Feia molt de temps que no escrivia en aquesta secció, però l'altre dia vaig descobrir, per casualitat, un joc després de veure'n l'atractiva portada, que compartiré més avall, i em vaig adonar que era una còpia descarada d'un altre títol emblemàtic del mateix sistema i de la meva vida, amb els canvis justos per no considerar-se una còpia literal i il·legal.
Us en posaré la caràtula japonesa, però llevat del text és igual que l'europea, passa que aquesta última no l'he trobat amb la mínima qualitat que es mereix el meu reduït però estimat públic.
El Car Fighter és un joc de Casio per a l'MSX de l'any 1985, i amb aquesta portada d'estil còmic gosaria dir més europeu que americà, però en qualsevol cas no japonès, que és el que sorprèn, ja ens indicava una mica el que passava a dins del joc.
El més sorprenent de tot, però, és el grau de plagi que veiem en el seu desenvolupament i sobretot els sprites dels vehicles. Us en poso una mostra, que és el que us traurà de dubtes de seguida sobre quin és el joc desvergonyidament copiat:
Efectivament, és el mític Road Fighter de Konami, precisament un dels jocs de la meva infantesa i protagonista d'una de les primeres entrades d'aquest blog, fa prop de 16 anys.
Però no parlem del típic joc que es juga igual que un altre i s'ha volgut aprofitar del seu èxit. No ben bé. El Car Fighter copia sobretot els gràfics del joc de Konami (vehicles, carreteres...), així com el molest soroll continu del motor, l'absència de música durant la partida, el tipus de traçat...
Si coneixeu el Road Fighter no cal que us continuï senyalant les sospitosíssimes semblances, i si no, feu el favor de buscar-ne un vídeo, que en pocs segons ho haureu notat.
Jugablement, almenys, el joc del gegant dels rellotges i les calculadores proposa una cosa diferent: aquí no ens hem de limitar a arribar sencers a la meta de cada etapa, sinó que podem disparar als altres cotxes i deixar-los anar granades cap enrere, i de fet ells seran agressius amb nosaltres, també.
Però, malgrat això, estem davant d'una còpia no literal, però sí flagrant, que va descuidar aspectes com els variats i memorables escenaris del joc que havia triomfat l'any anterior i els va canviar per una cosa més insípida i repetitiva. Personalment, no l'he provat, però amb un canvi de colors no m'enganyen, i espero que a vosaltres tampoc.
Ara feia molt que no escrivia una entrada d'aquesta secció, però algunes poden tenir noves entregues gràcies a la casualitat, i és això el que ha passat en aquest cas, que veient un vídeo sobre arcades desconeguts vaig veure una cosa que no podia oblidar.
Quan un videojoc et va marcar de petit, qualsevol cosa que se li assembli et crida l'atenció, i el joc d'avui és un clon, almenys parcial, d'un dels jocs de la meva infantesa, del qual vaig parlar l'any 2009, el primer any del blog.
Doncs bé, el joc d'avui és Space Position, un joc de 1986 desenvolupat per Nasco -de la qual no he trobat res més- i publicat per Sega en exclusiva per als salons arcade japonesos.
Es tracta d'un títol de conducció amb vista zenital ambientat en una ciutat futurista, amb un rival concret que si se'ns escapa (o ens escapem d'ell) farà que la pantalla quedi partida, unes benzineres per evitar que se'ns gasti el combustible i no puguem continuar, i la possibilitat de saltar per evitar xocs com a elements diferenciadors, des del punt de vista de la jugabilitat, respecte al joc clonat.
No cal que us digui de quin joc parlo, oi? El disseny dels vehicles i els circuits, així com els derrapatges, és tan, però tan descaradament igual...
Una altra diferència cabdal respecte del Lluitador de Carretera és que aquí, un cop superats els 7 circuitso trams de carretera que hi ha, el joc s'acaba. En canvi, el títol del que, per dir-ho finament, beu, és infinit i dura fins que morim per última vegada, cosa que el converteix en un videojoc arcade clàssic de puntuació.
Em sorprèn que, tractant-se d'una cosa tan clamorosa, no sigui capaç de trobar ningú remarcant aquesta més que raonable semblança amb el clàssic de Konami de 1984, però si aquesta breu entrada ha de servir perquè es conegui el cas -i no per fer escarni de l'Space Position, que potser és bon joc, no ho sé-, em dono per satisfet.
Que els videojocs més exitosos hagin servit d'inspiració, més o menys descarada, per a posteriors propostes dels desenvolupadors no és pas nou, secret ni sorprenent. És absolutament normal. De fet, sense que s'imitessin grans clàssics com l'Space Invadersamb petites o grans modificacions el gènere del shoot'em up no existiria tal com el coneixem, sense el Kung Fu Master no existirien els beat'em ups ni el Windjammers sense que el 1972 es llancés el Pong.
Però això no ha passat només amb les fórmules d'èxit, sinó que altres títols més de culte també han servit de base per presentar nous jocs.
D'una manera força casual vaig descobrir l'existència d'un títol de Hudson per a la NES de 1987 (al Japó, perquè als Estats Units va arribar el 1989 -i a Europa mai-) que no havia sentit anomenar mai, i que em va inspirar a l'hora de fer aquesta entrada.
Es tracta de l'Adventures of Dino Riki, un shoot'em up vertical però no de naus -no és un requisit indispensable i en tenim molts exemples- que, si ens el mirem bé i coneixem un títol més antic i per a una altra plataforma, no podrem evitar adonar-nos que s'hi inspira fortament.
El nostre protagonista, el Riki del títol, és un cavernícola que va avançant per una pantalla d'scroll automàtic i lluitant contra els enemics amb unes armes que aniran millorant (o no) si n'aconseguim de noves tot disparant a unes caselles que trobem per l'escenari.
També hi trobarem ítems potenciadors de la velocitat o que ens permeten sobrevolar perills, i algun que ens transformarà en una versió gegantina de nosaltres mateixos que podrem llançar com si fossin còpies. Una bogeria, vaja.
La versió japonesa del joc, allà anomenat Shin jinrui: The New Type, va fer servir el reclam publicitari del lluitador Riki Choshu, ara ja retirat de fa molts anys, i en el qual s'havien inspirat per dissenyar el protagonista. Però no ens desviem. Si sou coneixedors del catàleg de l'MSX, puc pujar de peus que us ha fet pensar en un altre joc:
Efectivament, és el Knightmare, un dels títols més emblemàtics de l'estàndard informàtic japonès (i de la meva infantesa), on Konami -no Hudson- va llançar alguns dels seus videojocs més estimats dels anys 80 o, si més no, versions d'ells. El Knightmare, exclusiu de l'MSX en aquest cas, és de 1986 i no hi ha dubte que l'Adventures of Dino Riki n'és un clon.
Millorat en alguns aspectes, com el gràfic, però les caselles repartides per l'escenari a les quals s'ha de disparar per obtenir ítems, el patró de vol del enemics, el tipus d'escenaris o l'scroll vertical automàtic són impossibles d'ignorar.
Trobo que el cas del Hi no tori, el joc basat en el manga del mateix nom (Fènix) d'Osamu Tezuka que va sortir per a l'MSX2, és diferent, perquè el va llançar la mateixa Konami el 1987, i que el títol del que parlem avui és una còpia modificada del concepte i el sistema del Knightmare.
Però vosaltres què en penseu? "Inspiració" o casualitat?
Fa molt de temps, anys, vaig dedicar una entrada al llegendari Space Invaders i en vaig repassar les diverses entregues, però no vaig tocar un tema que hauria d'haver tocat al cap de poc i que havia passat per alt.
Com qualsevol videojoc d'una influència respectable, i aquest ho és sense cap mena de dubte, havia de tenir clons, còpies més o menys barroeres, i no van ser poques. Val més tard que no pas mai, i avui el que faré serà repassar-les.
Evidentment, amb la influència que va tenir van sortir tant clons com desenes de títols que s'hi inspiraven, com passa amb tants altres títols revolucionaris, però deixarem de banda les variacions creades o permeses per Taito -creadora del joc original-, a més de títols per a mòbils i navegadors, i ens centrarem en els clons, en les còpies descarades, encara que no seran totes les que han existit perquè no cal, l'article es faria massa pesat i, ho reconec, em manquen coneixements i vaig recollint el que trobo, de manera que no és un llistat exhaustiu.
Aquest cas no és una còpia descarada, sinó una modificació del joc original, una variació. D'aquestes també n'hi ha unes quantes, però aquesta curiositat serà l'excepció del criteri que seguiré durant la resta de l'article. Es tracta del Pepsi Invaders, però no perquè fos una còpia autoritzada, sinó perquè es tractava de destruir naus que tenien la forma de les lletres de Pepsi. A dalt, un missatge que deia "Coke wins".
Aquest joc, que es considera per la seva raresa que val uns 2.000 dòlars, va ser un encàrrec de The Coca-Cola Company en una convenció de 1983 i es va entregar als 125 executius que hi van assistir, segons la Wikipedia. Per tant, són 125 les còpies que n'existeixen.
Un dels primers va ser l'Space Fever, llançat el 1979 (un any després de l'original) en versions monocromàtiques i en color per a les recreatives de Nintendo, que també era la companyia que va desenvolupar aquest joc.
Com a curiositat, aquell joc tindria una seqüela anomenada Space Fever II, que venia dins la Gameboy Camera (1998) i permetia o bé triar un altre dels jocs inclosos al perifèric o bé jugar al joc de naus en si mateix, que de fet s'allunyava força de l'original.
El 1981, la llavors flamant Intellivision va rebre al seu catàleg un videojoc anomenat Space Armada, que malgrat les diferències pel que fa a mida dels objectes és obvi que es tracta d'un clon.
Repetim any, perquè també es va publicar el TI Invaders, un nom no gaire treballat que volia reflectir dues coses: era l'Space Invaders per a l'ordinador TI-99/4A de Texas Instruments. Ben poques diferències hi havia, amb l'aspecte i la mecànica del videojoc que copiava.
Aquí tenim l'Space Strike, que el 1982 es va llançar per a IBM PC i que, com podem veure, és una còpia molt descarada de l'Space Invaders.
També el 1982 trobem l'Alien Invaders, que va sortir per a l'Arcadia 2001 i pretenia dissimular amb uns colors completament diferents, però aquesta mania amb els escuts és el que traeix els clons del títol original.
Del 1983 tenim l'Space Commanders, per a MS-DOS, que sembla que actualment podem gaudir també en dispositius amb sistema operatiu Android.
La cosa encara va durar uns quants anys, perquè el 1985 encara estava de moda fer clons d'aquell superclàssic dels videojocs. Per exemple aquesta, Invasion 2000 A.D., per a Commodore 64.
La intenció era tan descarada que aquí tenim un altre joc que no se n'amagava: va sortir per a PC el 1989 i es va dir, tan panxo, Clone Invader.
Finalment veurem aquest Champ Invaders, que el 1997 va sortir per a ordinador però almenys va tenir la decència de distribuir-se de manera gratuïta, en shareware, posats a ser una còpia sense complexos.
Com hem pogut veure amb aquests exemples -repeteixo, segur que n'hi ha més-, l'Space Invaders va tenir una influència enorme, tan gran que els programadors no la podien ni la volien dissimular. Hi havia altres clàssics del gènere dels shooters verticals, sí, i també van ser copiats i agafats com a punt de partida, però segur que no tant com amb el clàssic de Taito.
El primer Donkey Kong, el joc que el 1981 va veure debutar el personatge del títol i també un tal Super Mario, que primer va passar per les recreatives i després per plataformes domèstiques no necessàriament de Nintendo, és un gran clàssic de la història dels videojocs.
Els més afortunats el van poder provar en el seu dia al moble dels salons recreatius, els més rics segurament tenen la màquina a la seva col·lecció particular, d'altres el van poder provar amb el cartutx de la NES, i la majoria l'hem tocat en emulador o en remake per a consoles més modernes. Però qui ha provat algun dels seus múltiples clons?
El Crazy Kong, segurament el més famós i important, va sortir el mateix any que el títol que clonava, el 1981, i el va dur a terme la companyia Falcon. Curiosament representa que tenia llicència oficial... fora del territori dels Estats Units. El cas és que aquest Crazy Kong tenia dues parts, Part I i Part II, que presentaven petites diferències entre si, igual que totes dues presentaven ben poques diferències respecte a l'original.
No hi ha cap dubte que és una còpia barata, suposo que a ningú li va passar pel cap intentar defensar cap altra cosa. A la Wikipedia hi ha una llista de diferències entre el Crazy Kong i el Donkey Kong, bàsicament colors, algun detall gràfic, una quantitat menor d'animacions (i per tant una animació més pobra, només cal veure que el gorila s'ajup per a agafar els barrils però no es mou per a llançar-los), i la detecció de col·lisions és pitjor i, per tant, el joc esdevé més difícil, entre altres coses.
Són detalls ínfims en què sempre surt perdent aquest Crazy Kong, per tant el que queda clar és que es tracta d'això, una còpia barata. Un altre fet destacat és que en termes sonors aquest títol copia directament, en molts casos, el Crazy Climber, un clàssic de què penso parlar en una propera ocasió.
