Però d'això també hi ha videojocs? Kellogg's

Al món dels videojocs hi ha llicències de gairebé qualsevol cosa, i n'hem vist uns quants de ben curiosos, al llarg d'aquests 16 anys llargs del blog, però de tant en tant hi ha algun títol que em sorprèn a causa del material del qual parteix, i em va bé per reviure temporalment algunes de les seccions que tinc més abandonades.

És el que passa amb el títol que us porto avui, d'un tema que, sincerament, tot i estar acostumat a veure videojocs pensats per promoure productes i marques, no esperava. 

Tony & Friends in Kellogg's Land és un títol per a MS-DOS i Amiga -la meva profunda incultura sobre els jocs d'ordinador fora de l'MSX i companyia ha influït en el meu desconeixement d'aquesta obra- que va sortir el 1994 desenvolupat per Rauser Advertainment i publicat per la pròpia Kellogg Company, i que té origen, pel que es pot veure als crèdits i al text del joc, alemany.

El joc ens convida a controlar el tigre Tony, el dels cereals Frosties -del qual tinc, per cert, un peluix de mida respectable-, que ha d'anar a rescatar els seus amics, segrestats per formigues i rèptils. Sí. Un d'ells, l'os Choco, no ha estat segrestat, però fa el paper de donar pistes i consells sobre el joc, un paper secundari que potser era el preludi de la seva injusta desaparició com a mascota dels Chocos en favor del mico Coco, que se'ls va quedar tot i mantenir els Choco Krispies, però bé, això ja és un tema personal que no pertany a la jurisdicció d'aquest blog.

Com podem veure al vídeo, el joc té uns gràfics de 16 bits i la inèrcia de moviments típica de molts plataformes de l'Amiga. Però es veu prou simpàtic. Al principi, en Tony va recollint flocs dels cereals que representa, que fan la funció del típic element col·leccionable plataformer, tot i que precisament aquests cereals no deuen ser els més bonics per presentar surant a l'aire.

Després, a mesura que el joc avança, hi podrem controlar els seus amics Smacks, Coco i Sam, respectivament les mascotes dels Smacks, els Choco Krispies i els Froot Loops, que a més tenen habilitats diferents de les d'en Tony: la granota pot nedar, en Coco pot escalar i en Sam pot volar, necessàries per superar els nivells. 

Podem fer el canvi de personatge a les portes dedicades a aquesta acció, així com també n'hi ha que porten a àrees secretes i pantalles de bonus, i cadascuna de les mascotes col·leccionarà els seus propis cereals, cosa que és un detall lògic però no per això menys interessant. A més, a cada pantalla hi ha sis vitamines que, un cop aconseguides, ens donen una vida al final d'aquell nivell.

Tot plegat, és clar, evitant els atacs dels enemics, que podem matar saltant-los a sobre, una mecànica ben clàssica del gènere. No hi ha gaire més informació del joc, però trobo que està per sobre del que esperava en un producte tan descaradament promocional. Si algun dia em topo amb ell no descarto provar-lo.

 

Però d'això també hi ha videojocs?: G. I. Joe

No hi ha dubte que un dels segells de figures articulades, d'acció o com les vulguem anomenar, si no el més popular de la història, van ser els G. I. Joe de Hasbro, que malgrat que tenen el seu origen als anys 60, van gaudir d'un èxit espectacular -i així els recordem, amb un plural en el qual m'incloc tot i que de petit en tenia 6 o 7 i mai em van interessar gaire- especialment a l'etapa 1982-1994, en què van estar acompanyats de còmics signats per la mateixa Marvel i adaptacions animades en forma de dues sèries i un llargmetratge.

Els ninots dels G. I. Joe han tingut algunes revifades després d'aquella gloriosa etapa, també en forma de còmic, però aquest blog és de videojocs i hem vingut a veure com va ser el seu pas per aquest mitjà.

Començarem pel principi de tot, és clar, que va ser aquest G. I. Joe: Cobra Strike, un títol de 1983 per a l'Atari 2600 que curiosament es va rebatejar per al seu llançament europeu com a Action Man: Action Force, atès que al Vell Continent inicialment aquelles figures es deien així, Action Force, i que eren versions més petites dels Action Man, que també tenen videojocs i en vaig parlar aquí. 

Aquell joc ens proposava defensar un camp d'entrenament dels atacs de la Cobra robòtica, amb una modalitat per a dos jugadors en què un d'ells controlava l'enemic.

El segon joc de la saga va ser el G. I. Joe: A Real American Hero, que es com es va dir aquella etapa de la línia de joguines, amb què coincidia en el temps perquè es va publicar el 1985 per a Apple II i Commodore 64.

Com a curiositat, el va desenvolupar la mítica Epyx, responsable d'una pila de jocs als anys 70 i 80, sobretot, i de la creació de l'Atari Lynx, inicialment com a Handy, però amb el canvi al nom que coneixem en vendre'n la llicència a Atari. En fi, que ens desviem del tema...

Així feia la versió per a l'ordinador de l'Steve Jobs d'aquest joc que, com podem veure, ofereix una acció frenètica i un scroll endimoniadament fluid. 

Bromes a banda, val a dir que la versió per a Commodore 64 tenia més bona pinta tant visual com sonorament, i per tal que es vegi el joc en la seva màxima esplendor en comparteixo també un vídeo:

En aquell sistema sortiria també l'entrega de 1987, Action Force: International Heroes, a més de l'Amstrad CPC i l'Spectrum.

La premissa era facilitar el camí d'un vehicle A.W.E. Striker mitjançant l'acció d'un helicòpter a les versions d'Amstrad i Commodore 64 i d'un soldat amb una motxilla propulsora en el cas de l'Spectrum, que en aquest sentit era diferent.

El cas és que l'ordinador de Sinclair es va quedar en exclusiva la segona part, Action Force II: International Heroes, de 1988. 

Aquesta nova entrega és una seqüela de l'anterior i es nota, perquè la proposta és similar: hem d'ajudar un personatge que no controlem, en aquest cas el Quick Kick -per a qui conegui els personatges de la franquícia, que no és el meu cas- a rescatar uns ostatges de Cobra, i ho farem abatent els seus enemics amb un punt de mira, de manera que en realitat és un shooting gallery. 

El 1991 la saga faria finalment el salt a les consoles, i de fet ja no tornaria als microordinadors, amb aquest G. I. Joe: A Real American Hero per a la NES, que ens ofereix una jugabilitat de plataformes i acció més clàssica i segurament adequada al que esperaríem d'aquest univers.

Va tenir molt bona acollida en tots els seus apartats, i va agradar especialment que es pogués triar personatges per formar un equip per encara l'aventura. L'any següent arribaria la seva seqüela, G. I. Joe: The Atlantis Factor.

El mateix 1992 arribaria, però, el títol més espectacular gràficament que havia sortit de la franquícia, i l'únic que va aparèixer per a recreatives, fet per la llavors grandíssima Konami.

