Una conya recurrent que es pot fer de mi -i, si hi participo de vegades, amb mi-, i ja us dic que es fa, és la meva obsessió amb no perdre'm referències, picades d'ullet, etc. que en molts videojocs hi ha a entregues anteriors de la mateixa saga, altres jocs de la mateixa desenvolupadora o, fins i tot, títols que no compleixen ni una condició ni l'altra, però que en són font d'inspiració, homenatge o, senzillament, els creadors del joc en qüestió han volgut referenciar breument.
Són coses que, generalment, no incideixen en el gaudi del joc en si, però que trobo que enriqueixen l'experiència si s'hi arriba amb els deures fets, perquè el lore, o el rerefons d'una història, sempre ajuda a entomar un producte d'entreteniment -sigui un videojoc, un llibre, un còmic, una pel·lícula o una sèrie- d'una manera més conscient.
És per això que dono importància a jugar als videojocs d'una saga per ordre d'aparició (no cronològic, però això donaria per a un altre debat), i generalment intento no jugar a una segona o tercera part sense saber d'on ve tot plegat. Hi ha excepcions, és clar. El meu primer GTA va ser el San Andreas, el meu primer Street Fighter, el II -com suposo que va ser el cas de la immensa majoria de la gent, atès el brutal salt en tots els sentits que va suposar aquesta seqüela-, i el meu primer Super Mario Land també va ser la segona part de la saga.
En molts casos, com els que he exposat, és cert que no té cap rellevància, perquè la connexió entre les parts, des del punt de vista argumental, és petitíssima o directament inexistent, com per exemple entre el Quackshot i el Castle of Illusion, que hi ha qui considera de la mateixa saga, però que només tenen a veure el gènere i que els seus protagonistes són de la mateixa família de franquícies, i que estan desenvolupats per Sega. Tanmateix, m'agrada, si puc i en soc conscient, entrar a les sagues amb el xip d'arqueòleg -aficionat, no ho oblidem- dels videojocs i gaudir de l'evolució gràfica, jugable i, si n'hi ha, argumental tal com estava previst que la gent en gaudís originalment.
No em fa res tirar enrere i veure un món i uns personatges que conec en un estat més primitiu del que estic acostumat a veure. No és aquest, el problema. I ho fem i no passa res, tot i que, per posar un exemple, si es juga al primer Kirby es pot trobar a faltar la popular i utilíssima mecànica de copiar característiques d'alguns enemics quan ens els fiquem a la boca -no va ser el meu cas, ja que vaig entrar a la saga amb la primera entrega de totes, el Kirby's Dream Land (Game Boy)-. Però si jugo a un videojoc i hi té un cameo un personatge que en una entrega anterior era protagonista o secundari, per posar un exemple de cosa que pot passar, m'agrada ser conscient que ho és, que m'arrenqui un somriure o em transporti mentalment a aquella experiència anterior, o prevista per ser anterior. Vull entendre la picada d'ullet, saber que va adreçada a mi.
També m'agrada quan, per exemple, un personatge que era NPC en una saga de sobte es pugui controlar, o tingui un pes més gran dins de la història, i ser-ne testimoni coneixent-lo d'abans. Parlo de coses com poder controlar en Toad al Super Mario Bros. 2 occidental després d'haver-lo vist al final dels castells del Super Mario Bros., o xalar amb la possibilitat de portar personatges de Final Fight als Street Fighter Alpha, que en el meu cas, encara que més d'un es pugui endur les mans al cap, no va tenir cap impacte perquè no havia jugat mai al mític beat'em up quan vaig estrenar el meu estimat Street Fighter Alpha 2 a la Saturn. Parlo d'això, de no poder treure el 100% del suc a una referència, a un convidat especial, a un cameo, per manca de bagatge.
De vegades són coses més importants i que van més enllà del lore pròpiament dit, com ara una mecànica assolida en un joc anterior que en un de posterior es dona per coneguda, i que és millor haver après de manera orgànica quan tocava, o també pot passar que coneixem la mecànica d'un títol on estava més polida i, en anar cap enrere, ens frustra que ja hi sigui, però que no sigui tan completa o no funcioni tan bé. Al capdavall, és una involució, tot i que de la mateixa manera que m'agrada veure l'evolució d'una saga, també trobo "arqueològicament" interessant fer el camí invers si és així com hi he entrat jo.
Per una altra banda, des del punt de vista argumental és important, per a mi, viure un esdeveniment històric dins l'univers d'una saga en el moment en què es produeix, no en forma de referència en una entrega més avançada de la sèrie. En altres paraules, m'estimo més no spoilejar-me en jugar a un videojoc abans que a un altre que hauria d'haver tocat primer.
No és una qüestió de no poder jugar als videojocs en l'ordre que ens doni la gana, perquè en teoria estan dissenyats de manera que no passi res per fer-ho així, però sobretot en el cas dels que tenen una història que es desenvolupa en diverses parts està bé gaudir-ne en l'ordre de sortida, que és com la van pensar els seus creadors.
I vosaltres què en penseu? Li doneu importància, al lore o rerefons d'un videojoc?
La sorprenent i impactant, per prematura, mort del mestre Akira Toriyama l'1 de març, anunciada al públic una setmana després, va causar commoció al món del manga i del còmic en general, i és que milions de persones ens hem criat amb les seves obres encara que últimament hagués adoptat un paper més relaxat.
La seva influència, però, també va ser important al món dels videojocs, i és per això que també volia dedicar-li un petit i humil homenatge des d'aquest blog, tot repassant els dissenys que va fer per a diversos títols.
Com a bon japonès, el mestre no era aliè al boom dels videojocs i, per exemple, va reconèixer que jugava força a l'Spartan X, que aquí coneixem com a Kung Fu Master, en versió NES (allà Famicom), i que aquell joc emblemàtic havia estat una influència per a la part de la Torre d'Acer de la saga de la Cinta Vermella de Bola de Drac, que certament té una estructura força de videojoc, d'anar passant pantalles.
Però l'impacte de la seva obra en els videojocs va ser molt més gran. No parlem només dels títols basats en Bola de Drac i en molt menor mesura Dr. Slump, Go Go Ackman! o properament Sand Land, avui no es tracta d'això, sinó de dues coses diferents.
Per una banda, influències tan clares i indiscutibles com en Sonic transformant-se en Super Sonic al Sonic the Hedgehog 2 de la Mega Drive, cosa que va passar el 1992, en plena febre per la transformació d'en Goku en superguerrer per primer cop l'any 1991, i hi ha qui diu també que l'emblema de la pantalla de títol del primer joc de la mascota de Sega podria ser un homenatge al de l'opening de Dr. Slump.
També a la competència, a Nintendo, va tenir influència el mestre Toriyama: en una entrevista, el creador d'en Mario, el llegendari Shigeru Miyamoto, reconeixia la inspiració per a la forma del cos i la manera de córrer d'en Mario, tot i que certament no és una cosa que es noti fins al Super Mario Bros. 3.
I segurament n'hi ha més, d'influències, però aquestes són força destacades per la importància de les sagues afectades.
L'altra manera d'impactar el món dels videojocs que va tenir l'autor, evidentment, i com ja deveu saber, va ser la seva tasca com a dissenyador de personatges (i monstres, i vehicles, i indumentàries, etc.) per a més d'una franquícia.
El més destacat del seu currículum en aquest sector són els dissenys de portada, materials promocionals, personatges i monstres de la saga Dragon Quest -però no pas cap de les seves adaptacions a manga i anime-, que com ja deveu saber va començar el 1986 i encara belluga, amb múltiples entregues principals i encara més múltiples spin-offs, on també podem contemplar la seva obra.
De la conversió en gràfics dins dels jocs, sigui en forma de pixel art o dels polígons actuals, no se n'encarregava ell, però sí de tota la part artística sobre la qual treballaven els experts en confeccionar videojocs. Si voleu gaudir de tot el que va dibuixar sobre la llegendària franquícia que va revolucionar els RPG, fa uns anys es va llançar al nostre mercat el llibre d'il·lustracions Akira Toriyama Dragon Quest: Ilustraciones, que us recomano, i no només perquè en vaig fer la revisió.
Immediatament després, en importància, us citaran el Chrono Trigger, RPG de 1995 per a la Super Nintendo que va adquirir estatus de culte perquè no va arribar a Europa -sí als Estats Units- ni en aquell primer intent ni quan es va rellançar per a la PlayStation el 1999, però que per fi vam poder tenir per primer cop al Vell Continent en la seva versió per a la Nintendo DS, de 2009, i el 2011 la versió SNES arribava a la Consola Virtual de la Wii. Després, el joc sortia per a mòbils i ordinadors. Per tant, no hi ha excusa per no endinsar-s'hi.
Sigui com sigui, de tot el material promocional, els dissenys de personatges i monstres i les portades que s'han fet servir en els diferents formats i regions també se'n va encarregar Akira Toriyama. Ho podeu trobar recopilat aquí. A partir de la versió per a PlayStation, a més, hi ha escenes animades amb uns estàndards de producció propis de l'anime, i no és sorprenent si sabem que se'n van encarregar Bird Studio -productora fundada pel mestre- i Toei Animation, la llegendària companyia que va fer possibles, entre molts altres, animes com Sailor Moon, Mazinger Z, One Piece, Slam Dunk o, és clar, Dr. Slump i Bola de Drac.
Un any després, el 1997, sortia per a la PlayStation el Tobal No. 1, un videojoc de lluita produït per Square, que s'estrenava en el gènere, i que va tenir molt bona acollida, a més d'una portada amb disseny renderitzat molt pitjor que l'original japonesa, on era indiscutible que el seu responsable era el mestre Toriyama.
A banda de les tasques habituals de dissenyar la portada original i els materials promocionals, va dibuixar els 11 personatges que hi surten, i tenim també la curiositat que ell mateix, en la forma de robot que feia servir sovint com a autoretrat per aparèixer a les seves pròpies obres, és un personatge secret desbloquejable.
El joc va tenir molt bona acollida, i va sortir, com deia, als Estats Units i Europa també, però potser no és el títol més citat del gènere a la 32 bits de Sony per la ferotge competència que tenia, si bé hi ha força gent que el reivindica.
El que es va quedar al Japó va ser la seva seqüela, igualment lloada -o encara més, i es diu que espremia la consola gairebé al màxim-, que va tenir el títol de Tobal 2, va sortir el 1997 i presentava 200personatges, tot un rècord en un videojoc de lluita, però ignoro si el mestre els va dibuixar absolutament tots.
Tot i que va continuar fent il·lustracions per a l'esmentada Dragon Quest, no seria fins a l'any 2006 que tornaríem a veure'l creant dissenys per a una nova saga, que va arribar en forma d'un altre RPG, aquest cop en exclusiva per a la Xbox 360, amb el nom de Blue Dragon.
La franquícia continuaria amb dues entregues més per a la Nintendo DS, Blue Dragon Plus (2008) i Blue Dragon: Awakened Shadow (2009), i tindria una adaptació animada per a la qual també va fer els dissenys de personatges i dracs.
Repassant el llistat d'obres del mestre en l'àmbit dels videojocs trobem que va dissenyar el personatge d'en Beeman 500SS per a l'exclusivament japonès Chôsoku henkei Gyrozetter (Nintendo 3DS, 2013), i després, el 2018, en tenim un de més important: l'Androide 21 per al Dragon Ball FighterZ, un personatge exclusiu del joc de lluita però que després va esdevenir canònic en aparèixer a la pel·lícula Bola de Drac Super: El superheroi, de 2022.