La broma no va ser cosa d'un dia, no. Aquest clon va sortit també per a alguns sistemes domèstics, com el Commodore 64 (al vídeo) o el ZX Spectrum. I tal com Nintendo va llançar la seqüela anomenada Donkey Kong Jr. el 1983, també Falcon va presentar el Crazy Kong Jr., amb dos pebrots.
I el 2005 fins i tot se'n va fer un remake per a Android i ordinadors, ja no tan clavat al DK, amb el títol Jack's Crazy Cong.
Ara bé, hem vist la còpia més descarada del Donkey Kong, però també hi va haver un munt de videojocs que en copiaven la mecànica fent-li un rentat de cara perquè no fos tan evident, i de vegades ni tan sols això.
Tenim per exemple el Beauty and the Beast, per a Intellivision, de 1982, però també hi ha el Donkey King, més descarat, del mateix any i per als desconeguts TRS-80 Coco i Dragon 32/64, o aquest altre:
El Congo, de l'MSX, com que era de 1986, no hi sortia en Mario i l'enemic era un ós, ja no el podem considerar un clon del Donkey Kong, oi que no? (wink wink).
El Champ Kong, per a MS-DOS i de 1996, era una còpia descarada i es permetia el luxe d'introduir el que suposo que considerava millores.
Posar tots els vídeos de totes les còpies que hi ha d'aquest gran clàssic seria massa i el navegador s'ofegaria, així que em limitaré a esmentar subterfugis com el Monkey Kong, el Killer Gorilla, el Kongo Kong, el Wrath of Kong, el Kong o el Monkey Bizness, tots ells de 1983.
Després hi havia títols, com aquest Platform Capers (1982) de l'Atari ST, que se n'allunyaven més, però que sens dubte bevien de molts dels elements d'aquell joc. Estem parlant d'aquest i també del Hard Hat Mack (1983), el Jumpman i el Jumpman Junior (1983) o el Jumpman Lives! (1991).
Eren tots plegats clons o gairebé clons, poc innovadors, gens originals i, en el fons, homenatges i mostres de la immensa influència i la importància que va tenir aquell títol nascut mig per casualitat, com una alternativa després que Nintendo no aconseguís fàcilment la llicència per a fer un videojoc d'en Popeye. Qui els ho havia de dir, que no tindrien el pes que han tingut en els darrers més de 30 anys sense aquell plat de segona taula...
L'última entrada del bloc va estar dedicada a un dels clàssics dels videojocs dels anys 80, el Q*bert, que com vam veure no va tenir massa seqüeles, però sí que va inspirar una colla de títols que es poden considerar clons seus (no tants com en el cas del Pac-man, naturalment), i com ja vaig dir l'altre dia els dedico una entrada, que és aquesta que esteu llegint.
No va passar ni un any des de l'aparició del joc original que ja havia sortit per a PC el J-Bird, un descaradíssim clon que es podria considerar perfectament una versió no llicenciada del Q*bert, canviant el protagonista per un ocell en comptes d'un ésser estrany.
El mateix passava amb el Boingo, un títol per a consoles d'Atari (que curiosament era la distribuïdora del Q*bert) del qual només he pogut trobar aquesta imatge i ni tan sols sé en quin any va sortir, però la informació que se'n troba, i la imatge que podem veure, apunten a que l'objectiu i el sistema eren exactament els mateixos que en el videojoc en què, per dir-ho finament, s'inspirava.
Tampoc no es troba gaire informació del Mr. Cool (1983), que va sortir com a mínim per a l'Atari 5200 i que tenia com a protagonista un glaçó que havia d'evitar (almenys a la portada del joc, perquè en aquesta imatge queda clar que els gràfics de la consola no estaven al nivell artístic de la portada) unes molles amb ulls que recordaven sospitosament les del Q*bert.
També el 1983 sortia el Pogo Joe, per a l'Atari 400/800 i el Commodore 64, que dissimulava una mica més però que innegablement bevia de la fórmula del Q*bert, que tan bé havia funcionat l'any anterior.
Acabarem amb el Flip and Flop, altra vegada de 1983, que va aparèixer per a les línies XL i XE d'Atari i que també tenia com a objectiu acabar els nivells després de trepitjar les rajoles, però en aquest cas la perspectiva isomètrica i un cangur com a protagonista fan que no es pugui considerar un clon tan clarament com els altres, tot i que ho és.
El gènere del sandbox, és a dir la "lliure" circulació per l'escenari d'un joc d'acció, no el va inventar pas la saga Grand Theft Auto, ni de bon tros, però sí que el va popularitzar, amb el Grand Theft Auto III, fins al punt que permet parlar de "clons dels Grand Theft Auto", o títols que es van inspirar indiscutiblement en el seu estil i les seves característiques, que són els que veurem avui.
Aquest estil, ja en 3D, el podem veure des d'aquell GTA III de 2001 i en posteriors títols de la saga, el més recent dels quals el GTA IV. N'hi ha prou amb uns segons de vídeo per tal de reconèixer-lo, encara que no ens agradi aquest tipus de joc. I això és així perquè els GTA són immensament populars. Tant, que han generat clons com aquest:
Un dels més coneguts és el The Simpsons: Hit & Run, de 2003, que no dissimula gens i adapta la fórmula perfectament a l'univers creat per en Matt Groening. Escenes animades, missions que impliquen agafar el cotxe, controls molt similars i fins i tot un mapa-radar com el dels GTA.
El True Crime: Streets of LA, també de 2003, presentava algunes diferències en termes de jugabilitat respecte al títol imitat, però en aquest cas ens posava a la pell d'un policia.
Aquí teníem el Driv3r, o Driver 3, de 2004, que donava més pes que mai, dins la franquícia, a les parts de no conducció, influenciat clarament pel Grand Theft Auto III, que al seu torn s'havia inspirat en la sèrie Driver però afegint-hi moltes parts fora dels cotxes.
També The Getaway, de 2002, bevia del GTA III, encara que situés l'acció a Anglaterra i no als Estats Units.
La resposta de Rockstar, els creadors dels GTA, a tots aquests "homenatges" va ser incloure entre els objectius del protagonista del Grand Theft Auto: Vice City personatges amb els noms de Dick Tanner (el protagonista del Driver 2 es deia Tanner), Nick Kong (el del True Crime es diu Nick Kang) i Marcus Hammond i Franco Carter (a The Getaway hi sortien uns sospitosament semblants Mark Hammond i Frank Carter.
La guerra de referències malintencionades continuava amb elements dins els jocs, com ara un rètol del Grand Theft Auto: San Andreas amb una evident mofa dels True Crime o un personatge que juga a un videojoc sense anomenar però amb una curiosa animació a l'hora de fer caminar el seu protagonista, referència a la criticada manera de caminar del protagonista del Driv3r.
Precisament el Driv3r hi surt un personatge repetit 10 cops que hem de matar i que es diu Timmy Vermicelli, sospitosament semblant a Tommy Vercetti, que és el protagonista del GTA: Vice City. La gràcia és que el veiem dur maneguets, i és que al GTA III i al GTA: Vice City els seus personatges no sabien nedar i morien en contacte amb l'aigua.
El 2006 va sortir el primer joc de The Godfather, i la franquícia que representava, sumada amb el gènere que havien triat els seus programadors, ens va fer venir salivera, tot i que després no n'hi va haver per tant.
Curiosament el mateix any sortir la versió en videojoc d'un altre clàssic del cinema de gàngsters, Scarface: The World is Yours, que també adaptava la fórmula GTA i ho feia amb força encert. Però el que realment es va considerar competència dels títols de Rockstar va ser el següent:
El Saints Row, també de 2006, va ser el primer títol del gènere que sortia per a la Xbox 360 en exclusiva i per tant estrenava la nova generació, que és la que en aquests moments està arribant poc a poc i de manera digna a la seva fi. Abans de l'arribada del GTA IV (2008) era el millor sandbox disponible, i després de l'arribada d'aquest... va donar una nova entrega amb un anunci que val la pena veure:
Atacant directament la competència, apareguda uns mesos abans, el Saints Row 2 es publicitava sense mostrar imatges del GTA IV, però sí el tipus de font que caracteritza la saga de Rockstar. Malgrat els seus esforços el joc es va quedar per sota del GTA IV, i també el Saints Row: The Third (2011), però com s'acostuma a dir la competència beneficia els consumidors, i si les imitacions o les inspiracions generen títols divertits com els que hem repassat, benvinguts.
