Anuncis: Especial Game Gear

La Game Gear va ser una consola popular a la seva època, una interessant proposta de Sega que, a banda de l'alt consum energètic, va tenir, podríem dir, un sol problema: la Game Boy. 

Però quan passen els anys i les generacions de consoles és quan es valoren els sistemes pels seus mèrits, i no es comparen tant les xifres de vendes (en aquest cas, amb una mica menys d'11 milions d'unitats venudes, la competència havia venut 6 vegades més), de manera que podem dir, actualment, que la portàtil de Sega és una consola estimada per la gent. I les unitats que sí que va vendre es deuen, en part, al màrqueting que se'n va fer, del qual veurem alguns exemples en forma d'anuncis.

Comencem amb el que, pel que sembla, va ser el primer anunci de la Game Gear als Estats Units. I des del principi es feien atacs a la competència, aquest cop suaus en comparació amb el que vindria: només es deia que la pantalla de la nova portàtil era en color i la de la Game Boy no, cosa ben certa, i que separava els "nois" (boys) dels homes. 

Després, Sega va començar a fer publicitat agressiva i despietada, una característica de l'empresa, almenys de la seva sucursal als Estats Units, que va ser la que va estirar el carro de la companyia japonesa durant la primera meitat dels anys 90.

El principal punt a favor de la portàtil de 8 bits era la seva pantalla en color, no com la de la competència, que a l'anunci hi surt no només referenciada de manera poc subtil, sinó que hi apareix directament, amb un dels seus millors jocs a la pantalla, fins i tot, i el missatge, aquest cop un pèl més subtil, que la portàtil de Nintendo és per a babaus com l'interpretat per l'actor Ethan Suplee, vist a My name is Earl anys després.

Podem veure la mateixa insinuació, que no és gens subtil, en aquest altre anunci que parla de gent amb un nivell intel·lectual baix i daltònica. 

Tornant a insultar la competència, en aquest es mofen de les versions de colors de les Game Boy, uns colors que només afectaven a la carcassa, per ressaltar el punt fort de la màquina de Sega, que evidentment tenia avantatge sobre la de Nintendo en aquest sentit.

I altre cop humiliant la portàtil de Nintendo, que ells evidentment sabien que es venia moltíssim més, però per alguna banda l'havien d'atacar, o això pensaven.

Podríem trobar més exemples així, però penso que ja n'hi ha prous. Al que veurem ara, en canvi, la companyia volia posar èmfasi en un altre aspecte de la Game Gear, i en aquest cas es va permetre "atacar-se a si mateixa". Vegem-ho:

Com que la Mega Drive no era portàtil (tot i que això es va arribar a solucionar amb la Nomad), la millor manera de jugar als jocs de Sega en un viatge en avió era dur una Game Gear, i de pas comprar-se el maletí per dur-hi també jocs i accessoris. De la qüestió de la durada de les piles, però, no se'n parlava.

Mirem també una mica el que es feia al Japó, que com hem vist altres vegades i com bé sabem, allà eren poc partidaris d'enfrontaments directes amb els rivals, un fet que es pot observar a la societat en general, que fuig dels conflictes tant com pot:



Doncs Sega Japó feia el que cal, presentar els punts forts de la seva màquina sense fotre's de ningú, i ben bufons que li quedaven els anuncis.

O no, perquè encara que sigui sorprenent -certament jo no m'ho esperava- també hi havia alguna pulla cap a la Gran N, com podem veure en aquest anunci:



Els pares (o tiets) jugant a la Game Gear i emprant el seu llavors magnífic adaptador de televisió, i el nen en un racó, en blanc i negre, avorridot, mentre li diuen que després li deixaran la consola de Sega. No s'arriba a veure la Game Boy, això és veritat, però s'entén perfectament la referència.

Pel que fa a la publicitat impresa, les idees eren les mateixes, com podem veure amb aquest eslògan que deia "Separate the men from the boys", incidint en aquesta imatge que pretenia captar els adolescents que ja se sentien -o es volien sentir- homes (sí, en aquella època els va quedar així de masclista) i deixar la Game Boy per al públic infantil a què sempre s'han associat els productes de Nintendo.

Un altre atac, una mica més subtil i amb un element que ja hem vist als anuncis audiovisuals, aquest cop en una campanya espanyola, el podem veure aquí:

Amb aquesta imatge i un missatge amb reminiscències futbolístiques, no cal que ens ensenyin les Game Boy amb carcasses de colors per saber que és això al que s'estan referint, oi? Val a dir, d'altra banda, que està ben trobat.

No tot eren atacs a la competència, però, ja que al capdavall una companyia no pot viure només de comparar-se amb el rival, sinó que també ha de mostrar els punts forts, com fa aquest anunci:

Tot fent referència al fet que llavors es considerava -o almenys així volia Sega que es percebés- que la Mega Drive, i per extensió la mateixa companyia, havien portat les recreatives a casa, s'estirava el fil i es deia que ara aquestes recreatives es podien dur fora de casa, al carrer, de viatge o on fos.

És clar que la Game Gear no era ni de bon tros tan potent com la Mega Drive, que al seu torn no sempre tenia encertades conversions dels èxits arcade, però ells ho havien de dir. A sota, un llistat de característiques tècniques que feien que la portàtil valgués la pena. Joc net, en aquest cas, llevat de l'esmentada exageració sobre les recreatives.

Evidentment, no podia acabar aquesta entrada sense posar la imatge que tothom estava esperant, una mostra de la publicitat impactant de Sega en aquella època, que igual que volia romandre a la memòria de la gent tot burxant Nintendo, també ho havia intentat amb missatges molt pujats de to, parlant de coses que es poden fer amb les mans sense risc de quedar-se cec.

La qüestió era impactar, sorprendre i ser recordat, i en el món de la publicitat tot s'hi val, o almenys era així abans, en una època menys regulada i un públic menys sensible que no pas l'actual.

