Els millors: Kirby's Dream Land 2 (Gameboy)

Continuem amb la setmana dedicada a la Gameboy, encetada amb un repàs a la seva història diumenge de la setmana passada, i avui el que farem serà parlar d'un dels seus millors jocs, o almenys un dels que la gent considera que ho són. 

Tenia diverses opcions, i no podia tornar a parlar d'alguns títols que ja van tenir la seva entrada. Considereu-los també com alguns dels millors de la Gameboy, però avui l'escollit és el Kirby's Dream Land 2, de 1995. 

I per què aquest? Doncs perquè el Kirby's Dream Land, de 1992, que va ser l'iniciador de la saga i el debut d'un personatge que aviat tindrà una entrada per a ell sol aquí al bloc, ja era bo, i si l'heu provat us en recordareu, però diuen que el segon és encara millor.

Jo no hi he jugat, ho confesso, però al primer sí i estic segur que si la gent diu que aquest és una mica millor deu ser veritat. Això sí, no tingueu cap dubte que és a la meva llista de desitjos. El vídeo està tret d'una captura de la Consola Virtual de la Nintendo 3DS, per a la qual va aparèixer al febrer d'aquest 2012 al Japó, al maig als Estats Units i a Europa encara no hi ha data concreta anunciada. Però com dic sempre, als jocs hi hem de jugar a la seva màquina original. 

S'assembla molt al primer joc de la saga, però hi ha un canvi que no podia fer sinó millorar l'experiència, que és l'aparició d'animals amb què en Kirby pot interactuar per tal de superar diversos obstacles, com són un hàmster que li permet avançar ràpidament i sense relliscar al gel, un mussol amb què pot volar a través del vent fort i que possibilita que faci servir la seva habilitat de xuclar tot i ser a l'aire, i un peix amb el qual pot inhalar també dins l'aigua i superar forts corrents adversos. 

Aquí ens els presenten, en aquest anunci japonès, on també s'explica que es pot fer servir amb el Super Gameboy, accessori de la Super Nintendo que com segurament ja sabeu fa que es pugui jugar als jocs de la Gameboy a la pantalla del televisor i amb alguns colors, però com no em cansaré mai de dir... com l'experiència original no n'hi ha cap. 

Kirby's Dream Land 2 va ser un autèntic èxit de crítica i públic, va vendre ràpidament més d'1 milió de cartutxos i es considera un dels 10 millors jocs que van sortir mai per a la Gameboy, incloent-hi la Gameboy Color. 

Els millors: Bionic Commando (NES)

Hi ha videojocs millors que el comentaré avui al catàleg de la Nintendo, d'alguns d'ells ja n'he parlat i per tant no seria comprensible tornar-ho a fer, però un dels títols presents en qualsevol classificació popular dels millors de la NES és el Bionic Commando, que no he tingut el plaer de conèixer però que ja fa temps que segueixo. 

No és estrany que sigui un clàssic, perquè aquest joc d'acció i trets a tort i a dret és obra de Capcom (al Japó, per cert, es deia Top Secret), que el va portar als salons recreatius el 1987:

Llegeixo a la Wikipedia que és un dels pocs jocs de plataformes on el personatge no pot saltar, i e canvi fa servir una mena de ganxo. Bé, el joc va ser un èxit i es va convertir a diverses plataformes domèstiques de l'època, els microordinadors, però no en parlaré ara perquè la que ens ocupa és la versió de la Nintendo de 8 bits,  de 1988, i és  força diferent de l'original, si bé també és de Capcom. 

Es basava lleugerament en l'original arcade, i tot i que a Occident es deia igual, al Japó tenia un nom diferent, Hitler no Fukkatsu: Top Secret (La Resurrecció de Hitler: Top Secret). La versió de la NES argumentalment estava relacionada amb un altre clàssic de Capcom, Commando, de 1985. També s'ha de dir que les referències al nazisme de la versió japonesa van ser eliminades en creuar l'oceà Pacífic, en una mostra més de la censura que de vegades s'aplica en aquest tema.

El 1992 se'n va fer un remake per a la Gameboy, que tal com ens explica el tio del vídeo és una bona adaptació tenint en compte la diferència de la maquinària d'una consola i de l'altra, i l'única cosa que xoca als fans de la versió de sobretaula és que la música és completament diferent, que no vol dir que sigui dolenta: 

El 1999 tornava la franquícia amb una mena de seqüela per a la Gameboy Color anomenada Bionic Commando: Elite Forces.

