Curiositats de la història dels videojocs: anuncis (4a part)

La rivalitat en el món dels videojocs actualment ens fa pensar en dues companyies, que s'enfronten amb el mateix tipus de producte, Sony i Microsoft, deixant de banda Nintendo, que ofereix consoles d'una mena completament diferent i complementàries amb les de les dues companyies esmentades. No obstant això, abans eren precisament Nintendo i Sega les que tenien una rivalitat només comparable a la de les fundicions dúctils Benito i Fàbregas, i això es feia evident en els anuncis. Ara, quan més tard va arribar Sony també s'hi va afegir i allò va ser un tots contra tots.

Comencem amb Sega, que feia les campanyes més agressives, segurament per la ràbia que li feia no acabar de superar la seva rival. El primer és dels Estats Units i cal un mínim coneixement d'anglès per entendre l'hàbil joc de paraules:

També n'hi va haver en format paper, que podíem veure a les revistes especialitzades del sector, com ara aquests de Sega que feien referència poc subtilment o directament sense gens de subtilesa a la competència en al camp de les portàtils (us aconsello obrir la següent imatge en una nova finestra per veure-la més gran. El text és en anglès, però s'entén bé amb un nivell mitjà):

I per si no acabava de quedar clar, un resum:

Però Nintendo, tot i que amb molta menys intensitat, també va basar alguna campanya en fotre's del rival, en aquest cas a l'època de la Nintendo 64 i contra dues companyies, la rival tradicional, Sega, i la nova, Sony, que arribava per menjar-s'ho tot:

Certament no tenia competència pel que fa a bits, però la Playstation se la va menjar tant comercialment com en popularitat. Per tant, sí que hi havia competència.

Fixeu-vos en l'habilitat de Nintendo a l'hora de fotre's de la línia Platinum de Sony sense fer servir el nom exacte. Però també va ser tramposa, perquè la línia econòmica també existia en els jocs de Nintendo, l'anomenada Player's Choice, que enlletgeix igualment les caràtules dels jocs amb un marc gris.

Afortunadament, la competència antigament era bona per als usuaris, perquè totes les companyies s'esforçaven per oferir el millor. En el moment en què una consola no té competència o aquesta la persegueix des de massa lluny perquè ha aconseguit gairebé totes les exclusives interessants, i no miro ninPS2ú, es permet la llicència de treure desenes i desenes de jocs infumables, a banda dels supervendes. A més, cal no oblidar els jugadors que han invertit els seus diners o els de la seva família en consoles que ràpidament són descontinuades i es queden sense les grans franquícies.

Per sort, ara tornem a ser en una època de rivalitat més o menys igualada, però a la primera generació dels 128 bits (Dreamcast, Ps2, Xbox i Gamecube), apostar per una màquina que no fos la de Sony significava quedar-se sense la majoria de jocs imprescindibles de l'època, deixant de banda la pressió social, que també existeix en el món dels videojocs.