Presentació de la Switch 2: Les meves impressions

Quan llegiu això ja s'ha destapat un dels grans misteris els darrers anys pel que fa la revelació d'una nova consola. Em penso que poques vegades hi ha hagut tanta expectativa, o almenys tantes ganes de veure la substitució d'una consola que encara és viva i que ha sigut un èxit rotund, és ben curiós, però també és cert que, cada cop més, les xarxes socials i els mitjans especialitzats s'alimenten de rumors i filtracions, i després de tant de temps de parlar de la successora de la Switch, tard o d'hora havia d'arribar.

Fa poc, la pròpia Nintendo, segurament pressionada per tot plegat, en va fer un teaser, però va dir que li dedicaria un Direct sencer el 2 d'abril. Doncs bé, aquest dia ja ha passat, hem vist la Switch 2 i, igual que vaig fer fa una mica més de 8 anys amb la primera, vull compartir amb vosaltres les meves impressions al respecte. 

Doncs ja l'hem vist, aquest és l'aspecte de la Nintendo Switch 2, amb què la Gran N ha volgut, com deien tots els rumors i filtracions, capitalitzar l'èxit de la primera proposta híbrida (si no hi comptem la Wii U, experimental en aquest sentit) i així ho ha reflectit el seu nom.

Com també van anticipar els rumors i filtracions -producte també dels temps actuals, que per desgràcia no deixen gaire marge per a la sorpresa-, aquesta vegada els seus joy-con (anomenats "joy-con 2") s'acoblen a la consola de manera magnètica, cosa que hauria d'acabar amb els problemes de desacoblaments indesitjats de la primera Switch, i tenen funció de ratolí, que esperem que faciliti l'experiència de joc amb determinats títols que originalment venen de PC, per exemple, i que s'implementi de manera intel·ligent i amb sentit en els més innovadors. Tinc els meus dubtes sobre les conseqüències estètiques que tindrà per als botons, però, això de "fregar" els comandaments sobre una superfície, però espero que estigui contemplat.

Però no les confondrem pas, perquè la Switch 2 serà més gran que la 1, amb una pantalla de 7,9 polzades respecte a les 6,2 actuals, que ja estaven prou bé. Aquest primer model, perquè podem assumir que en el futur n'hi haurà més, tindrà una pantalla LCD amb una resolució de fins a 1080p, i permetrà un rendiment de fins a 120 fps, mentre que al dock, que també serà més gran i amb les cantonades superiors arrodonides, podrà oferir una resolució 4K als monitors que hi estiguin preparats.

Res d'això és sorprenent, més o menys s'esperava, però canvia força el joc, i és que títols potents que fins ara no arribaven a la consola de Nintendo, o que ho feien amb retalls més o menys evidents i, en el pitjor dels casos, un rendiment no gaire òptim, ara podran ser jugats de manera portàtil, cosa que personalment em sembla molt interessant perquè, per tal d'afrontar títols de llarga durada, per circumstàncies meves necessito que siguin en format portàtil, i ara se m'obre la possibilitat de jugar a la Switch 2 a un Elden Ring, un Final Fantasy VII Remake o un Cyberpunk 2077, títols confirmats durant aquest llarg Nintendo Direct, entre molts altres.

Una característica molt interessant, i que ja era hora que Nintendo adoptés, és que alguns videojocs permetran el multijugador local amb una sola còpia del joc, cosa que també vol dir que, gràcies a la retrocompatibilitat amb la primera Switch, serà possible que, per exemple, jo jugui amb la meva filla, un amb la Switch 2 (jo, és clar) i l'altre amb la Switch, sense haver de passar per la pantalla de la televisió.

 

També s'ha explicat la funció del misteriós botó C del nou joy-con dret: permet accedir al menú de xat ("chat" en anglès, d'aquí la inicial) de veu, una funció que permetrà una possibilitat que el públic va trobar a faltar amb la primera Switch, i és la de poder mantenir converses amb amics mentre es juga a un joc. Però en aquest cas també permetrà compartir pantalla, encara que s'estigui jugant a jocs diferents, com ens mostra l'anunci, amb les ja clàssiques sales d'estar enormes i uns jugadors de somriure permanent, joves i guais. Tot això es complementarà amb una càmera, que es vendrà per separat. 

 

Tant una cosa com l'altra són molt interessants i les celebro, però no crec que jo en faci gaire ús. En gairebé 8 anys puc comptar amb els dits de les mans (tampoc exageraré dient que només una mà) les vegades que he jugat online. Però la gent ho fa, així que benvinguda sigui la funció.

 

No ha estat cap sorpresa una cosa que els usuaris de la Switch han estat reclamant, gairebé exigint, des que va néixer el servei de videojocs clàssics del Nintendo Switch Online: l'arribada de part del catàleg de la GameCube al núvol retro de Nintendo.

 

Suposo que per potència s'ha esperat fins a l'arribada de la Switch 2, i ja des de la sortida hi haurà, en exclusiva per als subscriptors de l'expansion pack, jocs de la primera consola de disc de Nintendo. Això sí, té el "cognom" de "Nintendo Classics", que sospito que vol dir que no hi veurem gaires third-parties, com sí que passava amb les altres consoles emulades fins ara. A mi m'anirà bé per gaudir d'alguns títols que no he aconseguit comprar-me i que van massa cars, però els més típics ja els tinc en el format original, així que ja veurem quin ús en faig. Altre cop, la portabilitat podria ser clau en les meves decisions al respecte.

 

Pel que fa a coses que no m'agraden tant, la retrocompatibilitat està molt bé, però aquesta vegada Nintendo ha pres nota del que fa Sony i diversos dels seus jocs tindran versions millorades per a la Switch 2, anomenades Nintendo Switch 2 Edition, cosa que per altra banda és normal i comprensible, com també ho és que alguns dels jocs anunciats recentment per a la Switch seran intergeneracionals i sortiran per a totes dues consoles, com ara el Metroid Prime 4: Beyond. Els que ja els tinguin a la Switch, però, també podran millorar-los amb un pack de millora... de pagament. Encara no s'ha parlat del preu d'això, però sospito que no ens agradarà. De fet, penso que hauria de ser gratuït, com en molts casos a la PlayStation 5.

 

S'ha explicat que la consola tindrà un emmagatzematge intern de 256 GB, molt més que els 32 de la primera, cosa que està molt bé, però que per a ampliar-lo caldran unes targetes micro SD express, ja que la velocitat de lectura és superior. Si pensàvem aprofitar alguna targeta de la Switch actual a la segona, no podrà ser. L'emmagatzematge intern està força bé, però era el mínim que podien fer, perquè sembla que les targetes de joc no seran tan atractives com a la Switch, i en alguns casos funcionaran com un codi de descàrrega, cosa que no és diferent del que ja passava amb moltes edicions code in a box de la Switch. Al final, totes les companyies cauen en pràctiques anticonsumidor, però també val a dir que alguns títols són tan bèsties que hauria estat sorprenent que no calgués fer-ho així, a diferència dels esmentats codis en capsa de la Switch, en cap cas necessaris. 

 

Tampoc ha agradat el preu de la consola, 469,99 € sense cap joc, 509,99 € amb el Mario Kart World, l'esperada i espectacular nova entrega de la saga... en versió digital. Esperava que costés menys, però el que més mal m'ha fet és que no hi hagi un pack amb el joc en físic. I es diu que els jocs valdran prop de 90 €, cosa que és una salvatjada. Ja veurem de quina manera podem rebaixar-los una mica, això sí. Dies sense IVA, per exemple. Tot arribarà. 

 

M'havia fet el propòsit de comprar-la des del primer dia, però he de reconèixer que me l'esperava una mica més barata i que el preu dels jocs m'espanta. Caldrà veure si tot plegat ha estat un tret al peu o Nintendo repetirà l'èxit, al capdavall diu la tradició que, sense comptar les portàtils pures, els surt una consola bé de cada dues, cosa que és un mal presagi. 

 

També em queden preguntes sense resposta: s'ha presentat un nou comandament Pro, però els de la Switch funcionaran a la Switch 2? I els joy-cons de la primera es podran fer servir com a comandaments addicionals, tal com els de la Wii eren, de fet, els comandaments addicionals de la Wii U? Podrem tenir una Switch 2 i una Switch amb el mateix usuari i jugar als jocs que tenim a la màquina que ens convingui a cada moment o hi haurà algun procés innecessàriament pesat per fer-ho? I quan arribarà, el nou joc d'en Mario, tot i que també és tradició que no surti amb la consola?

 

En fi, ja s'anirà veient tot plegat amb el temps. Però si voleu veure tot això que he explicat -almenys les coses bones- en moviment, amb imatges de la consola en si, i encara no ho heu vist, aquí en teniu el tràiler general: 

 

 

Presentació de la Switch: les meves impressions

No ho faig gaire sovint, de fet és molt ocasional, però de tant en tant escric entrades sobre temes d'actualitat. Em ve de gust parlar de la presentació de la Switch, la nova consola de Nintendo. De les meves impressions i reflexions. 

Després de no mesos, sinó anys d'especulació amb la consola de la Gran N que substituiria la Wii U, una gran màquina però fallida per diversos motius i prematurament abandonada per la mateixa casa que la va crear, fa uns mesos, després de fer-se pregar i permetre tota mena de rumors, Nintendo va fer saber que el nom provisional NX passava a ser Switch, i ens en van presentar el concepte. 

Ja és una característica de l'empresa des de fa molts anys, però Nintendo tornava a apostar per revolucionar la manera de jugar a videojocs. Amb la Wii vam començar a jugar agitant el comandament i la Wii U no va funcionar tan bé amb la seva proposta d'un comandament tipus tablet que combinava els elements tàctils que havien triomfat amb la Nintendo DS amb la jugabilitat d'una consola de sobretaula, a més de permetre continuar jugant, a la pantalla del comandament, si havíem de cedir el televisor a algú altre.

La Nintendo Switch aprofundeix en aquest aspecte i és una fusió de consola de sobretaula amb una portàtil: podem jugar a casa connectant la consola a la tele i separar els comandaments, anomenats Joy-Con (i si no ens agraden podem comprar el més convencional "Pro Controller") o endur-nos la consola, que és tota ella una pantalla, i controlar els videojocs amb els comandaments acoblats als costats. A més, el multijugador esdevé més fàcil i divertit que mai.

Innovador i interessant, diguin el que diguin els que ja fa diverses generacions de videojocs que no volen saber res de Nintendo, un cop establerta l'hegemonia de les PlayStation, però el que compta també són els jocs, que al capdavall el catàleg d'una consola és el que fa que sigui atractiva o no.

Després d'aquella presentació de l'octubre es va continuar especulant molt, i es va parlar de versions millorades de jocs de la Wii U a la nova Switch. Ara que s'ha presentat oficialment, a banda de la data de llançament del 3 de març, un servei online de pagament (això és nou a Nintendo, però és el que ja feia la competència), el region free (ja era hora!) i l'autonomia de la modalitat portàtil, sabem que hi haurà "refregits", sí, però també n'hi haurà de nous, i a banda del The Legend of Zelda: Breath of the Wild, del qual feia anys que es parlava perquè, de fet, havia de ser per a la Wii U (i ho serà, però també sortirà a la Switch), també hi haurà noves entregues de franquícies de Nintendo.



És el cas del Super Mario Odyssey, sens dubte un imprescindible del seu catàleg, aquest cop més similar als aclamats Super Mario 64 i Super Mario Galaxy 1 i 2, amb exploració més lliure que no pas al Super Mario 3D World de la Wii U, però podem estar segurs que amb els mesos i els anys aniran sortint noves entregues d'altres franquícies emblemàtiques de la companyia, com Kirby, Star Fox, Metroid, esperem que un F-Zero...



I el suport de les third parties, les desenvolupadores externes, és cabdal. És el punt feble de Nintendo des de fa diverses generacions, encara que al catàleg de les seves consoles hi ha molt bons títols fets fora de la casa, però normalment en són pocs, i en falten de molt importants. Amb la Switch sembla que la cosa millorarà respecte a la Wii U, però jo no crec que canviï gaire, i al capdavall la força de les màquines de Nintendo rau en els títols creats per la mateixa companyia.

Jo mateix suposo que els jocs third party que siguin exclusivament digitals me'ls compraré en Xbox One, perquè m'imagino que Nintendo continuarà amb l'assignatura pendent de no fer ofertes ni rebaixes gaire interessants en els seus títols en aquest format.

La Switch, com és tradició a Nintendo, apel·la a un públic diferent, específic, cosa de la qual es queixa el públic general, però és un públic que ja té la PlayStation 4, la Xbox One i/o un PC potent, de manera que penso que la Switch complementarà perfectament les altres plataformes amb què juguem.

Espero que les coses li vagin millor que a la injustament tractada Wii U i sobretot que ofereixi jocs molt divertits, no tinc cap dubte en aquest sentit. De tota manera, com que se m'acumulen cada cop més els videojocs i les màquines, i els títols de llançament seran molt pocs (diuen que 5), m'esperaré a Nadal, quan sortirà el nou Mario, i agafaré algun pack que l'inclogui.

Adéu a Satoru Iwata

Reconec que quan vaig llegir que el dia 11 de juliol s'havia mort en Satoru Iwata vaig pensar que, descansis en pau a banda, no era res més que el president d'una companyia importantíssima de cara coneguda, més o menys com un Bill Gates o un Steve Jobs (aquest últim també mort) però a una escala inferior. 

Però resulta que, si bé és una exageració afirmar coses com ara "se'n va una part de la nostra infantesa", el senyor Iwata havia fet coses importants abans de presidir la Gran N i, un cop convertit en el cap visible de la companyia, va prendre decisions que van ser cabdals per al futur d'aquesta.

El fet que dediqui una entrada al desaparegut president i executiu en cap (CEO) de Nintendo es deu a la popularitat que va adquirir gràcies a que era de la conya i li agradava sortir en presentacions i mostrar el jugador que duia dins. La seva figura anava més enllà del típic líder d'una companyia que, d'altra banda, com totes, es dedica al que es dedica amb la intenció d'obtenir-ne beneficis i prenent decisions de vegades equivocades i d'altres polèmiques, com hem pogut veure quan ha passat de criticar els DLC de pagament a adoptar-los amb força i fer-nos pagar morterades per coses que potser no valen tant.

Quedarà per sempre com una frase associada a ell la cita: "a la meva targeta de negocis sóc el president d'una companyia. Al meu cap, un programador de videojocs. Però, al meu cor, sóc un jugador".

Nascut el 1959 a Sapporo, la capital de l'illa de Hokkaidô, al Japó, va entrar a treballar, de seguida de graduar-se en ciències de la computació, a la companyia desenvolupadora de videojocs HAL Laboratory, freqüent col·laboradora de Nintendo.

La llista de videojocs en què va treballar inclou el clàssic Balloon Fight (1984, per a recreatives i diversos sistemes domèstics, la NES inclosa), l'Earthbound (o Mother 2 originalment, que va sortir el 1994 per a la Super Nintendo, el 2003 per a la Gameboy Advance i el 2013 per a la Consola Virtual de la Wii) i també alguns títols de la saga Kirby.

L'any 2000 va entrar a Nintendo, tot i que no va tallar del tot els lligams amb HAL Laboratory, i el 2002 va esdevenir el successor del senyor Hiroshi Yamauchi, de manera que es va convertir en el quart president de la història de la companyia, i el primer sense relació familiar amb els Yamauchi.

Va agafar les regnes de la companyia en un moment en què les coses no li estaven anant gaire bé. La Gamecube no havia donat els resultats esperats, havia fracassat en comparació amb la competència i el senyor Iwata va decidir donar un gir a la trajectòria de l'empresa, amb importants decisions com abandonar el nom "Game Boy" en les portàtils, que desembocaria en el desenvolupament de la Nintendo DS, i la creació de la revolucionària Wii, que amb una tecnologia inferior va vendre molts milions més que la competència, la Xbox 360 i la Playstation 3.

A la següent generació, amb la Nintendo 3DS i la Wii U, va aplicar la mateixa filosofia: es tractava d'incloure innovadores maneres de jugar per tal d'atraure jugadors de sectors tradicionalment menys interessats en els videojocs, sense abandonar, és clar, els de sempre. La idea era, doncs, que hi hagués més jugadors que mai.

Amb tot plegat va conduir la companyia a un èxit que no coneixia des de feia molts anys, i hi ha qui pensa que això és gràcies al fet de tenir experiència com a programador, cosa que no és ni un requisit per a ser president d'una companyia d'aquest sector ni un fet gaire habitual. De fet, quan ja era el "presi" de la Gran N, va fer de productor executiu de desenes de videojocs de famoses sagues com Pokémon, Mario, Zelda i altres franquícies per a totes les consoles de la companyia.

 

En Satoru Iwata va ser també l'impulsor de l'acostament de Nintendo al públic, amb divertides presentacions en vídeo conegudes com a Nintendo Direct, que consisteixen en vídeos curts i dedicats a un tema concret, o fins i tot un sol videojoc, sovint adreçat a un sol segment del públic o un dels tres grans mercats. 

A la fira més important del món del videojoc, l'E3 de Los Angeles (Estats Units), Nintendo ha deixat de fer-hi presentacions llargues, a diferència d'altres companyies, per decisió del ja desaparegut Iwata, que el 2014 no hi va assistir precisament perquè l'estaven operant del tumor de conducte biliar que se'l va endur fa uns dies, però a la darrera edició, celebrada del 16 al 18 de juny, hi va aparèixer en forma de titella juntament amb en Reggie Fils-Aime (cap d'operacions de Nintendo Amèrica, d'on des de 2013 l'Iwata era CEO) i en Shigeru Miyamoto, el llegendari pare d'en Mario.


 
Ens deixava gairebé un mes després als 55 anys, i l'inesperat traspàs va deixar mostres de condol per part de fans de la companyia, col·legues, rivals i redactors dels mitjans especialitzats. No hauria tingut el mateix ressò si no hagués estat tan popular.

Sigui com sigui estem parlant d'un home que, amb la seva gestió, va revitalitzar una companyia que ens havia donat moltes alegries però que, com Sega -evidentment no tant-, estava quedant enrere amb la irrupció al món dels videojocs d'empreses que no hi tenien tanta tradició. Descansi en pau.

Sports Connection: el segon videojoc en català per a consola

Fa un temps em vaig fer ressò del que era tota una notícia: el primer videojoc en català per a videoconsoles, és a dir sense comptar quatre productes mal comptats per a ordinadors i per al públic bàsicament infantil. Es tractava del Les aventures de Tintín: el Secret de l'Unicorn, que adaptava la pel·lícula del mateix nom dirigida per Steven Spielberg el 2011. 

Aquell cas, però, era molt concret: només la versió de la Nintendo 3DS i només els textos, sense àudio. Però ja era un gran pas per a la per desgràcia migradíssima situació dels videojocs en la nostra llengua, amb uns quants milions de parlants que trobem ben pocs productes d'entreteniment en l'idioma que ens és matern. Doncs bé, ara n'arriba un altre, l'Sports Connection de la novíssima Wii U, que a més té àudio en llengua catalana. 

És, com el d'en Tintín, un títol de la divisió barcelonina d'Ubisoft, que aquest cop a banda dels textos també inclou, com dèiem, àudio en la nostra llengua des del seu llançament, al costat de la consola, el passat 30 de novembre. 

Malauradament la seva proposta esportiva de tennis, futbol, karts, futbol americà, golf i beisbol combinada amb les característiques del nou comandament de la consola de sobretaula més recent de Nintendo no ha convençut i ha estat clarament suspesa per la crítica.

Les aventures de Tintín: el Secret de l'Unicorn tampoc no està considerat un imprescindible del catàleg de la Nintendo 3DS, però no va tenir unes notes tan dolentes. Sigui com sigui és necessari que continuïn apareixent al mercat videojocs amb l'opció de la llengua catalana, tant si són bons com si són dolents.

Si les coses van com seria desitjable algun dia podrem exigir-ho tal com ho exigeixen els espanyols, que ja no recorden els temps en què jugaven en anglès i ho podien fer sense cap problema, i es podrà jugar en català al catàleg sencer de qualsevol consola, incloent-hi tant les muntanyes de porqueria que inevitablement formen part de les mateixes com les autèntiques obres mestres. 

I un videojoc en català, em sembla que ja ho vaig dir i ho repetiré els cops que calgui, no consisteix en traduir-ne el títol de manera ridícula ("Dimoni resident" per "Resident Evil", se'n fotia erròniament, ja que en tot cas seria "Mal resident", un amic meu), sinó senzillament en oferir els textos i l'àudio en català, a més dels diversos altres idiomes en què es pot jugar actualment.

Nightmare Busters, nou joc per a la Super Nintendo

Ahir diversos mitjans especialitzats en videojocs i blocs relacionats amb la matèria es van fer ressò (desconec quin va ser el que va fer, com se sol dir, saltar la llebre) d'una notícia d'actualitat... sobre la Super Nintendo. Sí, senyores i senyors, perquè uns programadors de Califòrnia han posat data aproximada per al llançament del primer títol per a la 16 bits de Nintendo des de 2000. Diversos mitjans han dit que l'últim era de 1998, però nosaltres sabem que no és així.

El Nightmare Busters sortirà en algun moment de 2013 per a una consola que va triomfar especialment durant la primera meitat dels anys 90, però que ja fa molt temps que va ser abandonada. De fet, és un títol que estava duent a terme el 1994 la companyia francesa Arcade Zone, i l'havia de publicar Sony Imagesoft, però... què va passar el 1994? Doncs que va sortir la primera Playstation, i Sony va trencar amb Nintendo.

Aquest joc va pagar les conseqüències d'això i mai no va veure la llum oficialment. Sí que se'n va distribuir per internet una ROM inacabada, però la gent de Super Fighter Team, que també va publicar pel seu compte i de manera amateur (però amb capsa i instruccions i un cartutx com els de sempre) el Beggar Prince de la Mega Drive el 2006, va reprendre el projecte i l'està acabant. 

La foto que veieu va circular l'any passat i no sé si és un hàbil muntatge de Photoshop o un prototip, però el cas és que la cosa ha de quedar així, com si fos totalment professional. Nightmare Busters és, ho heu pogut veure al vídeo de més amunt, un beat'em up bastant interessant i amb el regust dels jocs de la SNES de sempre, i si us fa gràcia us recomano que seguiu les notícies a la web dels seus creadors (o acabadors, més ben dit).

Allà també es comencen a acceptar encàrrecs, i si us interessa heu de saber que de moment se'n faran 600 unitats (potser se'n fan més si hi ha demanda, però del Beggar Prince no van passar de les 1.500 tot i que saben que en podrien vendre més) i que per als de fora dels Estats Units (per cert, és region free) val 75 dòlars amb enviament inclòs. Un preu que seria una mica excessiu per a un videojoc trobat ara al mercat de segona mà, però que personalment trobo just tenint en compte el factor nostàlgia i els esforços i els diners que hi ha dedicat aquesta gent. 

El primer videojoc en català: Tintin - El secret de l'Unicorn

Quines coses, tu... Per una piulada massiva de #volemvideojocsencatalà a Twitter m'he assabentat d'una cosa que m'havia passat per alt i que es va publicar fa uns dies: el joc de la imminent pel·lícula d'animació per ordinador de Tintín: el secret de l'Unicorn tindrà entre els seus idiomes el català! 

Serà només en la versió per a la Nintendo 3DS, però és tota una fita històrica. El film, com era d'esperar, arribarà també en la nostra llengua perquè és d'aquelles pel·lícules que encara que no tinguin la versió en còmic en català tenen tota la pinta de ser doblades a aquest idioma, però precisament Tintín és un dels pocs còmics que sí que van sortir en català i, a més, amb èxit. De fet, encara es reedita en la llengua de Pompeu Fabra. Tot i així, cap dels jocs que se n'havien fet fins ara havia tingut aquest idioma entre els seleccionables.

Però tornem al tema: d'acord que no totes les versions del joc vindran en català, només una, d'acord que és Ubisoft qui l'ha dut a terme i en ser una companyia francesa no és com si Capcom hagués inclòs la nostra llengua en un Street Fighter, però eh, que als francesos no els agradem gaire, tampoc, eh? Per tant, una mica de mèrit sí que té. Ara, llegeixo que aquesta versió en concret l'ha desenvolupat una filial de Sant Cugat d'Ubisoft.

En fi, no vull deixar d'alegrar-me de la notícia, però agafem-nos-la com el que és: un cas malauradament aïllat (no comptem els jocs d'ordinador per a nens petits ni jocs en flash fets per gent d'aquí, sisplau), una experiència que no es farà extensiva i que, com a molt, podríem arribar a veure en algun joc de Shin-chan per la importància que té aquí el personatge. De fet, sé de bona font que el títol per a la Wii que va sortir havia de ser en català, també, però al final la Generalitat no hi va voler posar calés. Els japonesos hi estaven d'acord, tenint en compte a més que cap videojoc d'en Shin-chan ha sortit en cap territori més que el Japó i l'estat espanyol.

Per altra banda, aquest joc d'en Tintín podem esperar que arribarà amb la caràtula en castellà, que en facin versió catalana seria "demanar massa", i és una cosa que només hem vist en molt comptades pel·lícules en DVD. Oblidem-nos-en. Agafem el que "ens donen" i a continuar fent pressió, però no n'esperem gaire. Bé, podem demanar també que el joc estigui bé, cosa que no acabo de tenir clara pel que gairebé sempre s'ha vist amb els videojocs basats en pel·lícules.

En Sonic fa 20 anys

No és una entrada original en el sentit que se n'ha parlat molt, i és natural, però també és natural que en parli jo, tan aficionat a Sega de tota la vida: en Sonic, la seva mascota, ha fet 20 anys. Els va fer ahir, perquè el 23 de juny de 1991 sortia a Europa i als Estats Units el Sonic the Hedgehog, el seu primer títol, per a la Mega Drive (i al Japó ho faria més tard, el 27 de juliol d'aquell any). 

Per tant, fa 20 anys que es va poder sentir per primer cop la mítica cançoneta de la pantalla de títol, després de la també mítica gravació de veu cantant el nom de la companyia (cosa que s'ha fet molt poques vegades i normalment com a truc o picada d'ullet en d'altres jocs), i que vam començar a fer saltar pels prats aquell eriçó blau de velocitat supersònica (una mica menys a les retallades versions 50 Hz europees) que recollia anells en comptes de les monedes del seu rival i que a diferència del lampista italoamericà salvava animals en comptes de matar-los. 

No parlaré més del personatge, ja ho vaig fer fa més de dos anys, ni del joc, que he enllaçat abans. Però ha fet 20 anys i, òbviament, n'havia de parlar. Volia compartir amb vosaltres també aquesta foto que la gent del programa Generació Digital ha compartit al seu torn al Twitter:

Impressionant, oi? Sap greu menjar-se'l i tot. Suposant que sigui comestible, esclar. Això és una celebració particular, però Sega, de manera oficial, també celebra el 20è aniversari d'aquesta icona dels videojocs, el segon personatge més popular després d'en Mario i per sobre de la Lara Croft.

El que dèiem de "Seeeegaaaa...", precisament aquí ha tornat, com no podia ser d'una altra manera. Fa uns mesos Sega presentava aquest tràiler, que després vam saber que era del joc conegut com a Sonic Generations que sortirà a finals d'aquest any per a la Xbox 360, la Playstation 3 i la Nintendo 3DS. Després de molts títols criticats des que Sega va deixar de fabricar consoles, sembla que amb aquest l'encertaran força, perquè combinarà la modernitat amb el passat de la saga, i en més d'un sentit. Mireu el següent vídeo per tal d'entendre-ho una mica millor:

En aquest títol es repassarà la història del personatge, amb pantalles extretes dels seus principals jocs i una excusa argumental que obligarà en Sonic i els seus amics a viatjar enrere en el temps i reviure les seves aventures. Es podrà fer (i suposo que s'haurà de fer) tant amb el Sonic d'estil més modern com el més rodanxó del principi, amb qui s'associarà, cosa que influeix clarament en la jugabilitat:

Hi haurà pantalles de totes les èpoques, amb lògiques millores i afegits, i s'aprofitaran les coses bones que tenen els jocs clàssics de la saga però també els més moderns, que per més que hagin estat criticats sempre han aportat alguna cosa. La pantalla que vèiem ara, per exemple, anomenada City Escape, correspon al genial Sonic Adventure 2. 

A mi em sembla una manera excel·lent de celebrar l'aniversari de la mascota i alhora reconciliar-se amb els decebuts fans de tota la vida. Com a joc, a sobre, té una pinta increïble. Em cau la bava. I me l'hauré de comprar en Xbox 360 i en Nintendo 3DS (quan la tingui), perquè la versió per a la portàtil de Nintendo tindrà prou coses diferents com per justificar-ho, especialment les pantalles especials i el fet que les principals seran majoritàriament diferents de les que sortiran a les versions de sobretaula.

Sonic the Hedgehog 4

Els més fidels i més antics dels meus lectors ja deveu saber, o deveu haver notat, que no m'agrada gaire parlar d'actualitat videojoquística en aquest bloc, perquè intento donar un punt de vista diferent de l'habitual i em centro en coses que normalment altres blocs i portals (almenys en català) no tenen en compte. Però de vegades hi ha excepcions, i ara ha sortit un joc que es mereix ser tractat en aquesta humil bitàcola, i més encara considerant el meu amor per la companyia que va parir la llegendària saga. 

De fet, ja en vaig parlar quan va saltar la notícia, però ara ha sortit, s'ha fet realitat, tot i que una mica més tard del que s'esperava, i ja és hora de parlar-ne amb més detall. És el Sonic the Hedgehog 4: Episode 1, la quarta entrega (o la primera part de la quarta entrega, vist que anirà sortint a trossets) de la línia iniciada amb el Sonic the Hedgehog, 16 anys després de la que era, a efectes pràctics, l'autèntica quarta entrega, Sonic the Hedgehog & Knuckles.

Durant aquest temps hem vist en Sonic protagonitzant desenes de videojocs, alguns de més fidels a l'estil plataformer original en 2D (de vegades amb elements 3D), alguns provant sort a les 3D, d'altres fent incursions en tota mena de gèneres... I també l'hem vist assistir a la defunció de Sega com a fabricant de consoles i adaptar-se per no morir, fent un antigament inimaginable salt a d'altres companyies, fins al punt que ha conegut en Mario i companyia i s'han fet bons amics. 

Alguns d'aquests videojocs van ser especialment ben rebuts, com és el cas del Sonic Rush (Nintendo DS, 2005), perquè recordaven els dels vells temps. D'altres eren completament diferents, com els Sonic Adventure de la Dreamcast, però ens van meravellar. En canvi, molts altres, de diversos gèneres i per a diverses màquines, van decebre, potser perquè no eren a l'alçada però potser també perquè els fans del personatge érem extremadament exigents. 

Sigui com sigui, sembla que l'espera ha valgut la pena, perquè per fi ha arribat un joc que continua allà on ens havíem quedat, un plataformes 2D sense experiments estranys ni transformacions licantròpiques, amb el regust dels clàssics de la Mega Drive. 

Lògicament, han passat molts anys, les videoconsoles actuals són capaces de fer coses gràficament espectaculars i s'ha sabut combinar perfectament aquesta capacitat amb l'estil retro, no com amb el Megaman 9, que era directament estil NES, però d'una manera que crec que hauria de satisfer tota mena de públics. 

De moment són 4 nivells, amb els seus clàssics tres actes cadascun, i "argumentalment" la història continua des d'on s'havia quedat. Això vol dir que tornarem a veure en Sonic transformant-se en Supersonic després d'aconseguir les maragdes del caos, i que la lluita contra el doctor Robotnik (ara doctor Eggman) continua. Hi trobarem els elements de sempre, les innovacions necessàries i l'acció frenètica que va deixar bocabadats els jugadors als anys noranta. 

Per a quan el segon episodi? No ho sé pas, però de moment tenim disponible el primer per a la Xbox 360, la Wii, la Playstation 3 i l'iPhone, a través dels seus sistemes de descàrrega. Això és el que no m'agrada, perquè el joc complet acabarà sortint més car que si s'hagués venut a les botigues físiques, i a sobre no el tindrem amb capsa i instruccions, que és com m'agrada tenir-los. Però... al final sortirà en suport físic, com va passar amb els Episodes of Liberty City del Grand Theft Auto? Espero que sí, tot i que m'hauré d'esperar molt i molt temps. 

Torna en Sonic, i aquest cop de debò!

Ja sabeu que aquest bloc s'enfoca sobretot en el passat, en la nostàlgia, amb poques referències a l'actualitat, però de tant en tant sí que hi ha notícies de les que em vull fer ressò. En el cas que parlaré avui, això era obligat. Torna en Sonic, però no en un nou experiment per a la Wii ni en un fallit plataformes en 3D com va ser el cas del Sonic the Hedgehog de la Xbox 360 i la Ps3, ni en un joc esportiu-humorístic, ni en un de velocitat motoritzada. Tampoc no és un plataformes 3D ben fet com els Sonic Adventure de la Dreamcast. Ni tampoc un nou plataformes dels de la Nintendo DS, que estan molt bé però que no acaben de tenir el regust clàssic i que, en ser portàtils, no recorden prou els que van fer llegendari l'eriçó blau.

 

És el Sonic the Hedgehog 4. Sí, després d'anys de títols de tota mena arriba el que continua, numèricament i pel que fa a argument, on ens havíem quedat. En realitat no és que vagi després del 3, sinó del Sonic & Knuckles, que era el quart real. Però bé, d'això en fa 16 anys, i ara per fi ha tornat la mascota de Sega.

Oh! Que poc que ensenyen i quines ganes vénen de tenir-lo! Sembla que aquest cop serà, com deia, un plataformes tradicional en 2D, respectant l'esperit de la franquícia en els seus inicis fins al punt que l'únic personatge controlable serà en Sonic, com si volguessin deixar-se d'experiments (que, per tal que consti, diré que a mi no m'han semblat pas malament). El que sí que estarà dissenyat en 3D seran els personatges, però sempre amb un moviment lateral dels de tota la vida. 

La part que no m'agrada és que, com diu el títol, Episode I, i el missatge del final de l'anunci, "download it this summer", serà de descàrrega i, per tant, no el tindrem en format disc, amb la seva capsa i les seves instruccions, tot i que vull pensar que amb el temps l'acabaran editant. De moment, però, serà als serveis de descàrrega de la Xbox 360, la Wii, la Playstation 3 i, segons els rumors, a l'iPhone. I l'aniran traient per parts, que encara no sabem si seran gaire grans o no.

Sigui com sigui, Sega ha fet públic amb aquest anunci el que estava gestant amb el nom en clau Project Needlemouse, que al cap i a la fi fa referència al nom en clau del projecte del primer Sonic the Hedgehog. A veure si surt bé i neteja una mica la imatge negativa que ha envoltat la companyia des de sempre i, especialment, amb els videojocs que ha anat creant sense creure-s'ho gaire ni ella mateixa.

Actualitat: revolució a la Xbox 360

Ja he comentat alguna vegada que aquest bloc en principi no inclourà notícies del món dels videojocs, hi ha molts altres llocs que tenen la filosofia i els mitjans per fer-ho més ràpid i millor, però de tant en tant passen coses de les que em faig ressò. Aquest cop parlaré una mica de la notícia bomba que s'ha donat a la fira més important del món dels videojocs respecte a la Xbox 360. I no, no és el nou Metal Gear Solid, que a banda de la Ps3 també veurà la llum a la consola de Microsoft, sinó l'anomenat Project Natal.

Aquest vídeo promocional més o menys diu el que no poden dir mil paraules, però ho comentaré una mica. Què és el que de moment es coneix com a Project Natal? Doncs la resposta de Microsoft al millor que té la Wii, que evidentment no són els gràfics, sinó la detecció de moviment. I és una resposta brutal: detecta el moviment de tot el cos i ho fa amb una gran precisió, gràcies a la col·laboració amb una empresa especialitzada en aquesta mena de tecnologia que Microsoft ha comprat fa relativament poc. Això és el que va intentar aconseguir fa tants anys l'Activator Ring de la Megadrive, però amb mitjants rudimentaris i resultats lamentables. Però tractant-se de la companyia que és no crec que es valguin d'un muntatge mentider on els actors es moguin segons el que saben que passarà a la pantalla, per tant som davant d'una cosa revolucionària: un control millor que el de la Wii... amb gràfics d'Xbox 360. Ara, s'ha de dir que queda ben clar que es busca captar el públic habitual de Nintendo, i fins i tot els vídeos semblen anuncis de la Wii, amb tota la família jugant.

No és estrany, doncs, que des de Microsoft hagi sortit alguna veu que vaticini que la consola veurà com s'allarga el seu cicle vital fins el 2015 aproximadament. Tant de bo sigui veritat, especialment en un sector on la maquinària esdevé obsoleta de seguida i la paciència de programadors i consumidors gairebé no existeix. S'ha acabat la tendència, doncs? Podrem tenir consoles que durin 10 anys?

El Project Natal, doncs, fa desaparèixer els rumors que apuntaven a una mena de plagi del Wiimote anomenat Newton, i a més del que he esmentat també té una càmera per al reconeixement de les cares, un sensor de profunditat i un micròfon per poder reconèixer el que diem d'una manera força més moderna del que estem acostumats a veure. Però... haurem de parlar en castellà? Espero que es pugui configurar de manera que no calgui, i que d'alguna manera tothom pugui jugar en la seva llengua materna, perquè sinó és una gran cagada.



Un dels moments de la presentació a l'E3.

Però totes les coses bones tenen també alguna part dolenta, i en aquest cas, pel que es pot veure als vídeos, no m'acaben de fer bona espina les coses que veig a la pantalla del televisor: minijocs? Tot serà així o es combinarà amb els jocs d'estil tradicional? I què passarà amb aquests últims? Es programaran pensant en el nou aparell i haurem de deixar el comandament de sempre per als jocs que tenim fins ara? Sigui com sigui, Microsoft ha fet una maniobra espectacular i si li surt bé confirmarà la seva ja coneguda superioritat sobre la Playstation 3 (ei, que no se m'acusi de parcialitat, estic parlant a nivell global, ja sé que en gràfics són iguals) i fins i tot derrotarà La Gran N.

Per tal de veure si estem exagerant o no amb aquestes expectatives haurem d'esperar al 2010 com a mínim, però estic segur que tots aquests mesos valdran la pena. De moment jo estic al·lucinant... em pensava que la meva 360 duraria un parell d'anys més a tot estirar i resulta que aquesta consola apareguda el 2005 encara té corda per a molta estona.

Actualitat: més jocs de Bola de Drac

Els fans de Bola de Drac estem d'enhorabona, perquè la propera tardor sortiran 3 jocs més basats en aquesta extensíssima franquícia a la qual dedicaré, quan tingui força temps, un "Còmics i videojocs" en tantes parts com calgui.

Ahir dilluns, Namco Bandai Games Europe va presentar oficialment aquests títols dels que ja s'havia parlat, però sembla que la cosa va agafant forma i tornarem a rebre jocs d'aquesta llegenda del manga i l'anime en diferents consoles.

Per una banda tenim el Dragon Ball Kai: Attack of the Saiyans, per a la Nintendo DS, basat en Bola de Drac Z i amb un estil RPG com el del Dragon Ball Origins. Vegem-ne un tràiler en japonès.

Al vídeo hi podem veure que comença al 23è Torneig de les Arts Marcials, punt interessant perquè fins ara era una part inèdita als videojocs moderns de Bola de Drac. Al Dragon Ball Advanced Adventure la història arribava just abans, al combat contra el Cor Petit pare, i el mateix passa amb el proper joc que sortirà a la tardor, el Dragon Ball: Revenge of King Piccolo, el primer títol de la saga en exclusiva per a la Wii, que abarcarà la sèrie mentre en Goku és petit, és a dir, més o menys el mateix que el de la Gameboy Advance.

Impressionant imatge d'en Goku esperant l'arribada de la nau d'en Cor Petit.

I el mític moment en què ens pensàvem que en Goku l'havia dinyat a mans d'en Tao Pai Pai...

Per acabar, després de veure algunes captures del prometedor joc de la Wii, tindrem també un nou títol en la línia dels Budokai Tenkaichi per a la Xbox 360 i la Ps3, el Dragon Ball Raging Blast. No és que sigui el primer joc de Bola de Drac per a aquestes dues consoles, ja hi havia el Burst Limit, però se suposa que millora la fórmula i tot plegat.


Per tant, tres nous jocs de Bola de Drac per a diverses consoles, prometedors en el seu plantejament, sobretot pels arcs argumentals que reflecteix cadascun dels títols, però fins que no els puguem provar no podrem emetre'n un judici. No seria la primera vegada que ens deceben els jocs d'aquest immensament popular univers.

Si el de la Nintendo DS és com l'Origins podem estar tranquils. El primer de la Wii, com a primer que és, no sabem què esperar-ne, però els ports que es van fer dels Budokai Tenkaichi 2 i 3 no acabaven de matar gaire. I el joc de les consoles més potents del moment... ha de millorar molt el Burst Limit, que quedava una mica curt argumentalment parlant i sobretot a nivell de personatges, especialment si el comparem amb la línia que pretenia continuar, l'esmentada Budokai Tenkaichi. Per cert, podeu llegir l'anàlisi feta per un servidor a l'únic portal català de videojocs, Vadejocs.cat.

Ja veurem com va la cosa, ara hem de passar l'estiu jugant a altres jocs i després ens arribaran les versions europees d'aquests esperats retorns.

Actualitat: exposició "Vida extra"

Avui parlaré de la primera exposició sobre els videojocs de què he tingut constància des que tinc memòria, tot i que segur que n'hi ha hagut moltes més, fins i tot a casa nostra. Es tracta de "Vida Extra", que es mostra a l'Espai Cultural Barcelona de la Caja Madrid de Plaça Catalunya, fins el 19 de juliol.

En realitat no havia llegit des de quin punt de vista s'enfocava l'exposició, de manera que no n'esperava res concret, i afortunadament hi he anat avui divendres a la tarda en una hora que no hi havia gairebé ningú, cosa que s'agraeix i més en un tipus d'acte que no seria gens estrany que estigués ple de nens jugant a les consoles que hi havia col·locades per tal que el públic les provés. Pel que sé, però, una estona abans sí que era ple de marrecs d'aquells que es pensen que la història dels videojocs va començar amb la Playstation 2. Per si interessa saber-ho, els jocs que hi ha disponibles són el Trivial Pursuit de la Xbox 360, el Little Big Planet de la Ps3 i l'Animal Crossing i el Mario Kart Wii de la Wii.

També voldria destacar que, a banda de l'exposició, segons el dia l'espai organitzava tallers, xerrades i projeccions relacionades amb aquest món, però no m'he informat sobre la qüestió. Jo volia anar a veure què m'explicaven sobre els videojocs i, resumidament, això és el que he vist.


Fotos com aquesta il·lustraven les diverses seccions, que anaven des del repàs a la importància que han anat adquirint els videojocs al llarg de la seva història fins a breus cronologies de títols que van ser cabdals, passant per arguments que defensen els videojocs com una forma més d'art.

No m'extendré gaire en els detalls, però abans de dir les coses bones de l'exposició parlaré de les dolentes. Crec que es podria haver fet més llarga, amb alguns vídeos de jocs en moviment (n'hi havia algun, però molt petit), i que s'hauria d'haver consultat amb experts en la matèria, assessors, supervisors, perquè qualsevol que tingui una mica de coneixement de la història dels videojocs, sense que calgui anar a buscar un expert (jo mateix, sense ser-ho, ho he notat de seguida) s'adona que s'ometen moltes coses importants, s'associen fotografies a títols de jocs equivocats (per exemple, s'acredita una imatge del Super Mario World com si fos del Super Mario Bros.), es diuen coses que no són del tot veritat, etc.

Al cantó dels encerts de "Vida Extra" hi tenim, però, moltes coses. Penso que s'ha organitzat l'exposició amb unes seccions diferenciades i molt ben trobades, i sempre enfocades a defensar els videojocs en el sentit que cada cop hi ha més gent que els veu amb bons ulls (es diu que el 40% dels jugadors són dones i que la mitjana d'edat dels que sostenen els comandaments és de 30 anys), com a indústria han superat els beneficis que proporciona el cinema i permeten no només viure aventures a un nivell més profund que les habituals formes d'entreteniment de ficció, sinó també estar en contacte amb gent de tot el planeta, al mateix temps que se serveixen del realisme, de la vida real, per millorar les habilitats de les persones. Tot i així també s'esmenta, en uns videotestimonis, que no tot són flors i violes: els videojocs s'han de consumir amb seny, perquè com qualsevol altra font de plaer poden provocar perilloses addiccions.

Recomano anar-hi? Sí. Com a videojugadors amb certa experiència no ens diran res de nou, segurament, però el punt de vista des del qual s'enfoca és molt interessant i amb un nivell sorprenentment alt de defensa d'aquest mitjà d'entreteniment.

Actualitat: GTA Chinatown Wars punxa

Com vaig dir quan vaig inaugurar la secció, aquesta no tindrà una presència setmanal, probablement sortirà de tant en tant, quan hi hagi algun tema d'actualitat que em vingui de gust comentar, i ha arribat el moment. L'altre dia recomanava el Grand Theft Auto: Chinatown Wars de la Nintendo DS. Ho continuo fent. Allà ja comentava que no s'estava venent gaire bé, i el motiu de l'entrada d'avui és que s'ha confirmat un gran fracàs de vendes del títol als Estats Units, que és on m'imagino que és més important que vengui un joc de Rockstar. De les 500.000 còpies que la companyia esperava vendre en les seves previsions més optimistes, se n'han venut 89.000. Amb això, ara esperen a finals d'anys haver venut no els 2.000.000 que tenien previstos, sinó les 500.000 còpies que esperaven per al primer mes. Un desastre, vaja, tenint en compte la saga que és.

Com ja es temia, i jo vaig començar a sospitar quan veia les reaccions de coneguts meus seguidors de la saga davant del joc (sense haver-lo provat ni vist), el títol no ha encaixat dins la filosofia de la Nintendo DS malgrat que és un dels seus millors jocs i ha estat aplaudit per la crítica. No és un problema del joc, està molt ben fet, gairebé no té defectes i enganxa de mala manera... però l'has de provar.

El problema és que la Nintendo DS, que podria superar al final de la seva vida les xifres de vendes de la Playstation 2 (146 milions de màquines, el rècord fins ara), malgrat que s'està venent molt bé als Estats Units últimament, té uns usuaris que majoritàriament busquen la vessant infantil de la consola. La dels jocs imbècils o poc treballats, que requereix l'ús del llapis per a qualsevol cosa, que et fa simuladors de maternitat, infermeria, veterinària, reialesa o vés a saber quantes coses més se'ls acudiran.


Però també hi ha milions d'usuaris (sembla que no prou milions) que tenim la consola atrets per una banda per les seves possibilitats jugables i la doble pantalla, i per l'altra pels grans títols que té al seu catàleg, com el New Super Mario Bros., el Tetris DS, els dos Trauma Center, els Castlevania, el Professor Layton, el cèlebre Mario Kart DS, el Sonic Rush, els remakes de mítics RPG... i el Grand Theft Auto: Chinatown Wars, per exemple. Sí, de vegades fer conversions de determinats jocs per a la Nintendo DS no acaba de sortir bé, com en el cas de l'Assassin's Creed, un imprescindible de la Xbox 360 i la Ps3, però si es fan les coses bé, com ha fet la gent de Rockstar Leeds, es pot presentar una entrega perfectament vàlida d'una saga canviant-li totalment l'aspecte i al mateix temps respectar-ne l'esperit.

Quin és el problema? Que per una banda tenim els que no acaben de veure el protagonista del joc, en Huang Lee, com una princeseta al cap de la qual hi poden arrossegar una diadema amb l'stylus, més que res perquè diu força paraulotes. Per l'altra, els jugadors de més edat i seguidors de la saga GTA veuen amb recel que en una consola tan "infantil" es pretengui fer un joc per a adults, un bon GTA, i ni el proven. Això és el mateix que ha fet el públic dels Estats Units, el país on s'esperaven millors vendes del joc, de manera que es pot considerar que Grand Theft Auto: Chinatown Wars ha estat un fracàs comercial.

Què és el que sí que ha venut aquest mes als EUA? Vegem-ho, segons dades de NPD Group:

1. Resident Evil 5 (Capcom, 360) - 938.000
2. Pokemon Platinum (Nintendo, DS) - 805.000
3. Halo Wars (Microsoft, 360) - 639.000
4. Resident Evil 5 (Capcom, PS3) - 585.000
5. Wii Fit (Nintendo, Wii) - 541.000
6. MLB ‘09: The Show (Sony, PS3) - 305.000
7. Killzone 2 (Sony, PS3) - 296.000
8. Wii Play (Nintendo, Wii) - 281.000
9. Mario Kart Wii (Nintendo, Wii) - 278.000
10. Major League Baseball 2K9 (Take 2, 360) - 205.000

Analitzem-ho: comprensible primera posició per al nou Resident, en la seva versió 360 perquè són els Estats Units (la de la Ps3 és quarta, i a l'estat espanyol segur que primera, o almenys per davant de la 360), el Wii Fit de la Wii es continua venent molt bé, i és normal per la innovació que representa, el Mario Kart Wii després de tant de temps es continua venent dins el Top 10, i s'hi podria quedar uns quants mesos més; veiem també un parell de títols de l'esport rei als EUA, el beisbol, el Killzone 2 de la Ps3 (nou i aclamat per la crítica), el Halo Wars de la 360 amb la medalla de bronze, i després dues coses d'aquelles que només s'expliquen pel públic casual, el que es compra la Wii i més enllà del Wii Sports i el Wii Fit no es comprarà cap joc: tenim el Wii Play, que és un pack del comandament Wiimote amb uns minijocs que són una porqueria, i en la segona posició el Pokémon Platinum de la Nintendo DS, l'enèsima entrega d'una franquícia que sembla que no té fi, però que és d'aquelles que es venen com xurros malgrat la seva discutible qualitat.

En fi, sembla que el públic nord-americà s'està infantilitzant, només cal veure que les dues consoles més venudes són la Wii i la DS (que no vol dir que siguin infantils, però si es venen tant és pel públic que en busca aquesta vessant), i això s'ha traduït per exemple en aquest menyspreu d'un dels grans del catàleg de la portàtil de Nintendo. Una autèntica llàstima, per no dir vergonya.

Actualitat: Zeebo, la consola dels... pobres?

Avui també inauguro secció, perquè sí que és cert que no pretenc parlar gaire de notícies relacionades amb els videojocs (hi ha molts webs i blocs que ja ho fan), però de tant en tant hi ha coses que criden l'atenció i m'agrada comentar i donar-ne la meva opinió. Començaré amb l'anunci del llançament de la consola Zeebo, una consola de la companyia Tectoy que sortirà al Brasil el proper maig.



Quina és la gràcia d'aquesta consola, si és que en té cap? Bé, afirmen que no pretén competir amb les consoles actuals, i pels jocs que han dit que tindrà al començament és evident que no pot fer-ho, ja que són versions de títols de passades generacions, com el Quake, el Prey o el Need for Speed Carbono. Llavors, quin interès té? Es veu que valdrà 199 dòlars i que l'aniran treient en països en vies de desenvolupament com Mèxic, Índia, la Xina i diversos de l'Europa de l'Est en els propers anys. A més, els jocs seran descarregables gràcies a una connexió a internet que no s'haurà de pagar, que serà només durant l'estona de la descàrrega i que ja vindrà inclosa en el preu dels jocs, que valdran entre 5 i 15 dòlars.

Llegit això, el que m'he preguntat jo és... Si aquesta gent pot pagar 199 dòlars, per què no es compra la millor consola en catàleg i tecnologia del moment, la Xbox 360, que val encara menys? I quina gràcia té que sigui per a un públic amb menys poder adquisitiu que el del primer món si les descàrregues dels jocs s'han de pagar igualment, i a més no són títols actuals?

Per a la segona pregunta no he trobat cap resposta, però pel que sembla, desgraciadament en aquests països és complicat aconseguir una consola de les nostres, ja que les poques que arriben valen diverses vegades el que ens costen a nosaltres, suposo que perquè no es distribueixen oficialment i les han d'aconseguir d'importació i algú del mig del procés en treu un immoral benefici. Que gent més pobre que nosaltres hagi de pagar més diners pel mateix els ho fa encara més impossible, i curiosament els habitants d'aquests llocs que poden pagar-se les consoles a preus astronòmics... segurament tenen més diners que nosaltres. Però, és clar, són una minoria.

Per tant canvio l'opinió que en tenia quan he llegit la notícia i de moment felicito la iniciativa, perquè tothom té dret a accedir a la diversió que proporcionen els videojocs. Ara, no estaria malament que alguna ONG fes, entre totes les altres tasques evidentment més importants que l'entreteniment, repartiment de consoles i videojocs de segona mà entre els més desafavorits de tots els països pobres i mig pobres del món. I que fossin de totes les generacions de videojocs, que la història d'aquest mitjà d'entreteniment ens ha donat alegries i encara ens les pot donar sense necessitat d'aparcar les consoles antigues. Jo ho veig factible: podrien comprar, per exemple, Saturns, Playstations i Megadrives als Cash Converters i dur-les a l'Índia, l'Àfrica o qualsevol altra banda del món.