Per al joc de mòbils Dragon Ball Legends, de 2019, faria els personatges Shallot i Zahha, mentre que el mateix any sortia un altre títol de celebració de grans franquícies de la Jump anomenat Jump Force, per al qual va dissenyar alguns personatges originals:
Veiem com consta com a supervisor al Super Smash Bros. Ultimate (2019), de la Switch, s'entén que per l'aparició de personatges de Dragon Quest, i després el tenim al Dragon Ball Z Kakarot (2020) amb el disseny d'un personatge original, en Bonyû. Segons la Wikipedia, la seva última col·laboració en un videojoc va ser un diorama per crear un nivell del videojoc Fantasian (Apple Arcade, 2021).
Com hem pogut veure, la presència del trista i prematurament desaparegut Akira Toriyama al món dels videojocs no és pas testimonial, i no només per les adaptacions a videojoc basades en les seves obres de manga, sinó també per la seva participació directa en la creació d'universos nascuts per a aquest sector. El trobarem a faltar, també, en aquest món.
En circumstàncies normals, fa uns dies que hauria publicat aquesta entrada. Vaig pensar, però, que potser hi hauria gent que encara no hauria vist la pel·lícula i que això afectaria al nombre de visites de la publicació, que mai és gaire elevat, però valia més no jugar-se-la.
Així doncs, passat un temps prudencial, ha arribat el moment de parlar de l'estrena cinematogràfica de l'any per als amants dels videojocs, i ja avanço que reduiré a la mínima expressió els spoilers, de manera que no hauria de passar res si la llegiu sense haver vist el film.
Super Mario Bros.: La pel·lícula és una producció d'Illumination (saga Gru) en col·laboració amb Nintendo que feia molt de temps que estava anunciada, de manera que les expectatives per part dels fans de la companyia i els seguidors senzillament dels seus videojocs eren prou altes, cosa que el temps que ha trigat en fer-se realitat ha magnificat.
Però ja l'hem pogut veure, a sobre en català, i he de dir que tots i els meus esforços per silenciar paraules i hashtags a Twitter -que de gent encantada de fer saber que ha estat la primera en veure un film esperat sempre n'hi ha-, una cosa sí que m'havia arribat: la pel·lícula estava encantant a tothom.
No entraré en detalls de la trama, que no és el més important d'aquesta cinta per molt que la crítica professional l'hagi valorat (i destrossat) segons els criteris del cinema convencional i unes poc dissimulades ganes de no trobar-la bona, però sí que penso que és prou adequada per satisfer els públics de totes les edats i permet fer una bona repassada de l'univers Mario i, per què no, també una mica de Nintendo en general.
Ho fa amb l'aparició de personatges i elements prou establerts de la saga principal del protagonista, però també amb referències a spin-offs -amb una de molt evident i prou llarga que, encara que m'agradi, trobo que és una mica forçada des del punt de vista argumental, però m'agrada molt menys un número musical que hi ha- i un munt d'ous de pasqua que remeten a títols que s'han volgut homenatjar sense que tinguessin més pes en la història, tant dels orígens més urbans dels germans Mario com d'altres videojocs de la Gran N.
Una sorpresa positiva -i és una llàstima que encara sorprengui una cosa així i se n'hagi de parlar- és que un dels personatges, la princesa Peach, té a la pel·lícula una personalitat independent i segura de si mateixa que no és la que associem habitualment a ella, encara que ja faci uns anys que la podem controlar en alguns videojocs -sense oblidar el mític Super Mario Bros. 2 occidental-. No es tracta només que no sigui una princesa segrestada que cal rescatar, és que mola i li passa la mà per la cara a en Mario.
Tot això tampoc trenca la fidelitat amb l'univers dels videojocs, perquè al capdavall mai s'havia aprofundit gaire en la construcció d'aquest personatge, de manera que la pel·lícula, en aquest sentit, fa una interessant aportació al lore de la saga.
A banda d'això, ens trobem davant d'una producció amb uns estàndards visuals excel·lents i un bon ritme que fins i tot es fa curta, però que sens dubte ens manté amb un somriure durant els seus 98 minuts i ben atents a caçar les referències, tant les evidents com les que estan pensades per als més experts en els productes originals -i repassant llistes que circulen per internet ens adonem que se'ns en van escapar algunes-, amb el convenciment que, amb els més menuts, valdrà la pena veure-la més vegades a mesura que vagin coneixent i estimant aquests videojocs.
Parlant del futur, segur que se'n faran més entregues, l'escena postcrèdits és una promesa en aquest sentit, fins i tot es parla d'un spin-off d'en Donkey Kong, però sigui quin sigui el material del qual es parteixi, i n'hi ha per triar i remenar, en aquesta primera aproximació hi han tret com a mínim el nas tots els jocs que ho havien de fer.
Una vegada més, començo un nou any del blog amb un repàs sobre com va anar, videojoquísticament parlant i per a mi, l'any que acaba de marxar, el 2020, tot veient quins jocs vaig acabar i, en general, a quins vaig jugar.
Les circumstàncies que tots coneixem han suposat, per a molts i sense entrar en repercussions econòmiques, més temps a casa per gaudir de les aficions, però a d'altres no ens ha influït tant. Tot depèn de les circumstàncies personals. Jo no he tingut més temps lliure, tenint una filla petita, però sí que he jugat força més, i m'he acabat molts més jocs que de costum. Com s'entén, aquesta contradicció? Doncs perquè m'he centrat més, m'he fet una llista d'objectius i, sí, he sacrificat coses, tot rebaixant la proporció de còmics i sèries de televisió en favor dels videojocs.
En aquestes entrades el que acostumo a fer, bàsicament, és parlar breument de cadascun dels jocs que em vaig acabar. Aquest cop, com que m'he centrat i he dedicat, com dic més amunt, més temps als videojocs, me n'he acabat uns quants més que altres anys, així que no faré el mateix, però sí que destacaré els més importants.
Com el The Legend of Zelda: A Link to the Past, que vaig començar a l'aplicació de la Super Nintendo del servei online de la Switch i m'hi vaig engrescar fins que el vaig acabar. En comentar-ho amb els companys de Retroscroll alguns també s'hi van animar i en vam acabar fent un podcast. A banda d'això, jo m'ho vaig passar molt bé i vaig jugar, per fi, a aquest gran clàssic.
En tornaré a parlar a l'entrada sobre els objectius per al nou any, però vull destacar aquí també que he acabat un altre gran clàssic, el Castlevania, del qual vaig gaudir en aquest cas a l'aplicació de la NES de l'online de la Switch, però a diferència del que va passar amb l'ALTTP, el vaig començar al gener i em vaig encallar en un punt que va fer que fins al setembre no me l'acabés.
Vaig jugar a altres coses pel mig, és clar, però hi vaig anar tornant de tant en tant durant l'any, i entre una cosa i l'altra no vaig poder-me treure aquesta altra espina clàssica fins al cap d'uns quants mesos.
Una altra de les coses que formaven part d'aquest propòsit de centrar-me era anar acabant títols que tenia començats, i un d'ells va ser el meu estimadíssim Donkey Kong de la Game Boy, probablement el millor remake de la història, com explicava a l'entrada que li vaig dedicar a Retroscroll.
No ha estat l'únic títol de Game Boy al que vaig jugar, perquè també vaig voler repassar el Kirby's Dream Land i, aquest cop, amb la segona ronda, més difícil, després d'acabar la primera. Tinc la intenció de jugar a força més títols de la saga, i havia de començar amb el primer, que a més és un clàssic de la meva infantesa.
També tenia començat, però molt abandonat tot i que m'agradava moltíssim, el Rise of the Tomb Raider, i m'alegro d'haver-me obligat a mi mateix a continuar-lo i acabar-lo, perquè és un tipus de joc amb el qual gaudeixo molt, i amb uns estàndards de producció molt elevats.
Ara estic pendent de la seva continuació, la tercera part de l'anomenada "trilogia reboot", el Shadow of the Tomb Raider, i quan el trobi a un preu que em sembli bo, l'adquiriré i no trigaré gaire a posar-m'hi.
Vaig aconseguir pagar també un deute que tenia amb la història dels videojocs, acabar-me el Super Mario Bros., que no és un títol en què es pugui desar la partida -bé, no en hardware real, que és on volia jugar-hi tot i tenir-lo en diversos llocs-, sinó que requeria tenir unes hores per davant i posar-m'hi seriosament.
Per fi vaig poder superar l'escull de la penúltima pantalla, la 8-3, de la qual no havia passat mai, i amb insistència -i un truc per continuar en comptes de repetir tot el joc- també va caure l'última, així que ja puc dir que m'he acabat aquest llegendari i revolucionari videojoc. No el conec al mil·límetre, com molts experts autèntics, però és una ratlla important que he pogut fer a la meva llista de pendents.
Un altre tros de clàssic, si bé no al mateix nivell, també estava ben amunt a la meva llista de videojocs pendents per acabar, i el 2020 m'hi vaig posar seriosament, en part esperonat per l'arribada de l'esperadíssima quarta entrega.
Per fi em vaig acabar l'Streets of Rage, després d'insistir-hi i anar arribant cada cop una mica més lluny, allò que diuen d'anar dominant un videojoc a còpia d'assaig i error, i aconseguir-ho va ser de les experiències més satisfactòries de l'any, fins al punt que puc dir, almenys per ara, que és el meu videojoc preferit de la Mega Drive, i també va ser el que més em va agradar dels que vaig jugar l'any passat, com explicava als Retroscroll Awards.
No deixem els clàssics, perquè també em vaig acabar, tots dos seguits -no el mateix dia, sinó sense altres videojocs pel mig- els Mega Man 3 i 4, els del mig de la NES. És una saga que m'agrada des que la vaig provar per primer cop, però sempre anava deixant per a més endavant reprendre-la, i l'any passat ho vaig fer, i me'n vaig tornar a enamorar fins al punt d'acabar-me'n aquests dos títols en poc temps, i ja he començat a tastar-ne la cinquena entrega.
2020 va ser també l'any en què em vaig endinsar més en el món dels videojocs indie, aquells títols creats per companyies petites, que lluiten per fer visibles els seus jocs i de vegades tenen èxit i la crítica i els premis els acompanyen, però no sempre.
Fa temps no els tenia en gaire bona consideració, ho reconec. No poden ser grans produccions com les que presenten les companyies fabricants de consoles gràcies als seus estudis interns amb pressupostos espectaculars, ni com els de les third-parties de més renom, però cada cop hi ha més propostes interessantíssimes, i en aquest sentit l'any passat vaig gaudir molt amb títols com el What Remains of Edith Finch, el Firewatch(que tenia començat d'abans), el Brothers: A Tale of Two Sons, l'Old Man's Journey, el Yoku's Island Express, el Gone Home o el Gris. Continuaré provant coses en aquest sentit, ja ho avanço.
A continuació la llista sencera dels videojocs que vaig acabar el 2020, entre els quals n'hi ha alguns que vaig jugar sencers durant l'any i d'altres que ja havia començat temps enrere:
Untitled Goose Game- Xbox One
The Legend of Zelda: A Link to the Past- Super Nintendo (via Switch)
Old Man's Journey - Xbox One
Nekketsu Kôkô Dodgeball Bu: Soccer Hen - Famicom (via Switch)
26 jocs acabats, que no està gens malament en comparació amb la desena habitual, però que sempre sembla poc si ens fixem en tots els videojocs no ja que existeixen, sinó que tinc jo pendents. I també cal tenir en compte que alguns són curtets.
Per acabar, i com també és tradició des de fa alguns anys, aquí teniu el meu muntatge en vídeo del resum de videojocs als quals vaig jugar l'any passat. No me'ls vaig acabar tots, sinó que hi vaig jugar, i si apareixen al muntatge és perquè ho vaig fer tocant-los almenys dos dies. Espero que us agradi:
A banda de tot això, queden els objectius que tenia per a 2020 i posar-me'n de nous per a 2021, però això, com sempre, tindrà una entrada pròpia, que serà la propera.
En aquesta secció, que al capdavall acaba sent una mica com la d'anàlisis o la de recomanacions, parlo de videojocs que m'alegro d'haver acabat en el sentit que m'han resultat difícils, o són llargs o, com en el cas d'avui, feia temps que considero que me'ls hauria d'haver acabat, però per alguna raó no ho havia fet.
Avui el protagonista és un dels clàssics més grans de tots els temps, un videojoc conegut per tots, revolucionari i autèntic iniciador d'una saga amb una popularitat gairebé incalculable. Un títol al que tothom, com a mínim, ha fet una partida, però que jo, tot i haver arribat a la pantalla final en algunes ocasions, mai no havia pogut completar. Ara, per fi, ho he fet, i és hora de parlar d'aquesta experiència.
Com que és aquest el motiu pel qual parlo del Super Mario Bros. en aquesta secció, el que faré és comentar algunes coses concretes que vull destacar pel que fa a la dificultat del joc.
Del títol més emblemàtic de la NES i de Nintendo en general podem dir que, amb un disseny de nivells poc variat des del punt de vista temàtic (cosa que evolucionaria en entregues posteriors), se li treu força profit per ser de 1985 gràcies als canvis en la disposició d'elements, l'alternança entre els tipus d'escenari i l'augment de la dificultat en incrementar-se la dels enemics, a més dels paranys del paisatge en forma de caigudes mortals. Tenim pantalles de superfície, subterrànies, aèries, un parell d'aquàtiques i les dels castells. Ho anirem veient.
Després de la primera pantalla, que tothom coneix i que hem jugat tants cops que ens la sabem de memòria, ve la primera variació, una de sota terra, amb la segona melodia més representativa del joc i probablement de la franquícia, que també és fàcil acabar taral·lejant o xiulant.
En aquesta pantalla apareixen per primer cop les grans ajudes secretes, les warp zones, que ens permeten saltar-nos mons sencers, amb la pantalla 4-1 com a punt més llunyà que podem triar. En aquest cas, però, he volgut jugar al joc sencer, superant totes les pantalles, i no n'he fet ús.
A la 1-3 ens traslladem a un escenari ple de plataformes que fa la sensació que siguin ben amunt al cel, que és el que al principi anomenava "pantalla aèria".
Aquí es posa a prova la nostra capacitat de saltar calculant les distàncies i comença a ser imprescindible que ho fem amb el botó de córrer sempre premut.
Superat el primer castell, on per primer cop en Toad ens deixa anar aquella mítica frase de "Thank you, Mario! But our princess is in another castle!" en derrotar un fals Bowser, passem al món 2, d'on cal destacar la primera pantalla d'aigua, la 2-2.
No és gaire difícil, però hi coneixem els Blooper, els calamars, que tenen un patró de moviments força incòmode per a en Mario, que va nedant a cop de botó de saltar.
El món 3 s'assembla al 2, però aquest cop és de nit, i destaca perquè a la pantalla 3-1 hi coneixem els germans Martell, els Hammer Bros., probablement els enemics més difícils del joc, fins i tot més que en Bowser, perquè igual que passa amb l'enemic final podem saltar-los per sobre (la meva estratègia habitual), però en aquest cas se'ls pot derrotar colpejant-los o llançant-los boles de foc.
Si decidim lluitar-hi, però, ens arriscarem moltíssim a perdre la vida o, en el millor dels casos, el power up que tinguem, atès que tenen un patró de moviments molt traïdor.
A la primera pantalla del quart món hi coneixem en Lakitu i els seus Spiny, una dificultat afegida que fa que no puguem anar fent salts a la babalà.
No és excessivament difícil, però, ja que tenim l'ocasió d'acabar amb en Lakitu i que s'acabin els seus regalets.
Saltem a la 5-1, on la cosa es complica amb l'aparició d'uns canons que disparen Bills Bala, un enemic emblemàtic i gairebé entranyable de la saga, però que aquí ens complica força el pas.
Dels mons 6 i 7 no en destacaria gran cosa, i no ho faré, al capdavall això no pretenia ser un repàs exhaustiu de les pantalles, però com a curiositat tenim que la 7-2 és la segona i última pantalla aquàtica del joc (excepte un segment força fumut al final de l'última pantalla, la 8-4).
En general els pantalles d'aigua del Super Mario Bros. no agraden, suposo que és un problema de control del personatge, que canvia força i es complica amb el canvi de gravetat, i això passa amb altres videojocs de plataformes, però malgrat el que recordava erròniament només n'hi ha dues, així que cap drama.
Passem al món 8, que presenta unes pantalles més llargues, en les quals no podem badar perquè és fàcil que el compte enrere baixi dels 100 i ens posem més nerviosos del que ja estem.
Més enemics, situats amb més mala llet, alguns salts complicats i pocs objectes que ens ajudin és el que trobarem, però on jo m'encallava sempre era a la 8-3, una pantalla amb Bills Bala i Hammer Bros. combinats. Gent més valenta que jo ho deu fer d'una altra manera, però jo apostava, en cada intent, per córrer i saltar per sobre dels llançamartells, i així és com me la vaig passar, amb el Mario petit i amb només 3 o 4 vides, perquè no aconseguia acumular-ne més.
Finalment, l'últim castell, la 8-4, té un disseny d'estil laberint, amb els segments repetint-se sense parar si no anem per on hem d'anar (i se n'aprèn a base d'assaig i error), algun tros força difícil i un combat final contra l'autèntic Bowser, ara sí, que salta i llança martells a més del foc habitual.
I he pogut viure l'experiència de derrotar-lo (després de diversos intents) i veure com l'autèntica princesa Peach em convidava a tornar-me a passar el joc en una dificultat més elevada, el que ara es coneix com a Nou Joc Plus. No vaig acceptar l'oferta. Ja me l'havia passat i em consta que no té un final diferent.
