Especial: Pantalles laberíntiques

Si hi ha un tipus de pantalla de videojoc que em treu de polleguera i, en el millor dels casos, em fa mandra, és el laberint. I no em refereixo a un laberint literal, sinó a aquelles pantalles on s'ha de passar per uns punts concrets si es vol sortir d'un bucle infinit.

També estan emparentades amb el concepte que actualment es coneix com a backtracking, que consisteix en anar endavant i endarrere per accedir a llocs del mapa que restaven fora del nostre abast si no comptàvem amb determinats objectes, millores o coneixements, però avui em vull centrar en el que deia més amunt: pantalles on cal seguir unes bifurcacions fixes i sovint invisibles per poder avançar. 

Comencem, per exemple, per la pantalla 8-4, és a dir l'última, del Super Mario Bros. Després de lluitar per arribar al final de tot -i el món 8 en general és punyeteret- estem esgotats, especialment si ho hem fet "com cal", sense saltar-nos cap món. I si hem fet totes les pantalles, també ens haurem trobat aquest problema a les pantalles 4-4 i 7-4.

L'últim que desitgem és una pantalla interminable, que és el que ens trobem si ens movem a la babalà. Perquè resulta que si anem per sobre o per sota de la plataforma equivocada, tornarem al principi. A còpia d'assaig i error, o de saber-s'ho, veurem com els segments canviem i arribarem a la batalla final contra en Bowser. I la saga tornaria a fer servir aquest recurs del laberint, per exemple, al Super Mario World.

Un dels videojocs de la meva infantesa, el meu estimadíssim Teenage Mutant Ninja Turtles II: Back From the Sewers de la Game Boy, tenia, això sí, una cosa que no m'agradava gens: la cinquena pantalla, en què ens movem per plataformes voladores.

No és que em molestés allunyar-me de les clavegueres, no era una qüestió d'ambientació, sinó que era (i suposo que encara és, fa temps que no el toco) una pantalla que se'm feia llarga, perquè si anaves baixant per on no tocava allò no s'acabava mai. El truc, sembla, era anar sempre cap a la dreta. Així de senzill. Però a mi no se'm va acudir mai, anava provant fins que me la passava.  

The Lion King és un videojoc que percebo que no és gaire estimat, actualment. A mi em va encantar quan me'l van regalar, en plena febre per la pel·lícula, i encara ara, quan en veig imatges, em venen ganes de jugar-hi, cosa que segurament faré al recopilatori Disney Classic Games Collection, però quan hi vaig jugar originalment a la Mega Drive no em va semblar que fos tan horrible com es diu ara.

Les queixes són, sobretot, per la famosa segona pantalla, la dels micos, que sí, és laberíntica i podria haver estat un exemple d'aquesta entrada, però aniré més enllà i posaré l'altra pantalla d'aquest estil que hi ha al joc, la novena, amb en Simba ja adult. 

Són plataformes més tradicionals, no volem pels aires, però si triem malament a les bifurcacions no en sortim mai i ens acaben pelant en algun combat, que és el que em devia passar a mi d'adolescent, perquè no em vaig acabar mai el joc.

No era la primera pantalla laberíntica que em trobava a la 16 bits de Sega, és clar. Abans em vaig topar amb una zona sencera, amb els seus tres actes, anomenada Labyrinth Zone al Sonic the Hedgehog, coneguda i infame perquè aquí és on patim com uns malparits quan a en Sonic se li acaba l'oxigen i comença la musiqueta de la mort que seria digna de malsons d'aquells de despertar-se suant i panteixant.

És un dels jocs als que he jugat més vegades, però encara ara se'm fa llarguíssim trobar per on cal anar, tot i que la part laberíntica en què et pots encallar en realitat és només la de les rampes amb cascada. La resta del mapa és "només" refotudament enrevessat, amb interruptors per obrir camins aquí i allà, i és clar, l'aigua que ens fa anar molt lents i moure'ns verticalment en un joc que començava a tota velocitat i molt horitzontal. 

Arribar a la pantalla final del Wonder Boy: Monster Land no és una tasca fàcil. És un joc fotudet, dels de saltar al píxel adequat, i jo només ho he aconseguit a còpia de crèdits i insistir molt, però aquesta pantalla va ser l'última que vaig veure quan hi vaig estar jugant fa un temps.

El castell de l'enemic final és un laberint d'aquests que dic, amb camins correctes i erronis, i sí, com heu endevinat, agafar l'erroni et torna al principi de la pantalla. Tema fotut, perquè si s'acaba el temps mors, i te'n vas al principi del joc. 

Hi ha dues maneres d'evitar-ho: saber-se el camí (o haver-lo consultat) o fer servir un objecte especial que costa d'aconseguir (i que és opcional i, per tant, ens podem perdre) i que emet un so quan tirem el camí correcte. Després queda el combat final, però malauradament no us en puc parlar, perquè no l'he viscut. 

Ens en trobem un altre al The Legend of Zelda: Link's Awakening, tant a la Game Boy com al remake de 2019 per a la Switch. A l'última masmorra, de fet. Cal triar les portes adequades per poder-se enfrontar a l'enemic final, altrament tornarem a l'entrada.

Val a dir, però, que la seqüència correcta ens la diuen poc abans, en una altra banda, i gràcies a la funció de captura de pantalla de la Switch és fàcil fer una instantània de la conversa i consultar-la a l'àlbum quan la necessitem. 

Un altre remake per a la Switch, al qual també vaig jugar no fa gaire, és el Super Mario RPG, que conté un laberint d'aquesta mena en un bosc. Se'm va fer particularment pesat, però com que era necessari per avançar a la història i acabar-la algun dia, no em va quedar altre remei que anar provant, tot i que em sona -quina memòria més lamentable que tinc- que en alguna banda del joc se'ns deia la seqüència. Potser no i la vaig haver de mirar, ni tan sols això recordo.

No deixem els laberints boscosos -que bé que ho he lligat, eh?-, perquè n'hi ha un altre d'emblemàtic al The Secret of Monkey Island, un títol llegendari al qual he de confessar que tot just estic jugant per segona vegada, i tinc aquesta partida en pausa des de fa anys.

Però he de dir que el bosc en què en Guybrush es perd se'm fa extremament pesat, però tard o d'hora n'acabes sortint. 

Acabem amb un que no he experimentat personalment, perquè tot i que em fa vergonya he d'admetre que no he jugat a aquest clàssic, però la pantalla final del The Revenge of Shinobi (Mega Drive) és un laberint ben conegut pels que sí que hi han jugat.

És un clàssic ben estimat, però aquesta pantalla em consta que és força odiada, perquè és plena de portes trampa i costa sortir-ne... llevat que s'hi tingui el cul pelat. 

En fi, he posat uns quants exemples de pantalles laberíntiques, o de seccions d'aquesta mena. Què en penseu, vosaltres? En teniu altres exemples. Si voleu, expliqueu-m'ho als comentaris.

 

Anàlisi: Super Mario Bros. Wonder

Hi ha jocs que quan els anuncien, encara que faltin mesos per al seu llançament, ja es nota que seran especials. Encara que, en aquest cas, el segon Mario propi de la Switch -és a dir, que no era un remake ni un remaster ni un rellançament de cap mena- no era un Odyssey 2, sinó una nova aventura bidimensional, i amb prou semblances amb l'esgotada saga New Super Mario Bros. com per provocar un escepticisme inicial per part d'una part del públic.

He de dir que jo, segurament perquè només he jugat a un parell de títols d'aquella subsaga amb quatre entregues, no n'estic cansat, però soc capaç de veure que presentava poques innovacions a cada entrega i que era inevitable tenir la sensació de "més del mateix". Per tant, el joc que ens ocupa avui, almenys per les sensacions inicials que transmetia el metratge que se'n va veure al corresponent Nintendo Direct, era una aposta arriscada. Els ha sortit bé? A hores d'ara ja deveu saber que sí, però com que jo l'he acabat ara vull donar-ne la meva opinió.

Super Mario Bros. Wonder és el títol amb què Nintendo entenc que es va voler desmarcar una mica dels esmentats New Super Mario Bros., però alhora volia identificar el joc com a bidimensional, i hi afegia el "Wonder", que és la novetat principal d'aquesta nova proposta llançada per a la Switch a tot el món el 20 d'octubre de 2023. 

Sí, és un joc amb uns gràfics bufons, multijugador (opcional) i lluny dels píxels d'antany, encara que conservi la jugabilitat de la saga clàssica, però això no era res que no s'hagués vist gairebé 11 anys enrere al New Super Mario Bros. U (Wii U, més tard reescalfat per a la Switch). De fet, jo el veig com una entrega més dels New, però de la que es pot dir que fa un salt endavant com cal. 

I no passaria res, compte. La presentació està molt més aconseguida, amb un gran nivell de detall als objectes, escenaris i fons, trobem els necessaris nous enemics -sense deixar de banda els recurrents més emblemàtics- i, com n podia ser d'una altra manera, arriben nous poders proporcionats per un nou bolet, una nova flor i una fruita.

En aquest joc ens permeten llançar bombolles per atrapar els enemics o rebotar-hi nosaltres, perforar el terra o el sostre per desplaçar-nos més ràpidament o accedir a llocs inabastables, i la gran estrella, la transformació en elefant, amb la qual podem clavar trompades literals, tenim més força per destrossar segons quins blocs o podem agafar aigua que farem servir per interactuar amb elements de l'escenari. 

Aquesta vegada els personatges controlables -que podem canviar quan vulguem mentre siguem al mapa- són en Mario, en Luigi, un Toad groc, un Toad blau, la Peach, la Daisy -per primer cop en consola, prèviament disponible al Super Mario Run de mòbils-, la Toadette, en Yoshi, un Yoshi vermell, un Yoshi groc, un Yoshi blau cel i en Nabbit (12 en total), amb els Yoshis i en Nabbit com a personatges pensats per a la canalla, atès que no reben danys quan toquen enemics o perills de l'escenari -si bé poden morir en caure al buit-, a canvi de no poder-se transformar ni fer servir power-ups. 