Amb el senzill nom de G. I. Joe, feia una proposta de joc de trets en tercera persona i sobre raïls, una mena de Space Harrier però a peu, amb quatre personatges per escollir i, de fet, amb la possibilitat de jugar fins a quatre persones alhora.

Haurien de passar 17 anys -no ens enganyem, l'època de la popularitat de la línia de joguines i les seves adaptacions animades i en còmic ja havia passat- perquè hi tornés a haver videojocs basats en aquest producte, i va haver de ser l'estrena el 2009 de la pel·lícula G. I. Joe: The Rise of Cobra la que ho provoqués. Amb el mateix títol sortia per a PlayStation 2, PlayStation 3, Xbox 360, Wii, PSP i, amb diferències notables, Nintendo DS i mòbils.

Es va fúmer una patacada similar a la del film en què es basava, perquè aquest joc d'acció en tercera persona va resultar ser repetitiu, avorrit i poc inspirat. 

Després van arribar, el mateix any, G. I. Joe: The Rise of Cobra - Basic Training (iOS), G. I. Joe: Battleground (iOS i Android, 2013), G. I. Joe Strike (Android, 2015) i G. I. Joe: War on Cobra (iOS i Android, 2020).

El mateix 2020 va sortir el primer joc de la saga per a consoles des de 2009, va ser el G. I. Joe: Operation Blackout, i va "honorar" la PS4, la Xbox One, la Switch, la PS5, la Xbox Series i Windows amb la nova proposta de shooter en tercera persona.

Va tenir una acollida freda, altre cop, amb notes mitjanes amb prou feines per sobre del 5, per culpa de problemes amb els controls, el seu caràcter repetitiu, la manca de multijugador en línia i l'enorme competència que tenia en un gènere en què hi havia desenes i desenes de propostes millors.

I vosaltres? Heu jugat a cap joc de la saga? Éreu fans dels ninots o les sèries animades? 

Però d'això també hi ha videojocs?: Los Lunnis

És probable que alguna vegada us hàgiu preguntat si existien videojocs d'aquells titelles que protagonitzaven una sèrie produïda per TVE durant bona part dels anys 2000 -i fins al 2011-, i que en el seu moment eren pertot arreu. 

Doncs sí, fa poc vaig descobrir que se'n va fer un, i com que també m'agrada recuperar seccions del blog abandonades -tot i que en aquest cas en vam tenir una entrada al juliol-, em va proporcionar l'excusa perfecta per rescatar-la, de manera que aquí teniu una entrada que segur que satisfà la vostra curiositat i us permet dormir amb més tranquil·litat a la nit.

Es tracta, és clar, del Lunnis, el videojoc de Los Lunnis que es va publicar el 2009 per a la Nintendo DS amb la intenció d'aprofitar l'enorme èxit de la consola portàtil més venuda de la història i els també enormes índexs d'audiència d'un programa orientat al públic més jove, el preescolar.

Desenvolupat per la petita companyia malaguenya Legend Studios i publicat per la distribuïdora britànica 505 Games, abans d'explicar en què consisteix voldria afegir l'anunci televisiu amb què es va anunciar, perquè la veu de la locutora m'ha transportat a una època més pretèrita que el 2009, directament als anys 80 o principis dels 90.

Bé, ja ens ho diuen una mica a l'anunci, però el Lunnis està format per minijocs, i així en moviment ja us podeu quedar amb el que acabem de veure, perquè a YouTube només n'he trobat aquest vídeo i un altre en què un paio hi juga comentant-lo, però a banda que normalment no poso vídeos amb comentaris, en aquest cas la qualitat del contingut és prou dolenta com perquè hagi quedat descartat del tot.

Segons la descripció, i des de la meva completa ignorància sobre el programa, es tracta de recuperar el llibre màgic de la bruixa Lubina, i ho farem controlant en Lucho, que emprendrà l'aventura amb els seus companys de repartiment, tot plegat animat amb la música de la sèrie. 

Es fa a través de "més de" -no tinc mitjans per descobrir si era una exageració típica d'aquesta mena de promocions- 20 minijocs, entre els quals rentar-se les dents, caçar insectes o fer música. 

Gràficament el joc és com veiem, almenys els seus minijocs: dissenys en 2D que es podrien haver fet perfectament en una Game Boy Advance, i mentre en Lucho es mou pel mapa, ell està dissenyat en 3D, però vaja, el resum és que no són gaire espectaculars.

A favor d'aquest títol que, per cert, digui el que digui la portada, a l'interior és Los Lunnis: En busca del libro mágico, tenim un seguit de continguts extra desbloquejables que consisteixen en vídeos i música del programa.

Sembla que es preparava, també, un joc per a la Wii, però no he trobat proves que existeixi. De fet, és possible que us pregunteu si el de la Nintendo DS es va distribuir fora de l'estat espanyol. La resposta és que sembla que no. No tindria gaire sentit, però a més, en una ràpida ullada a eBay trobem que, en el moment d'escriure aquestes línies, hi ha només 5 unitats a la venda, i no se'n troba cap de venuda -estic segur que se n'ha venut alguna, però deu fer massa temps que això no passa-. Si us interessa, Wallapop és el vostre amic, també.

 

Però d'això també hi ha videojocs?: Care Bears

Suposo que si teniu una certa edat recordeu que a principis dels anys 90 feien uns dibuixos animats a TVE, actualment "La 1", que tenien com a protagonistes uns ossets bufons de colors amb dibuixos diferents a la panxa que en marcaven la personalitat.

Eren els Care Bears, en castellà "Osos amorosos", i aquella sèrie, basada en uns peluixos que al seu torn sorgien d'unes postals llançades el 1981, s'havia emès originalment als Estats Units entre 1985 i 1988. En aquell període se'n van fer, també, llargmetratges i especials, i des dels anys 2000 han viscut diversos rellançaments com a franquícia, tant pel que fa a joguines i marxandatge com en forma de pel·lícules d'animació generada per ordinador, noves sèries (2007-08, 2012, 2015-16 i des de 2019 una altra) i, com no podia ser d'una altra manera si en parlo en aquest blog, també videojocs.

El primer va sortir l'any 2003, coincidint amb la primera onada de recuperació de la franquícia a les botigues i a les pantalles, i es va dir Care Bears: Care-a-lot Jamboree.

Com es pot veure, aquest títol per a ordinadors era de caràcter marcadament infantil, o més aviat adreçat al públic més jove, i presentava una sèrie de reptes senzills amb intencions educatives.

Després d'aquell primer videojoc oficial dels ossos amorosos n'arribaria un altre, el 2004, fet per la mateixa gent d'ImagEngine, que abans no ho he dit, i similar al primer, però aquest cop amb proves més atractives per a un públic una mica més ampli.

He dit "una mica". Però és cert, perquè al Care Bears: Let's Have a Ball! almenys trobem un repte de pinball i un altre de bitlles. Tots dos eren, sigui com sigui, videojocs educatius i sembla que orientats a reforçar els reflexos i la punteria dels infants.

El mateix any 2004 va sortir una altra proposta, diferent, perquè no va sortir per a ordinadors ni per a consoles:

El Care Bears: A Lesson in Caring era també un títol educatiu, però d'una manera més didàctica, més estricta, en orientar-se a l'ensenyament de lletres, nombres, colors i figures geomètriques. 

La particularitat d'aquest joc, però, era que es va llançar en forma de cartutx per a la plataforma V.Smile, de VTech, un ordinador de joguina d'aquells que es fabriquen exclusivament per a educar entretenint i pensat per a un públic, en aquest cas, dels 3 als 8 anys d'edat.

Segurament el videojoc més interessant que trobem, i sempre per pura comparació, en aquesta llista que aviat acaba és el Care Bears: Care Quest, un llançament de The Game Factory per a la GameBoy Advance que va aparèixer el 2005 als Estats Units i el 2006 a Europa.

Resta com l'únic joc de la saga per a una consola, l'únic que va sortir a Europa i també l'únic de plataformes, encara que no ens podem esperar el típic cartutx bo del gènere amb llicència potent, com podria ser un títol de l'Astèrix o dels Looney Tunes. El material original és el que és, i el seu públic també.

L'últim, també de 2005, és el retorn a ImagEngine i als títols educatius que havíem vist per a PC i Mac. Es tracta del Care Bears: Catch a Star! i només n'he trobat aquest vídeo amb comentaris.

El 2008 tornaríem a la V.Smile amb aquest Care Bears: Play Day, que seria el final dels ossos amorosos al món dels videojocs com a tals.

Perquè després d'allò, igual que la franquícia es va tornar a rellançar (no és una redundància com "tornar a repetir", sinó que va viure una nova resurrecció) el 2012, se'n van fer diverses apps per a mòbils entre 2013 i 2017, tot adaptant-se als nous temps, i com hem pogut veure pel tipus de jocs que se n'havien fet i pel públic al qual anaven dirigits, probablement va ser un encert.

La primera etapa d'aquesta ensucradíssima saga va estar a punt de passar pels videojocs, també, però havia de ser l'any 1983, any del famós crash dels videojocs als Estats Units, i per a l'Atari 2600, publicat per Parker Brothers. Tot i així, el motiu de la cancel·lació, quan el joc estava en estat beta, no va ser aquell, sinó, d'acord amb el que es pot llegir aquí, una barreja de malentesos entre l'equip de programació i la gent de màrqueting, que volia un videojoc pensat per a nens i nenes més grans que el públic objectiu d'aquells simpàtics ossets.

No sé si se'n pot dir una llàstima, però per a mi sempre ho és, quan una feina a la qual s'han dedicat hores i hores i esforç humà en general queda inacabada i no veu la llum. En tot cas, els Care Bears sí que van acabar passant, com hem vist, pel món dels videojocs.

Però d'això també hi ha videojocs? Action Man

Torna la secció en què descobreixo que s'han fet videojocs de franquícies que no m'havia passat pel cap que tinguessin també una versió electrònica, i novament és una del món de les joguines. 

Si fa uns anys vèiem els videojocs basats en els Clicks de Playmobil, avui és el torn de les figures de la línia Action Man, que curiosament van néixer el 1966 com a còpia llicenciada els G.I. Joe de Hasbro -que originalment eren grans, com els Action Man que coneixem, i no de 3 polzades i 3/4 com es va rellançar la línia el 1982-, però al Regne Unit i Austràlia, redissenyats com a agents secrets en comptes de militars, que era un tema que a Europa no provocava la mateixa trempera que als Estats Units.

Doncs bé, van tenir uns quants videojocs, tot i que van començar a sorgir gràcies a dues sèries de televisió que se'n van fer, la primera de les quals el 1995. El primer videojoc, però, amb el títol Action Man: Raid on Island X, va sortir el 1999 per a PC. 

En aquell primer videojoc dels Action Man podíem personalitzar el nostre personatge i superar tota mena d'entrenaments abans d'endinsar-nos en missions per diversos escenaris amb l'objectiu de rescatar el nostre company de l'illa del Dr. X. 

L'any següent, amb nova sèrie de televisió, es posava a la venda, també per a PC, l'Action Man: Jungle Storm, que ens convidava a tornar a enfrontar-nos al Dr. X per tal de rescatar un agent desaparegut, amb l'ús d'armes i accessoris que sortien de la línia real de joguines.

Continuem a l'any 2000, perquè va ser llavors quan va sortir l'Action Man: Operation Extreme, a Europa Mission Xtreme, per a PC i per primer cop PlayStation, que altre cop ens permetia moure'ns per escenaris rics en diversitat i arreu del món, i altre cop ens havíem d'enfrontar al Dr. X, però el rescatat aquest cop havia de ser un científic. 

La principal novetat era que, a banda de les pantalles en què controlàvem el protagonista en tercera persona, també n'hi havia que ens feien portar un vehicle amb una perspectiva isomètrica. 

També el 2000 sortia l'Action Man: Destruction X, que a més de les pantalles de persecució en cotxe ens oferia enfrontaments amb una perspectiva diferent: càmera darrere del personatge, dissenys grans i dinosaures. 

El 2001 la saga feia el seu salt a les portàtils amb l'Action Man: Search for Base X, per a la Game Boy Color, que no presentava grans novetats, però alguna sí: acció plataformera de scroll lateral amb objectes que ens facilitaven la feina, rutes alternatives, escenaris de tota mena de climes, enemics robòtics i la cerca del Dr. X.

De l'Action Man: Arctic Adventure, de 2002 i només per a PC, no n'he trobat cap vídeo, pero va existir. 

Tenim aquesta captura d'un joc que també ens feia fer de tot per tal de reflectir totes les coses que representa que sabien fer els ninots, però aquest cop en una missió per a evitar que un malvat científic associat al Dr. X desfés els pols. 

Finalment, i aprofitant que es va estrenar una pel·lícula del mateix nom l'any 2004, va sortir per a la Game Boy Advance l'Action Man Robot Atak, en què altre cop calia localitzar l'illa del Dr. X -suposo que anava canviant, perquè si no trobo que n'hi ha per fer-s'ho mirar-, però ara amb l'ajuda de dos companys amb habilitats diferents, alguna pantalla amb desplaçament en vehicle amb vista des del darrere i curiosos combats contra grans enemics.

Aquests han estat, doncs, els videojocs adreçats al públic infantil que s'han fet sobre aquesta línia de productes que personalment només coneixia dels constants anuncis televisius que en veia de petit -tampoc vaig ser mai gaire de G.I. Joe, en tenia 5 o 6-, però que van triomfar durant molts anys.

Però d'això també hi ha videojocs? Oktoberfest

Va ser a través de Twitter que em vaig assabentar de l'existència d'aquest videojoc, i de seguida vaig saber que havia de pertànyer a la secció dedicada a fer-nos creus del naixement de jocs de segons quins àmbits temàtics. No hauria dit mai, ni tan sols m'ho havia plantejat, que a algú se li hagués acudit fer un títol d'això, però sí, existeix.