Anuncis: Especial Mega Drive

Durant el primer any del blog feia moltes entrades de seccions que ara tinc molt abandonades. De fet, vaig començar publicant una entrada diària, de manera que era normal trobar entrades sobre anuncis de videojocs força sovint, perquè el cicle acabava ràpid.

Quan vaig decidir espaiar les publicacions algunes seccions fins i tot van desaparèixer dels cicles, i només hi tornaven de tant en tant, com ha passat amb aquesta. M'adono que fa 8 mesos de l'última entrada sobre anuncis de videojocs, amb aquell especial sobre publicitat de la Master System, o sigui que ja feia temps que en tocava una de nova.

Quan parlem de màrqueting de la 16 bits de Sega ens venen al cap eslògans que evidentment repassarem, i que de fet ja van sortir en una entrada dedicada a la publicitat agressiva de Sega, però al principi posaven èmfasi en les capacitats de la màquina, sense insultar ningú ni comparar-s'hi.

Ho podem veure en aquesta pàgina de dalt, que qualifica la Mega Drive de consola definitiva gràcies als gràfics, el so i el tipus de videojocs que tenia. Exagerat, és clar, al capdavall aquells anys eren així, però raonable i comprensible.

Aquella bona educació no havia de durar gaire, però. Encara que fos tecnològicament superior a qualsevol altra a finals dels 80, la competència tenia els seus recursos, i aquest anunci que convida el públic més menut a jugar amb els grans, amb els "big boys", és subtil però prou entenedor pel que fa al missatge que pretén transmetre.

Per si la subtilesa no funcionava, i malgrat que la competència brutal de la immensament popular NES no evitava l'èxit que tenia la Mega Drive als Estats Units, al final van recórrer a l'enfrontament directe.

"Genesis does what Nintendon't", emblemàtic joc de paraules que s'entén perfectament però que traduït perdria tota la gràcia. Al penúltim paràgraf del text s'explica dient que l'experiència que ofereix no la pot proporcionar cap sistema de 8 bits, i ni tan sols una Turbo-8, dard que no se'ns hauria d'escapar a qui va adreçat i que és força insultant.

Tenia curiositat per veure com havien plantejat les campanyes de màrqueting de la Mega Drive al Japó, generalment més respectuós en aquest sentit, i tal com m'esperava no estaven tan exaltats com a Occident.

Aquest i altres anuncis es concentraven en el fet que havia arribat l'era dels 16 bits. Se sobreentén que convida a abandonar els sistemes de 8, però es fa amb més elegància.

Però, és clar, va arribar un moment que dins els 16 bits (i aquest cop no discutits) va tenir competència, i llavors es va reenfocar l'estratègia en presumir de mida de catàleg, cosa que també es va reflectir als mitjans especialitzats espanyols.

És una arma perillosa, perquè caduca ben ràpidament. A l'anunci americà era més evident que treien pit davant de l'encara incipient catàleg de la llavors joveníssima Super Nintendo, però estava clar que amb el temps ja no podrien fer-ho servir com a element diferencial.

Llavors tocava canviar el discurs. Si podeu feu grans les imatges i llegiu-ne els textos, ja he procurat que tinguessin la màxima qualitat possible, perquè són d'allò més curiosos.

El cas és que ara el que deien era: "d'acord, la Super Nintendo ens supera en tot, però no en velocitat de processador". La desesperació era evident. A la pràctica, empressin els mètodes que empressin els programadors, en general els títols de la 16 bits de Nintendo estaven tecnològicament per sobre. Fins i tot els amants de la Mega ho hem d'admetre. He dit "en general". 

Suposo que amb aquesta batalla perduda van decidir remarcar els seus punts forts, concentrar-se en els videojocs i la tecnologia sense mirar els rivals, i aquí tenim el Sonic & Knuckles, un joc "tan gran que no cabia en un cartutx". 

Així ho venien, en sentit figurat i literal, però en general es considera que allò va ser un nyap, que era la segona meitat del Sonic 3 -per tant, sí, era tan gran que no cabia en un cartutx- i que aquella tecnologia del Lock On era una manera maldestra de fer les coses.

Tampoc no va ser la solució el Mega-CD, el primer intent d'allargar la vida de la Mega Drive que va ser, en termes generals, un fracàs. 

Però la publicitat va rebaixar el to i sembla que apel·li a un públic que no se l'estava comprant, en dir això d'"et faràs vell esperant que algú superi el Mega-CD". Jo hi llegeixo "compra-te'l ja, que no s'està venent gaire". 

Ja acabo. En aquest anunci del 32X, el segon perifèric-consola de la Mega Drive, una constatació encara més gran del principi de la caiguda de Sega i un fracàs encara més pronunciat, es recorre al missatge pujat de to, però en el fons a la lloança de les qualitats del producte.

Dins el que cap, una manera més humil i noble d'encarar la publicitat en els darrers moments d'una grandíssima consola que no necessitava caure en la provocació, ni arriscar-se resultar arrogant, per fer-se notar, però que en fer-ho ens va proporcionar aquest fragment de la història de la indústria dels videojocs.

Anuncis: Especial Master System

Feia gairebé dos anys que no tocava aquesta secció, una de les més veteranes, que de fet és present al blog des dels seus inicis, fa més de 8 anys.

I per casualitat, mentre buscava unes altres imatges, he vist exemples de publicitat de la Master System i he pensat que no seria mala idea fer un recull de les mostres més interessants dedicades a promoure aquesta emblemàtica i estimada consola. 

Comencem amb un anunci televisiu, un exemple dels punts forts en què s'incidia en aquella època. Deixant de banda que això de "The Sega System" podria ser l'origen del mal hàbit d'anomenar-la "la Sega" -i que curiosament després va heretar, com una malaltia genètica, la Mega Drive-, el que ens intentaven vendre era que la 8 bits de sobretaula de Sega era com tenir una recreativa a casa, i que podíem jugar a les versions electròniques i domèstiques de títols com el Monopoly, tot un imprescindible del seu catàleg.

Potser aquesta exageració dels fets -val a dir que l'única manera de tenir jocs idèntics als de recreativa arribaria uns anys després amb la Neo Geo- va contribuir a què la consola no triomfés ni als Estats Units ni al Japó. Bromes a banda, en realitat va ser per l'obligació que Nintendo imposava a molts desenvolupadors de videjocs perquè els seus títols fossin exclusius de la NES, i als Estats Units se li van sumar problemes de màrqueting. 

Calla, que aquest anunci espanyol podria ser l'origen autèntic del mal estès a la Mega Drive: fixeu-vos que parlen de "la videoconsola Sega", però n'ensenyen dues, la Master System i la Mega Drive! Són dues consoles diferents, i es queden tan amples. En fi...

Recordo, a l'època, que tot i tenir una Game Boy des de 1992 ja fantasiejava amb tenir alguna consola més. Sabia que no podia forçar la cosa perquè la negociació per la portàtil de Nintendo havia estat dura -havia temptejat la disposició dels pares a comprar-me una Super Nintendo o, potser, una NES, sense èxit- i la cosa era recent, però somiar era gratuït. 

Doncs bé, jo anava comprant revistes de videojocs i em mirava els anuncis, i recordo aquest que he posat més amunt. Recordo com em mirava les diverses opcions i pensava que no eren tants diners. Al capdavall, ja ho diu: "la consola de videojuegos al alcance de todos". A mi em va acabar sortint de franc perquè me la va regalar un amic quan ja no la volia, molts anys després, però a l'època només hi podia jugar a casa seva i l'any 94 em vaig acabar demanant una Mega Drive perquè, tan tard en el seu cicle vital i amb la Saturn traient el nas, ja era molt més assequible.

Ara, senzillament, quan vull una altra consola me l'acabo comprant amb els meus diners, però cal admetre que es perd la màgia de la il·lusió acumulada de quan érem petits i depeníem de la generositat dels pares. 

En aquest anunci ens asseguren que els jocs de la Master System ens faran esclatar, que la mateixa Sega explotarà a casa nostra, amb més jocs que mai i més nivells que mai (comparat amb què?), controls més precisos, so digital i gràfics tan reals que podríem jurar que sentim l'olor del pneumàtic cremat. Ahà.

La publicitat de l'època ja ho tenia, això d'exagerar. És una cosa que s'ha perdut, en el món dels videojocs. Ara ens mostren les coses tal com són perquè, altrament, la gent hi reaccionaria molt malament. 

 

Aquest és més discretet, més correcte i ètic: la televisió ens "diu" -ho deixarem passar- que li fem el favor de connectar-la a una Sega (sic). Per cert, jo sempre he considerat que les consoles es connectaven al televisor, no a l'inrevés. 

I els seus arguments són 4 nous títols candents, dels quals a banda del Wonder Boy III: The Dragon's Trap gosaria dir que cap no ha passat a la llista dels 50 millors videojocs de la consola, però tothom es pot equivocar en fer prediccions.

M'ha fet gràcia també aquest anunci coreà de la Master System, que allà distribuïa Samsung i es deia Gam*Boy, amb la Master System II rebatejada com a Super Gam*Boy 2 o Aladdin Boy segons el color. El disseny, però, era idèntic a la versió occidental de la consola. 

Val a dir que 49,95 dòlars per la consola, que havia sortit a 200, era una oferta molt temptadora -en petit podem llegir "a aquest preu, posa-me'n dues"-, i això que segons l'anunci el Sonic the Hedgehog havia d'arribar, per tant és una oferta d'abans de 1991 o del mateix 1991. 

És clar que precisament va ser l'últim joc llançat allà per a la Master System, que després d'una mala gestió pel que fa al màrqueting i els esmentats problemes de les pressions de Nintendo durant tota la seva vida útil s'hi va deixar de fabricar el 1992 a favor d'una Mega Drive o Genesis que sí que triomfava en terres nord-americanes. A Europa duraria uns anys més, la seva predecessora de 8 bits.  

Acabo amb aquest anunci espanyol que m'agradaria que llegíssiu. És una autèntica fumada, a banda d'atacar els jocs d'ordinador -sospito que de microordinador- en comptes d'entrar en guerra amb la NES, que la publicitat ja s'encarregaria de posar en marxa amb la Mega Drive i els famós lema "Genesis does what Nintendon't". 

La columna del mig resulta il·legible, la mida és la que és, però la de la dreta encara es pot llegir amb facilitat, i deixa anar meravelles com ara "el ordenador era poco para ellos", "son iguales a los juegos Sega de los Salones Recreativos (sic)", "su interminable fantasía", "mi televisor será invadido", "la pantalla responde con precisión a mis descargas" o "Horror aparecen en el televisor nuevos seres fantásticos", així, sense coma. Hom diria que comprar la consola era quelcom perillós, llegint tot això.

En fi, han estat unes mostres dels sempre entranyables anuncis antics de videojocs, dedicats aquesta vegada a la llegendària consola Master System, que no traslladava a les llars els jocs tal com eren en recreativa, però sí que té desenes de meravelles al seu catàleg a les quals encara ara val la pena jugar.

Especial anuncis de Mario Kart

Com que la darrera entrada, la que feia 1.000, la vaig dedicar a la meva saga preferida de la història dels videojocs, i aprofitant l'avinentesa que aquesta efemèride representa per al blog, he pensat que estaria bé agafar tot això i emprar-ho com a excusa per a ressuscitar una secció de les més veteranes.

Tornen els anuncis de videojocs i aquest cop, com diu el títol, estaran dedicats als Mario Kart, que com no podia ser d'una altra manera han generat curioses propostes comercials que repassarem a continuació.