Tots ells van de visita al regne veí de les Flors, liderat pel Príncep Florian, membre de la raça dels Poplins, una mena d'erugues amb flors al cap, i quan aquest els ensenya la Flor Meravella apareix en Bowser i se n'apropia, juntament amb el castell del príncep, i conquereix el regne. Evidentment, en Mario i companyia decideixen alliberar els seus nous amics del jou d'aquest vell i gairebé entranyable malvat de l'univers Mario.

L'aventura, doncs, té lloc en un regne nou per a nosaltres, dividit en zones temàtiques com s'espera de qualsevol videojoc de plataformes, cadascuna amb un munt de pantalles, proves i reptes on anirem obtenint les llavors meravella que hem d'acumular per tal de desbloquejar algunes parts del mapa i, sobretot, els enfrontaments contra en Bowsy, que és l'ambaixador del seu pare en aquest regne, probablement per decisió pròpia i unilateral. 

Super Mario Bros. Wonder té, també, col·leccionables per als més completistes, els que busquem el 100%, i tenen a veure amb dues novetats més: les monedes flor, que en la seva variant de 10 unitats esdevenen el col·leccionable més evident de les pantalles -a més de tocar el banderí en el seu punt més alt, un clàssic relativament recent de la saga-, i les insígnies que proporcionen efectes diversos (saltar més amunt, nedar més ràpid o planejar una mica, entre altres) i que recorden les dels RPG d'en Mario.

Amb les primeres podrem comprar coses a les botigues que anem trobant pel mapa, per exemple altres insígnies que no s'aconsegueixen d'una altra manera, o un altre col·leccionable que són les figures de... fusta? dels nostres personatges per posar on vulguem de l'escenari i que actuen com a punts de reaparició després de la mort d'altres jugadors, si les toquen quan estan en forma de fantasma, tant en el joc cooperatiu local com en l'online.    

Ara bé, la mecànica més interessant, almenys la que crida més l'atenció del joc, és l'esmentada Flor Meravella, que quan ens la trobem per l'escenari i la toquem provocarà uns efectes molt al·lucinògens a l'escenari i els seus elements, als personatges -que es transformen en coses, de vegades en enemics- o fins i tot al desplaçament per la pantalla, on podem trobar-nos surant o caminant però amb perspectiva zenital. Una autèntica bogeria que ens provoca un inevitable somriure mentre dura, que és fins quan trobem una de les llavors meravella.

El joc és ple de detalls, efectes visuals i sonors, racons secrets, obstacles i enemics de tota mena que li donen una varietat tremenda, a més que tornarem a entrar en aquelles pantalles on no ho hem aconseguit tot a la primera, i quan sí que ho aconseguim ens sabrà greu, en alguns casos, no tenir l'excusa per tornar a gaudir d'aquella "atracció" d'on acabem de baixar... a banda de l'infravalorat "perquè sí".

Musicalment, com passa en general amb els jocs d'en Mario, és possible que al principi pensem que tampoc és especialment memorable, però les melodies s'acaben encomanant, i al món del desert n'hi ha alguna que personalment trobo deliciosa. Tot plegat sense comptar amb alguns moments esbojarrats dins de les pantalles, perquè en aquest joc descobrirem que les plantes piranya són unes cantaires. I els efectes sonors també són d'alt nivell.

La possibilitat d'interactuar amb els escenaris en determinats moments és un dels elements més destacats del joc: podem empènyer canyeries, anar-nos-en al fons o a primer pla, trepitjar blocs musicals o regar unes plantes que deixaran anar monedes i altres ítems. 

A més, ens trobem unes simpàtiques Flors Parlants que són els únics personatges doblats amb petites línies de text que podem fer callar a les opcions, però que sembla que era un ajustament innecessari perquè la veritat és que són força simpàtiques. A més de caure'ns bé, fan comentaris i de vegades donen algun consell interessant. 

Com a curiositat, les podem fer parlar en diferents idiomes sense que afecti als textos de la resta del joc, i si en voleu una altra, he dit que eren els únics personatges doblats amb text, però els protagonistes també estan doblats... amb els clàssics sorolls i crits. La curiositat és que és el primer joc de l'univers Mario, des que té veu, en què ja no ha participat el llegendari Charles Martinet, que s'ha jubilat de la tasca, i ara de la veu del lampista se n'encarrega en Kevin Afghani. 

El joc cooperatiu, que he tocat poc però que va ser com hi vaig jugar el dia que el vaig provar per primer cop, és caòtic com solia passar amb els New Super Mario Bros. que ho permetien (els de la Wii i la Wii U -i després Switch-, vaja), i això sempre ho atribueixo a la diferència de nivell entre els participants, però aquí això queda una mica suavitzat pel que deia més amunt de l'existència de personatges de "nivell fàcil" -que d'altra banda és una llàstima que no es puguin agafar amb vulnerabilitat (i transformabilitat) normal- i les figures que permeten la recuperació ràpida dels "fantasmes". 

En companyia o en solitari, però, el Super Mario Bros. Wonder és un videojoc que fa honor al seu títol, una meravella que ho té tot: és preciós, variat, llarg -especialment si volem aconseguir-ho tot-, amb noves mecàniques divertides, nous enemics i elements de l'escenari imaginatius, i fins i tot considerat pel que fa al seguiment dels col·leccionables, perquè està tot ben registrat i és fàcil de consultar. A més, abans de cada pantalla podem veure el nivell de dificultat estimada que té, mesurada en estrelles, i és força acurada, perquè aquí hi ha pantalles que es poden superar gairebé amb els ulls tancats i d'altres que posaran a prova la nostra paciència (l'elevadíssima dificultat de l'última pantalla desbloquejable dels mons especials és directament cruel), amb un ampli ventall al mig, tot i que podem dir que és un joc que ens entrena molt bé, de manera gairebé imperceptible, per fer front als reptes més complicats.

Si teniu un mínim interès en l'univers Mario segurament ja teniu aquest joc o el voleu, però si us vau cansar dels New i l'heu descartat, trobo que faríeu ben fet reconsiderant la decisió. Obra mestra.

Reptes per a 2024

Si l'última entrada de 2023 va ser per fer un repàs de l'any en qüestió de videojocs, com ja és costum en els darrers anys, la primera de 2024 segueix també la tradició de fer un petit llistat de reptes per a l'any que comença, després de rellegir el de l'any passat per primer cop i veure fins a quin punt vaig ser fidel als meus propòsits. 

Doncs bé, hi ha una mica de tot, però ja avanço que en algunes coses em vaig desviar prou de la intenció inicial com per no poder reprimir, ara, un somriure irònic amb llagrimeta. 

Per exemple, havia dit que tenia intenció de posar-me seriosament amb la saga Super Mario, i havia esmentat específicament el Super Mario Bros. 2 occidental, però no m'hi vaig posar.

Tot i així, no es pot considerar que l'objectiu sigui fallit del tot, perquè sí que vaig estar jugant al meravellós Super Mario Bros. Wonder. Per a 2024 la idea és acabar-lo al 100% i, ara sí, jugar al segon de la NES i anar fent.

Després de fallar en el propòsit de jugar a més jocs de la saga Castlevania el 2022, em vaig proposar esmenar-ho el 2023, i el cas és que ho vaig fer. L'escollit va ser el que anava a continuació de l'últim, el Castlevania III, el darrer a la NES.

Lamentablement, el que és jugar-hi hi vaig jugar, però fa mesos que el vaig posar en pausa indefinida perquè no vaig ser capaç de passar-me un punt on em vaig encallar després de desenes d'intents... No prometo res per a aquest any, però m'agradaria acabar-lo, és clar, i continuar la llegendària saga.

D'una altra llegenda, la de Zelda, havia dit que volia jugar a dos títols, i ho pretenia de debò, evidentment pensant en un parell dels curts, i ho volia fer abans d'estrenar l'esperadíssim Tears of the Kingdom perquè sabia que qualsevol cosa jugada després em faria mandra per comparació, i perquè era conscient que la seqüela del Breath of the Wild m'absorbiria.

Doncs bé, vaig continuar The Legend of Zelda, però traint el meu pla en començar el seu títol més recent. Per al 2024 no renovo la intenció de jugar a altres jocs de la saga, ni tan sols sé si m'acabaré l'actual, així que em limitaré a divertir-me amb aquest, l'acabi quan l'acabi.

Havia dit que jugaria a tants jocs de la saga Sonic com pogués, perquè igual que em passa amb els d'en Mario tinc força clàssics tocats només per sobre, i la veritat és que vaig jugar força... al primer, en la seva versió dins del recopilatori Sonic Origins. I allà m'he quedat. Propòsit renovat.

També em volia posar seriosament amb Streets of Rage, però només em vaig passar el 2 i a sobre en cooperatiu. Enguany vull aconseguir-ho jo sol i posar-me amb el 3 i el 4, que ja toca!

Pel que fa als objectius no complerts ni tan sols parcialment, 2023 no va ser tampoc l'any de reprendre el Dragon Quest XI, i no vaig jugar a cap títol de la saga Mega Man. Renovo tímidament la primera intenció, i em proposo fermament jugar com a mínim a un joc del superheroi blau de Capcom.

Vaig fracassar estrepitosament en el propòsit de comprar menys i jugar més, és una assignatura eternament pendent meva, però sempre és saludable en més d'un sentit fer-se aquesta autopromesa, així que la renovo.

2023 va ser un mal any pel que fa a la reparació de consoles o accessoris, cada cop tinc menys temps lliure i, al que em vaig dedicar, ho vaig fer de manera molt barroera i amb un resultat ben curiós, com explicava aquí. 

No és que em vingui de gust dur a terme aquestes tasques, si us he de ser sincer, però he de renovar la intenció perquè tinc diverses consoles amb algun problema o altre que m'impedeix jugar-hi, i el cas és que vull jugar-hi. 

2023 va ser un any amb una notable pèrdua del meu temps lliure, que ja era escàs, però tot i així em proposo jugar més, i a la globalitat dels meus sistemes, incloent-hi els moderns, que he tingut molt abandonats últimament, i els retro. Per això vull que tot em funcioni, encara que les màquines se'm rebel·lin i fallin quan ni tan sols les faig servir. Vull jugar més, acabar-me més videojocs tot i no voler, paradoxalment, fer-ho amb cap mena de pressió. 

Espero poder somriure, ara sí sense llagrimeta, quan rellegeixi l'entrada al final de l'any.

El personatge: Lakitu

A l'univers Mario, ara més mainstream que mai gràcies a la pel·lícula animada que se n'ha estrenat als cinemes, les tortugues antropomòrfiques -i inicialment unes que no ho eren- són un element tan conegut com entranyable, tot i que en Bowser també se suposa que pertany a l'espècie. 

Tanmateix, el màxim representant d'aquesta és el meu estimadíssim Koopa Troopa, en realitat un tipus de tortuga i no un personatge individual, com passa amb els Toad, però avui volia reivindicar un altre personatge que és clarament una tortuga, però prou diferent tant en aspecte com en rol com per tenir una entrada dedicada a ell.

Parlem d'en Lakitu, l'entranyable enemic d'en Mario i companyia que destaca per haver dut a terme diferents tasques al llarg de la saga, en alguns casos no pas d'enemic, sinó d'observador neutral i, fins i tot, d'aliat.

El vam veure debutar al Super Mario Bros., el 1985, volant damunt del seu núvol, des del qual ens enviava ous punxeguts que, quan tocaven el terra, esdevenien spinies, aquells enemics amb closca vermella punxeguda. Si el matàvem, però, ens deixava en pau, tot i que després reapareixia, o venien congèneres seus, segons com ho interpretem. 

Es podria dir que és el primer enemic francament molest del llegendari i revolucionari joc, perquè trobo que després els Germans Martell són molt més pesats i complicats.

En Lakitu repetiria la tasca al Super Mario Bros. 2 japonès -no apareixeria a l'occidental, atès que, com ja sabeu, és un reskin d'un altre joc i l'ambientació canvia del tot-, i el veuríem altre cop al Super Mario Bros. 3 i al Super Mario World, fent més o menys el mateix però amb alguns canvis en els seus patrons.

Al Super Mario Bros. 3, per exemple, pot llançar closques punxegudes verdes, que no eclosionen, sinó que roden per terra i si ens toquen ens fan mal. I al Super Mario World ens va seguint en comptes d'anar endavant i endarrere. També ens pot proporcionar ítems interessants, com veiem a la imatge, i un cop derrotat ens podem enfilar el seu núvol per accedir a zones inabastables d'una altra manera, cosa que es mantindria a la saga New Super Mario Bros. Per cert, al Super Mario World 2: Yoshi's Island hi apareixen amb més freqüència que mai.

Però a banda de tot això, en Lakitu també és conegut per altres tasques que ha dut a terme al llarg de la història d'en Mario, i una de les més recordades és la que veiem a continuació:

Aquesta entranyable tortuga és l'àrbitre de les curses de tota la saga Mario Kart, començant per la primera entrega, Super Mario Kart, de 1992 i per a la Super Nintendo. És el personatge que, amb el seu semàfor, ens indica quan podem arrencar, ens rescata quan caiem a l'aigua o al buit -i ens cobra unes monedes per fer-ho- i ens avisa quan anem contra direcció.

A partir del Mario Kart 7, de la Nintendo 3DS, també esdevé un personatge jugable, de manera que podem arribar a veure dos Lakitu en pantalla, s'entén que en aquest cas com a companys d'espècie, no és que sigui una duplicació del personatge. Suposo.

Un moment... l'any 1996 sortia al mercat el també revolucionari Super Mario 64, on es recuperava en Lakitu en una altra tasca, sempre damunt del seu núvol: era el càmera de la primera aventura tridimensional de la mascota de Nintendo. 

Però si llegim aquest text veurem una cosa que no s'havia vist fins llavors: es parla dels germans Lakitu, de manera que no és únic. Se suposa que hi ha el que veiem a la imatge, que ens explica com funciona la càmera, i el que és darrere d'en Mario, que no es veu excepte quan ens posem davant d'un mirall, mentre que qui parla en aquesta captura marxa just després de fer l'explicació. El cas és que, de tota manera, també apareixen Lakitus com a enemics, confirmant d'aquesta manera que són molts.

El nostre amic pescador tornaria a aparèixer al Super Mario Galaxy 2 (es va saltar el primer), els esmentats New Super Mario Bros. (tots quatre), el Super Mario Run de mòbils i l'entrega més recent, tot i que ja té uns anys, de les aventures plataformeres tridimensionals d'en Mario, a l'excel·lent Super Mario Odyssey, aparició que val la pena remarcar perquè no hi fa d'enemic, sinó que podem posseir-lo amb la gorra per pescar Cheep Cheeps! 