Així m'he tret una gran espina com a videojugador. No em sé el joc de memòria, no sé on són totes les coses, no me'l passo amb els ulls tancats ni d'una tirada (aquí he d'apuntar que en no haver-hi continuesd'entrada vaig fer servir el truc de mantenir premut el botó A en iniciar una nova partida després de veure la pantalla de game over per poder continuar des de la primera pantalla de l'últim món on havia estat, per a mi menys trampós que fer servir les warp zones), però ja puc dir que m'he passat el Super Mario Bros.
L'any passat (i l'altre) dedicava una entrada a veure quins plans tenia, pel que fa a videojocs, per a tot l'any, i si havia fet realitat els anteriors o no. Ja vam veure que més aviat no, però això no em va impedir fer-me nous propòsits d'Any Nou videojoquístics.
Ara és el torn de veure si aquells nous reptes i la recuperació d'alguns dels anteriors s'han complert (ho miro mentre escric l'entrada, per tant és una mica sorpresa, perquè no me'n recordo), i al final exposaré el que vull fer aquest 2020.
Em vaig proposar veure aquesta pantalla, la del final del Super Mario Bros., i el repte venia de 2018, però continuo sense fer-ho. Ni a la NES Mini ni enlloc. Directament no vaig jugar a aquest classiquíssim en tot 2019. I em toca tornar-lo a prorrogar.
També m'havia proposat acabar el Metroid, que el 2018 havia avançat força, però va passar tot 2019 i no me'l vaig posar ni una vegada. El mateix que amb el Super Mario Bros., i el mateix propòsit: acabar-lo d'una vegada.
Continuem amb la NES, perquè el 2018 m'havia proposat acabar el primer Castlevania i no el vaig tocar en tot aquell any. El 2019 vaig decidir no prorrogar-ho i deixar-ho per a més endavant, i ara que és 2020 em torno a marcar l'objectiu d'aconseguir-ho, i d'endinsar-me més en aquesta saga en què soc tan ignorant. A més, ara tinc el recopilatori digital Castlevania Anniversary Collection, que conté diverses entregues de 8 i 16 bits de la sèrie.
Pel que fa al propòsit que fa temps que arrossego d'acabar-me un shoot'em up o videojoc de naus, ja no l'R-Type (a la foto), sinó qualsevol, de moment el deixo córrer sine die, i és que he anat sent conscient que això és una tasca per als més dedicats, els experts que s'hi passen hores i els dominen.
Això no vol dir, però, que deixi de jugar-hi, perquè ho continuaré fent i en voldré conèixer més.
Millors notícies tinc pel que fa a la saga Dragon Quest: vaig dir que em volia acabar el Dragon Quest III d'una vegada i després jugar al VIII. Doncs bé, la primera part la vaig complir, però la segona... no m'he acabat la vuitena entrega, però sí que vaig jugar al Dragon Quest IX, i me'l vaig acabar pel que fa la història (queden algunes missions secundàries i ja el deixaré).
Sobre la saga en si, el pla per a 2020 és jugar al Dragon Quest XI, de la Switch, i l'entrega més recent, i al Dragon Quest Builders 2, però el Dragon Quest VIII se'n va a 2021, suposo.
També m'havia proposat jugar a un altre títol de la saga The Legend of Zelda, i concretament havia parlat de l'Ocarina of Time 3D, el magnífic remake per a la Nintendo 3DS, però finalment un cop em vaig acabar el Breath of the Wildal gener ja no vaig tornar a tocar la saga.
Ho vull fer, tinc diverses entregues per estrenar o reprendre, però només puc dir que intentaré que sigui aquest 2020.
Torna a ser un objectiu fallit i prorrogat acabar-me 3 jocs de la Wii U, però en el fons era una excusa per tocar més la consola, que m'estimo i que té jocs que m'agraden molt. I el que prorrogo és això, jugar més a la Wii U, perquè el 2019 només vaig jugar al NES Remix, i tampoc me'l vaig acabar.
També m'havia proposat acabar el mod de la Super Nintendo, que se'm complicava... i en realitat és feina d'unes hores, però costa trobar moments. Les complicacions que he tingut han fet que no hagi acabat encara, però em queda molt poquet i espero poder-ne fer una entrada aviat. De moment, però, ha estat un infern.
En el mateix àmbit volia modificar una Saturn i restaurar una Game Boy. Doncs bé, la Saturn res, però vaig restaurar amb èxit la Game Boy de la meva germana, i m'hi vaig animar i vaig fer també la meva i una per encàrrec. Content d'aquesta part.
Un repte de 2019 pròpiament era continuar amb la saga Mega Man, reenganxant-la des de la tercera entrega i fins on arribés. Bé, no ho vaig fer, però sí que amb l'arribada de la Mega Drive Mini i la presència del Mega Man: The Wily Wars, que conté la versió Mega Drive dels tres primers títols de la saga, vaig estar jugant al primer, i el tenia força avançat. Em proposo acabar aquesta versió del primer i, després, ja veurem.
També volia acabar el Donkey Kong Country, a la SNES Mini, però tot i que a l'estiu vaig avançar no el vaig acabar, així que queda prorrogat.
Acomplert l'objectiu de jugar més amb les meves portàtils més antigues, tot i que una mica agafat pels pèls perquè només va ser la Nintendo DS amb l'excusa del Dragon Quest IX, un de més genèric que era jugar més i comprar menys ha estat un fracàs en la segona part del propòsit: he comprat encara més.
Així que com que pel que fa a jugar a videojocs ja he hagut de prorrogar prou coses, no en sumo més, però em proposo -i ja ho he començat a fer- comprar moltíssim menys, ara sí, perquè és una situació insostenible per calés, però sobretot per espai i temps per gaudir-ne. Això és una realitat des de fa temps, i no soc l'únic que té aquest problema, ni l'únic que es proposa això mateix, però de debò: ara m'hi esforçaré moltíssim.
Poc m'ho pensava, quan vaig començar a escriure el blog, en aquell ja llunyà 2009, que 10 anys després ho continuaria fent. Senzillament no hi pensava, anava fent (escrivint cada dia, una animalada inútil), però van anar passant els anys i llavors sí que em vaig anar plantejant que un dia potser arribaria a la dècada.
No les tenia totes, però. De vegades penso que se m'acabaran les idees, i ho continuo pensant, però també penso que sempre puc inventar noves seccions o canviar una mica de tipus de continguts sense perdre l'essència. El cas és que al final sí, 3 Botons i START ha arribat als 10 anys, i encara que em llegeixi poca gent i el format blog per a molts estigui passat de moda, m'agrada i continuaré tirant-lo endavant mentre em quedin ganes de fer-ho.
Amb 1.188 entrades publicades (comptant aquesta), i unes quantes idees per a futurs posts, continuo tenint ganes de parlar de videojocs, encara que no en sigui cap expert, i és que moltíssimes coses de les que escric les aprenc mentre les investigo per tal de fer-ne entrades, de manera que la documentació forma part de la diversió. Després oblido gran part del que he llegit, però, també ho he de dir.
Els 10 anys del blog m'agafen en una temporada en què dedico la immensa majoria del reduït temps lliure que tinc a jugar a videojocs (i parlar-ne, i llegir-ne coses, i aprendre molt de la gent que sí que en sap), en detriment d'altres aficions, cosa que em sap greu, és clar.
Però el cas és que és un mitjà d'entreteniment que ha format part de la meva vida des d'abans de tenir ús de raó, quan vaig començar amb l'MSX que hi havia a casa, i m'ha proporcionat moltíssimes hores de diversió, a més de permetre'm fer amistats tan destacables com els amics de Retroscroll, i també m'han provocat la malaltia de la mà foradada i l'ànsia per tenir coses que no tinc. Però bé, em porten molts records, i és per això -i perquè tampoc no se m'acudeix cap llistat temàtic com he fet altres vegades que el blog ha estat d'aniversari- que aquesta vegada parlaré de 10 anècdotes de la meva vida relacionades amb els videojocs, sense cap ordre.
1. La meva germana, més petita, es va passar la primera pantalla del Circus Charlie abans que jo
Precisament a l'MSX, que era l'ordinador de casa, la meva germana va aconseguir, amb 4 o 5 anys (jo, llavors, en tenia 6 o 7, depèn) passar-se la primera pantalla del mític Circus Charlie i deixar-me amb un pam de nas, perquè jo no ho havia aconseguit encara.
De l'alegria va tirar l'esquena enrere amb força i va tombar la cadira on era asseguda, tot i que per sort no es va fer mal, perquè el sofà va aturar la caiguda.
2. Un DuckTales que va arribar en dos temps
Quan era petit tenia la Game Boy, i els jocs me'ls compraven a les famoses "botigues del port" de Barcelona, on eren més barats. Potser estem parlant de 3.500-4.000 pessetes en comptes de 5.000-6.000, però no em feu gaire cas en aquest sentit, perquè potser em falla la memòria.
Sovint era també perquè es tractava de versions japoneses, i recordo que, per exemple, el meu Teenage Mutant Ninja Turtles 2: Back from the Sewers era aquest cas. Alguna cosa tèrbola hi havia en aquells preus i aquelles botigues, però el cas és que un cop em van regalar el DuckTales i, en posar-lo a la consola, no hi va haver manera que arrenqués. El rectangle fosc en comptes del logo de Nintendo que no va canviar ni tan sols amb la clàssica tècnica de bufar. I era nou.
Vaig encarregar als meus pares que l'anessin a canviar, i en comptes de portar-me el DuckTales correcte, com que no en quedaven exemplars, em van portar el Prince Valiant. El joc de l'Scrooge McDuck no el vaig tenir fins molts anys més tard, comprat per mi de ben ganàpia.
3. Super Mario Bros., amb gust de Conguitos
Ja ho he explicat en d'altres ocasions, però el primer cop que vaig anar a casa d'un company de classe va ser a quart d'EGB (primària per als més joves). Sí, vaig trigar, però aquestes coses llavors les decidien i aprovaven (o denegaven) els pares.
En fi, tal com vaig explicar fins i tot en una entrada fa uns anys, el company en qüestió, en Frederic -salut, company!-, des que s'havia decidit aquella playdate fins que es va fer realitat, em va estar parlant del Super Mario Bros., en el que jo ara recordo com setmanes d'anticipació, però dubto que fos tant.
M'anava dibuixant elements del joc, recordo clarament com va dibuixar la flor de foc damunt d'un bloc amb interrogant, i m'explicava coses que al cap de pocs dies veuria a casa seva en directe. A casa seva vaig descobrir la famosa consola Creation, una NES pirata amb desenes i desenes de jocs, i m'ho vaig passar d'allò més bé.
Però un record inesborrable que me'n va quedar va ser de caire gustatiu: la seva mare ens va posar Conguitos en un bol i n'anàvem picant mentre jugàvem asseguts al peu del llit dels seus pares, i les -poques- vegades que menjo aquests cacauets banyats en xocolata recordo les sensacions d'aquella tarda amb un dels jocs més llegendaris de la història dels videojocs.
4. Intercanvi obligatori
Quan em van regalar la Game Boy de vegades me l'enduia a l'escola per jugar-hi a l'hora del pati, com segurament feien tants altres milions de nens, no sé si les escoles encara ho permeten. En fi, recordo que un cop va venir un noi de dos cursos per sobre, un tal Marc Montroig, que era especialment alt i corpulent, amb un esbirro -en Genís, que és qui em va inspirar per aprendre a tirar-me rots expressament, coses de l'edat-, i em va dir que volia fer un intercanvi, que li deixés el joc al que estava jugant i ell me'n deixaria un altre.
M'hi vaig negar, perquè em veia venir que no me'l tornaria, i aquell noi era el que ara es consideraria un abusador -perquè també s'han rebaixat els requisits per parlar d'abús (ara bully), tot s'ha de dir-. Però no tenia la força per oposar-m'hi. Tot i així, la cosa no va sortir malament: em va plantar el seu joc (no recordo quin, sincerament), va agafar el meu i al cap d'una setmana, com havia promès, vam fer l'intercanvi a la inversa i cadascú va recuperar el seu joc.
5. Petit home de negocis
Amb la mateixa Game Boy, quan anava a sisè o setè, no ho recordo exactament, se'm va acudir una manera perfecta de fer diners per comprar-me més jocs, i va ser fer un llistat de jocs de la Game Boy i preus per lloguer als meus companys de classe. També oferia llogar la consola en si.
Hi havia diverses tarifes, segons si s'incloïa la consola o no, quants jocs, quants dies, etc. I resulta que un company que no tenia la portàtil de Nintendo s'hi va interessar, em va pagar les no sé si 1.000 pessetes per la consola i algun joc durant una setmana -ridícul, però per a mi llavors una quantitat gens menyspreable-, i quan me la va tornar em va dir que el seus pares trobaven que el proper cop que l'hi deixés hauria de ser sense cobrar. No sé si em vaig espantar o què, però no recordo haver continuat amb el "servei" després d'allò.
6. Fantasies de col·leccionista
No crec que allò del lloguer es pugui considerar una bretolada, ni res d'immoral, però sí que em sap greu -i confesso aquí amb certa vergonya, com vaig haver de confessar en el seu moment- que vaig arribar a dir que tenia consoles que en realitat no tenia, només per fer-me l'interessant.
Vaig dir, per exemple, que tenia la Master System, poc ambiciós perquè la Mega Drive ja duia anys al mercat, però també, en un altre moment, que tenia la Neo Geo. Sí, la caríssima Neo Geo, aquella consola inabastable que tenia uns jocs també caríssims ja en aquella època, i molt més ara. Per fer-ho creïble vaig dir que no tenia jocs i que els llogava. Ximpleries infantils.
7. Sony fent consoles? Què és, això?
Quan anava a l'escola hi havia un Centre Mail literalment creuant la vorera, que després va passar al carrer de Sants i que des de fa anys pertany a la cadena Game. Doncs bé, allà anàvem a mirar, més que comprar, i provar jocs a les consoles que hi havia posades amb aquest objectiu.
Un dia, sense esperar-m'ho, vaig trobar una consola grisa, per a mi lletja, i amb un comandament que no em va agradar gens i els botons del qual, a sobre, no tenien ni lletres: eren símbols de quadrat, creu, rodona i triangle. Quina bajanada. A més, segurament em sonava el fracàs de Panasonic amb la 3DO o la Philips CD-i, i vaig pensar "Sony fent consoles? Se la fotrà".
Això ja és prou anècdota, però segurament la meva poca estimació per aquesta companyia i la marca PlayStation ve no només de considerar-la en bona part responsable de la desaparició de Sega com a fabricant de consoles i de veure els fanboys que hi ha des que va sortir la primera consola de la línia, sinó també del fet que un dia, mentre provava segurament el Ridge Racer a la botiga, va venir en Marc Montroig i em va fer marxar per jugar-hi ell, clavant-me una puntada a la cama després que jo m'hi negués. Ja ho he dit, que era un bully.
8. Mario Kart 64 amb gust de paté de salmó
Igual que els Conguitos els associo a aquella nostàlgica primera partida al Super Mario Bros., recordo que, quan anava a l'institut, un company tenia la Nintendo 64, que li envejava moltíssim -i ja veieu quina imatge té actualment la consola-, i sovint anàvem a casa seva uns quants per fer-hi partides al Mario Kart 64 a 4 jugadors, un autèntic vici, com sap tothom que l'ha provat.
Doncs bé, associo aquelles partides, també als peus del llit dels seus pares -curiós-, al gust i l'olor dels sandvitxos de paté de salmó que ens preparava la seva mare i que eren en un plat perquè els anéssim agafant. Com que després d'allò diria que no n'he tornat a menjar, ja tenim una altra associació sensorial videojoquística.
9. Resident Eric
Quan ja tenia la Saturn, l'última consola que vaig tenir a la meva adolescència, justament abans de deixar els videojocs durant una llarga temporada en reconèixer la derrota davant la marca PlayStation que deia abans, un dels títols que més em van agradar i impressionar va ser el Resident Evil, aquell que tanta gent associa només a la consola de Sony, però que també tenia un port per a la 32 bits de Sega.
M'agradava tant que, de la mateixa manera que vaig voler ensenyar al meu cosí Sergi les escenes més malparlades de Pulp Fiction quan ell no tenia ni 10 anys, a un altre cosí, l'Eric, amb 5 anys li vaig ensenyar el Resident Evil, i després em van renyar perquè li va costar dormir.
10. Street Fighter del futur
Aquesta anècdota ja compto que molta gent -si és que l'arriba a llegir gaire gent- no se la creurà, i jo mateix m'he tornat més aviat escèptic pel que fa a fenòmens inexplicables o "paranormals", mentre que de jove hi creia i tenia moltes ganes de ser testimoni d'algun.
Les coses d'aquest àmbit que he experimentat no han estat gaires ni d'un nivell espectacular, però recordo haver somiat un combat d'Street Fighter en un escenari que era un restaurant, i alguns anys després em vaig trobar això:
És un escenari al vaixell d'en Ken a l'Street Fighter Alpha 2en què hi ha un restaurant improvisat, i quan vaig somiar-hi -no va ser amb exactitud, però sí el concepte de restaurant i de nit- no existia o, si més no, jo no en sabia res. Que s'ho cregui qui vulgui, però era una anècdota que havia d'explicar.
I fins aquí aquest repàs a 10 anècdotes relacionades amb els videojocs, que espero que us hagin agradat, i que serveixen per celebrar aquest 10è aniversari que em fa adonar-me del temps que fa que m'agrada parlar de videojocs i aprendre coses d'aquest àmbit, i que la gent, per poca que sigui -i és molt poca-, és allà, llegint-se les entrades encara que pràcticament mai les comenti.
Gràcies a tothom i espero continuar donant-vos la tabarra durant força temps!
.jpg)
.jpg)
