Els millors: Snatcher (Mega-CD)

Ja fa temps que vaig crear aquesta secció, i en canvi no ha tingut l'embranzida que sol tenir una secció quan la creo. Però avui hi posaré remei amb la segona entrega i parlaré d'un títol que es considera, si no el millor, sí un dels imprescindibles del catàleg de la consola. 

Es tracta de l'Snatcher, un dels jocs més desitjats del catàleg del Mega-CD, que afortunadament va sortir també a Europa (una de les raons del fracàs de la màquina al Vell Continent és que van arribar en versió PAL molt pocs jocs que valguessin la pena, i els que valien la pena es quedaven al Japó), però malauradament en una quantitat tan ridículament petita que trobar-ne un actualment és molt difícil, cosa que provoca un desequilibri tan gran entre oferta i demanda que es tradueix en haver de pagar habitualment un mínim de 150 euros per aconseguir-lo. 

Quina és la raó d'aquesta obsessió amb aquest títol de Konami que, en el fons, és del gènere de les aventures de text? Bé, la companyia responsable ja és un punt fort, però a més estem parlant d'un videojoc d'autor, d'aquells que es poden comptar amb els dits d'una mà perquè tenen un responsable conegut al capdavant. En aquest cas, el mític Hideo Kojima, creador de la popularíssima saga Metal Gear. Però vegem una mica el joc en moviment:

La gràcia de l'Snatcher, tot i que és d'un gènere que no dóna gaire llibertat i que avui, sens dubte, no triomfaria, és una història molt treballada, ambientada en un futur cyberpunk d'aquells que estaven tant de moda als anys vuitanta i durant part dels 90, i com no podia ser d'una altra manera el seu estil gràfic era totalment propi de l'anime. 

Va tenir èxit en un moment en què el gènere de les aventures gràfiques de text començava a estar passat de moda, però en realitat la versió de la que estic escrivint no és l'original. Per a trobar-la ens hem de remuntar al 1988, any en què van aparèixer les versions del NEC PC-8801 i l'MSX 2 (màquina per a la qual, per cert, van néixer els primers Metal Gear, quan encara no es deien "Solid" de cognom). 

Aquelles dues primeres versions no tenien veus gravades, només sorollets, i de fet la versió de l'MSX  2 portava una cinta de cassette amb la banda sonora. El 1990, aquest cop només per a l'MSX 2, sortiria el SD Snatcher, una versió alternativa amb els personatges aixafats i cap grossos, o sigui Super Deformed. Avanceu una mica el vídeo per veure-ho:

El 1992 l'original rebria una actualització amb millores gràfiques i sonores, per a PC-Engine, que no només permetia sentir les veus per primer cop, sinó que també, gràcies a les superiors capacitats de la consola, mostrava per primer cop el joc argumentalment sencer, com l'havia ideat el mestre Kojima. Aquesta versió s'anomenaria Snatcher: CD-ROMantic i seria l'última on participaria el seu creador.

I així és com arribaria al Mega-CD el 1994, en forma de port. Només va sortir per a aquest sistema fora del Japó, principalment pensant en el mercat dels Estats Units, que és on se'n va fer la traducció i adaptació, a més d'alguns canvis. Molts d'ells, per desgràcia, tenen a veure amb la censura, ja que hi havia alguns elements que en aquelles terres no es volien permetre, relacionats amb brevíssims moments de nuesa, extrema violència o paròdies de coneguts personatges de la ciència-ficció. 

Aquesta escena, per exemple, que és el típic encontre fortuït (i gratuït) amb una noia que és a al dutxa, va ser censurat en la versió del Mega-CD, però no amb la tisora, sinó que es va tocar el text: la protagonista té, originalment, 14 anys, però mentre viatjava cap als Estats Units en va fer 18. 

Per sort, també hi va haver retocs que van millorar el joc, essent els més destacables una millora de la interactivitat del tercer acte i la possibilitat de fer servir la pistola Justifier de la Mega Drive per a les escenes de tir. 

Això que vèiem és el remake per a la Saturn, que també va sortir per a la Playstation, de 1996. Els gràfics continuen tenint l'estil de les consoles de 16 bits, si bé estan refets, i les millores són principalment en el tema del moviment. Però pel que fa a tota la resta, tot són problemes: una nova mescla musical i més censura, sempre partint de la versió del Mega-CD.

 

Per acabar, diré que és segurament el millor o un dels tres millors videojocs del Mega-CD, i si no va tenir més èxit va ser en part perquè el perifèric no va triomfar fora del Japó. Les dues millors versions, de totes les que he dit, són la del Mega-CD i la del PC-Engine. El dilema és el següent: la versió del PC-Engine és tal com l'havia ideat en Hideo Kojima, mentre que la del Mega-CD està disponible (d'aquella manera) a Europa. Jo, si tingués una Turbo Duo RX (que és la versió més avançada del PC-Engine) i sabés prou japonès, per un cop em compraria la versió que no és de Sega, però com que no és el cas continuaré somiant amb la possibilitat d'adquirir algun dia i a un preu semi-raonable l'Snatcher del Mega-CD, que és, repeteixo, un imprescindible del seu catàleg i un videojoc de culte en qualsevol de les plataformes que el van rebre.