Jocs que no van sortir del Japó: Aconcagua

Buscant un candidat per a una nova entrega d'aquesta secció m'he topat amb un joc del qual no havia sentit a parlar mai, però que té una història ben curiosa, especialment per les intencions amb què es va fer i el resultat final d'aquell projecte.

Aconcagua és un títol que va sortir per a la PlayStation l'1 de juny de 2000, dos mesos després que sortís la PlayStation 2, i que, per la informació que se'n troba, podria ser un intent de Sony d'obrir mercat a Sud-Amèrica en general i Argentina en particular.

Perquè la història té lloc al país fictici de Meruza, independitzat de l'Argentina i dominat per una dictadura (ja se sap que la independència només porta a sistemes de govern totalitaristes i a repressió, oi? Això diuen. En fi...), on la Pachamama, la líder d'un moviment democràtic contra aquesta dictadura, pateix un atemptat amb bomba durant un viatge en avió.

Però resulta que hi ha supervivents, quan l'avió s'estavella a la muntanya d'Aconcagua, situada a la província de Mendoza, que existeix a la realitat i que té un nom sospitosament similar al del país fictici del joc (i no, ho he mirat i en principi no hi ha cap mena de nacionalisme a Mendoza). 

L'objectiu del joc és portar els supervivents fins al peu de la muntanya sense que morin -els responsables de l'atemptat ens continuaran atacant durant el camí-, i es fa a través d'una sèrie de decisions que fan que Aconcagua sigui un joc de supervivència amb forma d'aventura gràfica, un point-and-click, amb trencaclosques, però també força metratge d'escenes animades, en què segons el que fem podem tenir finals diferents, amb més o menys morts. 

Com podem veure al vídeo, el joc està doblat a l'anglès -i destaca l'excel·lent pronunciació del periodista japonès Kato, que és el personatge que controlem-, encara que els textos estan en japonès. Per tant, és relativament jugable encara que no sapiguem japonès, o almenys és fàcil assabentar-se de la història.

Però, malgrat aquests esforços -encara que l'anglès no és la llengua de l'Argentina, però és evident que la intenció era que triomfés almenys als Estats Units, on havia de sortir cap a finals de 2000, segons la Wikipedia-, el cas és que l'Aconcagua no va sortir del Japó, així que queda com una curiositat, perquè tampoc no és que sigui gaire conegut ni com a joia exclusivament japonesa.

Noms: Akira Watanabe

Qui m'ho havia de dir, que el 2018, i a pocs mesos de fer els 10 anys, hauria aconseguit no només recuperar algunes seccions abandonades -no totes són igual de susceptibles de rebre noves entregues-, sinó també crear-ne una de nova...

És el cas de la d'avui, a la qual tinc la intenció de parlar de persones que han fet aportacions importants a la història dels videojocs, però que no són necessàriament els grans noms com Shigeru Miyamoto, Yû Suzuki o Hideo Kojima.

No he estat capaç de trobar-ne cap més imatge, ni més gran, ni més recent, però aquest senyor és l'Akira Watanabe, il·lustrador que va deixar la seva empremta en diversos videojocs, sobretot en portades, i que si he descobert ha estat precisament perquè vaig voler saber qui era el responsable d'una imatge que m'encanta, em desperta nostàlgia i em porta molts records de la meva infantesa cada cop que la veig.

De fet, el que em provoca aquesta sensació quan veig la portada del Sonic the Hedgehog (Mega Drive, 1991) és la imatge del mateix Sonic, més que no pas el conjunt.

I és que, segons la informació que se'n troba per internet, no està confirmat que aquesta portada la dissenyés el senyor Watanabe, però el protagonista sí, o si més no es va treure de la portada japonesa, que en aquest cas sí que és obra de l'il·lustrador al 100%.

M'encanta aquesta imatge icònica de la mascota de Sega, feta amb aerògraf, i m'encanta veure-la sigui on sigui, amb el fons que sigui, el cas més recent el del primer joc a la versió digital de la línia Sega Ages per a la Switch.

També va dibuixar les il·lustracions del manual d'instruccions, i el 1992 tornava a fer portada i manual per al Sonic the Hedgehog 2, altre cop amb un estil anomenat MTV.

Aquesta portada sí que no s'assembla gens a la que vam rebre a Europa, que era la mateixa que la nord-americana, dibuixada per en Greg Martin, artista llegendari que algun dia espero homenatjar en aquesta secció.

Amb en Sonic hi tornaria a treballar en fer les il·lustracions del manual (el japonès, no el nostre, per desgràcia) del Sonic CD (1993), la més emblemàtica de les quals segurament aquesta de l'eriçó blau amb l'Amy Rose.

I amb les portades del Sonic 3 (Mega Drive, 1994), el Sonic Chaos (Game Gear, 1993) i el Sonic Triple Trouble (Game Gear, 1994), totes en versió japonesa, i de fet la del Sonic Chaos, allà Sonic & Tails, només va ser la de la Game Gear perquè al país del Sol Naixent no va arribar a sortir en Master System, descontinuada. Als 3 mercats seria el responsable del disseny dels personatges de la portada del recopilatori Sonic Jam (Saturn, 1997).

Però deixant de banda la mascota, una de les imatges que més associem a Sega és la d'un estimat joc de conducció, la portada del qual va dibuixar el mestre Watanabe per a les edicions domèstiques.

Era la de l'Out Run de la Master System (1987), o la seva versió japonesa, la Mark III, amb un disseny que es reutilitzaria per a les conversions de PC Engine, MSX2 i, evidentment, Mega Drive més endavant. Val a dir que és "una mica" millor que la de l'Out Run de Master System que vam rebre a Occident.

Poso la versió europea perquè la qualitat de la imatge és millor, però la il·lustració del Turbo Out Run de la Mega Drive (1992) també la va signar l'Akira Watanab, hi podem reconèixer l'estil, similar al del primer Out Run.

Molt diferent del de la portada de l'Out Run 2019, exclusiu de la Mega Drive de 1993, que aquest cop canviaria a les versions occidentals.

El mateix passava amb l'Out Runners en versió Mega Drive (1994), al Japó encarregat a ell, en aquest punt ja clarament el dibuixant oficial de portades de la saga, però als Estats Units amb una altra versió i a Europa... inèdit.

Però no només treballava per a Sega, encara que hi va deixar la seva marca, sinó que també va fer feines, per exemple, per a Jaleco, amb aquest Battle Unit Zeoth de Game Boy (1991), entre altres obres.

Al seu currículum també trobem les portades japoneses del Pengo de la Game Gear (1990) i, per a la Super Nintendo, del Super E.D.F. (1991) o del Bahamut Lagoon (1996). Que quedi clar, doncs, que no era artista de Sega. 

Amb la informació que trobo aquí sembla que també va fer de dissenyador de l'interior d'alguns videojocs, no només de portades, però és per les il·lustracions per les quals és conegut. No gaire, de fet, almenys pel gran públic, i per això el vaig voler reivindicar des que el vaig descobrir tot buscant qui havia fet aquella portada del Sonic tan important per a mi.