Què estàs buscant?

dilluns, 13 d’agost de 2018

Jocs que no van sortir del Japó: Pulseman

La Mega Drive no està mancada de videojocs de plataformes, i força bons i emblemàtics, més enllà de la saga Sonic, és clar. Tenim títols de la mateixa Sega, com el Ristar, mítics títols amb llicència Disney, com el Castle of Illusion o el Mickey Mania, o d'originals però de third-parties, com el Dynamite Headdy o el Rocket Knight Adventures.

Un dels que s'acostumen a posar a la llista dels millors plataformes de la Mega Drive, però, és un títol que es va quedar al Japó i que és el protagonista de l'entrada d'avui.


És el Pulseman, nom que llegit a la castellana -no a la catalana, compte!- pot recordar cert president exiliat i certa cançó tradicional alemanya ("Bi-Ba-Butzemann"), però que no hi té res a veure, ni argumentalment ni en el seu desenvolupament. 

Va sortir al Japó el 1994 i el signava Game Freak, companyia coneguda pel desenvolupament d'una saga que potser coneixeu i que té el nom de Pokémon. A més, el director i dissenyador artístic del joc era en Ken Sugimori, que també és el responsable dels dissenys de l'esmentada saga. Poca broma.


La premissa és d'allò més curiosa i sembla força interessant: el protagonista és el fill d'un científic que va crear una intel·ligència artificial de la qual es va enamorar profundament fins al punt de digitalitzar-se ell mateix i entrar a l'ordinador on era ella.

El noi, en Pulseman, pot viure al món humà i domina l'electricitat, que li permet desplaçar-se i lluitar. Ho haurà de fer contra la banda creada pel seu pare, corromput i convertit en un malvat ciberterrorista.



A través de diversos escenaris situats al nostre planeta però en versions futuristes molt diferents de les actuals, Pulseman ens ofereix una aventura en set ciutats, que són set pantalles força llargues (es pot triar l'ordre entre Japó, Estats Units i l'Índia al principi), i posseeix l'habilitat de deixar anar descàrregues elèctriques i rebotar com una pilota amb l'energia que acumula cada cop que esprinta, a més de moviments més simples de puny i cop de peu per executar de prop quan no té l'energia carregada.

És una llàstima que un títol amb uns gràfics i una jugabilitat tan bons, amb sprites grans i molt colorits i uns controls precisos i fluïds, no sortís del seu país d'origen. Tècnicament, però, no és que no sortís del Japó. El que passa és que es va fer de manera limitada: el 1995 va formar part als Estats Units del catàleg del Sega Channel (el servei pioner de descàrrega de jocs de la Mega Drive, tot i que eren temporals i anaven rotant, i no sempre eren les versions senceres), i el 2009 va arribar a la Consola Virtual de la Wii, única manera de jugar-hi a Europa de manera legal i sense importar el cartutx original... que ja no està disponible perquè va tancar fa uns mesos.

Buscar l'original segurament no és recomanable, ni tan sols si som puristes, perquè una ullada ràpida a eBay ens demostra que per aquest joc en demanen centenars d'euros. Tant de bo s'acabi rellançant d'alguna manera.


dilluns, 6 d’agost de 2018

Les primeres protagonistes femenines de la història dels videojocs

Els personatges femenins, tant als videojocs com en qualsevol altre mitjà d'entreteniment, encara han de fer un camí més llarg cap a la igualtat de gènere que no pas les dones del món real, que ja és dir.

Tradicionalment han estat personatges estereotípics: princeses en perill, lluitadores amb menys roba que els seus rivals masculins o, en el millor dels casos, secundàries amb funcions de recolzament.



S'ha avançat força, és veritat, i actualment tenim força exemples de protagonistes femenines tant sexualitzades com no, o d'altres com la Lara Croft, que abans ho estaven i ara estan dissenyades d'una manera més adequada. 

Feta aquesta introducció, el que em proposava era saber quina havia estat la primera protagonista de la història dels videojocs.


I va ser la Lady Bug, del joc del mateix nom, que va arribar a les recreatives l'octubre de 1981 inspirant-se força en el Pac-man.

Curiosament, la primera que va gaudir de popularitat va ser la Ms. Pac-man, de desembre de 1981, que en el fons era la feminització d'en Pac-man, el mític personatge nascut l'any anterior.


Que el seu nom fos una referència impossible d'ignorar al que podríem deduir que era el seu marit no ofereix precisament la imatge de personatge femení independent i tot plegat, però. La il·lustració de la recreativa original, tampoc.

Però el que hem vist fins ara no eren personatges humans. El primer exemple que n'he trobat, tot i que a les descripcions sempre diu que és "un dels primers" pertanyents a la nostra espècie, va ser aquest altre:


Girl's Garden com a mínim va ser un dels pioners en aquest sentit, a més del primer joc d'en Yûji Naka, el pare den Sonic.

La protagonista d'aquest joc de 1984 per a la SG-1000 es deia Papri i havia d'evitar que el seu xicot se n'anés amb una altra noia tot recollint les flors d'un jardí. En fi.


Al Ninja Princess, un altre de Sega, de 1985 i per a recreatives, teníem una hàbil kunoichi com a protagonista. 

Això ja és més el que buscàvem, i segurament hi té alguna cosa que el joc fos dissenyat per la senyora Rieko Kodama (Phantasy Star). Per desgràcia, és més coneguda la versió per a Master System, anomenada The Ninja i amb un paio com a protagonista.


Podem esmentar exemples posteriors de protagonistes femenines allò que en diuen "empoderades" -cosa que odio perquè és un calc de l'anglès-, com la Toby "Kissy" Masuyo del Baraduke o la Samus Aran de Metroid, però més o menys ja hem vist diverses pioneres i les seves característiques.

Com deia al principi, queda molta feina per fer i encara hi ha molts personatges femenins poderosos i independents, però alhora estereotipats. Vull pensar que ara que la igualtat de gènere és un tema molt més important i debatut els videojocs també acceleraran en aquest sentit.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...