L'any passat, a l'últim podcast de 2019 de Retroscroll, anomenat oficialment Retroscroll Channel, i com és tradició, vam parlar del Top 5 de cadascú entre els videojocs als que havíem jugat durant tot el període, i el meu número u va ser l'Ori and the Blind Forest, però vaig dir que n'hi havia un que en certa manera me'l recordava i que no havia volgut posar a la llista en cap posició precisament per això, perquè eren "semblants".
Doncs bé, per diverses raons el vaig deixar abandonat uns quants mesos, i fa un temps el vaig reprendre i ara l'he acabat, i no sé si acabarà formant part del Top 5 de 2020, però en té possibilitats. En tot cas, m'ha agradat moltíssim i per això en parlaré en una nova entrega d'aquesta secció dedicada a analitzar els títols que més m'han fet gaudir.
Yoku's Island Express (2018, Xbox One, PlayStation 4, Switch i Windows) és un títol que té aspecte d'indie, i que sovint es veu digital a molt bon preu, cosa que contribueix a la sensació, i el publica Team 17 (que també en fa, de jocs independents). I el van desenvolupar els suecs de Villa Gorilla. És un indie, vaja. I potser per la portada i veient-ne quatre imatges podria passar desapercebut, però com he dit més amunt, a mi m'ha agradat molt.
De què va, doncs, aquest joc? Doncs hi controlem un escarabat piloter, de nom Yoku, que un dia arriba a l'illa de Mokumana per començar a treballar de repartidor de correu, després que qui se n'encarregava decideixi retirar-se.
Per tant, haurem de voltar pel món del joc, una illa enorme, amb la missió d'omplir les bústies de cartes, però aquesta serà només una de les tasques que haurem de dur a terme, perquè anirem coneixent personatges que ens encarregaran que duguem paquets especials, d'altres ens demanaran algun favor i, com a missió principal, haurem d'alliberar l'illa d'una terrible amenaça que ha fet que fins i tot l'ésser diví que tots els seus habitants adoren estigui ferit i en hores baixes.
L'aspecte 2D, com pintat a mà, que dona un resultat molt atractiu, i la idea de salvar un territori, a més d'un protagonista petit i simpàtic, juntament amb la necessitat de tornar a zones prèviament no visitables si no hem fet abans alguna cosa, l'anomenat backtracking, és el que recorda vagament l'esmentada obra mestra de Moon Studios, però les semblances s'acaben aquí: Yoku's Island Express no és, ni de bon tros, una còpia de les aventures de l'Ori, i a més té una personalitat molt marcada i una jugabilitat original, que no hi té res a veure.
Hi ha qui l'ha etiquetat com a pinballvania, és encertat i dubto que hi torni a haver cap més joc que la pugui dur, llevat que en facin una seqüela o algun altre videojoc el vulgui copiar descaradament. I és que, senyores i senyors, nosaltres controlem en Yoku, com he dit abans un escarabat piloter, que va fent rodar la seva pilota, de la qual no es desenganxa mai, i en molts segments del mapa el que haurem de fer és llançar la pilota amb uns flippers, com en una màquina del milió, que es deia abans i que em sembla tan passat de moda com anomenar "Comecocos" el Pac-man, però representa que en català es diu així.
El control és exquisit, i sovint haurem de ser precisos i jugar amb les físiques, com al pinball de debò, per dur la pilota, i en Yoku, allà on volem i, com a les màquines de debò, haurem de repetir accions amb aquesta precisió per desbloquejar camins o, en els casos més espectaculars, vèncer enemics. Potser que ho vegem en moviment:
Els flippers tradicionals els podem veure en moltes "taules", que tenen la forma de petites zones delimitades, però per l'illa n'hi ha molts, també, que són simples plataformes enganxades al terra i les parets que segons el color (blau o taronja) determinaran amb quin dels gallets del comandament les hem d'activar, i en alguns casos pot ser amb qualsevol dels dos.
Mokumana és prou gran com perquè hi hagi tota mena de territoris, i encara que l'aventura es pot assolir anant una mica per feina, els amants dels assoliments i els col·leccionables gaudim de la sempre opcional possibilitat d'activar tot allò activable i trobar tot allò trobable, a més d'algunes missions secundàries. Amb l'excusa podrem revisitar zones d'aigua, neu, boscoses o més desèrtiques, que conformen el bell món d'aquest joc.
En fi, jo de petit no jugava a videojocs de recreativa, una experiència que lamento que em falti però que es deu a que en aquella època m'interessaven altres coses, però a les màquines de pinball que enganxava al típic bar o càmping sí que hi jugava. No era bo, però m'agradaven molt, i tot i així en format videojoc he de reconèixer que hi he jugat poc.
Yoku's Island Express, amb les seves mecàniques, un aspecte gràfic atractiu i una música relaxant i encomanadissa, és una meravella en aquest sentit, la barreja ideal de pinball i plataformes, amb història, col·leccionables i unes quantes hores per invertir-hi si es vol fer tot. D'original, n'és, i força. I de divertit, moltíssim.
Continuant amb la meva recent tendència de jugar, per fi, a diversos videojocs indie que he anat adquirint amb el temps tot aprofitant ofertes, avui el que recomano és un títol que pertany al per a molts detestable gènere anomenat walking simulator, el d'aquells jocs en què el protagonista sobretot camina i va interactuant amb elements del seu entorn, però amb poca freqüència i sense disparar ni un tret.
Aquest concepte no fa gaire m'hauria provocat rebuig a mi també, ho reconec, però darrerament he après a gaudir d'aquests videojocs més curts, relaxants, que expliquen una història que podria passar per una pel·lícula si no fos perquè el personatge el movem nosaltres. Al capdavall, quan no es té gaire temps per jugar, els RPG de 100 hores poden ocupar-nos mesos, i almenys a mi ara em ve de gust jugar a coses més curtes.
Firewatch, el primer joc de la companyia californiana Campo Santo, va sortir el 2016 per a Xbox One (sistema on hi he jugat jo), PlayStation 4 i ordinadors i el 2018 per a la Switch, i es cataloga oficialment com a aventura, terme prou genèric i ampli com perquè no ens digui gran cosa.
En tot cas ens posa a la pell d'en Henry, que l'estiu de 1989 agafa una feina de vigilància del parc forestal de Shoshone, Wyoming, als Estats Units, per distreure's del daltabaix que suposa la greu malaltia que pateix la seva dona.
Amb una perspectiva en primera persona ens mourem pel bosc anant a fer un cop d'ull després que la nostra supervisora, la Delilah, ens avisi cada cop que detecta alguna anomalia a les instal·lacions, com ara unes noies fent merder o uns cables tallats.
La Delilah i en Henry es comuniquen exclusivament per walkie-talkie, i les converses que mantenen tenen un to o altre segons les respostes que anem triant, i són d'un realisme, una versemblança, que la relació entre aquest parell acaba sent el més interessant del joc i amb diferència.
Pel que he llegit, però, encara que optem per desenvolupar una amistat i fins i tot entrem en un lleuger flirteig, sembla que no hi ha múltiples resultats en aquest sentit, així que podem acabar una conversa malament i la propera vegada que la Delilah ens parli dirà el mateix que si haguéssim finalitzat l'últim diàleg amb les paraules més càlides.
Però, per més interessant que sigui aquest aspecte del Firewatch, i per a mi ho és moltíssim, hi ha més coses, i no només les tasques que ens encarrega la supervisora.
