Jocs revolucionaris: Dig Dug

Ara que feia temps que no tocava aquesta secció, de les més veteranes d'un blog que també té més anys que els boscos, penso que algunes de les entrades que hi he escrit no són de jocs que necessàriament hagin canviat la indústria, però sí que són grans clàssics.

És el cas del títol d'avui, una recreativa de Namco que segurament tots, com a mínim, hem vist en moviment, d'altres hi hem jugat però no arribem gaire lluny perquè és d'aquells videojocs de fer punts i per a gent metòdica, i després hi ha els autèntics professionals. 

El Dig Dug va sortir per a recreatives el 1982, precisament l'any que jo vaig néixer, i l'havia dissenyat el senyor Masahisa Ikegami amb l'ajuda de Shigeru Yokoyama, creador del Galaga. Poca broma. Va ser el segon joc amb més recaptació als salons recreatius d'aquell any al Japó, només per sota d'un títol que amb el nom ja feia una declaració d'intencions, el Pole Position.

Però de què va? Doncs és un videojoc de mecànica senzilla i, com se sol dir, difícil de dominar, que ens posa a la pell d'en Taizô Hori (joc de paraules amb el japonès horitai zô!, que vol dir "que vull foradar!"), un personatge que excava la el subsòl per tal d'eliminar enemics tot inflant-los fins que rebenten o fent una mica d'estratègia per tal que els aixafin roques que podem fer caure si excavem just per sota d'elles.

Com es pot comprovar mirant una estona no gaire llarga del vídeo, el sistema de joc s'entén perfectament sense que te l'hagin d'explicar. A partir d'aquí, els jugadors més experts foradaran tanta terra "innecessària" com sigui possible o faran caure almenys dues roques perquè aparegui un aliment per tal de guanyar més punts, al capdavall aquest joc, com era habitual a l'època, no té final, i senzillament cada cop costa més derrotar els enemics a mesura que els seus patrons de moviment i la seva velocitat van pujant de dificultat. I compte, que ells poden travessar la terra, mentre que nosaltres només ens podem moure pels túnels que anem creant.

La característica musiqueta del joc, que només se sent quan el protagonista camina, va ser composada per Yuriko Keino, que va dir que pretenia fer un efecte de so de les passes, però que cap no la va satisfer i es va decidir, en canvi, per aquesta opció que ha esdevingut ja història dels videojocs.

No ens ha d'estranyar que el Dig Dug s'acabés portant a sistemes domèstics, i el primer que el va rebre, el 1983, va ser l'Atari 2600, que si jutgem pel vídeo fa l'efecte que, gràfics a banda, va saber traslladar perfectament la jugabilitat de l'original.

Després va passar per l'Atari 5200, l'ordinador Atari 8-bit, el Commodore 64, l'Apple II, la Casio PV-1000 japonesa, l'MSX i, naturalment, la NES. 

El 1992, 10 anys després del llançament de la versió original, arribava a la Game Boy, només als Estats Units, una versió que incloïa una modalitat de joc nova, New Dig Dug, que com podem veure ens demana que busquem per l'escenari una clau per poder sortir de la pantalla per la porta de sortida.

El Dig Dug és un dels videojocs més emblemàtics de Namco, potser una mica a l'ombra del Pac-Man i el Galaga, però és un habitual de les moltíssimes recopilacions de clàssics de la companyia que han anat sortint al llarg de les dècades per a tantes consoles.

Com no podia ser d'una altra manera, Namco va veure potencial en aquesta franquícia i va desenvolupar, de cara a 1985, el Dig Dug II, que canviava força la mecànica de joc: aquest cop, a banda de poder rebentar els enemics, els podem encerclar i fer que s'esfondri la part de l'illa on es troben. Va ser portat a la NES i l'X68000 de Sharp.

L'èxit dels Dig Dug va fer que els seus personatges, fins i tot els simpàtics enemics vermells amb ulleres anomenats Pooka, apareguessin, amb els anys, en diversos jocs de la mateixa Namco, com el Pac-Man World, però també al Super Smash Bros. de la Nintendo 3DS i la Wii U.

També podem veure els tres personatges del joc -a la imatge només veiem els enemics, el drac Fygar i l'esmentat Pooka, però en Taizô també hi surt- fent un petit cameo a En Ralph el destructor, i és que potser no va ser un videojoc tan revolucionari, però sí que és prou estimat com per rebre aquesta mena d'homenatges.

I els clons no van trigar a arribar, cosa que demostra, com a mínim, que el Dig Dug va ser un videojoc molt influent. 

Segurament el més popular i el que va tenir més èxit va ser el Mr. Do!, d'Universal, del mateix 1982, que amb una ullada al vídeo veurem com té un concepte extremament similar, però també hi va haver propostes com el Pixie Pete i el Cave Kooks del Commodore 64, o el Pumpman, del TRS-80 Color, més descarats i oblidats amb el temps. Un títol més conegut és el Boulder Dash, però en aquest cas només es tracta d'excavar per trobar diamants i evitar roques que cauen, i no seria ben bé un clon.

El 1996 va sortir una nova entrega de la saga, Dig Dug Arrangement, i el 2001 es va llançar per a Windows el Dig Dug Deeper, un remake en 3D de l'original. La Nintendo DS va rebre, el 2005, una entrega que no va triomfar gaire, el Dig Dug: Digging Strike, que feia així:

Amb unes mecàniques que barrejaven les dels dos primers títols, és una entrega important perquè la història vinculava Dig Dug amb Mr. Driller, una saga similar nascuda el 1999 el protagonista del qual, com aquí s'explica, era fill d'en Taizô Hori. I, de fet, el protagonista dels Dig Dug apareix sovint als Mr. Driller.

Sobre aquesta qüestió tornarem a parlar a la propera entrada, que tindrà relació amb la família Hori, però de moment aquest ha estat el meu petit homenatge a un clàssic que potser no és del Top 5 dels arcades més recordats dels 80, però no li deu faltar gaire.

Jocs revolucionaris: Frogger

Hi ha una sèrie de videojocs considerats els grans degans de la història d'aquest mitjà d'entreteniment, nascuts en molts casos al món de les recreatives i tremendament influents, fos generant sagues reverenciades, creant gèneres o subgèneres, contribuint al boom de la indústria o tot alhora.

 

Parlo de títols com Pong, Space Invaders, Pac-man, Donkey Kong, Super Mario Bros., Virtua Fighter o, potser en menor mesura, el joc protagonista d'avui, que si bé no podríem considerar del Top 3 en cap llista, sí que va ser molt important i, de ben segur, és el preferit de moltes persones. Vaja, per força.

 

El Frogger va sortir el 1981, desenvolupat per Konami i fabricat per Sega, i va ser tot un èxit amb la seva senzilla però addictiva proposta d'ajudar granotes a creuar una carretera amb trànsit d'intensitat variable, sense cap pas de vianants ni cap mena d'ajuda. 

De la meitat de la pantalla en amunt el que s'ha de creuar és un riu, tot fent servir troncs que es mouen en una direcció o l'altra -curiós corrent, per cert-, esquivant enemics i emprant les closques de les tortugues que també hi ha, tot i que algunes s'enfonsen. Al final, hem de col·locar cadascuna de les cinc granotes de cada pantalla en una de les caselles de dalt de tot.

Els càlculs dels salts i esquivar els enemics afegeixen el component estratègic a aquest clàssic que, d'altra banda, i poca broma, també ajuda a creuar carrers fora del pas de vianants a la vida real. És una qüestió de timing, però no val a badar: tenim 30 segons per dur cada granota a "casa". Vegem-lo en acció:

És evident que es tracta d'un videojoc típic de l'època pel que fa al seu objectiu: aconseguir punts per ser com més amunt de la llista de puntuació, millor. Potser no calia que totes les pantalles fossin pràcticament iguals -tot i que també ho són al Pac-man, per exemple-, amb l'única variant de la dificultat creixent en el comportament dels obstacles i els enemics, però el cas és que va tenir molt d'èxit i és un dels grans títols arcade de l'època.

A l'hora d'arribar als Estats Units, Sega i Gremlin (aquesta última distribuïdora del joc en aquell país, i prèviament adquirida per Sega el 1978) no ho veien clar, perquè un joc anterior de granotes de Gremlin, el Frogs -del qual parlaré un altre dia- no havia tingut èxit, i perquè veien el Frogger com un joc massa orientat a dones i canalla, com si això fos una cosa dolenta. Diu la llegenda que la investigadora de mercat Elizabeth Falconer va convèncer els executius de Gremlin dient que també s'havia dit això del Pac-man i que la predicció havia estat errònia, de manera que se li va donar un període de gràcia per fer-ne un estudi posant-ne una màquina en un bar de San Diego, i la resta és història.

 

Com és natural, amb aquell èxit estaven garantides les versions domèstiques, i n'hi va haver un fotimer, amb diversos llicenciataris i formats -també diversos formats dins d'una mateixa plataforma-, per a sistemes com el TRS-80 (al vídeo), l'Atari 2600 -segurament la més popular a l'època-, la Intellivision, el VIC-20 o el Commodore 64, a més de consoles, més endavant, com la Game Boy, la Super Nintendo o la Mega Drive, consola on va tenir l'honor de ser l'últim videojoc llançat durant la seva vida comercial, l'any 1998.  

Si va triomfar va ser perquè la seva fórmula era senzilla d'entendre, qualsevol podia jugar-hi i intentar arribar tan lluny com pogués (bé, en la puntuació, perquè no hi havia un final com a tal), i a banda de les conversions domèstiques no és estrany que se'n fessin un fotimer de versions no llicenciades, a més de clons i, evidentment, seqüeles.

Aquí teníem el Frogger II: Threeedeep -no, no he escrit una e de més, és així-, de 1984 i desenvolupat per Parker Brothers, que es va llançar directament per al mercat domèstic, amb versions per a Atari 2600 (al vídeo), Atari 5200, Atari 400 i 800, Apple II, Commodore 64, ColecoVision i IBM PC.

No repassaré ara tots els jocs que se'n van fer, però n'hi va haver un munt, tant de preteses seqüeles com de remakes i rellançaments digitals en èpoques més modernes. Per esmentar-ne alguns triarem els que van tenir més bona acollida, on trobem el remake anomenat Frogger de 1997 per a PlayStation i PC, la seqüela d'aquest amb el nom de Frogger 2: Swampy's Revenge, de 2000 i per a PlayStation, Dreamcast, Game Boy Color i PC, el Frogger's Adventures: Temple of the Frog (Game Boy Advance, 2001), el Frogger: Helmet Chaos (Nintendo DS i PSP, 2005) o el My Frogger Toy Trials (Nintendo DS, 2006).

 

A banda d'això hi ha hagut força fracassos (per exemple, el Frogger 2 de la Xbox 360, de 2008; el Frogger Returns de WiiWare i PlayStation Network, de 2009; o el Frogger 3D, de la Nintendo 3DS, de 2011), i caldrà veure l'èxit que té la proposta modernitzada de l'esperada nova consola Intellivision Amico, encara sense data. La versió original del joc, la de recreativa, es pot comprar actualment a les botigues digitals de la Nintendo Switch i la PlayStation 4, dins la línia Arcade Archives. 

Un videojoc tan popular havia de transcendir, per força, el seu mitjà original, i efectivament va estar representat en d'altres mitjans, com ara els dibuixos animats, amb el segment que va protagonitzar al contenidor Saturday Supercade als Estats Units, en aquest cas en 13 episodis emesos el 1983. 

Va ser protagonista, també, d'un episodi de Seinfeld l'any 1998 en què es parlava d'un rècord en realitat fictici que la gent va trigar anys a superar de debò, concretament el 2009, i la granota protagonista va aparèixer als films En Ralph el destructor (2012), Pixels (2015) i En Ralph destrueix internet (2018). 

De cara al futur, sembla que Konami en prepara un concurs televisiu, cosa ben curiosa perquè malgrat que sigui un títol llegendari tampoc no és que estigui precisament de moda, però em puc imaginar l'èxit que pot tenir un programa de gent saltant per esquivar obstacles, una fórmula de funcionament contrastat. 

Jocs revolucionaris: Metroid

Un dia, espero que aquest estiu, l'acabaré, i no en faré cap anàlisi perquè en vull parlar ara, i amb l'excusa recuperar una secció que, pel que veig, feia 6 anys que no tocava. 

És la secció dedicada a repassar els jocs més influents, els més revolucionaris, els que van fer aportacions importants als videojocs i van introduir elements o maneres de dissenyar que es van fer servir en molts títols posteriors. I un dels termes cada cop més de moda, "metroidvania", té l'origen precisament en aquest clàssic de Nintendo de 1986.

Evidentment parlo del Metroid, de 1986, llançat al Japó per al Famicom Disk System, i a diferència del The Legend of Zelda, en aquest cas no va tenir rellançament posterior en format cartutx, suport en què el vam rebre americans (1987) i europeus (1988), atès que aquell perifèric de la Famicom no va arribar mai a Occident.

No cal dir gran cosa més d'aquest joc. Un clàssic no només de la 8 bits de sobretaula de Nintendo, sinó de Nintendo i els videojocs en general. I revolucionari, per això en parlo en aquesta secció. Per començar, perquè era un dels primers títols que tenien una protagonista femenina -de fet, el segon després de l'Alien Sector de Namco-, cosa que es revelava al final del Metroid i que constitueix un dels spoilers més estesos del món dels videojocs.

La popularitat de la Samus Aran és prou coneguda, i és un dels personatges emblemàtics de la Gran N, que va tenir entrada també en aquest blog, però no és per aquest motiu que en parlo avui, sinó perquè va crear, sense saber-ho, un subgènere dels videojocs de plataformes i aventura que en els darrers anys s'ha posat molt de moda.

Es tracta dels Metroidvania, paraula que no agrada a tothom, però que resumeix el concepte, més o menys, de videojoc format per un únic mapa amb zones que es desbloquegen després d'aconseguir algun objecte o arma, i que per la seva naturalesa obliguen a recórrer espais ja coneguts per tal d'accedir a aquestes zones un cop reunits els requisits.

Amb el Metroid passa com amb les persones veteranes, que les respectem i venerem pel que van aportar, però que no necessàriament ens agrada el que feien o el que fan. No és un videojoc que hagi envellit gaire bé, es fa difícil de jugar i personalment ja he decidit que el que em queda ho faré consultant un mapa, perquè té una dificultat força alta i és fàcil perdre's i no saber on s'ha estat i on no, i l'esmentada dificultat no convida a explorar gaire, almenys amb la paciència que tenim actualment.

Però va ser el videojoc que va popularitzar els títols dissenyats d'aquesta manera, tot i que és evident, pel sobrenom que té el subgènere, que l'altra franquícia que hi va influir amb força va ser Castlevania. En aquest cas no des del primer títol, sinó amb tímids intents al Castlevania II i el Vampire Killer, i de manera clara al Castlevania: Symphony of the Night (1997).

Les múltiples seqüeles del Metroid, considerades millors, van continuar amb el concepte, fins i tot la trilogia (aviat tetralogia) Metroid Prime, que l'aplicava al first person shooter, i actualment hi ha una pila de jocs considerats Metroidvania, curiosament molts a l'escena indie (Guacamelee, Hollow Knight, Shantae, Ori and the Blind Forest...), però també en trobem entre els mainstream, ja des dels anys 80 i encara ara, amb franquícies com Batman: Arkham, que no respon a l'habitual aspecte 2D ni és de plataformes, però que pel seu desenvolupament cal admetre que és Metroidvania.

En qualsevol cas, i malgrat que com a videojoc ara es fa una mica feixuc de jugar i ens l'estimem sobretot pel respecte que li tenim, el que va introduir aquesta revolució, potser no espectacular però sí influent fins als nostres dies, va ser el Metroid.

Jocs revolucionaris: Speed Race (1974)

És possible que aquest videojoc no us soni ni de nom, i si us sona hi ha moltes possibilitats que l'associeu erròniament a la franquícia Speed Racer, amb la qual no té res a veure més enllà de compartir el gènere de la velocitat automobilística. 

No, l'Speed Race, que Taito va dur a les recreatives el 1974, és una altra cosa i en parlem en aquesta secció perquè va aportar una sèrie d'innovacions que actualment i des de fa dècades es consideren elements imprescindibles sense els quals no acceptaríem els videojocs, però que algú havia de presentar per primera vegada, com tot en aquesta vida.

Va ser un dels primers videojocs per a recreatives, de fet encara era en blanc i negre, i el seu responsable va ser el senyor Tomohiro Nishikaido, creador del també revolucionari Space Invaders, entre altres. 

Entre les grans aportacions al sector que va fer l'Speed Race trobem els gràfics amb sprites (mapes de bits) en comptes de les línies i punts que s'estilaven fins llavors, el control mitjançant un volant més aviat realista —i que tenia accelerador i transmissió— en comptes dels dials que es podien veure en d'altres màquines, i els nivells de dificultat, en aquest cas entre el principiant i l'avançat, una possibilitat que sembla que no havia ofert cap videojoc abans.

El que veiem al vídeo, malauradament el que tenia millor qualitat dels poquíssims que he trobat, és la versió nord-americana, que va llançar Midway el 1975 amb el nom de Wheels, però a la pràctica és el mateix. Tanmateix ens permet veure l'esmentat volant en funcionament, i de retruc ens mostra el que es considera el primer videojoc japonès en arribar als Estats Units.

Les innovacions del joc, però, no són només les que he esmentat més amunt, sinó que també van néixer amb l'Speed Race el sistema segons el qual acumulem punts com més avancem (i els aconseguim més ràpid com més alta sigui la nostra velocitat), la perspectiva zenital que veuríem en més títols de velocitat o la detecció de col·lisions, característica que seria impensable que faltés en un videojoc d'aquest gènere.

L'altre vídeo que bàsicament hi ha a Youtube d'aquest joc és el que acabeu de veure, i on podem comprovar novament que la banda sonora no és una de les aportacions que va fer a la història dels videojocs.

El 1975 Taito en llançava una versió amb el moble més vertical, coneguda com a Speed Race Deluxe, i l'any següent l'Speed Race Twin, que era principalment el mateix però aquest cop era en color i amb la possibilitat de joc simultani per part de dues persones a pantalla partida, cosa que a l'Speed Race només es podia fer per torns, amb l'objectiu d'aconseguir un millor resultat que el jugador que hi havia jugat abans que nosaltres.

Més endavant la companyia japonesa ens portaria més entregues i revisions de la franquícia, com el Super Speed Race (1977), que altre cop hem de veure en un vídeo on no es pot apreciar gaire:



Sí que es pot sentir, però, que per fi arribava la música. Després, el T.T. Speed Race (1978), que tenia la forma de taula tan típica de les recreatives antigues japoneses però que a nivell de software, segons el text del mateix flyer, era una barreja del primer i el Twin (era en color, però el multijugador era per torns):

La saga continuaria amb el Super Speed Race V i el Super Speed Race CL5 (ambdós de 1978), l'Speed Race GP V i el Super Speed Race GP V (tots dos de 1980) i aquest curiós Super Speed Race Junior (1985):

En principi s'acabaria aquí, i es pot dir que és així, però curiosament el 1997 va sortir per a la Nintendo 64, de la mà de Titus, el següent videojoc:

Es tracta de l'Automobili Lamborghini, de Titus, que era la seqüela del Lamborghini American Challenge, de 1993, per a Super Nintendo, Gameboy, Commodore 64, Amiga CD32, Atari ST i PC, al seu torn tercera part de la saga Crazy Cars.

Doncs bé, al Japó va ser distribuït per Taito amb el nom de Super Speed Race 64, sens dubte un intent de capitalitzar el renom de la franquícia, a la qual efectivament aquest títol no pertanyia.

I ho haurem de deixar aquí, tot i que em sap greu que no es trobi gairebé gens d'informació d'aquests videojocs (de moltes de les versions, ni tan sols vídeo), de manera que m'he hagut de refiar de les cronologies que he trobat a la Wikipedia i en aquesta pàgina, però al capdavall l'objectiu d'aquesta entrada era fer un homenatge al primer Speed Race, que tantes i tan importants innovacions va aportar al gènere de la velocitat en particular i al món dels videojocs en general, i que no s'inclou en cap dels recopilatoris de clàssics de Taito que s'han fet per a sistemes més moderns al llarg dels anys.

Jocs revolucionaris: Lemmings (1991)

Parlar del Lemmings és parlar d'un dels clàssics dels videojocs dels anys 90 i també d'un títol completament original que va suposar el naixement de l'estratègia en temps real i una petita revolució (tampoc no ens passem) en aquest món, creant fins i tot escola (és a dir, imitadors) i enduent-se una càlida acollida per part de la crítica i el públic, que el va convertir en un èxit comercial. 

Tot plegat va arrencar el 1991 per a l'Amiga i el que oferia era una mena de joc d'estratègia que obligava al jugador a prendre decisions ràpides, algunes de difícils, per tal d'anar superant les pantalles gràcies a aquests éssers barreja de rosegadors i humans vestits de blau i amb els cabells verds que coneixem, des de llavors, com a lemmings.



La premissa que presenten els de DMA Design és la següent: tenim un grup de lemmings i se'ns demana que un nombre determinat d'ells surtin vius de la pantalla. Tots es mouen alhora i els haurem d'assignar tasques especials per anar superant els obstacles, 8 habilitats especials que són trepar, flotar, bomba (autodestrucció), bloquejar els altres tot fent-los tornar per on venien, construcció d'escales, excavació horitzontal, excavació vertical i excavació diagonal.

Haurem d'assignar-los aquestes tasques de manera sàvia (no podrem fer sempre el que ens doni la gana) i evitar que els altres caiguin per barrancs i perdin la vida, i ho haurem de fer a través de 120 pantalles. A més, una modalitat per a dos jugadors permet compatir per veure qui salva més lemmings del seu equip.



Incialment llançat per a Amiga i Atari ST, el Lemmings es considera un dels videojocs amb més conversions de la història, i durant els anys següents va passar per múltiples plataformes, com el Commodore 64 (al vídeo), la Panasonic 3DO, l'Acorn Archimedes, l'Amstard CPC, l'Atari 800 XE/XL, l'Amiga CD32, MS-DOS i Windows i els ordinadors d'Apple o fins i tot la portàtil Lynx, entre altres, no sempre amb el mateix nombre de nivells ni amb l'opció de dos jugadors.



A causa de la interfície del Lemmings és clar que la manera ideal de jugar-hi és amb un ratolí, que proporciona una precisió i una rapidesa difícils d'aconseguir als comandaments de les consoles, però sorprenentment va passar, i amb molt d'èxit, per un fotimer de sistemes que no es podien considerar ordinadors, un dels quals la NES, com hem vist al vídeo.



La Gameboy clàssica no podia ser un excepció, com tampoc no ho va ser la Game Gear de Sega, ni la Gameboy Color anys després.


 
Es considera també un dels millors jocs del catàleg de la Mega Drive, però també el tenim per a Master System, Super Nintendo o Turbografx. I el 2006 se'n va fer un remake per a PSP:



Aquest rentat de cara va agradar, com també el seu editor de nivells que a més es podia compartir, un afegit que es va perdre al remake molt semblant que el 2007 va sortir per a la Playstation 3 a través de Playstation Network.



No és sorprenent que amb l'èxit que va tenir aquell joc se'n fessin seqüeles, la primera de les quals la sèrie Christmas Lemmings, que va començar en forma de demo gratuïta amb nous nivells per a Amiga, PC i Mac, l'Xmas Lemmings que acabem de veure, i va continuar amb una versió de venda a les botigues els anys 1993 i 1994.

El mateix 1991 havia sortit, però, una ampliació amb més nivells anomenada Oh no! More Lemmings, primer per a Amiga i després per a MS-DOS (al vídeo), l'Atari ST, SAM Coupé, Mac i Acorn Archimedes, i s'incloïa a les versions de Windows, Gameboy Color i Playstation del Lemmings. 

Així, el que hem vist fins ara no eren realment seqüeles, sinó més aviat ampliacions, perquè les autèntiques novetats van arribar amb el següent títol:

Era el Lemmings 2: The Tribes, de 1993, va passar per molts menys sistemes, però no era gens dolent i de fet aportava interessants novetats a la franquícia, bàsicament un munt de noves habilitats i la creació de 12 tribus de lemmings. 

El joc va sortir per a Amiga, MS-DOS, Atari ST, FM Towns, Acorn Archimedes, Gameboy, Mega Drive i Super Nintendo. 

A aquelles 12 tribus se'ls van afegir 3 més a l'All New World of Lemmings, de 1994, la tercera part pròpiament dita de la saga, aquest cop només per a MS-DOS primer i Amiga després. 

I el 1995 arribarien les 3D amb el 3D Lemmings, llançat per a MS-DOS, Saturn i Playstation. Ja no hi havia història i l'aspecte canviava totalment, però no l'essència de la sèrie. No va tenir mala acollida, però va quedar una mica lluny de les anteriors entregues.

Potser allò de les 3D havia estat excessiu i el 2000 es va fer un lleuger gir als clàssics amb el Lemmings Revolution, només per a PC i desenvolupat per primer cop per una altra companyia, en aquest cas Take-Two, que ja va agradar més i amb què s'acabaria la sèrie principal dels lemmings. Però no patiu, que encara hem de parlar de més coses, com ara els spin-offs:

Tenim per exemple el Lemmings Paintball, de 1996, que va sortir per a PC i que, com diu el seu títol, posa els nostres amics en una partida de paintball, res a veure amb el que havien estat fent fins llavors.

El gènere de les plataformes s'estrenava a la franquícia amb el The Adventures of Lomax, també de 1996 però aquest cop per a PC i Playstation (al vídeo), que ens permetia controlar un lemming anomenat Lomax per tal de rescatar els seus amics. 

I amb una saga d'èxit com aquesta també havien de sortir els clons, el més conegut dels quals el The Humans, publicat per a l'Amiga el 1992 i convertit a PC, 3DO, Amiga CD32, Jaguar, Lynx, Mega Drive, Super Nintendo i Gameboy, aquesta última protagonista d'una entrada al bloc fa molt de temps. Al seu torn va tenir dues seqüeles, The Humans II: The Jurassic Levels i The Humans III: Evolution - Lost in Time, ambdues per a Amiga i PC, i un remake per a Nintendo DS de 2009 que no va agradar gens.

Aquest que vèiem és el Turtle Trench, de 2012, per a sistemes amb iOS, que és evident que és un clon del Lemmings o s'adscriu al subgènere que va crear la saga. Abans, però, tenim el CLONES per a Windows de 2010 o el Pingus per a Linux de 2003, per exemple.

Jocs revolucionaris: Doom (1993)

Ja que l'altre dia parlàvem de la pel·lícula d'imatge real de Doom, he pensat que era un bon moment per a recuperar la secció dels Jocs revolucionaris i fer-ho precisament amb aquell videojoc, un clàssic dels anys 90 que va revolucionar (no inventar) el gènere dels FPS i que qui més qui menys ha provat o, com a mínim, vist alguna vegada.

La companyia iD Software, que el 1992 havia llançat amb èxit el Wolfenstein 3D, tornaria a meravellar el món amb el Doom el 1993, aportant un títol del matèix gènere, el first-person shooter, també en 3D, però assolint un grau de violència i detall gràfic que no s'havia vist encara als ordinadors.

Al Doom controlem un marine espacial que s'ha d'enfrontar a una horda de monstres a Phobos, una lluna de Mart, després d'haver estat destinat allà com a càstig per desobeir un superior quan aquest havia ordenat disparar civils. 

En un entorn futurista i armats inicialment amb una simple pistola haurem de recórrer passadissos i vèncer tots els enemics que se'ns plantin al davant, veient sempre les nostres mans i, en un requadre de la interfície de la part inferior de la pantalla, les nostres dades i la cara, que canviarà d'estat segons el nivell de salut que tinguem.

El joc va sortir originalment per a PC i Mac el 1993, però després va passar per una pila de sistemes en forma de conversió, com la de la Gameboy Advance de 2001 que acabem de veure. També tenim les de 32X (1994), Jaguar (1994), Super Nintendo (1995), Playstation (1995), 3DO (1996), Saturn (1997) i Xbox Live Arcade (una versió de 2006 i una altra de 2012). 

L'èxit del Doom va generar milers de modificacions per part dels usuaris, conegudes com a Doom WAD, però la primera seqüela oficial del joc va sortir el 1994 per a PC i 1995 per a Mac i es va anomenar Doom II: Hell on Earth. 

Alguns d'aquests nivells WAD no creats pels programadors d'iD Software, sinó per altres programadors contractats per la companyia, van originar les expansions del segon Doom, anomenades Master Levels for Doom II, Final Doom (que va sortir el 1996 i va arribar fins i tot a la Playstation) i No Rest for the Living (creada per a la versió Xbox Live Arcade del Doom II, però també present al pack Doom Classic Complete de Playstation Network). Per la seva banda, la Gameboy Advance va rebre el Doom II el 2002.

El 1997 arribaria el Doom 64, que pel títol ja us podeu imaginar que va aparèixer per a la Nintendo 64, i a més de manera exclusiva. No era, però, un port del primer Doom, sinó una entrega nova per mèrits propis, amb totes les millores tècniques que iD Software hi va poder afegir. 

El salt qualitatiu, però, el trobem al Doom 3, la tercera entrega numerada tradicionalment (el 64 també és un número, és clar) però la quarta en total, que va sortir el 2004 per a PC, el 2005 per a Mac i Xbox, i el 2012 per a Playstation 3, Xbox 360 i altre cop PC en el que es coneix com a BFG Edition, que incloïa unes quantes millores. 

Tornem al 2005, perquè es va llançar per a mòbils el Doom RPG, que és un títol de rol per torns però amb l'aspecte i l'essència del primer joc de la franquícia.

El 2009 els sistemes amb iOS, com ara l'iPhone, van rebre aquest Doom Resurrection que té lloc durant els esdeveniments del Doom 3 i n'agafa bona part dels dissenys.

El 2009 per a mòbils i el 2010 per a iPhone (que també són mòbils, però en fi) va sortir el Doom II RPG, que cronològicament se situa abans del primer Doom RPG, que és l'últim videojoc de la franquícia que ha vist la llum.

Hi ha un Doom 4 en preparació des de llavors, però sembla que les coses no acaben d'anar bé i que el 2011 el seu desenvolupament es va aturar i es va reiniciar des de zero, malgrat que hi ha qui diu que els resultats no són tan bons com haurien de ser i, sigui com sigui, no té data prevista de sortida. 

Jocs revolucionaris: Q*bert (1982)

En vam parlar per sobre fa uns quants dies en dedicar una entrada als dibuixos animats que s'hi van inspirar, i també quan vam dir que el seu protagonista tenia diverses aparicions a la molt recomanable pel·lícula En Ralph el Destructor, però ja era hora que escrivís una entrada sobre el propi joc, no trobeu?

Bé, ja ho heu llegit al títol: avui parlarem del Q*bert, un autèntic clàssic de les recreatives dels anys 80 del segle XX que va contribuir a fer la història dels videojocs i que va passar, en format domèstic, per un munt de consoles.

Creat per Warren Davis i Jeff Lee, va arribar als salons arcade el 1982, l'any que va néixer un servidor, amb una proposta senzilla però addictiva que tot seguit veurem exemplificada en un vídeo:

Com veieu en aquest joc de plataformes isomètriques hi controlem un estrany personatge, el Q*bert del títol, que és una mena de marcià taronja sense braços que va fent saltirons per tal de canviar el color de les plataformes d'una piràmide, tot evitant els seus enemics. 

Un sistema senzill (que no vol dir que el joc sigui fàcil) i aparentment repetitiu, que paradoxalment també té pinta de ser addictiu, tot i que a causa dels estàndars dels videojocs actuals és una proposta que en els nostres dies només s'acceptaria com a joc "social" o per a mòbils, si se'm permet el comentari. 

La popularitat que va adquirir el personatge va ser tan gran que ràpidament va protagonitzar tota mena de productes de marxandatge, com és el cas d'aquesta carmanyola on el veiem amb el seu característic globus de renecs censurats, que apareixen al videojoc. I a banda dels dibuixos animats que he esmentat abans i als quals ja vaig dedicar una entrada, també en tenim alguna referència en d'altres dibuixos animats, com vam veure en aquesta entrada sobre els videojocs referenciats a Els Simpson.

I com era d'esperar, a banda de marxandatge en van sortir seqüeles i versions domèstiques, que repassarem ara per sobre, deixant de banda els clons, que tocarem en una altra entrada.

Aquesta és la versió per a la Magnavox Odyssey², un dels molts sistemes que van dur el Q*bert al seu catàleg, entre els quals Texas Instruments TI-99/4A, Commodore VIC-20, Commodore 64, Atari 8-bit, Atari 5200 o Atari 2600:



No totes les versions van ser rebudes de la mateixa manera, n'hi havia que tenien millors i pitjors gràfics i també uns controls de més o menys bona resposta, i ara en veurem un altre vídeo on es comparen diversos d'aquests ports:



La versió per a ColecoVision, per cert, està considerada pels creadors del joc com la més respectuosa amb l'original de les recreatives. I ara, si us sembla, en veurem els remakes, que són noves versions del videojoc original:



El 1999 per a Playstation i el 2000 per a Dreamcast apareixia aquesta versió, amb el mateix títol que l'original, on es podia triar entre la visió clàssica i la tridimensional, a banda d'incloure noves modalitats de joc. I el 2007 el Q*bert clàssic, tot i que amb gràfics millorats, arribava com a videojoc digital a Playstation Network, pensat per a la Playstation 3 i el seu control de moviment del comandament Sixaxis, que no va acabar de triomfar.

Realment m'esperava més versions per a més sistemes, però sembla que això és el que hi ha. Per altra banda, se'n van fer seqüeles que ens obliguen a tornar a l'època dels 80, com la que veurem ara:



Es tracta del Q*bert's Qubes, de 1983 i per a recreatives, que amb el mateix moble que el videojoc original estirava la mateixa idea, però sense tant d'èxit. El 1984 arribaria a consoles com l'Atari 2600 o la ColecoVision.



El 1992 sortia, directament per a la Super Nintendo, el Q*bert 3 (s'entén que l'altra seqüela es considera el Q*bert 2), que es podria dir que és l'original però amb un rentat de cara.

I en principi la cosa s'acabaria aquí. Voldria acabar l'entrada dedicada a aquest clàssic dels videojocs amb un detall extret de la Wikipedia: el 1984 una tal Doris Self va aconseguir, als 58 anys, el rècord Guinness de la jugadora més gran en aconseguir una màxima puntuació en un videojoc, però després va ser superada i va dedicar la resta de la seva vida, fins el 2006, a intentar recuperar l'honor. No ho va aconseguir.

40 anys del llegendari Pong

Avui s'acaba el mes de juny de 2012, un mes en què se celebren els 40 anys d'un dels primers videojocs de la història, un que pràcticament tothom coneix i que forma part de l'imaginari col·lectiu dels jugadors, com a mínim dels més veterans. Parlem del llegendari Pong, el títol amb què, de fet, s'inaugurava una també llegendària companyia, Atari.

Un joc de tennis que, sense deixar de ser llegendari, mític, revolucionari i tot el que vulgueu, no va ser pas el primer videojoc de la història. Hi ha debat sobre aquesta qüestió, perquè per exemple, i sense canviar d'"esport", també tenim el Tennis for Two, de 1958:

Tampoc no és el primer videojoc per a recreativa, és a dir que funcionava amb monedes, ja que l'honor correspon al Galaxy Game de 1971, del qual només es va produir una unitat, i el mateix any però més tard arribava el Computer Space, la primera recreativa que es va distribuir àmpliament. 

Però el Pong sí que va ser la primera recreativa popular, i tot i que la va dissenyar el senyor Allan Alcorn va ser un encàrrec del productor Nolan Bushnell, que ja havia produït el Computer Space. Ell i en Ted Dabney, creadors de l'esmentat joc, volien fer més videojocs i van fundar una companyia, sota la qual es faria el Pong, el juny de 1972. La van anomenar Atari. 

Per tant, el Pong és el primer videojoc d'Atari, empresa que ja fa molts anys que va deixar de fer videojocs i que ara només en distribueix. Un any màgic, aquell 1972, perquè també va ser el de l'aparició de la primera videoconsola domèstica, la Magnavox Odyssey.

El 1975 i després de moltes dificultats (en aquella època les botigues no estaven tan obertes com ara a oferir videojocs o sistemes de videojocs) va veure la llum el que es coneix com a Home Pong, la versió domèstica d'aquell mític joc, que era de fet una consola dedicada, és a dir que venia amb el joc dins i no se n'hi podien introduir més. Ho feia sota la marca Tele-Games, dels grans magatzems Sears, que ho van posar com a condició. 

Tot i així, el 1976 Atari ja el va poder distribuir amb el seu propi nom, i és el model que podem veure damunt d'aquestes línies. L'èxit del Pong va ser tran gran que no van trigar gaire a sortir clons, i tampoc no va trigar gaire a arribar la demanda de Magnavox. 

Aquest vídeo de 1969 ens mostra en Ralph Baer, el que després crearia la Magnavox Odyssey, jugant a un joc molt semblant inventat per ell. Resulta que es va poder documentar que en Nolan Bushnell havia jugat a aquell joc anomenat Ping-pong i es va denunciar plagi. 

Bushnell va admetre haver-hi jugat, però també va afirmar que l'havia considerat "no gaire intel·ligent". Al final i per tal d'evitar un costós procés judicial Magnavox i Atari van arribar a un acord: cap més companyia podria fer clons del Pong (i certament van ser perseguides) i Magnavox es quedaria amb els drets dels videojocs d'Atari durant l'any següent, 1977, com a compensació. La solució d'Atari va ser posposar el llançament dels seus títols previstos per al 1977 fins el 1978. Problema resolt. 

Tornant al tema de l'èxit del Pong, com a recreativa es diu que guanyava 4 cops més diners que cap altra, que no s'havia vist mai res de semblant, i com a consola domèstica va esdevenir el producte més venut de Sears. Això és el que va originar els clons, com el de Coleco, companyia que va entrar al món de la producció de sistemes domèstics amb la Telstar, que oferia variants del Pong.

Aquest anunci correspon a un altre dels sistemes dedicats que clonaven el Pong, de fet amb dos models, que eren el Color TV Game 6 i el Color TV Game 15. Si no reconeixeu els kanjis que apareixen al final del vídeo, a la part inferior de la pantalla, ja us dic jo que són els que corresponen a Nintendo, companyia que entrava als videojocs domèstics també a partir del Pong. 

Són només dos exemples de companyies que a partir del revolucionari títol van construir la seva carrera al món dels videojocs, en el cas de Nintendo d'una manera molt més espectacular perquè, de fet, és l'única companyia que encara fabrica consoles de totes les que hem esmentat i de totes les que en aquella època van voler treure profit del rudimentari joc de tennis que havia creat Atari.

Atari no es va quedar de braços plegats davant els clons del seu producte de més èxit, i en va fer noves versions com el Quadrapong, el Super Pong i el Pong Doubles (que permetia el joc de 4 jugadors alhora), però també variants que evolucionarien pel seu compte:

El Breakout, de 1976, també és una proposta que hem vist molts cops i que clonarien títols com l'Alleyway o l'Arkanoid, que van obtenir més fama que no pas l'original, especialment el segon que he esmentat. 

Tornant al Pong, naturalment apareixeria en molts recopilatoris de clàssics d'Atari per a consoles de generacions molt posteriors, com ara la Mega Drive, la Playstation o la Nintendo DS, i també hi va haver versions nascudes directament per a sistemes domèstics dels anys 80. No podia faltar, però, un remake:

El 1999 sortia el Pong per a Playstation, que als Estats Units es va anomenar Pong: The Next Level, una proposta que combinava el concepte clàssic amb gràfics moderns, escenaris interactius i sistemes de joc variants que milloraven l'experiència. Com sempre, però, el regust de l'original és quelcom que no es pot reproduir si s'apliquen tants canvis, encara que el resultat final sigui divertit. 

El Pong és, doncs, un dels jocs més revolucionaris de la història, per la cadena d'esdeveniments que va provocar i perquè va fer canviar la manera de mirar els videojocs (gràcies a ell van començar a generar beneficis de debò). Només cal que ens fixem en el seu impacte, del qual ja hem parlat i que també s'ha pogut veure en nombroses referències culturals i paròdies en tota mena de mitjans. 

Jocs revolucionaris: Space Invaders (1978)

Un joc revolucionari, i ja n'hem vist alguns en aquesta secció, és un joc que al marge de la seva qualitat intrínseca és important sobretot per la influència que té en el seu gènere i en els videojocs en general. I un dels més revolucionaris és, no hi ha dubte, l'Space Invaders, un de ben antic que va canviar per sempre el llavors verdíssim gènere dels "matamarcians", els shooters. 

Mireu el vídeo sencer, i si no ho heu fet, feu-ho ara. Perquè la tensió creixent és absolutament innegable. Aparegut el 1978 fruit de la ment d'en Tomohiro Nishikaido (present en alguns jocs de les sagues Chase HQ, Darius o Bust-a-move, entre altres), donaria lloc a títols inspirats en ell i millors en molts aspectes, com el Galaga, però sense l'existència de l'Space Invaders res de tot això no hauria succeït, si més no de la mateixa manera.

A banda d'esdevenir un fenòmen cultural que va suposar un espectacular boom per als videojocs i que va fer que es percebessin per primera vegada com a màquines de fer diners, ens diu la Wikipedia que té el rècord Guinness de recreativa número u, s'entén que en ingressos, i també que el 2007 va arribar a la xifra de 500 milions de dòlars de beneficis per a Taito, la companyia que el va fer realitat. 

També s'explica l'anècdota que el 1982 al Japó, on hi ha encara febre per aquest videojoc, va provocar una important manca de monedes de 100 iens. A més, l'Atari 2600 va quadruplicar les seves vendes el 1980 amb l'arribada de la seva versió del joc i, de fet, era el títol que totes les plataformes volien tenir al seu catàleg.

Aquí vèiem l'anunci de l'esmentada versió de l'Atari 2600, com podem veure amb uns alienígenes enormes, però amb el concepte intacte. No va quedar intacte, però, i afegeixo aquesta curiositat, el nom original que havia pensat el seu creador, Space Monsters, perquè des de dalt van decidir canviar-ho a Space Invaders.

Voleu més curiositats? Això que hem vist dels invasors movent-se més ràpidament cada vegada respon a una qüestió no intencionada però que ha quedat bé i tot: el senyor Nishikaido va haver de crear fins i tot el hardware del joc, que no podia moure's en els microordinadors de l'època, però el joc li va quedar lent. Després va descobrir que si hi havia menys alienígenes en pantalla es podien moure més ràpid, i aquí ho tenim.

Una altra de les limitacions d'aquella primera versió era que el joc només tenia dos colors: el blanc i el negre. Als Estats Units, quan el va distribuir Midway en color, en realitat era un truc que es feia emprant làmines de colors, però al Japó inicialment aquesta tècnica no es feia servir i l'Space Invaders era en blanc i negre, i a més en unes màquines que no tenien res a veure amb la que hem vist abans i que associem sempre a les recreatives: es tractava del que es coneix com a cocktail table, com podem veure a la foto.

L'impacte que va tenir el joc va ser brutal, fins i tot es diu que en Shigeru Miyamoto, creador dels Mario, Zelda i Donkey Kong entre altres llegendàries franquícies, no es va interessar pels videojocs fins que no va descobrir aquest títol, de manera que també en aquest sentit va ser revolucionari l'Space Invaders.

Aquest és l'Space Invaders Part II, de 1979. Taito no va trigar gaire, doncs, a fer la primera seqüela oficial del seu joc estrella. Les diferències jugables eren poques, però existien, i el que més crida l'atenció són els seus gràfics, per fi en color i sense trucs. Per tal de no allargar-ho massa no posaré vídeos de tot, però la companyia no es mamava el dit i va fer diverses seqüeles amb petits afegits cadascuna, entre els quals joc cooperatiu de dos jugadors i millores en el sistema de joc.

L'Space Invaders'95, de 1995, el poso per tal d'il·lustrar l'evolució del títol original, però és només l'últim de recreatives de tots els que van sortir després del Part II: el Return of the Invaders (1985), el Super Space Invaders'91 (1990), el Mininvaders (1990) i l'Space Invaders DX (1993). La majoria dels títols arcade van sortir, versionats amb més o menys fidelitat i amb més o menys millores, per a unes quantes plataformes domèstiques, que al seu torn van rebre un munt de noves entregues. En posaré només algunes de representatives:

Aquest és l'Space Invaders'90, de la Mega Drive únicament, que als Estats Units es va conèixer com a Space Invaders'91. El 1999 arribaria una versió que recuperaria el títol de la primera entrega, Space Invaders, i sortiria per a Playstation, Gameboy Color i Nintendo 64 (la del vídeo):

I acabaré destacant un títol que va sortir el 2009 (pel 30è aniversari de l'original) per a dispositius amb iOS i que l'any següent va fer el salt a Playstation Network i Xbox Live Arcade, i el 2011 a Android:

És l'Space Invaders Infinity Gene, introdueix l'interessant concepte de l'evolució i va ser força ben rebut per la crítica. Ja m'ha sortit una entrada prou llarga i hem vist mostres representatives dels diferents jocs de la franquícia, que també ha viscut òbviament una pila de recopilatoris de clàssics per a diverses consoles.

L'Space Invaders és un d'aquells títols realment revolucionaris, icònics del món dels videojocs, i els seus alienígenes pixelats ja fa dècades que van esdevenir un dels símbols més reconeguts del mitjà, com el Pac-man, el bigoti d'en Mario o les sabatilles d'en Sonic. No descarto fer alguna entrada sobre malalts de l'Space Invaders, aviso. 

Jocs revolucionaris: Grand Theft Auto III (2001)

Aprofitant que abans-d'ahir vaig parlar de la pitjor versió del Grand Theft Auto 2, alhora un dels pitjors títols de la Gameboy Color, trobo que és un moment molt adequat per parlat d'un dels videojocs més revolucionaris de la darrera dècada (de fet se celebra ara el seu 10è aniversari), un títol després àmpliament superat però que va suposar un canvi enorme en el gènere i en la manera de fer molts dels jocs que més triomfen ara. I és, precisament, el Grand Theft Auto III:

Aquí teníem el tràiler de la versió Playstation 2, que va ser la primera que va sortir, a l'octubre de 2001. Uns mesos després en va sortir la versió PC i també estava prevista la de la Xbox, però va ser retinguda durant un any perquè Sony havia aconseguit l'exclusivitat dels GTA amb la distribuïdora Take-Two, sòcia de Rockstar, i fins que no es va aixecar no va poder aparèixer per a la consola de Microsoft. 

Això passava el 2003, al Grand Theft Auto: Double Pack, que contenia aquest títol i el següent, Grand Theft Auto: Vice City. Ara que hem fet una mica d'història comencem a veure per què va ser tan revolucionari:

Això és el GTA 2, que ja implicava robar cotxes i anar a fer missions de certa violència però, tal com va reflectir la seva acollida per part de la crítica i el públic, no tenia res a veure amb el que passaria a l'entrega següent:

El salt a tots els nivells és brutal, començant pel gràfic, que és el més evident, però també en els aspectes de la complexitat argumental, la millora de la jugabilitat i la diversió que proporcionava la immensa llibertat del gènere conegut com a sandbox, que és el joc no lineal on hi ha una sèrie de missions que hem de dur a terme, però no necessàriament en un ordre estricte ni amb l'obligació d'estar constantment pendents de fer-les. Això sense esmentar la capacitat d'exploració de pràcticament tot el mapa o les accions arbitràries que podem executar, amb conseqüències diverses, i el molt superior nivell de realisme del joc respecte a l'entrega anterior. 

Tot això seria superat després amb el Vice City, el San Andreas i el GTA IV, naturalment, i d'una manera espectacular, però aquest va ser el primer. Aquest va ser el que va posar les bases, que mirades ara semblen primitives, brusques i amb molts errors però que no fan que el joc sigui menys divertit i recomanable. Va ser com un nou naixement de la franquícia de Rockstar, que a partir de llavors, amb els seus estàndards de qualitat i un creixent pressupost, proporcionaria a la companyia ingressos econòmics de rècord, a més d'acumular premis i excel·lents crítiques (i també crítiques de les negatives per la violència, el sexe i els actes criminals que hi apareixen) ja des d'aquest GTA III, que fa deu anys va ser considerat per molts com una obra mestra i, per molts anys que passin, continua sent un imprescindible.

Jocs revolucionaris: Virtua Racing (1992)

No sé si aquest joc va canviar la manera de fer els videojocs de cotxes, però sí que va sorprendre tothom quan va sortir, i per això el podem considerar revolucionari. És el Virtua Racing, un títol de Sega, concretament el prestigiós i prolífic estudi intern AM-2, que va aparèixer a les recreatives el 1992.

D'acord, són unes 3D rudimentàries, de poca càrrega poligonal i amb popping, però estem parlant de 1992, l'any que ens va arribar la Super Nintendo i quan encara faltava força perquè apareguessin les primeres consoles que començaven a dominar les tres dimensions, la Saturn i la Playstation.

Sembla que va néixer com a prova per tal de veure fins on podia arribar la placa Model 1 de Sega, i que els resultats van ser prou bons com per acabar fent-ne un joc complet. El 1994 n'apareixeria la primera conversió domèstica, per a la Mega Drive. Tot i que era una consola de 16 bits i els programadors no les tenien totes, al final ho van aconseguir amb el xip Sega Virtual Processor, que encaria el cartutx però permetia, a escala reduïda però tot i així impressionant, reproduir aquell joc a la consola de Sega i en general donar-li la possibilitat de mostrar gràfics en 3D, malgrat que no es va tornar a fer servir.



Gens malament, oi? El mateix any, uns mesos més tard, va sortir la versió per al 32X, amb el nom de Virtua Racing Deluxe, molt més semblant a la màquina original i amb dos cotxes i dues pistes més. És un dels títols més valorats del petit catàleg de la consola-perifèric, i ara el veurem:



Sembla que hi havia pressa per treure'n la versió domèstica, perquè ja es podrien haver esperat i llançar directament la del 32X. Ara, és cert que gràcies a això hi ha pogut tenir accés molta més gent, perquè del 32X se'n van vendre molt poques unitats. I es podrien haver esperat una mica més, ja que el 1995 (1996 a Europa) sortia la versió per a la Saturn:

Aquesta va ser, per cert, la primera que no va dur a terme la pròpia Sega, sinó que va ser desenvolupada per Time Warner Interactive. Permet escoltar-ne la banda sonora en col·locar el CD en un reproductor, i inclou nou pistes noves, quatre nous cotxes i la modalitat Grand Prix. Finalment, el 2004 va sortir un remake per a la Playstation 2, amb tres pistes i quatre cotxes més, sota el segell Sega Ages 2500 i el títol Virtua Racing: Flatout.



A Europa també va sortir, però el 2005 i al recopilatori Sega Classics Collection, que era una selecció de remakes que havien sortit prèviament al Japó, dels quals es van quedar uns quants per sortir a Occident.

Vist ara és un joc gràficament pobre, l'original, però té el seu encant i les diferents versions que se n'han fet han respectat aquella estètica, com hem pogut veure, fins i tot ben entrats els anys 2000. Queda com un més dels grans títols de velocitat que té Sega al seu historial, i a més va ser pioner en l'ús de les diverses càmeres seleccionables, conegut com a V.R. View System.

Jocs revolucionaris: Virtua Fighter (1993)

Normalment, a Jocs revolucionaris parlo de títols que van canviar la història dels videojocs, com vaig fer amb el Super Mario Bros. o el Tetris, però avui parlaré d'una saga sencera, una que va canviar per sempre la manera d'entendre i de fer els videojocs de lluita. Uns clàssics de Sega, els Virtua Fighter que, com tot, tenen un origen.

Tot va començar amb AM2, la companyia d'en Yû Suzuki, el creador de clàssics com l'Out Run, els dos Shenmue, l'After Burner II, els Hang-On, els Daytona USA, els Virtua Cop i, evidentment, aquests Virtua Fighter.

El primer dels VF arribaria el 1993 a les recreatives i esdevindria el primer videojoc poligonal i també el primer joc de lluita en 3D de la història, en el qual s'inspirarien després altres grans franquícies com els Dead or Alive i els Tekken.



Ara sembla molt desfasat, però estem parlant de 1993, quan les consoles domèstiques més avançades que teníem eren la Mega Drive i la Super Nintendo. El 1995 el Virtua Fighter va ser convertit per a la Saturn, però amb presses per tal de fer-lo coincidir amb el llançament de la 32 bits de Sega, i la pèrdua de qualitat era considerable.



Aparentment no canvia gaire, però sí que hi havia menys polígons i el control és bastant complicat. Curiosament, Sega també el va llançar per al 32X, la consola-perifèric de la Mega Drive que era una manera d'intentar allargar-li la vida però que en realitat no la convertia en una consola de 32 bits.



A mi em sembla tècnicament inferior, i probablement ho és, però duia la Mega Drive a extrems on no l'havia dut cap joc ni perifèric, i potser per això va ser més ben rebut que el de la Saturn. El mateix 1995 sortiria per a les recreatives una actualització del primer joc, anomenada Virtua Fighter Remix, que en portar-se a la Saturn va fer el paper de correcció de la primera entrega, aquest cop amb més calma i fent les coses ben fetes:



Trobo que la diferència és força perceptible. Sí que el primer feia dos anys que havia sortit en versió arcade, però als mercats domèstics hi va haver només uns mesos de diferència entre el normal i el Remix, cosa que ens fa preguntar-nos si realment calia precipitar-se. Ara, llegeixo a la Wikipedia que el regalaven a tots els propietaris registrats d'una Saturn als Estats Units, detall considerable. El 1996 sortiria per a PC amb el títol de Virtua Fighter PC.

El 1995 també seria l'any de l'aparició de la primera seqüela pròpiament dita, el Virtua Fighter 2, a les recreatives:



El salt gràfic i de control era considerable, i també es va notar a la conversió per a la Saturn, de finals de 1995 i principis de 1996, segons el mercat:



Aquella entrega, que el 1997 també va arribar als ordinadors, va ser molt més ben rebuda i valorada per l'esforç tècnic que suposava en una consola de la sovint es diu que representava molts problemes per als programadors a l'hora de treballar amb les tres dimensions. El 2004 sortiria dins la línia Sega Ages 2500 per a la Playstation 2, i tornant a 1996 va tenir una versió reconvertida en 2D per a la Mega Drive:



El joc no és res de l'altre món, i per desgràcia conserva el gran punt feble de la saga, que encara arrossegava en aquelles primeres entregues: el control d'uns personatges massa lents, que quan saltaven semblava que flotaven. Però com a curiositat està bé conèixer-lo i tenir-lo. Després va sortir una cosa realment friki, que era la Virtua Fighter Portrait Series, amb 10 volums dedicats cadascun a un personatge:



Als japonesos ja els agraden, aquestes coses, però no crec que es puguin considerar videojocs. No ens movem de 1996, any de l'aparició del Virtua Fighter Animation per a la Game Gear i la Master System, que també hi volien dir la seva:



Es basava en la sèrie animada de 35 episodis que se'n va fer. Per cert, el nom japonès del joc és Virtua Fighter Mini, i la versió de la Master System és de 1997 i exclusiva del Brasil.

El 1996 encara ens deixaria una altra sorpresa, tant per a recreatives com en forma de conversió per a la Saturn: el Virtua Fighter Kids, una entrega on els personatges eren representats en l'estil SD (super deformed) tan típic del manga:



Allò no va tenir continuïtat, però dos dels seus personatges van aparèixer al Fighters Megamix de la Saturn, de 1997, un magnífic videojoc que feia com els King of Fighters de SNK i reunia en un mateix títol els lluitadors dels Virtua Fighter i el Fighting Vipers, una altra franquícia de Sega (bé, ho seria quan sortís la segona entrega, esclar), a més de convidats especials de jocs com el Virtua Cop i, fins i tot, el Daytona USA (sí, podem lluitar amb el cotxe Hornet!):



Impressionant. I la quantitat de personatges que té també és per no acabar-se-la mai. A Sega també li va servir per a millorar el sistema de lluita, i alguns dels personatges dels VF presentaven moviments que serien novetat del Virtua Fighter 3, que el mateix 1997 arribava a les recreatives. No n'he trobat cap vídeo d'una qualitat mínimament acceptable, però l'actualització de 1998, el Virtua Fighter 3: Tournament Battle va sortir per a la Dreamcast el 1999 com a Virtua Fighter 3 Tb i és aquesta:



El salt qualitatiu és notable, i és que per fi passàvem a una consola de 128 bits, la primera que hi va haver, de fet. Ara, la seva acollida no va ser tan bona com es podia esperar. I és que el Virtua Fighter 2 es considera encara ara com la millor de les entregues.

El 2001 (2002 per a la Playstation 2) sortia el Virtua Fighter 4, que tindria les actualitzacions Evolution (2002) i Final Tuned (2004). L'Evolution sortiria també per a la Ps2 el 2003, de manera que per a la consola de Sony hi ha disponibles tant el Virtua Fighter 4 com el Virtua Fighter 4 Evolution, que és aquest:



Bastant espectacular, i considerat el millor després de l'esmentada segona entrega de la Saturn. Una curiositat exclusiva del Japó i els Estats Units va ser el Virtua Fighter 10th Anniversary, de 2003, també per a la Ps2:



Què és? Doncs una cosa molt estranya: un joc que barrejava aspectes primitius del primer Virtua Fighter amb la plantilla i els moviments complets del Virtua Fighter 4. Ben curiós. També es va quedar en aquells dos mercats el Virtua Quest (2004-2005) per a la Gamecube i la Ps2:



Era un RPG amb elements de lluita i la presència dels personatges i escenaris dels Virtua Fighter, el que es podria considerar un spin-off. La crítica, de mitjana, el va aprovar pels pèls. Però el 2006 per fi teníem la cinquena entrega pròpiament dita de la saga, el Virtua Fighter 5, espectacular:



Sí, és la versió de la Xbox 360, i es nota molt l'arribada de la segona generació de consoles de 128 bits. De les recreatives passava a la consola de Microsoft i a la Playstation 3 el 2007, tot i que la versió de la Xbox 360 és coneguda també com a Virtua Fighter 5 Online als EUA i Virtua Fighter 5 Live Arena al Japó, perquè és l'única que té joc en línia, tal com va passar amb el Virtua Tennis 3. Això representava un al·licient important en aquell moment, però ara ja gairebé no hi queda ningú, jugant en línia a aquest joc, de manera que ha perdut bona part de l'atractiu que tenia per als indecisos.

La història d'aquesta important saga s'acaba amb les dues revisions que ha viscut la cinquena entrega a les recreatives, amb els noms de R (2008) i Final Showdown (2010), i les miniactualitzacions habituals a les versions arcade. No obstant això, cap de tots aquests canvis, que van des de més elements de personalització (presents des del Virtua Fighter 4 Evolution) fins a algun personatge nou o recuperat i canvis en els escenaris, no tindrà de moment versió domèstica. A veure què passa, d'ara endavant.