Anàlisi: Journey to Silius

Cada estiu, els membres de Retroscroll gravem un podcast en què parlem d'un joc al que hem jugat després d'haver-lo triat d'una llista formada amb propostes de tots els participants, exceptuant la nostra.

Enguany, a la llista n'hi havia un que coneixia d'haver-lo vist a les llistes de "joies ocultes" de la NES, i vaig pensar en jugar-hi aprofitant, també, que és a l'aplicació d'aquesta consola al Nintendo Switch Online. Al podcast corresponent, que teniu enllaçat al blog de Retroscroll, ja en vaig parlar, però també volia dedicar-li una anàlisi escrita i més detallada aquí, al meu blog particular. 

Journey to Silius és un videojoc de 1990 desenvolupat per Sunsoft, companyia que havia signat grans títols per a la consola com el Batman, el Batman: Return of the Joker i el Blaster Master.

Si els coneixeu i sabeu la qualitat que tenen, el joc de què parlo avui va en la mateixa línia, amb uns gràfics detallats i una música tremenda i enganxadissa que acostuma a aparèixer a les llistes de bandes sonores de videojocs de la consola i dels 8 bits en general, obra de Naoki Kodaka, com la dels altres títols esmentats.

El joc comença amb una introducció en què se'ns explica que el pare del protagonista ha mort i ell decideix venjar-lo.

A les instruccions -suposo que aquesta informació surt d'allà, perquè hi he jugat en una versió que no les inclou- el rerefons és més exhaustiu i ens diu que ell es diu Jay McCray i que el seu pare era el líder d'un projecte científic de colonització d'un planeta en un context futurista en què la humanitat ja fa temps que pobla altres astres. El cas és que en Jay descobreix que el seu pare va ser assassinat per uns terroristes.

Entrant en matèria, Journey to Silius és un run and gun que pot recordar, per la seva estructura, una mica els Mega Man i també, en aquest cas pel parentiu existent, el ja esmentat Blaster Master.

El nostre personatge -que, per cert, té un sprite diferent a la versió estatunidenca- duu una pistola i va aconseguint armes més potents que pot seleccionar en un menú i que tenen efectes diferents que haurem d'anar provant en quins moments són més necessaris, atès que tenen munició limitada, i en quins casos val més que siguem conservadors i solucionem les situacions amb l'arma inicial, de munició infinita.

Una de les coses que més m'han agradat del joc és la diversitat tant en el disseny i l'estructura de les pantalles com en els enemics que ens hi trobem, éssers mecànics i d'altres d'orgànics que tenen comportaments ben diferents entre ells i respecte als de les pantalles anteriors. Enemics que en alguns casos ens poden recordar films com Alien o Terminator, aquest últim amb raó, perquè havia de ser un videojoc basat en la cinta de James Cameron abans que la llicència corresponent es perdés.

Quan els eliminem pot ser que deixin anar ítems de recuperació de munició d'arma especial o de vida, en el primer cas amb molta més freqüència que en el segon. Aquí haurem de jugar amb un pèl d'estratègia i arriscar-nos a gastar munició si creiem que la recuperarem més tard, cosa que pot sortir malament però que també té la seva gràcia.

El joc té només 5 pantalles, i un cop dominat -cosa que no requereix gaire dedicació- es pot superar en menys de mitja hora, però la diversitat torna a aparèixer com a factor al seu favor amb uns enemics de final de pantalla molt diferents entre ells i que, normalment, demanen precisió a l'hora d'esquivar i disparar, però que es poden derrotar perfectament amb l'arma estàndard, sospitosament semblant a la Zapper de la NES, si ens hem quedat sense munició de les altres armes.

Com ja he insinuat, no és un videojoc difícil, i ens facilita encara més les coses amb un grapadet de continues, però recomano passar-se'l sense continuar perquè no és cap tasca titànica. Ni tan sols els enemics de final de pantalla són gaire complicats, un cop aprenem el que hem de fer, i us ho diu algú que no és gaire bo. Només n'hi ha un que trobo difícil, i és el de la segona pantalla.

La part de plataformes que tenen les pantalles, per cert, és molt lleugera i no té, ni de bon tros, els paranys d'un Mega Man, però l'última fase sí que es basa completament en l'escenari i els obstacles i requereix una certa pràctica.

En tot cas, Journey to Silius és un títol que val la pena i que s'hauria d'esmentar més sovint a l'hora de parlar de l'extens i impressionant catàleg de la consola.

 

Anàlisi: Ike Ike! Nekketsu Hockey Bu: Subette Koronde Dairantô

Avui tinc l'honor de portar-vos l'anàlisi d'un títol gens suat, que per més que em consideri a mi mateix un arqueòleg aficionat dels videojocs, quan n'analitzo algun amb profunditat sol ser prou conegut. Doncs bé, en aquest cas, si bé la seva saga és prou coneguda, o com a mínim alguns dels seus títols, el videojoc concret que analitzo és més de nínxol.

