El Puzzle Bobble, el "joc de les boletes" com el coneix una gran part del públic casual -i és que ens entenem de seguida quan l'hi diem així-, és un dels meus videojocs preferits, encara que en realitat em refereixo a la saga i m'agraden més la segona i la tercera part.
Un autèntic clàssic de Taito superaddictiu que va debutar a les recreatives el 1994 i que ha estat portat a múltiples sistemes domèstics, en una entrega o altra, al llarg de les dècades, i que encara belluga. Avui, però, ens centrarem en el port per a Super Nintendo de la seva primera part, perquè en compararem els dissenys de portada segons el mercat, que és la tasca d'aquesta secció del blog.
Començarem per la versió que va sortir primer, la japonesa, al gener de 1995, i que ens presenta els protagonistes, que recordem que venen d'un altre classicàs, el Bubble Bobble, reciclant la il·lustració del flyer per a recreativa, curiosament la versió occidental i no la japonesa, que és molt diferent.
Aquí, les bombolles que acompanyen la composició són més grans i boniques que en aquell pamflet promocional, i s'hi afegeix un fons blanc per a la capsa vertical de la Super Famicom. En qualsevol cas, és la imatge que tots plegats tenim d'aquest emblemàtic joc i els seus personatges.
La versió europea, de juny de 1995, no quedaria gaire lluny del concepte, però com podem veure està totalment redissenyada, amb uns Bub i Bob allunyats de l'estil manganime, si bé la composició ens permet fer-nos una idea del que s'ha de fer al joc, cosa que sempre està bé.
Tanmateix, no perd l'essència de videojoc i personatges bufons, simplement ho adapta al que algú devia pensar que era més del gust europeu, i fixeu-vos que a sota del logo, en petit, hi ha el nom Bust-A-Move, que era com es va distribuir el joc originalment per a les recreatives occidentals.
M'he saltat expressament la versió estatunidenca, anterior a l'europea per pocs mesos, del març de 1995, perquè és la més diferent i un bon exemple de la manera de pensar dels responsables de màrqueting a l'hora de dissenyar portades a l'època: als americans els agraden l'acció i les explosions.
Aquest cop ens oblidem de les bombolles al títol i ens quedem amb Bust-A-Move, i encara que després el joc per dins sigui igual, a la portada no hi ha ni rastre dels dragonets. Gairebé es podria pensar que és un shoot'em up i tot. La inclinació de l'aparell que dispara les bombolles és la mateixa que a la versió europea i també ens mostra el que fem dins del joc, però el que pogués quedar de kawaii s'ha perdut del tot.
Que consti que aquesta vegada cap de les portades em sembla ni horrible ni netament superior a les altres, qüestió de gustos, però em fascina com de diferents poden arribar a ser segons el que s'anticipa que funcionarà a cada mercat.
Com sempre, acabo preguntant-vos: quina és la vostra preferida?
Taito és una companyia que ara està revifant amb força, o almenys tornant a les converses dels amants del retro i no tan retro, perquè s'ha encarregat de mantenir i explotar el seu enorme llegat tant en màquines dedicades (la meravellosa Egret II Mini) com en recopilatoris per a sistemes moderns (Switch i Evercade, principalment), però això no vol dir ni que tots els seus jocs siguin bons ni que totes les seves idees arribessin a fructificar.
Un dels jocs més populars de la llegendària companyia és el The Ninja Warriors, i a més de seqüeles hi va haver un moment que se n'havia de fer una mena de paròdia, que és la que coneixerem avui en aquesta secció de videojocs que, tristament, al final no van sortir.
Geisha Warriors era un títol d'acció que Taito estava desenvolupant l'any 1993, concretament per a la PC Engine CD. Hi hauríem controlat una geisha que lluitava contra enemics tan curiosos com un borratxo, un obrer de la construcció gairebé despullat o un aborigen, al llarg de 7 etapes en què, segons es pot llegir a la pàgina d'una revista que comparteixo més avall, també hi surten altres personatges de la companyia fent cameos, incloent-hi alguna nau dels Darius, cosa que ja vam veure que era habitual.
La protagonista havia de fer servir, per atacar els seus enemics, armes com les agulles de ganxo dels cabells o amb un bachi o pua del shamisen, i sembla que podria haver inclòs una transformació que l'hauria equiparat als esmentats ninges del clàssic de Taito.
Fent ús de les capacitats del suport CD que la consola va tenir gràcies al primer perifèric capaç de llegir-los de la història dels sistemes domèstics -i més endavant, en models posteriors, integrat al propi cos de la consola-, el Geisha Warriors havia de tenir també escenes animadesen vídeo que ens haurien anat relatant la seva història.
No se sap gaire cosa més d'aquest joc nonat, i trobo que amb això que hem comentat ja Déu n'hi do, però és una llàstima perquè realment tenia molt bona pinta.
Sobre els motius de la seva cancel·lació no he trobat res, però en aquest cas no podem dir que fos perquè la consola estava al seu ocàs, ja que hi van estar sortint jocs oficialment fins al 1999. Potser el prototip del joc no tenia prou qualitat, potser no va rebre una bona acollida quan se'n va mostrar una demo a la fira Tokyo Toy Show de 1992, potser va ser una decisió "dels de dalt"... no ho sé, i no sé si ho sabrem mai. En qualsevol cas, com de costum, una llàstima.
Com a aficionat, en el sentit més humil de la paraula -és a dir, el contrari d'expert-, al gènere dels beat'em ups, m'encanta descobrir-ne de nous, tant pel que fa a provar-los per primera vegada com també a descobrir la seva simple existència.
A hores d'ara, tot i que no he jugat ni de bon tros a tots els que conec, diria que tinc una idea força general dels que ens ha donat la indústria al llarg de les dècades, si més no pel nom, però encara, de tant en tant, n'apareix algun que no tenia registrat. És el cas del que us porto avui, que quan escric això no l'he provat, però em permet fer una nova entrada d'aquesta secció de videojocs que van passar per les recreatives però no van tenir versió domèstica.
Es tracta del Silent Dragon, i la seva distribuïdora és la llegendària Taito, però no ens deixem enganyar pel renom de la companyia el logo de la qual veiem a la imatge, perquè no en va ser pas la desenvolupadora.
Aquesta tasca va recaure en East Technology, una desenvolupadora que, segons Moby Games, té pocs jocs al seu currículum, però per una qüestió de parentiu en podem destacar el Double Dragon III per a consoles, no pas la recreativa, que almenys actualment es veu amb pitjors ulls que les versions domèstiques.
Com podem veure, és un beat'em up, i pels estàndards de l'època, el 1992, no podem dir que estigui malament pel que fa a la mida i el detall dels sprites, però la competència era ferotge i hi havia exemples més polits del gènere.
Diu el seu argument que, en un futur proper, concretament als anys 90, tot i que el joc, com dèiem, és de 1992, hi ha un científic malvat que experimenta amb animals mutants i que vol prendre el control de la ciutat. Per algun motiu, agafa força segrestant una noia. Nosaltres hem de sortir a repartir mastegots tot triant un dels quatre personatges disponibles per fer-ho: el lluitador Joe, que és el xicot de la noia segrestada, el mestre de kungfu Lee, el musculós Sonny, cunyat d'en Joe en ser germà de la noia, i el ninja Kato.
Anirem lluitant contra enemics amb estètica post-apocalíptica rotllo Mad Max o El puny de l'estel del Nord pels carrers d'una ciutat, un camió en marxa, una jungla, un volcà i un laboratori ben protegit, com podem veure llocs ben habituals en aquesta mena de videojocs.
Ja dic que jo no hi he jugat, i per això aviso que potser m'estic equivocant en dir això, però trobo injust que algunes persones acusin el Silent Dragon de ser una mena de còpia de Double Dragon, i és que ja se sap que els beat'em ups solien agafar elements d'alguns dels èxits més grans del gènere. També l'he vist qualificat com "el fill que tindrien Final Fight i Double Dragon", que potser és més acurat.
Són jocs que solen tirar de tòpics i que poden copiar més o menys descaradament dissenys i mecàniques d'altres títols, però fins a cert punt és normal. També us aviso que us parlo des de l'afició al gènere i una certa debilitat per aquells jocs que no són els més reconeguts. Que després m'agradi o no com s'hi juga ja és una altra qüestió.
El cas és que el Silent Dragon, per les impressions que recullo d'algunes ressenyes que n'he llegit, no és en absolut un mal joc, i surt vencedor de la comparació amb l'esmentat (i odiat) Double Dragon III. Simplement, en diuen que no és un joc memorable, i és que, com he apuntat més amunt, la competència era ferotge, i aquest no és dels que han passat a la història. Taito, de fet, té altres beat'em ups, però destaquen perquè tenen molt de caràcter i són originals, com el Growl, el Ninja Kids i el Pu-li-ru-la.
Tot i així, em sembla estrany que no se l'esmenti ni quan es fan llistes de 25-30 títols del gènere, i que Taito, aficionada als recopilatoris en diferents formes (incloent-hi la meva estimada Egret II Mini), no l'hagi recuperat mai. Si algun dia ens arriba emulat oficialment, però -i espero que passi o bé en una nova expansió de l'esmentada minirecreativa de Taito o bé a la família Evercade-, continuarà sent mereixedor de ser en aquesta secció perquè, al capdavall, no va ser mai adaptat a cap consola ni ordinador.
Tornem a tocar una secció que ara feia un temps -un any gairebé clavat- que estava una mica abandonada, per parlar d'un videojoc que, com correspon a tots els que passen per aquesta categoria d'entrades, i amb alguna feliç excepció que es produeix després d'haver-ne parlat, no es va arribar a publicar.
No n'hi ha gaire informació, de fet, així que l'entrada serà breu, però des del punt de vista de l'arqueologia dels videojocs de què parlava fa poc, aquestes coses a mi em fascinen, i m'agrada compartir-les.
La incombustible Taito, una companyia a la qual li tinc cada cop més afecte, especialment des que tinc l'Egret II Mini, a principis dels anys 90 encara bellugava, i havia de presentar meravelles com la saga Puzzle Bobble, però com deveu saber, no estava especialitzada en res concret, sinó que tocava molts gèneres.
Un d'ells era el de les curses de cotxes, en diferents variants com ara el mític Chase H.Q., i en aquest sentit, per al 1993 la companyia dels invasors espacials i els dragonets llançabombolles ens tenia preparat un títol que es deia Vertexer i que, amb la tècnica de l'sprite scaling, vista en jocs com els també mítics Out Run, Power Drift o Night Striker, els dos primers de Sega i aquest últim de la pròpia Taito, pretenia transmetre una sensació de velocitat tridimensional.
Com podem veure a les imatges, que s'han alliberat fa poc (abans hi ha via un attract mode), es tracta d'una aproximació d'ambientació espacial i futurista que recorda més la saga F-Zero de Nintendo, però en tot cas estem parlant d'un videojoc que no va veure la llum.
Almenys oficialment, perquè diuen que van arribar a circular unes 20 plaques que estan en mans de col·leccionistes. O sigui que sí que va veure la llum, tècnicament, però segurament no la llum natural. I ja m'enteneu: oficialment va ser cancel·lat.
Veurem algun dia Taito esforçant-se per recuperar-ne alguna, acabar de polir el Vertexer i donar-li una oportunitat?
És difícil, però segurament seria apreciat pel públic -de nínxol, això sí-, ara que han passat les dècades i ens mirem els jocs basats en sprites amb més bons ulls, d'una manera que no hauria estat possible l'any en què van aparèixer meravelles poligonals del mateix gènere com el Daytona USA o el Ridge Racer.
La màquina recreativa immersiva en què estava previst que entrés el jugador, i la inversió econòmica en la qual segurament no va ajudar a donar el pas de publicar el joc oficialment, entenc que és demanar massa.
Una de les últimes entregues de la secció de Personatges -tot i que ja en fa mesos- va tenir com a protagonista un personatge de Taito, i arran de buscar-ne informació vaig descobrir que, en realitat, en aquesta companyia hi ha molts personatges que fan cameos en d'altres jocs i que, per tant, estem davant d'un univers Taito que avui m'agradaria repassar una mica per sobre, sense entrar en excessius detalls, perquè hi ha força teca.
Aquests autohomenatges que algunes companyies fan són una cosa que als jugadors ens agrada, almenys parlo per mi, i si juguem a un videojoc on hi ha referències a títols i personatges d'altres obres d'aquella desenvolupadora és difícil que evitem un somriure o que, de cop, assenyalem la pantalla de manera entusiasta mentre girem el cap tot buscant la complicitat de qui tinguem al costat, si és el cas.
De fet, he trobat documentades moltíssimes referències de tota mena a jocs i personatges de Taito en altres videojocs de la companyia i també de fora d'ella, així com fora del món dels videojocs. Però ens centrarem i veurem alguns exemples d'aquest sector, que és el que ens interessa al blog, començant per dos grans clàssics de la companyia que es van començar a creuar al primer Bubble Bobble, de 1986, on a partir de la pantalla 60 ens podem trobar un tipus d'enemic anomenat Invader, que suposo que no cal que us digui de quin altre emblemàtic joc de Taito surt, i que repetiria en posteriors entregues de la saga.
A l'Space Invaders DX, de 1993, hi ha una modalitat de joc que es diu Parody Mode, on els sprites de les pantalles es basen en diferents franquícies de Taito. Hi tenim personatges i enemics de The New Zealand Story, The Fairyland Story, Bubble Bobble, Rainbow Islands, Liquid Kids, Arkanoid, Kiki Kaikai, Darius i Don Doko Don. Poca broma.
I ja que hem vist en Tiki dins d'un Space Invaders, val a dir que a The New Zealand Storytambé hi ha cameos d'altres jocs, com per exemple aquesta col·locació de plataformes que constitueixen la imatge del rostre de la Ptolemy.
La protagonista de The Fairyland Story l'hem pogut veure també, a banda del seu joc de plataformes de pantalla fixa de 1985, en alguns títols de la saga Bubble Bobble, a l'Arkanoid vs Space Invaders -on se la pot triar, juntament amb molts altres personatges de l'univers Taito, com a copilot de la Vaus- o al Pop'n Pop, del que parlaré més avall.
Aquí sota la veiem en finalitzar la pantalla 57 del Bubble Memories, el tercer Bubble Bobble, quan agafem tots els aliments que hi apareixen.
Passem ara al personatge que deia a l'inici de l'entrada, al que va tenir un article propi, que és la Sayo-chan del Kiki Kaikai i la posterior saga coneguda a Occident com a Pocky & Rocky. Ja vaig parlar dels cameos que havia fet, però en un especial de Taito no podia deixar d'esmentar-la, i en posaré un exemple, que és la seva aparició al Bubble Symphony o Bubble Bobble II, on fa d'enemiga, a més de sortir-hi com a ítem d'ajuda.
No us penseu pas que la sèrie de shoot'em ups per excel·lència de Taito, Darius, no ha rebut homenatges en altres jocs de la companyia que no hi tenen res a veure pel que fa al gènere. Sense sortir del Bubble Symphony en veiem, adaptats a l'estil bufó del joc, alguns enemics clàssics, però també en trobem referències a l'ending del Puzzle Bobble 2, al Growl o Runark, un beat'em up de 1991, o al Rainbow Islands, on hi ha un mon sencer dedicat al Darius. I, hi insisteixo, em limito a comentar només algunes referències i de jocs de Taito, perquè a fora també en trobem.
Hem vist els dos dragonets més emblemàtics de la història dels videojocs -amb el permís dels dracs figurats Billy i Jimmy- convidant gent a casa seva, i més que n'han convidat, però ells també han sortit de casa més d'un cop, i no només per llançar boletes de colors cap amunt a la seva altra saga tremendament addictiva i popular.
Per exemple, al ja esmentat Space Invaders DX tenen la seva pantalla a la modalitat de paròdia, però també al Pop'n Pop, una barreja de Space Invaders, Arkanoid i Puzzle Bobble de 1998 que en versió consola (PlayStation i Game Boy Color) tenia molts convidats de la companyia, incloent-hi els dragonets.
Hi tenim també les seves versions originals humanes, Bubby i Bobby, a més d'en Tiki, la Sayo-chan, la Ptolemy, en Hipopo del Liquid Kids, en Bob -res a veure amb el dragonet blau- del Don Doko Don, en Drunk, enemic habitual a Bubble Bobble, o en Chack'n, a més de múltiples enemics de tots aquests jocs com a rivals o personatges no jugables. La imatge de dalt de tot d'aquesta entrada pertany a aquest títol, i hi queda clar que és un festival de Taito, els seus personatges i tres de les seves franquícies més estimades.
Parlant d'en Chack'n, fins ara me l'he saltat, però estem parlant del primer personatge habitual de l'univers Taito, que va protagonitzar el Chack'n Pop el 1984 i, ja al Bubble Bobble, dos anys després, faria el primer cameo d'un personatge pròpiament dit.
Segurament és el personatge que més visites ha fet i que menys n'ha rebut (naturalment, perquè el 1984 no existien en Bub, en Bob, la Sayo-chan ni cap dels altres), i el podem veure a la saga Bubble Bobble fent d'ítem, d'assistent, de vegades enemic i tot (Parasol Stars), mentre que en alguns Puzzle Bobble apareix al mig de la pantalla a la modalitat de 2 jugadors. A l'entrega més recent d'aquesta saga, Puzzle Bobble Everybubble!, té un paper més destacat com a ajudant i fins i tot personatge jugable.
I ho aniré deixant aquí, trobo que ens podem fer una idea de l'amor que sent i demostra Taito pel seu propi llegat, i aquestes coses sempre ajuden a crear lore. Teniu algun cameo o referència preferit, vosaltres?
Arriba la segona entrega d'una secció que vaig inaugurar fa poc, que és la dedicada a repassar la història d'alguns dels logos més emblemàtics de la història dels videojocs. Vam començar amb una de gran, i avui és el torn d'una altra que no ho és pas menys, als meus ulls.
Avui parlarem dels logos històrics d'una companyia que darrerament ha estat molt activa a l'hora d'explotar el seu catàleg clàssic, i de la qual hem anat veient sovint el logo actual en els darrers temps, però comencem pel principi.
Taito va ser fundada el 1953 per un empresari ucraïnès que es deia Michael Kogan (1920-1984), tota una curiositat, i al principi es dedicava a la importació de vodka, màquines expenedores i màquines jukebox, aquests dos últims productes l'únic parentiu -i no gaire proper- amb el negoci pel qual la coneixem.
Però hem d'anar una mica enrere. L'origen del nom, el trobem en la companyia que va fundar el 1944 a Shanghai, de nom Taitung, i quan el comunisme del qual havia fugit de la Unió Soviètica va arribar a la Xina se'n va anar al Japó, on va començar de zero amb la companyia Taito Yoko, que es dedicava als teixits.
Quan aquesta va fer fallida, el senyor Kogan ho va tornar a intentar amb la Taito Trading Company, que va començar sent la primera destil·leria de vodka al Japó, i que més endavant va importar màquines expenedores de cacauets i màquines de perfums. Després van arribar les esmentades jukeboxes, i d'aquí es va atrevir a fer el salt al sector dels jocs electromecànics.
Al principi feia servir el logo vertical que hem vist més amunt, i que pràcticament no era ni logo. No donava cap mena d'informació sobre l'àmbit en què es movia. Sigui com sigui, es va mantenir fins al 1966.
El 1967 va estrenar aquest altre logo, també sense colors, però amb una mica més de gràcia, que fa pensar en les formes agudes de l'arquitectura futurista Googie que estava de moda sobretot a la dècada dels 50, però que als 60 encara cuejava.
Va ser també l'any en què va llançar un gran èxit dels jocs electromecànics, el Crown Soccer Special, però l'any 1972 patiria un altre lleuger canvi de nom: a partir de llavors es diria Taito Corporation.
Segurament s'estava preparant per al llançament, el 1973, de l'Elepong, un clon del Pong que va ser el primer videojoc de la companyia i, com la pròpia Taito assegura, el primer videojoc comercial llançat al Japó.
Si ens hi fixem, a la part superior esquerra de la imatge es veu el logo d'aquella època. Aquella transició al món dels videojocs va ser liderada per l'enginyer Tomohiro Nishikaido, peça clau en la història de Taito com a gran del sector. El 1978, per exemple, va fer un petit videojoc anomenat Space Invaders.
En aquest flyer de l'Elevator Action, de 1984, podem continuar veient el logo, a la part superior dreta. De fet, anava a companyat, a sota, de la paraula "Taitronics". Aquesta versió va ser la que també va acompanyar llançaments tan emblemàtics de Taito com ara el Qix, el Chack'n Pop, l'Arkanoid, el Bubble Bobble o el Darius, poca broma.
El logo com a tal no apareixia a les pantalles de títols dels jocs, normalment -hi ha alguna excepció, com l'Space Chaser (1979)-, sinó que hi podíem llegir, en una font més estàndard, "Taito Corporation" o "Taito Corp.". El que sí que es podia veure a finals dels 80 era una mena de logo exclusiu de les pantalles de títol on hi deia "Taito" en lletres més grans i vermelles.
Però l'any 1988 es produiria un canvi de logo considerable, i com que encara és vigent és el que tenim, també, més present.
Per fi agafava una mica d'alegria en el disseny i canviava la lletra A per una mena de triangle blau d'on semblava que sortia disparat el punt de la i. Un logo força bonic, si voleu saber la meva opinió.