Aquesta entrada fa temps que la volia escriure. De fet, des que vaig fer les dels videojocs d'en Batman, de seguida sabreu per què. El joc en qüestió és el Head over heels, que vaig esmentar el darrer dia en repassar la història del ZX Spectrum, i fa així:
Va sortir el 1987 per a l'Spectrum, l'MSX i l'Amstrad CPC, i el seu èxit va ser tan gran que posteriorment se'n van fer conversions per a Atari XL/XE i ST, Amstrad PCW, Commodore 64 i Amiga. Va guanyar un munt de premis i va rebre una acollida espectacular, encara que no sembli gran cosa i que la perspectiva isomètrica que el caracteritza no sembli (i no ho és) gaire còmoda. I com ho sé, això?
Doncs pel Batman de 1986, que havia sortit també per a Spectrum, MSX, CPC i PCW. Potser sóc jo qui li ha d'agafar el truc, però no és precisament una meravella en termes de control. També va tenir molt d'èxit, i el clon que hem vist avui. Els seus creadors, de fet, són en Jon Ritman i en Bernie Drummond, que s'encarregarien l'any següent el Head over heels, per tant és un clon totalment intencionat i sense mala fe d'un producte que era d'ells. Ara, el Batman també tenia una inspiració:
El també premiat i aclamat Knight Lore, un clàssic de la microinformàtica creat per Tim i Chris Stamper que va sortir el 1984. Curiosament era la tercera part d'una saga i estava precedit pel Sabre Wulf i l'Underwurlde, que protagonitzava el mateix personatge, en Sabreman, el mateix 1984, però com podem veure l'aspecte canviava totalment i estrenava el gènere de les aventures isomètriques.
Ells mateixos s'autoclonarien, igual que els creadors del Batman i el Head over Heels, amb aquest Alien 8 que canviava el disseny i ens transportava a una nau espacial explorada per un robot, però que era un simple canvi d'aspecte.
Ja veiem d'on ve tot plegat, senyores i senyors. Que un joc sigui recordat i que en el seu moment rebés tants premis i aplaudiments no vol dir que no sigui un clon d'un altre títol que, al seu torn, s'inspirava fortament en un altre. Tot està inventat.
Quan buscava algun clon que pogués protagonitzar l'entrega d'avui d'aquesta secció i he vist aquest títol he pensat immediatament en una saga que, almenys pel nom, s'hi assembla molt i de la que he tornat a parlar no fa gaire, R-Type, però en realitat no hi té res a veure.
L'E-Type no era un joc de naus, sinó de cotxes, i va sortir el 1989 per a tres sistemes força desconeguts, que són l'Acorn Archimedes (el del vídeo, i perdoneu per no haver-ne trobat cap sense comentaris de l'autor, però per altra banda també explica coses interessants), l'Acorn Electron i el BBC Micro, tres microordinadors de l'època. En tenim un altre sense comentaris, però...
...no sembla que el seu responsable domini gaire el joc, que s'ha de dir que es controlava amb ratolí. Bé, això era a la versió de l'Archimedes. El problema d'aquest sistema de control és que amb el mateix ratolí movíem el cotxe i amb els seus botons fèiem acceleració, transmissió i frenada, un embolic.
De tota manera anem per feina: l'E-Type era un clon de l'Out Run, canviant els Ferrari pel Jaguar E-Type però amb els elements característics del joc de Sega pràcticament intactes (superar punts de control en un temps molt limitat i una noia al costat) i amb afegits com la curiosa possibilitat d'atropellar policies per tal d'obtenir temps extra. També tenia una expansió amb més pistes i un dissenyador de circuits, i el 1994 va rebre una seqüela (aneu al minut 1 del vídeo):
L'E-Type 2, dissenyat també pel senyor Gordon J. Key i publicat novament per The Fourth Dimension, va sortir per a l'Archimedes i per al Risc PC, també d'Acorn. D'acord amb la Wikipedia, les principals novetats que presentava eren la possibilitat de competir a pantalla partida amb un altre jugador, que controlava la noia del primer joc en un E-Type de color rosa, característiques climàtiques, túnels, carreteres de tres carrils, radars policials o armes per a atacar els rivals.
Evidentment tots dos van quedar a l'ombra de la saga que clonaven, i més quan eren per a sistemes de popularitat tan limitada, però pels comentaris que es veuen als vídeos de Youtube sembla que eren títols estimats.
Feia temps que no tocava aquesta secció, i això que la vaig crear per donar-li una mica de vida a aquest bloc que farà 3 anys d'aquí a no gaire temps. Me n'havia oblidat, però avui hi he pensat i vull fer una nova aportació amb aquest clon que he descobert d'un dels videojocs més famosos de tots els temps.