Ja havia parlat del Nekketsu Kôha Kunio-kun (també conegut com a Renegade), del Nekketsu Kôkô Dodgeball Bu (també conegut com a Super Dodgeball), del Nekketsu Kôkô Dodgeball Bu: Soccer Hen (també conegut com a Nintendo World Cup) i del Downtown Nekketsu Monogatari (també conegut com a River City Ransom i Street Gangs), prou coneguts perquè van ser portats a Occident a la seva època, però avui li toca a una entrega basada -molt lliurement- en el trepidant esport de l'hoquei sobre gel que, fins fa poc, no tenia localització.   

Es tracta de l'Ike Ike! Nekketsu Hockey Bu: Subette Koronde Dairantô, llançat el 7 de febrer de 1992 per a la Famicom al Japó i per poc no portat als Estats Units com a Crash'n the Boys: Ice Challenge, però va ser finalment cancel·lat.

Ha format part de diversos recopilatoris de la saga d'en Kunio-kun i fa molt poc, el 2020, el recopilatori inicialment per a la Switch (japonesa) Kunio-kun: The World Classics Collection va arribar a Occident, en aquest cas només en suport digital, per a la Switch però també per a la PlayStation 4 i la Xbox One. 

És important, aquest detall, perquè es van agafar els títols japonesos i, per primera vegada i d'una manera sorprenent tenint en compte el reduït sector del públic a què apel·len aquests recopilatoris, es van traduir tots, llevat dels que ja de per si s'havien inclòs com a localitzacions occidentals, que ara podem trobar-hi tant en la versió localitzada a l'època com en la japonesa traduïda per primer cop, amb les diferències que hi ha pel que fa a escenes entre partits que s'havien perdut a la localització. En tot cas, això significa que des de 2020 tenim traducció oficial del títol d'aquest joc, no gaire més curta: Go-Go! Nekketsu Hockey Club Slip-and-Slide Madness. 

Com és habitual als jocs de la saga, aquest títol també té una història (a banda d'una modalitat per a dos jugadors i una altra per a quatre) que contribueix al lore, i en aquest cas comença quan en Kunio i un company del club de dodgeball estan practicant llançaments i, sense voler, la pilota pica al cap d'un estudiant que s'amagava darrere d'un arbre. És en Yôichi, el pusil·lànime capità del club d'hoquei sobre gel, que volia parlar amb en Kunio per demanar-li un favor.

Resulta que el seu equip és tan dolent que, si no guanya un partit classificatori per al torneig entre instituts, serà desmantellat. Com que en Kunio i els seus amics ja havien ajudat un altre club, en aquell cas el de futbol, i el protagonista té una tendència natural a ajudar els altres -que no és incompatible amb les seves ganes de gresca-, accepta encantat i prepara un seguit de partits per reforçar tant l'equip d'hoquei com l'esperit d'en Yôichi.

Ja ens podem imaginar que serà una cosa similar al que aquí coneixem com a Nintendo World Cup, però amb discs i estics d'aquesta altra disciplina, que per naturalesa, almenys en la seva variant gelada, inclou cops i força violència, cosa que va perfecta per a la saga. Era, doncs, una bona idea.

Per descomptat, hi trobarem llançaments especials, personatges que surten volant en rebre un impacte del disc o que queden estesos a terra durant uns segons, així com molta acció (esportiva) i desenllaços trepidants i gairebé èpics en molts partits si, com jo, no som capaços de golejar gaire. Res que no coneguéssim del joc de futbol, igual que el fet que si empatem es considera derrota nostra.

La jugabilitat, però, no és excessivament profunda, no hi ha gaire lloc per a l'estratègia. Tampoc és que la saga hi convidi. Al final acaba sent una qüestió de fer tot el possible per fer que el disc entri a la porteria contrària, fent el que calgcontiui i arriscant-se a les arbitràries expulsions temporals, que se suposa que es produeixen quan un jugador empipat en colpeja un altre, però que per alguna raó li passa moltíssim més a la CPU que a nosaltres. 

Faig un matís sobre la profunditat: representa que cada personatge té els seus paràmetres, que fan que sigui més o menys adequat per a una posició concreta -al camp només en tindrem quatre, comptant el porter, i només podrem fer canvis en els dos descansos que hi ha entre els tres períodes-, però el joc no ens els dirà (cal recórrer a una wiki si es volen conèixer), i a mesura que avancem partits se'ns uniran alguns dels membres de l'equip original d'hoquei sobre gel més enllà d'en Yôichi, cosa que dona vida al joc, però això no és quelcom que depengui de nosaltres. Posar-los sobre la pista, però, és opcional.

Continuem. Malgrat un primer partit que, de tan fàcil, pot resultar avorrit fins al punt de desitjar que hi hagi un selector de dificultat, després se succeeixen enfrontaments que, almenys per a mi, són prou difícils. Tant, que en els millors casos he guanyat amb poc marge, mai amb la porteria a zero, i en els pitjors ho he hagut d'intentar un munt de vegades, amb les continuacions infinites que ofereix el joc. 