El comencem a trobar en jocs com el Chase H.Q., a la recreativa del qual apareixia tant al moble com a la pantalla de títol. Altres videojocs mítics que el van tenir van ser el Darius II, el The New Zealand Story, el Sonic Blast Man, el Metal Black, el RayForce, el Darius Gaiden, el Puzzle Bobble i tot el que va venir després.
És probable que també conegueu aquesta variant. Teòricament és un logo secundari emprat als anys 90, però no he estat capaç de confirmar en quins videojocs, tot i que sí que es pot veure, per exemple, als Puzzle Bobble de la Saturn.
Hem fet un repàs dels canvis de logo d'una de les companyies més importants de la història dels videojocs, ara dedicada a explotar la seva impressionant història, tot i que de fet és la seva nova propietària des de 2005, Square Enix, qui pren aquestes decisions. Afortunadament, però, Taito continua fent coses, com l'excel·lent Egret II Mini o els recopilatoris Taito Milestones, i ho fa amb el seu nom de sempre... i el logo que coneixem.
M'agrada quan una companyia de videojocs té un univers de personatges que potser no són grans icones de la història del mitjà, però que es van veient aquí i allà. D'aquest tema en parlaré en un futur proper, però de moment volia dedicar una entrada a un d'aquests personatges.
Es tracta d'una jove sacerdotessa xintoista miko de Taito que protagonitza alguns jocs i apareix en uns quants altres com a convidada, com veurem a continuació. Segur que la coneixeu, no en tinc cap dubte.
Es tracta de la Sayo-chan, també coneguda a Occident com a Pocky, protagonista o coprotagonista de la saga Kiki Kaikai, que es va iniciar el 1986 a les recreatives.
Ambientat al Japó feudal, el joc, que és un shooter multidireccional de perspectiva aèria, ens explica que mentre està preparant una cerimònia la visiten els Set Deus de la Fortuna, que l'avisen que s'acosta un greu perill. Llavors, una sèrie d'éssers sobrenaturals yôkai del folklore japonès segresten aquests deus i la Sayo-chan decideix anar a rescatar-los.
La sacerdotessa ataca els enemics llançant rotlles o-fuda i movent la seva vareta de purificació gohei per a atacs de proximitat, atacs que poden anar millorant a mesura que trobem els corresponents ítems, i dels ports que va tenir, que tampoc repassarem aquí, destaca el del Famicom Disk System, Kiki Kaikai: Dotôhen, que inclou un segon personatge anomenat Miki-chan, una altra sacerdotessa jove que al final no és res més que un canvi de color de l'sprite de la protagonista.
Dic això perquè aquella va ser la primera companya de la Sayo, però val a dir que la saga es va popularitzar amb l'entrega que va sortir per a la Super Nintendo el 1992, amb el nom de Pocky & Rocky, al Japó Kiki Kaikai: Nazo no kuro manto, on ella és la Pocky i el seu nou company, en Rocky, un os rentador que a la versió original es diu Manuke.
És un tanuki canviaformes també propi de la mitologia japonesa, i és que la Sayo lluita contra els yôkai quan fan dolenteries, però si esta tranquils es mostra amable amb ells, com en aquest cas en què fins i tot s'alia amb un d'ells, que precisament va ser un dels que van segrestar els Set Deus de la Fortuna.
Repetirien a la segona part, Pocky & Rocky 2 (Kiki Kaikai: Tsukiyo Sôshi), de 1994 i per a la mateixa consola, i el 2001 viurien una nova aventura al Pocky & Rocky with Becky, al Japó senzillament Kiki Kaikai Advance, perquè va ser per a la Game Boy Advance. Si us demaneu qui és la Becky, no és altra que la noia que al Japó es coneix com a Miki, és a dir la que va acompanyar la Sayo al joc del Famicom Disk System.
Ja he dit al principi que hi ha companyies amb universos de personatges, i Taito n'és una. Com a mostra d'això, molts dels seus personatges fan força cameos -ja en parlarem, hi insisteixo-, i la Sayo no n'és cap excepció.
La trobem, per exemple, al Rainbow Islands de NES, de 1988, amb el nom de Cindy a Occident, però també com a enemiga... que en realitat és en Manuke transformat en ella.
Al Bubble Symphony o Bubble Bobble II, de 1994, la sacerdotessa tornaria com a ítem d'ajuda per al jugador, però també com a enemiga altre cop per culpa d'en Manuke, ara de manera més evident perquè manté les orelles i la cua de tanuki.
Dins de la saga Bubble la podem veure també al Puzzle Bobble 2 (1995) en una escena del final, com a ítem altre cop al Bubble Memories o Bubble Bobble III, de 1996, de fons al Puzzle Bobble 3 (1996) i en forma de bombolla a l'Space Puzzle Bobble de la Nintendo DS(2008).
Separada dels germans dracs per excel·lència del món dels videojocs, amb el permís d'en Billy i en Jimmy Lee, la podem veure en molts altres títols, com ara el Golf-kko Open de la Famicom (1989), on la tenim jugant al golf, o més ben dit ajudant el jugador, si comet prou errors. El 2004 tornaria a jugar a aquest esport al joc per a mòbils Bubblen Golf. Tornant al 1989, la Sayo apareixia a l'ending del Demon Sword per a la 8 bits de sobretaula de Nintendo.
Al Furu Furu Park (Wii, 2007), un conjunt de minijocs basats en franquícies de Taito que no va arribar a Europa però sí als Estats Units, n'hi ha un en què la veiem amb disseny poligonal, cosa no gaire habitual però que també va passar el 2011 en tenir-la com a personatge descarregable (gratuït) per a l'Elevator Action Deluxe, per a la PlayStation Store de la PS3.
El 1998 la nostra protagonista d'avui va sortir al Pop'n Pop, una barreja de Puzzle Bobble, Arkanoid i Space Invaders per a recreatives, i el 2000 a PlayStation, Game Boy Color i Windows, juntament amb altres personatges de diverses franquícies de Taito.
Precisament a Space Invaders ha fet diverses aparicions, com ara a l'Space Invaders 95: Attack of the Lunar Loonies, també conegut com a Akkanvader, on pilota un arc tradicional torii i en cas que hi hagi segon jugador trobem la seva companya Miyo-chan, que no coneixíem i que és exclusiva d'aquest joc, o a l'Arkanoid vs. Space Invaders (PlayStation 4, Switch i smartphones), de 2017, on fa de possible copilot de la Vaus.
Saltem enrere en el temps perquè volia tractar les seves aparicions a la saga Space Invaders juntes, i és que el 1993 havia sortit a l'Space Invaders DX, a la modalitat paròdia, en què se substitueixen els elements del joc per d'altres basats en franquícies populars de Taito. Al setè món tenim el Kiki Kaikai, i hi controlem la Sayo defensant-se dels yôkai i protegint-se darrere d'uns torii que li fan d'escuts. Excel·lent.
Acabarem el repàs de la Sayo-chan amb una petita aparició en forma de targeta Hu-Card del port del Kiki Kaikai per a la PC Engine que podem veure a la magnífica sèrie Hi-Score Girl.
Si us demaneu què se n'ha fet, de la jove sacerdotessa xintoista, el 2022 va tornar amb el Pocky & Rocky: Reshrined (Switch i PlayStation 4, amb versió per a Windows el 2023), un aparent remake dels que Natsume ha estat fent en els darrers anys, com el del Wild Guns Reloaded i el The Ninja Saviors: Return of the Ninja Warriors, però en comptes d'afegir algun personatge nou, en el cas del retorn de Kiki Kaikai és en realitat una nova entrega, amb escenaris nous o reformats i sí, personatges nous. Però, sigui com sigui, la Sayo-chan és ben viva.
Els que em coneixen, dins del sector dels videojocs, a mi i les meves tradicions, creences o manies, que són bàsicament els companys de Retroscroll, tenen -els dono- molts motius per fer-se tips de riure amb la meva manera de veure les coses, i una que fa particular gràcia és la meva voluntat d'encarar les sagues per ordre.
Per tant, si tinc l'oportunitat de jugar a una primera part abans que a una segona, per més popular que la segona sigui i/o per més dolenta que sigui l'entrega inicial, intento fer-ho. Això no vol dir que no hagi jugat a força jocs que no eren la primera part de la seva saga, i continuarà passant. Ara bé, el joc de què parlo avui faria esclatar el cap a algú que sí que, al contrari que jo, s'obsessionés de debò amb aquestes coses.
Es tracta d'un shoot'em up de Taito, companyia que té un catàleg d'allò més variat, i especialista en diversos gèneres, un dels quals aquest, també com a distribuïdora. No és el més famós que té, però malgrat que podria quedar eclipsat pels molts altres exemples de jocs de trets del seu catàleg a mi m'ha cridat l'atenció per una altra cosa.
El Metal Soldier Isaac II, de 1985, no és la segona part del Metal Soldier Isaac. Tampoc és que estiguem davant d'un d'aquells casos enrevessats com les segones parts de Rambo o Mad Max, que segons el territori van patir canvis de nom. Senzillament, aquest joc no té primera part, encara que el flyer que he posat al principi de l'entrada suggereixi el contrari.
El soldat metàl·lic del títol és el que podem controlar amb vista zenital, que fa que no estiguem davant del típic shmup de naus amb scroll automàtic, en aquest sentit val a dir que es desmarca del saturat gènere, però tornem al tema que ens ocupa: per què es diu Metal Soldier Isaac II, si no hi ha un Metal Soldier Isaac?
Doncs perquè va ser la decisió que va prendre la companyia a l'hora de llançar oficialment per a recreatives la versió definitiva d'un títol que es deia igual però sense el número en la seva fase de prototip. Jo no conec precedents de casos així que confonguin el personal, vosaltres sí?
Sigui com sigui, el personatge no va ser oblidat, i el podem veure en forma de cameo al Parasol Stars, en què una versió chibi de l'Isaac, anomenada Isaac'n (que és una maldestra transcripció del japonès Aizakkun), fa d'enemic dels protagonistes, en una de les múltiples aparicions estel·lars de Taito, tema del que tinc previst parlar algun dia.
Comencem amb una confessió: aquesta entrada havia de ser sobre tatuatges dedicats a videojocs de Taito, però després de veure, decebut, que no hi havia testimonis dèrmics de l'amor per títols com Pirate Pete, Qix o The Legend of Kage, he hagut de reconduir la cosa.
I no m'ha costat gaire, en realitat, perquè hi ha una propietat intel·lectual de la companyia que per força havia de donar-me força exemples, amb el permís de Space Invaders.
Començarem amb aquest preciós tatuatge en parella, i és que la mítica recreativa -amb excel·lents ports a consoles- del Bubble Bobble és d'aquelles que no només ve més de gust jugar amb una altra persona que en solitari, sinó que a més és l'única manera de veure'n el final autèntic.
Més estàndard en el seu format, però igualment bonic, és aquest d'en Bub dins d'una bombolla, que fa que no ens importi que aquesta persona ens doni l'esquena.
Aquí tenim un braç, i no n'estic segur, però podria ser que el tatuatge estigués dedicat al també mític spin-off Puzzle Bobble, ateses les bombolles encadenades, però com que no són de colors ens la jugarem i direm que homenatja el Bubble Bobble.
Hi ha gent, però, que duu aquest magnífic joc més a prop del cor que altres persones, com és el cas que veiem a la imatge. Senzillament espectacular.
I de la mateixa zona tenim un altre exemple, que és un recordatori constant que a aquesta persona el joc, com a mínim, l'obsessiona.
Segurament en xiula l'encomanadissa cançó, també, en aquesta dutxa que es veu al fons de la imatge.
Aquest altre exemple és més senzill, en aparença, però aposta pel pixel art i, sobretot, destaca perquè és una composició de dues peces en què cal ajuntar els peus perquè es vegi la imatge completa. Em trec el barret.
Allunyant-se de l'estil que imita els sprites ens trobem amb aquest braç sencer dedicat als llegendaria germans dracs, amb un disseny espectacular.
I anirem plegant amb aquest tatuatge que combina pixel art amb dissenys de portada i un convidat especial del Rainbow Islands, però com que al capdavall els dragonets són humans en realitat, i així apareixen en aquest altre joc, és totalment vàlid. Curiosament, però, a la portada (i al tatuatge) hi surt en Bob, que és el segon jugador.
Què us han semblat? En teniu algun? A mi m'agraden tant el Bubble Bobble com la saga Puzzle Bobble, de manera que si és per motius sentimentals no descartaria del tot fer-me'n un algun dia. Qui sap?
Amb motiu de la notícia de la defunció de l'autor de Capità Harlock, Galaxy Express 999 o Queen Emeraldas, entre altres obres del mestre Leiji Matsumoto, mític mangaka actiu sobretot als anys 70, fa uns dies li vaig dedicar una entrada a Cementiri de Pneumàtics, però d'alguna manera també ho vull fer en aquest blog.
Perquè potser no hi ha videojocs pròpiament dits de la seva obra, però tampoc no es pot dir que la seva feina no aparegui en cap videojoc. Vegem-ho.
Cosmo Warrior Zero és un títol de Taito que va sortir l'any 2000 per a PlayStation i el 2002 per a PC. Això sí, només al Japó, motiu pel qual en parlo en aquesta secció.
Es tracta d'un shooter en tercera persona en què controlem en Warius Zero, un capità que va perdre la família en una guerra entre robots i humans i que ara que hi ha un període de peu ha de treballar amb els que abans van ser els seus enemics, amb la tasca de vèncer ni més ni menys que el Capità Harlock, el personatge més conegut, almenys aquí, de l'extensa obra de Matsumoto-sensei.
Al principi del vídeo, mentre el protagonista explora unes habitacions, podem veure-hi fins i tot un cameo d'en Leiji Matsumoto, que pel que sembla hi posa la veu i tot!
Es tracta, en qualsevol cas, de recórrer els escenaris tridimensionals i lluitar contra diversos personatges, alguns dels quals es poden desbloquejar per fer-los servir després, i n'apareixen de ben coneguts pels fans de l'autor, com l'esmentat Harlock, la Kei Yûki, l'Emeraldas o en Tochirô, a més de galeries amb imatges, materials de producció i esbossos del mestre.
També hi ha una modalitat arena per dedicar-se únicament als combats on també hi pot jugar un altre jugador.
El Cosmo Warrior Zero va tenir, el 2001, una versió animada en forma de sèrie de 15 episodis, que malauradament també es va quedar en exclusiva al mercat japonès.
Tant una cosa com l'altra suposo que eren massa de nínxol per sortir del Japó, de manera que no em sorprèn que no ens arribessin mai, però donada la naturalesa del joc m'imagino que no deu ser difícil jugar-hi encara que no sapiguem japonès, així que si algú hi té interès, ara ja sap que existeix.
Benvolgudes i benvolguts, sou testimonis del naixement d'una nova secció del blog al cap de poc de començar l'any. Hi vull parlar de videojocs no pas desconeguts (o no necessàriament), potser fins i tot al contrari, però que jo no havia provat mai i m'han sorprès positivament.
No és una secció gaire diferent de les anàlisis, però la vull fer servir per donar quatre pinzellades sobre aquesta mena de jocs, com els vaig descobrir i per què m'agraden.
Com podeu veure, el títol inaugural de la secció no és pas una hidden gem, sinó que es tracta d'un clàssic de recreativa, el mític Elevator Action de Taito, llançat el 1986.
El coneixia de nom, en part perquè n'havia vist la versió Game Boy en revistes de videojocs, concretament als catàlegs del Centre Mail i companyia, però reconec que més enllà de la portada no em cridava gaire l'atenció. Tampoc quan va sortir als Arcade Archives fa uns anys. Em feia la impressió que, tot i ser un clàssic, seria un d'aquells títols que han envellit malament o que són massa rudimentaris per als meus gustos.
El destí va voler, però, que n'acabés tenint la versió original, la de recreativa, perquè forma part del llistat de 40 jocs que inclou l'Egret II Mini de Taito, que naturalment tinc. No me la vaig comprar per aquest joc, ja us ho dic, però ha estat tot un descobriment.
