Inauguro una secció que se m'ha acudit. A la futura "Història de les consoles" volia parlar, a més de les màquines conegudes, de les que no ho són tant, de les frikades. Però se m'ha acudit que les més estranyes podien tenir una secció pròpia, i és la que neix avui i inaugura la Philips CD-i.
La Philips CD-i va ser un dels fracassos més grans de la història de les videoconsoles, però també té la seva història, que sempre és interessant repassar. Nascuda el 1991, el sistema es presentava com un aparell multimèdia interactiu amb un format propi, el CD-i, en el qual va col·laborar, curiosament, Sony, que de fet és una de les moltes companyies que van fer servir el nou format en diversos aparells.
Si bé la trobarem a la categoria de les consoles de videojocs, la CD-i no s'havia pensat en principi per fer-hi anar jocs, sinó més aviat discs educatius o musicals, i alguns "videojocs" que consistien en versions interactives de concursos televisius. Però va arribar un moment en què es volien treure títols convencionals per a aquesta "consola", tot i que no va arribar mai a ser competència per a cap màquina de 16, 32 ni 64 bits, que són les generacions amb les que va coincidir (la de Philips tenia 16 bits).
Curiosament, i aquest és l'únic punt interessant de l'aparell, al seu curt catàleg de videojocs hi figuren alguns títols protagonitzats per personatges de Nintendo, com Hotel Mario (1994) o tres entregues basades en The Legend of Zelda: Link, the Faces of Evil (1993), Zelda: the Wand of Gamelon (1993) i Zelda's Adventure (1994), títols dolents com ells sols però fruit de l'acord que Philips tenia amb Nintendo: l'inèdit Super-CD de la Super Nintendo, a banda de Sony, que com ja vaig dir un dia va fer servir l'experiència per crear la Playstation, tenia com a col·laborador Philips. Per cert, els dos que tenen "Zelda" com a principi del títol són els dos únics títols de la història de la saga on la protagonista és la princesa.
Una aberració, tota l'estona vídeos dolents d'aquests i de tant en tant una mica d'interacció. S'ha de dir que Nintendo només va cedir el permís per poder fer aquests jocs, però no hi va participar de cap manera.
Una altra ximpleria, però que sembla que té una miiiica més d'interès.
En fi, la màquina de Philips va fracassar en tots els sentits, en el d'aparell de CD's interactius i en el de consola. Sempre va tenir unes vendes baixes i el 1998 es va decidir finalment descontinuar el projecte. És curiós que consoles de veritat com la Saturn o la Dreamcast tinguessin un cicle de vida més curt. Tot i així, la Philips CD-i, en ser com era i en fracassar com a consola, ha esdevingut un objecte de culte a internet. Com és la gent...
Aquestes coses em fan preguntar-me per què algú va invertir en un producte que no es prenia seriosament ni a ell mateix. Tenia la capacitat de competir amb la Mega Drive i la Super Nintendo, ja no amb altres de segona categoria dins les 16 bits, no. Amb les líders. Però què va fer? Va apostar per un nou format i això sempre és perillós. Quan ho fas i guanyes passes a ser la referència, el model a seguir. Però quan la cagues, la cagues també en gran.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada