Benvolgudes i benvolguts, el blog fa, avui, 12 anys, una animalada especialment en un mitjà que sembla que ja ha passat de moda, però és que tinc ganes de parlar de coses i a mi, a banda d'aquest blog, els meus altres i un en companyia dels amics de Retroscroll, em podeu trobar al podcast de l'esmentat blog col·laboratiu, però no m'he fet ni em faré youtuber, així que, després de 1.302 entrades publicades (comptant aquesta), de moment us toca continuar aguantant-me sobretot per escrit.
Cada any, quan celebro l'aniversari del blog, a més de dir que em sorprèn positivament que encara aguanti i em quedin ganes i idees per mantenir-lo més o menys fresc per als 14 que el seguiu -sí, normalment també hi ha una broma respecte als poquíssims, però estimats lectors (i estimades lectores)-, faig una entrada especial perquè això no sigui simplement celebrar l'efemèride, i solen ser llistes.
Aquesta vegada he pensat que podia fer-ne una, no necessàriament per ordre de més a menys ni de menys a més, sobre les 12 sagues de videojocs que més m'agraden. Encara que tinguin entregues que no siguin tan bones, i sent plenament conscient que en el futur potser (ho espero, vaja) en coneixeré d'altres que podrien ser a la llista perfectament. Som-hi!
Sens dubte, la saga Batman: Arkham, de la qual estic en procés d'acabar la quarta entrega (la tercera, Origins, és l'ovella negra de la família, però estic convençut que també m'agradarà), havia de ser en aquesta llista, amb els estàndards de producció que té i tractant-se d'una saga basada en el meu superheroi de còmic preferit, que no és que fos nou en això dels videojocs, i en tenia ja de molt bons, però el que ha fet la gent de Rocksteady, sobretot coincidint amb el rellançament cinematogràfic del Cavaller Fosc de la mà de Christopher Nolan, ha contribuït a tornar a situar el personatge allà on es mereix en termes de popularitat.
Si voleu saber què penso dels seus jocs, de moment només tenim l'anàlisi de la celebrada segona entrega, Batman: Arkham City, que podeu llegir aquí.
No soc un gran expert en videojocs del gènere RPG. De fet, no soc un gran expert en res. Tanmateix, puc dir que la meva saga preferida d'aquest tipus de jocs -tot i que amb prou feines dec haver tocat un parell d'RPG que no formin part de la saga- és Dragon Quest, de la línia principal de la qual he jugat a molts jocs.
N'he parlat diverses vegades, de la saga i dels títols que he anat acabant. Si voleu aguantar-me parlant de les bondats d'aquest meravellós univers pseudomedieval amb il·lustracions d'Akira Toriyama teniu l'entrada general, i per a les dels jocs que m'he acabat us convido a buscar a la lletra D a la llista d'anàlisis del blog. Els Dragon Quest V i VII, de moment, són els que més m'han agradat.
Una de les sagues amb què més m'he divertit a la vida, i que encara m'ha de proporcionar grans estones, no només perquè tard o d'hora acabarà sortint la seva sisena part numerada, sinó també perquè em falta jugar a alguns dels videojocs més antics, és Grand Theft Auto.
Amb carismàtics personatges, escenaris realistes, bandes sonores brutals i una llibertat enorme per fer el brètol -o no-, sens dubte és una de les meves preferides. Fa temps vaig parlar més concretament del GTA IV i del darrer, el GTA V.
Com es podria aplicar a totes les sagues de les que parlaré en aquesta entrada, no he jugat a tots els videojocs de The Legend of Zelda, però cada any puc sumar-ne un a la llista i, de moment, m'han agradat molt tots.
El pla és continuar descobrint-la, tot i que no la conegui tant com els autèntics experts, però de moment he parlat d'alguns dels seus jocs, i ho trobareu a la llista d'anàlisis a la lletra T.
Una altra franquícia que sembla obvi que havia de ser aquí, perquè també agrada a pràcticament tothom, és Tetris, de la qual em vaig enamorar, com tantíssima gent, amb la versió que venia amb la Game Boy quan me la van comprar de petit.
Se n'han escrit rius de tinta, com se sol dir, i és que la seva simplicitat conceptual, sumada a l'estratègia i els reflexos que demana a mesura que avança la dificultat, el converteixen en una proposta tremendament addictiva.
No he jugat a totes les seves versions ni variants, però a algunes sí, i sempre m'han agradat molt, tot i que reconec que no els he dedicat tant de temps com per considerar que hi jugo realment bé. Em defenso i prou. Darrerament he estat provant el Tetris Effect Connected a la Xbox One, ja veurem si en parlaré algun dia, però destaco que els meus preferits fins ara són l'esmentat de la Game Boy i el Tetris DS.
Si voleu parlar amb un autèntic coneixedor de la saga Street Fighter millor que no em mireu a mi. Ni tan sols si en busqueu un que sigui català. No soc d'estratègies ni domino les mecàniques més modernes. Però m'agrada molt, moltíssim, gràcies a uns personatges ben diferenciats i definits, una banda sonora inoblidable i una jugabilitat exquisida. M'agrada tant que em fa vergonya tenir-la força abandonada.
He de dir que part de la culpa la té el fet que l'Street Fighter V no estigui disponible en cap de les plataformes que tinc, però sí que en tinc les altres entregues en diverses versions i, tot i així, els fumo menys canya del que voldria. M'agrada fins i tot la primera entrega, de la qual vaig parlar a Retroscroll i abans, sense haver-hi jugat encara, aquí. Les meves preferides són aquelles a les que he dedicat més hores: Super Street Fighter II de Mega Drive i Street Fighter Alpha 2 de Saturn.
Vaig conèixer, com tanta gent, les aventures de la Lara Croft amb aquella primera entrega de 1996 que vaig poder gaudir a la meva Saturn. Tomb Raider, però, no va tornar a aquella consola i va continuar a la PlayStation, raó per la qual li vaig perdre la pista.
Amb la Xbox 360 podria haver gaudit de títols més moderns i celebrats, però els tinc pendents. El joc que em va fer tornar a la saga va ser el Tomb Raider de 2013, l'aclamat reboot de la franquícia, i em va encantar gràcies a la seva proposta més realista i cinematogràfica. També ha estat així amb el segon d'aquesta trilogia modernitzada, el Rise of the Tomb Raider, i quan el trobi a bon preu també jugaré a la tercera entrega moderna, Shadow of the Tomb Raider. Així, doncs, el que entra en aquesta llista de 12 és la nova trilogia. En tot cas, m'encanten les aventures d'acció en tercera persona de l'arqueòloga més famosa de la història dels videojocs.
Digueu-me infantil, si voleu, però m'agraden molt, també, en Kirby i els seus jocs. N'hi ha tants que en aquest cas no em fa vergonya no haver jugat a tots. Ni la meitat, de fet, però els que he pogut provar fins ara m'han agradat molt, així que considero la seva saga una de les meves preferides.
No hi ha cap mal en gaudir d'una aventura menys complicada, i amb un univers tan ric i bufó com les d'en Kirby, de què ens podem queixar? Fa uns mesos parlava del títol amb què va començar tot, i on jo vaig conèixer la boleta rosa. També havia parlat del Kirby Triple Deluxe. En futures entrades del blog estic segur que en tornaré a parlar.
Ho he dit moltes vegades: si hi ha una franquícia que fa que em compri una consola és Mario Kart, l'spin-off de velocitat humorística de les aventures d'en Super Mario, i de la qual gairebé tots els sistemes de Nintendo han tingut alguna entrega.
Fa temps que haurien d'haver llançat un capítol nou per a la Switch, però de moment s'aguanta amb el port de l'entrega de la Wii U, i cal reconèixer que és la perfecció de la saga, així que suposo que cal pensar molt bé cap a on pot anar a partir d'ara i és per això que triga tant en avançar. Què puc dir dels Mario Kart? Divertidíssims, excitants, ideals per jugar contra altres persones... Al capdavall, és la meva saga preferida dels videojocs en general.
Una saga clàssica de la qual havia vist poca cosa, però en què m'he endinsat seriosament en els darrers anys, és Mega Man, i sense gairebé adonar-me'n ja només me'n falta un dels clàssics, el sisè de la NES.
Famosa per l'exigència de les seves plataformes i algunes seccions -en algunes entregues més que en d'altres-, m'ha acabat fascinant amb les seves propostes i uns enemics de final de pantalla tan fumuts com simpàtics en el seu disseny. Vaig parlar dels Mega Man 3 i 4 a Retroscroll no fa gaire.
Conscient que he dit sagues molt típiques i que no us en descobriré cap, aquesta és més "de nínxol", i és que tota la franquícia ja ho és, una mica, en haver arribat a la seva època només parcialment a Occident i localitzada d'una manera que va trencar el seu univers compartit. Es tracta de la saga d'en Kunio-kun, formada per molts jocs i iniciada a les recreatives amb el Renegade o Nekketsu Kôha Kunio-kun, popularitzada amb el River City Ransom o Downtown Nekketsu Monogatari i encara ara viva i reinventada.
La conformen moltíssims jocs que pertanyen a gèneres diferents, des del beat'em up fins a les competicions esportives esbojarrades (d'altres només en la seva execució), passant per títols de trencaclosques. Gràcies a un recopilatori que va sortir fa un temps per a la Switch estic gaudint de les seves aventures clàssiques, però em queda molt per descobrir, i tot i així sé que m'encanta gràcies a un lore molt particular.
Acabo amb una afirmació agosarada: Streets of Rage també és una de les meves sagues preferides. I és agosarada perquè tot just fa uns mesos que em vaig acabar l'entrega inaugural de la saga per primer cop.
Tot i així, sé que les parts 2, 3 i 4 també m'agradaran molt, i és que no només m'he aficionat molt als beat'em ups darrerament -encara que no sigui bo jugant-hi, com he dit moltíssimes vegades-, sinó que l'ambientació dels SOR encaixa perfectament amb els meus gustos, sent com soc amant de les trames policials de corrupció i rebel·lia i dels escenaris urbans nocturns. De moment, el que tinc clar és que el primer Streets of Rage és el meu videojoc preferit de la Mega Drive.
Aquestes serien, doncs, les meves 12 sagues preferides dels videojocs. Com a mínim, ara, en el 12è aniversari del blog. Segur que si aguanto uns anys més i torno a fer una llista com aquesta hi veurem canvis, però. He deixat fora alguna saga que m'agrada, com Resident Evil, perquè trobo que em falta repassar-la i veure-la amb els ulls actuals, a més de jugar a alguna entrega que no tinc.
I hem de comptar també amb totes aquelles que encara he de descobrir com a jugador, encara que les conegui de nom, o de les quals només he provat un o dos videojocs i és aviat per lloar-les senceres -el que he fet excepcionalment amb SOR-. Parlo de sagues com Castlevania, Wonder Boy, Metal Slug i tantes altres amb potencial per agradar-me. No he esmentat tampoc la saga d'en Super Mario, per massa òbvia, ni la d'en Sonic, per massa irregular. Sigui com sigui, per ara amb aquestes que hem vist tinc la diversió assegurada.