Duent a terme alguns dels encàrrecs quotidians i propis del lloc de treball comencem a notar com si algú ens estigués espiant i sabotejant, i efectivament, així és.
El joc adopta, doncs, un to una mica de thriller, sens dubte de misteri. La solitud i el silenci que sentim quan ens movem i no estem parlant amb la Delilah esdevenen aquella calma tensa que ens fa estar a l'aguait per si passa alguna cosa.
No és un survival horror, però. Hi ha un misteri, moments inquietants i una mica de paranoia entre els protagonistes, però al final és una excusa argumental per vertebrar el que en el fons és un videojoc sobre relacions humanes, agafar-se un descans dels problemes durant una temporada i reflexionar sobre el futur que volem.
En tot cas explica una història senzilla però amb la qual ens podem identificar, amb unes converses magníficament escrites i interpretades (en Henry és en Richard Sommer, vist a Mad Men, i la Delilah és interpretada per la Cissy Jones, veterana en el doblatge de videojocs) i, malgrat el que deia del misteri, és un títol molt relaxant que trobo ideal per jugar-hi de matinada.
Proveu-lo, acostuma a estar d'oferta, i si no... Està previst que en facin una pel·lícula. Poca broma. Al cap i a la fi, parlem d'un joc que va guanyar premis com el de millor indie als Golden Joystick Awards o els de millor debut i millor narrativa als de la conferència Game Developers, a més d'altres premis i nominacions a pràcticament tots els seus aspectes, incloent-hi les actuacions dels seus protagonistes.
D'un temps ençà no només he començat a veure amb bons ulls els videojocs independents, els indies, sinó que he vist que m'agraden especialment, tot i que n'hi ha tantíssims -de fet, hi ha una saturació perjudicial per als que no aconsegueixen l'atenció dels mitjans- que no he rascat més que la superfície.
Però estic comprant i interessant-me per molts d'ells, i avui volia parlar d'un que em va agradar força. Hi vaig jugar gràcies al servei de subscripció Game Pass de la Xbox One, però, ja que malgrat l'interès que sentia per ell sabia que era molt curt, i tot i així em va causar una impressió prou bona com per parlar-ne en aquesta secció.
Old Man's Journey és un entranyable, relaxant i emotiu point-and-click, en certa manera, però amb un nivell d'interacció molt inferior al del que associem a les aventures gràfiques.
Aquest joc de la independent Broken Rules i llançat digitalment entre 2017 i 2019 per a ordinadors, Switch, PlayStation 4 i Xbox One (la versió a la que he jugat) és més aviat un relat en què intervenim indicant on volem que vagi un ancià i apujant o abaixant elements de l'escenari perquè hi pugui arribar.
Des del punt de vista de la jugabilitat ja estaria tot explicat. Per tant, si estem buscant un plataformes o una aventura gràfica de tall convencional val més que busquem en una altra banda.
El que tenim aquí és una emotiva història que arrenca quan l'home, que viu sol en un poblet de pescadors, rep una carta que el fa agafar la motxilla i emprendre un viatge majoritàriament a peu cap a un lloc que desconeixem.
Hi ha alguns elements de l'escenari amb què podem interactuar pel simple gust de fer-ho, sense conseqüències en la història, però també hi ha punts en què l'home s'asseu i li ve algun record de la seva llarga vida, de seguida veiem que relacionat amb l'amor i intuïm que relacionat amb la carta que ha rebut.
Se'ns mostren en forma de flashbacks en escenes fixes i tenen un to molt malencònic, com, de fet, tota la història, amb l'ajuda de la bella música i un apartat gràfic de conte il·lustrat que es mereix la nostra atenció, i la té gràcies al ritme pausat del joc.
Old Man's Journey, sense voler entrar en spoilers -i encara menys tractant-se d'un títol en què la narració s'endú pràcticament tot el pes-, és una història sobre decisionsque prenem a la vida i ens diu que perseguir els somnis no sempre és la millor, perquè les renúncies que això suposa ens poden provocar un penediment que ens acompanyi durant la resta dels nostres dies.
Aquest multipremiat videojoc ens deixa tocats, encara que ofereix un petit marge de redempció al protagonista, i ho fa amb un desenvolupament i una jugabilitat senzills i sense allargar-se més d'aproximadament 2 hores, amb uns trencaclosques fàcils que fan que, al capdavall, el que se'ns ofereixi aquí sigui una mena de pel·lícula que ens demana col·laboracions freqüents però breus.
Si hi podeu jugar de franc, us costa un parell d'euros o ja us està bé pagar-ne el preu complet sabent el que ofereix i el que dura, teniu una proposta excel·lent per dedicar-li una tarda, emocionar-vos i reflexionar sobre les nostres prioritats.
No fa gaire parlava d'un títol finalitzat, el Dragon Quest III, i ara ho torno a fer, aquest cop a la secció de recomanacions, que no vol dir que l'altre no el recomani, però quan parlo de jocs en aquest apartat significa que els considero especialment bons.
El cas és que pertany al mateix univers, perquè empra molts elements de la franquícia, argumentalment i pel que fa a dissenys, però és d'un gènere diferent de l'RPG, almenys tal com el comprenem habitualment.
El Dragon Quest Builders era un joc que m'havia de comprar tant sí com no. Només pel fet que era un joc d'una de les meves franquícies preferides. I com que aquests spin-offs no acostumen a arribar a Occident i encara menys a Europa, quan n'hi ha un que sí s'ha d'aprofitar. Per cert, va sortir el 2016 per a la PS4, i el 2018 va arribar a la Switch, versió que tinc jo.
He de dir que els videojocs de construir coses i gestionar-les no són, per norma general, els meus preferits. Sense un objectiu clar és fàcil que m'avorreixi i els acabi abandonant. Per això, malgrat que ja és el videojoc més venut de la història, no m'he interessat mai pel Minecraft, i he jugat molt menys del que es mereixeria al Super Mario Maker.
Però el joc que avui ens ocupa era diferent: no només estava ambientat en un univers que m'encanta, sinó que hi havia història. Sí: es desenvolupa al voltant d'unes missions, dividides en quatre capítols, i parteix d'una hipòtesi que ens remet al primer Dragon Quest: allà, l'enemic final oferia al protagonista la possibilitat d'unir-se a ell a canvi de donar-li el domini sobre mig món.
Evidentment nosaltres dèiem que no -i si acceptàvem passava com a l'Streets of Rage: cap enrere i tornem-hi, que no ha estat res-, però a Dragon Quest Builders el que tenim és un món en què el protagonista va dir que sí... i en Draconarius el va trair de mala manera. Així, el món és un lloc on la humanitat ja no sap construir res i viu en la foscor, amenaçada per monstres.
Després de configurar l'aspecte i el gènere del nostre personatge ens expliquen que és el Constructor llegendari, l'única persona capaç de construir coses sempre i quan disposi dels materials necessaris i tingui idees o li proporcionin plànols i explicacions.
La seva missió, guiat per la deessa Pamplín -una altra referència recurrent de l'univers Dragon Quest-, és tornar la llum al món tot viatjant a quatre escenaris extrets directament del Dragon Quest i ajudant la gent a reconstruir unes bases que esdevenen micropobles mentre es desfà de les amenaces dels monstres de cada lloc.
Així, ens encarregaran que construïm la base i l'anem millorant amb tota mena d'equipaments, i ho farem amb els materials que aconseguirem viatjant pel mapa a cop de martell i defensant-nos dels enemics amb les armes que tinguem.