I naturalment comencem amb aquest anunci japonès del primer títol de la sèrie, el Super Mario Kart, que combina animació senzilla i també alguna creació CGI i l'humor que caracteritza tant aquests videojocs com els anuncis japonesos. Però curiosament no mostra imatges reals del joc, cosa que aquest altre sí que fa:



És l'anunci nord-americà del Super Mario Kart, o un d'ells, perquè també existeix la versió doblada del japonès que hem vist abans.

Bé, passem a la següent entrega, Mario Kart 64, que al Japó tornava a tenir un anunci animat però aquesta vegada amb una considerable millora pel que fa a les tècniques d'animació:



Hi podem reconèixer elements ja llegendaris d'aquest joc, com el tren del desert Kalimari, però també es fa èmfasi en la possibilitat que 4 jugadors participin alhora de la diversió d'aquest títol.

Per tal de veure'n algun de diferent, Occidental (des del punt de vista cultural, almenys) i amb algunes imatges del joc, ens n'anem aquest cop a Austràlia:



Com podem veure, s'insisteix molt en el gran atractiu del joc, el multijugador sense necessitat de tenir més d'una consola o monitor -però sí que calia comprar 3 comandaments extra-, i altre cop el tren del desert Kalimari és la gran estrella.



De cara al Mario Kart Super Circuit els japonesos ja van combinar animació i gameplay, com podem veure en aquests dos anuncis molt similars, però amb efectes més dramàtics en el segon cas.

Aquest cop també veurem un anunci alternatiu, en aquest cas de ben a prop nostre, de França, en què Nintendo fomenta la idea que els videojocs no tenen edat i -encara que sigui per aprovació- anima a competir d'una manera sana amb els amics.



Potser és una mica violent, tot i l'evident to humorístic, oi? Però reflecteix el que moltes vegades voldríem fer amb qui ens guanya a l'últim moment o ens fa la punyeta durant tota la cursa. Per cert: és un títol de portàtil, però s'asseguren que sapiguem que podem jugar-hi amb altres persones. Bona pensada.



Amb el Mario Kart Double Dash!! els japonesos van ser més seriosos i van fer aquest anunci dedicat exclusivament a les característiques de la nova entrega, amb imatges del joc i naturalment remarcant el fet que aquest cop a cada vehicle hi havia dos personatges.



Aquest cop l'humor el van posar els britànics, amb aquesta proposta d'imatge real barrejada amb imatges del joc que, de ben segur, els va costar molt pocs diners produir. Tant és així que als Estats Units també hi era, aquest anunci, amb una mica més de metratge per a la imatge real i menys per al videojoc.



L'humor tornaria al Japó amb l'anunci del Mario Kart DS, que ja havíem vist en una entrega anterior d'aquesta secció, i en què bàsicament ens diuen que podem competir amb rivals d'arreu del món, cosa que era certa (ara ja no, però).



Als Estats Units el van promocionar amb aquesta interpretació sui generis que té la seva gràcia, i tot i que no vull posar més vídeos dels que siguin necessaris, en d'altres països s'insistia en la connectivitat wifi i començava la tendència dels personatges famosos jugant al joc i picant-se entre ells.

En el cas espanyol, per posar un altre exemple proper, i que veurem més avall, per al Mario Kart DS van confiar en el duet Estopa, però era més una promoció del seu nou disc que no pas del joc



Al Japó, amb el Mario Kart Wii, a banda d'un fotimer de versions amb diverses persones conegudes, van fer anuncis com aquest, absolutament minimalista, en què -com a tot arreu, per altra banda- es mostrava la gran novetat del joc, el control per moviment, sens dubte el seu principal atractiu.

Força més espectacular, però amb elements que recorden la manera de fer anuncis de videojocs dels anys 90, tenim el francès:



I ja ens anem acostant al final, perquè arriba el torn dels anuncis del Mario Kart 7, el penúltim domèstic, que al Japó va tenir com a protagonista la boy band Arashi:



Com deia més amunt, la tendència a fer aquesta mena d'anuncis començava amb el Mario Kart DS, i en aquest punt estava força establerta, tot i que també hi havia anuncis més tradicionals i d'altres que s'enfocaven al caràcter familiar dels videojoc de la Gran N.



I, també com he dit més amunt, aquí tenim l'anunci espanyol de la setena entrega de la saga, amb tres famosos com a protagonistes i, admetem-ho, certa gràcia tot i que es fa palès quins són els punts forts i febles de cadascun d'ells.

Acabem el repàs amb un parell d'anuncis del Mario Kart 8, la darrera entrega, la vigent, la de la Wii U i segurament el videojoc més complet de la sèrie:



No crec que aquest sigui el primer anunci japonès del joc, i ho dic perquè s'hi mostra la ja llegendària mirada mortal d'en Luigi, que precisament els fans van descobrir en aquest joc i després va adquirir tanta notorietat, gràcies al fenomen "meme", que Nintendo en va prendre nota.

Al vídeo es pot apreciar que, en comptes d'explicar les novetats del títol, com sí que es fa en altres anuncis d'arreu del món, es recorre a la càmera lenta per tal de mostrar l'alta definició dels gràfics, per primer cop en una consola de la companyia. I ara veurem un altre anunci, però aquesta vegada no ens movem del Japó:



De publicitat dels Mario Kart en col·laboració amb d'altres marques en benefici mutu ja n'hi havia hagut, però aquesta darrera entrega va tenir una promoció conjunta amb Mercedes-Benz per tal d'impulsar les vendes del model GLA de la prestigiosa companyia automobilística i els propietaris del joc ens en vam beneficiar amb la descàrrega gratuïta de 3 cotxes Mercedes-Benz per al garatge del Mario Kart 8, que sempre fa gràcia.

Ja vaig tancant la paradeta: hem vist uns quants anuncis dels 8 Mario Kart domèstics (recordem que també n'hi ha 3 de recreativa), i he intentat que fossin els més interessants disponibles tot mantenint l'estructura de primer japonès (tractant-se del país d'origen) i després de l'estranger, però si voleu navegar per Youtube trobareu desenes d'anuncis de diversos països, alguns de molt interessants però que havia de deixar fora perquè si no m'hauria allargat massa.