Aquesta vegada Capcom no es va implicar en el projecte, que venia de la pròpia Nintendo i que va ser ben acollit igualment, però sí que ho va fer el 2008 amb el Bionic Commando Rearmed, un remake actualitzat que es pot trobar als sistemes de descàrrega de la Xbox 360 i la Playstation 3, així com en PC:

La cosa no li va anar gens malament i per al 2011 se n'espera la seqüela, que es dirà igual però amb un 2 al final. El més curiós és, en canvi, que el 2009 va sortir un videojoc que no era un remake, sinó una seqüela pròpiament dita i dissenyada directament per a les plataformes esmentades a dalt... i tot i ser seqüela conserva el nom original, simplement Bionic Commando.

Espectacular, eh? Ja m'han vingut ganes de provar-ne totes les versions... En fi, la cosa és que tot i que originalment ve d'un arcade, el Bionic Commando de la NES és el que es va quedar als cors de la gent i el que es va fer servir de base per a remakes i seqüeles. 

Els millors: Wave Race 64 (Nintendo 64)

El Wave Race 64 ja us puc dir ara que no és el millor joc de la Nintendo 64, però sí que és un dels millors, un dels imprescindibles del seu catàleg, per la seva originalitat dins d'un gènere tan explotat com el de la velocitat, i per l'enorme diversió que ofereix. 

Patrocinat per Kawasaki, el joc va sortir el 1996 i està disponible des de 2007 a la Consola Virtual de la Wii, també. El 1997, a més, al Japó va sortir una edició especial que aprofitava el famós accessori de vibració Rumble Pak. Els anuncis de Kawasaki de dins del joc (i els logos de les motos), per cert, a la Consola Virtual de la Wii van ser substituïts per anuncis de la pròpia Wii i de la Nintendo DS.

A la caràtula ja es veu, però és un títol de motos d'aigua i malgrat que al principi s'estava desenvolupant com un videojoc de curses futuristes, començava a assemblar-se massa als F-Zero i al final es va redissenyar de manera que va quedar com el coneixem, i ben fet que van fer. 

Quatre personatges, diversos circuits i no poques modalitats de joc caracteritzaven aquest cartutx del subgènere de les motos d'aigua, no gaire habitual al món dels videojocs. Va rebre molt bones crítiques, és un clàssic que tothom coneix i si no hi heu jugat us animo a fer-ho, especialment en la modalitat de dos jugadors. 

El 2001 va aparèixer per a la Gamecube l'esperada seqüela d'aquest títol, amb el nom de Wave Race: Blue Storm, però malgrat que millorava tots els aspectes del seu predecessor, es veu que era massa difícil, i a més es volia assemblar tant a l'original que... aportava poques coses noves. De tota manera, però, van ser ben rebuts els seus efectes d'aigua, que aprofiten la molt superior capacitat de la primera consola de 128 bits de Nintendo. Però d'on ve tot això?

Sí, de la Gameboy! El 1992 sortia el Wave Race, el primer de la saga, evidentment molt diferent del que vindria després i molt més senzill pel que fa a modalitats de joc i jugabilitat pròpiament dita, però sempre és bo saber d'on vénen les coses, i he d'admetre que fins ara em pensava que aquesta versió havia sortit aprofitant la fama del Wave Race 64. Que equivocat que estava!

Els millors: Snatcher (Mega-CD)

Ja fa temps que vaig crear aquesta secció, i en canvi no ha tingut l'embranzida que sol tenir una secció quan la creo. Però avui hi posaré remei amb la segona entrega i parlaré d'un títol que es considera, si no el millor, sí un dels imprescindibles del catàleg de la consola. 

Es tracta de l'Snatcher, un dels jocs més desitjats del catàleg del Mega-CD, que afortunadament va sortir també a Europa (una de les raons del fracàs de la màquina al Vell Continent és que van arribar en versió PAL molt pocs jocs que valguessin la pena, i els que valien la pena es quedaven al Japó), però malauradament en una quantitat tan ridículament petita que trobar-ne un actualment és molt difícil, cosa que provoca un desequilibri tan gran entre oferta i demanda que es tradueix en haver de pagar habitualment un mínim de 150 euros per aconseguir-lo. 

