Anàlisi: Super Spy Raccoon

Torno amb una anàlisi just després d'una altra, però hi ha un bon motiu per fer-ho, i és que l'actualitat mana i us vull parlar d'un joc que en el moment de la publicació d'aquesta entrada encara no ha sortit, però falta ben poc.

És gràcies a Flynn's Arcade, que m'ha proporcionat una clau per a la versió de Switch d'aquest videojoc, que us en vull parlar, i a partir d'aquí decidiu vosaltres mateixes i mateixos, però heu de saber que, com sol passar amb els jocs d'aquest publisher, durant uns dies es podrà adquirir amb descompte, si és que el preu normal ho necessitava.

Super Spy Raccoon és un joc de 2023 per a Steam que ara ens arriba a la consola híbrida de Nintendo i que va programar el desenvolupador indie Slain Mascot. Als crèdits descobrim que el filtre CRT -opcional- és obra d'en hiulit (creador del genial Murtop) i que el port a Switch, amb el Godot Engine, l'ha fet l'amic RAWRLAB (Spy Bros.: Pipi & Bibi's DX).

La seva proposta és, aparentment, propera a la línia d'altres jocs independents de caràcter arcade i aspecte pixelat fets a l'actualitat, però és força original: es tracta de superar pantalles fixes i anar fent loops, però aquesta vegada no hem de matar enemics, ni fugir d'ells. Bàsicament perquè no podem. 

El nostre protagonista és en Romeo Raccoon, un os rentador que ha de recollir, com a bon espia, document secrets escampats per la pantalla, sense que els enemics -ni els focus- el detectin. No hi ha res que ens permeti vèncer-los, hem de passar desapercebuts i prou, fent ús de les nostres habilitats de sigil, que bàsicament seran un timing molt precís a l'hora de saltar, pujar i baixar escales i amagar-nos darrere dels arbustos, però a cada pantalla hi ha una petita ajuda, una poció d'invisibilitat, que ens permetrà ser indetectables (no intocables) durant uns segons... al preu de restar 100 punts de la nostra puntuació.

No és un preu gaire alt, tot sigui dit, i val la pena pagar-lo per acabar la pantalla com més aviat millor, perquè com més de pressa ho fem, més punts tindrem en multiplicar-se per 10 els segons que ens quedaven de temps. Però també ens podem autoimposar el repte de superar les pantalles sense emprar aquesta ajuda, sempre que sigui possible, i és que hi ha un escenari en què fa la sensació que és l'única manera de fer-ho.

Després de cinc pantalles i una mena de combat final (que tampoc és un combat, sinó una pantalla més per superar, però amb un enemic a dalt de tot que ens llança raigs i tot de boles de foc que ens empaiten), el joc torna a començar, fins que se'ns acabin les vides... tot i que, si volem, podem continuar de manera infinita, a canvi de veure com la nostra puntuació queda reduïda a la meitat cada vegada que acceptem la proposta. 

Aquí és cosa de cadascú continuar o no, però aquells que busquin la puntuació més alta val més que no ho facin i vagin polint les seves habilitats, que les necessitaran perquè no és, en absolut, un joc fàcil. De fet, requereix molt d'assaig i error, i hi ha alguna pantalla especialment difícil (la de l'ascensor, si hi jugueu ja m'entendreu), però el Super Spy Raccoon té aquell esperit de recreativa dels 80 que ens empeny a tornar-ho a intentar una vegada i una altra. 

I ja que parlem del seu caràcter arcade, no ens ha de sorprendre que, tot i l'originalitat de la proposta jugable, hi hagi alguns clàssics que podem identificar com a inspiracions, com a mínim el Donkey Kong i l'Elevator Action. 

Pel que fa a extres, el joc ens permet posar aquests marcs que veiem o no posar-ne cap (com a la imatge de més amunt), filtre CRT opcional com deia al principi, i canviar el vestit del protagonista a mesura que els anem desbloquejant, tot i que l'efecte és només estètic. De fet, quan ens tornem invisibles, en la majoria de casos no el veurem ni tan sols nosaltres, el nostre personatge, cosa que dificultarà evitar les col·lisions, si bé el vestit de sèrie sí que ens permet veure-li la silueta blanca.

