Videojocs i animació: Doug

Jo de petit mirava la tele molt, com tothom, i tenia les meves sèries preferides i d'altres que potser no ho eren tant, però que mirava amb freqüència. D'altres m'agradaven en la seva justa mesura i les veia amb un nivell de compromís inferior, i en aquest grup n'hi ha una que la Wikipedia ens diu que va tenir 117 episodis repartits en 7 temporades de 1991 a 1994 i de 1996 a 1999, i que va emetre als Estats Units la cadena Nickelodeon, però que jo vaig veure en català, al Super 3, on es va emetre des del 8 de gener de 1995, com em confirmava a Twitter en Xerinola.

Doug és una sitcom animada -almenys així és com es descriu a l'esmentada enciclopèdia online gratuïta- que protagonitza un nano d'11 anys, el Doug del títol, de cognom Funnie, i on veiem la seva vida quotidiana entre casa i l'institut.

Ens explica el seu dia a dia barrejant fets reals amb altres d'imaginaris, i toca temes habituals en aquest tipus d'ambientacions com ara les relacions sentimentals, la relació amb els companys, l'autoestima, l'assetjament escolar, etc. Tot plegat basant-se en les experiències personals del seu creador, Jim Jinkins, que va intentar donar-li vida com a col·lecció de llibres infantils, sense èxit, fins que a la tele li van fer cas i es va convertir en aquesta sèrie que va tenir molt d'èxit, amb una bona colla de premis i nominacions, es va passar múltiples vegades i va tenir també el seu musical i un llargmetratge que servia com a tancament de la història.   

Però això no és Cementiri de Pneumàtics, sinó 3 Botons i START, i aquí parlem de videojocs, així que si escric aquesta entrada és perquè se'n va fer un videojoc, anomenat Disney's Doug: Doug's Big Game, que va sortir l'any 2000 en exclusiva per a la Game Boy Color als Estats Units i el 2001 a Europa.

Desenvolupat per ImaginEngine (companyia que el 2003 es fusionaria amb Digital Eclipse i esdevindria Backbone Entertainment, responsable de rellançar clàssics en plataformes modernes), i amb el paraigua de Disney, que havia adquirit la productora original, Jumbo Pictures, i havia fet possible la segona tongada d'episodis, es tracta d'una aventura en què en Doug va a la recerca de la noia que li agrada, la Patti Mayonnaise, que ha desaparegut.

Com podem veure al vídeo, és una aventura amb càmera semizenital en què anem, acompanyats pel nostre gos, parlant amb personatges per obtenir pistes i resolent trencaclosques, i també hi ha segments en què fem d'Home Guatlla, el superheroi imaginari que el protagonista s'imagina que és, i que donen una mica d'acció al joc, en forma de shoot'em up.

No hi ha gaires ressenyes d'aquest joc, però sembla que no és gaire bo, amb un nivell de dificultat excessivament baix i unes tasques en forma d'encàrrecs per part dels NPC que es fan avorrides. Jo no hi he jugat mai, amb prou feines he sabut fa poc que existia aquest videojoc, i vosaltres?

 

 

Videojocs i animació: Tangled

Els clàssics animats de Disney són prou coneguts per tothom, i malgrat que ara es perceben clarament com a obsolets els missatges que transmeten -sobretot pel que fa a les relacions sentimentals-, el cert és que són estimats. Però van tenir també una època de llançaments mediocres, de la qual es van començar a recuperar a finals de la dècada dels 2000. 

El 2010, però, arribava el 50è clàssic, un film que mostrava clarament que la tendència a l'alça era ferma, i des de llavors hem vist molt bones pel·lícules animades amb el segell de la companyia d'en Mickey Mouse. I, com que també se'n va fer un videojoc, li dedico aquesta entrada d'una secció veteraníssima del blog, però encara viva.

Tangled, del que com podeu veure he posat la portada estatunidenca, va tenir un nom o un altre segons el país de la Unió Europea on va sortir, i d'acord amb el títol amb què es va estrenar el film en aquell territori, com per exemple Enredados a l'estat espanyol, o Raiponce al francès. 

Doncs bé, va sortir per a PC, Nintendo DS i Wii, que com ja sabeu va ser una consola que va tenir un èxit gairebé sense precedents, era la consola que va recuperar els anomenats casuals i, tal com va passar amb la PlayStation 2, tenia tantíssims jocs al seu catàleg que per força també havia de tenir brossa a cabassos (i el mateix podem dir de la DS, una bomba de portàtil que tenia tothom). Si a això li sumem que els videojocs basats en pel·lícules no acostumen a ser gaire bons, us podeu imaginar que aquest també va ser... doncs no, per una vegada sembla que va sortir millor!

Com es pot veure, és un joc de plataformes i trencaclosques que demana la col·laboració dels dos personatges principals, la Rapunzel i en Flynn, cosa que permet jugar-hi de manera cooperativa amb una altra persona, però si hi juguem sols -no m'agrada gens quan hi ha jocs que no tenen opció per a un sol jugador, o aquesta és una experiència realment pobra- anem alternant entre un personatge i l'altre sense problemes.

Com a la pel·lícula, tots dos tenen habilitats pròpies: en el cas de la protagonista -perquè, per molt que Disney insistís en canviar-li el nom inicial de Rapunzel a Embolicats (així és com es diu en català tot i no existir-ne versió doblada, perquè sí que hi ha algun conte il·lustrat oficial) amb la polèmica intenció d'atraure públic també masculí, la protagonista és ella-, els seus llarguíssims cabells guareixen, serveixen per gronxar-se i arribar a llocs altrament inaccessibles, i també pot estabornir enemics amb una paella, mentre que en Flynn els incapacita amb un sabre.

Ja per anar acabant, aquí tenim la versió per a la Nintendo DS, clarament diferent i enfocada a aprofitar la tactilitat de la seva pantalla inferior, que era el seu gran atractiu, com a la Wii ho era el control per moviment. També és veritat que això fa que el Tangled de la DS sigui més aviat un recull de minijocs connectats per diàlegs en pantalles estàtiques. Val a dir que té un to notablement més infantil, si bé el de Wii va adreçat també al públic més jove, però no d'una manera tan exagerada.

En cap dels dos casos no veiem notasses per part de la crítica, de fet no se'n troben gaires notes, però en el de la DS són inferiors, i havent fet una ullada a les dues versions no és cap sorpresa que sigui així: simple, repetitiu, amb pantalles de càrrega absurdes, sense rejugabilitat, amb una música gens memorable... 

A la versió de la Wii, en canvi, se li va aplaudir un sistema de control que responia bé, la possibilitat de cooperar amb un segon jugador i el fet que després de la història s'hi pogués tornar a jugar per trobar col·leccionables i secrets, a més que es tracta del que es coneix com a tie-in, un producte complementari que no segueix fil per randa la trama de l'original en què es basa i, per tant, pot sorprendre amb alguna cosa.

I això és tot. Heu jugat a aquest joc? Segurament no, ja us dic ara que jo no, ni tinc gaire intenció de fer-ho llevat que la meva filla es faci superfan de la Rapunzel i trobi el joc per a la Wii a un màxim de 5 euros per alguna banda. Tot pot ser.

 

 

 

Videojocs i animació: A Bug's Life

L'última entrada que vaig publicar d'aquesta secció, dedicada a repassar els videojocs que s'han fet basant-se en dibuixos animats, siguin en format sèrie o pel·lícula, va tenir com a protagonista un film de Pixar, Buscant en Nemo.

I avui, havent passat prou temps i prou entrades d'altres seccions pel mig com per repetir, parlo un altre cop de videojocs basats en animació i repetim Pixar, en aquest cop amb la segona pel·lícula de l'estudi. 

A Bug's Life (1998) no va tenir mala acollida com a pel·lícula, però tot i així no se sol citar gaire quan es parla de Pixar, probablement perquè el llistó en general és alt i la superen diverses altres produccions. 

L'hauré de tornar a veure algun dia, perquè no me'n recordo gens, també la seva "rival" FormigueZ (aquesta sí que es va doblar al català), de Dreamworks, que es va estrenar el mateix any, però el que de moment he trobat és que se'n va fer un videojoc. 

En vèiem la versió per a Nintendo 64, un plataformes 3D que ens posa a la pell de la formiga Filk i que segueix la història del llargmetratge en cinc zones dividides en tres parts cadascuna. Cal que arribem a la sortida, aconseguim un objectiu o derrotem un enemic final, i les nostres armes seran uns fruits que llançarem als enemics, mentre que hi ha elements de l'entorn que ens ajudaran d'una manera o una altra, per exemple ajudant-nos a arribar a llocs altrament inaccessibles o permetent que recuperem vida.

 

En van sortir més versions. De fet, la de la Nintendo 64, desenvolupada per Traveller's Tales, és de 1999, mentre que les primeres que van sortir van ser les de la PlayStation i PC, el 1998, desenvolupades per Psygnosis. La de la consola de Sony, per cert, va ser l'única que va sortir al Japó, amb llançament l'octubre de 1999.

 

 

Aquelles eren en 3D i similars a la de l'última consola de sobretaula de Nintendo amb suport cartutx, però vull mostrat també la versió més diferent de totes, per força, que és la de la Game Boy Color (1998 als Estats  Units, 1999 a Europa, on totes les versions van arribar aquell any), de Tiertex Design Studios, que com es pot veure és un plataformes bidimensional clàssic.

 

Malauradament cap de les versions va tenir bona acollida i va ser considerat el típic joc basat en la pel·lícula de moda i pensat per fer caixa i com a producte promocional que es vendria sol. Pel que sembla, no hi havia gaires queixes pel que fa als gràfics, però sí en l'aspecte de la jugabilitat i els controls, considerats lents i incòmodes. 

 

Això va provocar unes notes que van des del suspens fins al Bé, entès com la nota que gira al voltant del 6. El de la Game Boy Color, per altra banda, va ser titllat de repetitiu i excessivament curt, i en qüestió de notes va tenir una sort similar.

Videojocs i animació: Buscant en Nemo

Avui, en aquesta secció, toca parlar d'un dels grans clàssics de Pixar, amb una seqüela excel·lent de la qual vaig parlar fa temps, perquè es va estrenar el 2003, una època en què encara era molt habitual que es fessin videojocs basats en pel·lícules o, com a mínim, pensats per a fer-los d'acompanyament o tie-in.

Resulta que no era conscient, fins fa poc, que existien videojocs de Buscant en Nemo, i la veritat és que ho he descobert tot fent cerques de videojocs de segona mà. Per tant, vegem com és la seva adaptació electrònica en aquesta entrada que, com és habitual en aquest blog, redacto a mesura que jo mateix m'informo del tema en qüestió.

Llançat el mateix 2003, el Finding Nemo va sortir per a diversos sistemes als tres territoris principals. Curiosament, però, mentre que la portada americana i la japonesa tenien aquesta imatge, que transmet el to aventurer i infantil de la pel·lícula, a Europa se'n va triar una altra.

 
Com podem veure, en territori PAL es va optar per reproduir un dels moments de tensió i perill del film.

Això passava en tots els sistemes que van rebre el videojoc, que van ser la Xbox (no pas al Japó, però), la GameCube, la PlayStation 2, la Game Boy Advance i els ordinadors. Però vegem com és:



Aquí el teníem en moviment per a les consoles de sobretaula, que més o menys oferien el mateix producte segons les capacitats tècniques de cadascuna i que desenvolupava Traveller's Tales.

El videojoc repassa els moments essencials de la pel·lícula, tot controlant en Nemo, en Marlin o la Dory, i hi trobem escenes animades i amb les veus dels actors i les actrius que havien posat les veus a la pel·lícula, però va ser criticat, entre altres coses, per una dificultat frustrant en segons quins nivells.



La versió de la Game Boy Advance, com acostuma a passar, és diferent, no només per motius tecnològics i perquè té un desenvolupador diferent (Vicarious Visions), sinó també perquè té unes pantalles alternatives. Ja se sap que els títols basats en franquícies populars se solen vendre bé, independentment de la seva qualitat, però segons la Wikipedia aquest títol va ser el 10è més venut als Estats Units entre 2000 i 2006 pel que fa a consoles portàtils, de manera que alguna cosa bona devia tenir aquesta versió.

Això també devia influir en què el 2004 sortís una seqüela en exclusiva per a la portàtil de Nintendo, aquesta vegada creada per Naltron i sense discrepàncies pel que fa a caràtules, amb el títol de Finding Nemo: The Continuing Adventures.



En aquest cas se'ns convidava a ajudar a escapar els peixos de la peixera del dentista de la pel·lícula tot superant minijocs, i al final esquivar els perills del carrer per tal d'arribar al mar.



Acabem amb aquest tràiler, que és el del tercer joc d'en Nemo que va sortir, també de Naltron. Es tractava del Finding Nemo: Escape to the Big Blue, que va sortir el 2006 per a la Nintendo DS, però que el 2012 es va rellançar en una edició especial i aquest cop també en va sortir una versió per a la Nintendo 3DS, aprofitant l'estrena de la versió 3D de la pel·lícula als cinemes.

Al final era el mateix concepte que en el cas del The Continuing Adventures, un seguit de minijocs i l'objectiu d'ajudar els peixos del dentista a arribar al mar. Tanmateix, és curiós que es tragués tant de suc d'aquell film, però alhora és comprensible, atès que és una de les produccions més estimades de la col·laboració entre Disney i Pixar.

Videojocs i animació: Droopy

Els dibuixos d'en Tex Avery ens han acompanyat tota la vida, a nosaltres i a diverses generacions, i encara que hagin cedit el protagonisme a productes més moderns i amb un màrqueting més poderós, sempre és agradable deixar-se envair per la nostàlgia i gaudir d'aquell humor senzill que de tant en tant podem caçar a la televisió, sense esperar-nos-ho, en diumenges o festius de llargues sobretaules, tot canviant de canal d'esma.

Una desgana comparable a aquella de la qual fa gala en Droopy, un personatge nascut en un curt de 1943 i que és un gos de galtes i parpelles caigudes, de caminar lent, inexpressiu i una mandra encomanadissa, però que quan cal treu el geni i té una força extraordinària. 

Curiosament, al principi el seu nom oficial era Happy Hound, segurament feliç en el sentit que tot se li'n fot, però no es va esmentar, i el 1949 ja va protagonitzar un curt amb el seu nom definitiu, Señor Droopy. Els personatges secundaris que trobem a la seva sèrie són, per exemple, un llop alt i prim, un buldog Spike (després rebatejat com a Butch) o la Red, la pèl-roja del mític curt en què precisament el llop xiulava i embogia en veure-la.

El 1958 Metro-Goldwyn-Mayer tancava el seu departament de dibuixos animats, de manera que s'acabava la sèrie d'en Droopy, però el 1980 Filmation el recuperava per a nous curts dins el programa d'en Tom i en Jerry, i a aquests personatges ha estat associat des de llavors, i fins i tot apareix en llargmetratges dels cèlebres gat i ratolí. També és el motiu que a l'Spike se'l rebategés com a Butch, perquè a Tom i Jerry ja sortia un gos així i es deia Spike.

Però és clar, això és un blog sobre videojocs, de manera que ja podeu endevinar que si parlo d'aquest personatge és perquè també se l'ha pogut veure en aquest mitjà d'entreteniment. Malauradament, com que tampoc és el personatge més popular o l'èxit més espectacular de la història dels dibuixos animats, no hi ha tingut gaire presència, i concretament només una, que és la que veiem a la imatge.

