Repàs videojoquístic de 2020

Una vegada més, començo un nou any del blog amb un repàs sobre com va anar, videojoquísticament parlant i per a mi, l'any que acaba de marxar, el 2020, tot veient quins jocs vaig acabar i, en general, a quins vaig jugar.

Les circumstàncies que tots coneixem han suposat, per a molts i sense entrar en repercussions econòmiques, més temps a casa per gaudir de les aficions, però a d'altres no ens ha influït tant. Tot depèn de les circumstàncies personals. Jo no he tingut més temps lliure, tenint una filla petita, però sí que he jugat força més, i m'he acabat molts més jocs que de costum. Com s'entén, aquesta contradicció? Doncs perquè m'he centrat més, m'he fet una llista d'objectius i, sí, he sacrificat coses, tot rebaixant la proporció de còmics i sèries de televisió en favor dels videojocs. 

En aquestes entrades el que acostumo a fer, bàsicament, és parlar breument de cadascun dels jocs que em vaig acabar. Aquest cop, com que m'he centrat i he dedicat, com dic més amunt, més temps als videojocs, me n'he acabat uns quants més que altres anys, així que no faré el mateix, però sí que destacaré els més importants.

Com el The Legend of Zelda: A Link to the Past, que vaig començar a l'aplicació de la Super Nintendo del servei online de la Switch i m'hi vaig engrescar fins que el vaig acabar. En comentar-ho amb els companys de Retroscroll alguns també s'hi van animar i en vam acabar fent un podcast. A banda d'això, jo m'ho vaig passar molt bé i vaig jugar, per fi, a aquest gran clàssic. 

En tornaré a parlar a l'entrada sobre els objectius per al nou any, però vull destacar aquí també que he acabat un altre gran clàssic, el Castlevania, del qual vaig gaudir en aquest cas a l'aplicació de la NES de l'online de la Switch, però a diferència del que va passar amb l'ALTTP, el vaig començar al gener i em vaig encallar en un punt que va fer que fins al setembre no me l'acabés. 

Vaig jugar a altres coses pel mig, és clar, però hi vaig anar tornant de tant en tant durant l'any, i entre una cosa i l'altra no vaig poder-me treure aquesta altra espina clàssica fins al cap d'uns quants mesos.

Una altra de les coses que formaven part d'aquest propòsit de centrar-me era anar acabant títols que tenia començats, i un d'ells va ser el meu estimadíssim Donkey Kong de la Game Boy, probablement el millor remake de la història, com explicava a l'entrada que li vaig dedicar a Retroscroll. 

No ha estat l'únic títol de Game Boy al que vaig jugar, perquè també vaig voler repassar el Kirby's Dream Land i, aquest cop, amb la segona ronda, més difícil, després d'acabar la primera. Tinc la intenció de jugar a força més títols de la saga, i havia de començar amb el primer, que a més és un clàssic de la meva infantesa. 

També tenia començat, però molt abandonat tot i que m'agradava moltíssim, el Rise of the Tomb Raider, i m'alegro d'haver-me obligat a mi mateix a continuar-lo i acabar-lo, perquè és un tipus de joc amb el qual gaudeixo molt, i amb uns estàndards de producció molt elevats. 

Ara estic pendent de la seva continuació, la tercera part de l'anomenada "trilogia reboot", el Shadow of the Tomb Raider, i quan el trobi a un preu que em sembli bo, l'adquiriré i no trigaré gaire a posar-m'hi.

Vaig aconseguir pagar també un deute que tenia amb la història dels videojocs, acabar-me el Super Mario Bros., que no és un títol en què es pugui desar la partida -bé, no en hardware real, que és on volia jugar-hi tot i tenir-lo en diversos llocs-, sinó que requeria tenir unes hores per davant i posar-m'hi seriosament.

Per fi vaig poder superar l'escull de la penúltima pantalla, la 8-3, de la qual no havia passat mai, i amb insistència -i un truc per continuar en comptes de repetir tot el joc- també va caure l'última, així que ja puc dir que m'he acabat aquest llegendari i revolucionari videojoc. No el conec al mil·límetre, com molts experts autèntics, però és una ratlla important que he pogut fer a la meva llista de pendents.

Un altre tros de clàssic, si bé no al mateix nivell, també estava ben amunt a la meva llista de videojocs pendents per acabar, i el 2020 m'hi vaig posar seriosament, en part esperonat per l'arribada de l'esperadíssima quarta entrega. 

Per fi em vaig acabar l'Streets of Rage, després d'insistir-hi i anar arribant cada cop una mica més lluny, allò que diuen d'anar dominant un videojoc a còpia d'assaig i error, i aconseguir-ho va ser de les experiències més satisfactòries de l'any, fins al punt que puc dir, almenys per ara, que és el meu videojoc preferit de la Mega Drive, i també va ser el que més em va agradar dels que vaig jugar l'any passat, com explicava als Retroscroll Awards.

No deixem els clàssics, perquè també em vaig acabar, tots dos seguits -no el mateix dia, sinó sense altres videojocs pel mig- els Mega Man 3 i 4, els del mig de la NES. És una saga que m'agrada des que la vaig provar per primer cop, però sempre anava deixant per a més endavant reprendre-la, i l'any passat ho vaig fer, i me'n vaig tornar a enamorar fins al punt d'acabar-me'n aquests dos títols en poc temps, i ja he començat a tastar-ne la cinquena entrega. 

2020 va ser també l'any en què em vaig endinsar més en el món dels videojocs indie, aquells títols creats per companyies petites, que lluiten per fer visibles els seus jocs i de vegades tenen èxit i la crítica i els premis els acompanyen, però no sempre.

Fa temps no els tenia en gaire bona consideració, ho reconec. No poden ser grans produccions com les que presenten les companyies fabricants de consoles gràcies als seus estudis interns amb pressupostos espectaculars, ni com els de les third-parties de més renom, però cada cop hi ha més propostes interessantíssimes, i en aquest sentit l'any passat vaig gaudir molt amb títols com el What Remains of Edith Finch, el Firewatch (que tenia començat d'abans), el Brothers: A Tale of Two Sons, l'Old Man's Journey, el Yoku's Island Express, el Gone Home o el Gris. Continuaré provant coses en aquest sentit, ja ho avanço.

A continuació la llista sencera dels videojocs que vaig acabar el 2020, entre els quals n'hi ha alguns que vaig jugar sencers durant l'any i d'altres que ja havia començat temps enrere:

• Untitled Goose Game - Xbox One
• The Legend of Zelda: A Link to the Past - Super Nintendo (via Switch)
• Old Man's Journey - Xbox One
• Nekketsu Kôkô Dodgeball Bu: Soccer Hen - Famicom (via Switch)
• Firewatch - Xbox One
• Nekketsu Kôkô Dodgeball Bu - Famicom (via Switch)
• Rime - Xbox One
• What Remains of Edith Finch - Xbox One
• Donkey Kong - Game Boy
• Super Mario Bros. - NES
• Rise of the Tomb Raider - Xbox One
• Gone Home - Switch
• Kirby's Dream Land - Game Boy
• Brothers: A Tale of Two Sons - Xbox One
• Quackshot - Mega Drive
• Valiant Hearts: The Great War - Xbox One
• Owlboy - Switch
• Castlevania / Akumajô Dracula - Famicom (via Switch)
• Shantae: Risky's Revenge - Director's Cut (Wii U)
• Yoku's Island Express - Xbox One
• Limbo - Xbox One
• Gris - Switch
• Streets of Rage - Mega Drive (via Xbox 360)
• Banjo-Kazooie - Xbox 360 (via Xbox One)
• Mega Man 3 - NES (via Xbox One)
• Mega Man 4 - NES (via Xbox One)

26 jocs acabats, que no està gens malament en comparació amb la desena habitual, però que sempre sembla poc si ens fixem en tots els videojocs no ja que existeixen, sinó que tinc jo pendents. I també cal tenir en compte que alguns són curtets.

Per acabar, i com també és tradició des de fa alguns anys, aquí teniu el meu muntatge en vídeo del resum de videojocs als quals vaig jugar l'any passat. No me'ls vaig acabar tots, sinó que hi vaig jugar, i si apareixen al muntatge és perquè ho vaig fer tocant-los almenys dos dies. Espero que us agradi:

A banda de tot això, queden els objectius que tenia per a 2020 i posar-me'n de nous per a 2021, però això, com sempre, tindrà una entrada pròpia, que serà la propera.

Bon any 2021 a tothom!

Recomanació personal: Rise of the Tomb Raider

Fa uns anys vaig comprar i acabar el que segurament és l'únic reboot pel qual m'he interessat i que trobo més encertat de tots els que s'han fet, com a mínim als videojocs.

El Tomb Raider arribava el 2013, desenvolupat per Crystal Dynamics i publicat per Square Enix, a la Xbox 360, la PlayStation 3 i ordinadors (l'any següent arribaria remasteritzat per a Xbox One i PlayStation 4) per refrescar una saga que ja el 2008 havia vist un rellançament amb el Tomb Raider Legend (que tinc i que encara he d'estrenar), però que malgrat uns inicis prometedors havia tingut entregues menys aplaudides i estava notant un desgast també pels anys que havien passat des d'aquell revolucionari llançament del Tomb Raider de 1996.

La Lara Croft poligonal i tan popular com comentada per motius que no l'haurien d'haver fet mai protagonista tornava el 2013 amb un aspecte més realista i la veu de l'actriu Camilla Luddington (Grey's Anatomy), i una aventura espectacular en tots els sentits, també en el del control, infinitament millor que el que ens trobàvem als anys 90.

Després d'aquell reeixit retorn, el 2015 sortia la seva seqüela, el Rise of the Tomb Raider, exclusiva temporal de les consoles de Microsoft -cosa que no va agradar, però quan ho fa la competència no genera tantes respostes de ràbia, i aquesta sol fer-ho amb exclusives no temporals-, i el 2016 va arribar a la PS4.

Disponible per a la Xbox 360 i, pel que sembla, duent la veterana consola als seus límits tècnics, jo no me'l vaig comprar de seguida i a finals de 2016 vaig adquirir la Xbox One, per a la qual posteriorment em van regalar el joc, i és allà que n'he pogut gaudir.

En aquesta entrega, que va ser un dels videojocs que em van motivar a fer el cop de cap i passar a la "nova generació" quan aquesta ja duia 3 anys al mercat, la Lara s'embarca en una aventura pel món amb l'objectiu de satisfer la seva curiositat d'exploradora, sí, però també de descobrir si les teories del seu difunt pare eren correctes, malgrat que va patir el rebuig de la comunitat científica en considerar-les esbojarrades.

I és que l'objecte de la recerca és la Font Divina, que se suposa que proporciona la immortalitat i s'amaga a la ciutat perduda de Kitezh.

L'aventura, que és d'acció en tercera persona, barreja exploració, resolució de trencaclosques, combats i obtenció d'objectes col·leccionables que enriqueixen l'experiència i ens expliquen la història amb força detall, ens permet passejar per escenaris d'una bellesa increïble, i és que el Rise of the Tomb Raider és un videojoc excel·lent en tots els sentits, entre els quals l'audiovisual.

Argumentalment estem davant del que podria passar per una pel·lícula, amb un guió treballat i trepidant i algunes sorpreses, que no té res a envejar a algunes de les que s'estrenen als cinemes. Són els estàndards actuals de la indústria dels videojocs, els que aspiren a la categoria coneguda com a AAA, i aquest és un títol que hi entra sense cap mena de dubte.

La protagonista compta amb un arsenal d'arcs i fletxes, pistoles, escopetes i fusells que es va ampliant a mesura que en descobrim nous models i perfeccionant amb les millores que desbloquegem en adquirir experiència i ingredients diversos, i també amb estris que no són armes, com el piolet, que li permeten escalar per parets de gel i fer unes passejades que gairebé provoquen vertigen. No oblidem, tampoc, les habilitats de supervivent, lluitadora i tiradora que anem aconseguint.

A més, a banda de la història principal, que no té pèrdua perquè al mateix mapa se'ns indica on hem d'anar en cada moment, podem acceptar missions secundàries dels NPC que, a més d'allargar el joc d'una manera gens artificial, computen de cara al 100%, si és que és un dels nostres objectius.

Ho era en el meu cas, perquè tot i que no em dedico a intentar obtenir tots els assoliments d'aquesta mena de jocs -en són massa, i la fita requereix una habilitat que jo no tinc-, sí que vaig voler fer tot el que es pot fer a l'aventura, i col·leccionar-ho tot encara que no fos obligatori i requerís revisitar zones tant durant la història com quan ja l'havia acabat, i sí, després d'una seixantena d'hores (en bona part dedicades a aquesta cerca) no em va fer vergonya buscar els col·leccionables més punyeters en guies per internet, amb un criteri cada cop més generós a l'hora de catalogar-los com a tals.

El joc m'agradava tant que no em feia res quedar-m'hi, i obtenir assoliments específics dels que no surten de manera natural amb l'aventura, i també em va venir de gust jugar al DLC Baba Yaga: The Temple of the Witch, molt ben integrat a la trama i alhora opcional, així com també a Blood Ties, que ens convida a explorar la decadent i abandonada Mansió Croft per conèixer la història dels pares de la Lara i també d'ella mateixa quan era petita. Una delícia.

N'hi ha més, de continguts descarregables, però m'interessen menys i ho deixaré aquí, perquè tenen a veure amb l'obtenció de puntuació, directament relacionada amb la punteria i la capacitat d'evitar les ferides en tornar a jugar a episodis del joc. És força contingut i celebro que hi sigui, però com he dit més amunt no soc gaire hàbil, i si he pogut acabar l'aventura amb la segona dificultat més elevada ha estat gràcies a les medicines que permeten a la protagonista recuperar-se de les ferides en qüestió de segons i al generós sistema de desat automàtic.

Considero el Rise of the Tomb Raider prou espremut per part meva, m'ha encantat i només lamento haver-lo tingut molt de temps abandonat per culpa de la meva llegendària dispersió, amb represes esporàdiques als estius, fins que recentment em vaig proposar concentrar-m'hi i acabar-lo. Tot un encert.

Quan la tercera part de la que ja és trilogia, Shadow of the Tomb Raider, baixi de preu en la seva edició completa amb tots els DLC, no trigarà gaire a venir a casa.

Compres: Gener de 2017

Sembla que no hi ha manera, que no hi ha un mes tranquil, que tinc la mà foradada. I és veritat. Però també és cert que amb la Xbox One S recent volia nodrir-me ara dels principals jocs que desitjava i, amb els que veurem a continuació, estic més que servit per anar tirant durant mesos, així que ara sí que pronostico tranquil·litat en les despeses videojoquístiques per al futur immediat, que també toca. 

Tanmateix no m'he gastat tants diners, aquest mes. Moltes coses m'han sortit de franc. Primer, perquè dos dels jocs han estat en realitat regals de Nadal que no van arribar a temps i que em van entregar el dia de Reis:

Són el Rise of the Tomb Raider i el Batman: Arkham Knight en edició Game of the Year, dos dels títols que més em motivaven a adquirir una consola de nova generació -ja no tan nova- que ha resultat ser la Xbox One. Per al Rise of the Tomb Raider vaig comprar, això sí, el Season Pass, a molt bon preu al basar mexicà de la Xbox, de manera que el joc queda igualat en contingut amb les edicions del 20è aniversari de la PS4 (llevat de la part de realitat virtual) i el PC.

També m'han sortit de franc els quatre següents. El primer perquè el regalaven amb la subscripció a Xbox Live Gold, que he agafat la promocional d'un mes a 1 euro:

És el The Cave, un videojoc exclusivament digital de la Xbox 360 que no coneixia però que en veure'l regalat vaig investigar i sembla que per 0 euros pot ser interessant.

Després tenim l'R-Type Dimensions, també digital i per a la Xbox 360, que sempre havia volgut però que era massa car, amb els seus 14,39 €. Però he comprat aquesta recopilació de les versions arcade de l'R-Type i l'R-Type II amb la possibilitat d'alternar gràfics clàssics i moderns sobre la marxa perquè vaig tenir la sort, sense saber-ho, que la compra de la Xbox One S durant el Black Friday em va proporcionar moltíssims punts del programa Xbox Live Rewards, que al seu torn es van convertir en 25 euros i escaig de saldo per a compres digitals, per tant vaig veure clar en què els volia gastar.

Amb el mateix saldo encara he pogut agafar més coses. Una és el Sonic CD, versió de 2011 que més que emulat és refet des de zero amb un nou motor gràfic, i del qual es va encarregar el responsable del proper Sonic Mania.

Tinc el Sonic CD original, el del Mega-CD, però aquesta versió estava per 2,39 € i poder-hi jugar a la Xbox 360 en alta definició, amb format panoràmic i amb els assoliments i algun canvi que hi van afegir em cridava l'atenció. No abandono els plans de jugar a l'original, però.

També 2,39 € costava el Bionic Commando Rearmed, un remake de l'original de la NES (que he afegit a la NES Mini, per cert) que va ser lloat en el seu moment i encara ara es considera un dels millors títols digitals d'Xbox Live Arcade.

Més encara: no estava segur de si volia aquest aclamat recopilatori exclusiu de la Xbox One, el Rare Replay, que conté 30 videojocs de la història de Rare -des de l'Spectrum fins a la Xbox 360, passant per la NES, la Nintendo 64 i la Xbox-, perquè el que encara em queda d'ànima purista preferiria jugar-hi a les màquines originals, però també em vaig fent realista i 30 jocs per 9,95 € estava molt bé, fins i tot tenint-ne ja alguns a les consoles originals. 

Era una oferta de la cadena Game, on no compro mai per diversos motius relacionats amb la seva reputació, però sí que hi vaig comprar la Wii l'any 2008, i un cop recuperada la meva targeta de soci vaig comprovar que era veritat que els punts no caduquen mai: amb aquella compra havia acumulat prou saldo com per endur-me el joc sense pagar ni un cèntim.

Passem al que sí que he pagat, que ja era hora (o no): vaig trobar una oferta per la qual per 1,79 € podia descarregar a la Xbox One la versió digital de l'Assassin's Creed Unity, que no té gaire bona fama per alguns problemes tècnics, i de fet no he acabat ni el primer joc de la longeva saga, però per aquest preu em semblava prou atractiu.

Ja acabo amb la meva nova consola, no us preocupeu: al desembre vaig comprar el Lego Dimensions, un toys-to-life que va creixent en contingut a mesura que es compren packs amb ninots, i amb una oferta d'Amazon França -una oferta sensacional que fins i tot pagant un enviament que era gairebé igual al preu del producte em sortia molt més barat que aquí- m'he decidit a comprar el The Simpsons Level Pack, amb la figura d'en Homer, el cotxe i la tele dels Simpson, que desbloqueja una aventura a Springfield.

Pel que he pagat més, però gràcies a diversos descomptes no tant, ha estat el Dragon Quest VIII: Journey of the Cursed King, remake per a la Nintendo 3DS del joc que el 2004 va sortir per a la PlayStation 2, i que tinc, però al qual no he jugat més d'una hora des que el vaig comprar fa una dècada. En portàtil, molt millor.