Ja hem vist que a banda dels jocs de plataformes d'en Mario és un personatge important a la saga Mario Kart, però també apareix en altres spin-offs de l'univers del lampista italoamericà, com per exemple fent de miniboss al Yoshi's Safari.

Al Tetris Attack, que també és un reskin però del Panel de pon japonès, en Lakitu fa les funcions de la fada Windy, i per tant és un aliat del protagonista. En qualsevol cas, és un habitual de les aventures del nostre estimat dinosaure, que té un bon grapat de videojocs en què el controlem a ell.

El veiem fent tasques d'assistència a la saga Mario Tennis, i altre cop fa d'enemic al Super Mario RPG: Legend of the Seven Stars. 

En Lakitu té força presència també a la saga Mario Party, on habitualment explica a quin minijoc es jugarà, com funciona, rescatant els jugadors que han caigut d'alguna plataforma o fent, ell mateix, d'enemic.

Per altra banda, a la saga Smash Bros. se l'ha pogut veure movent-se per algun escenari, en forma de trofeu, enemic a la modalitat Smash Run de l'entrega de la Nintendo 3DS i, de manera més recent, en forma d'esperit al Super Smash Bros. Ultimate. 

No oblidem, tampoc, que surt en les diverses entregues de la saga d'RPG Paper Mario, atès que se situa a l'univers d'en Mario i, per tant, hi apareixen amics i enemics dels seus videojocs, a banda de personatges originals.

Això de ser àrbitre o assistent en esdeveniments esportius li encanta, a en Lakitu, i li va molt bé poder ser dalt d'un núvol. El veiem, per exemple, deixant anar el disc a l'hoquei o la pilota al bàsquet en jocs com el Mario Sports Mix o el Mario Slam Basketball, donar indicacions als golfistes de la saga Mario Golf, on també rescata pilotes de l'aigua, fer d'àrbitre a la saga Mario Baseball i també a la de Mario & Sonic, que és la dels Jocs Olímpics.

Tampoc no faré un llistat de tots els jocs on apareix, crec que ja n'hem tingut una bona mostra, però val la pena comentar que els cameos no li són estranys.

Un bon exemple el tenim al The Legend of Zelda: The Minish Cap, de la Game Boy Advance, on apareix com a enemic a la zona dels núvols del joc. També el trobem com a rival al Tetris DS, en un dels minijocs del WarioWare: Touched!, entre altres petites aparicions en diversos productes de Nintendo.

Segurament us esteu preguntant si en Lakitu té cames, i la resposta és que sí, com es pot comprovar als Mario Kart en què es pot controlar, i les té perfectament funcionals. Però també ho vam poder veure per primer cop quan, al Super Mario World, el matàvem i perdia el núvol, mentre que al Super Mario Bros. i al Super Mario Bros. 3 moria sense desenganxar-se del núvol.

Ja hem establert que en Lakitu és un personatge emblemàtic dels videojocs d'en Super Mario, i no ens hauria de sorprendre que també sortís als dibuixos animats que s'han fet de la franquícia, com per exemple el llargmetratge japonès de 1986 Super Mario Bros.: Peach-hime kyûshutsu daisakusen!, o als dibuixos estatunidencs de la mítica DIC Cartoons, però és d'aquests últims que vull mostrar una imatge perquè déu n'hi do, com el retrataven:

A mi em recorda més en Hans Moleman d'Els Simpson que una altra cosa, però bé. La imatge correspon a The Super Mario Bros. Super Show!, i de cara a The Adventures of Super Mario Bros. 3 l'aspecte era més proper al dels videojocs, però ja se sap que en aquelles produccions els dissenys dels personatges de la franquícia eren, almenys mirats amb el prisma d'avui, força ridículs.

Hem repassat una mica la història d'en Lakitu, i val a dir que també el podem trobar en marxandatge com ara ninots de plàstic, de peluix o fins i tot rellotges amb alarma (amb el seu inseparable núvol i la canya de pescar, evidentment). Què li espera, a aquesta emblemàtica tortuga, en futurs videojocs?

Reflexions: remasters/remakes, sí o no?

Benvingudes i benvinguts a una nova entrega de les meves converses amb mi mateix "en veu alta" i en públic per posar en ordre les idees. Aquesta vegada he decidit parlar d'un tema tan típic, també, com el dels remakes i remasters. 

Els uns són recreacions de videojocs ja existents aprofitant l'evolució de la tecnologia i la major potència de les màquines actuals i els altres són els rentats de cara, més o menys meritoris, respectant l'apartat gràfic del producte original en comptes de fer-ne una nova versió radicalment diferent. Dit amb les meves paraules, espero no haver-me equivocat en les definicions, però ni soc capaç de posar-me tècnic ni ho pretenc.

El tema està novament d'actualitat pel recent llançament del Metroid Prime Remastered, que després de néixer a la GameCube i reeditar-se en Wii ha fet el salt a la Switch, on brilla per primera vegada en alta definició, però Retro Studios, que és qui se n'ha encarregat, no s'ha limitat a això, sinó que ha millorat els gràfics, les textures, la il·luminació i fins i tot el control. De fet, en casos així hi ha debat sobre si es tracta d'un remaster o un remake.

No és la manera habitual de procedir amb els jocs de Nintendo, que normalment tornen polits i prou, com és el cas, per exemple, del Super Mario 64 al recopilatori Super Mario 3D All-Stars de la Switch.

Que no és, tampoc, una mala cosa. Per exemple, pots voler tornar a jugar a un joc en un sistema modern i veure'l tal com era, o gairebé. Potser t'agradava aquell estil gràfic. Cobrar-ne el preu complet, encara més en casos com els ports de Wii U a Switch, HD a HD, amb petits afegits, ja són figues d'un altre paner.

Després tenim els remakes, que refan des de zero un joc amb un aspecte molt canviat, també en qüestió de càmeres, controls i fins i tot de vegades contingut argumental nou, com per exemple el Final Fantasy VII Remake o el Mafia Definitive Edition. 

Són maneres diferents de reviure videojocs estimats o, de vegades, que van tenir poc abast per les circumstàncies que siguin i que s'ha decidit que han de tenir una nova oportunitat, no pas per altruisme, és clar, sinó per aprofitar l'avinentesa per guanyar-hi diners, que és normal i comprensible. I quan directament no havien arribat a tots els territoris, que aquest cop sí que ho facin, sigui d'una manera o d'una altra, sempre serà una bona notícia, com ha passat amb el  Live A Live. 

Hi ha maneres i maneres de fer-ho, l'esmentada Nintendo és especialista en explotar el seu catàleg històric a cada generació, i aquí és on vull llançar la pregunta: us agraden, els remakes/remasters? En preferiu cap per damunt de l'altre?

Us ho pregunto perquè jo tinc un problema amb aquestes coses. Bé, tinc molts problemes amb moltes coses. Manies. Maneres de pensar que sé que no són les dels meus iguals.

I com a videojugador angoixat per no poder jugar no ja a tot el que hi ha -que tampoc ho voldria-, sinó a tot el que m'interessa, exploro les generacions anteriors i quan, amb paciència i esforç, aconsegueixo videojocs retro a un bon preu, em fot que se n'anunciï el rellançament. És com si, de cop, aquell preu raonable que em vaig enorgullir de pagar fos el més car del món. 

Em passa relativament sovint, i el cas més recent és el del Kirby's Return to Dream Land Deluxe, que és el remaster d'un joc de la Wii que vaig perseguir durant força temps. I aquest és dels que surten a preu de joc nou, que fa encara més ràbia.

Quan dic que aquell bon preu em sembla el més car del món no ho dic perquè pretengués especular amb aquella compra ni vendre el joc més endavant, un cop espremut, al preu que en aquell moment tingués al mercat (que són coses diferents), sinó perquè em trobo que aquell producte ha quedat obsolet i, malgrat la meva natural inclinació per jugar als videojocs a la seva màquina original, la vida m'ha fet veure que aquesta opció, quan n'hi ha d'altres (que no sempre passa), normalment és la menys pràctica.

I sabent-ho he obert la meva ment en els darrers anys i he abraçat noves versions de videojocs que ja tenia si les he pogut aconseguir barates, però en alguns casos dubto, i el temps va en contra meva: és el que passa amb els dos Zelda que Nintendo va portar a la Wii U en alta definició, el Twilight Princess i el Wind Waker: tinc els originals, quan es van anunciar les versions HD feia massa poc que era així i tampoc van baixar pas de preu, les noves. En cap moment. És una característica de la saga. Doncs bé, ara que veig que jugar-hi amb una resolució digna em vindria de gust, estic convençut que si me'ls compro apareixeran també a la Switch, amb alguna coseta extra i el factor portàtil.

Seré sincer: penso això i ho aplico segons el cas i com m'afecta. Per exemple, voldré el Metroid Prime Remastered, perquè tot i que em resta motius per jugar a la GameCube (i això és una cosa que em sol molestar dels remasters), reconec que el salt a HD és determinant i en Switch podré jugar-hi més, i parteix d'un preu excepcionalment raonable venint de qui ve. 

També em va molt bé quan es tracta de videojocs que encara no tenia, com el recopilatori Klonoa Phantasy Reverie Series. Posats a triar versió, sobretot quan l'original estigui massa disparada de preu, em compraré la moderna. Millor definició, sistemes de desat més generosos, possiblement assoliments o trofeus... I els remakes, en allunyar-se més dels originals, també em cauen més simpàtics.

En canvi, ja he dit que m'empipen els ports mandrosos de Wii U a Switch a 60 euros, tot i entendre que Nintendo els necessita per rendibilitzar títols que ja eren meravellosos, però que pertanyien a una consola que va fracassar comercialment. I en part és per això que deia de restar motius per emprar una màquina: m'agrada que les consoles tinguin jocs pels quals val la pena engegar-les. Si arriben a consoles posteriors, de la mateixa companyia o no, les converteixen a poc a poc en objectes que fan nosa. 

Però sobretot és perquè hi ha un argument per part dels que se'ls compren que no puc compartir, i sé que és un problema meu: "reviure experiències". Com que no jugo als jocs per l'ordre que entren a casa, quan s'anuncia un rellançament així... jo encara no he tocat l'original que em vaig comprar tot content!

En fi, vosaltres què en penseu?

Malalts dels videojocs: Tatuatges de recreatives

En aquesta veterana secció del blog hem vist tatuatges de tota mena, perquè hi ha força gent que duu representada a la pell aquesta tan bonica afició que compartim, i són entrades que escric després de preguntar-me a mi mateix si hi deu haver exemples de videojocs concrets que han estat protagonistes de dissenys permanents com aquests.

Avui, però, no parlaré de tatuatges de cap videojoc ni de cap saga, sinó del concepte de les recreatives en si mateixes. No sé com no se m'havia acudit abans, però veurem alguns tatuatges així.

Comencem amb una imatge múltiple amb tres tatuatges de mobles de recreativa, ignoro si de la mateixa persona.

Són dibuixos força atractius tant en disseny com en colors, i representen clàssics arcade com l'Asteroids, l'Out Run i, al mig, el Grand Theft Auto: Vice City? No ho recordava pas, que venia d'una recreativa. Potser perquè no és veritat. Es devia tractar d'un desig?

El que tampoc ve d'una recreativa és el Super Mario Bros., però sí que en té una, que és el Vs. Super Mario Bros., de manera que tampoc no podem impugnar aquest tatuatge. Se'l va fer amb aquesta intenció, però, la persona que el porta?

No ens hauria de sorprendre que l'Street Fighter estigui representat en forma de tatuatge. En aquest cas és en blanc i negre, però sembla que el shôryûken d'en Ryû surti de la pantalla. 

La pregunta és, però, si de debò volien homenatjar el primer Street Fighter o la molt superior segona part, una seqüela tan superior que sovint ens hi referim sense esmentar el número dos que l'acompanya. 

Aquí en tenim un altre, aquest cop en color, que em provoca el mateix dubte, perquè el "II" no surt enlloc, i el logo és ben bé el del primer títol, amb la font del joc de 1987. El Ryû que apareix al costat de l'aparell, però, és clarament el de la segona part, tot i que amb cara de malvat. 

A la pantalla, per altra banda, hi veiem un zoom in que faria empal·lidir els de la saga Art of Fighting, però bé, considerarem un altre cop que es tracta d'un disseny conceptual. 

Passa el mateix amb aquest tatuatge del Metal Slug, un joc publicat en màquines Neo Geo que, per tant, eren multicartutx i no tenien una marquesina dedicada a un sol joc. 

Ho entendrem, però, com una mostra d'amor a aquest clàssic noranter de les recreatives que, com ja sabem, també es podia jugar a casa sense perdre ni un píxel gràcies a la compatibilitat entre les Neo Geo MVS i les AES domèstiques.

El Puzzle Bobble va sortir en recreatives de Taito i també d'SNK, però en cap cas va tenir un aspecte com el del tatuatge.

Tanmateix, és espectacular i representa una de les meves sagues preferides, com a mínim de les que més em fan viciar, o sigui que té el meu aplaudiment.

Recordeu aquells rellotges de sorra que apareixien a les pantalles de les recreatives en els temps de càrrega? Jo tampoc, però no només perquè no hi anava gairebé mai, sinó perquè no passava.

És un misteri el motiu pel qual aquesta persona va demanar aquest disseny al seu tatuador o la seva tatuadora, però intentarem pensar que volia representar el temps que volava en aquells enyorats salons de felicitat pixelada i més endavant poligonal. 

Ja anem acabant. M'ha agradat aquest que afegeix unes flors a la base del moble, probablement al·lucinògenes, que es devia menjar per veure els objectes de la pantalla com si sobresortissin de debò. És maco, també, el detall dels invasors espacials (?) pixelats al darrere.

Els psicotròpics també devien estar involucrats en la concepció d'aquest exemple, una màquina que destaca l'any 1998, probablement no l'apogeu d'aquesta mena d'aparells, amb grafitis al costat, el que sembla un altaveu a la part frontal inferior, un esprai integrat a la palanca (?) i, el més inquietant de tot, un tren de Renfe a les imatges. Intrigant.

Deixo per al final un que em sembla molt bonic, però que no acaba de ser del tot arcade. Sí, hi apareix la paraula, i una màquina decorada amb els personatges del Donkey Kong, però també hi veiem representats el Super Mario Kart, el Power Glove de la NES, un ordinador amb el logo antic de Windows i fins i tot una Pantera Rosa... Increïble.

En fi, què us han semblat? Us en faríeu algun? Tant si sou de tatuatges com si no, si haguéssiu de fer-vos-en algun de recreatives quin joc triaríeu?