Anuncis de la Saturn mofant-se de la Playstation

Aprofitant que fa poc vaig dedicar una extensa entrada a la història de la Saturn, una de les meves consoles preferides, recupero una secció que no tocava des de 2013 —i llavors ja feia temps que s'havia tornat molt esporàdica— per parlar dels anuncis televisius de la 32 bits de Sega que es mofaven de la competència, que curiosament l'havia de superar espectacularment i l'havia de condemnar a l'ostracisme.

De publicitat agressiva amb atacs a la competència ja n'havia parlat fa anys, per una banda de Sega envers Nintendo i per l'altra de creuaments d'atacs entre companyies. Però avui em concentraré en els esforços de Sega per fer quedar malament la 32 bits de Sony, com ja sabem infructuosos.



El més important i suposo que famós —perquè jo no els seguia, encara menys quan no sóc estatunidenc— de la campanya era el que anunciava el grandíssim Nights into Dreams però sobretot que la "Plaything" era incapaç de moure un títol així per culpa del seu processador únic.

Sense entrar gaire profundament en temes tècnics que ni jo mateix entenc (encara que en el meu cas el llistó està molt baix), es veu que l'arquitectònicament complicada 32 bits de Sega tenia 8 processadors, però els principals CPU eren 2, i en el cas del Nights un es dedicava als objectes bidimensionals i l'altre als entorns 3D.

Però que la Saturn tingués dues CPU es deu als canvis que es van anar fent en el disseny durant el seu desenvolupament, precisament per tal de contrarestar els informes que arribaven de la futura Playstation, de manera que segons com va ser un nyap de decisió.



En aquest altre anunci s'insisteix en el tema, es recorda que Sega té experiència en el sector i Sony és nova, i el lema és "Sorry, Plaything. You are not worthy", és a dir que s'arriba a afirmar que la Playstation (òbviament no es referien a la Nintendo 64) no valia la pena.

És curiós perquè, a causa de tots els problemes que ja vaig esmentar a l'entrada sobre la Saturn, la consola va ser un fracàs comercial i ha passat a la història com la millor màquina per als jocs 2D, però en canvi no va estar a l'alçada de la Playstation pel que fa a 3D, encara que alguns jocs, ben pocs, on es van posar molts esforços, permeten el debat. Tanmateix, sembla que el nombre de processadors i la veterania no hi van jugar cap paper primordial, en aquella sanguinària guerra.



Potser com que aquí no es fa mofa, sinó que es diu una simple i objectiva veritat, es fa referència explícita al nom de la consola de la competència, i l'anunci en general té un altre to: es concentra en els videojocs exclusius, que són el que motiva molta gent a decantar-se per una consola o una altra, com és el meu cas.

Però si us penseu que els japonesos, més aficionats a fer anuncis esbojarrats però sempre des del respecte, no hi van dir la seva... estareu equivocats, com jo ho estava abans de veure això:



No arriba als nivells dels anuncis nord-americans, però el primer dels anuncis no és del tot subtil pel que fa a les referències a la competència.

Al primer, un dels micos es diu Anthony (en japonès transcrit com a Ansonii) i de seguida que el criden a dinar deixa la consola. L'altre, en Seagal (Segaaru), continua jugant. Se'ns diu que, com que la Saturn és interessant, es ven. I el mateix lema es repeteix en d'altres anuncis.

Els fans més radicals de Sega, entre els quals m'incloc (tot i que sóc obert de mires les consoles de Sony em fan una certa ràbia des que van acabar amb Sega), i la gent que va dur a terme aquelles campanyes ens hauríem estirat els cabells si haguéssim sabut, llavors, que la Playstation triomfaria d'aquella manera tan espectacular i que grans icones de la companyia passarien per les consoles de Sony en el futur. Potser va ser el karma?

Hidekazu Yukawa, l'executiu de Sega transformat en estrella dels anuncis

Fa poc, mentre buscava informació per a l'entrada de les edicions especials de la Dreamcast, em vaig topar amb un nom que té una interessant història al darrere, una història ja explicada en altres blocs però que volia llegir i reexplicar jo, a la meva manera i en català.

Es tracta del senyor Hidekazu Yukawa, Senior Managing Director (se m'escapa les implicacions que té aquest càrrec, ja que no domino en absolut el món de les empreses) de Sega Japó durant l'època de la Dreamcast, és a dir aproximadament de 1998 a 2001. 

Tot va començar amb aquest anunci, en què uns nens malparlen de Sega i troben que la Playstation és millor i ell, que ho sent i es deprimeix, vaga com una ànima en pena durant la resta del dia. Sens dubte no podia ser una campanya que acabés la història en aquest punt, però un altre anunci insistiria en el mateix:

Aquí, el senyor Yukawa veu com uns nens lloen les consoles de la companyia i acaben dient que era mentida i que se'n van a jugar "a la Play", cosa que al final només era un malson (basat en la major popularitat de la consola de Sony, això sí).

No els posaré tots, però també són interessants els anuncis en què es va fitxar l'ídol del pop Hideaki Takizawa, que ajudava el senyor Yukawa a vendre consoles amb el sistema de "porta freda" amb molt més èxit que l'executiu. 

També en companyia del cantant va fer aquest anunci en què Sega demanava perdó perquè la consola s'havia exhaurit. Al cap de poc se'n va fer un altre per tal d'anunciar que tornava a estar disponible, però Déu n'hi do la importància que la companyia va donar a aquesta campanya.