Els primers materials que trobem en cada territori seran senzillets, però després n'anirem trobant de millors i podrem millorar, de pas, les parets, les portes, les armes, la roba que duem, etc. I a mesura que complim missions ens trobarem onades de monstres que ens ataquen, i quan els vencem, a més de reconstruir allò que hagin pogut destruir, tindrem accés a noves illes a través dels teleportals, un altre element clàssic de la saga. Allà, és clar, hi haurà materials i elements que on érem fins ara no es podien trobar.
Si el joc fos així i prou, però sense els personatges i l'ambientació de Dragon Quest, objectivament seria un bon joc, ho reconec, però jo no m'hi hauria ficat. Em va caldre aquest al·licient per provar-lo i enamorar-me'n, i com a fan de DQ he pogut gaudir de referències al primer joc de la saga d'RPG en forma de melodies, noms de llocs, esment d'alguns personatges i esdeveniments i trobades amb monstres clàssics per tot el territori.
Evidentment, els dissenys dels personatges i els enemics són de l'Akira Toriyama i la música del gran Kôichi Sugiyama, de manera que la immersió en Dragon Quest és profunda. Una delícia per als seus fans.
Haurem d'aprendre a gestionar els nostres recursos, perquè l'exploració dels escenaris requereix força estona, ja que el (o la) protagonista no corre gaire, i quan es fa de nit costa veure gaire cosa. El millor consell que es pot donar a algú que s'hi posi ara és el següent: agafa tot el que trobis i en tanta quantitat com puguis. Mai se sap quan et farà servei, però te'n farà.
Com deia, un dels punts forts per a mi és que hi ha història. Dins d'aquesta tenim força llibertat per construir el que ens demanen amb més o menys esforç -reconec que jo, per manca d'inventiva o per anar de pressa, soc més aviat de fer el mínim necessari, però no té per què fer-se així-, i podem crear coses que no ens han demanat, també. Tot el que sumi punts per a la base va bé, i de fet un dels requisits per avançar és que fem que pugi al màxim de nivell.
Suposo que ja he fet més de cinc cèntims sobre què és aquest joc, com funciona i per què m'agrada. Però això no és tot: després d'acabar el primer capítol es desbloqueja una modalitat anomenada Terra Incognita, on podem fer el que ens doni la gana sense seguir una història. Construir per construir, per a aquella mena de públic a qui això ja li està bé, per als acostumats al Minecraft, vaja.
És la llibertat total, que augmenta quan anem acabant els episodis de la història, perquè donen accés a noves illes dins de Terra Incognita, i si completem els desafiaments dels capítols -coses que no ens diuen prèviament però que es poden trobar per internet, com ara construir 250 objectes o matar els dracs i altres monstres gegants- es desbloquegen també materials nous.
Val a dir que no he provat aquesta modalitat, tot i que m'atrau una mica. Jo n'he tingut prou amb les 65 hores que li he dedicat a la història, i com que tinc moltíssims altres videojocs per jugar, per a mi el Dragon Quest Builders s'acaba aquí, tot deixant-me un gran regust. Ja tinc ganes que surti el Dragon Quest Builders 2, cosa que passarà d'aquí a poques setmanes.
Per alguna raó, els videojocs indie o que per les seves característiques ho semblen, com el cas que avui ens ocupa -que és del petit equip Moon Studios però publicat per Microsoft Studios i, per tant, d'aquells casos dubtosos com el del Life is Strange-, tendeixen a tocar la patata al públic amb propostes belles des del punt de vista visual, musical i argumental. El cas de l'Unravel, per exemple.
Segurament ho fan per contrarestar el fet que no són grans produccions amb la tecnologia més avançada, i com que estan tan ben dissenyats en tots els sentits, al públic li és igual i els acaba lloant, amb raó. Qui ho diu, que en els nostres temps tot han de ser videojocs fotorrealistes, en entorns tridimensionals o amb els efectes especials més espectaculars?
De l'Ori and the Blind Forest n'havia sentit parlar molt bé, i quan feia poc que havia estrenat la Xbox One vaig comprar-ne l'edició definitiva digital, que tenia algunes millores respecte a l'estàndard que va sortir l'11 de març de 2015 per a Windows i Xbox One.
Ens convida a controlar un esperit guardià que sembla un animaló indeterminat, de color blanc brillant. És l'Ori, i l'acompanya una mena d'orb de llum anomenat Sein, que és el que li serveix per a atacar i dur a terme altres accions que anirem aprenent a mesura que avanci l'acció.
L'Ori va caure d'un arbre, l'Arbre de l'Esperit, el nucli de la vida del bosc Nibel, quan va néixer, i el va criar un altre ésser, la Naru.
Ara, un cataclisme ha fet que les plantes del bosc es panseixin i la vida en desaparegui pràcticament del tot, de manera que, guiat per l'esmentat Sein, l'Ori ha d'explorar Nibel i restaurar tres elements, l'Aigua, el Vent i l'Escalfor, per retornar l'equilibri i la vida al bosc.
Pel camí es trobarà tota mena d'enemics monstruosos i s'hi haurà d'enfrontar amb les habilitats i la força que vagi adquirint, perquè mentre explora anirà trobant cèl·lules de vida i d'energia, que li permetran emmagatzemar més unitats d'aquests paràmetres, a més de descobrir secrets, desbloquejar habilitats en punts determinats i anar descobrint, mitjançant flashbacks o explicacions per part d'en Sein, què és el que va passar amb el bosc.
Les habilitats que desbloquejarem i millorarem (amb punts d'habilitat) ens permetran accedir a llocs on abans no hi havia manera d'entrar, de manera que estem davant d'un "Metroidvania" de manual. Els dissenys ens recorden indubtablement els nous Rayman, inspiració reconeguda per la gent de Moon Studios, així com també la pel·lícula de l'Studio Ghibli Nausicaä de la Vall del Vent, una de les meves preferides.
El joc és molt bonic, molt, i els seus gràfics amb dissenys com pintats a mà, amb un ús excel·lent de la llum i l'ombra, tenen un nivell artístic elevadíssim, i estan acompanyats per una banda sonora tremendament emotiva. Tot plegat ens pot fer pensar que és un títol per a relaxar-se explorant el bosc, però aviat veurem que no és així.
Ori and the Blind Forest és un videojoc de plataformes i exploració ple de perills, que en molts moments requereix la màxima precisió per tal de superar obstacles, a més de resoldre trencaclosques -encara que aquest punt no sigui el més important-, i hi morirem moltíssimes vegades -les estadístiques diuen que jo ho he fet 1.109- mentre aprenem com hem de fer les coses o enfrontar-nos als enemics i als paranys ambientals. Però afortunadament tenim punts de desat de partida gairebé tan sovint com volem, perquè els podem crear nosaltres. Gastant energia, això sí.
Pot ser que hi hagi algun punt particularment frustrant, que hàgim de repetir moltes vegades, però aprenem a jugar-hi, i la progressió de les habilitats i l'energia vital fa que cada cop ens costi menys avançar, de manera que és un títol gratificant per a aquells jugadors disposats a dedicar-li unes hores. Que, de fet, no és tan llarg. Per a mi té la durada justa, tenint en compte que s'allarga amb aquest aprenentatge.
Al vídeo queda encara més clara la qualitat artística d'aquest joc, però vull afegir que tècnicament també és impecable: el bosc és extens, però en navegar per les seves zones no ens trobarem ni una pantalla de càrrega. Se suposa que carrega zones, és clar, però no ens n'adonem. I de bugs no me n'he trobat ni un.
Els assoliments també són força interessants, però jo ja he fet tots els que em veia capaç d'aconseguir, i he deixat per als professionals els que em semblen massa difícils o fins i tot roçant l'impossible, sobretot el d'acabar-se el joc sense perdre ni una vida. No me'n vaig a dormir intranquil per no tenir-lo, ho admeto.
Per tot plegat, i perquè és una gran experiència, recomano a tothom que pugui que el provi, que hi jugui, vaja. Als propietaris de la Xbox One, acusada sovint de tenir pocs títols first party i exclusius en consola, segurament no cal que els el recomani, perquè saben que és un dels que hom considera que cal tenir, però per a la resta de la gent, la que podria jugar-hi en ordinador o té pensat comprar-se la consola, va aquesta recomanació. És un dels jocs audiovisualment més bonics als que he jugat mai.
Mai no he estat un jugador d'aventures gràfiques, no perquè no m'agradin, sinó perquè ja se sap que és un gènere al qual es juga millor amb ratolí i, per tant, tradicionalment ha estat associat als ordinadors. I com que jo, per diverses circumstàncies, no he estat mai jugador de PC, he tocat pocs videojocs d'aquest tipus.
Hi ha hagut excepcions, és clar: el Day of the Tentacle m'encanta, hi vaig jugar una mica fa anys a casa d'un amic i me'l vaig acabar molt temps després al meu PC amb l'SCUMMVM, també vaig jugar uns quants dies -va quedar inacabat, però- al famós Indiana Jones and the Fate of Atlantis, de la mateixa manera, i a la Xbox 360 tinc i he acabat el The Secret of Monkey Island. A més, ja en consola, vaig jugar al Discworld IIa la PlayStation del meu cosí, i anys després me'l vaig comprar en Saturn. Això seria tot. No és zero, però és poquet.
Després d'una època daurada als anys 90, el gènere ha evolucionat, adaptant-se als nous estàndards visuals dels videojocs, però també als narratius, i és en aquest context que podem trobar coses com el joc que recomano avui, el Life is Strange, que va sortir el 2015 per a ordinadors, Android, iOS, PlayStation 3, PlayStation 4, Xbox 360 i Xbox One.
Jo he jugat a la versió per a Xbox One, i de fet va ser un dels primers títols digitals que hi vaig adquirir (cal dir que el joc es pot comprar també en edició física, i té una de col·leccionista i tot) amb la febre de videojocs descarregables per preus ridículs gràcies a les ofertes i la possibilitat d'adquirir-los en basars digitals estrangers que ens brinda la consola actual de Microsoft.
I fa poc vaig decidir que ja era hora, després de més d'un any de tenir-lo i tenir la consola, que hi jugués. Publicat originalment per Square Enix -tot i que és un indie de Dontnod Entertainment (Remember Me)- en el format de moda, l'episòdic posteriorment recopilat tant digital com físicament, Life is Strange ens posa a la pell de la Maxine "Max" Caulfield, una noia hipster de 18 anys que torna al seu poble, Arcadia Bay, després d'uns anys fora, per tal d'assistir a la prestigiosa Acadèmia Blackwell, amb una beca i el somni d'esdevenir fotògrafa professional amb la seva estimada càmera instantània analògica, de la qual es fumen els altres estudiants.
Poc després d'iniciar-se la història, i havent fet un tast d'escenes típiques d'institut nord-americà i identificat els arquetips que ja ens coneixem tant (els esportistes creguts, els nerds, els marginats en general, les noies populars, etc.), la Max és testimoni d'un incident terrible i desitja amb totes les seves forces poder fer retrocedir el temps i impedir-ho.
I resulta que pot, no sap ben bé per què, cosa que esdevé la mecànica principal del joc, un element cabdal però que encaixa perfectament amb el desenvolupament d'una història en què, com correspon a les aventures gràfiques de tota la vida, interactuem amb objectes i persones tot triant entre diverses opcions. En el cas de les converses, si alguna no va com volíem, podem tirar enrere tantes vegades com vulguem i alhora mantenir el record de tota la informació que ha sorgit de les converses fallides, perquè sempre ens servirà d'alguna cosa.
Que bé, oi? Es podria pensar que això és fer trampes, i que a sobre és molt més còmode que desar la partida allà on volem i carregar-la sempre que ens surti malament. Però no és així: haurem de prendre algunes decisions que, com se'ns recorda sovint, tindran conseqüències i no es podran desfer.
I arribarà un punt que això es farà notar. Per exemple, la Max no pot morir -si fa alguna acció que la condueix a la mort el joc ens obliga a retrocedir i actuar d'una altra manera-, però sí que poden perdre la vida altres personatges, i en aquest cas la història continuarà sense ells.
A més, aquest constant rebobinar introdueix l'element d'investigació en convertir diverses versions d'una conversa en un interrogatori sense que l'altra persona en sigui conscient, cosa que és força interessant.
La gràcia del Life is Strange, però, no és aquesta, o no és només aquesta, sinó que té una història que atrapa, ben narrada, amb personatges molt ben fets i unes excel·lents interpretacions per part dels actors de doblatge -per cert, l'àudio és només en anglès, i que plori qui vulgui-. De fet, a mi em va semblar gairebé una minisèrie de televisió interactiva.
La Max, amb el seu poder, decideix investigar la desaparició d'una alumna del centre, la Rachel Amber, que resulta que era la nova millor amiga de la Chloe Price quan ella va marxar a Seattle i es va distanciar de la que havia estat la seva amiga de l'ànima.
Se n'assabenta quan es troba la mateixa Chloe, tan canviada que no la reconeix -com a resultat d'una tragèdia familiar que va tenir lloc uns anys enrere-, i juntes decideixen solucionar tant el seu distanciament com aquest misteri que embruta el "bon nom" de l'acadèmia, que té més draps bruts del que sembla, sobretot per la implicació de l'adinerada família Prescott.
Un d'ells és l'assetjament de què és víctima una altra noia, la Kate Marsh, una subtrama del joc en què podem intervenir i que pot tenir diversos resultats. És un tema que, malauradament, no passa de moda i que dona un caràcter tristament realista a un relat que, com hem vist, té elements sobrenaturals.
A banda d'això tenim l'amenaça d'un gran tornado que ha d'arrasar el poble i que la Max veu en unes visions que té sempre de manera involuntària, un cataclisme que entrarà en joc al final d'una història trepidant, amb girs sorprenents, molt malencònica i fins i tot tràgica.
Life is Strange és un joc fet amb cura, que vol entretenir i emocionar, i ho aconsegueix. És la història d'una amistat, o de diverses, i ens fa reflexionar sobre el valor de la vida, on en realitat no podem retrocedir i arreglar les coses com si no hagués passat res.
Tot té conseqüències, i en aquest títol arriba un moment que les hem de començar a assumir, que ens passa la factura amb tot el que ha succeït i veiem què hem fet bé i què hem fet malament, a què hem hagut de renunciar i si ha valgut la pena o no triar el camí que hem triat.
En aquest sentit, si algú troba que el joc és curt -jo no ho penso pas-, és rejugable per naturalesa: només cal prendre decisions diferents i veure què passa. Si no tenim tant de temps, però, se'ns ofereix la possibilitat de tornar a jugar a parts concretes i veure què passa amb allò i prou i satisfer la nostra curiositat, o tornar-hi a jugar a partir d'un punt i fins al final. Hi ha opcions per a tots els gustos i totes les disponibilitats temporals.
Per part meva vaig voler evitar una mort i veure el final que no era el que jo havia provocat, però també vaig tornar a jugar a algunes petites parts per poder fer les fotos opcionals que constitueixen l'element col·leccionable del joc, i que són necessàries per a l'obtenció del 100% dels assoliments, molt fàcils gràcies a això i a que la resta s'aconsegueix simplement en anar avançant en la història.
Per acabar, no hauria de sorprendre ningú atès el nom de la secció, però recomano aquest videojoc a qualsevol que vulgui gaudir d'una bona història interactiva, concepte que es podria aplicar a molts jocs, però que es nota més que mai quan es tracta d'aventures gràfiques, i es magnifica quan tenen una qualitat narrativa com la d'aquest Life is Strange. I el recomano també als amants dels viatges en el temps, un tema estrella a la ciència-ficció.
Val a dir, però, que no és un joc perfecte: té algun problema tècnic, com petites escenes en què els subtítols fallen o la veu d'algun personatge se sent massa baixa, i algun altre problema de so. A banda d'això, tot i que el disseny artístic té encant i ho reconec, trobo que gràficament el joc no és a l'alçada de les màquines actuals i potser tampoc de la Xbox 360 i la PS3. Sense ser horrible, ni de bon tros, sí que hi ha uns moviments una mica ortopèdics -els vehicles, per exemple, fan una mica de llàstima- i unes textures que de vegades recorden més aviat la PS2 -ja no la GameCube o la Xbox, sinó la PS2-, sobretot en les fulles dels arbres.
Són detalls negatius -i no constants, compte- en un conjunt que acaba sent més que notable, perquè les parts bones, molt bones, que són el guió i el sistema de joc, ho compensen. Val molt la pena. Com a mínim m'ha fet sentir molta curiositat per jugar a la preqüela, Life is Strange: Before the Storm, que va sortir el 2017.
Fa un temps vaig publicar una entrada sobre replantejaments que m'he fet com a videojugador. Ideals i criteris que tenia establerts, però que les circumstàncies i la reflexió m'han fet replantejar. I part de la culpa la té aquest recopilatori que recomano avui, un dels casos més flagrants en què m'he hagut d'empassar les meves paraules.
Perquè quan la gent me'l recomanava com a imprescindible de la Xbox One el rebutjava, atès que era un recopilatori de clàssics i jo no havia comprat una consola de la generació actual per jugar a videojocs "retro". Que m'encanten, això suposo que ja se sap, però també he dit sempre que els vull jugar en el format i el sistema original, i que si això no era possible... doncs no hi jugaria.
El Rare Replay va sortir en exclusiva per a la consola actual de Microsoft -ni tan sols està disponible per a PC- el 2015 i amb un preu de sortida de 29,95 €. Per posar-vos en situació, quan me'l recomanaven i jo el rebutjava estava d'oferta, en alguns llocs a 14,95 € i a la cadena Game, des de feia mesos, a 9,95 €. 30 jocs per només 9,95 €. 33 cèntims el joc, vaja. I tampoc no ho veia clar.
I no només això: no va ser fins que em vaig adonar que, després de la compra de la Wii el 2008, tenia un saldo de soci acumulat d'uns 10 euros (i que no havia caducat), que vaig decidir anar a la botiga i fer-lo servir per endur-me el Rare Replayde franc. I encara van sobrar uns cèntims.
En part els meus dubtes es devien a que alguns dels jocs ja els tinc en format original, com el Banjo-Kazooie, el Jet Force Gemini, el Killer Instinct Gold o el Kameo, i d'altres, com els dos Viva Piñata, no m'havien interessat en el seu moment ni, francament, a causa del seu gènere no m'interessen en excés tampoc ara.
Però per 0 euros, i fins i tot per 9,95 €, valia la pena poder provar els altres, alguns dels quals massa cars d'obtenir actualment, en aquest recull de clàssics de Rare -companyia que és coneguda, i en el meu cas jo només coneixia, pels Killer Instinct, la saga Banjo, el Goldeneye i l'aquí absent per raons òbvies saga Donkey Kong Country-, que va des dels inicis de l'empresa, amb jocs del ZX Spectrum, fins a alguns de la Xbox 360 -que, tenint aquesta consola, encara em feia més ràbia comprar-ne jocs per a la successora-, passant per la NES, la Nintendo 64 i la primera Xbox.
Els recopilatoris, segons com estan fets, són simples reculls de ROMs sense res més, amb cap valor afegit i cap interès més enllà de poder tornar a jugar a videojocs de la nostra vida o, de vegades, accedir a d'altres que no havien sortit a Europa o que s'havien quedat a les recreatives.
Però el Rare Replay va més enllà del simple recopilatori i ofereix un conjunt amb una presentació excel·lent, que dóna forma al que és, en realitat, un univers de personatges i títols que representen aquesta genial second-party britànica, abans associada a Nintendo i, des de 2002, adquirida per Microsoft (i ja no considerada second-party). Sense anar més lluny, va ser així que vaig descobrir la saga Sabreman, constituïda per títols que abans considerava del tot independents. Vegem la llista completa dels 30 jocs:
Jetpac (ZX Spectrum, 1983)
Atic Atac (ZX Spectrum, 1983)
Lunar Jetman (ZX Spectrum, 1983)
Sabre Wulf (ZX Spectrum, 1984)
Underwurlde (ZX Spectrum, 1984)
Knight Lore (ZX Spectrum, 1984)
Gunfright (ZX Spectrum, 1985)
Slalom (NES, 1986)
R.C. Pro-Am (NES, 1987)
Cobra Triangle (NES, 1987)
Snake Rattle 'n' Roll (NES, 1990)
Digger T. Rock (NES, 1990)
Solar Jetman (NES, 1990)
Battletoads (NES, 1991)
R.C. Pro-Am II (NES, 1992)
Battletoads Arcade (1994)
Killer Instinct Gold (Nintendo 64, 1996)
Blast Corps (Nintendo 64, 1997)
Banjo-Kazooie (Nintendo 64, 1998 - remasterització per a Xbox Live Arcade de 2008)
Jet Force Gemini (Nintendo 64, 1999)
Perfect Dark (Nintendo 64, 2000 - remasterització per a Xbox Live Arcade de 2010)
Banjo-Tooie (Nintendo 64, 2000 - remasterització per a Xbox Live Arcade de 2009)
Conker’s Bad Fur Day (Nintendo 64, 2001)
Grabbed by the Ghoulies (Xbox, 2003)
Perfect Dark Zero (Xbox 360, 2005)
Kameo: Elements of Power (Xbox 360, 2005)
Viva Piñata (Xbox 360, 2006)
Jetpac Refuelled (Xbox Live Arcade, 2007)
Banjo-Kazooie: Nuts & Bolts (Xbox 360, 2008)
Viva Piñata: Trouble in Paradise (Xbox 360, 2008)
Déu n'hi do. Trobo que és una selecció excel·lent, encara que hi faltin coses, algunes per necessitat, com l'esmentat cas dels 3 Donkey Kong Country de la Super Nintendo (i, de fet, el Donkey Kong 64 de la Nintendo 64), i d'altres per decisions de la companyia, com l'absència del Conker: Live & Reloaded, que era un remake del Conker's Bad Fur Day per a la Xbox.
També és cert que no tots són igual de bons i que alguns han aguantat el pas del temps millor que d'altres, fins al punt que per exemple els de l'Spectrum en termes de jugabilitat es fan durs, però no deixen de ser fragments d'història dels videojocs que val la pena provar o rejugar, segons quin sigui el nostre cas.
