Ara sí, ja ha arribat el moment de dedicar una entrada a un petit clàssic un remake (o seqüela) del qual ja va protagonitzar-ne una fa uns quants dies. Una recreativa clàssica, de 1980, que es considera precursora del gènere de les plataformes, aviat és dit.
A primera vista no s'assembla en excés al que entenem per un videojoc de plataformes, però la història posa aquesta etiqueta al joc, que com a mínim sí que és el primer que es va fer del subgènere d'escalar edificis, el representant més conegut del qual és, innegablement, el Donkey Kong.
El Crazy Climber va debutar el 1980 a les recreatives, com deia més amunt, i ho va fer gràcies a Nichibutsu, que va presentar la llavors inèdita proposta de controlar un paio que s'havia begut l'enteniment i escalava edificis, una figura que generalment es coneix com a daredevil, la paraula anglesa que significa "temerari".
Per si això no fos prou perillós, i a diferència del que passaria a la vida real, ens enfrontàvem a perills afegits, com ara finestres que s'obrien i es tancaven -això fins a cert punt és normal-, bojos que ens llançaven objectes, un còndor que deixava caure ous i excrements, coses que queien perquè sí i un goril·la gegant, també.
La idea és arribar fins a dalt -no tot són perills, de vegades també tindrem alguna ajuda, com ara uns globus que ens fan pujar 8 pisos- i marxar amb un helicòpter que ens espera... per tal de dur-nos a un altre edifici. Quan completàvem els 4 que hi havia, però, havíem de continuar des del primer, i així anar fent fins on poguéssim.
El personatge es controlava amb dos joysticks, però sense botons, cosa extraordinària, i una curiositat de la recreativa que es pot llegir a la Wikipedia és que adaptava la dificultat a la puntuació de l'últim jugador. Us imagineu, doncs, l'experiència d'un jugador que hi jugués per primer cop després que just abans que ell hi passés un autèntic crac?
La versió de la Famicom, de 1986, feia així, però abans en van sortir altres conversions domèstiques, com la de l'Arcadia 2001 o la de l'Atari 2600, ambdues de 1982, i després hi hauria la del Sharp X68000 (1993). El cas és que a la NES, la versió occidental de la Famicom, no va arribar, però val la pena parlar d'una curiositat d'aquesta versió.
Per tal d'emular els controls de la recreativa, hi havia un adaptador que s'acoblava al comandament de la Famicom i tenia forma de palanca, i que es posava damunt la creueta. Per què n'hi ha dos, doncs? Perquè per tal d'emular les dues palanques de la recreativa, calia fer servir tots dos comandaments alhora. Altrament, com ens expliquen en anglès en aquest bloc, no es podia jugar al Crazy Climber de la 8 bits de sobretaula de Nintendo.
Per l'interès que té la diferència del seu aspecte gràfic amb els altres que hem vist, comparteixo també el vídeo de la versió de l'Arcadia 2001, com podem veure molt rudimentària.
Tornant al tema, en realitat l'única versió domèstica occidental va ser la de l'Atari 2600. La resta, només al Japó, incloent-hi la de la WonderSwan (1999), la del recopilatori de clàssics arcade Oretachi Gessen Zoku Sono per a la Playstation 2 (2005), la de la Consola Virtual de la Wii (2010) i la de la Playstation 4 (2014).
Poso un vídeo de la versió de WonderSwan perquè m'ha semblat interessant, i alhora lògic i ben pensat, que per tal de jugar al Crazy Climber de la portàtil s'hagués de posar en vertical.
En qualsevol cas podem veure que aquell joc va tenir un cert èxit, si bé poca distribució a Occident, i la gent de Nichibutsu s'ho va prendre amb calma a l'hora de treure'n una seqüela.
Es tractava del Crazy Climber 2, que el 1988 va sortir per a les recreatives japoneses i l'esmentat X68000 de Sharp. Aquest títol, que representava una clara millora de l'original en l'aspecte tècnic, però mantenia la jugabilitat amb pocs canvis -el més destacat, que hi havia 6 edificis i en completar l'últim el joc s'acabava-, no va tenir cap versió fora del Japó.
No n'he trobat cap vídeo sense narració, però aquest és el Hyper Crazy Climber, una mena de remake que va sortir el 1996 en exclusiva per a les Playstation japoneses i el 2014 també per a la Playstation 3 en format digital.
L'any 2000 va sortir, per a la Playstation japonesa i aquest cop sense cap més versió ni rellançament, el Crazy Climber 2000, que tornava als escenaris urbans de la primera i la segona entregues, però aquest cop afegint polígons.
A Youtube només n'hi havia un vídeo amb gameplay i no es podia compartir, així que he triat aquest, del vídeo de presentació, on es poden veure les Torres Bessones del World Trade Center de Nova York, que desapareixerien tràgicament, com tots sabem, l'any següent.
Del Crazy Climber Wii, també inèdit a Occident, ja en vaig parlar en una entrada dedicada en exclusiva, però vam quedar que no quedava clar si era gaire bo, i potser aquest va ser un dels motius que es quedés al Japó. Ara bé, després de repassar els jocs de la saga i veure que ben poques versions es va poder gaudir fora del seu país d'origen (de moment només la de l'Atari 2600 del primer joc), ja no sé què pensar.
El que sí que va arribar, el 2011, va ser el Crazy Climber en versió Android, del qual tampoc no és que es trobin gaires anàlisis, per no dir que l'única cosa semblant que jo he trobat és la puntuació dels usuaris a la botiga de Google.
Així, doncs, hem repassat la història d'un videojoc que potser no ha tingut mai una distribució gaire espectacular, i del qual sens dubte podem gaudir -tant en la versió original com en seqüeles i remakes- en consoles d'importació o en última instància emuladors, però que és un petit clàssic de ple dret perquè al llarg de 35 anys ha anat fent aparició, d'una manera o una altra, al món dels videojocs.
La versió de la Famicom, de 1986, feia així, però abans en van sortir altres conversions domèstiques, com la de l'Arcadia 2001 o la de l'Atari 2600, ambdues de 1982, i després hi hauria la del Sharp X68000 (1993). El cas és que a la NES, la versió occidental de la Famicom, no va arribar, però val la pena parlar d'una curiositat d'aquesta versió.
Per tal d'emular els controls de la recreativa, hi havia un adaptador que s'acoblava al comandament de la Famicom i tenia forma de palanca, i que es posava damunt la creueta. Per què n'hi ha dos, doncs? Perquè per tal d'emular les dues palanques de la recreativa, calia fer servir tots dos comandaments alhora. Altrament, com ens expliquen en anglès en aquest bloc, no es podia jugar al Crazy Climber de la 8 bits de sobretaula de Nintendo.
Per l'interès que té la diferència del seu aspecte gràfic amb els altres que hem vist, comparteixo també el vídeo de la versió de l'Arcadia 2001, com podem veure molt rudimentària.
Tornant al tema, en realitat l'única versió domèstica occidental va ser la de l'Atari 2600. La resta, només al Japó, incloent-hi la de la WonderSwan (1999), la del recopilatori de clàssics arcade Oretachi Gessen Zoku Sono per a la Playstation 2 (2005), la de la Consola Virtual de la Wii (2010) i la de la Playstation 4 (2014).
Poso un vídeo de la versió de WonderSwan perquè m'ha semblat interessant, i alhora lògic i ben pensat, que per tal de jugar al Crazy Climber de la portàtil s'hagués de posar en vertical.
En qualsevol cas podem veure que aquell joc va tenir un cert èxit, si bé poca distribució a Occident, i la gent de Nichibutsu s'ho va prendre amb calma a l'hora de treure'n una seqüela.
Es tractava del Crazy Climber 2, que el 1988 va sortir per a les recreatives japoneses i l'esmentat X68000 de Sharp. Aquest títol, que representava una clara millora de l'original en l'aspecte tècnic, però mantenia la jugabilitat amb pocs canvis -el més destacat, que hi havia 6 edificis i en completar l'últim el joc s'acabava-, no va tenir cap versió fora del Japó.
No n'he trobat cap vídeo sense narració, però aquest és el Hyper Crazy Climber, una mena de remake que va sortir el 1996 en exclusiva per a les Playstation japoneses i el 2014 també per a la Playstation 3 en format digital.
L'any 2000 va sortir, per a la Playstation japonesa i aquest cop sense cap més versió ni rellançament, el Crazy Climber 2000, que tornava als escenaris urbans de la primera i la segona entregues, però aquest cop afegint polígons.
A Youtube només n'hi havia un vídeo amb gameplay i no es podia compartir, així que he triat aquest, del vídeo de presentació, on es poden veure les Torres Bessones del World Trade Center de Nova York, que desapareixerien tràgicament, com tots sabem, l'any següent.
Del Crazy Climber Wii, també inèdit a Occident, ja en vaig parlar en una entrada dedicada en exclusiva, però vam quedar que no quedava clar si era gaire bo, i potser aquest va ser un dels motius que es quedés al Japó. Ara bé, després de repassar els jocs de la saga i veure que ben poques versions es va poder gaudir fora del seu país d'origen (de moment només la de l'Atari 2600 del primer joc), ja no sé què pensar.
El que sí que va arribar, el 2011, va ser el Crazy Climber en versió Android, del qual tampoc no és que es trobin gaires anàlisis, per no dir que l'única cosa semblant que jo he trobat és la puntuació dels usuaris a la botiga de Google.
Així, doncs, hem repassat la història d'un videojoc que potser no ha tingut mai una distribució gaire espectacular, i del qual sens dubte podem gaudir -tant en la versió original com en seqüeles i remakes- en consoles d'importació o en última instància emuladors, però que és un petit clàssic de ple dret perquè al llarg de 35 anys ha anat fent aparició, d'una manera o una altra, al món dels videojocs.
