Què estàs buscant?

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris super mario land. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris super mario land. Mostrar tots els missatges

dissabte, 15 de juny del 2024

Reflexions: La importància del "lore"

Una conya recurrent que es pot fer de mi -i, si hi participo de vegades, amb mi-, i ja us dic que es fa, és la meva obsessió amb no perdre'm referències, picades d'ullet, etc. que en molts videojocs hi ha a entregues anteriors de la mateixa saga, altres jocs de la mateixa desenvolupadora o, fins i tot, títols que no compleixen ni una condició ni l'altra, però que en són font d'inspiració, homenatge o, senzillament, els creadors del joc en qüestió han volgut referenciar breument. 

Són coses que, generalment, no incideixen en el gaudi del joc en si, però que trobo que enriqueixen l'experiència si s'hi arriba amb els deures fets, perquè el lore, o el rerefons d'una història, sempre ajuda a entomar un producte d'entreteniment -sigui un videojoc, un llibre, un còmic, una pel·lícula o una sèrie- d'una manera més conscient.

És per això que dono importància a jugar als videojocs d'una saga per ordre d'aparició (no cronològic, però això donaria per a un altre debat), i generalment intento no jugar a una segona o tercera part sense saber d'on ve tot plegat. Hi ha excepcions, és clar. El meu primer GTA va ser el San Andreas, el meu primer Street Fighter, el II -com suposo que va ser el cas de la immensa majoria de la gent, atès el brutal salt en tots els sentits que va suposar aquesta seqüela-, i el meu primer Super Mario Land també va ser la segona part de la saga.

En molts casos, com els que he exposat, és cert que no té cap rellevància, perquè la connexió entre les parts, des del punt de vista argumental, és petitíssima o directament inexistent, com per exemple entre el Quackshot i el Castle of Illusion, que hi ha qui considera de la mateixa saga, però que només tenen a veure el gènere i que els seus protagonistes són de la mateixa família de franquícies, i que estan desenvolupats per Sega. Tanmateix, m'agrada, si puc i en soc conscient, entrar a les sagues amb el xip d'arqueòleg -aficionat, no ho oblidem- dels videojocs i gaudir de l'evolució gràfica, jugable i, si n'hi ha, argumental tal com estava previst que la gent en gaudís originalment.

No em fa res tirar enrere i veure un món i uns personatges que conec en un estat més primitiu del que estic acostumat a veure. No és aquest, el problema. I ho fem i no passa res, tot i que, per posar un exemple, si es juga al primer Kirby es pot trobar a faltar la popular i utilíssima mecànica de copiar característiques d'alguns enemics quan ens els fiquem a la boca -no va ser el meu cas, ja que vaig entrar a la saga amb la primera entrega de totes, el Kirby's Dream Land (Game Boy)-. Però si jugo a un videojoc i hi té un cameo un personatge que en una entrega anterior era protagonista o secundari, per posar un exemple de cosa que pot passar, m'agrada ser conscient que ho és, que m'arrenqui un somriure o em transporti mentalment a aquella experiència anterior, o prevista per ser anterior. Vull entendre la picada d'ullet, saber que va adreçada a mi.

També m'agrada quan, per exemple, un personatge que era NPC en una saga de sobte es pugui controlar, o tingui un pes més gran dins de la història, i ser-ne testimoni coneixent-lo d'abans. Parlo de coses com poder controlar en Toad al Super Mario Bros. 2 occidental després d'haver-lo vist al final dels castells del Super Mario Bros., o xalar amb la possibilitat de portar personatges de Final Fight als Street Fighter Alpha, que en el meu cas, encara que més d'un es pugui endur les mans al cap, no va tenir cap impacte perquè no havia jugat mai al mític beat'em up quan vaig estrenar el meu estimat Street Fighter Alpha 2 a la Saturn. Parlo d'això, de no poder treure el 100% del suc a una referència, a un convidat especial, a un cameo, per manca de bagatge.

De vegades són coses més importants i que van més enllà del lore pròpiament dit, com ara una mecànica assolida en un joc anterior que en un de posterior es dona per coneguda, i que és millor haver après de manera orgànica quan tocava, o també pot passar que coneixem la mecànica d'un títol on estava més polida i, en anar cap enrere, ens frustra que ja hi sigui, però que no sigui tan completa o no funcioni tan bé. Al capdavall, és una involució, tot i que de la mateixa manera que m'agrada veure l'evolució d'una saga, també trobo "arqueològicament" interessant fer el camí invers si és així com hi he entrat jo.

Per una altra banda, des del punt de vista argumental és important, per a mi, viure un esdeveniment històric dins l'univers d'una saga en el moment en què es produeix, no en forma de referència en una entrega més avançada de la sèrie. En altres paraules, m'estimo més no spoilejar-me en jugar a un videojoc abans que a un altre que hauria d'haver tocat primer.

No és una qüestió de no poder jugar als videojocs en l'ordre que ens doni la gana, perquè en teoria estan dissenyats de manera que no passi res per fer-ho així, però sobretot en el cas dels que tenen una història que es desenvolupa en diverses parts està bé gaudir-ne en l'ordre de sortida, que és com la van pensar els seus creadors.

I vosaltres què en penseu? Li doneu importància, al lore o rerefons d'un videojoc? 

 

 


 


diumenge, 6 de juny del 2021

El personatge: Tatanga

Les aventures d'en Super Mario han estat, al llarg dels seus 40 anys d'història, molt diverses. Amb molts elements comuns, sí, però també en escenaris diferents, fins i tot a l'espai, en múltiples planetes. És per això que ha tingut més d'una nèmesi, des d'en Donkey Kong al primer videojoc que tots dos van protagonitzar fins a en Wario, passant per en Bowser, el més habitual. 

Ara bé, algunes de les seves aventures han estat especials per algun motiu, i una d'elles és la que va tenir lloc al Super Mario Land, on va conèixer un enemic final que no ha quedat com un dels seus grans rivals, cal admetre-ho, però que tampoc es va limitar a sortir en aquella primera aventura de la Game Boy.

En Tatanga és un invasor espacial que va arribar al país de Sarasaland i va segrestar la princesa Daisy, i en fer-ho es va guanyar l'enemistat d'en Mario. També tenia l'objectiu de sotmetre els quatre regnes que formaven aquell país, i gràcies a la hipnosi dels seus habitants va crear, en un tres i no res i sense gastar-hi ni un cèntim, un exèrcit d'esbirros als quals el lampista italoamericà va haver de fer front en la seva aventura.

Com que en Tatanga en realitat és un petit alienígena lila, sempre el veiem a la seva nau, anomenada Pagosu, i és així com s'enfronta a en Mario, que al seu torn pilota la Sky Pop, al final del videojoc de 1989. 

Això passa, com és natural, al final de l'última pantalla, que destaca perquè trenca el gènere plataformer del joc i se submergeix en el dels shoot'em up. La derrota d'en Tatanga, però, no va comportar la seva desaparició.

Però mentre en Mario estava fent l'heroi a l'estranger, casa seva, el país conegut com a Mario Land (que ja té nassos que el primer joc es digués "Super Mario Land" si era una aventura fora d'aquell territori) era conquerit per en Wario, cosa que esclataria al Super Mario Land 2: 6 Golden Coins, de 1992, i un dels seus subordinats i guardians d'una de les 6 monedes daurades va ser precisament en Tatanga. 

Segons l'enciclopèdia Perfect ban Mario character daijisho ("Edició Definitiva: Gran Diccionari de personatges de Mario"), a més, el seu afany de revenja incloïa la frustració per no haver-se pogut casar amb la Daisy


Evidentment, aquell segon combat -en què en Tatanga té una nau més petita i uns patrons d'atac diferents-, té lloc a la Zona Espacial del Super Mario Land 2. Si em permeteu, em recorda els combats d'en Goku i en Ten Shin Han a Bola de Drac, perquè van ser primera una final i després una semifinal en dues edicions consecutives del Gran Torneig de les Arts Marcials Tenkaichi Budôkai. 

Ens el tornaríem a trobar -bé, si érem petits i ens vam comprar aquell joc- al Super Mario Bros. & Friends: When I Grow Up, una mena de llibre digital d'acolorir que va sortir per a MS-DOS el mateix 1992.

Aquella aparició va ser testimonial, i així seria a partir de llavors, perquè per exemple se l'esmentaria al Super Smash Bros. Melee (GameCube, 2001), al Mario Superstars Baseball (GameCube, 2005), , al Super Smash Bros. Brawl (Wii, 2008), sempre en relació amb la història de la Daisy, i al Mario & Sonic at the London 2012 Olympic Games (Wii, 2011 i Nintendo 3DS, 2012).  

La seva aparició més recent en un videojoc la tenim com a esperit al Super Smash Bros. Ultimate (Switch, 2018), on fa que el nostre enemic comenci el combat amb un Super Scope a les mans. 

Dit això, sí que va tenir alguna aparició fora del format electrònic, concretament en còmics de l'òrbita de Nintendo. 

El primer va ser el manga Super Mario, de Kazuki Motoyama -que no és el manga Super Mario Aventuras que s'està publicant aquí-, i que anava canviant el títol segons la saga que retratés. Va començar el 1988 amb Super Mario Land i van ser els tres primers volums recopilatoris que es van anomenar així.

En voler ser una adaptació de la història d'aquell joc, s'hi reflecteixen els esdeveniments dels quals al videojoc se'ns parlava a través de les instruccions, evidentment aprofundint-hi i ficant-hi collita pròpia (com l'establiment del seu interès romàntic per la Daisy, que és com el d'en Bowser amb la Peach), a més d'un to humorístic.
 

Finalment el trobem a l'anomenat Nintendo Comics System, una línia de títols de Valiant Comics basats en videojocs de Nintendo, en un especial anomenat Super Mario in: Tatanga Invades Earth, de 1991. En aquesta història hipnotitza un humà que està jugant al Super Mario Land i aconsegueix sortir de la Game Boy. Però en Mario també surt de la Game Boy i frustra els seus plans, en una estructura que es va repetint. 

En aquestes històries, a banda de mostrar-se com un alienígena més alt i musculós, s'insisteix en la seva obsessió amb la Daisy.

Com podem veure, en Tatanga és un personatge menor de la història de Nintendo, que no s'ha recuperat per fer-ne res concret, i tot i que la companyia no se n'ha oblidat ni ha provat de treure'l del canon, atès que sí que apareix esmentat o en alguna imatge, sí que trobo que el podria haver rescatat per a algun dels moltíssims videojocs d'en Mario que s'han fet des de la seva última aparició en moviment, el 1992. 





dimecres, 17 de juliol del 2019

Nascuts el 1989: Sagues que fan 30 anys

Fa 3 anys se'm va acudir una nova secció, de caràcter anual, que ja vaig dir que no tenia per què tenir entregues cada any, només si es donaven les circumstàncies. El cas és que l'any següent, el 2017, es van donar, però el 2018 no, perquè 1988 no va ser un període destacable en aquest sentit. 