L'Oktoberfest, o Wiesn com la coneixen allà, és la monumental fira que se celebra a la capital de la nació de Baviera, Munic, cada any des de finals de setembre fins entrat el mes d'octubre. Arreu del món se'n fan versions, però l'original, considerada la festa més important del món, és la de la ciutat on té l'estadi el Bayern de Munic.

En aquells dies corren milions de litres de cervesa de la regió, quilòmetres de salsitxes i entreteniments de tota mena, entre els quals els balls i l'observació del dirndl o vestit típic bavarès de les dones. Una festa tan important i de tradició més que bicentenària havia de tenir (o no) un videojoc, i el té (només a Europa) des de 2009.

Com que l'Oktoberfest: Das Offizielle Spiel Zur Wiesn! —o Oktoberfest: The Official Game— està adreçat al públic de 7 anys en endavant (per cert, no només en alemany, sinó tambe en anglès, francès, italià i castellà), hom pensaria que no hi deu haver minijocs relacionats amb la cervesa, de manera que es perd una part importantíssima de l'esperit de la festa.

Doncs ens equivocaríem: entre les propostes que ens fa, a banda de dirigir una banda, respondre preguntes o conduir el tren fantasma hem de demostrar que sabem servir cervesa. Podrien haver fet que un dels jocs estigués directament relacionat amb beure, perquè la Nintendo DS no és necessàriament sinònim de títols per a nens petits (més d'un joc ho demostra), però suposo que van decidir adreçar-se a un espectre del públic més ampli i familiar i ho van deixar en servir les birres i prou. 

Però d'això també hi ha videojocs? Les bessones Olsen

La Mary-Kate i l'Ashley Olsen, més conegudes com les bessones Olsen, són un dels exemples més coneguts (precisament perquè són bessones) d'intèrprets infantils que queden encasellats i a la vida adulta es dediquen a camps dels negocis que no tenen res a veure amb l'actuació, lluny de les càmeres llevat de les que en busquen els draps bruts, que en aquest cas també n'hi ha hagut algun.

Ara, malgrat que són extremament riques, passen més desapercebudes, però durant molts anys van estar de moda, tothom les coneixia i resulta que entre els molts productes d'entreteniment inspirats en la seva imatge tenim uns quants videojocs.

El primer va sortir a la venda el 1999, sembla que només per a les Gameboy Color dels Estats Units, amb el nom de The New Adventures of Mary-Kate & Ashley, un títol de trencaclosques i plataformes que ens hem de conformar amb veure en imatge estàtica perquè no n'existeix cap vídeo decent.

En aquest joc clarament orientat al públic més jove se'ns convida, com en més d'un dels que veurem, a resoldre misteris, en aquest cas amb l'ajuda del seu gos Clue ("pista"), de manera que cadascun dels personatges té unes habilitats que, combinades, ens permetran anar avançant. No va tenir del tot mala nota, curiosament.



Sí que tenim vídeo, però de molt baixa qualitat, del Mary-Kate & Ashley: Dance Party of the Century, per a PC, llançat també el 1999 i, com podeu veure, sense cap relació amb el gènere dels trencaclosques i indubtablement pensat per al públic femení.



Ja l'any 2000 sortia el Mary-Kate & Ashley: Get a Clue, que si em voleu creure és pràcticament clavat al primer, el que no tenia vídeo decent, de manera que ja ens podem fer una idea de com era. Evidentment, també pertany al catàleg de la Gameboy Color... estatunidenca.



Aquell mateix any la "saga" debutava a la Playstation, i ho feia amb un molt mediocre videojoc anomenat Mary-Kate & Ashley: Magical Mystery Mall, que sí que arribaria a Europa i estava format per minijocs ambientats en un centre comercial encantat.



I després tenim el Mary-Kate & Ashley: Pocket Planner, també de la Gameboy Color, també de 2000 i també exclusiu de Nord-Amèrica, que més que un joc era una mena d'agenda electrònica molt de nena amb algun minijoc, però principalment una agenda. Sembla una ximpleria, però a IGN va obtenir un 7 sobre 10. Déu n'hi do.



El primer títol multiplataformes de les bessones Olsen, però, va ser el Mary-Kate & Ashley: Winner's Circle, de curses de cavalls amb obstacles i opcions de personalització que a partir de 2001 van poder comprar els propietaris de la Playstation i/o la Gameboy Color. Naturalment l'opció que hem vist és la de la consola de Sony, però sembla que només aquesta va sortir tant als Estats Units com a Europa.



Ens podem imaginar, en veure les imatges del següent, el Mary-Kate & Ashley: Crush Course, de 2001 i per a Gameboy Color, Playstation (al vídeo) i PC, que la qualitat va tornar a baixar en aquesta mena de seqüela, almenys espiritual, del Magical Mystery Mall, però canviant el centre comercial per un institut.



Les bessones Olsen digitals van fer un salt generacional el 2002, amb l'aparició del Mary-Kate & Ashley: Sweet 16 - License to Drive, per a Gameboy Advance, Playstation 2 i Gamecube. Es tractava d'un seguit de minijocs al voltant dels exàmens de conduir, però aquest canvi de to no va ser prou com per aconseguir bones crítiques per a la nova proposta.



Aquest últim que hem vist, però, va deixar més bon regust. És el Mary-Kate & Ashley: Girls Night Out, exclusiu de la Gameboy Advance, i pertany al gènere del ball, que per les característiques de la portàtil empra el sistema de prémer els botons en els moments adequats. L'objectiu del joc, desbloquejar roba, passos de ball i cançons.

Tots aquests videojocs els va publicar Acclaim, companyia més que reconeguda que, curiosament, va ser demandada per les bessones perquè presumptament els devia 178.000 dòlars en concepte de royalties no pagats, a més de 300.000 per haver abandonat la franquícia després de cancel·lar el Mary-Kate & Ashley: In Action!, basat en els dibuixos animats del mateix nom i que havia de sortir per a Gameboy Advance, Gamecube, Playstation 2 i PC.

De negocis, com a mínim, en saben. Ara bé, tots aquests títols han estat durament criticats per la perpetuació dels estereotips de gènere a què contribueixen, i quan parlem de les bessones Olsen la influència no és precisament petita. Reflexionem-hi abans de llançar-nos a comprar com bojos, al mercat de segona mà, aquests videojocs.

Però d'això també hi ha videojocs? Clicks de Playmobil

De vegades una franquícia té tants productes que costa distingir quin va sortir primer, però en el cas dels ninots de Playmobil, popularment coneguts com a Clicks (no "Clips" com diuen alguns) des de l'època en què a l'estat espanyol els comercialitzava Famobil, tothom sap que ni sorgeixen d'una sèrie de televisió, ni d'un còmic ni d'una pel·lícula. Són joguines. Això no va impedir, però, que se'n fessin videojocs.

Curiosament, tot i que la línia de ninots va començar a Alemanya el 1974, no va ser fins el 1995 que se'n van començar a fer videojocs, el primer dels quals aquest:

Era el Laura's Happy Adventures, per a Gameboy Color i PC, i ja em disculpareu pel vídeo amb comentaris en alemany, però és l'únic que he trobat per a il·lustrar aquest senzill RPG. En PC tenia un aspecte completament diferent, i aquest cop sense comentaris molestos:

En aquesta aventura sense gaire sentit, la protagonista ha de tornar la brillantor a un diamant trobat pel seu avi quan era jove, i ho haurà de fer tot ajudant la gent del poble. L'acollida del videojoc va ser bona, però sembla que va rebre algunes crítiques negatives per la imatge que presumptament dóna, segons la qual les noies són les que han de fer encàrrecs i ajudar els altres per tal d'assolir la felicitat. És filar massa prim? Potser sí.

 

El 1999 sortia l'Alex Builds His Farm, exclusiu de PC, un videojoc adreçat al públic més jove en què controlem el nen Alex mentre explora la granja de la seva família hi duu a terme tasques per tal d'ajudar. En aquest cas, en no haver-hi cap vídeo penjat a internet, en comparteixo la caràtula.

També el 1999 va aparèixer el Hype: The Time Quest, per a PC, Gameboy Color i Playstation 2, que és la versió del vídeo que hem vist.

Es tractava d'un altre títol d'aventures amb elements RPG i en aquest cas el protagonista era en Hype, un cavaller medieval que, tot defensant el seu rei, perd un combat i és enviat 200 anys enrere per culpa d'un encanteri. Aquest joc també va agradar força a la crítica, si ens refiem de les puntuacions que circulen per internet.

Fem un salt de 10 anys, perquè els Clicks no van tornar als videojocs fins el 2009, quan van debutar a la Wii amb el Playmobil: Circus, un joc rebut amb fredor coincidint amb el primer cop que el nom de la marca es feia servir al títol i el desenvolupament per part no de Playmobil Interactive com havia estat fins llavors, sinó de Dreamcatcher. 

El problema va ser que no era especialment divertit, els gràfics eren obsolets i no hi havia gaire minijocs i els controls, el gran punt fort de la consola, no acabaven d'anar bé del tot.

El mateix any i de la mateixa gent, i també amb l'estructura de minijocs, però per la poquíssima informació que en trobo amb millor resultat, es va llançar el Playmobil: Pirates, per a la Nintendo DS, receptora també dels dos títols següents de la saga:

El 2010 es recuperava la temàtica medieval amb el Playmobil: Knights, també de Dreamcatcher i amb un sistema similar, i va agradar amb moderació. Aquesta vegada ens havíem de fer càrrec d'en Brian, un granger que fa realitat el seu somni d'esdevenir cavaller i lluita contra un exèrcit liderat pel mag Flimflam.

El mateix any la companyia hi tornava amb el Playmobil: Top Agents, altre cop per a la Nintendo DS, que ens submergia en el món dels espies i aprovava amb una nota discreta, que podria haver estat fins i tot bona si no hagués estat per un greu problema de control en la conducció de vehicles que he llegit en una ressenya.

Amb gràfics suposadament millorats i el títol canviat a Playmobil: Top Agents 2011-2012 consta que també va arribar a sortir per a PC i Mac, però no n'he trobat cap vídeo. 

De la mateixa manera, l'any 2012 es va adaptar el Playmobil: Pirates per a dispositius portàtils amb sistema operatiu iOS.

No n'he trobat vídeos ni captures, però si retrocedim al 2010 trobarem que els PC van rebre l'anomenat Playmobil 4 in 1 Package, on en principi es recullen els jocs Rescue from Rock Castle, The Big Treasure Hunt, Alarm i Construction, aparentment massa poc importants com per a llançar-los individualment.

I aquí s'acaba el repàs de les versions en videojoc dels popularíssims ninots de Playmobil, que tenen una ferotge competència tant a la vida real com —sobretot i de manera clara— al món dels videojocs en la rival Lego.

Però d'això també hi ha videojocs? Harlem Globetrotters

Suposo que qui més qui menys ha sentit a parlar dels Harlem Globetrotters, un equip de bàsquet fundat el 1927 a Chicago, amb oficines actualment a Phoenix (Arizona) i amb nom de barri de Nova York. 

Es tracta d'un equip d'exhibició, que barreja l'esport amb la comèdia i que s'ha fet famós arreu del món amb les seves filigranes, vistes en gires i aparicions en programes de televisió i pel·lícules. No té gaire mèrit perquè tot està preparat, però és un equip pràcticament invencible que al llarg de la seva història ha guanyat més de 22.000 partits i només n'ha perdut 345. Algunes d'aquestes derrotes, però, han estat contra equips de debò en partits més seriosos. 

Trobo que la història dels Globetrotters és força interessant en si mateixa, però aquí hem vingut a parlar de videojocs, i sorprenentment en tenen dos, el primer aquest que va sortir per a la NES el 1990.

De fet també havia sortit per a MS-DOS, però no n'he trobat cap vídeo. Sigui com sigui, el Harlem Globetrotters va aparèixer només per al mercat dels Estats Units, que és el territori on naturalment gaudeix de més popularitat aquest equip.

No és il·lògic, ateses les característiques dels Globetrotters, que en aquest videojoc només hi hagi la possibilitat de jugar amistosos, tot i que és una llàstima que només es pugui triar entre els protagonistes i els seus rivals de tota la vida, els Washington Generals, equip creat el 1952 expressament per a ser apallissat pels Globetrotters i que de 1971 a 2006 va patir diversos canvis de nom.

Molts anys després, el 2006 i per a la Gameboy Advance (al vídeo) i la Nintendo DS (la versió de la PSP va ser cancel·lada), sortia tant als Estats Units com a Europa aquest Harlem Globetrotters: World Tour, destrossat per la crítica entre altres coses per la mala intel·ligència artificial de la màquina, uns gràfics pobres, una pilota que no responia com tocava i, el pitjor de tot, l'absència de les filigranes típiques dels jugadors reals que hi eren representats.

Així, va tenir una acollida pitjor que la del primer joc, que es va considerar senzillament mediocre, però tots dos fan pensar inevitablement en la saga NBA Jam, que també es basava en el bàsquet espectacular i poc realista.

Però d'això també hi ha videojocs?: El Cub de Rubik

Feia moltíssim temps que no redactava una entrada d'aquesta secció, i com de costum me l'ha inspirat una cerca que estava destinada a generar un article d'una altra secció, de manera que estem davant d'una agradable sorpresa, perquè el bloc ha d'evolucionar però sense perdre de vista els seus orígens.

Centrem-nos: us havíeu parat mai a pensar si hi havia videojocs basats en el popularíssim Cub de Rubik? Doncs el cas és que sí, i des de fa dècades. Si el cub es va inventar el 1974, 10 anys després Atari va pensar que la seva popular plataforma domèstica Atari 2600 podia acollir, al seu extens catàleg, un videojoc anomenat Rubik's Cube.

I és aquest que hem vist, que no sembla que tingui gaire relació amb el famós cub, però les limitacions tècniques impedien mostrar un cub en tres dimensions reals, de manera que els programadors van haver de recórrer a aquest personatge de disseny tan típicament Atari 2600 per tal de permetre'ns desplaçar-nos entre les cares i fer les rotacions amb el botó del joystick.