Perquè un dia d'aquells que em ve de gust jugar a jocs arcade sense grans objectius, només passar-m'ho bé, fent el tastaolletes, i tot i saber que la seva continuació, Elevator Action Returns, és força més popular, me'l vaig posar i no vaig trigar gaire a enamorar-me'n.
Amb uns gràfics senzills, sense grans filigranes de disseny, el joc ens permet controlar un espia que ha de robar uns documents d'un edifici i arribar a la planta més baixa per poder-se'n escapar.
Ho fa amb l'ús d'ascensors i escales, i pel camí haurà de pelar, amb la seva pipa (heu vist quin vocabulari dels baixos fons més ric que tenim en català?) enemics que aniran sortint de darrere les portes i també canviaran de planta per aturar-lo. Una mecànica senzilla d'entendre i divertida (no oblidem la possibilitat d'aixafar enemics amb l'ascensor) que ens demana reflexos, reaccions ràpides, i que convida a fer una partida rere l'altra per veure si aquesta vegada arribem més lluny.
Jo, que no tinc l'experiència d'haver anat a salons recreatius, i per tant tampoc estic gaire entrenat en els jocs d'assaig i error, en general no tinc gaire paciència per a aquestes coses, ni m'agrada aprendre'm fil per randa el que he de fer calculant al píxel per aconseguir la partida perfecta (i, sincerament, quan he intentat imitar els que ho saben fer no me'n surto), però l'Elevator Action m'ha semblat d'allò més divertit i addictiu, i puc entendre la seva popularitat. És un arcade dels d'abans, dels que amb la seva senzillesa resisteixen el pas del temps i no perden atractiu. És per això que jo m'hi he pogut enganxar ara, en ple 2023.
Encara falta molt de camí per recórrer per tenir una representació adequada de les dones als videojocs, tant en quantitat -que sí que ja fa anys que s'ha equilibrat força- com en qualitat -evitant la innecessària sexualització de molts personatges-, però al gènere dels videojocs de lluita, siguin 1 contra 1 o beat'em up, fa molt de temps que hi són, començant per la llegendària Chun-li, que era l'única representant femenina a la plantilla de l'Street Fighter II (1991). O no?
Doncs no, perquè resulta que la primera aparició d'una dona en un videojoc de lluita és quelcom més complex: ja existia un títol amb una dona present i protagonista.
Aital honor pertany a la protagonista del videojoc Onna sanshirô, conegut a Occident com a Typhoon Gal i llançat per a les recreatives per Taito l'any 1985.
Amb el seu uniforme rosa i mestria en l'art del judo barrejat amb alguna disciplina que, a diferència de la que practicava la Ginger de Cinturó Negre!, inclou cops, la noia, que a l'attract mode té el nom de Yuki, s'enfronta a diversos artistes marcials, tots homes -i amb molt poca varietat pobrament compensada per colors diferents dels uniformes-, en un total de vuit pantalles que alternen combats en dojos, amb el respectiu mestre que s'ho mira fins que decideix lluitar personalment, fent d'enemic de final de pantalla, i en espais oberts.
Després d'això, el cicle torna a començar fins que se'ns acaben les vides o arribem a la temuda pantalla 256, que ja se sap que en alguns videojocs de l'època provocava el mal funcionament del joc i s'acabava el bròquil.
Si ens hi fixem, el Typhoon Gal és un títol de lluita 1 contra 1 a les pantalles de dojo i un beat'em up a les d'exteriors, però en qualsevol cas és un videojoc de lluita, i en aquest gènere que admet els dos corrents la primera dona que hi va aparèixer i va ser controlable, doncs, va ser la seva protagonista.
No fa gaire vaig parlar del Flashgal, un exclusiu de recreativa del qual vaig arribar a dir que tenia la primera dona protagonista d'un beat'em up. El cas és, però, que aquell joc va sortir al novembre de 1985, mentre que el Typhoon Gal és del mes d'octubre. A més -i això sí que ho havia dit-, no està clar que aquell videojoc fos un beat'em up. El d'avui, en canvi, ho és en part, com he dit. Així doncs, procediré a fer el petit canvi a l'entrada de manera retroactiva.
Si anem a l'altre corrent, el dels videojocs de lluita 1 contra 1, tot i que es van popularitzar més tard sobretot amb l'Street Fighter II, ja tenien un precedent força estimat:
Sí, era el Yie-Ar Kung Fu, de Konami, que va arribar a les recreatives el 1984 i posteriorment va ser convertit a múltiples sistemes. Allà hi apareixia la Star (a l'esquerra de la imatge), una rival del protagonista, l'Oolong. Per tant, aquesta seria la primera dona en aparèixer en un videojoc de lluita en general, i 1 contra 1 en particular, tot i que no es podia seleccionar. N'apareixia una altra, la Fan, però amb el joc més avançat.
En canvi, a la seqüela, exclusiva dels microordinadors i anomenada Yie-Ar Kung Fu II, existeix una opció per a dos jugadors en què el segon participant pot triar entre quatre personatges -que no són tots els enemics que apareixen al joc-, i un d'ells és la Lan Fang, una dona. Això passava al desembre de 1985, així que queda per darrere del Typhoon Gal pel que fa a primera aparició d'una dona seleccionable en un joc de lluita, si bé tindria l'honor de ser la primera que es podia triar en un títol 1 contra 1, molt abans que la Chun-li.
Tenim, doncs, i després de fer una mica d'arqueologia de la que a mi m'agrada, dues o tres pioneres de la lluita, segons com ens ho mirem.
.jpeg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
