Últimament estic gaudint de videojocs independents, de curta durada, que tot i així queden a la memòria gràcies a la impressió que ens hi deixen, i a la llarga llista de títols que s'acostumen a recomanar hi havia, entre altres, el joc de què parlaré avui.
Es tracta d'una aventura -ni gràfica, ni de text, simplement "aventura"- que va rebre un munt de premis i nominacions i que des de 2017 es pot aconseguir per a la Xbox One (on jo hi vaig jugar), la PlayStation 4, PC i, a partir de 2019, també a la Switch.
What Remains of Edith Finch, desenvolupat per Giant Sparrow (que prèviament només havia fet The Unfinished Swan, per a PS3, PS4 i PS Vita), ens posa a la pell de l'Edith Finch del títol, amb vista en primera persona, que arriba a l'illa d'Orca (Washington), als Estats Units, després de rebre de la seva mare, que ha mort, una clau que dona accés a la casa que la família té des de fa generacions.
Resulta que la família Finch arrossega, ja abans de la seva arribada al país des de Noruega als anys 30 del segle XX, una maledicció que fa que tots els membres de cada generació morin d'una manera sobtada, inesperada i en molts casos a la mateixa infantesa, llevat d'un, que com a mínim té temps de dur descendència al món abans d'abandonar-lo i, així, assegura el llinatge.
El cas és que en records de l'Edith ens apareixen discussions de la seva mare amb l'àvia d'aquesta -la besàvia de l'Edith-, que va arribar als Estats Units quan era un nadó, i que defensa que es mantingui la memòria dels difunts, mentre que la mare de la protagonista s'estima més allunyar-se de tot això i fa tancar les habitacions dels respectius desapareguts, que esdevenen, en allò tan típic de les pel·lícules americanes, santuaris dels morts amb totes les seves possessions intactes.
Amb aquesta premissa, i en explorar en primera persona una casa abandonada i tan llòbrega, podríem pensar que som davant d'un joc de terror, o almenys d'ensurts, però no és pas així.
Amb un to més aviat malencònic, a mesura que entrem a les habitacions -sigui amb la clau o buscant algun passatge secret- anem descobrint sense un ordre específic de generacions -s'hi inclouen els germans de la mateixa protagonista- les històries de cadascun d'aquests familiars de l'Edith, que va anotant al seu diari fins que els hem completat tots i el joc s'encamina al seu final i a l'última revelació.
La gràcia de tot plegat és que no ho fem com a simples espectadors. Sempre hi ha algun element de les habitacions que toquem i ens permet viure, també en primera persona, els últims moments d'aquell personatge.
I dic que no en som simples espectadors perquè vivim aquests moments a través de minijocs. Depèn del cas haurem de gronxar-nos cada cop més fort, ens convertirem en gats i saltarem pels arbres, jugarem a la banyera o viurem -en aquest cas sí- una història terrorífica en forma de còmic, entre altres situacions.
Això proporciona diversitat a una història que en realitat és una antologia de petites històries i que podria haver estat un simple walking simulator, però malgrat que no requereix de nosaltres gaire més esforç que trobar la manera d'entrar en un lloc o entendre el minijoc que ens proposen és una delícia d'aquelles que sembla que fusionin videojoc i pel·lícula, un relat interactiu i narrat de manera excel·lent, com passava amb el Firewatch, del qual parlava fa poc.
A mesura que avança el joc anem coneixent les històries d'aquestes malaurades persones i de la família Finch en general, tot i que no hi ha elements sobrenaturals en la qüestió de la maledicció: és una explicació que la família sempre ha donat al que tècnicament serien casos de mala fortuna.
Un relat tràgic en el qual podem participar és el que dona forma a un joc que s'acaba en poques hores i que probablement no té gaires al·licients per tornar-hi a jugar, si més no al cap de poc de temps d'haver-ho fet per primer cop, però que sens dubte recomano si es té l'oportunitat d'accedir-hi per pocs calés.
What Remains of Edith Finch, desenvolupat per Giant Sparrow (que prèviament només havia fet The Unfinished Swan, per a PS3, PS4 i PS Vita), ens posa a la pell de l'Edith Finch del títol, amb vista en primera persona, que arriba a l'illa d'Orca (Washington), als Estats Units, després de rebre de la seva mare, que ha mort, una clau que dona accés a la casa que la família té des de fa generacions.
Resulta que la família Finch arrossega, ja abans de la seva arribada al país des de Noruega als anys 30 del segle XX, una maledicció que fa que tots els membres de cada generació morin d'una manera sobtada, inesperada i en molts casos a la mateixa infantesa, llevat d'un, que com a mínim té temps de dur descendència al món abans d'abandonar-lo i, així, assegura el llinatge.
El cas és que en records de l'Edith ens apareixen discussions de la seva mare amb l'àvia d'aquesta -la besàvia de l'Edith-, que va arribar als Estats Units quan era un nadó, i que defensa que es mantingui la memòria dels difunts, mentre que la mare de la protagonista s'estima més allunyar-se de tot això i fa tancar les habitacions dels respectius desapareguts, que esdevenen, en allò tan típic de les pel·lícules americanes, santuaris dels morts amb totes les seves possessions intactes.
Amb aquesta premissa, i en explorar en primera persona una casa abandonada i tan llòbrega, podríem pensar que som davant d'un joc de terror, o almenys d'ensurts, però no és pas així.
Amb un to més aviat malencònic, a mesura que entrem a les habitacions -sigui amb la clau o buscant algun passatge secret- anem descobrint sense un ordre específic de generacions -s'hi inclouen els germans de la mateixa protagonista- les històries de cadascun d'aquests familiars de l'Edith, que va anotant al seu diari fins que els hem completat tots i el joc s'encamina al seu final i a l'última revelació.
La gràcia de tot plegat és que no ho fem com a simples espectadors. Sempre hi ha algun element de les habitacions que toquem i ens permet viure, també en primera persona, els últims moments d'aquell personatge.
I dic que no en som simples espectadors perquè vivim aquests moments a través de minijocs. Depèn del cas haurem de gronxar-nos cada cop més fort, ens convertirem en gats i saltarem pels arbres, jugarem a la banyera o viurem -en aquest cas sí- una història terrorífica en forma de còmic, entre altres situacions.
Això proporciona diversitat a una història que en realitat és una antologia de petites històries i que podria haver estat un simple walking simulator, però malgrat que no requereix de nosaltres gaire més esforç que trobar la manera d'entrar en un lloc o entendre el minijoc que ens proposen és una delícia d'aquelles que sembla que fusionin videojoc i pel·lícula, un relat interactiu i narrat de manera excel·lent, com passava amb el Firewatch, del qual parlava fa poc.
A mesura que avança el joc anem coneixent les històries d'aquestes malaurades persones i de la família Finch en general, tot i que no hi ha elements sobrenaturals en la qüestió de la maledicció: és una explicació que la família sempre ha donat al que tècnicament serien casos de mala fortuna.
Un relat tràgic en el qual podem participar és el que dona forma a un joc que s'acaba en poques hores i que probablement no té gaires al·licients per tornar-hi a jugar, si més no al cap de poc de temps d'haver-ho fet per primer cop, però que sens dubte recomano si es té l'oportunitat d'accedir-hi per pocs calés.