Allò va ser un fracàs, ja que es perdia l'esperit del cub original i del sistema de joc que l'acompanyava, però l'any 2008 un estudi independent ho va voler tornar a provar amb el Cubage, per a Xbox Indie Games (descarregable per a Xbox 360), que ara sí podia comptar amb la tridimensionalitat imprescindible del Cub de Rubik, però que també va ser mal rebut perquè, al cap i a la fi, i per difícil i frustrant que sigui per a molts de nosaltres, el Cub de Rubik s'ha de jugar a la realitat, no pas amb els comandaments d'una consola.

Però d'això també hi ha videojocs? Els Muppets

Se us ha acudit mai que hi podia haver videojocs dels Muppets? Ja sabeu, aquells titelles televisius del mestre Jim Henson que cantaven mah nà mah nà, tot i que com ja vaig explicar la cançó va sortir abans a Barri Sèsam. Bé, doncs si no se us ha acudit ja us ho dic jo: sí que n'hi ha. 

El primer, Muppet Adventure: Chaos at the Carnival, va sortir el 1989 per a Apple II i Commodore 64, però l'únic vídeo que he trobat és el de la versió per a la NES, de 1990. Aquesta versió, pel que podem llegir a la Wikipedia, es diferencia de les d'ordinador perquè no hi ha modalitat per a dos jugadors, però en canvi afegeix els cors com a marcadors de salut. 

El 1996 arribaria el Muppet Treasure Island, només per a PC (amb CD-ROM, és clar, si no seria impossible aquest nivell gràfic i sonor), una aventura gràfica amb les veus dels dobladors originals dels personatges del programa.

El mateix any i per al mateix sistema arribava el Muppets Inside, un eclèctic títol de gènere difícil de classificar (segurament de minijocs) però que també era, almenys en aquella època, millor idea per a PC que per a consoles. 

Passem a l'any 2000, perquè després de 4 anys d'absència la saga va tornar amb dos títols de gènere diferent per a la Playstation. El primer seria aquest Muppet RaceMania, un joc clarament inspirat en la saga Mario Kart però, naturalment, amb els personatges dels Muppets i pistes inspirades en el programa i en les pel·lícules protagonitzades pels titelles. L'altre títol seria aquest:

El Muppet Monster Adventure, que en aquest cas és un plataformes que no va tenir pas una mala acollida i que, per tant, és un bon títol del gènere per al catàleg de la consola de 32 bits de Sony. El mateix any 2000 la Gameboy Color tindria el seu propi joc de la saga:

No n'he trobat cap vídeo, per tant ens conformarem amb aquesta imatge: és el Jim Henson's Muppets, títol senzill i directe que pertany a un joc de plataformes on en Kermit i l'Animal han de rescatar els Muppets segrestats viatjant en el temps.

Quantes franquícies deuen haver tingut almenys un videojoc de pinball? Doncs la dels Muppets no volia quedar-se en rere i el 2002 va sortir per a la Gameboy Advance aquest Muppet Pinball Mayhem. I ara saltem de generació, perquè el 2003 era l'època de la primera generació de consoles de 128 bits, per a la qual va arribar aquest altre joc:

És el Muppets: Party Cruise i sí, a mi també em fan nosa els comentaris de l'autor del vídeo, però no n'hi havia cap de net, per tant ens hi haurem de conformar. Aquest títol va sortir per a la Playstation 2 i la Gamecube, i com es pot veure és un recull de minijocs o un party game, com se solen anomenar, de l'estil dels Mario Party. 

Aquí teniu l'Spy Muppets: License to Croak, un joc d'acció i conducció per a la Gameboy Advance i ordinadors protagonitzat pel Muppet més famós de tots: la granota Kermit. La segona portàtil de Nintendo rebria un altre títol:

És el The Muppets: On with the show, un altre de minijocs i un altre cop per a la Gameboy Advance i PC. 

Així, deixant de banda jocs per a mòbils i smartphones que arribarien després, la saga s'acomiadava dels videojocs o més aviat de les consoles aquell 2003 amb les últimes propostes que hem vist.

Però d'això també hi ha videojocs?: Wipeout

No fa massa vaig fer una entrada sobre videojocs de velocitat futurista i potser en llegir aquest nom heu pensat en un dels seus màxims exponents, el Wipeout, tota una saga clàssica del gènere, però no és d'això que vull parlar avui. 

L'altre dia vaig descobrir, amb els meus cosins, un programa de televisió nord-americà anomenat Wipeout i basat sense cap mena de dubte en el clàssic televisiu japonès Takeshi no Chôsenjô, conegut pel seu pas per la televisió espanyola com a Humor Amarillo i amb un videojoc de què vaig parlar als orígens d'aquest bloc.

N'hi ha per pixar-se de riure, creieu-me, i intentaré veure'l tan sovint com pugui. No hi ha res més divertit que veure gent fotent-se cops voluntàriament i sense fer mal a ningú més. En fi, que he volgut comprovar si se n'havien fet videojocs i la resposta és que sí:

El 2010, dos anys després de l'estrena del programa de televisió, va sortir el Wipeout: The Game tant per a la Nintendo DS com per a la Wii. La versió del vídeo és evident per a quin sistema és, oi? Sigui com sigui, la versió de la portàtil va rebre una acollida moderadament bona, mentre que la de la Wii va suspendre.

L'any següent sortia el Wipeout: In the Zone per a la Xbox 360, concretament per al Kinect, el dispositiu de detecció de moviment corporal de la consola de Microsoft. La crítica el va rebre de manera desigual, però de mitjana va suspendre. Ja es veu que si bé captura l'esperit (els cops, la dificultat) millor que el de la DS, l'ús dels avatars i el to casual a l'estil Wii no li fan precisament un favor.

El Wipeout 2, també de 2011 però d'uns mesos després, era més del mateix i sortia per a la Wii, la Xbox 360 (altre cop per a Kinect), la Nintendo DS, la Playstation 3 i la Nintendo 3DS. El resultat va ser el mateix: en general es tracta d'un videojoc mediocre i encara gràcies que algunes versions van treure una nota mitjana d'aprovat. Almenys a la versió de la Wii veiem, entre altres coses, rebots impossibles i una física gens fidel a la realitat, cosa que empitjora l'experiència.

No n'acostumo a parlar perquè generalment no en trobo vídeos, però en aquest cas he d'esmentar el Wipeout per a sistemes amb iOS, que va sortir a l'agost d'aquest mateix 2012 i que, pel que es pot apreciar al vídeo, podria ser el millor videojoc de la franquícia. Potser per les característiques dels dispositius mòbils és més adequat un joc així, que no pas per a les consoles on una de les coses que més es valoren és la durada i la profunditat dels productes. 

En aquest cas us he posat el vídeo d'un anunci televisiu perquè he trobat que era divertit, i ens dóna també una idea de com és el Wipeout 3, tot i que l'anunci és pràcticament clavat al del Wipeout 2. Aquest és el darrer títol de la saga, aparegut el 25 de setembre per a la Xbox 360, la Nintendo 3DS, la Wii i properament la Wii U.

És cert que un programa així havia de ser tard o d'hora objecte d'un o més videojocs, però com també és habitual amb qualsevol producte televisiu que passa al món de les consoles el resultat no ha estat gaire bo. Però bé, en aquest cas només ho han hagut de patir els nord-americans, perquè cap d'aquests títols no ha sortit dels Estats Units. Si voleu veure el programa, però, el fan a la cadena Boing.

Però d'això també hi ha videojocs? Titanic

Avui fa 100 anys de l'enfonsament del Titanic, un vaixell que deien que era insubmergible i que se'n va anar al fons del mar durant el seu primer viatge, en uns fets coneguts per tothom gràcies a les diverses interpretacions que n'hem pogut veure al món de la ficció i de la no-ficció, amb la pel·lícula d'en James Cameron com a producte destacat. I també n'hi ha videojocs, i tant.

El primer de tots és aquest Titanic de l'espanyola Topo Soft, que té dues parts: durant la primera hem de controlar un submarinista que busca les restes del transatlànic i a la segona hem d'explorar el vaixell per dins. Va sortir per a Spectrum, MSX i Amstrad CPC.

El Titanic: Adventure out of time és òbviament molt millor, i aquest cop es tracta d'una aventura gràfica per a PC i Mac que va sortir el 1996, un any abans de l'estrena de la famosa pel·lícula. 

10 anys després arribaria aquest Titanic: Hunt for the Lost Treasure, de la línia Hidden Expedition de Big Fish Games, que tornava a ser una aventura gràfica per a PC i aquest cop ens encomanava trobar el "diamant de l'amor".

Entre 2009 i 2010, segons la versió que fos, va sortir el 1912: Titanic Mystery, que ens convidava a resoldre trenca-closques i intentar evitar que el fictici Titanic II s'enfonsés. Que ja té dallonses que es faci un vaixell amb el mateix nom i que també perilli. 

El 2012 n'acaben de sortir versions per a la Nintendo DS (al vídeo) i la Wii, sens dubte aprofitant la tirada del centenari del seu enfonsament.

Saltem enrere perquè el 2009 les mateixes plataformes (PC, Wii i DS) van rebre el Hidden Mysteries: Titanic - Secrets of the Fateful Voyage, l'enèsim títol de trenca-closques que aquest cop ens obliga a sobreviure al Titanic original.

I es nota que 2012 és l'any del centenari, perquè ara surt el Secrets of the Titanic: 1912-2012, que ens fa saltar entre el present i l'any de la tragèdia amb un títol del mateix gènere per a PC, Nintendo DS i Nintendo 3DS.

No sé si hi ha més jocs del Titanic, aquests són els que he trobat, però com podem veure són sempre aventures gràfiques o jocs de trenca-closques, i no ens hem mogut d'aquest gènere. Ni RPG, ni plataformes... res. Només aquests fluixets títols especialment pensats per a PC i un públic poc exigent.

L'Hugo és l'estrella, us en recordeu?

Recordeu els primers anys de Telecinco, quan la cadena feia pena igual que ara però d'una manera més simpàtica? I recordeu concretament el joc interactiu de l'Hugo, que tenia lloc dins l'espai Telecupón? Doncs té una història al darrere i no és, ni molt menys, una invenció espanyola.

En aquella època no ho sabíem, jo ni tan sols em plantejava que el joc existís fora de la tele, on funcionava a través del telèfon, però l'Hugo és el protagonista d'una franquícia danesa nascuda el 1989 com a programa de televisió interactiva. Els seus creadors, Ivan Sølvason i Niels Krogh Mortensen, van idear també el sistema ITE 3000, que permetia convertir els senyals telefònics en impulsos que controlaven el personatge. Poseu el vídeo a partir del minut 4, si no és que voleu practicar la comprensió oral del danès.

L'espai va ser llicenciat a una cinquantena de països, el primer dels quals l'estat espanyol dins l'esmentat Telecupón, i la Carmen Sevilla corresponia a un perfil diferent del de la presentadora danesa, però la idea era la mateixa. Sé que hauríeu preferit veure la veterana actriu andalusa, però no n'hi havia vídeos. L'èxit va ser immediat, tot i que diferent a cada país, i van arribar les adaptacions a videojoc no telefònic. En veurem algunes, perquè en van aparèixer un fotimer.



El primer de tots va ser el de 1991, Skærmtrolden Hugo, que sortia en primer lloc per a l'Amiga i per al Commodore 64, però només tenia el nivell que hem vist al vídeo. El 1992 la cosa canviaria i arribarien els minijocs que vèiem a la tele:

De fet, cada nova entrega incorporava els minijocs nous que anaven sortint al programa de la tele, i el vídeo que hem vist mostra els dos jocs que van sortir per a l'Amiga el 1992 i que van ser recopilats en el títol Hugo el 1994. Un any després se'n faria una conversió per a PC. La tendència d'anar sumant minijocs va continuar amb els títols per a PC Hugo 2, 3, 4, 5 i 6, expansions llançades durant els anys següents, i posteriorment es van recopilar i millorar a Hugo Gold (1998), Hugo Platin i Hugo XL (1999), així com també a Hugo Classic Collection el 2000.



Aquí el tenim també per a la Gameboy, que va veure sortir l'Hugo (1996) i l'Hugo 2 (1997, el del vídeo), dos títols de plataformes que s'allunyaven de la mecànica original.

Una mica més fidel, la plataforma ho permetia, era l'Hugo 2½ que la gent d'Infogrames va fer per a la Gameboy Color el 1999. Sembla mentida que tingués tanta transcendència, però espereu, que la cosa no s'acaba aquí ni molt menys: la Playstation va tenir també l'Hugo (1998) i l'Hugo 2 (2000), basats en els originals però amb gràfics millorats.

Aquest era el primer, que igual que el segon va sortir només a Europa. Després vindria Hugo: The Evil Mirror, de 2003, que anava per un altre camí i tenia, a més, una intro amb gràfics renderitzats que veurem ara mateix:



Va sortir també per a PC i Gameboy Advance, essent aquesta última com a part d'un recopilatori amb l'Hugo: Bukkazoom!, el 2005:



L'altre joc, l'Hugo: Bukkazoom!, el posaré també a continuació per tal que es vegi que la sèrie ja s'allunyava molt del concepte original i produïa spin-offs, que no veurem de manera exhaustiva.



Aquests eren, per exemple, l'Hugo: Smakkaball, l'Hugo: Jungle Island, l'Hugo: Wintergames, l'Hugo: Cannon Cruise o l'Hugo: The Forces of Nature. No tenim espai per parlar de tots ells, perquè també hem d'anar al 2005 per veure l'Hugo: Black Diamond Fever, de la Playstation:



Bastant de l'estil del Crash Bandicoot, oi? Doncs espereu, perquè aquell mateix any la saga va canviar de nom i va passar a anomenar-se Agent Hugo, i després d'un primer títol per a Playstation 2, PC i mòbils (i una versió cancel·lada per a la Gamecube) va tenir diverses seqüeles, que són Agent Hugo: Roborumble (PS2 el 2006 i GBA el 2007), Agent Hugo: Lemoon Twist (PS2 el 2007 i Wii el 2008) i Agent Hugo: Hula Holiday (PC, PS2 i Wii el 2008).