A més, hi ha altres decisions amb què no tothom estarà d'acord, com el fet que alguns clàssics de la Nintendo 64 en realitat siguin les remasteritzacions que van sortir en format digital per a la Xbox 360, en comptes d'una emulació fidel de la versió cartutx. I en el cas dels que sí que són les versions originals s'ha fet amb relació d'aspecte 4:3, tot i que existeixen emuladors per a PC que posen aquests mateixos jocs a pantalla completa i, per tant, es podria haver fet.
Personalment trobo encertada la inclusió de les remasteritzacions, perquè només s'han polit i adaptat els gràfics per gaudir-ne en pantalla gran, d'alta definició. No són pas remakes. Però s'han de dir els punts negatius, o potencialment negatius, com aquest o el fet que els especialistes han detectat que alguns jocs de la Xbox 360 emulats aquí -perquè el que fa la Xbox One amb aquests títols és convertir-se temporalment en una Xbox 360, sistema d'assoliments inclosos- funcionen millor que a la segona consola de Microsoft, com seria lògic, mentre que d'altres pateixen una mica a la Xbox One i per tant funcionen millor a la seva predecessora, en principi molt menys potent.
Per cert, els de la 360 s'instal·len a la consola per separat del fitxer del mateix Rare Replay, però tot i així un cop instal·lats s'hi pot accedir des del menú del recopilatori (i també des del menú de la consola).
Aquí teníem un vídeo en què es navega pel menú del recopilatori, una delícia acompanyada d'una música barreja de cerimònia d'entrega de premis i entrada de Disneyland. Com es pot veure, està dividit en els jocs en si i el contingut extra, al seu torn diferenciat per tipus però bàsicament format per interessantíssims vídeos sobre el procés de creació dels videojocs, la filosofia de la companyia i curiositats de tota mena, i fins i tot projectes cancel·lats.
Tot plegat ajuda a fer que Rare Replay sigui alhora un autohomenatge i una magnífica proposta per als jugadors d'ahir i d'avui, que tenim a la nostra disposició 30 títols molt diferents amb què podem repassar una part important de la història dels videojocs i apreciar curiositats, com les referències d'uns jocs a uns altres, les característiques comunes i en general la manera de fer d'una companyia que amb aquest recopilatori sens dubte manifesta la seva condició de petit univers de personatges dins el mitjà. I és llavors quan pren més sentit aquesta presentació lleugerament disneyana.
Una altra de les coses interessants del Rare Replay són les anomenades instantànies, que són reptes concrets que ens permeten demostrar el nostre domini de cada joc representat o, al contrari, entrenar si no hi hem jugat mai i en volem conèixer les mecàniques abans de posar-nos-hi, cosa ben recomanable perquè, abans, ens posaven davant de la primera pantalla d'un joc i no sempre era clar el que havíem de fer. Podia ser força frustrant, i aquí reviurem aquella sensació, especialment amb els títols més antics.
Però aquestes instantànies -que també es poden jugar agrupades temàticament, com veiem al vídeo- són més addictives del que sembla. Són una mena d'assoliments del mateix recopilatori, que a més ens permetran obtenir segells que al seu torn desbloquejaran el contingut extra que esmentava més amunt. L'objectiu del Rare Replay, doncs, és fer-ho tot, provar tots els jocs i veure tots els continguts, de manera que tenim diversió per a moltíssimes hores.
Com a punt negatiu, els títols més moderns no tenen instantànies, i en aquest cas no parlo només dels que s'instal·len a part, sinó també dels títols de la Xbox i la Nintendo 64. Aquesta modalitat de joc es redueix, doncs, als videojocs que pertanyen a l'Spectrum i la NES. És cert que els moderns tenen més assoliments que els antics (la diferència és de més de 10 respecte als 7 habituals), però l'absència d'instantànies en aquests casos trenca una mica la sensació d'unitat que precisament és un dels punts forts de la compilació.
Com deia al principi, el Rare Replay m'ha permès descobrir molts jocs, o provar per primer cop títols que només coneixia de nom, però vull destacar els que, de moment, m'han agradat més.
Els títols de l'Spectrum els vull completar, com tots els altres, però com deia més amunt actualment es fan difícils de jugar. De fet, quan me'n menjava alguna conversió a l'MSX de petit ja veia que, gràfics a banda, els controls eren força dolents.
Però al Rare Replay els he donat una oportunitat, que no vol dir que siguin els que més m'agraden. Sí que entra en aquesta categoria, però, el Gunfright, del qual vaig parlar a Retroscroll.
L'Slalom, de la NES, ha estat tot un descobriment, perquè no el coneixia ni de nom. De fet, el Gunfright tampoc, però el catàleg de l'Spectrum el conec moltíssim menys i ho trobo normal.
El cas és que aquest divertit i no pas fàcil títol d'esquí em recorda molt l'estil del Penguin Adventure i l'Antarctic Adventure de l'MSX i podria passar perfectament per un d'aquells clàssics de Konami per al microordinador de 8 bits.
El Battletoads de la NES ja el coneixia, té la fama de ser un dels videojocs més difícils de la consola, per no dir el més difícil, i jo en tenia la versió de la Game Boy, allà anomenada Battletoads in Ragnarok's World.
Però m'agrada tenir-lo aquí i em faig el propòsit de passar-me'l, tot i la infame pantalla de les motos. Per cert, el recopilatori inclou la versió arcade, que no va sortir mai en cap consola, i que també podria incloure com un dels meus preferits, ja que en essència és el mateix tipus de joc.
La gran revelació, però, ha estat aquest Snake Rattle 'n' Roll, clàssic del qual ja vaig parlar, però com passa la majoria de vegades que faig entrades sobre algun joc no l'havia provat personalment. Per tant, no em feu gaire cas quan explico coses.
Aquí en tenim la versió de NES, no la de Mega Drive, però ja va bé, i l'he trobat tremendament addictiu malgrat que cal acostumar-se als controls en una vista isomètrica que sembla que a Rare li agradava molt, com es pot veure als videojocs més antics del recopilatori. I una música del rhythm and blues antic (no el d'ara, bàsicament música negra) amb melodies que s'enganxen de mala manera.
No em vull estendre més, però he d'esmentar el Banjo-Kazooie, remasteritzat per a la Xbox 360 però pel que fa a la resta un joc de Nintendo 64, que ara que l'he començat a provar de debò -i és gravíssim, perquè el tinc en Nintendo 64 i no li havia fet cas- entenc per què se'l considera un dels millors títols de plataformes 3D de tots els temps.
No he tingut temps d'aprofundir en els 30 títols, i segurament entre els que no he provat prou (o gens) algun més acabarà formant part dels meus preferits, però penso que per a il·lustrar ja està bé.
Hem vist continguts extra, però també hi ha opcions extra: als jocs pre-Nintendo 64 es pot prémer el gallet esquerre per tal de rebobinar uns segons i evitar morts frustrants, característica que és totalment opcional i pensada per a aquells que vulguin tenir-ho una mica més fàcil, i és que alguns videojocs antics eren força inclements amb el jugador per tal de compensar la curta durada general amb una elevada dificultat que en garantís l'ús durant mesos a còpia d'assaig i error.
En aquests mateixos jocs, com veiem al vídeo, hi ha la possibilitat de configurar la pantalla de manera que apareguin les famoses scan lines, les línies d'exploració que en teoria es veien als televisors de tub d'abans, però francament, aquests efectes els trobo postissos perquè no recordo que quan jugava amb consoles de 8 i 16 bits es veiessin, i si la gràcia d'afegir aquest filtre és tocar la fibra nostàlgica, alguna cosa falla si l'efecte és exagerat, perquè no es reprodueix l'experiència. A la NES Mini, en canvi, són més suaus i m'agrada posar-les.