Ara, per fi, torna, i com que al capdavall ningú va dir que s'hagués de fer a finals d'any, aquesta vegada es publica en ple estiu, l'entrada sobre les sagues que fan 30 anys, que evidentment avui se centra en el 1989. 


Comencem per Golden Axe, una saga que va començar a les recreatives amb el videojoc del mateix nom, un autèntic clàssic de Sega que després va rebre continuacions que van ajudar a forjar el mite.


Va passar amb èxit per la Mega Drive (i al Japó també a la PC Engine), consola on va tenir com a continuacions el Golden Axe II (1991) i el Golden Axe III (1993), mentre que el Golden Axe: The Revenge of Death Adder (1992) roman exclusiu de les recreatives encara ara.

A la Master System hi va haver el Golden Axe Warrior (1991), a la Game Gear l'Ax Battler: A Legend of Golden Axe, (també el 1991), després va existir un 1 contra 1 anomenat Golden Axe:  The Duel (1994) per a màquines arcade i Saturn, i l'últim que es va afegir a la saga va ser el Golden Axe: Beast Rider, de 2008.


Es podria considerar, amb raó, que la saga Mario va començar molt abans, però ens centrarem en la subsaga que es va inaugurar el 1989 amb el Super Mario Land, la primera proposta de plataformes de la mascota de Nintendo per a la llavors acabada d'estrenar Game Boy.


Amb una presentació molt senzilla, i molt lluny del que seria capaç de fer la consola no gaire més endavant, el primer de la saga Land (n'hi hauria "3", entre cometes perquè després del Super Mario Land 2 (1992) va arribar el Wario Land (1993), amb el subtítol totalment comercial de Super Mario Land 3), té un encant innegable, és divertit i té una personalitat pròpia que el fan digne de ser jugat encara ara. Tinc pendent tornar-ho a fer i escriure'n una entrada, cosa que espero que passi en algun moment del que queda d'any. 


Aquesta no és una saga amb origen als videojocs, però sí que va tenir moltes entregues i èxits en aquest format, de manera que l'acceptarem. El Teenage Mutant Ninja Turtles de la NES va ser el primer títol de les famoses tortugues mutants en ser llançat, i un dels videojocs considerats més difícils de la 8 bits de sobretaula de Nintendo.


Això va passar el juny de 1989, i uns mesos després arribaria un altre títol per a recreatives. Pel que fa a altres entregues, us remeto a l'entrada doble que vaig dedicar a la saga, aquí i aquí, però cal destacar-hi especialment la versió NES del títol de recreativa, anomenat Teenage Mutant Ninja Turtles II: The Arcade Game, els de la Game Boy o el llegendari Turtles in Time per a recreatives i Super Nintendo, amb una versió diferent a la Mega Drive anomenada The Hyperstone Heist


També es va llançar el 1989 el Mother, el primer joc de la trilogia d'RPGs que Nintendo va fer amb una ambientació curiosament occidental, una trilogia de culte perquè no va arribar oficialment a Occident, almenys amb normalitat, però que és estimada i que ha estat representada a la saga Super Smash Bros.


Basat en els Dragon Quest, la història se situava als Estats Units a finals del segle XX, és a dir que era una història contemporània, i tanmateix se'n va descartar la localització. Malgrat això, el 1995 la seva seqüela, el Mother 2 (1994) va arribar als Estats Units com a Earthbound per a la Super Nintendo.

La tercera part, Mother 3, sortiria el 2006 només per a les Game Boy Advance japoneses després de molts anys de desenvolupament i cancel·lacions. En tot cas, el primer de la saga va arribar, per fi, fora del Japó el 2015 a través de la Consola Virtual de la Wii U, malgrat que mai no havia estat llançat per a la NES. 


Aquest cas potser està menys justificat que el de les Tortugues Ninja, però 1989 també va ser l'any d'aparició del DuckTales, un plataformes mític de la NES que en aquest cas naixia d'una sèrie de televisió de la Disney amb una cançó d'entrada que s'encomana fàcilment i que, per culpa de la pantalla de títol del videojoc, ho fa encara més.


Va tenir una versió per a la Game Boy l'any següent, i una seqüela, el DuckTales 2, el 1993, tant per a la NES com per a la Game Boy. El 2013 la PlayStation 3, la Xbox 360 i la Wii U van rebre'n la celebrada remasterització, DuckTales Remastered. No és una saga amb gaires entregues, ni revolucionària, però sí que és de les més estimades de l'època.


Passem als ordinadors, perquè aquell mateix any sortia el primer Sim City, un simulador de gestió de ciutats que sí que va ser revolucionari, i que podem veure en moviment, tot i que per la seva naturalesa no és gaire, aquí:


Com podem veure (o sentir), en aquest cas la melodia no se'ns enganxarà al cervell, però la proposta sí, sobretot a aquells jugadors amb més paciència i capacitat per a pensar d'una manera estratègica i a llarg termini.

Amb un munt de seqüeles, versions tant per a ordinadors com per a tota mena de consoles i una influència innegable, també va generar spin-offs, entre els quals la saga The Sims, que va superar en èxit i repercussió l'obra original. 