Es tracta del Droopy's Tennis Open, un joc que va sortir per a la Game Boy Advance el 2002 amb desenvolupament de Bit Managers, la companyia barcelonina que també va ser responsable de diversos videojocs d'en Tintín o els Barrufets. Poca broma.

Evidentment és un joc de tennis, que pel seu origen només va sortir als Estats Units i Europa, on podem controlar-los tant a ell com als personatges que esmentava al principi, clàssics de les seves aventures.

Com que no n'hi ha gaire informació, mirant vídeos he vist que com a mínim surten, a banda d'en Droopy, el llop (ara McWolf), una nova versió de la Red anomenada Bubbles Vavoom i l'Spike/Butch, i també que hi ha diverses modalitats de joc, com l'arcade, el partit ràpid i el torneig. En una descripció he trobat que hi havia 6 personatges en total, però no sé quins són.

No sé si el joc és gaire bo, però a les opcions, que ofereixen diverses possibilitats, es pot triar entre una jugabilitat clàssica i una anomenada cartoon, que aporta objectes de tota mena per tal d'afectar el desenvolupament normal del partit, com ara bombes, raquetes-martell o múltiples pilotes, entre moltes altres coses.

El cert és que sembla força divertit, prou rejugable i té bons gràfics, però no devia tenir una distribució gaire bona i, per tant, tampoc no és gaire conegut. Em té encuriosit.


 

Videojocs i animació: Pingu

Si sou més o menys de la meva generació, la nascuda als 80 i amb la infantesa repartida entre els anys 80 i els 90, segurament recordareu la sèrie animada -però no de dibuixos, sinó de plastilina- amb la tècnica de l'stop-motion que presentava una família de pingüins i que va tenir diverses encarnacions entre 1986 i 2000. Curiosament, a l'octubre d'aquest 2017 comença una nova sèrie, feta per ordinador, al Japó.

Però l'original era una producció britanicosuïssa magnífica, que ens mantenia enganxats a la pantalla malgrat que els seus personatges, liderats pel "nen" protagonista, en Pingu, parlaven un idioma incomprensible que alguns especulàvem amb què podria ser rus, i que resulta que era inventat. I, de tota manera, es feia servir poc, confiant en l'humor universal i la cultura general per tal de transmetre les històries.

En fi, l'altre dia remenava digitalment a eBay i vaig veure que hi havia un venedor japonès que oferia un videojoc basat en Pingu, i naturalment vaig pensar que era hora de dedicar una entrada als videojocs del simpàtic pingüí. 

El primer, de 1993, sembla que va ser aquest, l'exclusivament japonès Pingu - Sekai de ichiban genki na pengin, que es podria traduir més o menys com a "Pingu: el pingüí més alegre [o sa, o eixerit] del món". 

Naturalment es tracta d'un joc de la Game Boy, i com podem veure al vídeo es va representar d'una manera molt encertada la manera de parlar dels personatges. La melodia d'entrada de la sèrie també hi és, i ens toca la fibra nostàlgica. 

Ignoro si és gaire interessant, però queda clar que està format per diversos minijocs que aprofiten el curt però entranyable repartiment de Pingu i alhora l'entorn polar en què viuen tots els personatges -per cert, sabíeu que el germà petit d'en Pingu... era una nena i es deia Pinga? Jo no!-, com ara jugar a hoquei, pescar o saltar pels trossos de gel.

El següent de què he trobat constància és de 1997 i va sortir per a PC. Amb el títol de Pingu: A Barrel of Fun!, i produït per BBC Multimedia, aquest cop sí que era un joc de caràcter molt marcadament infantil.

Segons la font que consultem pot ser que sigui de 1998 o de 1999, però en tot cas el Pingu and Friends va ser un altre títol de BBC Multimedia i també estava format per minijocs, en l'exemple del vídeo una simpàtica adaptació del popular joc de memòria, que tant agrada als nens petits des que -ben aviat, per cert- comencen a tenir-hi traça.

D'aquest ens hem de conformar amb un anunci, però a Youtube també hi ha una sèrie de vídeos que li dedica el típic narrador pesat i cridaner, per tant m'he estimat més posar això.

Es tracta del Fun! Fun! Pingu, que va sortir al novembre de 1999 per a la PlayStation només al Japó. No s'allunya gaire de la fórmula vista als ordinadors i, en certa manera, de la Game Boy: es tracta de trobar objectes que ens permetran jugar a minijocs.  

Ens n'anem al 2008, i altre cop només al Japó, on queda clar que hi havia una petita febre amb la sèrie, perquè toca parlar del Pingu no waku waku carnival, de la Nintendo DS i publicat per Square Enix. La composició, la de sempre: minijocs, connectats per petites missions.

Hem vist, doncs, els videojocs que s'han fet d'en Pingu. No en són gaires, ni n'hi ha gaire informació -fins i tot pot ser que n'existeixi algun altre i no l'hagi trobat-, però són la prova que la sèrie va transcendir la televisió, i s'ho mereix.

Videojocs i animació: Woody Woodpecker

És un dels personatges d'animació més recognoscibles, sense ser de primera línia com els de Disney i Warner Bros., i sens dubte cada cop se l'associa menys amb el seu format original, no només per l'enorme competència que té en aquest sector, sinó també perquè no ha estat, ni de bon tros, tan prolífic com altres personatges.

En qualsevol cas en Woody Woodpecker és un personatge popular, no és casualitat que també sigui la mascota de Port Aventura, i només cal veure'n la imatge perquè qualsevol en digui el nom, segurament en castellà. 

Nascut el 1940 als estudis Walter Lantz, que van desaparèixer el 1972 i que el van tenir a ell com a únic gran èxit, en Woody va tenir com a pares el mateix Lantz i en Ben Hardaway, que havien treballat a Warner Bros. i havien col·laborat en la creació, sense anar més lluny, d'en Bugs Bunny. 

Com marcava la tradició d'aquelles dècades, el pícid apareixeria en diversos curts -es veu que més llargs que els de la competència- dissenyats per al cinema, però va deixar de fer-ho el 1972 quan van tancar els esmentats estudis. Després va quedar relegat als passis d'episodis ja vistos durant molts anys, amb ocasionalíssimes aparicions especials com la de Qui ha enredat en Roger Rabbit? (1988), i no tornaria a tenir una sèrie fins que no va arribar The New Woody Woodpecker Show (1999-2002).

Amb tot el marxandatge que se li suposa, en Woody Woodpecker també va tenir videojocs, però no gaires. El primer, de 1995, va ser aquest Férias Frustradas do Pica-Pau, un títol exclusiu de les Mega Drive (al vídeo) i Master System brasileres, creat en aquella feliç anomalia del mercat dels videojocs que fa que al país més gran de Sud-Amèrica encara es fabriquin i venguin aquestes consoles dels 80-90, i se'n facin jocs nous. 

Però internacionalment no el vam veure fins al 2000, amb aquest clon dels Mario Kart que porta el títol de Woody Woodpecker Racing i que va sortir per a la PlayStation (al vídeo), la GameBoy Color i PC. No va tenir gaire bona acollida, però. 

L'any següent va arribar el primer joc occidental que seria de plataformes, el Woody Woodpecker: Escape from Buzz Buzzard Park, que ja va agradar més. Va sortir per a PC (al vídeo), GameBoy Color i PlayStation 2.

Finalment, aquella saga coneguda com a Crazy Castle, en què sobretot a la GameBoy però també algun cop a la NES vèiem un ball de protagonistes segons si era la versió japonesa (normalment en Mickey Mouse), l'americana (normalment en Bugs Bunny) o l'europea (aquí hi va haver de tot, incloent-hi en Garfield o l'Hugo), va acabar -almenys en consola- el 2002-2003 amb el Woody Woodpecker: Crazy Castle 5 de la GameBoy Advance, aquest cop, igual que els dos immediatament anteriors, amb coincidència de les 3 regions. 

