Què estàs buscant?

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris San Andreas. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris San Andreas. Mostrar tots els missatges

dissabte, 15 de juny del 2024

Reflexions: La importància del "lore"

Una conya recurrent que es pot fer de mi -i, si hi participo de vegades, amb mi-, i ja us dic que es fa, és la meva obsessió amb no perdre'm referències, picades d'ullet, etc. que en molts videojocs hi ha a entregues anteriors de la mateixa saga, altres jocs de la mateixa desenvolupadora o, fins i tot, títols que no compleixen ni una condició ni l'altra, però que en són font d'inspiració, homenatge o, senzillament, els creadors del joc en qüestió han volgut referenciar breument. 

Són coses que, generalment, no incideixen en el gaudi del joc en si, però que trobo que enriqueixen l'experiència si s'hi arriba amb els deures fets, perquè el lore, o el rerefons d'una història, sempre ajuda a entomar un producte d'entreteniment -sigui un videojoc, un llibre, un còmic, una pel·lícula o una sèrie- d'una manera més conscient.

És per això que dono importància a jugar als videojocs d'una saga per ordre d'aparició (no cronològic, però això donaria per a un altre debat), i generalment intento no jugar a una segona o tercera part sense saber d'on ve tot plegat. Hi ha excepcions, és clar. El meu primer GTA va ser el San Andreas, el meu primer Street Fighter, el II -com suposo que va ser el cas de la immensa majoria de la gent, atès el brutal salt en tots els sentits que va suposar aquesta seqüela-, i el meu primer Super Mario Land també va ser la segona part de la saga.

En molts casos, com els que he exposat, és cert que no té cap rellevància, perquè la connexió entre les parts, des del punt de vista argumental, és petitíssima o directament inexistent, com per exemple entre el Quackshot i el Castle of Illusion, que hi ha qui considera de la mateixa saga, però que només tenen a veure el gènere i que els seus protagonistes són de la mateixa família de franquícies, i que estan desenvolupats per Sega. Tanmateix, m'agrada, si puc i en soc conscient, entrar a les sagues amb el xip d'arqueòleg -aficionat, no ho oblidem- dels videojocs i gaudir de l'evolució gràfica, jugable i, si n'hi ha, argumental tal com estava previst que la gent en gaudís originalment.

No em fa res tirar enrere i veure un món i uns personatges que conec en un estat més primitiu del que estic acostumat a veure. No és aquest, el problema. I ho fem i no passa res, tot i que, per posar un exemple, si es juga al primer Kirby es pot trobar a faltar la popular i utilíssima mecànica de copiar característiques d'alguns enemics quan ens els fiquem a la boca -no va ser el meu cas, ja que vaig entrar a la saga amb la primera entrega de totes, el Kirby's Dream Land (Game Boy)-. Però si jugo a un videojoc i hi té un cameo un personatge que en una entrega anterior era protagonista o secundari, per posar un exemple de cosa que pot passar, m'agrada ser conscient que ho és, que m'arrenqui un somriure o em transporti mentalment a aquella experiència anterior, o prevista per ser anterior. Vull entendre la picada d'ullet, saber que va adreçada a mi.

També m'agrada quan, per exemple, un personatge que era NPC en una saga de sobte es pugui controlar, o tingui un pes més gran dins de la història, i ser-ne testimoni coneixent-lo d'abans. Parlo de coses com poder controlar en Toad al Super Mario Bros. 2 occidental després d'haver-lo vist al final dels castells del Super Mario Bros., o xalar amb la possibilitat de portar personatges de Final Fight als Street Fighter Alpha, que en el meu cas, encara que més d'un es pugui endur les mans al cap, no va tenir cap impacte perquè no havia jugat mai al mític beat'em up quan vaig estrenar el meu estimat Street Fighter Alpha 2 a la Saturn. Parlo d'això, de no poder treure el 100% del suc a una referència, a un convidat especial, a un cameo, per manca de bagatge.

De vegades són coses més importants i que van més enllà del lore pròpiament dit, com ara una mecànica assolida en un joc anterior que en un de posterior es dona per coneguda, i que és millor haver après de manera orgànica quan tocava, o també pot passar que coneixem la mecànica d'un títol on estava més polida i, en anar cap enrere, ens frustra que ja hi sigui, però que no sigui tan completa o no funcioni tan bé. Al capdavall, és una involució, tot i que de la mateixa manera que m'agrada veure l'evolució d'una saga, també trobo "arqueològicament" interessant fer el camí invers si és així com hi he entrat jo.

Per una altra banda, des del punt de vista argumental és important, per a mi, viure un esdeveniment històric dins l'univers d'una saga en el moment en què es produeix, no en forma de referència en una entrega més avançada de la sèrie. En altres paraules, m'estimo més no spoilejar-me en jugar a un videojoc abans que a un altre que hauria d'haver tocat primer.

No és una qüestió de no poder jugar als videojocs en l'ordre que ens doni la gana, perquè en teoria estan dissenyats de manera que no passi res per fer-ho així, però sobretot en el cas dels que tenen una història que es desenvolupa en diverses parts està bé gaudir-ne en l'ordre de sortida, que és com la van pensar els seus creadors.

I vosaltres què en penseu? Li doneu importància, al lore o rerefons d'un videojoc? 

 

 


 


dissabte, 21 de desembre del 2019

Malalts dels videojocs: tatuatges de Grand Theft Auto

He parlat moltes vegades d'aquesta saga al blog, una saga amb vendes multimilionàries i segurament la sèrie de videojocs més semblant a una franquícia cinematogràfica que ens puguem tirar a la cara. I encara tinc títols per jugar, però ja en soc un malalt.

No tant com la gent que se n'ha fet tatuatges, que és al que dedico l'entrada d'avui. Gent valenta, sense por del dolor i amb diners a la butxaca, que queda representada pels exemples que veurem ara.


No hi ha dubte que el més ambiciós, per lògica tecnològica, de tota la saga, és el GTA V, un videojoc espectacular que no té un protagonista, sinó 3. Destaca, però, sense cap mena de dubte -encara que no és el meu preferit-, el malparit entranyable d'en Trevor, que algú ha volgut dur a la cuixa per sempre.


Hi ha qui s'ha estimat més fer un homenatge a tot el joc, que és una autèntica animalada divertidíssima i amb estàndards de producció altíssims, i ho entenc, perquè a mi també em va agradar moltíssim. No és casualitat que sigui el tercer videojoc més venut de la història, només per darrere del Minecraft i el Tetris.


Curiosament, del GTA IV no he trobat cap tatuatge, potser perquè el salt a la llavors nova generació va ser espectacular, sí, però va quedar eclipsat per la cinquena entrega numerada. L'anterior títol de la saga, però, és immensament estimat pel salt tecnològic, el grandíssim mapa, la història i l'ambició de tot plegat, i tenim, per exemple, aquesta referència a la banda de Grove Street del Grand Theft Auto: San Andreas.


O aquest altre, que a banda de mostrar-nos una part del hud del joc, mostra la paraula que es pot introduir com a truc a la versió per a PC per tal d'obtenir diners infinits.


Del conjunt d'icones, números i barres de vida i companyia també tenim aquest tatuatge a la mà, que encaixa perfectament amb "l'arma" seleccionada pel seu propietari. I, en aquest cas, sembla que ja ha fet el truc dels diners infinits.


Parlant de trucs, aquest jugador de l'NBA, en Devonte Green, duu tatuat un truc de la versió PlayStation 2 del joc que proporciona munició infinita


Aquell joc el tinc començat i en eterna llista d'espera, cosa que pretenc solucionar, i el mateix em passa amb l'anterior, el Grand Theft Auto: Vice City, ambientat en una fictícia Miami dels anys 80 i carregat de música insuperable, una delícia per als nostàlgics d'aquella dècada.


Al mateix joc pertany aquest bonic i acolorit tatuatge, que sense necessitat de logo evoca perfectament el títol que aconsegueix homenatjar.


El primer GTA poligonal va ser el Grand Theft Auto III, ara potser primitiu i senzill comparat amb tot el que va venir després, però sens dubte revolucionari en el seu moment, i aquesta persona va voler mostrar el seu amor pel joc duent-lo a la cama.


Acabo amb una altra cama, que homenatja tant la saga sencera com els seus responsables, la gent de Rockstar.

No em sorprèn gens que hi hagi tatuatges d'aquesta magnífica franquícia que ens ha donat tantes alegries i ens ha fet descarregar tanta adrenalina. El que em sorprèn, en tot cas, és que no hi hagi moltíssima més gent que la porti a la pell.






dijous, 12 de juliol del 2018

Malalts dels videojocs: cotxes pintats

Anava a fer una nova entrada sobre tatuatges del món dels videojocs, però he decidit deixar-la per a més endavant perquè he tingut una altra idea: i si pintéssim els nostres cotxes amb motius dels títols, els universos i els personatges amb què gaudim quan juguem?

Doncs hi ha hagut gent que ho ha fet, de manera que passem a veure'n alguns exemples. Ja avanço que per molt bonics que siguin per a un amant dels videojocs, jo no ho faria mai. No gosaria treure'l del pàrquing per por que algun "graciós" li passés alguna clau, cosa que segur que passaria. 


Era previsible que un clàssic entre clàssics, el Pac-man, seria el protagonista d'almenys una proposta artística per al xassís d'un cotxe, en aquest cas un Mini. 

Al capdavall, el personatge, els seus enemics i el laberint per on es mouen tots plegats és una imatge tan icònica que reconeixem tant els que juguem a videojocs -és clar- com el públic que no hi té res a veure. 


No tan polit ni professional tenim aquesta altra versió, precisament amb encant perquè és més casolana -o ho sembla en comparació amb l'altra-, però segur que fa girar colls igualment i provoca més d'una distracció al volant.


Si jo aparqués al pàrquing d'un centre comercial i veiés això també li faria fotos, i segurament m'haurien de cridar perquè ho deixés córrer i anés per feina.

Un altre clàssic, però en aquest cas una saga, la d'en Mario, havia d'estar indiscutiblement en algun cotxe, i aquestes imatges són també de les que podria reconèixer qualsevol persona, sigui quin sigui el seu nivell de coneixement dels videojocs.


Potser no es veu de seguida, perquè és una interpretació i tot plegat és més modern, tant el cotxe com el disseny, però aquí en tenim un Lamborghini que sembla cobert per fitxes del Tetris, tot i que està fet d'una manera més dissimulada, que no vol dir que no cridi moltíssim l'atenció quan circula pel carrer, a banda de pertànyer a la marca a la qual pertany.


Menys espectacular en l'execució, però més interessant per l'originalitat de la idea, tenim aquest cotxe decorat amb mapes del The Legend of Zelda, el clàssic de la NES. Una passada, també.


Hi ha qui va més al personatge concret, i no protagonista, i amb una bona idea al cap, com qui va decidir pintar aquest Smart de negre i convertir-lo en un Bill Bala de la saga Super Mario amb rodes. Subtil per a qui no sàpiga de què va, però per a qui sí... motiu de somriure i foto.


Aquest és un fanàtic d'en Donkey Kong, i concretament de la saga Donkey Kong Country, com queda ben clar en veure la meitat posterior del cotxe. 

Fins i tot hi podem apreciar en Mario, escanyat per la Dixie Kong, així que no hi ha dubtes sobre el posicionament del propietari en la particular rivalitat entre el lampista italoamericà i el simi més popular de la història dels videojocs.


No es pot pintar el cotxe amb qualsevol cosa, per això hem vist exemples de grans clàssics dels videojocs representats en pintura de xassís, cosa que significa que la saga Grand Theft Auto forma part del panteó, cosa que ja sabíem, però aquest propietari d'un Porsche duu a l'extrem la seva passió per la saga, o almenys pel Grand Theft Auto San Andreas.

Ho deixem aquí, però queda clar que l'amor pels videojocs no es porta només en samarretes o directament a la pell, sinó que també es pot lluir pel carrer, amb molta valentia, si anem motoritzats i no ens fa por que algun brètol es carregui aquestes obres d'art.



dimarts, 29 de setembre del 2015

Els jocs més venuts de la Playstation 2

Fa un temps vaig escriure una entrada sobre els últims jocs de la Playstation 2, la consola amb el segon catàleg més longeu de la història, i em va sortir gent dient que encara se'n fan jocs. Comercialment no, i si ens posem així, per a la Dreamcast o per a l'MSX també se'n fan, encara. 

En fi, els considerem vàlids o no, segur que no aconseguiran un èxit comercial que alteri la llista que faré ara, que és la dels videojocs més venuts de la segona consola de sobretaula de Sony, que són aquests:


El campió és el Grand Theft Auto San Andreas (2004), un dels meus videojocs preferits, que precisament em vaig vendre en versió per a Playstation 2 perquè m'havia comprat la tècnicament superior versió per a Xbox. 



Les aventures d'en Carl "CJ" Johnson ens endinsaven en un món de bandes delinqüents afroamericanes, però amb presència d'altres ètnies, i ens oferien moments inoblidables que van fer d'aquesta entrega la millor i més completa de la saga fins aquell moment. Amb diferència. 

Amb 17,33 milions de còpies venudes, el títol de Rockstar queda com el de més èxit comercial de la llarga història de la PS2, que és un honor força gran.