Un que va tenir un èxit més moderat, perquè també va ser moderada en el seu dia la importància de la consola on va aparèixer, va ser el PC-Genjin, el títol protagonitzat pel nen cavernícola que fora del Japó es coneixia com a Bonk 


Un simpàtic i acolorit plataformes que va tenir diverses continuacions, així com també versions per a consoles fora de NEC, i el protagonista del qual va fer algun cameo, com ara al Saturn Bomberman. No apareixerà, ni aquest ni cap altre de la sèrie, en llistes dels millors 10 títols del gènere, però és prou estimat i valia la pena esmentar que ha fet 30 anys.


Acabo amb el Shadow of the Beast, un clàssic de l'Amiga de Commodore que va destacar força en el seu moment, amb versions per a altres sistemes amb diversos graus de fortuna.



Val a dir que gràfica i sonorament és molt atractiu, tot un èxit d'aquell microordinador, i tal com vaig repassar en una entrada fa dos anys, va tenir dues continuacions, múltiples ports i un remake de 2016 per a la PlayStation 4, que incloïa l'original com a desbloquejable.

Aquests han estat els títols, iniciadors de sagues més o menys llargues, però populars en tots els casos, que he triat com a representants de 1989. Què me'n dieu? Estan entre els vostres preferits? Vau seguir-ne les sagues?








dijous, 13 de setembre del 2018

El personatge: Daisy

A la història d'en Mario hi va haver diversos canvis de rumb durant els primers anys de la seva existència, cosa que ha provocat que s'hagin barrejat conceptes o idees per tal d'acomodar-los al que coneixem com l'univers de la mascota de Nintendo.

Una d'elles és el personatge de què parlaré avui, inicialment la princesa que havia de ser rescatada al mític Super Mario Land (1989), situat en un lloc diferent de les aventures habituals del bigotut, però que actualment considerem un personatge més a la colla del lampista italoamericà. 


Parlo, evidentment, de la princesa Daisy, que no és la Peach -la princesa habitual dels jocs d'en Mario-, ni tampoc la Pauline, amor original d'en Mario i també integrada fa poc al cànon de manera total.

Ella era la princesa de Sarasaland, l'esbojarrat món de les aventures d'en Mario a la Game Boy, i se la descriu, tant allà com en jocs posteriors on apareixeria, com una noia de personalitat una mica masculina, extrovertida, agosarada, aventurera, un xic insolent i, en general, no gaire refinada. 


Igual que passava amb la Peach al Super Mario Bros., cada cop que derrotàvem un enemic de món ens pensàvem que ens la trobàvem i no era veritat. En aquest cas, diversos monstres s'havien transformat en ella, fins que al final del Super Mario Land sí, la rescatàvem de les urpes de l'alienígena que feia d'enemic final, en Tatanga. 

Si la cosa hagués acabat allà podríem haver pensat que era el nou amor d'en Mario, al capdavall no hauria estat la primera vegada que canviava d'objectiu amorós, però el cert és que no, que tot i que la Daisy va perdre molt de protagonisme, al cap de dos anys ja se l'associava sentimentalment a un altre personatge.


El 1991, al NES Open Tournament Golf, tal com la Peach feia de caddy d'en Mario, ella era la d'en Luigi (encara que pràcticament era l'sprite de la Peach amb els colors canviats), amb qui des de llavors té molt bona relació, amb el germà d'en Mario completament enamorat i besant-li els peus. 

Aquell joc representava la primera declaració d'intencions de Nintendo respecte al personatge: formava part de l'univers Mario. Ara bé, amb el temps es veuria que el seu paper quedava molt reduït, per sota del de la princesa Peach.


Perquè tot seguit va desaparèixer del món dels videojocs fins a l'any 2000, nou anys d'absència que es van acabar amb la seva participació al Mario Tennis, de la Nintendo 64, gràcies al fet que la Gran N va suggerir a Camelot la seva tornada per tal de solucionar la manca de personatges humans amb què es trobava la companyia que desenvolupava el joc.

Allà la veiem com a companya d'en Luigi, però també de la Birdo, i allà la va conèixer en Waluigi, personatge que debutava en aquell joc i que, essent rival d'en Luigi, també buscava el seu amor, no correspost, tot i que això s'explicava realment al Mario Party 4.



Ja he dit que el seu paper a l'univers d'en Mario era més aviat secundari, i tot i que des de l'any 2000 ha sortit en força jocs, en realitat són sobretot els de caràcter competitiu o social, per tant als d'esports, als de "taula" o als Mario Kart, saga on va debutar al Mario Kart: Double Dash!! (Gamecube, 2003). 

Així, se l'ha pogut veure als títols de golf i de tennis, els primers exemples dels quals ja he mostrat, però també als de beisbol, als de futbol, al de bàsquet (Mario Slam Basketball, a la Nintendo DS el 2006) i als dels Jocs Olímpics, i als de tipus jocs de taula, com deia abans. Parlo, evidentment, de la saga Mario Party, però també Itadaki Street o el Yakuman DS, un títol de mahjong per a la Nintendo DS.



Si no vaig errat, malgrat que no protagonitza cap títol com sí que fa la Peach amb el Super Princess Peach de la Nintendo DS (2005), sí que se la pot controlar en un joc de plataformes, però no per a consoles, sinó per a mòbils: és el Super Mario Run (2016), com a personatge desbloquejable. Això, per cert, significa la seva segona aparició en un videojoc de la saga principal, i no pas un spin-off, després del seu debut al Super Mario Land.

Properament la podrem veure combatent al Super Smash Bros. Ultimate de la Switch, com a "aspecte alternatiu" de la Peach, que val més que res, però a banda d'això diria que ja hem vist o esmentat quines són les seves aparicions en videojocs. A banda d'això, és clar, també hi ha un munt de referències a aquest personatge repartides per molts altres títols, com ara un vestit al Bayonetta de Wii U, un dels aspectes d'en Yoshi al Yoshi's Woolly World si s'escaneja el seu amiibo o el seu sprite al Super Mario Maker, que en realitat és una transformació o disfressa d'en Mario.



Estaria bé veure-la algun dia com a personatge controlable en algun joc de plataformes de la saga fora dels mòbils, tal com la Peach es podia portar al Super Mario Bros. 2 occidental o al Super Mario 3D World, però de moment ens conformarem amb les seves múltiples aparicions, algunes controlables i d'altres de suport o a través d'objectes personals.

La Daisy es mereixia aquest petit homenatge que li he volgut fer, ja que es tracta d'un personatge de ple dret del món d'en Mario i companyia, encara que quedi en un segon pla tirant a tercer en la majoria d'ocasions.





dijous, 25 de gener del 2018

Curiositats de la història dels videojocs: la roba d'en Mario

L'uniforme de treball -suposem que ho és- d'en Mario és, probablement, la roba més recognoscible de la història dels videojocs, una indumentària que ens acompanya des de fa dècades i que també ha protagonitzat disfresses que l'emulen al llarg del temps i el planeta, juntament amb bigotis, postissos o no.

El lampista italoamericà s'ha vestit d'altres maneres al llarg de la seva història, quan ha protagonitzat videojocs de gèneres allunyats de les plataformes -i, tot i així, de vegades conserva la mateixa roba en aquests casos-, com ara la bata de metge de la saga Dr. Mario, l'uniforme de cuiner del Yoshi's Cookie o el de golfista del NES Open Tournament Golf.

Podem veure aquests i molts altres exemples a la seva darrera aventura, el Super Mario Odyssey de la Switch, on es fa un homenatge a la roba d'en Mario al llarg de la història.


Però no patiu, que aquesta no és una entrada sobre tota la roba que ha portat la mascota de Nintendo. Vull parlar d'una curiositat sobre la seva indumentària habitual, la que veiem en aquesta imatge i que és la que associem al personatge des de sempre.

O no? Perquè aquesta icònica combinació de samarreta (o camisa, o calçotets llargs, no se sap) vermella i granota -o pantaló de peto- blava, amb gorra vermella, no sempre ha estat així.


A la primera aparició del personatge, al Donkey Kong (1981), on es deia Jumpman i era fuster, els colors estaven invertits. Per tant, originalment anava amb granota vermella sobre samarreta -o camisa, o calçotets- blava.

És un detall que fàcilment passa desapercebut, i jo mateix no me n'havia adonat fins que a l'esmentat Super Mario Odyssey vaig aconseguir l'uniforme anomenat "clàssic", i tot i així no acabava de veure quina era la diferència respecte al normal. Al principi pensava que el teixit, el denim, era diferent. Però després vaig caure en què els colors estaven invertits respecte al que estava acostumat a veure i vaig fer una mica de recerca.


A la descripció de la roba se'ns diu que a en Donkey Kong no li agrada gaire, i efectivament la pista era aquesta: al primer joc d'ambdós personatges els colors eren així, vermell per al pantaló de peto i blau per a la peça de sota, sigui el que sigui.

El mateix passava al Donkey Kong Jr. (1982), en què en Mario era el dolent i se situava a la part superior de la pantalla. La gorra, per altra banda, sempre ha estat vermella. Sempre? No, sempre no.


Al Mario Bros. (1983), primera aparició d'en Luigi i tots dos ja lampistes, veiem com en Mario duu la roba amb els colors actuals... però la gorra, en canvi, és blava en aquesta ocasió.

Així com al Donkey Kong sembla que el seu creador, en Shigeru Miyamoto, afirma que va triar la granota vermella perquè destaqués més sobre el fons -a més de donar-li la gorra i el bigoti perquè per les limitacions tècniques de l'època no s'haurien vist ni la boca ni els moviments dels cabells correctament-, no sé per què es va decidir que al Mario Bros. la cosa havia canviat, però encara més curiós em sembla que la gorra passés de ser vermella a blava, quan a més es veu pitjor.

És possible que, com que al Donkey Kong el pantaló feia joc amb la gorra, es decidís que aquí també havia de ser així, però llavors la pregunta és: per què al Mario Bros. va passar a dur un pantaló de peto blau, si el fons també era negre com al primer joc on va sortir?


La primera aparició de la roba d'en Mario tal com es va estandarditzar després es produïa el 1984, però veurem que va ser un tímid intent.

Era a les pantalles de bonificació del Pinball de la NES (que va arribar als Estats Units el 1985, i a Europa el 1986), on en Mario sortia ja amb la granota blava i gorra i samarreta (o el que sigui) de color vermell.


Curiosament, a la portada -en què es mostrava la imatge de les pantalles de bonus per una qüestió de màrqueting, encara que no representés en absolut el concepte de pinball- els colors són els del Mario Bros., és a dir els definitius però amb la gorra blava.

