El personatge: Mike Haggar

A l'Edat Mitjana els reis eren autèntics líders, guerrers que comandaven exèrcits i arriscaven la vida als camps de batalla. O almenys això és el que se'ns explica ara. Potser és exagerat, però segur que el seu paper estava més justificat que no pas el dels anacrònics monarques de l'actualitat.

Als alcaldes, els reis electes de les ciutats, no se'ls exigeix tant, però n'hi ha que són autèntics guerrers, com és el cas del personatge que avui protagonitza una entrada del blog que pertany a aquesta categoria.

En Mike Haggar (oficialment Michael Duncan Haggar), nascut el 1943 segons la fitxa del seu debut, és un exemple -segurament excepcional- d'alcalde incorruptible, perquè el coneixem al Final Fight (1989) quan la banda criminal Mad Gear segresta la seva filla per tal de forçar-lo a acceptar els suborns que ja li havien ofert per fer els ulls grossos davant les seves accions, bàsicament un acord com el que tenien amb l'anterior alcalde de Metro City.

Però, evidentment, no és només un alcalde exemplar i "guerrer" per això, sinó perquè és un exlluitador professional que en aquest cèlebre títol, de recreativa però portat a diversos sistemes, torna a ensenyar músculs per combatre la banda i rescatar la seva filla al costat del seu aspirant a gendre, en Cody, i l'amic comú Guy. 

Com podem veure aquí, fa poc que va fer els 75 anys. En fi, aquest perfil ens explica que havia guanyat el torneig Street Fighter, una dada que li dona profunditat al personatge, però que en realitat no està recolzada per cap joc de la franquícia que també pertany a Capcom.

És com quan es diu que el Follet Tortuga va guanyar alguna edició del Gran Torneig de les Arts Marcials Tenkaichi Budôkai, que ens ho creiem, però no se'ns ensenya. El cas és que té experiència lluitant, i ho demostra a la saga Final Fight, de la qual se suposa que és el segon personatge més important, per darrere d'en Cody, però resulta que és tan popular que molta gent el considera l'autèntic protagonista.

Aquí el teníem en acció. Certament és un personatge imponent, físicament poderós i amb tècnica de wrestler, sovint comparat amb en Zangief de la saga Street Fighter, on per cert és reclamat per molts fans que no entenen com hi han pogut aparèixer en Cody, en Guy i diversos enemics de final de pantalla dels Final Fight, però en canvi l'alcalde de Metro City només hi ha aparegut com a personatge no jugable, de fons, en pantalles com les d'en Guy, o en picades d'ullet com la roba alternativa d'en Zangief a l'Street Fighter IV.

Tornant a la seva història en si, la raó per la qual es considera el protagonista de Final Fight, potser més de la saga que no pas del primer joc, és tan senzilla com que es tracta de l'únic personatge que ha sortit en totes les entregues.

El tenim al Final Fight 2 (Super Nintendo, 1993) amb dos nous companys enfrontant-se altre cop a una nova versió de la banda Mad Gear, que ara ha segrestat la xicota d'en Guy i el mestre d'en Mike, i al Final Fight 3 (Super Nintendo, 1995) és un dels quatre personatges que es poden controlar, ara contra una banda criminal nova del tot i anomenada Skull Cross Gang.

Al Final Fight Guy, exclusiu de la Super Famicom i de 1992, en què es corregia el problema del port del primer joc -on faltava en Guy- posant-lo a ell en comptes d'en Cody, en Mike és l'únic que repeteix.



És curiós també veure'l en aquesta paròdia oficial, el Mighty Final Fight, que va sortir per a la NES el 1993. La història és més o menys la mateixa, però s'explica amb humor.

Fem un salt endavant en el temps, perquè la saga tal com la coneixíem tornaria, però amb títols que canviaven radicalment respecte a la trilogia original i el seu parell de derivats.



Era l'any 1999 i Capcom va desenvolupar per a Sega el Final Fight Revenge, el primer títol de lluita 1 contra 1 de la saga, que fins llavors havia pertangut al gènere beat'em up.

Un entorn 3D, personatges poligonals i una plantilla de 10 personatges, tots provinents del primer Final Fight, donaven forma a aquell videojoc que no va tenir gaire èxit, sobretot en un gènere del qual Sega ja anava ben servida gràcies a diverses sagues. L'any 2000 va tenir conversió a la Saturn, i va ser l'últim títol que s'hi va llançar oficialment.



El 2006, per als mercats estatunidenc i europeu, i per a les consoles PlayStation 2 i Xbox, va aparèixer el que seria l'últim títol de la saga, i l'únic que és un beat'em up poligonal.