Com podem veure, el pas d'en Woody Woodpecker pels videojocs ha estat força breu, però tampoc no està malament. Sense ser un dels personatges més importants de la història de l'animació ha deixat la seva empremta, una rialla marca de la casa i una melodia que ens duu a l'era clàssica dels dibuixos animats. Qui sap si se'n faran més videojocs, ara que el 2017 ens oferirà una pel·lícula del ressuscitat personatge.

Videojocs i animació: Zillion

Potser ja ho sabeu, potser no us hi heu fixat, però en aquest blog hi ha dues seccions de noms molt similars. Una és la de Videojocs i animació, en què parlo de dibuixos animats que han estat adaptats a videojocs, i l'altra és Videojocs animats, que està dedicada a les adaptacions animades que es fan dels videojocs. 

He trobat un cas, però, en què no és tan fàcil veure si es tracta d'una cosa o de l'altra, però com que m'he de mullar i tampoc no vull crear una secció expressament per a aquest cas, em decanto per la primera opció.

Es tracta de Zillion, o Akai Kôdan Zillion, una sèrie animada japonesa que es va emetre el 1987 en només 31 episodis i que signava la mítica Tatsunoko Production, uns estudis que a molts videojugadors ens sonen pel genial joc de lluita de la Wii Tatsunoko vs. Capcom, però que el Japó són una llegenda per moltíssimes produccions i que després van tenir una escissió coneguda com a I.G Tatsunoko, finalment Production I.G, responsable de coses com la franquícia Ghost in the Shell, per exemple. 

El que vull dir és que els creadors d'aquesta sèrie no eren pas uns arreplegats, però com passa moltes vegades la sèrie malgrat tot no és recordada per tothom com una de les obres cabdals de l'animació japonesa. Ara bé, tot i que als Estats Units va fer llufa, amb només els 5 primers episodis, també he trobat informacions que se va arribar a emetre a l'estat espanyol, el Brasil i Polònia.

Aquest era el primer episodi sencer, en japonès amb subtítols en anglès, d'aquesta història tan vuitantera -la música és deliciosa-, ambientada al planeta Maris l'any 2387 i protagonitzada per tres adolescents que han d'enfrontar-se a una raça que vol eliminar tots els humans i substituir-los. 

Ho fan armats amb unes curioses pistoles que s'assemblen terriblement a la Light Phaser de la Master System, com ja vaig esmentar breument fa 5 anys en parlar de la pistola de la Master System. I no és casualitat: la pistola de la 8 bits de sobretaula de Sega, curiosament no llançada mai al Japó, va sortir als Estats Units el 1986 i a Europa el 1987, i la sèrie va venir després. A més, no només hi estava ficada la Tatsunoko, sinó també Sega, que això no ho havia dit. 

Aquests fets, però, són objecte de debat, perquè en algunes bandes diuen que l'anime va agafar el disseny de la Light Phaser per a la pistola i en d'altres s'assegura que tot plegat té l'origen en una pistola de llum que es va comercialitzar com a joguina a principis dels anys 90, i que per a explotar-la es va fer l'anime. 

Sembla que, sigui com sigui, més endavant el disseny de les pistoles de Zillion va canviar, i també ho van fer les de joguina, que per cert diuen que Tectoy va portar al Brasil, cosa que seria l'inici de les fructíferes relacions amb Sega que culminarien amb les curioses versions brasileres de les seves consoles i fins i tot les conversions a la Master System de títols que a la resta de països no van sortir mai per a aquesta consola.

Tota aquesta sinergia fa que no sigui estrany que el mateix 1987 sortís per a la Master System l'adaptació a videojoc d'aquella sèrie, amb el nom de Zillion i les plataformes d'acció com a gènere. Com es pot veure al vídeo, o més aviat sentir, la música hi tornava.

A banda d'això es veu que era un títol molt complet, llarg, profund i divertidíssim, de manera que si mai el trobeu agafeu-lo. No s'hi fa servir, curiosament, la Light Phaser. 

Tampoc a la seqüela, el Zillion II: The Tri-Formation Cycle, que va sortir al Japó al desembre de 1987 i a Occident ja el 1988 i que igual que la primera part té molt bon aspecte, però aquest cop amb un ritme de joc més elevat. 

Si us heu saltat aquest vídeo torneu enrere i abans que passin 30 segons veureu una altra connexió entre Sega i la sèrie, i és que l'Opa-Opa, el robot amb forma d'ou alat que protagonitza els Fantasy Zone i que per a alguns és la primera mascota de Sega, hi apareix fent un petit paper. 

Al debat sobre l'origen de les pistoles s'hi afegeixen les teories sobre que els Fantasy Zone eren spin-offs d'aquesta sèrie, però aquestes s'acaben ràpid: el primer Fantasy Zone és de 1986 i, la sèrie, de l'any següent. 

Suposo que després d'això ja enteneu per què dubtava de la secció en què havia de parlar d'aquests videojocs: no queda immediatament clar què va ser primer, són coses gairebé simultànies, Sega recolzava la sèrie i hi apareixia un personatge que havia debutat l'any abans. Déu n'hi do.

Videojocs i animació: Goofy

Havent repassat la presència als videojocs d'en Mickey i en Donald, tard o d'hora havia de dedicar-li una entrada al que sens dubte és el tercer de la trinitat de Disney, en Goofy, un gos antropomòrfic i bon amic del ratolí i l'ànec que va tenir la seva primera aparició el 1932 al curt Mickey's Revue, el 41è dels que formen part d'aquells dibuixos animats històrics iniciats el 1928 amb Steamboat Willie. 

Retratat habitualment com un babau i un pocatraça, al contrari que els seus amics ell sí que és pare (d'en Max Goof, des de 1992), però també vidu, una característica tràgica recurrent als llargmetrages de Disney però sorprenent en aquesta mena de personatge.

Igual que en Mickey, va aparèixer en desenes de curts animats, i després es va independitzar, però havent provat diverses encarnacions va quedar relegat a breus aparicions o cameos en diversos productes a partir de la segona meitat dels anys 60. No va ser fins el 1990 que va protagonitzar la seva època més gloriosa amb la sèrie de televisió Goof Troop, que va durar fins el 1995. I bé, tot i que no té la importància ni la influència d'en Mickey o en Donald també ha aparegut en una colla de videojocs.

La primera aparició d'en Goofy en píxels es va produir el 1988 al Matterhorn Screamer, per a Commodore 64 i Apple II, un plataformes senzillet però propi de l'època i sobretot les plataformes a què se l'havia destinat.

El 1990 arribava el títol infantil Goofy's Railway Express, per a Atari ST, Amiga, Commodore 64 i MS-DOS, en què es convidava els més menuts a reaccionar a formes i colors per tal d'aconseguir que el tren anés on havia d'anar i recollís els personatges que esperaven a les estacions. 

Segurament el més famós dels videojocs d'en Goofy és, però, el Goof Troop, basat evidentment en la sèrie de televisió que esmentava més amunt, que va aparèixer el juliol de 1993 per a la Super Nintendo. Amb el segell de Capcom, com a curiositat històrica val la pena destacar que va ser dissenyat per un tal Shinji Mikami, creador de les sagues Resident Evil i Dino Crisis, "petites" contribucions a la història dels videojocs.

Com podem veure, és un joc d'acció i aventures, i trencaclosques, en què podem controlar o bé en Goofy o bé el seu fill Max, i la modalitat de dos jugadors ens permet fer-ho alhora. Va ser criticat per un nivell de dificultat excessivament baix, però es considera un clàssic dels videojocs de Disney que en tots els altres aspectes val la pena provar.

