Comparativa: Soul Calibur II

Tot i que tècnicament es podria considerar el Soul Calibur II com a retro perquè és de la generació anterior, és possible que el lector coneixedor del bloc se sorprengui en veure un article sobre un joc amb tan poca aroma vintage. Doncs bé, la meva resposta és: no he dit mai que aquest fos un bloc retro, el que passa és que majoritàriament parlaré de jocs i consoles antics perquè són els que em desperten més emocions i nostàlgia, però també hi haurà lloc per a coses més modernes. Som-hi.

Soul Calibur II és, per a qui no ho sàpiga, la segona part del joc de lluita amb armes Soul Calibur, un dels imprescindibles de la Dreamcast i que feia que valgués la pena la compra de la 128 bits de Sega. Creat per Namco i originalment presentat als salons recreatius, va ser una revolució en el seu moment, el 1999, perquè era el videojoc de lluita amb millors gràfics que havia sortir mai per a cap consola. Fins i tot ara, quan se n'analitzen les seqüeles (acabem d'arribar a la quarta, disponible en Ps3 i Xbox 360) se sol dir allò de "no suposa la revolució que va suposar el primer". Al capdavall, tant la segona part com la tercera (aquesta només per a Ps2) eren de la mateixa generació de videoconsoles que la primera, encara que sovint ens oblidem d'aquesta dada pel fet que la Dreamcast va desaparèixer del mercat quan encara no havien sortir ni la Xbox ni la Gamecube. En fi, la comparativa que farem serà la de la segona part, amb versions per a Ps2, Xbox i Gamecube.

Comencem amb la de la Playstation 2:



El personatge que guanya el combat, en Heihachi, prové de la saga també de Namco Tekken.

Vegem la versió de la Xbox:



El personatge convidat és l'Spawn, el famós personatge de còmic.


I finalment la de la Gamecube:



Aquest convidat especial no necessita presentació.

Doncs bé, aquests tres personatges convidats eren el principal reclam de què feia ús cada versió del joc, i eren evidentment exclusius de cada consola. No cal dir que el més atractiu és, en principi, el joc per a la Gamecube, amb en Link de la famosíssima saga The Legend of Zelda com a punt fort. El que canta una mica és en Heihachi, perquè si bé és un símbol del joc que representa, no fa servir armes i això crida força l'atenció en un títol que es basa precisament en l'ús d'artefactes de lluita. I per la banda de la Xbox, que gràficament i pel que fa a temps de càrrega del disc, gràcies a les seves superiors característiques tècniques, està, encara que als vídeos no s'aprecïi, bastant per sobre de la Ps2 (seguida per la Gamecube) , l'Spawn tampoc no és un personatge del nivell d'algun dels pesos pesants de la DC o de la Marvel com podrien ser el Batman, el Superman, l'Spiderman o el Capità Amèrica.

En fi, un tros de joc per mèrits propis, nascut el 2002 a les màquines recreatives de Namco i transportat a les consoles més potents del moment el 2003, amb l'afegit d'aquesta curiositat dels guest stars. La tercera part només va sortir per a la Playstation 2, el 2005, fent inútil l'aparició d'un personatge convidat com a ganxo. Però Soul Calibur IV, de 2008, la primera entrega per a les consoles de l'actual generació que suporten alta definició (la Xbox 360 i la Ps3, no la Wii), va recuperar la idea perquè ens trobàvem novament davant d'un títol multiplataforma, i aquest cop són en Yoda (Xbox 360) i en Darth Vader (Ps3) de Star Wars els convidats especials, molt ben implementats, per cert, dins el joc amb els seus sabres làser. Això sí, ara que està tan de moda que hi hagi continguts descarregables i extres per als jocs (pagant, esclar), tant els usuaris d'una consola com els de l'altra poden adquirir el personatge que els falta i enfrontar-los: