Què estàs buscant?

S'està carregant...

dissabte, 24 de setembre de 2016

Sèries i videojocs: Hill Street Blues

La vida és massa curta, fins i tot vivint els 119 anys que jo penso viure -per poder posar un peu al segle XXII- com per fer tot allò que ens proposem. Les meves aficions, a més, demanen massa temps, i que m'agradin els videojocs, els còmics, els llibres, el cinema i les sèries de televisió, tot junt, és una mena de maledicció. 

Ho dic, per exemple, perquè hi ha sèries que m'agradaria veure però sé que segurament no tindré temps per fer-ho. Una d'elles és un clàssic emès originalment entre 1981 i 1987, amb 146 episodis, que duu el nom de Hill Street Blues (a l'estat espanyol es va poder veure com a Canción triste de Hill Street, lamentable traducció, tenint en compte que la gràcia de "blues" era que es referia als policies, uniformats de blau).


Aquest drama policial va tenir un èxit brutal de crítica, però les audiències no van ser bones, i malgrat això en aquella època els directius de televisió no tenien tantes ganes de carregar-se allò que no funcionava bé i va durar força. A més, la sèrie va ser pionera en molts elements que després es veurien en desenes i desenes de sèries: actors i actrius afroamericans entre els protagonistes, trames i subtrames relacionades i que duraven diversos episodis, ús de càmeres a l'espatlla i temes com la corrupció o el racisme, entre altres coses. 

Per què explico tot això? Doncs perquè l'altre dia, que no sé com vaig anar a parar a la pàgina de la Wikipedia que en parla, vaig descobrir que se n'havia fet un videojoc.


Va sortir el 1991, amb la sèrie ja acabada, i el signava Krisalis Software per a PC (al vídeo), Amiga i Atari ST. Però en comptes de pertànyer al gènere de les plataformes d'acció, com podríem esperar d'una manera natural i comprensible, resulta que no té res a veure amb això.

Al vídeo veiem com va la cosa: nosaltres som a la centraleta i després controlem els agents de policia assignant-los accions segons uns botons, com en una aventura gràfica, però en aquest cas sense haver de parlar ni resoldre trencaclosques. Un títol més aviat d'estratègia que no pas d'acció.

L'objectiu és manteir els índexs de criminalitat de cadascuna de les zones al mínim possible, però sembla un sistema poc àgil des del punt de vista jugable. I es complica quan hem de controlar diversos policies i zones alhora. Tanmateix, sembla que va agradar força.


diumenge, 18 de setembre de 2016

Petits clàssics: Mischief Makers

M'he plantejat seriosament si havia de crear una nova secció que s'hauria anomenat Petites Joies, però de moment m'estimo més no fer-ho. El dubte ha nascut del fet que el joc de què parlaré avui no és ben bé un clàssic en el sentit de "videojoc conegut més o menys per tothom i que va ser rellevant", ni tan sols un dels petits, que van tenir el seu moment de glòria i no se'n va parlar gaire més, i que són els habituals protagonistes d'aquesta secció. En realitat ni el coneixia. No és que em sonés d'haver-ne vist la portada als catàlegs de les revistes dels 90 ni res d'això.

Però malgrat que no encaixa del tot en la definició de clàssic, tampoc no sé si justificaria la creació d'una nova secció que no sé si podré regar amb freqüència, de manera que per ara no m'embolicaré en aquest sentit. Al capdavall, aquest joc és petit, va tenir el seu petit moment i... és dels 90. Petit clàssic, doncs.


El Mischief Makers és un joc que va sortir el 1997 per a la Nintendo 64, i que pel que he pogut llegir a la Wikipedia té una interessant història. Per començar, va ser el primer videojoc en 2D per a la Nintendo 64, un sistema que va néixer en una època en què els programadors volien exhibir la seva força amb els gràfics poligonals, en els quals precisament la Nintendo 64 insistia molt, i en què el públic també els demanava, raó per la qual -sumada a d'altres- aquest títol no va tenir gaire bona acollida en el seu moment.

Una altra dada interessant és que el va programar Treasure, l'aclamat estudi responsable entre altres dels dos Gunstar Heroes, el Dynamite Headdy, l'Alien Soldier, el Radiant Silvergun o l'Ikaruga. Una third party estimada especialment pels propietaris de sistemes de Sega, perquè va nodrir algunes de les seves màquines de títols encara ara considerats imprescindibles. 


Doncs bé, això ja seria prou interessant per a fixar l'atenció en el Mischief Makers, però resulta que, a més, va ser el primer joc de Treasure per a una consola de Nintendo i, per tant, per a una màquina que no era de Sega (després això va passar a ser habitual, però en aquest cas era el primer cop). Cal dir que els seus responsables el van començar a fer atrets per la Nintendo 64 i el seu discutit suport cartutx per a moure polígons, i és que van considerar que un joc d'acció seria més adequat en cartutx en accedir més ràpidament a les dades i, a més, trobaven que gràficament tindria més qualitat.

Tanmateix, no van fer gaire ús de les possibilitats tridimensionals de la consola, sinó que van voler dissenyar un joc en les tradicionals 2D (amb fons 3D, per tant allò que s'anomena popularment 2,5D) i amb la màgia que caracteritzava Treasure i que tan bona fama li havia donat.


La premissa d'aquest títol és que controlem la Marina, una criada robòtica que ha de rescatar el seu creador, segrestat per un emperador malvat en plena guerra civil del planeta Clancer -nom lleig, sí-, i ho fa desplaçant-se per colorits escenaris i seguint les convencions del gènere de les plataformes, però curiosament enfrontant-se als seus enemics sense disparar ni saltar-los a sobre: ella pot agafar objectes i remenar-los per tal d'aconseguir coses, i ho fa també amb els dolents per derrotar-los.

Quan va sortir, el Mischief Makers va tenir unes crítiques més aviat dolentes -no gaire, tampoc-, perquè es considerava que gràficament no era gran cosa (el que deia abans: no lligava gaire amb l'època i el que s'esperava de la Nintendo 64 i els polígons), però també perquè el van trobar curt, fàcil i poc rejugable. A més, els controls, que no feien ús de la palanca analògica i no eren gaire senzills, no van convèncer.

Però van passar els anys, el que als 90 es va qualificar de defecte 10 o 15 anys més tard es va mirar amb uns altres ulls -misteris de la vida- i se'l va acabar considerant un videojoc infravalorat, amb encant, amb pantalles i mecàniques molt diverses i innovadores i digne dels productes amb què Treasure s'havia fet famosa. En altres paraules, una petita joia.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...