Parlem del Final Fight: Streetwise, un autèntic fracàs, que ens posava a la pell d'en Kyle, el germà petit d'en Cody, però que a la modalitat arcade permetia controlar el trio original, incloent-hi, és clar, en Mike Haggar.



Fora de la saga en Mike Haggar també ha tingut aparicions en diversos videojocs, com és el cas d'una altra sèrie, aquest cop la que es va iniciar amb el Saturday Night Slam Masters (1993), joc de lluita lliure de recreativa que es va portar també a la Super Nintendo, la Mega Drive i l'FM Towns Marty, i on veiem l'alcalde gaudir amb la seva competició preferida.

El mateix any va tenir una revisió, Muscle Bomber Duo: Ultimate Team Battle, i el 1994 la segona part, Ring of Destruction: Slam Masters II, però cap dels dos títols va arribar a sistemes domèstics.



Malgrat que, com deia força més amunt, no se l'ha convidat a formar part de la plantilla seleccionable de cap Street Fighter, el més proper que tenim, i aquest cop amb èxit de crítica i públic, és la seva presència al Marvel vs Capcom 3 (PlayStation 3 i Xbox 360, 2011) i la seva edició definitiva, Ultimate Marvel vs Capcom 3 (per a les mateixes consoles i la PS Vita el 2011, per a PS4 el 2016 i per a Xbox One i PC el 2017), a més del més recent Marvel vs Capcom: Infinite (Xbox One, PS4 i PC).



Fora de la lluita, sigui beat'em up o 1 contra 1, el podem veure com a aliat a l'RPG Namco X Capcom (PlayStation 2, 2005) i també com a personatge desbloquejable al DLC del Dead Rising 3 (Xbox One i PC) anomenat Super Ultra Dead Rising 3' Arcade Remix Hyper Edition EX Plus Alpha, de 2014, i que vèiem al vídeo.

A banda d'això ha fet cameos tant en altres videojocs (en alguns Street Fighter o el Super Puzzle Fighter II Turbo) com en els còmics d'Street Fighter i fins i tot a la sèrie animada que no és la que ens va arribar a nosaltres i que es considera bona, sinó una altra de disseny i animació diguem-ne senzills -típicament americana dels 90- que es va emetre entre 1995 i 1997. 



L'episodi sencer el tenim aquí, i es diu Final Fight. En aquesta versió, però, el veiem vestit i no participa en el rescat de la seva filla, que deixa en mans d'en Cody, en Guy i la parella formada per en Ryu i en Ken.

Sens dubte, en Mike Haggar és un personatge estimat no només de la saga que el va veure néixer, sinó de l'univers Capcom en general. La seva fortalesa física i mental, especialment quan ocupa un càrrec polític, l'han fet tan popular i recognoscible que li havia de dedicar aquesta entrada.

Cinema: Ready Player One

Per a les entrades sobre pel·lícules acostumo a fer servir el meu altre blog principal, Cementiri de Pneumàtics, però suposo que estareu d'acord amb mi que, en aquest cas, atès el tema que tracta, és més lògic que publiqui la crítica aquí, tal com vaig fer amb En Ralph, el destructor i Pixels.

És veritat que Ready Player One fa un homenatge a la cultura popular en general, amb referències al cinema i als còmics, però els videojocs són la part més important del seu univers que, al capdavall, té lloc en un videojoc.

Dirigida per l'Steven Spielberg, gran amant dels jocs i de la cultura popular i especialista en narrar aventures com aquesta als 80 i als 90, la pel·lícula adapta el llibre del mateix nom escrit per l'Ernest Cline i publicat originalment el 2011, que encara no he llegit però que vull fer en anglès, quan el trobi a un preu acceptable per a mi.

Volia fer-ho abans que se n'estrenés el film, però al final no he tingut temps i he fet l'excepció, també empès perquè parlaven molt bé de la pel·lícula com a espectacle visual i ple de referències, i deien -ho diuen tots els que han consumit les dues versions- que hi ha força diferències amb el llibre en aquest sentit, de manera que tot plegat fa que siguin productes força diferents i se'n pugui gaudir en un interval de temps curt entre un i l'altre. A més, suposava el retorn al cine en parella després de més de 8 mesos, que són gairebé els que té la nostra filla.

En fi, Ready Player One té com a protagonista en Wade Watts (Tye Sheridan), un noi que viu en un barri de barraques en forma de torres de caravanes a Columbus, Ohio, l'any 2045. Hi viu amb la seva tieta, i es passa el dia -com sembla que fa tothom, una de les coses no gaire explicades del film- connectat al món virtual d'OASIS, que representa que permet jugar i també treballar.

És un MMOSG, o un joc de simulació online multijugador massiu, dividit en múltiples espais temàtics a què hom pot accedir per tal de passar-s'ho bé i prou, però també hi ha la possibilitat de trobar l'Ou de Pasqua que el seu creador, en James Halliday (Mark Rylance), hi va amagar i que requereix la superació de tres proves, la primera de les quals al principi de la pel·lícula ningú ha superat.

L'empresa que proporciona l'equipament que fa possible accedir-hi, Innovative Online Industries (IOI), té també un exèrcit de gairebé esclaus, jugadors endeutats, que treballen per trobar aquest Ou de Pasqua que garantirà a qui el trobi la propietat d'OASIS i, per tant, una riquesa inimaginable.

Arribat aquest punt ja hem vist algunes referències recognoscibles -algunes directament en forma de logos-, però la cursa que representa el primer gran moment d'acció de Ready Player One ens n'ensenya unes quantes més, i ara no necessàriament de videojocs, sinó de coses com Back to the Future, King Kong o Akira, i sí, tal com diuen del llibre, de vegades s'expliquen innecessàriament.

A partir d'aquí anem coneixent els altres personatges principals de la història, primer a través dels seus avatars i després en les seves identitats reals, però els més propers al protagonista, que a OASIS es diu Parzival, són l'Art3mis (Olivia Cooke), una rebel que lluita contra l'IOI, i l'Aech (Lena Waithe), el millor amic d'en Wade a la realitat virtual.

Argumentalment no té gaire cosa més per explicar que l'aventura de trobar les claus que donaran accés a l'Ou de Pasqua, després d'unes proves que serveixen per regalar-nos referències i més referències i uns efectes especials excel·lents, i en què les coses no seran gens fàcils per culpa dels dolents, que no podien faltar en una història d'aquestes característiques i que en aquests cas són en Nolan Sorrento (Ben Mendelsohn), president de l'IOI, i el seu exèrcit de Sixers, que els ataquen a la realitat virtual i a la vida real.

Al clímax de la pel·lícula gaudirem de batalles campals en què haurem d'estar atents -però tampoc gaire- si no ens volem perdre els cameos de diversos personatges que reconeixerem de seguida amb un mínim de cultura general.

Llegia en alguna banda que una de les coses que s'han perdut en els anys que han passat des que es va publicar la novel·la i se n'ha fet el film és el caràcter d'història per a un públic reduït, uns "frikis" que se sentien reconeguts en aquell llibre que parlava de coses que gairebé només els agradaven a ells, però que ara han esdevingut tan conegudes pel públic general que el que podria haver estat una pel·lícula de culte és un blockbuster més de Hollywood.

La part positiva d'això -a banda dels calés que ha generat- és que veient-la s'ho pot passar bé qualsevol mena de públic amb interès pel cinema d'aventures, sense necessitat de tenir uns grans coneixements sobre les obres que hi surten referenciades -pel que fa a videojocs, coses com Street Fighter, Halo, Donkey Kong o la mateixa Atari 2600- perquè, al capdavall, no són coses precisament desconegudes. En el fons passa com amb la paraula "friki", que ha perdut el sentit de tants usos que se li estan donant des de fa temps.

Com no podia ser d'una altra manera, també tenim la història d'amor, que no té cap conflicte i que és extremament previsible, però que no és res més que un premi per al públic que sap quin és el nivell de profunditat d'allò que ha anat a veure.

Potser fa l'efecte que no parlo gaire bé de Ready Player One. No voldria deixar una impressió equivocada: m'ha agradat força. Però cal avisar que el seu argument té forats, que deixa preguntes sense resposta (com ara "què fa la gent quan no és a OASIS?", "com pot ser que fins ara ningú hagués superat la primera prova?" o "què fa la gent que no participa en la cerca de l'Ou de Pasqua?") i que no té sorpreses ni girs inesperats.

Ara bé, és un festival d'efectes especials, moments trepidants i picades d'ullet als frikis i no tan frikis que ens arrenquen més d'un somriure en tocar-nos la fibra.

Unes picades d'ullet que, com deia més amunt, comenten que són diferents de les del llibre, i és que, senyores i senyors, escrivint es pot parlar de qualsevol cosa, però si s'ha de mostrar en pantalla ja entrem en conflictes de drets, i és normal i comprensible -qui ho critiqui parla sense saber de què parla- que coses com DC Comics tinguin un pes especial en una pel·lícula de la Warner Bros., propietària també de l'editorial rival de Marvel.

Això no evita, però, alguna petita referència a la franquícia Star Wars, des de fa temps germanastra de Marvel per l'adquisició de totes dues per part de Disney, i és que parlant la gent s'entén.