Companyies: Natsume

Hi ha companyies desenvolupadores de videojocs que no consideraríem grans perquè mai han estat de primera línia, però que han anat fent una bona feina al llarg de la seva història i, amb el temps, quan surt el seu nom sabem que estem parlant de qualitat.

És el cas de la que tocarem avui, que potser no té el reconeixement d'altres perquè no va tenir una època destacada a les recreatives (de fet, no hi va ficar mai el peu), però que sens dubte ens ha portat grans jocs, i que encara belluga.

La història de Natsume és una mica complexa, a veure si l'he entès bé i us la puc traslladar de manera entenedora i alhora no feixuga, tot i que en el fons el que ens importa és què ha aportat al sector, però ja sabeu que en aquesta secció sempre faig un repàs històric.

L'empresa va néixer el 1987 a Tòquio, la capital japonesa, com a Natsume Co., Ltd., però un any després establiria la seva filial estatunidenca, que hi faria tasques de distribució com a Natsume Inc.  

El primer videojoc que he trobat que va desenvolupar va ser el Tôhôken bunroku, una aventura de text per a la Famicom, de l'any 1988, i de l'any següent podríem destacar el Dungeon Magic: Sword of the Elements per a la NES, perquè va ser el primer localitzat, i ja per gustos personals el Mitsume ga tôru, basat en el personatge d'Osamu Tezuka, per a l'MSX i el 1992 per a la Famicom.

El 1990 ja comencem a veure coses força conegudes encara ara de la companyia, com el Power Blade, l'S.C.A.T.: Special Cybernetic Attack Team i el Shadow of the Ninja, tots tres per a la NES.

El també conegut com a Blue Shadow a Europa és un dels jocs més emblemàtics de Natsume, i el 1991 es volia portar a la Game Boy, i es va fer, però se li va canviar el nom i va passar a ser el Shadow Warriors, o dit d'una altra manera, el Ninja Gaiden de la portàtil de Nintendo, un altre títol força conegut.

D'aquell any tenim també l'Spanky's Quest, tant per a la Game Boy com per a la Super Nintendo, que suposava el debut de Natsume al Cervell de la Bèstia, i un altre mític de la NES com és el Shatterhand.  

1992 seria un any espectacular per a la companyia: tenim el The Jetsons: Cogswell's Caper de la NES, l'esmentada versió Famicom del Mitsume ga tôru, el Power Blade 2 per a la NES també, els ports per a Master System -i, per tant, el debut a Sega- del Sagaia i l'Special Crime Investigation encarregats per Taito, amb qui ja havia col·laborat desenvolupant els Power Blade, i el que veiem a la imatge de sobre, el Pocky & Rocky, una nova entrega de la saga també de Taito que havia començat amb l'arcade Kiki kaikai. 

Així que sigui conegut, de 1993 tenim un altre port per a la Master System, concretament del meu estimat Renegade, i per veure altres coses que són conegudes a Occident hem de saltar al 1994, any del Pocky & Rocky 2, el Wild Guns, el Natsume Championship Wrestling, el The Ninja Warriors -altre cop una nova entrega d'un arcade clàssic de Taito- i el Mighty Morphin Power Rangers, tots ells per a la Super Nintendo. I llavors va arribar el 1995 i va passar una cosa.

 

I és que la filial estatunidenca es va separar de la casa mare japonesa i va continuar amb la seva tasca de distribució de videojocs, però ara per a qualsevol companyia amb qui arribés a acords, cosa que no vol dir que no treballés ocasionalment amb la Natsume original. 

Entre els títols que va distribuir Natsume Inc. a partir de 1995 teHarnim el Lufia II, la popular saga Harvest Moon (amb el primer joc, de la Super Nintendo, a la imatge de dalt) i les seves seqüeles per a diverses consoles encara ara, i les també molt conegudes Rune Factory i Medabots, aquesta última desenvolupada per la Natsume japonesa, amb qui també ha continuat col·laborant amb els Reel Fishing i els Harvest Moon més recents, que es va quedar. Destaca també la distribució dels River City de la Nintendo 3DS que van sortir del Japó. 

Pel que fa a Natsume Co., Ltd., després de la separació va continuar desenvolupant videojocs que li van distribuir altres companyies, tot i que ja hem vist que de vegades va contactar amb la seva antiga filial per a la distribució mundial dels seus títols.

Entre els jocs que va desenvolupar la companyia original veiem coses com més jocs dels Power Rangers per a la SNES, els Medabots per a Game Boy -al Japó anomenats Medarot-, o els Tony Hawk's Pro Skater per a la Game Boy Color (a la imatge de dalt) l'any 2000. 

Es va fer un tip de desenvolupar per a les portàtils de Nintendo durant aquella dècada, entre altres coses amb nous Power Rangers, el Croc 2 de la Game Boy Color i el codesenvolupament del Kirby: Mouse Attack de la Nintendo DS. 

L'any 2013 Natsume Co., Ltd. es va fusionar amb la seva subsidiària Atari Inc., res a veure amb l'Atari de tota la vida, no ens confonguem, sinó una companyia d'escurabutxaques pachinko, i es va passar a anomenar Natsume Atari, nom amb què va continuar les seves operacions, les més interessants de les quals, en matèria de videojocs, les que tenen a veure amb l'estudi intern Tengo Project, que s'ha encarregat des de 2008 de fer jocs amb comptagotes, començant per l'Omega Five, shoot'em up exclusiu de la Xbox 360, i continuant amb el renaixement de quatre títols emblemàtics de la companyia en forma de remakes respectuosos amb l'estil original, però amb diverses millores.

Concretament són Wild Guns Reloaded (2016), The Ninja Saviors: Return of the Warriors (2019), Pocky & Rocky Reshrined (2022) i Shadow of the Ninja Reborn (2024), per a sistemes moderns, que han fet revifar la popularitat de la companyia fent ús de títols que la gent recordava amb afecte i que destil·len encara la qualitat que tenien a l'època amb pocs però interessants retocs. Per cert, alguns d'aquests els va distribuir la Natsume americana al seu territori.

Pel que fa al futur, no sap si hi haurà més revivals d'aquests, però des de l'1 de gener d'aquest 2026 la companyia japonesa ha tornat a canviar de nom, i a més amb un canvi radical: ara es diu Winning Entertainment Group Inc. És una llàstima no veure ja el seu nom original, però espero que si continuen a la indústria del videojoc almenys mantinguin la marca que els va fer coneguts i estimats.

 

 

 

Companyies: Nichibutsu

Avui us vull parlar, en aquesta secció dedicada a repassar breument la història de companyies de videojocs no tan conegudes per tothom, d'una empresa japonesa que va deixar estimats títols a la indústria, tampoc de primera línia, no ens enganyem, però que sí que fan que valgui la pena veure com va ser la trajectòria de la desenvolupadora que els va dur al món.

Amb el nom oficial de Nihon Bussan Co. Ltd., i el comercial de Nichibutsu, aquesta companyia va néixer al Japó el 1970, concretament a la ciutat de Kita, a la prefectura d'Osaka, i el seu fundador va ser el senyor Sueharu Torii.

Inicialment el seu negoci era la venda de màquines per a salons recreatius, no necessàriament videojocs, però es va presentar en societat com a Nichibutsu el 1976 a la fira d'entreteniment japonesa anomenada Amusement Machine Show, i va obrir oficina a Tòquio l'any 1978. Va ser aquell mateix any quan va entrar en el negoci específic dels videojocs, i ho va fer amb el Table Attacker. 

Només he estat capaç de trobar-ne aquesta imatge, i no és del joc, sinó del moble, però era un clon del Breakout d'Atari, ja sabeu, la fórmula original del més conegut Arkanoid. Durant aquell any i el següent, Nichibutsu es va dedicar a adquirir llicències per fer clons de grans èxit d'altres companyies, cosa curiosament noble, com ara el Moon Base, o el Moon Alien. 

Em sap greu que sigui amb aquesta música totalment anacrònica, però només n'he trobat vídeos així. En qualsevol cas, ens podrien perdonar si el confonguéssim amb l'Space Invaders, perquè és un clon del mític joc de Taito. 

I el Moon Alien ho era del Galaxian de Namco. En aquest segon cas, sembla que els creadors del Pac-man van haver de reclamar una compensació econòmica quan Nichibutsu va acabar fabricant més unitats de les pactades, però després va parar de fer aquestes coses i va llançar jocs originals. 

El Moon Cresta, de 1980, és un dels títols més coneguts de la companyia, si no el que més, i com podem veure ja no és un clon... però sí que s'assembla molt als Galaxian i Galaga de Namco. Ehem.

El mateix any va llançar un títol, ara sí, més original, que era el Crazy Climber, un altre dels emblemàtics de Nichibutsu, un gran èxit que ens feia controlar un home que provava d'escalar gratacels mentre esquivava tota mena d'obstacles.

No ens aturarem tampoc en el repàs de tot el que va treure la companyia, és clar, però podem parlar de títols com el Frisky Tom (1981) o el Radical Radial (1982), i el 1983 va ser un any cabdal en la seva trajectòria, perquè va treure el Jangou Night, el primer videojoc en què una noia es despullava, i inaugurava el gènere de l'strip mahjong, en el qual es va especialitzar.

També va ser l'any de llançament de la My Vision, una consola que és normal que no ens soni perquè no va arribar gaire lluny, amb la seva curiosa proposta de versions en videojoc de populars jocs de taula, com el go, les cartes hanafuda, el Mastermind o l'esmentat mahjong. La Wikipedia recull només 6 títols per a la My Vision.

Però no va parar de fer videojocs per a recreatives, amb el 1984 com a any especialment prolífic, amb l'Itazura Tenshi, el Roller Jammer, el Seicross i el Tube Panic, aquest últim considerat el primer videojoc amb efecte de rotació.

El 1985 arribaria un altre dels seus títols més coneguts, el Cosmo Police Galivan, un plataformes d'acció que té la particularitat de tenir una orientació vertical, de manera que veiem molt d'escenari però d'alçada, no d'amplada.

També sortirien, aquell any, els shooters MagMax i Terra Cresta, aquest últim una continuació del Moon Cresta. El primer tindria, a més, un port per a NES el 1986, que suposaria l'entrada de Nichibutsu al mercat domèstic -a banda del seu fallit intent de fer-ho per hardware-, però també va ser l'any dels arcades Mighty Guy, Ninja Emaki i Soldier Girl Amazon, i en anys posteriors apareixerien títols com el Terra Force o el Crazy Climber 2, per dir-ne només alguns. I, mentrestant, anaven sortint ports d'alguns d'aquests per a consoles i ordinadors fets per ells mateixos. El 1989 marca, segons la Wikipedia, amb el llançament del Tatakae! Big Fighter, el final dels seus llançaments per al públic general.

Hem dit abans que es va especialitzar en els jocs eròtics de mahjong, cosa que el 1992 va dur la companyia a enfrontar-se amb la JAMMA, l'associació japonesa d'entreteniment recreatiu i màrqueting, i sortir-ne perquè aquesta li havia criticat els continguts pujats de to dels jocs.

Una mica abans, el 1990, havia llançat per a PC Engine el joc F-1 Circus, un títol de Fórmula 1 que va tenir molt d'èxit i que va originar una saga per a la consola de NEC. I durant la primera meitat dels anys 90 va anar expandint el seu negoci domèstic als sistemes de l'època, sense abandonar algun joc de mahjong dels seus de tant en tant.

Va desenvolupar i/o publicar jocs, per alguna raó alternant els noms de Nihon Bussan i Nichibutsu, per a NES, Super Nintendo, Mega Drive, PC Engine, PlayStation (per exemple, amb el FPS Expert), Saturn (Terra Cresta 3D)... I ja a la segona meitat dels 90, principis dels 2000, la veiem sobretot fent jocs de la saga Virtual Kyôtei, de curses de llanxes, amb alguna entrega per a Saturn però, sobretot, per a PlayStation, amb el Virtual Kyôtei 21 com a últim llançament domèstic de la companyia el 2001. Consta a la Wikipedia, però no he sabut trobar-ne res més, que el 2005 va publicar el seu últim arcade, anomenat Koi suru cosplay Akihabara.

L'any 2014, el fundador de la companyia, Sueharu Torii, mentre Hamster Corporation negociava amb ell per aconseguir llicències, va decidir directament vendre's els drets de tots els jocs de cop, de manera que els anem veient als llançaments setmanals de la línia Arcade Archives. Però, pel que fa a Nihon Bussan / Nichibutsu, la companyia ja no existeix. No deixa un llegat espaterrant, segurament, ni el gran públic coneix cap dels seus títols, però a mi m'agrada conèixer la història dels videojocs, les companyies i els seus responsables, i havia de reivindicar aquí aquesta desenvolupadora. 
 

Companyies: Seibu Kaihatsu

Arriba una nova entrega d'aquesta secció dedicada a fer un breu repàs de la història d'alguna desenvolupadora de videojocs, i almenys fins ara n'hem estat tractant de no tan conegudes pel gran públic, cosa que pretenc continuar fent perquè, al capdavall, trobo que és més interessant des del punt de vista del descobriment.

La d'avui no és una excepció, i de fet és una mica més de nínxol perquè és coneguda sobretot pels fans de certa edat del gènere dels shoot'em ups, per al qual va produir una saga ben coneguda abans que altres grans companyies s'hi fiquessin i l'eclipsessin. Per tant, parlem d'un nom específic dins d'un gènere específic, si bé també va tocar altres menes de jocs.  

Seibu Kaihatsu es va fundar el 1982 al districte toquiota de Chiyoda, en aquell moment com a Seibu Denshi, però va ser en algun moment de 1984 que es va rebatejar i va quedar amb el nom que la va fer famosa i pel qual es recorda.

La veritat és que no hi ha gaire documentació sobre la seva història ni un complex seguit d'adquisicions i fusions com hem vist en altres casos, si més no que jo hagi sabut trobar amb les meves capacitats i el meu temps, però anem al que ens interessa, que són els seus videojocs, perquè el 1983, just abans del canvi de nom, es va estrenar amb l'Stinger, un shump que quan escric aquestes línies fa uns dies que ha sortit per a la Switch i la PS4 a la línia Arcade Archives.

Ja que era el seu primer títol he volgut mostrar-lo en forma de vídeo, tot i que les properes imatges que aniran sortint en aquesta entrada seran captures de pantalla. 

Doncs bé, aquell any encara sortiria un altre joc de Seibu Denshi, el Scion, però el 1984 veuria la llum el Kung-Fu Taikun, una mena de plataformes d'estil neteja-pantalles la captura de la pantalla del títol comparteixo amb vosaltres: 

La raó és que, com podeu veure, l'empresa hi surt identificada ja com a Seibu Kaihatsu, que va ser com apareixeria als crèdits dels videojocs que faria a partir d'aquell moment i fins al final de la seva trajectòria.

Després tindríem una interessant evolució, i és que a partir de 1985 va desenvolupar alguns videojocs perquè els distribuís la més coneguda Taito, com són el Knuckle Joe, l'Empire City: 1931 (1986), el Panic Road (1986), un joc de pinball malgrat el nom, i codesenvolupat amb Visco, o l'Air Raid (1987), però també trobem coses curioses, com el joc Wiz, de 1985 també, que tot i no ser un encàrrec per a cap altra companyia, o almenys no apareix llistat així enlloc, podem trobar en un dels volums d'expansió de la recreativa miniaturitzada Egret II Mini, de Taito.

És estrany, també, que la continuació de l'esmentat Empire City: 1931, el Dead Angle (1988), també del subgènere de les galeries de tir, no fos per a distribució de Taito, sinó de Fabtek fora del Japó.

Del mateix estil, però dut més enllà, tenim un altre títol prou conegut, sobretot pels usuaris de la Master System i la Mega Drive, que en van tenir un port, anomenat Dynamite Duke, i de 1989:

El canvi de dècada seria un punt d'inflexió enorme per a la companyia, perquè el 1990 va presentar el Raiden, la primera entrega d'una de les sagues de videojocs de naus més populars per al dedicat públic d'aquest gènere videojoquístic. 

Diu la llegenda que la pròpia companyia no hi va dipositar gaires esperances, perquè el Dynamite Duke no havia triomfat, i no es va voler ni poder invertir en un hardware gaire potent, no fos cas que es repetís el fracàs, però Seibu va tenir una alegria majúscula quan el joc va ser tot un èxit de crítica i públic, tant és així que va ser portat a múltiples sistemes domèstics.

Però abans de reprendre aquest tema, cal destacar que Seibu no va abandonar del tot els altres gèneres, i tenim dos notables exemples d'això en el joc de futbol Seibu Cup Soccer (de 1991, amb una sembla que actualització el 1992 a l'Olympic Soccer 92) o el beat'em up Zero Team, de 1993:

El mateix any va ser el de la seqüela del Raiden, el Raiden II (1993), però en va tenir més, amb el Raiden DX (1994) o spin-offs com el Viper Phase 1 (1995) o la saga Raiden Fighters, amb entregues el 1996, el 1997 i el 1998, a més d'una última el 2024, ja sense la implicació de Seibu Kaihatsu.

La saga original va continuar amb els Raiden III, IV i V, entre 2005 i 2016, però ja signada per MOSS, companyia hereva de Seibu Kaihatsu en estar formada per extreballadors.  

Tornem, però, al 1998, quan el Raiden Fighters Jet va sortir, al mercat internacional amb distribució de Fabtek, perquè va ser l'últim joc tant d'una companyia com de l'altra. El 1999 Seibu Kaihatsu va tancar la divisió de jocs de recreativa, i teòricament es va declarar en fallida. Tanmateix, el mateix any es formava Mahjong Cats, una divisió per al desenvolupament de videojocs arcade de mahjong per a adults. El 2005, els desenvolupadors que quedaven de Seibu Kaihatsu van marxar i van crear l'esmentada MOSS, per a la qual van comprar els drets de la saga Raiden, que com he dit van continuar amb l'ajuda de la pròpia Seibu Kaihatsu, que continua existint però es limita a fer coses així, ja sense llançar productes nous. Un divorci amistós, pel que sembla.

 

Companyies: Tehkan / Tecmo

Les companyies desenvolupadores de videojocs petites, o relativament petites, tenen alguna cosa que em resulta entranyable. Parlo, sobretot, d'aquelles que ja no existeixen, o que si encara funcionen estan integrades dins d'alguna altra, o es dediquen bàsicament a supervisar el que s'està fent amb les seves IP, etc.

Avui parlaré d'una empresa que va tenir un canvi de nom, per això el títol de l'entrada, i amb la qual particularment no he creuat camins gaires vegades, però que sens dubte em crida l'atenció i no m'estranyaria que alguna dia la considerés de les que em fan més gràcia. 

Fundada per Yoshihito Kakihara el 31 de juliol de 1967, data molt específica proporcionada per la Wikipedia, Tehkan, com tantes altres companyies de videojocs va començar la seva activitat dedicant-se a una altra cosa, però en aquest cas no hi estava ni remotament relacionada: feia dispositius de neteja. Dos anys després, això sí, va passar a fabricar aparells d'entreteniment, que ja estan més emparentats amb el que ens interessa aquí.

Però espereu, que la història de tot plegat va ser una mica enrevessada, i voldria reescriure-la i simplificar-la de manera que sigui com menys avorrida millor, perquè una miqueta sí que ho és. 

Ens hem de remuntar a l'any 1964, en què es va fundar la Imperial Trustee Corporation, en japonès Teikoku Kanzai (d'aquí el futur nom de Tehkan), que era una companyia especialitzada en la gestió de neteja d'edificis. L'any 1969 va començar a vendre equips d'entreteniment i el 1970 va obrir un centre d'entreteniment a la prefectura de Chiba, però quina mena de lloc o local era no m'ho pregunteu. 

Paral·lelament, existia una empresa de 1967 anomenada Nippon Yacht Co. Ltd., que es dedicava a això, els vaixells. I en algun moment que no he trobat, ja em perdonareu la imprecisió, l'antiga Imperial Trustee Corporation, que el 1977 s'havia rebatejat com a Tehkan Ltd., la va comprar, i el 1982 es va rebatejar, la dels vaixells, com a Tehkan Electronics Corporation. 

Soc conscient que aquesta història té forats, però no l'he trobat més ben explicada... El cas és que ja ens acostem al que ens interessa, perquè el 1981 s'havia establert una subsidiària estatunidenca de la companyia, anomenada U.S. Tehkan, Inc., a Los Angeles (Califòrnia), i molt poc després al Japó es va desenvolupar el primer videojoc de Tehkan, aquest Pleiads, un joc de naus de pantalla fixa, gènere de moda a l'època. Val a dir que prèviament li havia distribuït a Sega el Head-On, de 1979, però el primer joc pròpiament de Tehkan va ser aquest.

El 1986, Tehkan Ltd. va passar a ser Tecmo, Ltd., nom que segurament ens resulta més familiar, coincidint amb el salt a les consoles, que va començar amb la versió per a Famicom del Mighty Bomb Jack, un joc mític de les recreatives fet per la pròpia Tecmo també originalment.

En aquest punt teníem la Tecmo i la Tehkan Electronics Corporation (la que abans feia vaixells), que es van fusionar en una de sola el 1987, i tot i que l'empresa supervivent va ser la segona, el nom oficial va passar a ser el de la primera. 

Durant la primera meitat dels anys 80 va anar desenvolupant jocs per a recreatives, amb el primer Bomb Jack, llançat per al món arcade el 1984, com a èxit més destacat d'aquella primera meitat de dècada, i que no s'ha de confondre amb el Mighty Bomb Jack, que és posterior. Després tenim jocs com l'Star Force, el Pinball Action o un altre dels més coneguts de la companyia, el Tehkan World Cup, joc de futbol recordat amb afecte i, com veiem, amb el nom antic al propi títol.
 

Un altre dels seus jocs més emblemàtics, ara ja amb el nom de Tecmo perquè va ser de 1986, va ser el Rygar, portat després a múltiples sistemes, però aquell any també va arribar el Solomon's Key, El 1987 va tornar als esports amb el Tecmo Bowl, de futbol americà.

El 1988 va ser un altre any destacable gràcies a l'inici de la saga de jocs de futbol amb tocs d'RPG basats en Captain Tsubasa, que va començar a la Famicom el 1988, però també a l'arribada d'un arcade anomenat Ninja Gaiden, avui hiperconegut, que en la seva primera aparició en recreativa no tenia gaire a veure amb la famosa saga de la NES, ni se'l mira amb gaire bons ulls avui dia.

La saga més famosa amb aquest nom començaria el 1989 a la NES, i la resta és història. Però també tindríem jocs com el Tecmo Knight, diversos jocs d'esports amb "Tecmo" al títol per a consoles, i com a últim joc per a recreativa amb aquest nom, el Tokidenshô Angel Eyes, de lluita, de 1996.

Tirem un pèl enrere, perquè el 1995 hi va haver un equip de Tecmo que va crear un estudi propi dins de la companyia, i que es va anomenar Team Ninja, amb Tomonobu Itagaki com a líder. El 1996 llançaria el primer joc de lluita tridimensional de la companyia, que esdevindria una saga amb molt d'èxit no sempre pels motius més confessables, però que encara ara és reconeguda: Dead or Alive. 

Des de llavors, i amb una llegenda pròpia que donava prestigi a Tecmo, sobretot ha fet jocs d'aquesta franquícia i els Ninja Gaiden tridimensionals, que van començar a la primera Xbox i que enguany tindran una quarta entrega numerada. 

Actualment ja no fa aquells videojocs pixelats per a recreatives i consoles amb què la gent la recorda amb afecte, però encara existeix, no només gestionant el seu propi llegat i les seves IP, que es rellancen en sistemes moderns, sinó també explotant els seus productes actuals.

Ja no es diu Tecmo, sinó Koei Tecmo, perquè després d'uns anys convulsos amb canvis de presidents, demandes internes (en Tomonobu Itagaki, del Team Ninja, va partir peres amb Tecmo, per exemple), i després que Square Enix intentés comprar-la, la companyia es va fusionar amb Koei, una altra mítica empresa que va aportar al catàleg conjunt sagues com Nobunaga's Ambition, Samurai Warriors o Dynasty Warriors. 

Però espereu: Després de la fusió, que va resultar el 2009 en la companyia Tecmo Koei Holdings, el nom de Tecmo va sobreviure un temps com a marca, però el 2010 va ser oficialment eliminada i les seves propietats intel·lectuals més rellevants van passar a ser gestionades per Koei Tecmo Games. Heu vist el canvi d'ordre del nom, per cert?

Per acabar d'embolicar la troca, després de la desaparició de Tecmo com a tal, una petita companyia subsidiària de Tecmo Koei va funcionar com a Tecmo un temps, i el mateix va passar amb una altra d'anomenada Koei, però al final van ser integrades a la companyia mare, ara Koei Tecmo, el 2011.

Com a marca, "Tecmo" a seques es va tornar a fer servir en alguns videojocs com el Dead or Alive 5, però el 2016 va ser, ara sí, arxivada del tot per part de la companyia en l'enèsima reorganització interna.

Tehkan, o Tecmo, doncs, formen part de la història dels videojocs i els seus títols continuen existint i són llicenciables, però ara pertanyen a una empresa molt més gran i podríem dir que aquella identitat vuitantera i norantera que evoca la nostra nostàlgia s'ha perdut una mica pel camí. 

He intentat repassar-ne la història de la manera més planera possible, també entenent-la jo, així que espero que el text us hagi resultat d'un mínim interès. 

 

Companyies: Sunsoft

Una de les coses bones que tenen els rellançaments de jocs clàssics en sistemes moderns, normalment en recopilatoris de clàssics -incloent-hi els cartutxos d'Evercade- és que tornen a posar d'actualitat, almenys dins del nínxol que s'interessa per aquests productes, títols i fins i tot companyies que han passat a formar part de la història dels videojocs amb aportacions més o menys meritòries, però de les quals ja no es parla tant perquè no continuen en actiu, o almenys no de la mateixa manera que abans.

Una d'aquestes companyies se m'ha fet simpàtica en els darrers anys, gràcies sobretot als dos recopilatoris per a l'Evercade que se n'han llançat, i és per això que volia dedicar-li una entrada. 

Sunsoft és l'afortunada (?) d'aquesta entrega de la secció, però hem de dir que l'empresa, fundada el 1971, es diu Sun Corporation, i que el que es diu "Sunsoft" és la seva marca de videojocs. Sun Denshi, que és com es coneixia en realitat en japonès, es dedicava a fabricar i vendre equips electrònics, com per exemple una marca d'ordinadors que es deia Suntac, però encara sense desenvolupar videojocs.

Parlo en passat, però en realitat encara existeix, Sun Corporation, i s'especialitza en la comunicació entre dispositius. Això es fa, des de 2018, a les oficines de Nagoya, al Japó, però es va mantenir a la localitat de Kônan, a la prefectura d'Aichi, que és on es va fundar, una oficina dedicada als videojocs.

Els primers videojocs de la companyia, que encara no feia servir la marca Sunsoft, van ser el Block Perfect i el Block Challenger (a la imatge), clons evidents del Breakout, però no n'he pogut trobar vídeos, segurament per l'obscuritat que els caracteritza. 

Entre els seus primers títols trobem èxits com Kangaroo (1982), Arabian (1983) o Ikki (1985), que van tenir diverses conversions a sistemes domèstics, però va ser en fer el salt al desenvolupament per a consoles, tant per fer conversions com per desenvolupar-hi jocs originals, que va estrenar la marca Sunsoft, a la segona meitat dels anys 80. 

Probablement, el primer cop que va passar va ser amb aquest Ikki que esmentava més amunt, i que en recreativa va ser desenvolupat per la companyia "fantasma" TOSE, de la qual ja vaig parlar, però el port a la 8 bits de sobretaula de Nintendo va ser cosa de Sunsoft.

El cas és que Sunsoft va tenir una molt feliç i prolífica associació amb Nintendo, perquè hi va desenvolupar un munt de jocs, i en va portar d'altres de terceres companyies com l'Spy Hunter, clàssic de Bally Midway, o l'Spy Kid, de Namco. 

D'aquells primers anys destaquen, entre les creacions pròpies per a la NES, títols com el The Wing of Madoola (a la imatge, 1986), el Kanshaku tamanage Kantarô no Tôkaidô gojûsan-tsugi ("Les 53 estacions de la ruta Tôkai del llançador de focs artificials Kantarô", 1986), el Ripple Island (1988) o l'Atlantis no nazo, el tres primers portats a Occident per primer cop al recopilatori Sunsoft is Back! Retro Game Selection, de 2024.

Curiosament, també es va encarregar de portar a la Famicom jocs de Sega, cosa que al cap de pocs anys resultaria impensable. Concretament van ser el Fantasy Zone i l'Alien Syndrome. 

Però el primer gran èxit de la companyia a la consola de Nintendo va ser el Blaster Master, de 1988, que a més de rebre seqüeles i revivals, com ja vaig comentar fa uns anys, no fa tant que es va tornar a posar d'actualitat per la trilogia Blaster Master Zero que va fer Inti Creates per a sistemes moderns, concretament entre 2017 i 2021.

Es tracta d'un joc de plataformes i acció que destaca dins del currículum de Sunsoft per mèrits propis, i és una de les primeres mostres de la llegenda que diu que la companyia sabia esprémer al màxim la NES, tot creant per a ella títols de gran qualitat gràfica, jugable i musical, en aquest últim punt gràcies sobretot al gran Naoki Kodaka, que va fer diverses de les bandes sonores dels jocs de Sunsoft i del qual també vaig parlar fa un temps. 

Un altre joc seu que se sol destacar molt és el Batman, de 1990, que aprofitava el gran èxit de la pel·lícula de Tim Burton de 1989, i que és un dels títols més populars de la consola. 

De fet, també li van sortir molt bé els Batman que va fer per a la Mega Drive, la Game Boy (un dels jocs de la meva infantesa) i la PC Engine, tots tres, a més, diferents del de la NES i entre si. Molt meritori. 

Encara que havia gaudit de l'èxit a la consola de 8 bits més popular de la història, Sunsoft no havia abandonat del tot les recreatives, o no encara, perquè va fer-hi coses com un beat'em up en col·laboració amb Sega, el Tough Turf (a la imatge), de 1989, o la saga Shanghai, de mahjong, amb cinc entregues entre 1988 i 1998. També hi podem destacar els jocs de lluita Galaxy Fight: Universal Warriors (Neo Geo, 1995), Waku Waku 7 (Neo Geo, 1996) o Astra Superstars (1998).

Tornant a les consoles, la cosa no s'acaba aquí, i és que el 1990 tenim un altre jogàs, el Journey to Silius (aquí en parlava), el Gremlins 2: The New Batch, l'Ufouria: The Saga (de 1991, que també vaig analitzar, i no fa gaire), els ports de SNES (1991) i Mega Drive (1992) del Lemmings, el Batman: Return of the Joker (el 1991 a la NES i el 1992 a la Game Boy), va fer el Super Fantasy Zone per a la Mega Drive per encàrrec de Sega el 1992, el Mr. Gimmick per a la NES també aquell any -i amb remasterització per a sistemes moderns el 2023, a més d'una seqüela el 2024-, el Looney Tunes de la Game Boy (1992), el Trip World per a la mateixa consola i el mateix any, remasteritzat per cert el 2023, el Superman a la Mega Drive (i un per a la NES que no va veure la llum, comentat aquí), l'Albert Odyssey (SNES, 1993) i la seva seqüela de 1994, el port  del World Heroes per a la SNES el 1993, entre altres, a més de la publicació de jocs no desenvolupats per la companyia com els dos Beauty and the Beast de la Mega Drive, els dos Aero the Acro-Bat, el seu spin-off Zero the Kamikaze Squirrel, tots tres per a Mega Drive i SNES, o el Daze Before Christmas (analitzat al blog fa molt poc), per a Mega Drive i SNES també.

Per desengreixar una mica aprofito per fer una petita aturada en aquest llistat de jocs, que ja és una selecció igualment, i comentar que Sunsoft té una mena de mascota, en Hebereke, que és aquest pollet blanc amb barret de llana blau, i que protagonitza, juntament amb els seus amics, una saga que es caracteritza per la seva inconsistència de gènere. 

En tenim plataformes (l'esmentat Ufouria: The Saga, que és com es coneix a Occident, així com la seva seqüela numerada de 2024 i el remaster del primer joc del mateix any), puzzles (el Hebereke's Popoon, que va arribar a sortir a Europa el 1994 per a la SNES i que és un clon del Puyo Puyo), el Sugoi Hebereke (de lluita, per a la SNES, el 1994), el Hebereke no oishii puzzle wa irimasen ka (un altre de puzzles per a la SNES de 1994, port d'un arcade de la pròpia Sunsoft), el Hashire Hebereke (altre cop per a la SNES -bé, la Super Famicom- i el 1994, però de curses a peu), els puzzles Popoitto Hebereke (1995), O-chan no oekaki logic i O-chan no oekaki logic 2 (1995-1996, diversos sistemes) i, finalment, l'O-chan no oekaki logic 3 (PlayStation, 2001).

Durant els anys 2000, Sunsoft va estar una mica més apagada, es va encarregar de distribuir jocs d'altres companyies i supervisar el que es feia amb les seves IP, i el 2010 va desenvolupar el Blaster Master: Overdrive per a la Wii. 

Podríem dir que va ser el més destacat que va fer en aquella dècada, que representava clarament la seva decadència o, si més no, un pas al costat, però en els darrers anys ha fet una sorprenent revifada amb aquests remasters i seqüeles de diverses IP que comentava abans, distribuïts per la pròpia Sunsoft, i el rescat de clàssics al recopilatori també comentat.

Una companyia, doncs, amb un llegat memorable que potser no surt a les converses tan sovint com els d'altres empreses del sector, però que va deixar una empremta indiscutible i que, gràcies als rellançaments actuals, podem explorar, si més no, parcialment.

 

Companyies: Tose

En els darrers anys hi ha hagut polèmiques diverses en l'àmbit dels videojocs en relació amb les condicions de treball d'alguns estudis, de vegades també amb l'omissió de noms als crèdits.

Què passa, però, quan és tota una companyia, la que no surt reconeguda per la seva feina al final del joc?

Seria un ultratge si no fos perquè, en el cas de Tose Software, la companyia de què parlem avui, tradicionalment ho ha volgut així.

Fundada el 1979 amb com a escissió de Toa Seiko, fabricant de components electrònics, va començar a desenvolupar videojocs el 1980 amb el Sasuke vs Commander d'SNK, i fins als nostres dies s'ha estat encarregant de crear o col·laborar en la creació de títols per a un munt d'altres empreses i plataformes, però la particularitat d'aquesta companyia, com deia, és que no volia ser acreditada. De fet, s'enorgullia de treballar a l'ombra, com es desprèn de les paraules d'un tal Masa Agarida, que va ser vicepresident de la branca estatunidenca de l'empresa: "treballem entre bastidors, no tenim una visió, la visió del client és la nostra visió. La majoria de vegades no volem posar el nostre nom als crèdits, ni tan sols els dels treballadors. Som desenvolupadors ninja!".

Així, des del naixement de la Famicom va estar nodrint la consola de 8 bits de sobretaula de Nintendo de jocs, tant publicats per altres companyies com de la pròpia Gran N, que per exemple li va encarregar les versions de NES i Game Boy del Yoshi's Cookie, i a diferència del que va passar amb el Donkey Kong, que va ser programat per Ikegami Tsushinki i no només no se la va acreditar, sinó que la cosa va acabar als jutjats per les acusacions d'enginyeria inversa i per altres qüestions que ens van impedir durant dècades tenir la versió arcade del llegendari joc en sistemes moderns, en aquest cas era Tose la que no volia sortir als crèdits.

Al llarg dels anys ha fet o ha col·laborat en, diuen, milers de videojocs, des de les recreatives de principis dels 80 d'SNK fins a títols de l'actualitat com el Dragon Quest Monters: The Dark Prince (Switch, 2023), passant per tot el que va fer Jaleco per a la NES -d'aquí que jo descobrís aquesta companyia, perquè fa poc vaig dedicar una entrada al logo de Jaleco-, molts videojocs de Bola de Drac per a diverses consoles, incloent els Super Butôden, també uns quants Dragon Quest de fora de la sèrie principal per a més d'una consola, els Game & Watch Gallery de la Game Boy, la Game Boy Color i la Game Boy Advance (saga on sí que apareix al final dels crèdits), el Resident Evil Zero de la Game Cube, l'Ultimate Ghosts'n Goblins de la PSP, el Super Princess Peach de la Nintendo DS, el Resident Evil Revelations i el Resident Evil: The Mercenaries 3D de la Nintendo 3DS, el The King of Fighters XIV per a la PS4, el WarioWare Gold per a la mateixa consola o el Paper Mario: The Origami King per a la Switch, entre moltíssims altres jocs.

Hi ha un cas especial que és el de la saga Starfy, que va començar a la Game Boy Advance i que ens ha arribat fa poc al servei de jocs clàssics del Nintendo Switch Online i és que, com podem veure a la imatge, trobem el nom de Tose a la pantalla de títol d'un videojoc, cosa que us asseguro que no m'ha estat fàcil. Tanmateix, també va ser un encàrrec de Nintendo a Tose, com tants altres títols que he esmentat, i encara més que no he dit, dels quals tradicionalment s'ha pensat que eren desenvolupats per companyies com Capcom, Bandai, Jaleco, Nintendo, Square Enix, Namco, etc., però que en realitat de vegades només van fer l'encàrrec i d'altres van col·laborar amb aquest "mercenari" dels videojocs. La visió, la idea, etc., evidentment se'ls pot continuar atribuint a elles, i podem dir que ens agraden o no ens agraden els seus jocs igualment, però la programació depèn del cas i no hi ha gaire informació 100% fiable.

De fet, de la llarga llista de títols que ara s'atribueixen a Tose, alguns estan confirmats per informes de la pròpia empresa, i també en trobem uns quants a la web oficial de la companyia, però són més recents. Sobre els altres, els de les dècades prèvies, el que sabem és gràcies a la tasca d'autèntics historiadors dels videojocs que han comparat personal i fins i tot codi dels jocs, però en alguns casos són sospites i prou. 

Tot un misteri de companyia que, potser, basa el prestigi de la seva marca precisament en la discreció i la bona feina (amb algun drap brut que podem trobar en aquesta interessant entrevista), i en realitat n'ha tingut sempre prou amb què la coneguessin els seus clients, encara que aquests s'enduguessin el mèrit, mentre Tose s'endugués els calés acordats.

Fonts: Wikipedia, Game Developer Research Institute, Nintendo Fandom Wiki

Companyies: Alpha Denshi / ADK

Ja sabeu que m'agrada crear seccions noves, ajuden a fer que el blog no es panseixi amb tants anys que té al darrere, a mesura que les seccions més veteranes es van quedant sense contingut o jo sense ganes de tocar-les, les coses com són.

Aquest any el vaig començar amb idees per a dues seccions noves, l'una era Descobriments, que es va inaugurar al febrer, i l'altra no ha estat fins ara que li he trobat el forat per fer-ho. En aquests articles parlaré de companyies desenvolupadores de videojocs, i com sempre intentaré aprendre a mesura que escric, i tocar coses no tan conegudes com podrien ser les grans empreses clàssiques del mitjà.

L'escollida per encetar la secció és Alpha Denshi, des de 1993 coneguda com a ADK Corporation, i responsable d'alguns arcades ben populars, a més d'altres coses més obscures que anirem esmentant.

Fundada el 1980 a Ageo, Saitama (Japó), en realitat va néixer com a fabricant d'equips de so i telecomunicacions, però el mateix any ja es va atrevir amb els videojocs, amb el Dorachan i el Shôgi, el primer dels quals basat en una llicència que no havien adquirit, per la qual cosa va haver de ser retirat.

Curiosament llançat per Craul Denshi, com podem veure era una proposta senzilla però eclèctica, amb elements de Pac-man i del futur Frogger fins i tot. 

Cal reconèixer que no va tenir uns inicis espectaculars, la companyia, però el 1981 va llançar el Janputer, un joc de mahjong que va ser dels primers del seu gènere en recreativa i va tenir força èxit. Posteriorment arribarien Crush Roller, un clon del Pac-man amb aspecte diferent, i va continuar desenvolupant títols que llicenciava a altres empreses per a la seva distribució, com va ser el cas del Champion Baseball per a Sega, però també va començar a publicar-se'n alguns ella soleta, cas de l'Exciting Soccer:

El 1987 es va produir un punt d'inflexió en la seva història: va començar a desenvolupar títols gairebé en exclusiva per a SNK, una companyia que tenia cert renom a les recreatives, com ara el Time Soldiers o el Gang Wars, i que estava desenvolupant un sistema que funcionaria tant als salons arcade com a les llars de la gent. 

Efectivament, parlem de la Neo Geo, que va sortir el 1990 amb importants contribucions d'Alpha Denshi en la seva creació. Des del punt de vista del software, la companyia va contribuir al llistat inicial de títols disponibles de la màquina amb dos títols: Magician Lord i Ninja Combat. També són els responsables del Blue's Journey, poca broma. I no oblidem, en vaig parlar fa temps, que havia desenvolupat un títol que no va veure la llum.

Juntes, ambdues companyies van desenvolupar el 1992 la seva proposta, la seva reacció a l'èxit de l'Street Fighter II, que es va anomenar World Heroes i va originar la seva pròpia saga, amb noves entregues el 1993, el 1994 i el 1995.

El 1993 va canviar el seu nom per ADK, que són les inicials de Alpha Denshi Kabushikigaisha, és a dir "Alpha Denshi, S.A.". I també va deixar el "gairebé" del "gairebé en exclusiva per a SNK" i va esdevenir, doncs, una second party de la companyia.

El 1994 es llançava al mercat la Neo Geo CD, i ADK va desenvolupar 3 jocs en exclusiva per aquest model de la consola: eren el Crossed Swords II, seqüela del seu títol de 1991, el ZinTrick, un joc de trencaclosques molt similar al Puyo Puyo, i l'ADK World, un autohomenatge amb forma de minijocs protagonitzats per personatges de la companyia.

El mateix any sortia un altre títol de lluita 1 contra 1, fora de la saga World Heroes, anomenat Aggressors of Dark Combat, i del gènere també signaria el Ninja Master's, de 1996. Aquell any va ser també el d'un dels seus videojocs més populars:

El Twinkle Star Sprites és una barreja de trencaclosques i shmup pensat per a competir amb un altre jugador, i és un habitual dels tornejos en esdeveniments del món del retro. També va sortir per a Saturn i Dreamcast, la competència, i el World Heroes Perfect arribava també a la 32 bits de Sega.

Eren distribucions permeses per SNK, perquè ADK tenia prohibit per contracte fer-ho pel seu compte, però els anys 1997 i 1998, respectivament, s'ho va saltar llançant per a PlayStation els jocs Treasure Gear, d'acció, i Star Monja, una mena d'evolució dels Tamagotchi, a través de la presumpta companyia afiliada Miraisoft. 

Entre 1998 i 2000 va desenvolupar també jocs per a la Neo Geo Pocket i la Neo Geo Pocket Color, principalment de shôgi, mahjong i beisbol, però també una versió del Crush Roller, l'estrany Party Mail o el Melon-chan no seichô nikki, un simulador de vida.

L'any 2001 SNK es va declarar en fallida, i ADK li va ser més o menys fidel fins al final, allargant el moment de la seva pròpia defunció amb la posterior creació de continguts per a pàgines web, i finslment va fer fallida el 2003. 

Amb la resurrecció d'SNK com a SNK Playmore, la nova companyia va adquirir els drets dels jocs i els personatges d'ADK, i els ha estat explotant des de llavors tant en forma de cameos de personatges com en recopilatoris dels jocs en si a la col·lecció ADK Tamashii ("Ànima ADK") per a la PlayStation 2 japonesa i, actualment, en qualsevol rellançament digital que es produeixi, com és el cas d'alguns títols de la companyia a la línia ACA Neo Geo de Hamster.

Podem dir que Alpha Denshi, després ADK, va ser una companyia responsable d'èxits en general relatius, amb un component d'imitació els primers anys que no va ser l'única empresa que va mostrar, ni de bon tros, i que va ser un soci cabdal per a SNK, però també veiem que va estar una mica a l'ombra de tot plegat. Que sigui, doncs, aquest el meu homenatge.