En definitiva, el Rare Replay potser no és el motiu pel qual algú s'hauria de comprar la Xbox One, però sí que és un títol imprescindible. Els amants dels videojocs clàssics sens dubte el voldran tenir, i els més joves... l'haurien d'adquirir perquè els agradarà descobrir aquest tros d'història del seu mitjà d'entreteniment preferit.
Feia molt que no rescatava aquesta secció on recomano videojocs perquè els conec bé i els avalo des de la meva humil opinió. Normalment es tracta de títols que m'he acabat i que m'han agradat molt. Aquest és el criteri.
No pretenc descobrir ara el Grand Theft Auto IV, sinó que com que ha estat ara que l'he completat i aprofitant que la franquícia torna a estar en un bon moment gràcies a l'aparició, aquest mateix 2013, del Grand Theft Auto V, he pensat que estaria bé dedicar una entrada al capítol anterior d'aquesta popularíssima i milionària saga.
El GTA IV va ser el primer videojoc de la sèrie que va aparèixer per a les consoles en alta definició, és a dir la Xbox 360 i la Playstation 3, l'abril de 2008. En aquell moment jo m'acabava de comprar la consola de Microsoft i, a banda d'una recopilació de clàssics d'Xbox Live Arcade, al principi no tenia cap altre joc.
Doncs bé, aquest va ser el primer, gràcies als 60 euros de descompte inclosos a la promoció amb què vaig adquirir la consola, i tot plegat em va permetre adquirir-lo el dia que sortia (la tarda abans, de fet, a força d'insistir als venedors d'El Corte Inglés que per internet es deia que ja el venien), sense haver-lo de comprar a Anglaterra —amb preus molt inferiors als d'aquí— al cap d'uns mesos, com és habitual i com ha passat amb la majoria dels més de 50 videojocs que tinc per a la Xbox 360.
La intro del GTA IV ja era per a caure'ns la bava, i les expectatives eren certament altes, després de l'èxit de l'impressionant Grand Theft Auto: San Andreas, que al seu torn millorava el GTA: Vice City i aquest el GTA III, entrega amb què la franquícia va entrar en una dinàmica de presentar obres mestres, sempre segons els estàndards de l'època, que continua encara ara. De fet, aquest joc va trencar rècords d'èxit comercial del sector, amb més de 500 milions de dòlars d'ingressos la primera setmana a la venda.
El GTA IV tornava a Liberty City, la Nova York de l'univers GTA, que trobem reproduïda gairebé al detall. És una passada tenir-ne consciència quan s'ha estat a la Nova York real, i potser és per aquest nivell de detall que els gràfics del joc se'n ressenteixen lleugerament i no arriben al nivell d'altres produccions per a la Xbox 360 i la PS3.
Tot i així és innegable que els gràfics eren el millor que s'havia vist mai a la saga i que Rockstar els havia tret tot el suc possible tenint en compte l'espai que havia de dedicar a d'altres aspectes del videojoc. Ho veiem en les expressions facials dels personatges, un nou motor gràfic que dóna més realisme als moviments i uns vehicles més propers a la realitat (amb més realisme també en les col·lisions i les seves conseqüències), a més d'espectaculars canvis meteorològics i altres efectes que no s'havien vist abans.
Com en anteriors jocs, aquí es tracta de dur a terme missions que sorgeixen dels contactes que fa el protagonista, en aquest cas en Niko Bellic, un serbi veterà de la guerra dels Balcans que vol estrenar una vida pacífica, pròspera i allunyada dels problemes a Nova York, on hi té un cosí. Això dóna lloc a l'aparició d'un bon nombre d'interessantíssims personatges secundaris (amics, enemics, aliats, gent sonada...), estranys companys de llit, missions opcionals i, evidentment, acció, tirotejos i molta espectacularitat.
A banda de les missions, com que es tracta d'un gènere conegut com a sandbox o de món obert, també es pot fer allò tan divertit de jugar lliurement, sense un objectiu, fent l'imbècil i provocant el caos fins que ens maten, o ens matem, sense desar la partida:
És quelcom que tots hem fet alguna vegada, sobretot quan estem amb gent i no volem posar-nos a jugar seriosament al joc. La idea és, doncs, veure qui la fa més grossa. I sí, dur a terme accions de les que donen mala fama als GTA entre els pares més amoïnats. Ja se sap que després sortim al carrer i volem fer a la vida real allò que abans hem fet amb la consola.
He dit que ara feia l'entrada sobre el GTA IV perquè ara l'havia acabat. Sí i no. El joc principal el vaig acabar fa molt de temps, però el 2009 van aparèixer dos episodis descarregables que allargaven l'experiència oferint noves històries protagonitzades per personatges diferents, que després es van llançar en format físic com a Grand Theft Auto IV: Episodes from Liberty City, que és el disc que m'he acabat ara i, per tant, ja considero completa la meva experiència amb el joc, encara que es podria esprémer més acabant totes les missions secundàries o intentant repetir i fer millor certes missions, a més d'aconseguir els assoliments que em falten, de vegades pensats per a autèntics cracks amb molt de temps lliure. No ho faré, perquè tinc molts altres videojocs esperant-me, però l'opció hi és.
El primer d'aquests episodis (exclusius de la Xbox 360 només temporalment, ja que després van acabar sortint també en Playstation 3) és The Lost & Damned, on controlem en Johnny Keblitz, membre de la banda de moters que dóna nom a l'episodi.
Una història on per força farem servir molt les Harleys i que ens recordarà la sèrie Sons of Anarchy, per tant si aquesta us agrada no deixeu de jugar a GTA IV: The Lost & Damned.
L'altre és The Ballad of Gay Tony, on en Luis López, ajudant del propietari de discoteques Tony "Gay Tony" Prince, es dedica a treure'l dels merders on es fica. Aquí ens mourem pel món de les discoteques, fins i tot ens faran ballar, però hi ha més acció, més explosions i més armes i vehicles disponibles que a l'anterior.
Són dos episodis que allarguen el joc unes quantes hores, amb assoliments, missions opcionals i personatges secundaris propis i històries ben trenades, i per a acabar-ho d'arrodonir tenen connexions entre si i amb el joc principal (en Luis, per exemple, el veiem al terra del banc en un dels vídeos, i al seu episodi veurem en Niko i en Johnny). El GTA IV, doncs, és un conjunt de 3 històries, ara que el GTA V destaca per tenir diversos protagonistes i sembla que innovi en aquest aspecte quan en realitat no és així.
Entre les moltes novetats interessants del Grand Theft Auto IV hi ha la del multijugador en línia, que té 15 modalitats disponibles, gairebé sempre enfrontant equips de jugadors o bé posant-nos sols contra el perill. No sóc gaire fan del joc en línia, i en el cas del GTA IV m'he trobat sovint que sembla que els altres s'associïn per a acabar amb mi i s'esperin a que ressusciti per tal de tornar-me a matar de seguida. Joc brut que no hauria de ser la norma però que, per desgràcia, em va fer avorrir aquesta possibilitat.
Més novetats: un telèfon mòbil des d'on podem trucar altres personatges o repetir missions, accés a internet a les botigues dedicades a aquest negoci o la possibilitat d'anar als llocs en taxi (molt útil si ens volem estalviar llargs trajectes quan duem a terme missions) són segurament les més interessants, però cal destacar la introducció de determinades decisions relacionades amb matar o no matar alguns personatges, que alteren la història i ens conviden a tornar-hi a jugar per tal de veure què passa si prenem la decisió contrària el segon cop.