El segon de la llista, amb 14,89 milions d'exemplars adquirits, és el Gran Turismo 3: A-Spec (2001), la tercera entrega de la saga de videojocs de simuladors de curses més popular de la història, i probablement la menys accessible per als conductors arcade, com per exemple jo mateix. Es disputa amb la primera entrega, de la Playstation, el primer lloc pel que fa a puntuacions dins d'aquesta franquícia. 

No va ser de les entregues amb més cotxes, més aviat al contrari, però a més de ser el títol més venut de la sèrie també és considerat un dels millors títols de la consola, que són coses que no sempre estan necessàriament relacionades. 


Ens quedem amb els cotxes, perquè el 2005 va sortir el videojoc que quedaria tercer a la llista dels més venuts de la Playstation 2, i es deia Gran Turismo 4. Des de la meva ignorància no puc valorar quines eren les grans diferències amb la tercera part -més enllà de tenir 722 vehicles en comptes de 181-, però va tenir unes notes lleugerament per sota. 

Les vendes, però, van ser espectaculars i 11,73 milions de persones van passar-lo per caixa, unes quantes més que la cinquena part, que no va entrar al Top 5 de la consola.


Canviem els negres, els anys 90 i Los Angeles pels italians, els llatins, els anys 80 i Miami i tenim un altre grandíssim GTA, concretament el Grand Theft Auto Vice City (2002), amb un motor més rudimentari que el del San Andreas però una delícia visual i auditiva per als amants de l'estètica i l'ambientació d'aquella enyorada i referenciada dècada. 9,61 milions de persones saben de què parlo.


I com veieu acabarem el Top 5 i només haurem vist dues franquícies, perquè el cinquè, amb 7,9 milions de còpies venudes, és el Grand Theft Auto III (2001), que vist ara fa mal a la vista i a les mans, però que comparat amb la primera i la segona part suposava un salt de qualitat tan gran que en aquella època es va considerar una obra mestra, i de fet va posar les bases del que serien els GTA d'aleshores ençà.

Hem vist, doncs, quins van ser els cinc videojocs més venuts de la història de la PS2, i passi el que passi estem parlant d'uns números que no seran superats, per tant aquesta llista no hauria de canviar. Tots ells grandíssims jocs i, per sort, cap inclòs aquí perquè vingués en un pack de llançament de la consola com passa en d'altres casos. Encara que fos així no tindrien per què ser videojocs dolents, però trobo que és injust a l'hora de valorar les vendes.

 


dilluns, 21 de maig del 2012

Clons de Grand Theft Auto

El gènere del sandbox, és a dir la "lliure" circulació per l'escenari d'un joc d'acció, no el va inventar pas la saga Grand Theft Auto, ni de bon tros, però sí que el va popularitzar, amb el Grand Theft Auto III, fins al punt que permet parlar de "clons dels Grand Theft Auto", o títols que es van inspirar indiscutiblement en el seu estil i les seves característiques, que són els que veurem avui. 



Aquest estil, ja en 3D, el podem veure des d'aquell GTA III de 2001 i en posteriors títols de la saga, el més recent dels quals el GTA IV. N'hi ha prou amb uns segons de vídeo per tal de reconèixer-lo, encara que no ens agradi aquest tipus de joc. I això és així perquè els GTA són immensament populars. Tant, que han generat clons com aquest:


Un dels més coneguts és el The Simpsons: Hit & Run, de 2003, que no dissimula gens i adapta la fórmula perfectament a l'univers creat per en Matt Groening. Escenes animades, missions que impliquen agafar el cotxe, controls molt similars i fins i tot un mapa-radar com el dels GTA.


El True Crime: Streets of LA, també de 2003, presentava algunes diferències en termes de jugabilitat respecte al títol imitat, però en aquest cas ens posava a la pell d'un policia.


Aquí teníem el Driv3r, o Driver 3, de 2004, que donava més pes que mai, dins la franquícia, a les parts de no conducció, influenciat clarament pel Grand Theft Auto III, que al seu torn s'havia inspirat en la sèrie Driver però afegint-hi moltes parts fora dels cotxes. 


També The Getaway, de 2002, bevia del GTA III, encara que situés l'acció a Anglaterra i no als Estats Units. 

La resposta de Rockstar, els creadors dels GTA, a tots aquests "homenatges" va ser incloure entre els objectius del protagonista del Grand Theft Auto: Vice City personatges amb els noms de Dick Tanner (el protagonista del Driver 2 es deia Tanner), Nick Kong (el del True Crime es diu Nick Kang) i Marcus Hammond i Franco Carter (a The Getaway hi sortien uns sospitosament semblants Mark Hammond i Frank Carter. 

 
La guerra de referències malintencionades continuava amb elements dins els jocs, com ara un rètol del Grand Theft Auto: San Andreas amb una evident mofa dels True Crime o un personatge que juga a un videojoc sense anomenar però amb una curiosa animació a l'hora de fer caminar el seu protagonista, referència a la criticada manera de caminar del protagonista del Driv3r


Precisament el Driv3r hi surt un personatge repetit 10 cops que hem de matar i que es diu Timmy Vermicelli, sospitosament semblant a Tommy Vercetti, que és el protagonista del GTA: Vice City. La gràcia és que el veiem dur maneguets, i és que al GTA III i al GTA: Vice City els seus personatges no sabien nedar i morien en contacte amb l'aigua. 


El 2006 va sortir el primer joc de The Godfather, i la franquícia que representava, sumada amb el gènere que havien triat els seus programadors, ens va fer venir salivera, tot i que després no n'hi va haver per tant. 


Curiosament el mateix any sortir la versió en videojoc d'un altre clàssic del cinema de gàngsters, Scarface: The World is Yours, que també adaptava la fórmula GTA i ho feia amb força encert. Però el que realment es va considerar competència dels títols de Rockstar va ser el següent:


El Saints Row, també de 2006, va ser el primer títol del gènere que sortia per a la Xbox 360 en exclusiva i per tant estrenava la nova generació, que és la que en aquests moments està arribant poc a poc i de manera digna a la seva fi. Abans de l'arribada del GTA IV (2008) era el millor sandbox disponible, i després de l'arribada d'aquest... va donar una nova entrega amb un anunci que val la pena veure:


Atacant directament la competència, apareguda uns mesos abans, el Saints Row 2 es publicitava sense mostrar imatges del GTA IV, però sí el tipus de font que caracteritza la saga de Rockstar. Malgrat els seus esforços el joc es va quedar per sota del GTA IV, i també el Saints Row: The Third (2011), però com s'acostuma a dir la competència beneficia els consumidors, i si les imitacions o les inspiracions generen títols divertits com els que hem repassat, benvinguts. 




divendres, 11 de març del 2011

Llegendes dels videojocs: monstres al Grand Theft Auto San Andreas

Avui torno a portar una entrada sobre llegendes urbanes de la història dels videojocs, llegendes que en molts casos no coneixia però que he anat descobrint precisament buscant-ne per poder escriure sobre elles. I la que he trobat avui m'ha fet molta gràcia. 



L'àudio no és el del joc, naturalment, perquè sembla que Youtube eliminava els àudios dels vídeos d'aquest joc. En fi, resulta que hi havia un mite que deia que al Grand Theft Auto: San Andreas hi sortien alguns éssers terrorífics de l'imaginari cinematogràfic dels Estats Units, com en Bigfoot, que podem veure al vídeo. Un altre que se suposa que surt al joc és en Leatherface, de la saga La Matança de Texas


Cap dels dos no és fàcil de matar, fan força por i ja és aquesta, la idea. Se suposa que s'aconseguia anant a un bosc molt concret, quedant-se al mig d'un punt molt concret, a mitjanit. I llavors venia. Curiosament, només passava a la versió de PC. Sospitós, eh? Naturalment, perquè era un mod. I milers de persones perdent hores intentant trobar aquests monstres, amb l'esperança que serien el que es coneix com a Ous de Pasqua, intencionadament inclosos per part de Rockstar. Doncs no, una llegenda urbana. 

I n'hi havia més, fins i tot vampirs. Es veu que l'origen de tot això està en què si anaves al bosc i plovia, per un error del joc sonava com una serra mecànica, o aquesta és una de les versions de la història. I d'aquí, com sempre, es va exagerar tot. Suposo que els mods van venir després. El que no és cap llegenda és això:


Són els anomenats Blue Hell, escenaris descartats pels programadors però no esborrats del codi dels jocs, i que per errors de programació algú va ser capaç de trobar mitjançant mètodes molt concrets i després difosos per la xarxa. El que vèiem al vídeo, per exemple, se suposa que era una Liberty City que al final va caure del San Andreas, que ja té prou ciutats per si mateix. 

El que també hi ha, i aquest cop intencionat, són referències a llegendes urbanes de la vida real, com la cara de rata que es pot veure a la carn de l'hamburguesa gegant que hi ha als Burger Shot, o coses que Rockstar va posar perquè li va venir de gust: una cadira de rodes rovellada, cotxes destrossats que funcionen perfectament i de vegades es mouen sense conductor, i uns mapes amb punts marcats on se suposa que es podien veure OVNIs. 
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...