Aquell mateix any, al setembre, sortia només per a les Mega Drive nord-americanes (per tant, Genesis) el Goofy's Hysterical History Tour, ja del gènere de les plataformes, en què se li encarregava recuperar peces robades d'un museu on treballava de conserge. No n'hi ha gaires crítiques, però les que hi ha consideren que els seus principals problemes són els controls i un desenvolupament repetitiu.

En el període 1998-2000, segons si parlem de recreativa, Nintendo 64, Playstation o Gameboy Color, a més del mercat concret, el tornaríem a veure com a personatge seleccionable al Magical Tetris Challenge, i també en companyia d'altres personatges sortia, entre 2002 i 2003, al Disney's Party, un videojoc d'estil joc de taula (com un Mario Party, vaja) per a Gameboy Advance i Gamecube, i el 2002 (2005 a Europa) al Disney Golf, on seria un dels 8 personatges seleccionables. 

També se'l podia controlar el 2007 al Disney Magicboard Online, un videojoc en línia de curses sobre monopatí volador que només es va llançar per a PC i a la Xina. El 2008, tant per a Wii com per a PS2, va sortir el Disney Th!nk Fast, un títol d'estil Trivia on també apareixia en Goofy. Entre 2003 i 2013 van estar oberts els servidors de l'MMORPG Toontown Online, en què no era un personatge jugable però sí que, juntament amb altres personatges de la factoria Disney, podíem trobar de tant en tant.

Retrocedim per tornar als jocs on ell era el protagonista: veient aquest vídeo hom pensaria que el Goofy's Fun House (Playstation, 2001) no és un bon joc, segurament és culpa de l'emulador, però el cas és que aquesta proposta d'exploració, recol·lecció d'objectes, visionat de curts clàssics d'en Goofy i minijocs va agradar molt, si ens refiem de les altes puntuacions que va obtenir.

També el 2001, però aquest cop per als PC d'Occident, es llançava el Disney's Extremely Goofy Skateboarding, que com diu el títol i es pot veure al vídeo és un videojoc per als aficionats més joves al monopatí.

Evidentment no pensava deixar sense esmentar la popularíssima saga d'RPG Kingdom Hearts, amb una forta presència de personatges Disney, que des de 2002 ha triomfat arreu del món i que té, entre les seves escenes més memorables, aquesta de l'aparent mort d'en Goofy que hem vist i que correspon al Kingdom Hearts II (Playstation 2, 2005, i com a Kingdom Hearts 2.5 HD Remix per a Playstation 3, el 2014). 

Com hem pogut veure, en Goofy ha protagonitzat uns quants videojocs, ha aparegut en d'altres de repartiment coral, i en d'altres ha fet papers molt més petits, entre els quals cal esmentar també cameos al Quackshot (Mega Drive, 1991), el Disney's Magical Quest Starring Mickey Mouse (Super Nintendo, 1992) o l'Epic Mickey (Wii, 2010), l'Epic Mickey 2: The Power of Two (Wii, Wii U, PS3, Xbox 360, PS Vita i PC, 2012) i l'Epic Mickey: Power of Illusion (Nintendo 3DS, 2012).

Videojocs i animació: Big Hero 6

La darrera pel·lícula de Disney, la més recent, vaja, ja deveu saber que és Big Hero 6, i mentre la mirava vaig pensar que tenint en compte les seves característiques no devia ser gaire difícil adaptar-la a videojoc. Efectivament no m'equivocava, tot i que m'ha sorprès veure que aquest cop s'ha fugit de fer un multiplataforma, com sí que ha estat el cas de moltes altres pel·lícules d'animació generada per ordinador per a tots els públics.

Estrictament sí que és un multiplataforma, però per ben poquet, perquè només està disponible per a Nintendo DS i 3DS. Vol dir, això, que aquest cop s'han concentrat en fer un bon producte, aprofitant al màxim les característiques de les consoles i respectant el consumidor? 

Si voleu veure'n una mostra, aquest vídeo conté la primera mitja hora del Big Hero 6: Battle in the Bay, que va sortir als Estats Units abans que la pel·lícula i no amaga que pertany al gènere dels beat'em up, un dels més veterans de la història dels videojocs, i trobo que és encertat en aquest cas.

Ara bé, es veu que la resposta a la pregunta que he formulat abans del vídeo és no. No, perquè tal com està fet ens trobem que els enemics només ens ataquen en espais amplis, sense esmerar-s'hi gaire, i a sobre els protagonistes són molt més poderosos que ells, de manera que la dificultat és excessivament baixa, i encara més quan ens adonem que tenim vides infinites. 

A més, té un desenvolupament repetitiu, no hi ha diversitat en el sistema de combat sigui quin sigui el personatge triat (i tenint habilitats diferents això és especialment greu), només hi ha 4 personatges jugables i en Baymax no n'és un (!!) els models dels enemics es repeteixen molt, les animacions no són del tot fluïdes, a la versió de la 3DS no es fa ús de les possibilitats de les 3D ni tan sols en la profunditat dels paisatges, i sembla que es pateix una mica en l'aspecte de les plataformes. Ni tan sols la banda sonora està gaire inspirada. En resum, l'enèsim videojoc basat en una pel·lícula que es fa de qualsevol manera per tal d'atraure el públic aprofitant el renom d'una franquícia. L'única cosa positiva, pel que sembla, és que argumentalment se situa després del film, de manera que com a mínim no és redundant. 

Fora de les consoles tenim el Big Hero 6: Bot Fight, per a dispositius mòbils. Amb més bona acollida, en aquest cas es tracta d'un trencaclosques que trasllada als combats els combos que anem fent amb figures compatibles, per tant en el fons és el sistema de joc de tants i tants títols que s'han vist a mòbils i tablets. 

Més interessant és, segurament, la presència d'en Baymax i en Hiro al Disney Infinity: Marvel Super Heroes (o Disney Infinity 2.0) per a Playstation 3, Playstation 4, Xbox 360, Xbox One, Wii U i PC. Encara que sigui perquè sí que hi podem controlar en Baymax!

Sèries i videojocs: The Ottifants

No és la primera vegada que em passa, però l'entrada d'avui és d'aquells casos que comencen pertanyent a una secció i s'acaben publicant en una altra. Em pensava que aquest joc era un petit clàssic (que també ho és), un d'aquells títols que tenia vistos dels catàlegs de les botigues, o dels mateixos prestatges dels comerços, quan era petit, però que mai no m'havien cridat l'atenció més enllà del nom.

De fet, hi vaig pensar fa poc, quan em va venir el títol al cap, i em sonava més aviat al nom d'una pel·lícula que no pas el d'un videojoc, però m'equivocava, perquè es va originar en base a uns dibuixos animats alemanys, i va ser després que va sortir el videojoc en exclusiva per a les consoles de Sega de l'època, el 1993, i per tant la Mega Drive, la Master System i la Game Gear.

The Ottifants, que excepcionalment va sortir només als mercats europeu i brasiler, era en realitat una creació del popular i veterà comediant Otto Waalkes, a qui se li va acudir la idea del nom en barrejar el seu propi nom amb el dels elefants. 

Encara que sembla que aquells dibuixos animats no van tenir gaire repercussió, i van durar ben poc, Sega va tenir una inspiració i va decidir fer-ne un videojoc amb la idea d'aconseguir un gran èxit al mercat alemany, i el va encarregar a una companyia anomenada Graftgold, que estava especialitzada en els microordinadors i més aviat en els 8 bits.

El videojoc que en va resultar és un plataformes 2D, típic d'aquells anys, en què controlem el petit Bruno, un ottifant amb una imaginació desbordant que a través d'escenaris plens de perills de tota mena viu una gran aventura amb l'objectiu de rescatar el seu pare, que uns alienígenes han segrestat.

Aquí en tenim una mostra, en un vídeo que ens permetria saber, encara que no ho digués, que es tracta d'un videojoc de la Mega Drive, tant pels colorits i detallats gràfics com pel seu característic so generat pel xip YM2612 de Yamaha. 

De la mateixa manera, és evident que aquest vídeo és de la versió de la Master System, i la de la Game Gear es pot considerar pràcticament idèntica, al cap i a la fi les consoles eren, tecnològicament parlant, gairebé iguals, els seus títols també i, en ambdós casos, es tracta de conversions de l'original de la Mega Drive.

Ara bé, de la versió original es diu que els seus controls eren molt imprecisos i el disseny de les pantalles força confús, problemes que juntament amb un desenvolupament repetitiu el converteixen en un títol més aviat mediocre, cosa que és una llàstima sobretot quan parlem d'un títol exclusivament europeu (encara que després arribés al Brasil per mitjans no oficials). 

Videojocs i animació: l'ànec Daffy

Fa molt de temps, durant el segon any del bloc, vaig dedicar un article als videojocs on apareixia l'ànec Donald, sens dubte l'ànec de dibuixos animats més conegut i popular de la història... amb el permís de l'ànec negre de la competència, en Daffy Duck, que homenatjaré avui amb la corresponent entrada.

Amb aquesta imatge tan representativa del seu caràcter (no ha estat mai pas l'ànima de la festa, com tampoc en Donald), en Daffy Duck va debutar el 1937 al curt d'en Porky Porky's Duck Hunt, i des de llavors és un dels personates més coneguts de la Warner Brothers i el meu preferit d'aquella factoria. 

Naturalment la seva imatge ha estat present, des de fa tantes dècades, no només en centenars de dibuixos animats, sinó també en productes de tota mena, entre els quals els videojocs. Com passa sempre en els casos de personatges que funcionen tant en solitari com en grup, n'hi ha que tenen en Daffy com a clar protagonista i d'altres en què és un membre més del repartiment. D'ell en companyia els vam veure fa temps en una entrada sobre els Looney Tunes, però en solitari són aquests.

El primer, d'evident caire educatiu, va ser el Daffy Duck, P.I.: The Case of the Missing Letters, de 1991 i per a PC, que anava adreçat, com és lògic, als més menuts de la casa.

Aquest, molt més conegut i el primer en videoconsoles pròpiament dites, és el Daffy Duck: The Marvin Missions i va sortir per a la Super Nintendo i la Gameboy entre 1993 i 1995, segons la versió i el territori. És probablement un dels videojocs més coneguts de la Warner i, pel que fa a la crítica, l'he vist molt dividida, per tant l'hauria de provar cadascú pel seu compte i emetre'n un veredicte.

El 1994 (1995 segons altres fonts) va aparèixer per a la Mega Drive (versió del vídeo, tot i que d'emulador) i la Master System el Daffy Duck in Hollywood, joc del qual no es troba gaire informació, sobretot perquè va ser exclusiu del territori PAL. 

Saltem uns anys i ens n'anem al 1999, any de llançament del Daffy Duck: Fowl Play, que va sortir per a la Gameboy Color i mantenia el gènere de les plataformes on s'havia establert, amb l'excepció del primer joc esmentat, l'ànec de la Warner.

L'any següent el personatge debutava a la Nintendo 64 a través del seu alter ego, en Duck Dodgers (clara paròdia d'en Buck Rogers), al Duck Dodgers starring Daffy Duck, basat en les aventures espacials en què en Daffy va conèixer el marcià Marvin. Un altre títol en què veiem força divisió dels analistes, però destaca almenys per ser el primer en 3D.

Passarien set anys fins que el tornaríem a veure, aquest cop a la Nintendo DS i amb l'últim videojoc en solitari que es coneix d'aquest personatge. Era el Looney Tunes: Duck Amuck i estava format per més de 50 minijocs que feien ús de les capacitats tàctils de la pantalla inferior de la portàtil.

Pel que fa al resultat obtingut, va tenir una acollida moderadament bona, res de l'altre món, però està basat en el curt Duck Amuck, de 1953, considerat el segon millor dibuix animat de la història. Poca broma.

Videojocs i animació: Com ensinistrar un drac

L'altre dia vaig anar a veure Com ensinistrar un drac 2 i opino, com la majoria dels que l'han vist, que és molt bona i clarament superior a la primera part, que no vaig veure al cine sinó a casa, anys després, perquè reconec que en el seu moment no em va cridar gens l'atenció.

I ara que les he vist totes dues i m'han agradat he pensat que segurament se n'havien fet videojocs. Si en parlo en aquest bloc és perquè, efectivament, n'hi ha.

El primer va sortir, naturalment, quan se'n va fer la primera part cinematogràfica, és a dir el 2010, i va tenir versions per a Playstation 3, Xbox 360, Wii i Nintendo DS.

En aquest cas el joc estava situat cronològicament un any després de la pel·lícula i ens convidava a celebrar torneigs de domadors de dracs, amb la possibilitat de crear i personalitzar el nostre propi drac i controlar o bé en Singlot o bé l'Astrid.

La versió de la Playstation 3 va ser la que va tenir les pitjors notes, principalment pels temps de càrrega, les pobres animacions, la repetició de les escasses línies d'interpretació gravades, els problemes amb els controls i sobretot la poca diversitat que representa, segons les crítiques, anar voltant pel paisatge per tal d'embarcar-se en combats on només cal que anem picant botons a la babalà. 

Excepcionalment, i per desgràcia sense que serveixi de precedent, la versió que més va agradar va ser la de la Nintendo DS, que era completament diferent. En aquest cas estem davant d'un RPG de combats de monstres per torns (un subgènere representat sobretot per la franquícia Pokémon) que espremia els gràfics i el so de la portàtil de doble pantalla i que, sí, tenia la dificultat ajustada per als més petits, però les versions de sobretaula també estaven pensades per a aquest públic i en canvi el resultat va ser molt pitjor. 

Ara bé, el How to train your dragon de la Nintendo DS no és un Pokémon, de fet queda força per sota, i val més que no n'esperem cap meravella.



El 2011 sortia un videojoc no només de Com ensinistrar un drac, sinó de diverses franquícies juntes. Era aquest Dreamworks Super Stars Kartz, un clon dels Mario Kart que unia personatges de Shrek, Madagascar, Monsters vs. Aliens i, naturalment, Com ensinistrar un drac, per a Xbox 360, Playstation 3, Wii, Nintendo DS i Nintendo 3DS.

Curiosament no se'n troba gairebé cap ressenya, fins al punt que m'he arribat a plantejar si realment va sortir a la venda (sí que ho va fer, es pot comprar en diversos llocs), però les poques que hi ha el titllen de mediocre en els millors casos.

Enguany, amb l'arribada de Com ensinistrar un drac 2, hem rebut el corresponent videojoc, que als Estats Units va sortir alhora que el film animat que aquí tot just s'ha estrenat ara, a l'agost. En aquest cas el How to train your dragon 2 ha arribat a Xbox 360, PS3, Wii, Wii U i Nintendo 3DS.

Però si el primer patia la síndrome dels videojocs mediocres basats en pel·lícules d'èxit, el cas del segon és encara pitjor, perquè parlem directament de notes d'insuficient o d'aprovat pelat en el millor dels casos. Argumentalment situat abans del segon film, aquest cop el videojoc també té a veure amb una competició basada en els dracs que el poblat dels víkings protagonistes tenen com a mascotes, però és un conjunt de minijocs en forma de torneigs que aviat són completats i amb la modalitat història totalment absent queda ben poca cosa a fer a banda de volar i gaudir amb la per altra banda aconseguida recreació de l'univers de les pel·lícules, i explorar tots els racons del paisatge per tal de trobar objectes.

Uns gràfics poc dignes de la tardor de la Xbox 360 i la Playstation 3, la càmera problemàtica, la poca profunditat del joc i el desaprofitament de les possibilitats que hi havia fan que el conjunt es consideri més aviat dolent, si ens hem de refiar de les poques ressenyes que se'n troben.

Videojocs i animació: Up

Hi ha una pel·lícula de Pixar que més o menys tothom té en gran estima, i que fins i tot va ser nominada a l'Oscar a la Millor Pel·lícula (general, no animada), cosa que abans només havia aconseguit Beauty and the Beast. 

Parlem d'Up, de 2009, un film especialment commovedor en els seus minuts inicials i que després baixa una mica el nivell (els primers minuts que esmento senzillament deixen el llistó massa alt), però ens ofereix una aventura original i divertida protagonitzada per un vell rondinaire i un nen que es fa amic seu, amb l'encant de les produccions de Disney Pixar.

La qüestió és que, com podeu veure, també se'n va fer un videojoc, que va sortir per a la Wii, Xbox 360, Playstation 2, Playstation 3, PSP, Nintendo DS i ordinadors.

Seguint l'argument de la pel·lícula, al videojoc d'Up controlem els personatges principals, que són el vell Carl Fredricksen i l'explorador infantil Russell, a més del gos Dug, i explorar els entorns de la pel·lícula, tant en solitari com amb un altre jugador.

Les notes que trobem de les anàlisis de les diverses versions d'aquest títol no són pas dolentes, tampoc exageradament bones, i coincideixen a considerar-lo força divertit per al públic a què va adreçat, que és l'infantil. El punt més negre potser és que la seva durada és més aviat escassa. 

Tanmateix, dels milers de videojocs basats en pel·lícules que hi deu haver, Up seria un dels recomanables si no s'espera que tingui, és clar, la qualitat del film en què es basa.

Videojocs i animació: L'Espantataurons

Fa uns dies vaig tornar a veure la pel·lícula d'animació L'Espantataurons (Shark Tale), de Dreamworks. Un simpàtic film d'animació generada per ordinador de 2004 protagonitzat per un peix molt ambiciós que esdevé, de la nit al dia i per un equívoc, l'heroi d'una ciutat submarina amb intel·ligents referències a la civilització humana occidental i especialment nord-americana. 

És un film que destaca, entre altres coses com ara una banda sonora plena d'artistes de primera, per la caracterització física d'alguns dels seus personatges basant-se en l'aspecte dels actors que els van posar les veus (Will Smith, Robert De Niro, Angelina Jolie, Renée Zellweger, Jack Black i fins i tot el director Martin Scorsese), i que en català es va mantenir amb l'ús dels actors de doblatge habituals d'aquestes estrelles, però no pas en castellà, on es va recórrer a la lamentable i habitual elecció de veus de "famosets" que a sobre no tenen gaire talent en el doblatge. En fi, que també se'n va fer un videojoc.

Un videojoc que es presentava amb aquest tràiler i que sortia per a la Xbox, la Gamecube, la Playstation 2 i també Windows, i on controlem l'Oscar, el protagonista, en 25 missions o minijocs que naveguen (mai més ben dit) per entorns vistos a la pel·lícula i també d'exclusius, i per diversos gèneres (lluita, curses, ball...) videojoquístics.

Si ens refiem de GameRankings, les notes de les 3 versions per a consoles de sobretaula van rebre notes molt similars, d'entre 67 i 68 sobre 100 (altres fonts consultades el situen per sobre del 70), amb la versió de la Gamecube un pèl per sobre de les altres dues, mentre que la d'ordinadors es queda en un 62. 

Pel que es pot llegir a les ressenyes no és pas un mal joc, i se'n celebren sobretot els gràfics i l'ambientació propera a la pel·lícula, però està clarament orientat al públic infantil i, com passa en aquests casos, no té gaire profunditat per als jugadors més grans.

Abans he dit "consoles de sobretaula" perquè també va sortir per a la Gameboy Advance, encara que per la naturalesa de la portàtil per força havia de ser diferent com a mínim en l'aspecte gràfic. No devia acabar de sortir bé, però, perquè va tenir notes sensiblement pitjors: poc rejugable, gràfics no gaire bons, dificultat excessivament baixa, mals controls i una curta durada són els motius argumentats en les poques ressenyes que n'he trobat.

En resum, sembla que les versions per a videoconsoles de sobretaula valen la pena, especialment en comparació amb el que acostuma a passar amb els videojocs que adapten pel·lícules (animades o no), però igual que el film em fa l'efecte que el joc no és gaire conegut.

 

Videojocs i animació: Frozen

Des que els videojocs són productes consumits per les masses els títols basats en pel·lícules, tant d'imatge real com animades, han estat freqüents, com també ha estat freqüent el fracàs de combinar aquests dos productes, especialment quan s'ha volgut aprofitar la popularitat d'una franquícia per a fer-ne jocs llançats amb presses i sense atenció al detall. 

Un dels problemes tradicionalment més habituals dels videojocs basats en pel·lícules és voler seguir la història fil per randa, de manera que s'elimina el factor sorpresa i s'obté un producte lineal, allunyat del que vol el públic actual. Per això és encertat, independentment de la qualitat final del videojoc, enfocar aquestes adaptacions d'una altra manera, com s'ha fet amb Frozen: el regne del gel, la darrera pel·lícula de Disney, que vaig ressenyar a Cementiri de Pneumàtics.

Disponible des de novembre d'aquest 2013 i només per a la Nintendo DS i la Nintendo 3DS, no ens trobem davant del típic videojoc en què controlem la protagonista i hem de fer el mateix que li vam veure fer a la pel·lícula, sinó que en aquest cas tenim una història alternativa, en teoria situada després dels esdeveniments del film, i protagonitzada per l'entranyable Olaf, l'homenet de gel que a Frozen esdevé un excel·lent personatge secundari.

El Frozen: Olaf's Quest, del qual s'ha fet tan poca publicitat que m'ha costat confirmar que existeix (per exemple no surt als catàlegs de les botigues, tot i que a la web de la filial espanyola de Nintendo sí que hi apareix), és un plataformes amb elements de trencaclosques on ajudarem l'Olaf a sortir de les perilloses situacions en què, per culpa del seu exagerat optimisme i la seva candidesa, es fica. 

En els textos en què se'l promociona es parla de 60 pantalles amb tota mena de reptes adaptats, això sí, al públic més jove, i on podrem fer ús de les "habilitats" del personatge, algunes de vistes a la més que notable pel·lícula com ara llançar parts del seu cos desmuntable, i d'altres de noves com agafar objectes llunyans amb el cap o atacar els enemics fent-se una bola de neu.

És difícil de dir si estem davant d'un bon videojoc, perquè no n'he trobat cap anàlisi professional, si bé n'hi ha una que aporta una mica més d'informació, com ara que les pantalles són més aviat curtes, però divertides, i que són rejugables atès que s'obté una puntuació per estrelles que depèn de si ens hem limitat a passar-nos-la o bé hem recollit tots els objectes que se'ns proposava trobar.

Els pocs comentaris del públic que he pogut veure també el deixen força bé, sempre tenint en compte que s'adreça al públic infantil, és clar. És probable que per als adolescents o adults que busquem plataformes meravellosos aquest no sigui el nostre producte, o potser sí, però si de cas quan baixi de preu o si l'hem de regalar a algun infant del nostre entorn i li demanem que ens el deixi provar.

Videojocs i animació: Mickey Mouse (segona part)

Com que aquesta setmana en Mickey Mouse ha fet 85 anys (no se li noten) i no podia deixar escapar l'ocasió de fer un petit homenatge a una de les icones més importants de la història de la Humanitat, perquè encara que sembli exagerat és així, l'altre dia vaig fer una primera entrada amb els videojocs de la mascota de Disney, però ja és hora de veure'n la segona, i aquí la tenim.

L'altre dia ens vam quedar a la primera meitat dels anys 90, i certament aquell primer període entre els 80 i la primera meitat dels 90 del segle passat va ser el millor pel que fa als videojocs d'en Mickey Mouse. El que veurem avui és una etapa no tan bona, amb l'excepció d'una saga que vaig deixar expressament per a aquesta segona i última entrada i que, de fet, també pertany a la primera meitat dels 90, com és The Magical Quest.

La saga començava el 1992-1993 amb el The Magical Quest Starring Mickey Mouse, per a la Super Nintendo, que qualsevol persona que conegui bé els videojocs protagonitzats per aquest personatge us citarà juntament amb la saga Illusion, que vam veure l'altre dia. 

El Magical Quest, tal com es coneix popularment, destaca pel sistema de vestits que porporcionen diferents habilitats a en Mickey i també per la seva alta qualitat gràfica, encara que se li va criticar la durada, excessivament curta, així com la facilitat amb què es podia acabar tenint en compte que les continuacions eren il·limitades. S'havia de convertir a la Mega Drive, per cert, però al final es va deixar córrer. El 2002, però, es va portar a la Gameboy Advance, encara que no va tenir una rebuda tan bona com l'original perquè tècnicament quedava una mica per sota.

La seva segona part, de 1994, va sortir també per a la Mega Drive (no pas a l'europea, per desgràcia). De fet, va ser l'única entrega de la saga que va trepitjar una consola de Sega. Aquest cop el joc era similar a l'anterior, però amb la possibilitat de controlar la Minnie (sembla que per primera vegada a la història) tant escollint-la en la modalitat d'un jugador com en col·laboració en la de dos jugadors simultanis.

Els seus problemes eren els mateixos que els del Magical Quest, i també se'n va fer un remake amb alguns afegits per a la Gameboy Advance, el 2003 i amb resultats semblants. Aquesta versió també va arribar a Europa.

El que no hi va arribar (sí en el remake de la Gameboy, el 2005), va ser el Disney's Magical Quest 3 Starring Mickey & Donald, de 1995, que en la mateixa línia canviava la Minnie per en Donald i oferia una mena de World of Illusion però per a la Super Nintendo, encara que aquesta vegada només al Japó.

Repassada la saga, que en conjunt no va tenir tant d'èxit com Illusion, fem un petit salt enrere per tal de veure un títol de 1994, el Mickey's Ultimate Challenge, que no hi tenia res a veure, més enllà del personatge, naturalment. 

Aquest títol pertany al gènere dels trencaclosques, estava adreçat al públic més jove i va sortir per a la Mega Drive, la Master System (que hi ha qui diu que va ser el darrer títol llançat per a la consola, però no és això el que vaig trobar jo quan vaig fer una entrada sobre el tema), la Game Gear, la Super Nintendo i la Gameboy. No és un títol gaire important, però és una llàstima que no passés dels Estats Units.

Ens n'hem d'anar a 1998-1999 per a tornar-lo a veure a Europa, amb el Magical Tetris Challenge, que de fet no era un joc pròpiament d'en Mickey Mouse, sinó un Tetris amb personatges de Disney, que va sortir per a recreatives, Gameboy Color (al vídeo), Nintendo 64 i Playstation.

A partir de llavors van començar uns anys no gaire bons per als videojocs d'en Mickey o amb en Mickey, però no va ser el cas del Mickey's Racing Adventure, per a la Gameboy Color i de 1999. Sorprenentment es va endur molt bones crítiques i combinava elements d'aventura amb conducció de l'estil dels videojocs dels Micro Machines i va agradar.

Una mica pitjor, però gens malament, li va anar al Mickey's Speedway USA, per a la Nintendo 64 el 2000 i la Gameboy Color el 2001, que va desenvolupar Rare i que aprofitava el motor del Diddy Kong Racing però canviant els seus personatges pels de Disney i evidentment també n'alterava els circuits.

El 2002 i només per a la Playstation 2 (el 2005 a Europa) sortia el també respectable Disney Golf, on sorprenentment en Mickey no era un personatge jugable, tot i que el veurem donant-nos consells a la gespa.

No obstant això, aquell mateix any el vam poder tornar a controlar al Disney's Magical Mirror Starring Mickey Mouse, una aventura de point-and-click, el que abans es coneixia com a aventura gràfica, que només va sortir per a la Gamecube i que va rebre unes notes molt baixes, d'aprovat pelat en el millor dels casos, amb l'adjectiu d'avorrit compartit per diverses ressenyes.

La seva seqüela espiritual, de 2003-2004 i també per a la Gamecube, va ser el Disney's Hide and Sneak, que va fracassar de la mateixa manera tot i algunes lleugeres millores gràfiques: era un títol pensat per al públic més jove però estava mal dissenyat, de manera que resultava frustrant. I seria l'últim títol protagonitzat per en Mickey (que estava acompanyat per la Minnie, l'altre personatge que podíem escollir) durant una bona temporada.

La cosa no va millorar, ans al contrari, amb el Disney's Party, que va aparèixer per a la Gamecube i la Gameboy Advance durant aquells mateixos anys. Com podeu veure es tracta d'un títol de minijocs pensat per a jugar-hi en grup, com els Mario Party, però les poques diferències entre els minijocs i uns estàndards de qualitat indignes de Disney el van fer estavellar.

Passarien 4 anys fins que no es va tornar a fer un videojoc on apareixia en Mickey. El 2008, doncs, es va llançar el Disney Think Fast, un clon del Trivial i els jocs d'aquest estil però amb personatges i pel·lícules de Disney, adreçat al públic molt jove, això sí. Va tenir més bona acollida per a Playstation 2 que per a Wii.

Però senyores i senyors, el 2010 i després d'uns anys de tendència a la baixa, en Mickey tornava a ser protagonista d'un videojoc que va agradar, un plataformes exclusiu de la Wii que es va anomenar Epic Mickey. 

L'original ús del pinzell, que permet dibuixar objectes que ens falten, així com esborrar-ne d'altres, i el seu atractiu disseny, el van fer mereixedor de bones crítiques, tot i que també es va endur clatellots pels problemes amb la càmera que li impedien ser considerat excel·lent.

Malauradament de cara a la seqüela, l'Epic Mickey 2: The Power of Two, de 2012 i aquest cop per a Wii, Xbox 360, Playstation 3, Wii U i Playstation Vita (aquesta el 2013), no es van solucionar els problemes del primer títol, i se n'hi van afegir de nous com ara una intel·ligència artificial defectuosa, de manera que les notes mitjanes les trobarem més baixes, essent la de la Wii —la menys potent de les consoles que el tenen al catàleg— la més alta, sense arribar al 70 sobre 100. El més destacable és, però, que s'afegeix com a personatge de suport l'Oswald, el primer personatge de Disney tal com vaig explicar en aquesta entrada.  

El mateix any i acompanyant l'Epic Mickey 2 va sortir per a la Nintendo 3DS l'Epic Mickey: Power of Illusion, que mantenia la mecànica del pinzell però en termes estètics feia una proposta totalment diferent: recuperava l'estil de joc dels mítics títols de la saga Illusion i esdevenia un videojoc divertit i preciós amb el regust dels clàssics i amb homenatges a un bon nombre de pel·lícules i personatges de la companyia. Llàstima que el van fer tan, però tan curt, que va perdre uns quants punts per culpa d'això.

I amb aquest acabem el repàs als videojocs d'en Mickey Mouse, que van tenir sens dubte la seva època de més esplendor durant la primera meitat dels anys 90, però que recentment han fet un tímid intent de ressorgir i que esperem que aviat tornin i ens proporcionin una nova entrega de les aventures electròniques de la mascota de Disney, aquest cop digna del personatge i la seva importància cultural.