El cas és que des del principi el senyor Yukawa va caure bé a la gent i es va convertir en una autèntica estrella de la publicitat, malgrat que no era actor professional. Tant és així que durant un temps la Dreamcast es va vendre en capses que tenien imatges d'ell a la part del darrere, i no van faltar els cameos dins els videojocs:

A banda del Yukawa Motosenmu no Otakara Sagashi, un videojoc promocional exclusiu del Japó on el protagonista havia de trobar objectes relacionats amb la Dreamcast (que després el jugador podia registrar en línia per tal de participar en un sorteig de l'objecte real), el cas més conegut és el del What's Shenmue?, una demo també exclusivament japonesa del mític Shenmue, probablement el joc més famós i imprescindible del catàleg de l'última consola de Sega. 

També va protagonitzar un minijoc que es descarregava a la Unitat de Memòria Virtual (VMU) de la Dreamcast i en què el senyor Yukawa recorria l'univers del Sonic Adventure, però no n'he trobat cap vídeo. 

Sigui com sigui va ser tot un encert per part de Sega, que sempre va destacar per les seves campanyes publicitàries (aquesta en concret va ser guardonada i tot), fer cas de les lloances del públic i convertir en actor un dels seus empleats, per a molts Mr. Sega des de llavors, i fer-lo aparèixer fins i tot en targetes telefòniques de prepagament i en cabines d'enganxines d'aquelles tan populars al Japó.

La Gameboy Advance, dirigida als adults

Sempre s'ha dit que Nintendo era una companyia per a nens, i és cert que tradicionalment ha fet les seves consoles i els seus jocs per a un públic ampli però en molts casos d'una franja d'edat jove que, amb l'arribada de la Wii, es va ampliar al que ara s'anomena casual i que comprèn gent que no tenia costum de jugar a videojocs, com ara les mestresses de casa o la gent gran. 

Això no significa que un adult i expert en els videojocs no pugui gaudir amb un bon joc d'en Mario o qualsevol altre d'aspecte infantil i alegre, ni que no hi hagi títols pujats de to en un sentit o un altre que formin part del catàleg de les consoles de la companyia, tot i que generalment no són títols fets per la pròpia Nintendo. En tot cas, el tema d'avui és la publicitat retro, tema que m'agrada força, de la Gameboy Advance, que anava dirigida a un públic més gran del que és habitual en les campanyes de la Gran N.

Ho veiem en anuncis com aquest, que necessita poques explicacions i que ens mostra 3 protagonistes adults i extremadament interessats en la portàtil del pacient. 

En aquest de l'edició decorada amb motius de la NES es torna a incidir en la maduresa dels jugadors potencials, i més amb una línia de títols que eren conversions de jocs de la 8 bits de sobretaula de Nintendo, apel·lant doncs als jugadors veterans. 

Tornem a l'humor i als protagonistes adults amb aquest altre que porta a l'extrem el costum d'algunes persones d'endur-se la consola al lavabo, i amb aquest deixem els anuncis televisius, però no el tema de l'orientació adulta de la publicitat de la GBA, perquè també hi ha els gràfics:

Aquest sembla el d'un perfum, i és la intenció que té, perquè si ens fixem en la part dreta de la imatge hi podem llegir "for men". 

Aquí el paio se la col·loca en una zona força curiosa, just darrere la sivella del cinturó, cosa que personalment em fa patir per la integritat de la pintura de la consola, però ja s'ho farà.

Els dos anuncis que hem vist abans corresponen a una campanya agressiva en ocasió de l'aparició de la Gameboy Advance SP, el model quadrat que certament és molt més portàtil i que certifico que es pot portar perfectament a la butxaca posterior dels pantalons per a fer partides al metro si ens hem de menjar un trajecte massa llarg, però abans d'això hi va haver anuncis com aquest, en què un paio normal (no pas model ni guaperes ni res d'això) no pot parar de jugar ni tan sols per a prendre's un cafè.

Entrem ara en els polèmics, perquè continuen apuntant a un jugador masculí i adult, però també entren en el sexisme i en l'apologia de l'abandó de la parella, com aquest, en què ens estan dient que quan la nostra xicota plori, suposant que és habitual, no cal que deixem anar la Gameboy Advance per a passar-li un mocador. 

Tornant a la GBA SP però en la mateixa línia de la desconsideració veiem una visita a la presó en què el paio, possiblement el mateix però amb una altra companya, s'estima més jugar a la consola durant els escassos instants que podria estar invertint en xerrar amb la seva estimada reclusa. 

Aquí tornem al lema "for men" (en petit, a la cantonada inferior dreta) i a la desconsideració respecte a la parella. L'eslògan en aquest cas és "La segona millor cosa que es pot fer en la foscor", tot i que si volem ser justos fa l'efecte que el jugador ja ha complert com a parella i ara es dedica a jugar perquè no deu tenir son. 

Acabarem amb aquest, que també està dirigit al públic adult, però al femení, i és que va sortir un model de la Gameboy Advance SP que era de color rosa. Per si això (i els anuncis que hem vist fins ara) no fos prou sexista, comparen la portàtil amb els artilugis de maquillatge que, s'insinua, totes les dones haurien d'emprar. Què us sembla tot plegat?

Especial Anuncis de la Gameboy

He fet entrades d'anuncis de videojocs moltes vegades, però aprofitant que les últimes dues entrades les he dedicat a la portàtil més mítica de Nintendo avui el que faré serà dedicar-li un article d'anuncis, tant gràfics (escanejats de revistes) com audiovisuals, en comptes de separar-los en 2 entrades diferents.

Aquest m'ha fet gràcia, i és que els càstigs a l'habitació mai no havien estat tan divertits fins que a algú se li va acudir veure'n el cantó positiu, i amb la Gameboy la cosa millorava exponencialment.

Però encara que s'entestin a fer-nos creure el contrari, els videojocs no són només per als nens o els adolescents, i una consola que dugui la paraula "boy" al seu nom també pot oferir diversió al públic adult després d'un dur dia de feina.

El catàleg de la primera portàtil de Nintendo sens dubte és impressionant, i alguns dels seus títols permetien jocs de paraules a la publicitat gràfica, com aquest que pren com a referència una famosíssima frase de la història del cinema, precisament de la pel·lícula en què es basa el joc, i alhora incideix en la portabilitat de la consola.

Sí, la Gameboy tenia defectes, i un d'ells era la manca de retroiluminació, solucionada més tard (el 1998) amb la Gameboy Light, apareguda només al Japó. A la resta del món ens havíem de conformar amb accessoris com aquest, el Light Boy, que ens permetien jugar-hi en la foscor i, ja posats, aportaven un cristall magnificant (lupa) que contrarestava l'altre "gran" problema de la Gameboy: una pantalla massa petita, amb uns gràfics proporcionals.

No va ser pas l'únic accessori que es va inventar per a la petita consola, perquè també se n'hi van sumar d'altres, com la bateria recarregable (altre cop, per tal de solucionar un problema, en aquest cas el de la curta durada de les piles). Això va fer que fos necessari crear-ne un altre: el maletí Game Keeper. Jo en tinc un, per cert, però no és com aquest, i va bé tant per a dur la consola com per a la bateria i els cartutxos en els seus estotgets de plàstic.

Pel que fa als jocs en si, la publicitat continuava en la línia creativa que, sovint, exagerava les bondats d'aquests cartutxos meritoris, però tecnològicament limitats.

Aquest altre m'ha fet gràcia, perquè és cert que quan va sortir el Donkey Kong Land va suposar una fita en termes tecnològics per a la consola, tot reproduint el Donkey Kong Country de la Super Nintendo i els seus gràfics pre-renderitzats a la 8 bits de 4 tonalitats de verd d'una manera més que satisfactòria, però d'aquí a dir que eren "els millors gràfics"...

Tot és relatiu, potser es referien al propi catàleg de la Gameboy, però aquest senyor no fa pinta de tenir experiència en els videojocs com per comparar, de manera que si ens aturem a pensar-hi potser no està fent cap favor al missatge de l'anunci. I ara els vídeos, que ja he dit que n'hi hauria:



Aquest vídeo apareix a Youtube com el primer anunci japonès de la Gameboy, però sembla que estigui fet amb traducció simultània. Mirem aquest altre:



És exactament el mateix, només que el de dalt se suposa que és el primer al Japó i el de sota el primer als Estats Units. Una llàstima, perquè és poc interessant que siguin el mateix.  I si no és així i la informació és incorrecta us en demano disculpes, però és el que he trobat.



I sí, aquest ja l'he posat en 3 o 4 ocasions, sense anar més lluny a l'entrada sobre la història de la Gameboy, però l'havia de tornar a posar perquè, a més, recordo haver-lo vist a la televisió quan era petit.



Allò que dèiem del públic adult ho veiem també en aquest anunci, i parlem d'una època en què l'associació videojocs-infants estava molt més estesa que no pas ara i en què, en teoria, a Nintendo l'amoïnava menys. Us heu fixat, per cert, en el logo de la consola, sota la pantalla? No és així!



Acabem amb aquest, del Teenage Mutant Ninja Turtles: Fall of the Foot Clan, on veiem que els nord-americans eren els millors a l'hora de fer anuncis, que ara tenen aquell regustet nostàlgic i cinematogràfic dels 80.

Anuncis japonesos de la Dreamcast

Ara feia temps que no escrivia cap entrada sobre anuncis de videojocs, però l'altre dia mentre redactava la dels primers jocs de la Dreamcast em vaig trobar, navegant per Youtube, amb divertits anuncis de jocs de l'última consola de Sega, amb el característic estil japonès que encara es veu de tant en tant, però que sobretot és cosa dels anys 90.



Comencem amb aquest del The House of the Dead 2, la segona part d'aquest clàssic de les recreatives de Sega en què unes oficinistes i el seu cap parlen (en un diàleg absurd) dels zombis, que són els enemics del joc com tots deveu saber ja a aquestes alçades.



El del Sega Rally 2 també és clarament humorístic, i recorda bastant aquell del Sonic 3 de la Mega Drive que veiem al final de l'entrada sobre anuncis japonesos que vaig fer fa moltíssim temps. Una altre anunci del mateix joc:



El noi segur que no va tornar a oferir a la seva xicota dur-la a casa amb el cotxe, després del que li va fer passar.  



Una altra bogeria, aquest cop per tal de promocionar el Chu Chu Rocket, un dels jocs més senzills i fàcils de trobar de la Dreamcast, però també molt recomanat. 



El Sonic Adventure, un clàssic que va tenir diversos anuncis, però sens dubte aquest va ser el més divertit... i absurd. I en posaré un altre en la mateixa línia torturadora de la mascota de Sega:



Impressionant. Com se'ls va acudir fer una animalada així. Queda a la memòria, però, de manera que l'objectiu està aconseguit.



El del Shenmue II més que humorístic és estrany, i també curt, però típicament japonès, per tant no el podia deixar passar.



No podia faltar el Samba de Amigo, una franquícia de Sega que va néixer en aquella època i que per força havia de donar lloc a un anunci divertit. Al final d'aquesta història, si us interessa saber-ho, el noi que volia passar una estona sol amb la seva xicota es presenta, "Sóc en Kimura", i el boig que ha entrat a l'habitació resulta que és el pare de la noia.



Acabarem amb el de la pròpia consola, un anunci on s'insistia en el fet que la Dreamcast ja estava acabada (en el sentit de finalitzada, no sigueu malpensats), i és que hi havia expectació davant la primera consola de 128 bits de la història.

Publicitat gràfica retro dels videojocs

Hem vist al llarg dels 3 anys d'aquest bloc diverses entrades sobre publicitat relacionada amb els videojocs, des de vídeos fins a pàgines extretes de revistes d'ahir i avui, passant per anuncis polèmics i fins i tot la publicitat dins dels videojocs. Avui el que farem serà un cop d'ull a la publicitat en paper de jocs de fa molts anys. 