I això és així no només per la meva manca d'habilitat, sinó perquè el joc pot ser injust, de vegades. Sí, està molt bé que en la bogeria del seu argument els partits d'entrenament siguin contra equips que no són especialistes en hoquei, sinó en esports com el beisbol, el futbol americà o el patinatge -tot i que arriba un punt que sí que juguem el campionat nacional d'hoquei sobre gel i no hi apareixen disciplines estranyes-, i que hi hagi diverses pistes amb obstacles divertits en alguns casos, i que puguem adoptar els uniformes dels equips vençuts, com ara el de l'esmentat beisbol, el de kendo o el de noia d'un equip femení, cosa que implica uns paràmetres diferents i de vegades canvi de l'estic per bats o espases de bambú. Curiosament, n'hi ha que van pitjor que l'anterior que havíem aconseguit, de manera que tot és qüestió de provar què ens va millor.

A l'hora de la veritat, però, i com que els llançaments especials depenen d'un timing molt precís (sovint surten quan contrarestem llançaments dels rivals i tot) i d'una barra d'energia que es buida fàcilment, al final se'ns acaben molt ràpid, i hi ha equips contra els quals no serveixen de res perquè tenen un porter que ho atura tot, de manera que acabarem fent bona part dels gols amb llançaments força normals, tot buscant el millor angle, el punt feble de cada porter, o pitjant el botó corresponent com bojos quan siguem dins d'un embolic de jugadors. 

Ja m'agrada que no sempre es pugui resoldre un partit amb els xuts especials, i que de vegades costi, però quan la màquina t'ho atura tot i, en canvi, li surt tot el que prova i els seus llançaments especials són millors que els teus, fa força ràbia. 

Sigui com sigui, m'ha semblat un joc divertit, potser no el millor de la saga, que al capdavall vaig descobrint poc a poc, però li he dedicat força hores i, si vull, encara podria tornar-m'hi a enfrontar amb passwords com el que permet jugar a tot el joc amb l'equip de dodgeball. O per la satisfacció personal de passar-me'l sense continuar. Però vaja, tinc molta feina pendent, també dins la saga.

Consoles desconegudes: Arcadia 2001

En anteriors entregues d'aquesta secció he parlat de consoles que he qualificat de desconegudes i que certament no les coneix el públic general, però en alguns casos em sonaven de nom. El d'avui és especial, perquè es tracta d'un sistema que no coneixia ni tan sols pel seu nom, de manera que més que mai el fet de redactar-ne una entrada, quelcom sempre educatiu, m'ensenya coses a mi, el primer. 

L'Arcadia 2001 va sortir a la venda l'any que jo vaig néixer, el 1982, i s'associa a la segona generació de consoles, la dels 8 bits. L'havia desenvolupat Emerson Radio Corp, companyia que no només no relacionava amb els videojocs, sinó de la qual no havia sentit mai a parlar. 

Com us podeu imaginar va ser un fracàs comercial com n'hi va haver pocs, i és que quan va arribar a les botigues dels Estats Units competia amb les també noves Atari 5200 i ColecoVision, que es van endur les llicències dels videojocs més interessants. No hi va ajudar gaire que un cop fabricades diverses versions de jocs com el Pac-man, el Defender o el Galaxian comencessin a arribar les demandes d'Atari, que els tenia en exclusiva, i Emerson Radio Corp s'hagués de menjar milers de cartutxos. 

Aquí tenim un dels seus títols, encara que sigui amb els comentaris en àudio d'un alemany. Era el 3D-Soccer, de 1983, que ens dóna una idea de les seves possibilitats tècniques i deixa ben clar que la generació dels 8 bits, considerada la segona de la història, potser s'hauria d'haver subdividit, perquè 8 bits també són els que tenen la NES o la Master System, sense anar més lluny. 

Un altre exemple és el Cat Trax, una mena de clon del Pac-man en què ens donen uns quants segons d'avantatge però que al final acaba derivant en la coneguda fórmula. 

En general, el curt catàleg de l'Arcadia 2001 està format per ports de jocs de segona categoria de les recreatives, i ni tan sols la seva presència en nombrosos països llicenciada sota diversos noms va fer que la consola tingués cap mena d'èxit. Un dels casos més particulars, però, és el japonès:

Allà una de les versions de la màquina (perquè no n'hi havia només una per país) va ser la de Bandai, que es deia senzillament Arcadia, i que va tenir 4 títols exclusius, basats en populars manga i anime, concretament Doraemon (al vídeo), Dr. Slump, Mobile Suit Gundam i Super Dimension Fortress Macross, tots ells basats en populars manga i anime.

Ni tan sols la "portabilitat" de la consola, que funcionava amb 12 volts i per tant es podia connectar a un cotxe, per exemple, la va salvar de la fallida, perquè al cap i a la fi en aquella època no hi havia gaires televisors portàtils.