixer tota mena de detalls que desconeixia, i també m'ha servit per
mitigar una mica la meva animadversió cap a Sony: no va ser la culpable directa de l'abandonament de Sega del món del
hardware, sinó que es va limitar a clavar l'últim clau d'un taüt que havia fabricat la mateixa Sega des del país del Sol Naixent. A més, el meu principal problema amb Sony i les seves PlayStations és que el màrqueting els fa tota la feina, encara que no sempre tinguin el millor producte. Doncs bé, l'època de més èxit de Sega es basava en exactament el mateix principi.
Ja tinc ganes que es faci aquest
documental que representa que està en producció des de fa temps, així com la
sèrie de televisió en què s'ha convertit el que originalment havia de ser una pel·lícula. Crec que fins i tot per a algú que no estigui gaire interessat en els videojocs, el format audiovisual farà que
Console Wars sigui una història per a tota mena de públics. Per als amants dels videojocs, especialment els que som més vells, si el llibre és una delícia segur que les seves adaptacions també ho seran.
