El personatge: Lakitu

A l'univers Mario, ara més mainstream que mai gràcies a la pel·lícula animada que se n'ha estrenat als cinemes, les tortugues antropomòrfiques -i inicialment unes que no ho eren- són un element tan conegut com entranyable, tot i que en Bowser també se suposa que pertany a l'espècie. 

Tanmateix, el màxim representant d'aquesta és el meu estimadíssim Koopa Troopa, en realitat un tipus de tortuga i no un personatge individual, com passa amb els Toad, però avui volia reivindicar un altre personatge que és clarament una tortuga, però prou diferent tant en aspecte com en rol com per tenir una entrada dedicada a ell.

Parlem d'en Lakitu, l'entranyable enemic d'en Mario i companyia que destaca per haver dut a terme diferents tasques al llarg de la saga, en alguns casos no pas d'enemic, sinó d'observador neutral i, fins i tot, d'aliat.

El vam veure debutar al Super Mario Bros., el 1985, volant damunt del seu núvol, des del qual ens enviava ous punxeguts que, quan tocaven el terra, esdevenien spinies, aquells enemics amb closca vermella punxeguda. Si el matàvem, però, ens deixava en pau, tot i que després reapareixia, o venien congèneres seus, segons com ho interpretem. 

Es podria dir que és el primer enemic francament molest del llegendari i revolucionari joc, perquè trobo que després els Germans Martell són molt més pesats i complicats.

En Lakitu repetiria la tasca al Super Mario Bros. 2 japonès -no apareixeria a l'occidental, atès que, com ja sabeu, és un reskin d'un altre joc i l'ambientació canvia del tot-, i el veuríem altre cop al Super Mario Bros. 3 i al Super Mario World, fent més o menys el mateix però amb alguns canvis en els seus patrons.

Al Super Mario Bros. 3, per exemple, pot llançar closques punxegudes verdes, que no eclosionen, sinó que roden per terra i si ens toquen ens fan mal. I al Super Mario World ens va seguint en comptes d'anar endavant i endarrere. També ens pot proporcionar ítems interessants, com veiem a la imatge, i un cop derrotat ens podem enfilar el seu núvol per accedir a zones inabastables d'una altra manera, cosa que es mantindria a la saga New Super Mario Bros. Per cert, al Super Mario World 2: Yoshi's Island hi apareixen amb més freqüència que mai.

Però a banda de tot això, en Lakitu també és conegut per altres tasques que ha dut a terme al llarg de la història d'en Mario, i una de les més recordades és la que veiem a continuació:

Aquesta entranyable tortuga és l'àrbitre de les curses de tota la saga Mario Kart, començant per la primera entrega, Super Mario Kart, de 1992 i per a la Super Nintendo. És el personatge que, amb el seu semàfor, ens indica quan podem arrencar, ens rescata quan caiem a l'aigua o al buit -i ens cobra unes monedes per fer-ho- i ens avisa quan anem contra direcció.

A partir del Mario Kart 7, de la Nintendo 3DS, també esdevé un personatge jugable, de manera que podem arribar a veure dos Lakitu en pantalla, s'entén que en aquest cas com a companys d'espècie, no és que sigui una duplicació del personatge. Suposo.

Un moment... l'any 1996 sortia al mercat el també revolucionari Super Mario 64, on es recuperava en Lakitu en una altra tasca, sempre damunt del seu núvol: era el càmera de la primera aventura tridimensional de la mascota de Nintendo. 

Però si llegim aquest text veurem una cosa que no s'havia vist fins llavors: es parla dels germans Lakitu, de manera que no és únic. Se suposa que hi ha el que veiem a la imatge, que ens explica com funciona la càmera, i el que és darrere d'en Mario, que no es veu excepte quan ens posem davant d'un mirall, mentre que qui parla en aquesta captura marxa just després de fer l'explicació. El cas és que, de tota manera, també apareixen Lakitus com a enemics, confirmant d'aquesta manera que són molts.

El nostre amic pescador tornaria a aparèixer al Super Mario Galaxy 2 (es va saltar el primer), els esmentats New Super Mario Bros. (tots quatre), el Super Mario Run de mòbils i l'entrega més recent, tot i que ja té uns anys, de les aventures plataformeres tridimensionals d'en Mario, a l'excel·lent Super Mario Odyssey, aparició que val la pena remarcar perquè no hi fa d'enemic, sinó que podem posseir-lo amb la gorra per pescar Cheep Cheeps! 

Ja hem vist que a banda dels jocs de plataformes d'en Mario és un personatge important a la saga Mario Kart, però també apareix en altres spin-offs de l'univers del lampista italoamericà, com per exemple fent de miniboss al Yoshi's Safari.

Al Tetris Attack, que també és un reskin però del Panel de pon japonès, en Lakitu fa les funcions de la fada Windy, i per tant és un aliat del protagonista. En qualsevol cas, és un habitual de les aventures del nostre estimat dinosaure, que té un bon grapat de videojocs en què el controlem a ell.

El veiem fent tasques d'assistència a la saga Mario Tennis, i altre cop fa d'enemic al Super Mario RPG: Legend of the Seven Stars. 

En Lakitu té força presència també a la saga Mario Party, on habitualment explica a quin minijoc es jugarà, com funciona, rescatant els jugadors que han caigut d'alguna plataforma o fent, ell mateix, d'enemic.

Per altra banda, a la saga Smash Bros. se l'ha pogut veure movent-se per algun escenari, en forma de trofeu, enemic a la modalitat Smash Run de l'entrega de la Nintendo 3DS i, de manera més recent, en forma d'esperit al Super Smash Bros. Ultimate. 

No oblidem, tampoc, que surt en les diverses entregues de la saga d'RPG Paper Mario, atès que se situa a l'univers d'en Mario i, per tant, hi apareixen amics i enemics dels seus videojocs, a banda de personatges originals.

Això de ser àrbitre o assistent en esdeveniments esportius li encanta, a en Lakitu, i li va molt bé poder ser dalt d'un núvol. El veiem, per exemple, deixant anar el disc a l'hoquei o la pilota al bàsquet en jocs com el Mario Sports Mix o el Mario Slam Basketball, donar indicacions als golfistes de la saga Mario Golf, on també rescata pilotes de l'aigua, fer d'àrbitre a la saga Mario Baseball i també a la de Mario & Sonic, que és la dels Jocs Olímpics.

Tampoc no faré un llistat de tots els jocs on apareix, crec que ja n'hem tingut una bona mostra, però val la pena comentar que els cameos no li són estranys.

Un bon exemple el tenim al The Legend of Zelda: The Minish Cap, de la Game Boy Advance, on apareix com a enemic a la zona dels núvols del joc. També el trobem com a rival al Tetris DS, en un dels minijocs del WarioWare: Touched!, entre altres petites aparicions en diversos productes de Nintendo.

Segurament us esteu preguntant si en Lakitu té cames, i la resposta és que sí, com es pot comprovar als Mario Kart en què es pot controlar, i les té perfectament funcionals. Però també ho vam poder veure per primer cop quan, al Super Mario World, el matàvem i perdia el núvol, mentre que al Super Mario Bros. i al Super Mario Bros. 3 moria sense desenganxar-se del núvol.

Ja hem establert que en Lakitu és un personatge emblemàtic dels videojocs d'en Super Mario, i no ens hauria de sorprendre que també sortís als dibuixos animats que s'han fet de la franquícia, com per exemple el llargmetratge japonès de 1986 Super Mario Bros.: Peach-hime kyûshutsu daisakusen!, o als dibuixos estatunidencs de la mítica DIC Cartoons, però és d'aquests últims que vull mostrar una imatge perquè déu n'hi do, com el retrataven:

A mi em recorda més en Hans Moleman d'Els Simpson que una altra cosa, però bé. La imatge correspon a The Super Mario Bros. Super Show!, i de cara a The Adventures of Super Mario Bros. 3 l'aspecte era més proper al dels videojocs, però ja se sap que en aquelles produccions els dissenys dels personatges de la franquícia eren, almenys mirats amb el prisma d'avui, força ridículs.

Hem repassat una mica la història d'en Lakitu, i val a dir que també el podem trobar en marxandatge com ara ninots de plàstic, de peluix o fins i tot rellotges amb alarma (amb el seu inseparable núvol i la canya de pescar, evidentment). Què li espera, a aquesta emblemàtica tortuga, en futurs videojocs?

M'he acabat el Super Mario Bros.!

En aquesta secció, que al capdavall acaba sent una mica com la d'anàlisis o la de recomanacions, parlo de videojocs que m'alegro d'haver acabat en el sentit que m'han resultat difícils, o són llargs o, com en el cas d'avui, feia temps que considero que me'ls hauria d'haver acabat, però per alguna raó no ho havia fet.

Avui el protagonista és un dels clàssics més grans de tots els temps, un videojoc conegut per tots, revolucionari i autèntic iniciador d'una saga amb una popularitat gairebé incalculable. Un títol al que tothom, com a mínim, ha fet una partida, però que jo, tot i haver arribat a la pantalla final en algunes ocasions, mai no havia pogut completar. Ara, per fi, ho he fet, i és hora de parlar d'aquesta experiència.

Com que és aquest el motiu pel qual parlo del Super Mario Bros. en aquesta secció, el que faré és comentar algunes coses concretes que vull destacar pel que fa a la dificultat del joc.

Del títol més emblemàtic de la NES i de Nintendo en general podem dir que, amb un disseny de nivells poc variat des del punt de vista temàtic (cosa que evolucionaria en entregues posteriors), se li treu força profit per ser de 1985 gràcies als canvis en la disposició d'elements, l'alternança entre els tipus d'escenari i l'augment de la dificultat en incrementar-se la dels enemics, a més dels paranys del paisatge en forma de caigudes mortals. Tenim pantalles de superfície, subterrànies, aèries, un parell d'aquàtiques i les dels castells. Ho anirem veient.

Després de la primera pantalla, que tothom coneix i que hem jugat tants cops que ens la sabem de memòria, ve la primera variació, una de sota terra, amb la segona melodia més representativa del joc i probablement de la franquícia, que també és fàcil acabar taral·lejant o xiulant.

En aquesta pantalla apareixen per primer cop les grans ajudes secretes, les warp zones, que ens permeten saltar-nos mons sencers, amb la pantalla 4-1 com a punt més llunyà que podem triar. En aquest cas, però, he volgut jugar al joc sencer, superant totes les pantalles, i no n'he fet ús.

A la 1-3 ens traslladem a un escenari ple de plataformes que fa la sensació que siguin ben amunt al cel, que és el que al principi anomenava "pantalla aèria".

Aquí es posa a prova la nostra capacitat de saltar calculant les distàncies i comença a ser imprescindible que ho fem amb el botó de córrer sempre premut.

Superat el primer castell, on per primer cop en Toad ens deixa anar aquella mítica frase de "Thank you, Mario! But our princess is in another castle!" en derrotar un fals Bowser, passem al món 2, d'on cal destacar la primera pantalla d'aigua, la 2-2.

No és gaire difícil, però hi coneixem els Blooper, els calamars, que tenen un patró de moviments força incòmode per a en Mario, que va nedant a cop de botó de saltar.

El món 3 s'assembla al 2, però aquest cop és de nit, i destaca perquè a la pantalla 3-1 hi coneixem els germans Martell, els Hammer Bros., probablement els enemics més difícils del joc, fins i tot més que en Bowser, perquè igual que passa amb l'enemic final podem saltar-los per sobre (la meva estratègia habitual), però en aquest cas se'ls pot derrotar colpejant-los o llançant-los boles de foc.

Si decidim lluitar-hi, però, ens arriscarem moltíssim a perdre la vida o, en el millor dels casos, el power up que tinguem, atès que tenen un patró de moviments molt traïdor.

A la primera pantalla del quart món hi coneixem en Lakitu i els seus Spiny, una dificultat afegida que fa que no puguem anar fent salts a la babalà.

No és excessivament difícil, però, ja que tenim l'ocasió d'acabar amb en Lakitu i que s'acabin els seus regalets.

Saltem a la 5-1, on la cosa es complica amb l'aparició d'uns canons que disparen Bills Bala, un enemic emblemàtic i gairebé entranyable de la saga, però que aquí ens complica força el pas.

Dels mons 6 i 7 no en destacaria gran cosa, i no ho faré, al capdavall això no pretenia ser un repàs exhaustiu de les pantalles, però com a curiositat tenim que la 7-2 és la segona i última pantalla aquàtica del joc (excepte un segment força fumut al final de l'última pantalla, la 8-4).

En general els pantalles d'aigua del Super Mario Bros. no agraden, suposo que és un problema de control del personatge, que canvia força i es complica amb el canvi de gravetat, i això passa amb altres videojocs de plataformes, però malgrat el que recordava erròniament només n'hi ha dues, així que cap drama.

Passem al món 8, que presenta unes pantalles més llargues, en les quals no podem badar perquè és fàcil que el compte enrere baixi dels 100 i ens posem més nerviosos del que ja estem.

Més enemics, situats amb més mala llet, alguns salts complicats i pocs objectes que ens ajudin és el que trobarem, però on jo m'encallava sempre era a la 8-3, una pantalla amb Bills Bala i Hammer Bros. combinats. Gent més valenta que jo ho deu fer d'una altra manera, però jo apostava, en cada intent, per córrer i saltar per sobre dels llançamartells, i així és com me la vaig passar, amb el Mario petit i amb només 3 o 4 vides, perquè no aconseguia acumular-ne més.

Finalment, l'últim castell, la 8-4, té un disseny d'estil laberint, amb els segments repetint-se sense parar si no anem per on hem d'anar (i se n'aprèn a base d'assaig i error), algun tros força difícil i un combat final contra l'autèntic Bowser, ara sí, que salta i llança martells a més del foc habitual.

I he pogut viure l'experiència de derrotar-lo (després de diversos intents) i veure com l'autèntica princesa Peach em convidava a tornar-me a passar el joc en una dificultat més elevada, el que ara es coneix com a Nou Joc Plus. No vaig acceptar l'oferta. Ja me l'havia passat i em consta que no té un final diferent.

Així m'he tret una gran espina com a videojugador. No em sé el joc de memòria,  no sé on són totes les coses, no me'l passo amb els ulls tancats ni d'una tirada (aquí he d'apuntar que en no haver-hi continues d'entrada vaig fer servir el truc de mantenir premut el botó A en iniciar una nova partida després de veure la pantalla de game over per poder continuar des de la primera pantalla de l'últim món on havia estat, per a mi menys trampós que fer servir les warp zones), però ja puc dir que m'he passat el Super Mario Bros.

Recomanació personal: Mario Kart 7

Ara que l'he espremut força, tot i que encara em queden algunes coses per assolir, és el moment de parlar del joc que més ganes de tenir la Nintendo 3DS em va fer venir, el setè joc de la meva saga preferida, el segon més venut de la consola després del Super Mario 3D Land (de moment) i una nova meravella addictiva que surt de barrejar la conducció humorística i els personatges de l'Univers Mario, una fórmula que, de fet, va inventar aquesta mateixa franquícia.

El Mario Kart 7 va sortir al desembre i és tot el que es podia esperar d'una nova entrega de la cuidadíssima saga: respecte per la seva pròpia història però també prou innovacions perquè no sigui una conversió de cap entrega anterior. 

Els gràfics del Mario Kart 7 són els del Mario Kart Wii, però les motos com a vehicles alternatius són substituïdes per l'ala delta, que de fet no és opcional, sinó que s'activa quan passem per segons quins llocs i ens permeten superar obstacles que d'una altra manera no podríem superar. El següent tràiler de llançament explica totes les novetats, de fet:

Com vèiem, a banda de l'ala delta, que quan aprenguem a fer-la servir bé (és a dir, a emprar-la en combinació amb els bolets de turbo, per exemple) ens adonarem que és molt útil, també tenim la possibilitat de conduir per sota l'aigua, personalitzar el nostre vehicle amb elements que en determinaran aspectes com la velocitat, l'acceleració, la maniobrabilitat o el pes, noves pistes (combinades amb les retro, com sempre) o les comunitats per al joc en línia.

Aquest afegit a la competició contra jugadors humans d'arreu del món ha estat força celebrat, perquè permet crear grups en què només participen persones que comparteixen alguna característica habitualment territorial. Funciona per codis (el de la meva és 09-8655-4770-2918) i ens permet triar com serà aquesta comunitat: els objectes que es podran fer servir, bàsicament. 

De tota manera es pot continuar jugant com sempre, buscant rivals a l'atzar, però aquesta vegada s'elimina una possibilitat que tenia el Mario Kart DS i que era la de fer petites copes, de fet en aquell joc era l'únic sistema, en què després de 4 curses es decidia un guanyador per punts. Al Mario Kart 7 funciona com al de la Wii: anem competint i acumulant punts que, teòricament, ens faran trobar companys del nostre nivell, encara que no sempre és així i ens podem trobar gent molt millor que nosaltres, un problema que se suma al del maleït lag que dificulta el correcte desenvolupament d'algunes partides.

Una de les altres novetats que hem pogut veure al vídeo és la de conduir en primera persona, possibilitat que s'activa prement la creueta cap amunt en qualsevol moment de la cursa i que aprofita el giroscopi de la consola i ofereix un control similar al del Mario Kart Wii. 

S'ha de dir que no l'he provat gaire, però encara que sigui qüestió de costum és millor conduir com sempre. Pel que fa a les 3D estereoscòpiques de la consola és, com no podia ser d'una altra manera, una delícia jugar-hi així, però si no les activem (o si les desactivem) ens adonarem que podem jugar igual de bé a aquest joc, que no les necessita. 

Pel que fa als objectes que podem fer servir per tal d'empipar els altres o ajudar-nos a nosaltres mateixos, que són conceptes que no sempre van associats, tenim uns quants dels de sempre i també afegits com la flor de foc, que debuta en un Mario Kart, la cua d'ós rentador, que ha tornat ara aquí i al Super Mario 3D Land tot i que ve del Super Mario Bros. 3 (1988) i el que en anglès es coneix com a Lucky 7, que vèiem al vídeo: ens permet tenir tots els objectes, però no serà fàcil fer-los servir un per un, sovint veurem com en desapareixen 2 de cop, o en cas que ens ataquin quedaran escampats per la pista i potser ens afecten a nosaltres mateixos. 

No he parlat fins ara d'una de les coses més interessants que té el nou Mario Kart, que són els nous personatges. Els tenim en aquesta il·lustració: de dalt a baix i d'esquerra a dreta tenim en Lakitu (que és el paio que ens llançava aquelles bestioles taronges amb punxes al Super Mario Bros. i que als Mario Kart sempre ha dut el semàfor i ens ha rescatat quan hem caigut per un forat, funcions que repeteix al Mario Kart 7), l'Abella Reina (Super Mario Galaxy), en Metal Mario (Super Mario 64), en Shy Guy (que sortia al Mario Kart DS si optàvem pel multijugador local contra algun jugador que no tingués el cartutx) i en Wiggler (que debutava al Super Mario World, havia aparegut com a personatge no jugable en alguns Mario Kart i aquí també es posa vermell i enfadat si el toquen).

A banda dels nous també tenim els següents: Mario, Luigi, Yoshi, Koopa Troopa (ja no hi ha en Dry Bones), Toad, Princesa Peach, Princesa Daisy, Celeste (que va debutar al Mario Kart Wii), Donkey Kong, Wario, Bowser i el Mii (ja el podíem fer servir al Mario Kart Wii), que fan un total de 17 personatges, 5 més que al Mario Kart DS, més que suficient encara que s'ha criticat que no en siguin 24 com al Mario Kart Wii. Cal destacar que els usuaris que ens trobem pel carrer amb l'Street Pass de la consola ens apareixeran en diverses modalitats com a rivals, fins i tot en la de Grand Prix.

Encara no hem parlat dels circuits, que com és habitual són 32, dividits en 8 copes de 4 circuits cadascuna, 16 de nous i 16 de la secció "Retro", on es recuperen pistes de jocs anteriors, un fet que també és habitual i que per sort ens ofereix circuits clàssics diferents a cada entrega. 

Les noves són a l'alçada de la saga, amb noves músiques que també s'enganxen, i les antigues estan lleugerament modificades per tal d'afegir-hi sobretot els acceleradors blaus que ens proporcionen l'ala delta. Una de les noves tenia un problema que afectava el joc en línia, però excepcionalment Nintendo ha llançat fa poc una actualització obligatòria que ho soluciona.

També hi ha l'habitual modalitat de joc de la batalla de globus, la modalitat contra rellotge i una altra en què guanya qui tingui més monedes en acabar el temps. Sí, no ho havia dit però tornen les monedes (desaparegudes després del Super Mario Kart), que en la modalitat principal Grand Prix (que és la que jugarem gairebé sempre) ens donen una punta de velocitat a partir del moment en què en recollim 10 i, a banda d'això, ens permetran desbloquejar elements per a personalitzar els vehicles.

Se'm fa difícil dir quin és el meu títol preferit de la saga. Fins ara era el Mario Kart DS, però el Mario Kart 7 és una barreja d'aquell i del Mario Kart Wii, té elements de tots dos no només en el control, que com ja he dit permet triar-ne un de semblant al de la Wii si ho volem, sinó també en d'altres elements, sensacions, regustos... Sigui com sigui aquest és un imprescindible del catàleg de la Nintendo 3DS i el declaro obligatori per als fans dels Mario Kart. Com sempre, altament rejugable si volem dominar-lo en els seus 4 nivells (50cc, 100cc, 150cc i 150cc Mirall), crits d'alegria quan guanyem a l'últim segon, paraulotes quan passa tot el contrari o quan sembla que som l'ase dels cops...  No us en penedireu.