En tota la història dels videojocs hi ha hagut accessoris de tota mena, alguns de més útils i d'altres que només val la pena tenir-los per col·leccionisme, per frikisme. Molts anys abans de la detecció de moviments del Wiimote, el comandament de la Wii, i amb una tecnologia molt inferior, la Megadrive va tenir l'Activator Ring, un octògon de plàstic que en teoria detectava els moviments... de tot el nostre cos!
En aquest anunci americà, promocional del producte, es pot veure ja que l'aparell és delicat i té uns requisits molt concrets com ara la recalibració cada cop que es canvia de joc o s'engega la consola, i el més important, s'ha de jugar pràcticament a les fosques. I fixeu-vos en els moviments del tio, que no tenen res a veure amb els de lluita que es veuen a la pantalla.
En aquest programa de televisió també en parlen. Sembla que als Estats Units va causar molta expectació, i certament la idea i la intenció eren molt bones i haurien suposat una gran revolució, avançadíssima al seu temps, amb un producte que si hagués sortit bé hauria fet que el Wiimote de la Wii fos ridícul. Però no, la cosa funcionava força malament i es va abandonar ràpidament.
Però com funcionava? Doncs a través de rajos infrarojos, que detectaven la presència del jugador de la següent manera: si el nostre cos interrompia un raig determinat, el joc ho interpretava com si preméssim un dels botons. És a dir, si passàvem el braç per sobre de la zona que corresponia al botó del puny i interceptàvem els infrarojos d'aquella zona, a la pantalla el nostre personatge (de joc principalment de lluita) feia un cop de puny.
El cas és, però, que aquella bona intenció va ser un rotund fracàs i va quedar com una de les pitjors coses que ha fet Sega a la seva història. Però com ja sabem els que ens l'estimem, Sega sempre ha estat innovadora, i quan l'ha cagat ho ha fet sonadament, però quan l'ha encertat... ha creat productes inoblidables.
En aquest anunci americà, promocional del producte, es pot veure ja que l'aparell és delicat i té uns requisits molt concrets com ara la recalibració cada cop que es canvia de joc o s'engega la consola, i el més important, s'ha de jugar pràcticament a les fosques. I fixeu-vos en els moviments del tio, que no tenen res a veure amb els de lluita que es veuen a la pantalla.
En aquest programa de televisió també en parlen. Sembla que als Estats Units va causar molta expectació, i certament la idea i la intenció eren molt bones i haurien suposat una gran revolució, avançadíssima al seu temps, amb un producte que si hagués sortit bé hauria fet que el Wiimote de la Wii fos ridícul. Però no, la cosa funcionava força malament i es va abandonar ràpidament.
Però com funcionava? Doncs a través de rajos infrarojos, que detectaven la presència del jugador de la següent manera: si el nostre cos interrompia un raig determinat, el joc ho interpretava com si preméssim un dels botons. És a dir, si passàvem el braç per sobre de la zona que corresponia al botó del puny i interceptàvem els infrarojos d'aquella zona, a la pantalla el nostre personatge (de joc principalment de lluita) feia un cop de puny.
El cas és, però, que aquella bona intenció va ser un rotund fracàs i va quedar com una de les pitjors coses que ha fet Sega a la seva història. Però com ja sabem els que ens l'estimem, Sega sempre ha estat innovadora, i quan l'ha cagat ho ha fet sonadament, però quan l'ha encertat... ha creat productes inoblidables.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada