Què estàs buscant?

divendres, 15 de febrer de 2019

10è aniversari de 3 Botons i START

Poc m'ho pensava, quan vaig començar a escriure el blog, en aquell ja llunyà 2009, que 10 anys després ho continuaria fent. Senzillament no hi pensava, anava fent (escrivint cada dia, una animalada inútil), però van anar passant els anys i llavors sí que em vaig anar plantejant que un dia potser arribaria a la dècada.

No les tenia totes, però. De vegades penso que se m'acabaran les idees, i ho continuo pensant, però també penso que sempre puc inventar noves seccions o canviar una mica de tipus de continguts sense perdre l'essència. El cas és que al final sí, 3 Botons i START ha arribat als 10 anys, i encara que em llegeixi poca gent i el format blog per a molts estigui passat de moda, m'agrada i continuaré tirant-lo endavant mentre em quedin ganes de fer-ho. 

Amb 1.188 entrades publicades (comptant aquesta), i unes quantes idees per a futurs posts, continuo tenint ganes de parlar de videojocs, encara que no en sigui cap expert, i és que moltíssimes coses de les que escric les aprenc mentre les investigo per tal de fer-ne entrades, de manera que la documentació forma part de la diversió. Després oblido gran part del que he llegit, però, també ho he de dir.

Els 10 anys del blog m'agafen en una temporada en què dedico la immensa majoria del reduït temps lliure que tinc a jugar a videojocs (i parlar-ne, i llegir-ne coses, i aprendre molt de la gent que sí que en sap), en detriment d'altres aficions, cosa que em sap greu, és clar.


Però el cas és que és un mitjà d'entreteniment que ha format part de la meva vida des d'abans de tenir ús de raó, quan vaig començar amb l'MSX que hi havia a casa, i m'ha proporcionat moltíssimes hores de diversió, a més de permetre'm fer amistats tan destacables com els amics de Retroscroll, i també m'han provocat la malaltia de la mà foradada i l'ànsia per tenir coses que no tinc. Però bé, em porten molts records, i és per això -i perquè tampoc no se m'acudeix cap llistat temàtic com he fet altres vegades que el blog ha estat d'aniversari- que aquesta vegada parlaré de 10 anècdotes de la meva vida relacionades amb els videojocs, sense cap ordre.

1. La meva germana, més petita, es va passar la primera pantalla del Circus Charlie abans que jo


Precisament a l'MSX, que era l'ordinador de casa, la meva germana va aconseguir, amb 4 o 5 anys (jo, llavors, en tenia 6 o 7, depèn) passar-se la primera pantalla del mític Circus Charlie i deixar-me amb un pam de nas, perquè jo no ho havia aconseguit encara.



De l'alegria va tirar l'esquena enrere amb força i va tombar la cadira on era asseguda, tot i que per sort no es va fer mal, perquè el sofà va aturar la caiguda.

2. Un DuckTales que va arribar en dos temps


Quan era petit tenia la Game Boy, i els jocs me'ls compraven a les famoses "botigues del port" de Barcelona, on eren més barats. Potser estem parlant de 3.500-4.000 pessetes en comptes de 5.000-6.000, però no em feu gaire cas en aquest sentit, perquè potser em falla la memòria.


Sovint era també perquè es tractava de versions japoneses, i recordo que, per exemple, el meu Teenage Mutant Ninja Turtles 2: Back from the Sewers era aquest cas. Alguna cosa tèrbola hi havia en aquells preus i aquelles botigues, però el cas és que un cop em van regalar el DuckTales i, en posar-lo a la consola, no hi va haver manera que arrenqués. El rectangle fosc en comptes del logo de Nintendo que no va canviar ni tan sols amb la clàssica tècnica de bufar. I era nou.

Vaig encarregar als meus pares que l'anessin a canviar, i en comptes de portar-me el DuckTales correcte, com que no en quedaven exemplars, em van portar el Prince ValiantEl joc de l'Scrooge McDuck no el vaig tenir fins molts anys més tard, comprat per mi de ben ganàpia.

3. Super Mario Bros., amb gust de Conguitos


Ja ho he explicat en d'altres ocasions, però el primer cop que vaig anar a casa d'un company de classe va ser a quart d'EGB (primària per als més joves). Sí, vaig trigar, però aquestes coses llavors les decidien i aprovaven (o denegaven) els pares.

En fi, tal com vaig explicar fins i tot en una entrada fa uns anys, el company en qüestió, en Frederic -salut, company!-, des que s'havia decidit aquella playdate fins que es va fer realitat, em va estar parlant del Super Mario Bros., en el que jo ara recordo com setmanes d'anticipació, però dubto que fos tant.


M'anava dibuixant elements del joc, recordo clarament com va dibuixar la flor de foc damunt d'un bloc amb interrogant, i m'explicava coses que al cap de pocs dies veuria a casa seva en directe. A casa seva vaig descobrir la famosa consola Creation, una NES pirata amb desenes i desenes de jocs, i m'ho vaig passar d'allò més bé.

Però un record inesborrable que me'n va quedar va ser de caire gustatiu: la seva mare ens va posar Conguitos en un bol i n'anàvem picant mentre jugàvem asseguts al peu del llit dels seus pares, i les -poques- vegades que menjo aquests cacauets banyats en xocolata recordo les sensacions d'aquella tarda amb un dels jocs més llegendaris de la història dels videojocs.

4. Intercanvi obligatori


Quan em van regalar la Game Boy de vegades me l'enduia a l'escola per jugar-hi a l'hora del pati, com segurament feien tants altres milions de nens, no sé si les escoles encara ho permeten. En fi, recordo que un cop va venir un noi de dos cursos per sobre, un tal Marc Montroig, que era especialment alt i corpulent, amb un esbirro -en Genís, que és qui em va inspirar per aprendre a tirar-me rots expressament, coses de l'edat-, i em va dir que volia fer un intercanvi, que li deixés el joc al que estava jugant i ell me'n deixaria un altre.


M'hi vaig negar, perquè em veia venir que no me'l tornaria, i aquell noi era el que ara es consideraria un abusador -perquè també s'han rebaixat els requisits per parlar d'abús (ara bully), tot s'ha de dir-. Però no tenia la força per oposar-m'hi. Tot i així, la cosa no va sortir malament: em va plantar el seu joc (no recordo quin, sincerament), va agafar el meu i al cap d'una setmana, com havia promès, vam fer l'intercanvi a la inversa i cadascú va recuperar el seu joc.

5. Petit home de negocis


Amb la mateixa Game Boy, quan anava a sisè o setè, no ho recordo exactament, se'm va acudir una manera perfecta de fer diners per comprar-me més jocs, i va ser fer un llistat de jocs de la Game Boy i preus per lloguer als meus companys de classe. També oferia llogar la consola en si.


Hi havia diverses tarifes, segons si s'incloïa la consola o no, quants jocs, quants dies, etc. I resulta que un company que no tenia la portàtil de Nintendo s'hi va interessar, em va pagar les no sé si 1.000 pessetes per la consola i algun joc durant una setmana -ridícul, però per a mi llavors una quantitat gens menyspreable-, i quan me la va tornar em va dir que el seus pares trobaven que el proper cop que l'hi deixés hauria de ser sense cobrar. No sé si em vaig espantar o què, però no recordo haver continuat amb el "servei" després d'allò.

6. Fantasies de col·leccionista


No crec que allò del lloguer es pugui considerar una bretolada, ni res d'immoral, però sí que em sap greu -i confesso aquí amb certa vergonya, com vaig haver de confessar en el seu moment- que vaig arribar a dir que tenia consoles que en realitat no tenia, només per fer-me l'interessant.


Vaig dir, per exemple, que tenia la Master System, poc ambiciós perquè la Mega Drive ja duia anys al mercat, però també, en un altre moment, que tenia la Neo Geo. Sí, la caríssima Neo Geo, aquella consola inabastable que tenia uns jocs també caríssims ja en aquella època, i molt més ara. Per fer-ho creïble vaig dir que no tenia jocs i que els llogava. Ximpleries infantils.

7. Sony fent consoles? Què és, això?


Quan anava a l'escola hi havia un Centre Mail literalment creuant la vorera, que després va passar al carrer de Sants i que des de fa anys pertany a la cadena Game. Doncs bé, allà anàvem a mirar, més que comprar, i provar jocs a les consoles que hi havia posades amb aquest objectiu.

Un dia, sense esperar-m'ho, vaig trobar una consola grisa, per a mi lletja, i amb un comandament que no em va agradar gens i els botons del qual, a sobre, no tenien ni lletres: eren símbols de quadrat, creu, rodona i triangle. Quina bajanada. A més, segurament em sonava el fracàs de Panasonic amb la 3DO o la Philips CD-i, i vaig pensar "Sony fent consoles? Se la fotrà".



Això ja és prou anècdota, però segurament la meva poca estimació per aquesta companyia i la marca PlayStation ve no només de considerar-la en bona part responsable de la desaparició de Sega com a fabricant de consoles i de veure els fanboys que hi ha des que va sortir la primera consola de la línia, sinó també del fet que un dia, mentre provava segurament el Ridge Racer a la botiga, va venir en Marc Montroig i em va fer marxar per jugar-hi ell, clavant-me una puntada a la cama després que jo m'hi negués. Ja ho he dit, que era un bully.

8. Mario Kart 64 amb gust de paté de salmó


Igual que els Conguitos els associo a aquella nostàlgica primera partida al Super Mario Bros., recordo que, quan anava a l'institut, un company tenia la Nintendo 64, que li envejava moltíssim -i ja veieu quina imatge té actualment la consola-, i sovint anàvem a casa seva uns quants per fer-hi partides al Mario Kart 64 a 4 jugadors, un autèntic vici, com sap tothom que l'ha provat.


Doncs bé, associo aquelles partides, també als peus del llit dels seus pares -curiós-, al gust i l'olor dels sandvitxos de paté de salmó que ens preparava la seva mare i que eren en un plat perquè els anéssim agafant. Com que després d'allò diria que no n'he tornat a menjar, ja tenim una altra associació sensorial videojoquística.

9. Resident Eric


Quan ja tenia la Saturn, l'última consola que vaig tenir a la meva adolescència, justament abans de deixar els videojocs durant una llarga temporada en reconèixer la derrota davant la marca PlayStation que deia abans, un dels títols que més em van agradar i impressionar va ser el Resident Evil, aquell que tanta gent associa només a la consola de Sony, però que també tenia un port per a la 32 bits de Sega.



M'agradava tant que, de la mateixa manera que vaig voler ensenyar al meu cosí Sergi les escenes més malparlades de Pulp Fiction quan ell no tenia ni 10 anys, a un altre cosí, l'Eric, amb 5 anys li vaig ensenyar el Resident Evil, i després em van renyar perquè li va costar dormir.

10. Street Fighter del futur


Aquesta anècdota ja compto que molta gent -si és que l'arriba a llegir gaire gent- no se la creurà, i jo mateix m'he tornat més aviat escèptic pel que fa a fenòmens inexplicables o "paranormals", mentre que de jove hi creia i tenia moltes ganes de ser testimoni d'algun.

Les coses d'aquest àmbit que he experimentat no han estat gaires ni d'un nivell espectacular, però recordo haver somiat un combat d'Street Fighter en un escenari que era un restaurant, i alguns anys després em vaig trobar això:


És un escenari al vaixell d'en Ken a l'Street Fighter Alpha 2 en què hi ha un restaurant improvisat, i quan vaig somiar-hi -no va ser amb exactitud, però sí el concepte de restaurant i de nit- no existia o, si més no, jo no en sabia res. Que s'ho cregui qui vulgui, però era una anècdota que havia d'explicar.

I fins aquí aquest repàs a 10 anècdotes relacionades amb els videojocs, que espero que us hagin agradat, i que serveixen per celebrar aquest 10è aniversari que em fa adonar-me del temps que fa que m'agrada parlar de videojocs i aprendre coses d'aquest àmbit, i que la gent, per poca que sigui -i és molt poca-, és allà, llegint-se les entrades encara que pràcticament mai les comenti.

Gràcies a tothom i espero continuar donant-vos la tabarra durant força temps!












-

dissabte, 9 de febrer de 2019

Jocs que no van sortir del Japó: Astro Rabby

Ja fa temps que per augmentar la meva col·lecció de jocs de la Game Boy miro el mercat japonès, més que res perquè allà puc aconseguir títols complets, amb capsa i instruccions, perquè en general l'idioma no em suposa cap problema per la mena de videojocs que busco, i el més important de tot: a preus raonables.

Però també és veritat que hi ha una gran quantitat de coses que no van sortir del país del Sol Naixent, independentment de si eren bones o no, i que em permeten fer noves entregues d'aquesta secció, que avui té com a protagonista el següent joc. 


És l'Astro Rabby, llançat el 1990 i desenvolupat per Cyclone System, i es tracta d'un cartutx que ens permet controlar un simpàtic conillet espacial que sembla que en realitat és un robot creat per un científic molt originalment anomenat Doc, que li encarrega que reuneixi diversos elements que li permetran tornar a volar després que les anomenades tropes Dortoise l'hi robessin.

I, com que no pot volar, ha d'anar fent saltirons per tal de trencar unes caselles situades al capdamunt de columnes i trobar-hi ítems que donen punts, temps extra per a poder completar la pantalla i els desitjats potenciadors o power ups que busca, i que representaran el final de la pantalla, a més de poder-se fer servir a les següents. 


Com podem veure, és un joc d'scroll automàtic i punt de vista zenital, que en aquest sentit recorda una mica el Knightmare de l'MSX, i també en el fet que cal saltar sobre les caselles diverses vegades per aconseguir el que contenen -tot i que al mític joc de Konami era disparant-, amb un efecte gràfic interessant d'apropament del conill a la pantalla. 

No va tenir gaire bona acollida per part dels mitjans, però, i potser per això no va ser exportat, perquè d'altra banda tenia una mecànica senzilla i no calia traduir res per tal de gaudir-ne des de l'estranger. De fet, la premissa està explicada en anglès al principi de tot. Potser seria interessant provar-lo personalment per tal de jutjar-lo, però és clar, a la 8 bits portàtil de Nintendo té tanta competència que és normal que passi desapercebut.



Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...