The Great Giana Sisters és un videojoc de 1987 i mirant el pòster podem deduir no només que la noia no fa servir roba interior almenys a la part de dalt, sinó que els elements que hi apareixen estan inspirats en els d'un joc ben conegut, com dèiem. Castells, bolets, xampinyons dolents amb ulls...
Aquesta és la versió per a l'Amiga, però també va sortir per a l'Amstrad CPC, l'Atari ST, el Commodore 64 i l'MSX2. Posaré també un vídeo amb la banda sonora de la versió del C64, espectacular:
Pell de gallina, senyores i senyors. En fi, no cal que us digui de quin joc era clon, de fet no l'esmentaré. El cas és que Nintendo va aconseguir, amb tota la raó del món, que aquest videojoc fos retirat, i que la versió del ZX Spectrum, ja acabada, ni tan sols arribés a sortir. Això fa que les poques còpies que no van ser retirades vagin molt buscades actualment per part dels col·leccionistes.
Una curiositat: aquesta caràtula és la de la versió del Commodore 64 però al Regne Unit, i si us hi fixeu ja no es veuen imatges que recordin el joc imitat, però sí una frase: "the brothers are history". Aquesta gent de Time Warp, els seus creadors, volien provocar. O no, perquè aquestes coses sovint vénen de les distribuïdores. En tot cas ja sabem que les germanes Giana (cognom sospitosament italòfon, per acabar-ho d'adobar) no són les que van fer història al món dels videojocs. No els ho van permetre, però... ho haurien aconseguit?
Això que veiem en aquest vídeo és una cosa ben curiosa, una ironia: es van fer conversions no oficials d'aquell joc, però més de vint anys després va sortir, més professionalment, un remake per a iOS i per a Nintendo DS, precisament una consola de la companyia que va demandar el joc original. Sí, s'hi van fer canvis per tal que no fos tan descarat, però no deixa de ser irònic.
Pel que he pogut trobar, Giana Sisters DS, desenvolupat per Bitfield, va tenir molt bones crítiques quan va sortir el 2009, s'havia de comprar a través d'internet (és com si fos un joc semillicenciat), només es trobava a Europa i també és difícil de trobar, en aquest cas perquè se'n van fer poques còpies ja que era un projecte sense el recolzament de Nintendo. De tota manera, acabo de descobrir que fa un mes va sortir també als EUA. Potser haurem de recórrer a la versió americana, si el volem. Afortunadament la Nintendo DS no té restricció de regió.
Com podem veure, el que més ha destacat de tota aquesta història és la banda sonora del famós (en el món dels videojocs retro) Chris Hülsbeck, versionada moltes vegades. De la versió simfònica podem passar a una de les maquineres:
En fi, deixem-ho aquí, però he de reconèixer que aquest joc m'ha cridat molt l'atenció i m'agradaria provar-lo algun dia, encara que nasqués com a còpia descarada d'un dels videojocs més grans que s'han fet mai.
El dia que vaig inaugurar aquesta secció ja vaig parlar d'un clon del llegendari Pac-man, però n'hi ha més i em vaig quedar amb les ganes de parlar d'alguns dels altres. És per això que avui el que faré serà una mena de continuació d'aquella entrada, saltant-me el Munch-man perquè ja en vaig parlar, i repassaré videojocs que es van inspirar forta i sospitosament en el que va veure néixer la icona de Namco.
Primer de tot tenim aquest Hangly-man, de 1981, que només he trobat en forma de vídeo domèstic, però millor que sigui així, o no es podria apreciar bé. Era una còpia descarada del Pac-man que fins i tot es trobava instal·lada en màquines recreatives originals del joc, i que semblava igual, però... a la pantalla principal, que podem veure si ens fixem bé en el vídeo, hi sortia el seu nom (Hangly-man, per cert, es considera una deformació japonesa del que voldria ser Hungry-man) i el de la gent que l'havia fet, Nittoh.
A més, els laberints eren lleugeres modificacions dels originals i algunes pantalles senzillament no en tenien (només hi sortien les boletes) i a més permetien amagar-se en un passatge vertical, inexistent a la versió oficial. Una altra diferència era que els noms dels fantasmes es mantenien com els de la versió original japonesa del Pac-man. Com que era il·legal no se'n van fer conversions domèstiques, però curiosament hi ha un hack d'aquest hack:
També és de 1981 i en aquest cas es diu Caterpillar Pac-man, perquè el seu protagonista és una eruga. Els fantasmes aquí són aranyes, i el seu aspecte en general és força diferent, però es nota que és una versió del Hangly-man, perquè també hi passa allò de les pantalles sense laberints, i gràcies a això podem, de fet, imaginar-nos com era això al mateix Hangly-man. Un altre:
El Lock'n'Chase també és de 1981 i el va fer la companyia Data East, que canviava en Pac-man per un lladre i els fantasmes per policies, encara que no queda gaire clar si són humans o no. El 1982 es va convertir, aquest sí, a la consola Intellivision de Mattel, i el 1990 a la Gameboy:
En aquest cas l'aspecte és diferent i no sembla tant un clon del Pac-man, oi? Passem als clons per a consoles, un dels quals era l'esmentat Munch-man, que com he dit no tornaré a comentar. Tenim per exemple aquest:
L'Snapper, per a la BBC Micro el 1981 i l'Acorn Electron el 1983, era una còpia descarada del Pac-man, i només canviava el comportament dels fantasmes. Per evitar problemes legals li van posar aquest nom, però evidentment no n'hi va haver prou i Acorn va haver de modificar, també, el disseny dels personatges. Va quedar així:
Continuem, perquè n'hi ha més. El 1981 va sortir, per a la Magnavox Odyssey², el K.C. Munchkin, que va ser retirat tot i que, com veurem ara, altres títols s'assemblaven més al Pac-man autèntic.
Acabarem amb un que va sortir el 1982 per a MS-DOS, i tenia l'atrevit nom de PC-Man, però era evident en quin joc s'inspirava, i no només pel títol:
Com hem pogut veure, gairebé tots els clons del Pac-man van sortir el 1981, un any després de la seva aparició, i els que van sortir per a sistemes domèstics ho van fer en uns que van desaparèixer amb la crisi dels videojocs de 1983, per tant no van tenir gaire més repercussió, però trobo que valia la pena conèixer els clons més importants, i dic això perquè segur que n'hi ha més.
M'ha passat més d'una vegada i per sort em continua passant: quan ja no sé de què parlar al bloc per tal d'evitar repetir-me se m'acut alguna secció nova. Avui encetem la dels clons, aquells videojocs que són clares còpies més o menys descarades d'altres, amb permís o sense, però que canvien el disseny dels personatges. N'he esmentat algun, com el famós cas del Super Mario Bros. 2, però no m'havia concentrat en aquesta qüestió, cosa que ara sí que faré.
El Munch Man, un joc de 1982 creat en exclusiva per a la plataforma TI99/4A de Texas Instruments, a primera vista no fa l'efecte que sigui un clon, però el cas és que ho és, però no d'un joc, sinó de dos. És com una barreja dels conceptes del mític Pac-man (de fet, com ja vaig explicar, "pac" ve de l'onomatopeia japonesa "paku", que és com "nyam" per a nosaltres i... "munch" per als anglosaxons) i d'un dels jocs de la meva infantesa, l'Oil's Well. Per tal de veure-ho més clarament, aquí al costat teniu un Pac-man jugable en flash, i si us fa mandra seguir l'enllaç de l'article de l'Oil's Well aquí en torno a posar un vídeo:
Què? Sí o no? És un clon o una barreja d'aquests dos jocs, oi que sí? La diferència (alguna cosa havia d'aportar, però en aquesta secció veurem també jocs que són literalment clons) és que al Munch Man es tracta d'omplir tota la pantalla, de passar per tot arreu, per tal de poder acabar les pantalles. S'assembla a l'Oil's Well perquè és una serp i es mou igual i al Pac-man pel tema dels quatre enemics i les "pastilles" que permeten temporalment menjar-se'ls. Una altra cosa que varia una mica és que els enemics, que es diuen Hoonos, canvien d'aparença (fins a les 20 pantalles, ja que després es reinicien) i augmenten les seves habilitats i la seva agressivitat a mida que anem passant pantalles.
Potser em direu "ep, que l'Oil's Well va sortir després!", i és cert. El joc de Sierra va aparèixer un any després, el 1983, per tant si algú va copiar va ser l'Oil's Well, i no el Munch Man. Les coses com són. Però de tota manera estem parlant de jocs que s'assemblen sospitosament i malgrat que, com ja he dit, en veurem casos més escandalosos (per exemple, un especial dedicat als clons de l'esmentat Pac-man, que en són uns quants), aquest Munch Man no està malament per començar, oi?
.jpg)