Super Spy Raccoon és un joc difícil, però addictiu, cosa que indica que ha reeixit en el seu objectiu d'imitar l'estil dels arcades de l'època que vol evocar, i amb uns reptes prou variats a cada pantalla com perquè resulti divertit. Un nou èxit, en definitiva, d'aquesta fornada de jocs d'estil retro amb mecàniques arcade.

 

Descobriments: Elevator Action

Benvolgudes i benvolguts, sou testimonis del naixement d'una nova secció del blog al cap de poc de començar l'any. Hi vull parlar de videojocs no pas desconeguts (o no necessàriament), potser fins i tot al contrari, però que jo no havia provat mai i m'han sorprès positivament.

No és una secció gaire diferent de les anàlisis, però la vull fer servir per donar quatre pinzellades sobre aquesta mena de jocs, com els vaig descobrir i per què m'agraden. 

Com podeu veure, el títol inaugural de la secció no és pas una hidden gem, sinó que es tracta d'un clàssic de recreativa, el mític Elevator Action de Taito, llançat el 1986.

El coneixia de nom, en part perquè n'havia vist la versió Game Boy en revistes de videojocs, concretament als catàlegs del Centre Mail i companyia, però reconec que més enllà de la portada no em cridava gaire l'atenció. Tampoc quan va sortir als Arcade Archives fa uns anys. Em feia la impressió que, tot i ser un clàssic, seria un d'aquells títols que han envellit malament o que són massa rudimentaris per als meus gustos.

El destí va voler, però, que n'acabés tenint la versió original, la de recreativa, perquè forma part del llistat de 40 jocs que inclou l'Egret II Mini de Taito, que naturalment tinc. No me la vaig comprar per aquest joc, ja us ho dic, però ha estat tot un descobriment.

Perquè un dia d'aquells que em ve de gust jugar a jocs arcade sense grans objectius, només passar-m'ho bé, fent el tastaolletes, i tot i saber que la seva continuació, Elevator Action Returns, és força més popular, me'l vaig posar i no vaig trigar gaire a enamorar-me'n.

Amb uns gràfics senzills, sense grans filigranes de disseny, el joc ens permet controlar un espia que ha de robar uns documents d'un edifici i arribar a la planta més baixa per poder-se'n escapar.

 

Ho fa amb l'ús d'ascensors i escales, i pel camí haurà de pelar, amb la seva pipa (heu vist quin vocabulari dels baixos fons més ric que tenim en català?) enemics que aniran sortint de darrere les portes i també canviaran de planta per aturar-lo. Una mecànica senzilla d'entendre i divertida (no oblidem la possibilitat d'aixafar enemics amb l'ascensor) que ens demana reflexos, reaccions ràpides, i que convida a fer una partida rere l'altra per veure si aquesta vegada arribem més lluny.

Jo, que no tinc l'experiència d'haver anat a salons recreatius, i per tant tampoc estic gaire entrenat en els jocs d'assaig i error, en general no tinc gaire paciència per a aquestes coses, ni m'agrada aprendre'm fil per randa el que he de fer calculant al píxel per aconseguir la partida perfecta (i, sincerament, quan he intentat imitar els que ho saben fer no me'n surto), però l'Elevator Action m'ha semblat d'allò més divertit i addictiu, i puc entendre la seva popularitat. És un arcade dels d'abans, dels que amb la seva senzillesa resisteixen el pas del temps i no perden atractiu. És per això que jo m'hi he pogut enganxar ara, en ple 2023.

Petits clàssics: Elevator Action

Avui torno a recórrer a la meva memòria per a continuar nodrint la secció dels petits clàssics, i és que el protagonista d'avui també és un d'aquells videojocs que no he provat mai, però el títol dels quals se'm va quedar perquè els veia als catàlegs de les botigues que s'anunciaven a la Hobby Consolas. 

És l'Elevator Action, que encara que el representi amb la portada de la seva versió per a la Gameboy en realitat va sortir per a recreatives uns anys abans, el 1983 i de la mà de Taito, i abans de la portàtil de Nintendo va passar per diversos sistemes disponibles en aquella època.