Quina és la raó d'aquesta obsessió amb aquest títol de Konami que, en el fons, és del gènere de les aventures de text? Bé, la companyia responsable ja és un punt fort, però a més estem parlant d'un videojoc d'autor, d'aquells que es poden comptar amb els dits d'una mà perquè tenen un responsable conegut al capdavant. En aquest cas, el mític Hideo Kojima, creador de la popularíssima saga Metal Gear. Però vegem una mica el joc en moviment:

La gràcia de l'Snatcher, tot i que és d'un gènere que no dóna gaire llibertat i que avui, sens dubte, no triomfaria, és una història molt treballada, ambientada en un futur cyberpunk d'aquells que estaven tant de moda als anys vuitanta i durant part dels 90, i com no podia ser d'una altra manera el seu estil gràfic era totalment propi de l'anime. 

Va tenir èxit en un moment en què el gènere de les aventures gràfiques de text començava a estar passat de moda, però en realitat la versió de la que estic escrivint no és l'original. Per a trobar-la ens hem de remuntar al 1988, any en què van aparèixer les versions del NEC PC-8801 i l'MSX 2 (màquina per a la qual, per cert, van néixer els primers Metal Gear, quan encara no es deien "Solid" de cognom). 

Aquelles dues primeres versions no tenien veus gravades, només sorollets, i de fet la versió de l'MSX  2 portava una cinta de cassette amb la banda sonora. El 1990, aquest cop només per a l'MSX 2, sortiria el SD Snatcher, una versió alternativa amb els personatges aixafats i cap grossos, o sigui Super Deformed. Avanceu una mica el vídeo per veure-ho:

El 1992 l'original rebria una actualització amb millores gràfiques i sonores, per a PC-Engine, que no només permetia sentir les veus per primer cop, sinó que també, gràcies a les superiors capacitats de la consola, mostrava per primer cop el joc argumentalment sencer, com l'havia ideat el mestre Kojima. Aquesta versió s'anomenaria Snatcher: CD-ROMantic i seria l'última on participaria el seu creador.

I així és com arribaria al Mega-CD el 1994, en forma de port. Només va sortir per a aquest sistema fora del Japó, principalment pensant en el mercat dels Estats Units, que és on se'n va fer la traducció i adaptació, a més d'alguns canvis. Molts d'ells, per desgràcia, tenen a veure amb la censura, ja que hi havia alguns elements que en aquelles terres no es volien permetre, relacionats amb brevíssims moments de nuesa, extrema violència o paròdies de coneguts personatges de la ciència-ficció. 

Aquesta escena, per exemple, que és el típic encontre fortuït (i gratuït) amb una noia que és a al dutxa, va ser censurat en la versió del Mega-CD, però no amb la tisora, sinó que es va tocar el text: la protagonista té, originalment, 14 anys, però mentre viatjava cap als Estats Units en va fer 18. 

Per sort, també hi va haver retocs que van millorar el joc, essent els més destacables una millora de la interactivitat del tercer acte i la possibilitat de fer servir la pistola Justifier de la Mega Drive per a les escenes de tir. 

Això que vèiem és el remake per a la Saturn, que també va sortir per a la Playstation, de 1996. Els gràfics continuen tenint l'estil de les consoles de 16 bits, si bé estan refets, i les millores són principalment en el tema del moviment. Però pel que fa a tota la resta, tot són problemes: una nova mescla musical i més censura, sempre partint de la versió del Mega-CD.

 

Per acabar, diré que és segurament el millor o un dels tres millors videojocs del Mega-CD, i si no va tenir més èxit va ser en part perquè el perifèric no va triomfar fora del Japó. Les dues millors versions, de totes les que he dit, són la del Mega-CD i la del PC-Engine. El dilema és el següent: la versió del PC-Engine és tal com l'havia ideat en Hideo Kojima, mentre que la del Mega-CD està disponible (d'aquella manera) a Europa. Jo, si tingués una Turbo Duo RX (que és la versió més avançada del PC-Engine) i sabés prou japonès, per un cop em compraria la versió que no és de Sega, però com que no és el cas continuaré somiant amb la possibilitat d'adquirir algun dia i a un preu semi-raonable l'Snatcher del Mega-CD, que és, repeteixo, un imprescindible del seu catàleg i un videojoc de culte en qualsevol de les plataformes que el van rebre.

Els millors: Phantasy Star (Master System)

L'altre dia estava pensant que, ja que tinc una secció dels pitjors videojocs de la història, podia fer-ne també una sobre els millors. De fet, d'aquests és més fàcil trobar informació, perquè internet està ple de rànquings fets per tota mena de gent. La qüestió és veure quins són els noms que més es repeteixen.

Com que fa temps que no toco la Master System al bloc, he pensat que estaria bé començar amb un títol de la consola de 8 bits de sobretaula de Sega, i ja que últimament estic bastant enganxat al gènere de l'RPG, el millor d'aquest sistema i un dels millors de l'era de les 8 bits és el Phantasy Star, creat per Yuji Naka, el "pare" d'en Sonic.

Fem una mica d'història, però sense passar-nos massa (aquest cop no posaré vídeos de tot), perquè l'autèntic protagonista és el joc de la Master System. Phantasy Star és l'altra gran franquícia d'RPG de Sega, si comptem els Shining Force, i la seva primera entrega va ser aquesta, que va sortir el desembre de 1987 al Japó i durant el 1988 als Estats Units i Europa.

Després van venir les entregues II, III: Generations of Doom i IV: The end of the Millennium per a la Mega Drive, respectivament els anys 1989, 1990-1991 i 1994-1995. Aquesta seria la línia principal, argumentalment consecutiva (a diferència del que passa amb els Final Fantasy i els Dragon Quest) que es pot aconseguir també recopilada al Phantasy Star Collection de la Saturn (1998, només al Japó) i posteriorment de la Gameboy Advance (2002, a tot el món, però sense la quarta entrega). La primera entrega seria millorada per al primer volum de la sèrie Sega Ages de la Playstation 2 com a Phantasy Star Generation 1, (2003), i la segona part, Phantasy Star Generation 2, sortiria el 2005 al 17è volum de Sega Ages. Aquest any que ja s'acaba, el 2009, ha sortit la sèrie sencera dins el Megadrive Ultimate Collection, per a Xbox 360 i Ps3.

Argumentalment relacionats amb la saga principal, sense formar-ne part, hi ha els següents jocs:  Phantasy Star II Text Adventures (1990, al sistema de mòdem Sega Meganet i posteriorment formant part d'uns recopilatoris del Mega-CD), Phantasy Star Adventure (Game Gear, 1992), del gènere de les aventures de text; i Phantasy Star Gaiden (Game Gear, 1992), un RPG.

Basats en el tipus d'aventures vistes fins al moment, van aparèixer els Phantasy Star Online, que eren RPG bàsicament per jugar-hi en línia, amb poc contingut off-line. El primer va sortir per a la Dreamcast el 2000, amb una actualització anomenada Phantasy Star Online ver. 2 el 2001. El 2002 apareixia per a Gamecube i Xbox el Phantasy Star Online Episode I&II, i el 2003 la Gamecube en exclusiva s'enduia el Phantasy Star Online Episode III: C.A.R.D. Revolution. Finalment, el 2004 sortia per a PC el Phantasy Star Online: Blue Burst, que recopilava els anteriors episodis i hi afegia el quart. Recolliria el testimoni en línia el Phantasy Star Universe, disponible des de 2006 per a PC, Ps2 i Xbox 360. L'últim cop que hem vist aparèixer una entrega nova ha estat precisament aquest 2009, amb el Phantasy Star Portable de la PSP, que tindrà una seqüela molt aviat.

Una franquícia més extensa del que semblaria en un primer moment, doncs, però vegem un vídeo, després de tant text, per veure com començava:



Vist així sembla un joc de rol normal i corrent, però va ser pioner en diverses coses. Va ser un dels primers cartutxos que permetien desar la partida al seu interior, i els seus 4 megues de ROM eren un sobreesforç tècnic per a la Master System com no s'havia fins al moment.

A més, juntament amb les esmentades franquícies Dragon Quest i Final Fantasy, va contribuir a posar les bases del que serien els RPG en el futur, que no és poca cosa. On és completament innovador, però, és amb les pantalles de les coves, que són amb vista pseudo-3D i en primera persona.



Ho veiem en aquest anunci japonès, un altre tresor de la publicitat dels que tant m'agraden. Si bé la banda sonora és estimada pels fans del joc, malauradament la Master System japonesa (la primera versió, no la II, "capada" tècnicament arreu del món) tenia un xip de so que les altres no tenien, de manera que la versió nipona del Phantasy Star té una música encara més espectacular, que fora de les seves fronteres perdia força. Aquest problema, però, se solventa a la versió de la Consola Virtual de la Wii, que permet triar entre les dues opcions de so.

En fi, un joc d'allò més interessant, com a naixement d'una importantíssima saga però també en si mateix, que no és fàcil d'aconseguir barat al mercat de segona mà. De fet, als Estats Units, segons la Wikipedia, era el joc amb el preu més alt que s'havia vist mai. Un dels títols més desitjats de la Master System actualment, cosa que es reflecteix en el seu preu de venda habitual, però pel que sembla és justificat, no com en d'altres casos en què les absurdament altes sumes responen únicament a la raresa del joc.