Aquest era l'Agent Hugo: Lemoon Twist, però altre cop he de dir que la cosa no acaba aquí. El 2009 va sortir l'Hugo: Magic in the Trollwoods, per a PC, Wii, PS2 i Nintendo DS:



El vídeo correspon a la versió d'ordinador, que feia estona que no tocàvem. I potser us preguntareu per què n'he parlat avui, o per què ara, en general. Doncs bé, la raó és ben senzilla: 

Des d'ahir es pot adquirir per a iPhone, iPad, smartphones amb Android, PC i com a joc mini de la PSP l'Hugo Retro Mania, que revisa la saga i ens porta altra vegada als seus orígens.

És per això que he volgut fer-ne un repàs-homenatge, i demano disculpes per no haver posat vídeos de tots els jocs i per les imprecisions o omissions que pugui haver comès, però és que hi ha una quantitat de productes de l'Hugo tan gran que és difícil d'assimilar, a més d'informacions contradictòries a les fonts que he consultat. Tot i així espero que us hagi agradat aquesta entrada.

Videojocs dels Masters de l'Univers

No sé si vosaltres, de petits/es, hi jugàveu, però a mi m'encantaven els Masters de l'Univers. Remenant una mica per la Wikipedia, a més, m'han vingut ganes de fer fotos dels que tinc, que pel que he vist són bastants tot i que jo sempre vaig tenir la sensació que me'n faltaven molts. En fi, el tema d'avui són els videojocs basats en aquesta franquícia de Mattel que va néixer el 1981 i que va tenir sis línies diferents de ninots, quatre sèries de dibuixos (almenys una es va poder veure a TV3), còmics, una pel·lícula d'imatge real i, naturalment, videojocs.

Al llarg del temps n'hi ha hagut uns quants, però el més antic de tots és Masters of the Universe: The Power of He-man, que va aparèixer el 1983 per a l'Atari 2600 (versió que veurem al vídeo) i Intellivision:

Bé, ja posats també veurem la versió de l'Intellivision, tenint en compte que mai no en veiem vídeos, d'aquesta consola tan desconeguda:

Tot i que el segon és millor que el primer, cap dels dos no és cap meravella. Oh, quins records, sentir la melodia de la sèrie de dibuixos... Bé, ara veurem el Masters of the Universe: The Super Adventure, de 1987, que era una aventura de text. El vídeo és amb comentaris, però és l'únic que hi ha:

Un gènere que als japonesos els encanta, però que a mi em destrempa totalment quan es basa en una sèrie que és plena d'acció i combats. Va sortir per a Commodore 64 (la del vídeo), BBC Micro, ZX Spectrum i Amstrad CPC. El mateix any i per a les mateixes consoles en sortia un altre de més interessant:

És el He-man and the Masters of the Universe, també conegut com a Masters of the Universe: The Arcade Game, probablement per diferenciar-lo de l'altre. Era la versió del Commodore 64, igual que el vídeo que veurem ara: 

El 1987 altra vegada, perquè es va fer la pel·lícula d'imatge real dels Masters, va sortir el joc basat en el film, aquesta vegada per a Commodore 64, ZX Spectrum, Amstrad CPC i el meu estimat MSX. I no tornaríem a veure cap joc d'en He-man i els seus carismàtics amics i enemics fins el 2002, quan va sortir el Masters of the Universe - He-man: Power of Grayskull per a la Gameboy Advance:

Si els anteriors havien rebut més o menys bona acollida, el de la Gameboy Advance es va considerar mediocre en el millor dels casos. Només va sortir als Estats Units, però en canvi la seva seqüela també va aparèixer a Europa:

El vídeo no és gaire bo, però era l'únic amb imatges in-game. És el He-man: Defender of Grayskull, sortia per a la Playstation 2 el 2005 i es van cancel·lar les versions per a Xbox i Gamecube que estaven previstes. Curiosament, la de la Gamecube va arribar a tenir una ressenya (molt desfavorable) a Nintendo Power abans de ser cancel·lada. El joc, doncs, tampoc no va tenir bona crítica, però juntament amb el joc de la Gameboy Advance formava part del rellançament de 2002 (sèrie de dibuixos nova inclosa), un experiment que no recordo que li hagi sortit especialment bé a cap saga, obra ni franquícia.

El videojoc de la Sabrina

El joc d'avui el podria haver posat a la secció de Jocs de la meva infantesa, que fa bastant que no toco, si no fos perquè a diferència dels títols que comento en aquella secció aquest no em va marcar d'una manera especialment positiva ni en guardo cap bon record. Senzillament el tenia (i el tinc) en MSX i era un d'aquells videojocs que fan que et demanis per què existeixen. És per això que l'aprofito per recuperar aquesta secció que no tocava des de feia mesos.

Bé, ja ho heu vist al títol, però el joc és Sabrina, que va sortir el 1988 per a Amstrad CPC (versió del vídeo), MSX (que és la meva i que es veu pràcticament com la del vídeo, i per a l'Spectrum, que era així:

Per una vegada és millor la versió del ZX Spectrum (l'original) que la de l'MSX, plataforma força superior. De tota manera, però, és un joc lamentable no només en termes gràfics, sinó també de jugabilitat: controlem la famosa cantant italiana (famosa als 80) i hem de lluitar amb els enemics que vénen (gent que desaprova la nostra presència o que ens vol magrejar, segons el sexe) a base de bufetades, puntades de peu o cops de pit. No es pot ni tan sols saltar, i pel que fa a la fluïdesa del joc l'heu pogut veure als vídeos. I atenció a aquesta impagable imatge promocional:

En fi, un joc molt mediocre que es va desenvolupar a l'estat espanyol i que naixia de la mítica actuació de cap d'any de la Sabrina Salerno als estudis de Televisió Espanyola el 1987, on es va produir el famós moment que veurem a continuació:

Un moment que es va originar en la combinació de les característiques físiques de l'artista i la seva indumentària, que ha passat a la història de la televisió i que al videojoc es reprodueix, com podem veure al vídeo de la versió Amstrad CPC. 

Curiosament, és un moment que s'ha associat sempre a la cançó Boys (també coneguda com a Summertime Love i que a mi m'agrada i duc a l'iPod, perquè m'encanta el gènere italo disco), i així es va reflectir al joc amb una qualitat sonora horrorosa en el cas del primer vídeo, però en realitat pertany a Hot Girl. El videoclip de Boys (cançó que també va cantar —en playback— aquell dia i durant la qual no es va produir cap "accident"), ja que ens hi posem, és aquest:

Com podem veure, el que va passar el 1987 no era casualitat, si més no la cantant no havia pres les mesures necessàries per a evitar-ho, i segurament no era el primer cop que li passava, intencionadament o no. Qui li havia de dir que uns espanyols s'encarregarien de plasmar-ho en un dolentíssim videojoc?