Anàlisi: Journey to Silius

Cada estiu, els membres de Retroscroll gravem un podcast en què parlem d'un joc al que hem jugat després d'haver-lo triat d'una llista formada amb propostes de tots els participants, exceptuant la nostra.

Enguany, a la llista n'hi havia un que coneixia d'haver-lo vist a les llistes de "joies ocultes" de la NES, i vaig pensar en jugar-hi aprofitant, també, que és a l'aplicació d'aquesta consola al Nintendo Switch Online. Al podcast corresponent, que teniu enllaçat al blog de Retroscroll, ja en vaig parlar, però també volia dedicar-li una anàlisi escrita i més detallada aquí, al meu blog particular. 

Journey to Silius és un videojoc de 1990 desenvolupat per Sunsoft, companyia que havia signat grans títols per a la consola com el Batman, el Batman: Return of the Joker i el Blaster Master.

Si els coneixeu i sabeu la qualitat que tenen, el joc de què parlo avui va en la mateixa línia, amb uns gràfics detallats i una música tremenda i enganxadissa que acostuma a aparèixer a les llistes de bandes sonores de videojocs de la consola i dels 8 bits en general, obra de Naoki Kodaka, com la dels altres títols esmentats.

El joc comença amb una introducció en què se'ns explica que el pare del protagonista ha mort i ell decideix venjar-lo.

A les instruccions -suposo que aquesta informació surt d'allà, perquè hi he jugat en una versió que no les inclou- el rerefons és més exhaustiu i ens diu que ell es diu Jay McCray i que el seu pare era el líder d'un projecte científic de colonització d'un planeta en un context futurista en què la humanitat ja fa temps que pobla altres astres. El cas és que en Jay descobreix que el seu pare va ser assassinat per uns terroristes.

Entrant en matèria, Journey to Silius és un run and gun que pot recordar, per la seva estructura, una mica els Mega Man i també, en aquest cas pel parentiu existent, el ja esmentat Blaster Master.

El nostre personatge -que, per cert, té un sprite diferent a la versió estatunidenca- duu una pistola i va aconseguint armes més potents que pot seleccionar en un menú i que tenen efectes diferents que haurem d'anar provant en quins moments són més necessaris, atès que tenen munició limitada, i en quins casos val més que siguem conservadors i solucionem les situacions amb l'arma inicial, de munició infinita.

Una de les coses que més m'han agradat del joc és la diversitat tant en el disseny i l'estructura de les pantalles com en els enemics que ens hi trobem, éssers mecànics i d'altres d'orgànics que tenen comportaments ben diferents entre ells i respecte als de les pantalles anteriors. Enemics que en alguns casos ens poden recordar films com Alien o Terminator, aquest últim amb raó, perquè havia de ser un videojoc basat en la cinta de James Cameron abans que la llicència corresponent es perdés.

Quan els eliminem pot ser que deixin anar ítems de recuperació de munició d'arma especial o de vida, en el primer cas amb molta més freqüència que en el segon. Aquí haurem de jugar amb un pèl d'estratègia i arriscar-nos a gastar munició si creiem que la recuperarem més tard, cosa que pot sortir malament però que també té la seva gràcia.

El joc té només 5 pantalles, i un cop dominat -cosa que no requereix gaire dedicació- es pot superar en menys de mitja hora, però la diversitat torna a aparèixer com a factor al seu favor amb uns enemics de final de pantalla molt diferents entre ells i que, normalment, demanen precisió a l'hora d'esquivar i disparar, però que es poden derrotar perfectament amb l'arma estàndard, sospitosament semblant a la Zapper de la NES, si ens hem quedat sense munició de les altres armes.

Com ja he insinuat, no és un videojoc difícil, i ens facilita encara més les coses amb un grapadet de continues, però recomano passar-se'l sense continuar perquè no és cap tasca titànica. Ni tan sols els enemics de final de pantalla són gaire complicats, un cop aprenem el que hem de fer, i us ho diu algú que no és gaire bo. Només n'hi ha un que trobo difícil, i és el de la segona pantalla.

La part de plataformes que tenen les pantalles, per cert, és molt lleugera i no té, ni de bon tros, els paranys d'un Mega Man, però l'última fase sí que es basa completament en l'escenari i els obstacles i requereix una certa pràctica.

En tot cas, Journey to Silius és un títol que val la pena i que s'hauria d'esmentar més sovint a l'hora de parlar de l'extens i impressionant catàleg de la consola.