Però l'error ve dels Estats Units, on hi havia l'única versió en què en Mario sortia a la portada, cosa que no passava al Japó ni a Europa. 


I arribem al Super Mario Bros. (1985), el títol més conegut del personatge i una autèntica revolució, tant pel canvi que suposava en comparació amb l'estil de joc en què l'havíem vist fins llavors com per a la història dels videojocs en si.

Si ens hi fixem, i l'amiibo pixelat d'en Mario que va sortir el 2015 ens ho recorda en la seva variant "colors clàssics", torna a dur la granota vermella, però aquest cop la peça de sota i els cabells -bigoti inclòs- són de color marró, sens dubte perquè el blau quedava descartat per possibles problemes de contrast amb el cel, encara que fos d'un altre to.


Resulta, però, que a la portada japonesa -a l'occidental porta l'uniforme de Mario de Foc- va amb els colors originals, però amb guants, tot i que no surten al joc.

Això continuaria sent així al Super Mario Bros. 2 original, el japonès, el de 1986, però el primer joc de plataformes on veuríem de manera definitiva la combinació que coneixem i estimem seria al Super Mario Bros. 2 que ens va arribar als occidentals el 1988.


Que ja té nassos que hagués de ser en aquell Mario impostor, en aquell Yume Kôjô: Doki Doki Panic amb els sprites canviats i que després sortiria al Japó com a Super Mario USA, on s'establís de manera definitiva.

Fem un parèntesi amb els dos Super Mario Land de la Game Boy, perquè la paleta de colors de la consola era molt més limitada -naturalment- i es van triar altres opcions, tot i que val a dir que al Super Mario Land (1989) s'intueix que torna a portar el pantaló de peto vermell, cosa que veurem si el posem en una Game Boy Color o a l'accessori Super Game Boy. Pel que fa a la seva seqüela, de 1992, s'optaria per una combinació diferent, amb granota blava i la resta de peces blanques.


La del nostre Super Mario Bros. 2 seria la indumentària definitiva, doncs, sense comptar els guants, perquè al material promocional i a les portades dels jocs -també als spin-offs- hi sortien des del principi, des del Donkey Kong, però després vèiem el personatge amb les mans nues.


No seria fins al Super Mario World (1990), a la Super Nintendo, que apareixeria amb els guants posats dins d'un joc, encara que en aquell cas la granota fos d'un color blau clar poc habitual.

També podem distingir-hi una mica el cercle blanc de la gorra on se suposa que hi ha la inicial del seu nom, que ja havia sortit en diverses ocasions des de la portada japonesa del Super Mario Bros., però no es veia mai dins dels jocs.


Doncs bé, s'havia pogut veure aquell cercle -no pas la lletra ema- per primer cop al joc per al Famicom Disk System I Am a Teacher: Super Mario Sweater, de 1986 i exclusivament japonès. És de color carn, però, com els suposats guants que ja hi portava. Naturalment, es tractava de crear contrast amb el fons blanc.


On es podria llegir per primera vegada la inicial d'en Mario -i la d'en Luigi- a la gorra, sobre cercle blanc, seria a l'infame Hotel Mario (1994) de la CD-i de Philips, encara que això és una mica trampós perquè els seus gràfics, per més horribles que fossin, eren dibuixos animats.

Sense ser dibuixos animats, tenim de 1993 l'aparició no completa a la pantalla de títol del Mario & Wario, joc de trencaclosques per a la Super Nintendo, i tot i que el joc es desenvolupava amb en Mario amb una galleda al cap, podem suposar que igualment no se li hauria vist, perquè a l'era de la 16 bits de la Gran N es feien servir sprites normalment reciclats del Super Mario World i no es va arribar a poder llegir l'ema a la gorra d'en Mario fora de pantalles de títol...


...Fins al Super Mario RPG: Legend of the Seven Stars, de 1996. Es veia d'aquella manera i gràcies a uns gràfics prerenderitzats que feien els sprites pseudotridimensionals. Ara sí, era la versió totalment definitiva, amb tots els elements, però era el mateix any en què sortiria el Super Mario 64 a la Nintendo 64, en què per fi es va poder veure de manera clara la inicial d'en Mario a la seva gorra, i tot plegat amb els colors que es quedarien com a estàndard.

El que dona de si un detallet tan petit com el color de la roba d'un personatge de la història dels videojocs, oi? Però no deixa de ser una curiositat de disseny que forma part de la biografia d'aquell fuster reconvertit en lampista que ens ha donat tantes alegries durant gairebé 37 anys.








diumenge, 10 de juny del 2012

Història de les videoconsoles: Game Boy

Ahir va fer 20 anys que es va morir la meva àvia, la primera mort propera de la meva família, i en pensar "vint anys, ja..." també m'adono que fa 20 anys que per tal de distreure'm una mica els meus pares em van avançar uns dies el regal del meu sant i vaig estrenar la Game Boy, de manera que avui és el dia més adequat per a dedicar-li l'homenatge de fer-ne una entrada.


Ara esgrogeïda pel pas del temps, la meva Game Boy era com aquesta, quan me la van regalar el 1992. Em va costar que me la regalessin, perquè suposo que els meus pares no volien que em convertís en un addicte als videojocs i vaig haver de passar uns mesos negociant, suplicant, etc. perquè ells consideraven que amb l'MSX ja en tenia prou. 