El que ens proposava Taito era controlar un espia o agent secret, l'Agent 17 o "Otto", que havia de trobar documents secrets per les portes de diversos edificis alhora que havia d'evitar els enemics tot matant-los (disparant, fument-los un cop de peu, fent que un llum els caigui a sobre o bé aixafant-los amb l'ascensor) o evitant-los i, naturalment, fent ús dels ascensors i les escales mecàniques.

Va ser un joc molt popular a la que es coneix com l'era daurada dels videojocs arcade, i el 1985 va començar a ser convertit a diversos sistemes domèstics.

Un d'ells va ser el ZX Spectrum, segurament la versió més reconeixible de les que hi va haver, però també es podia jugar a l'Amstrad CPC, el Commodore 64, l'MSX, la SG-1000 de Sega, la NES i la Gameboy.

No posaré vídeos de totes les versions, però sí que volia que aparegués la de la Gameboy perquè, com passa amb l'Spectrum, els seus gràfics són immediatament reconeixibles. A més, en aquesta versió es poden aconseguir diferents armes, naturalment amb diferent potència.

Malauradament no es troba gaire informació sobre les notes que van obtenir de la crítica els diferents ports, però del poc que hi ha a la xarxa en aquest sentit es dedueix que no van acabar d'entusiasmar.



Es mereix una menció especial la versió per a l'Atari 2600, que va ser cancel·lada quan anava pel 95% del seu desenvolupament i que al final va veure la llum de manera no oficial el 2001. Tornem enrere, però, perquè el 1994 el que va sortir va ser la seqüela de l'Elevator Action:



Era l'Elevator Action Returns, als EUA Elevator Action II, on podíem controlar 3 personatges diferents, tots ells paramilitars que han de derrotar un grup de terroristes, i per primer cop teníem l'opció d'accedir a la modalitat cooperativa per a dos jugadors. El 1997 va arribar a la Saturn japonesa contenint també la primera entrega, i el 2006 apareixia dins el Taito Legends 2 per a Playstation 2, Xbox i PC.



No és oficialment una part de la saga, però Taito va llançar el 2000 el Dexter's Laboratory: Robot Rampage!, que té un sistema de joc sospitosíssimament semblant a l'Elevator Action, per a la Gameboy Color. Però no era l'únic que tenia preparat per a aquella consola:



Era l'Elevator Action EX, un remake del joc original, o del segon, vés a saber, perquè també hi tenim 3 personatges seleccionables, encara que no coincideixen pas amb els de l'Elevator Action Returns. Aquest cop va sortir per als mercats japonès i europeu.



No es pot dir el mateix de l'Elevator Action: Old & New, només per a les Gameboy Advance japoneses, que va sortir el 2002 i que presentava l'opció de jugar a la versió clàssica (concretament la versió de la NES) o a un remake diferent del que hem vist de la Gameboy Color.



El 2007 una companyia sense res a veure amb Taito, 505 Games, llançava aquest Spy Games: Elevator Mission (a Europa Elevator Combat), que és evident que volia aprofitar-se de l'èxit del videojoc i la saga que avui ens ocupen, però va ser un autèntic desastre. El mateix any arribava a la seva Consola Virtual la versió NES de l'Elevator Action, considerat mediocre però segurament millor que aquest experiment del gènere FPS.



La tercera part de la saga, publicada per Taito el 2009 i només per a les recreatives japoneses, es deia Elevator Action: Death Parade, i era un shooter de pistola de llum (i monstres com a enemics) amb un curiós moble arcade: incloïa unes portes d'ascensor que s'anaven obrint i tancant i, al darrere, una pantalla vertical de 50 polzades.



L'últim que s'ha sabut de la saga, però, és aquest Elevator Action Deluxe que va sortir per a Playstation Network, jugable a la Playstation 3, l'any 2011.

Sembla mentida que un títol que en versió consola no va convèncer especialment hagi donat tant de si, però el cas és que Elevator Action ha perdurat al llarg del temps gràcies a seqüeles oficials, homenatges, remakes i presència en recopilatoris de clàssics, i es mereixia una entrada en aquest bloc encara que qui l'escriu, jo mateix, no tenia ni idea de tot això.