Pel que fa a la resta de possibilitats, el GTA IV segueix l'estàndard marcat sobretot pel San Andreas, que tot i ser de l'anterior generació el guanya en algunes coses: dura molt més, el mapa és molt més gran (però ni de lluny tan detallat com el de Liberty City), el protagonista es pot personalitzar molt més i pateix canvis físics... però manté la ja mítica ràdio dels vehicles, amb música real de diferents estils i èpoques repartida en diverses emissores, així com les maneres de recuperar-nos de les ferides, que són o bé menjar o bé tenir sexe (de pagament i gratuït). I, naturalment, el que dóna nom a la saga, robar cotxes (i altres vehicles), que aquí també podem fer i farem.
Aquesta entrega no podia estar exempta de polèmiques, i a les habituals de permetre'ns matar gent perquè sí i contractar els serveis d'una prostituta s'afegeix la conducció sota els efectes de l'alcohol, que va fer que Rockstar rebés crítiques pertot arreu. A més, a l'episodi The Lost & Damned podreu veure un nu masculí frontal, cosa molt rara al món dels videojocs, per no dir que no havia passat mai.
Malgrat tot el Grand Theft Auto IV, amb notes mitjanes que superen el 95% i més d'una nota perfecta per part d'alguns mitjans especialitzats, és el joc més ben valorat de la franquícia i un dels que tenen millor puntuació de tota la història dels videojocs gràcies a les seves enormes virtuts tècniques i argumentals. Actualment a GameRankings només està per darrere del Super Mario Galaxy, el The Legend of Zelda: Ocarina of Time i el Super Mario Galaxy 2. Només per això ja ens hauria de cridar l'atenció, però si a sobre som fans dels GTA hi hem de jugar, i l'hem de tenir, peti qui peti.
El mateix passa amb el Grand Theft Auto V, que ha establert un nou rècord mundial de vendes amb més d'11 milions de còpies i 800 milions de dòlars d'ingressos en les primeres 24 hores. De fet, ja és el producte d'entreteniment més ràpidament venut de la història.
Aquest cop toca tornar al fictici estat de San Andreas (en realitat Califòrnia) i la ciutat de Los Santos (Los Angeles), amb 3 protagonistes simultanis, i encara que no l'he provat em refio tant de la franquícia com del fet que en qüestió de notes només ha quedat per sota del videojoc que avui protagonitza aquesta entrada del bloc. Potser, amb l'arribada de noves anàlisis, l'acabarà superant. Ja us ho explicaré, perquè sens dubte me'l compraré (o me'l faré regalar) espero que aviat.
Quan em vaig acabar el Batman: Arkham Asylum, o més ben dit força abans d'acabar-me'l, ja veia que era el millor videojoc del meu superheroi favorit que s'havia fet mai, i així va ser reconegut el 2009 quan va sortir. De fet, es considerava el millor videojoc que s'havia fet mai sobre un superheroi. El llistó, doncs, estava molt alt, i les expectatives creades per l'anunci de la seva seqüela encara més.
Després de mesos de veure imatges, llegir sobre les millores i en definitiva anar acumulant salivera, per Nadal em vaig fer regalar l'edició col·leccionista del Batman: Arkham City, el joc que avui ens ocupa i que recomano amb totes les meves forces no només a qualsevol que hagi gaudit amb la primera part de les aventures d'en Batman segons Rocksteady, sinó també a qui vulgui provar-lo directament perquè, al cap i a la fi, no és imprescindible haver jugat abans a l'Arkham City.
Tràilers com aquest, i les contínues informacions que proporcionaven dades sobre els nous reptes a què s'hauria d'enfrontar en Batman en passar de l'illa d'Arkham a la ciutat d'Arkham, una mena de districte correccional dins la ciutat de Gotham, van fer l'espera molt llarga, però per fi el vaig poder tenir i l'he espremut, i encara l'espremo de tant en tant per tal de treure-li tot el suc.
Si al primer joc el Cavaller Fosc havia de posar ordre a l'illa que era la seu del famós hospital psiquiàtric per a criminals que coneixem dels seus còmics, en aquesta seqüela el projecte s'ha estès a un districte sencer de la ciutat i, naturalment, els seus presoners-pacients han acabat escapant i inundant els carrers de Gotham d'actes criminals, que en Batman haurà d'impedir tot repartint la seva atenció entre els dolents comuns i els grans enemics de tota la vida que tenen els primers a les seves ordres.
Com podem veure en aquest vídeo, la mecànica és com la del primer joc, però tot està millorat, i no només la mida del mapa, la durada del joc o les possibilitats de combat, sinó també el repartiment, que s'incrementa per part dels dolents (a en Joker se sumen enemics que no sortien a la primera part, com en Dues Cares, l'Hugo Strange o el mateix Ra's al Ghul, entre molts altres) i també per part dels bons, amb l'aparició estel·lar de la Catwoman, que podem controlar en alguns segments de la campanya i també als desafiaments de combat, on tenim com a convidats en Robin i en Nightwing si ens els descarreguem pagant.
La trama del joc, a banda d'aturar els complots criminals de tots els enemics d'en Batman, ens demana que salvem en Joker de l'enverinament causat per la substància que al primer títol l'havia convertit en una mola musculosa, però a més ens hem de salvar també nosaltres mateixos perquè el malparit ens enverinarà per tal d'endur-se'ns a la tomba amb ell.
Un altre element destacat de l'Arkham City és el retorn d'en Riddler, l'Enigma, que aquest cop no ens obligarà només a recollir els seus trofeus repartits per tota la ciutat, alguns de més amagats que altres, sinó que també agafarà hostatges que haurem de rescatar fent servir el nostre enginy i l'experiència que adquirirem a base de completar les altres missions del joc, que es poden fer o no i que a més ens permeten triar l'ordre amb què les duem a terme, característica habitual en els títols anomenats "de món obert".
Un dels afegits del videojoc, evidentment pensat per a treure'ns encara més calés, són els uniformes alternatius tant del protagonista com dels seus aliats, que s'aconsegueixen amb un codi que va proporcionar la mateixa Rocksteady o bé acabant la modalitat història. Qualsevol fan del personatge agrairà aquesta possibilitat si vol aprofundir en el joc, perquè entre l'esmentada història, les missions secundàries i la modalitat de desafiaments de combat començarem moltíssimes partides i hi dedicarem moltes hores. I fa uns mesos, per si tot el que ofereix el joc era poc, va aparèixer com a contingut descarregable de pagament una nova aventura que allarga la història unes hores més i que protagonitza la Harley Quinn.
No em vull estendre més: el Batman Arkham City és un grandíssim joc, una obra mestra que supera fins i tot l'anterior, i que naturalment farà estremir de plaer els batmanòfils (per l'univers que s'hi representa però també pel retorn, a la versió original, de les veus d'en Kevin Conroy i en Mark Hamill, que interpretaven respectivament en Batman i en Joker a l'aclamada serie d'animació), i no agradarà gaire menys als que no siguin especialment fans del personatge, perquè ofereix grans quantitats de diversió a aquells que senzillament vulguin gaudir d'un excel·lent títol d'acció amb elements de beat'em up i infiltració. Un imprescindible per a qualsevol propietari d'una Xbox 360, una Playstation 3 o un PC, i en els propers mesos una Wii U, que tindrà també la seva versió del joc.