Vaig incidir en la portabilitat d'una màquina que pràcticament no coneixia, però que volia perquè un company de classe me'n parlava molt convençut, i al final van cedir. Fins i tot hi va haver un punt que la cosa va estar entre la Game Boy i la famosa Nasa, la NES pirata, amb jocs en memòria. Crec que vaig triar bé. La Super Nintendo, que sortia llavors, valia —me'n recordo perfectament— 44.000 pessetes amb el Super Mario World a les botigues del port de Barcelona on acabaríem comprant els videojocs els següents anys.


Venia amb el Tetris, ja ho sabeu, un joc que quan tens 10 anys no et crida gaire amb el seu concepte, però que quan el proves t'adones que és extremadament addictiu. Per tal d'acompanyar-lo em van regalar dos jocs més. Un d'ells la meva bestia, germana del meu avi:


Era el Batman, estrany, poc fidel als còmics, i difícil, però també força addictiu. Me l'havia demanat, que consti. 


I el seu germà, el meu avi, vidu recentíssim, em va regalar el The Amazing Spider-man, un altre que tampoc no m'he acabat. Cap dels tres familiars esmentats és en aquest món, ara, però la Game Boy i els meus primers jocs sempre me'ls recordaran.

Durant els anys següents vaig anar acumulant jocs, però era petit i només podia tenir els que em regalaven en ocasions assenyalades. En aquella època, tot i així, tenia costum d'intercanviar temporalment cartutxos amb els amics que tenien la consola, de manera que en vaig provar uns quants, però ara que ja no ho faig em compro, de tant en tant, jocs que em vaig quedar amb les ganes de tenir o provar. 


I ara que hem fet una mica d'història de la Gameboy i jo, fem-la sobre la consola i prou. La va inventar aquest senyor, en Gunpei Yokoi (1941-1997), que és també l'inventor de les Game & Watch (aquelles maquinetes amb pantalla LCD però de Nintendo) i l'home que va introduir el control amb creueta. Es veu que la idea se li va acudir en veure un paio avorrit "jugant" amb una calculadora. Impressionant.

Entre les seves fites destaquen l'esmentat aparell, l'assistència a un jove anomenat Shigeru Miyamoto a l'hora de crear el Donkey Kong (1981) i el Mario Bros. (1983, no el confonguem amb el Super Mario Bros.) i la producció de diversos jocs de Nintendo fins que se'n va anar poc després del fracàs del Virtual Boy i l'èxit de la Game Boy Pocket.


Però tornem a la Game Boy en si mateixa, que malgrat que era tècnicament inferior a algunes de les portàtils de la competència (concretament la Game Gear i la Lynx), que tenien color mentre que la de Nintendo era "en blanc i negre", es va menjar el mercat amb el carisma que tenia i uns videojocs meravellosos. 

Entre la versió original, de 1989 (descontinuada el 2003), la Pocket, la Light (exclusiva del Japó i retroil·luminada) i la Game Boy Color, que era igual però oferia color quan tecnològicament va ser possible sense que les piles se li acabessin en 3 hores, la portàtil va vendre arreu del món més de 118 milions d'unitats, i sens dubte va esdevenir un símbol recognoscible per tothom. 


No em podia estar de tornar a posar aquest anunci que feien als anys 90 a les televisions de l'estat espanyol i que jo recordo més llarg, amb més lletra, però malauradament no l'ha penjat ningú així (o bé és un engany de la meva ment, que també pot ser). Ara veurem un vídeo d'homenatge a alguns dels seus jocs. És llarg, de 10 minuts, però hi surten imatges de 100 títols. Val la pena:


Jocs originals, conversions més o menys afortunades dels títols de les consoles de sobretaula, jocs que desafiaven els límits tecnològics de l'aparell com la sèrie Donkey Kong Land, jocs senzills però addictius com el Dr. Mario, versions de grans clàssics de l'era pre-Gameboy, jocs japonesos que no van arribar aquí, imprescindibles com el The Legend of Zelda: Link's Awakening, els Pokémon (saga que va debutar a la Gameboy), els Super Mario Land, els Castlevania, els Megaman... 

Són els que l'autor del vídeo ha considerat més representatius de la consola, però n'hi ha més de 800, per a la primera Game Boy, i aquí al blog jo ja havia parlat d'alguns, però també dels més venuts, els títols de llançament, els últims que van sortir, alguns accessoris emblemàtics com la Game Boy Camera o el Super Game Boy, tot plegat per a aquest sistema, un dels més estimats de la meva col·lecció, la meva primera consola si no comptem el microordinador MSX. Un aparell que m'acompanya, encara ara, des de fa 20 anys i que es mereixia un homenatge. 





  

dimecres, 28 de març del 2012

Especial melodies dels Super Mario

Avui aprofito una idea que vaig tenir l'altre dia (després en parlaré) i que em va recordar una entrada de fa molt temps, una sobre melodies inoblidables, d'aquelles que s'enganxen i acabo xiulant sense adonar-me'n. Aquell cop eren melodies en general de la història dels videojocs, però avui la protagonista és la banda sonora dels jocs d'en Mario, almenys les dels títols que jo he provat i les melodies que se m'han quedat. 


La del Super Mario Bros., que coneix tothom i que no necessita anar acompanyada d'imatges per a ser reconeguda. Aquesta vegada no compararé les cançons amb versions diferents, remixos ni coses així, sinó que les repassaré tal com són i us demanaré que, sisplau, almenys escolteu els 30 primers segons de cadascuna. 


Del mateix joc tenim la que es podia sentir a les pantalles que tenien lloc sota terra, que també ha passat a la història dels videojocs. I deixem momentàniament la NES per anar a veure què fa la seva germana petita, la portàtil Gameboy:


La del Super Mario Land és també una d'aquelles cançons que s'enganxen i que podem xiular (almenys jo sí que puc) durant molta estona. El mateix passa amb la de la seva seqüela:


El Super Mario Land 2: 6 Golden Coins també és un títol imprescindible per als amants d'en Mario i dels videojocs en general, no em cansaré de dir-ho. Tornem a la NES:


Una altra que s'enganxa com una mala cosa, la del Super Mario Bros. 3, per a molta gent el millor títol de la consola de 8 bits de sobretaula de Nintendo. I ara fem un pas endavant en l'evolució de la Gran N i ens plantem a la Super Nintendo:


El Super Mario World, un altre dels grans, que tenia una música catchy, com diuen els americans. Però l'Univers Mario no està fet només de plataformes, també tenim melodies enganxoses en títols com aquest:


El Dr. Mario, que està disponible per a la Gameboy, la NES i la SNES, tenia a la seva banda sonora aquesta ballable melodia. Tampoc no són de plataformes els Mario Kart, però tenen moltes melodies inoblidables, entre les quals aquesta, la meva preferida:


Pertany al Super Mario Kart, de la Super Nintendo, i és el tema del circuit Koopa Beach. De 1996 i tornant a les plataformes ens arriba aquesta altra cançó:


El tema principal del Super Mario 64, que es va repetint amb variacions durant tot el joc. Un altre que també és de plataformes és aquest:


El Super Mario Galaxy, de la Wii, té moltes pantalles i músiques, però la que més sentim és la de l'Observatori que ens fa de menú i mapa del literal univers del joc. També m'he trobat a mi mateix xiulant-la més d'un cop, i acabarem amb la més recent, la d'una de les meves darreres adquisicions:


La cançó del Super Mario 3D Land, de la Nintendo 3DS, no em podeu negar que és de les que s'enganxen. I d'on ha vingut tot això? Doncs va ser una altra blocaire, que duu It's not a phase, qui em va passar un espectacular vídeo de 18 minuts i escaig amb un repàs a la música dels 30 primers anys d'existència del lampista italoamericà:


És una composició, un megamix fet per fans, un homenatge dels que posen la pell de gallina, els pèls de punta i el nus a la gola. Impressionant. Si no ho heu fet ara, quan tingueu temps escolteu-la sencera. 






dimarts, 6 de març del 2012

Els jocs més venuts de la Gameboy

Quan parlo de la Gameboy jo sempre em refereixo a la primera, la clàssica, la "totxa", la que "no tenia color", la meva portàtil preferida, la meva primera consola sense comptar l'MSX. En canvi, a les llistes dels seus jocs més venuts hi acostumen a comptar la Gameboy Color, per tant avui en comptes de 5 títols en veurem 6, precisament per això. 


Començarem amb el Tetris, de 1989, el més venut de la història de la consola i per a molts la millor versió que s'ha fet mai del joc pensat per l'Alexei Pazhitnov. 35 milions de cartutxos que s'ha de dir que, en bona part, responen al fet que venia amb el pack més popular de la màquina, però això no el fa menys bo ni menys venut.


I ara anem al que deia, perquè el Pokémon Gold / Silver, de 1999, es va dissenyar per a la Gameboy Color però era compatible amb la Gameboy original. Uns 23 milions de cartutxos, combinant les dues versions del joc (no s'especifica quants per a cadascuna de les Gameboy), el col·loquen com el segon més venut de la portàtil.


Un altre joc de la franquícia, el Pokémon Red / Blue, al Japó Red / Green perquè el Blue va sortir després com a edició especial però a Occident era una de les dues versions inicials, és el tercer més venut, amb prop de 21 milions entre unes versions i les altres. Aquest era només per a la Gameboy i va sortir al Japó el 1996 com a primer títol de l'extensíssima franquícia, però a Europa va arribar el 1999.


En la quarta posició el mític, gràficament rudimentari però inoblidable Super Mario Land, de 1989, amb una mica més de 18 milions de cartutxos venuts. I com no podia ser d'una altra manera...


El Super Mario Land 2: 6 Golden Coins, de només tres anys després però tècnicament molt per sobre i un dels jocs de la meva infantesa, que va aconseguir vendre més d'11 milions de cartutxos.


Acabarem amb el Pokémon Yellow: Special Pikachu Edition, de 1998 (2000 a Europa), amb prop de 9 milions de còpies venudes. Aquest també es podia jugar amb la Gameboy Color, però va sortir per a l'original. Com podeu veure és el mateix que els altres títols de la saga, però això sempre ha estat així i, malgrat tot, se n'han venut milions i milions al llarg dels seus més de 15 anys d'història.

Així doncs, què és el que va funcionar més a la primera portàtil de Nintendo? Els Mario, el llegendari Tetris (tot i que, qualitat innegable a banda, deu en bona part la seva presència i la seva popularitat al fet de venir amb la consola durant molt de temps) i la franquícia Pokémon, i queda fora del Top-6 que hem fet, però per poc, el The Legend of Zelda: Link's Awakening.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...