Aquí tenim un anunci, per exemple, de la setantera Magnavox Odyssey², de 1978 i successora de la que es considera la primera videoconsola de la història.

Una altra dels anys setanta és l'Atari 2600, una de les consoles més importants de la història, ridícula ara però revolucionària llavors. Precisament per a aquest sistema va sortir el considerat com el pitjor videojoc de tots, el llegendari E.T.:

Jo crec que no hi ha dubte que aquest anunci no era el del llançament del joc, sinó que va sortir després, quan es van adonar que s'haurien de menjar milions de cartutxos que no es vendrien.

Aquest del Frogger és força simpàtic, i de pas trenca amb la imatge que els videojocs són per a nens, paradoxalment en una època en què aquest sentiment estava molt més arrelat que no pas ara. Fem un salt al futur:

El típic anunci de la Hobby Consolas, en un moment que efectivament si no tenies la Super Nintendo no podies jugar, almenys a casa, al desitjat Street Fighter II.

Com volent dir que a la Mega Drive no podia ser, tot i que uns mesos després va aparèixer millorat per a la 16 bits de Sega, però bé, aquest no és el tema d'avui. I s'ha de dir que en això de la publicitat agressiva que atacava el rival Sega era l'especialista. Res a veure amb un anunci més antic que fa tot el contrari:

El Popeye es podia jugar en diversos sistemes, i la publicitat incidia en aquest aspecte, en el multiplataformisme, un aspecte que la publicitat actual dels videojocs només reflecteix de rebot i amb lletres molt petitones.

Aquests videojocs no eren pas multiplataforma, en absolut, tot el contrari, però Konami ho enfocava així: quatre jocs de les Tortugues Ninja per a quatre consoles diferents. Si els vols tenir tots, però, hauràs de comprar-te les quatre consoles. 

Parlant de multiplataformisme, que estrany que es faria avui que un joc de Nintendo sortís en una companyia rival, oi? Però a l'època del Mario Bros. (1983, que no Super Mario Bros. de 1985), títol original de les recreatives, era normal veure'n en sistemes com els d'Atari i en moltes altres màquines.

Com que Sega ja fa uns quants anys que no fabrica consoles és normal veure en Sonic en plataformes de Nintendo, Microsoft i Sony, però quan va sortir el primer de tots, el mític Sonic the Hedgehog, que era el naixement de la mascota de Sega, no era així. 

Tornem a anar una mica enrere per tal de veure (i riure una mica de) aquest anunci tan poc realista: als anys 80 del segle XX les famílies veien amb bons ulls que els seus fills juguessin a videojocs o bé els compraven les consoles a contracor? Hi jugaven tots junts? Les nenes no jugaven? El Super Mario Bros. té modalitat cooperativa de dos jugadors? Reflexionem-hi.

Anirem acabant amb l'anunci d'un accessori que és el gran defensor dels trucs, de les trampes als videojocs. Tu poses les normes, diu, i això és el que fa el Game Genie. I ara sí, acabarem amb un de Sega, que és una mostra de les seves campanyes agressives, en aquest cas però sense atacar el rival:

Molt bo, sí senyor. Ja vaig parlar una mica de l'estil Sega, i us convido a llegir-ne les entrades, quan vaig repassar el Canal Pirata Sega i dels anuncis que buscaven exageradament l'equívoc sexual. Si us ha agradat aquesta entrada us agradarà també saber que en preparo una altra sobre publicitat gràfica, però enfocada d'una altra manera. Ja la veureu.

Curiositats de la història dels videojocs: Anuncis (19a part)

Sempre m'omple de satisfacció que em vinguin al cap idees per tal de recuperar seccions que estan mig oblidades perquè per la seva naturalesa tenen un suc limitat per esprémer, i avui és una d'aquelles ocasions. Avui vull mostrar-vos un anunci japonès de l'imminent Super Mario 3D Land, el primer gran títol de la Nintendo 3DS fet per la pròpia Nintendo i sense que sigui cap remake d'un joc anterior:

Si us ve de gust tornar a veure la setena entrega d'aquesta secció d'anuncis de videojocs, dedicada als japonesos, que són interessants per si mateixos, veureu que aquest del Super Mario 3D Land continua en la línia del que presentava el Mario Kart DS. Es tracta de fer un anunci divertit, sense complicacions ni grans efectes especials. La vulgaritat és intencionada, naturalment. Per cert, també hi ha versions més normals (fets només amb imatges del joc), però no tindrien prou gràcia. I ja que hi som, per no deixar aquesta entrada tan curta, mirem altres anuncis relacionats amb la nova portàtil de Nintendo que es van emetre al Japó:

Una compilació de diversos minianuncis presentant funcions de la consola, més o menys com els que vam veure aquí amb en Buenafuente, en Punset i en Reina, però amb famosos japonesos. Ara un altre on no surten famosos, sinó actors dels d'Oscar:

I quines rialles més convincents, oi? Ara en posaré un altre que és ben curtet i estrany, però per això és digne de veure i d'esdevenir objecte de reflexions i debats:

Sensació orgàsmica? Un "aaah" de "ja ho entenc"? Parlem-ne. Ara un de molt recent, en què Nintendo presenta els títols que han d'arribar properament a la portàtil, que ha estat tan criticada per haver-se llançat sense títols de pes al catàleg:

Per acabar, ara sí, posaré un vídeo de la presentació de la consola a l'E3 de 2010, on es "dramatitzen", per dir-ho finament, les possibilitats de la 3DS:

Els seus protagonistes són en Reggie Fils-Aimé, president de Nintendo of America, en Satoru Iwata, president de Nintendo en general, i en Shigeru Miyamoto, el creador d'en Mario i en Donkey Kong, entre altres coses. L'explicació de la "dramatització" va ser que, evidentment, en vídeo no es podien mostrar les 3D estereoscòpiques de la consola, de manera que van decidir fer-ne una representació divertida. I trobo que està prou bé, no?