Companyies: Natsume

Hi ha companyies desenvolupadores de videojocs que no consideraríem grans perquè mai han estat de primera línia, però que han anat fent una bona feina al llarg de la seva història i, amb el temps, quan surt el seu nom sabem que estem parlant de qualitat.

És el cas de la que tocarem avui, que potser no té el reconeixement d'altres perquè no va tenir una època destacada a les recreatives (de fet, no hi va ficar mai el peu), però que sens dubte ens ha portat grans jocs, i que encara belluga.

La història de Natsume és una mica complexa, a veure si l'he entès bé i us la puc traslladar de manera entenedora i alhora no feixuga, tot i que en el fons el que ens importa és què ha aportat al sector, però ja sabeu que en aquesta secció sempre faig un repàs històric.

L'empresa va néixer el 1987 a Tòquio, la capital japonesa, com a Natsume Co., Ltd., però un any després establiria la seva filial estatunidenca, que hi faria tasques de distribució com a Natsume Inc.  

El primer videojoc que he trobat que va desenvolupar va ser el Tôhôken bunroku, una aventura de text per a la Famicom, de l'any 1988, i de l'any següent podríem destacar el Dungeon Magic: Sword of the Elements per a la NES, perquè va ser el primer localitzat, i ja per gustos personals el Mitsume ga tôru, basat en el personatge d'Osamu Tezuka, per a l'MSX i el 1992 per a la Famicom.

El 1990 ja comencem a veure coses força conegudes encara ara de la companyia, com el Power Blade, l'S.C.A.T.: Special Cybernetic Attack Team i el Shadow of the Ninja, tots tres per a la NES.

El també conegut com a Blue Shadow a Europa és un dels jocs més emblemàtics de Natsume, i el 1991 es volia portar a la Game Boy, i es va fer, però se li va canviar el nom i va passar a ser el Shadow Warriors, o dit d'una altra manera, el Ninja Gaiden de la portàtil de Nintendo, un altre títol força conegut.

D'aquell any tenim també l'Spanky's Quest, tant per a la Game Boy com per a la Super Nintendo, que suposava el debut de Natsume al Cervell de la Bèstia, i un altre mític de la NES com és el Shatterhand.  

1992 seria un any espectacular per a la companyia: tenim el The Jetsons: Cogswell's Caper de la NES, l'esmentada versió Famicom del Mitsume ga tôru, el Power Blade 2 per a la NES també, els ports per a Master System -i, per tant, el debut a Sega- del Sagaia i l'Special Crime Investigation encarregats per Taito, amb qui ja havia col·laborat desenvolupant els Power Blade, i el que veiem a la imatge de sobre, el Pocky & Rocky, una nova entrega de la saga també de Taito que havia començat amb l'arcade Kiki kaikai. 

Així que sigui conegut, de 1993 tenim un altre port per a la Master System, concretament del meu estimat Renegade, i per veure altres coses que són conegudes a Occident hem de saltar al 1994, any del Pocky & Rocky 2, el Wild Guns, el Natsume Championship Wrestling, el The Ninja Warriors -altre cop una nova entrega d'un arcade clàssic de Taito- i el Mighty Morphin Power Rangers, tots ells per a la Super Nintendo. I llavors va arribar el 1995 i va passar una cosa.

 

I és que la filial estatunidenca es va separar de la casa mare japonesa i va continuar amb la seva tasca de distribució de videojocs, però ara per a qualsevol companyia amb qui arribés a acords, cosa que no vol dir que no treballés ocasionalment amb la Natsume original. 

Entre els títols que va distribuir Natsume Inc. a partir de 1995 teHarnim el Lufia II, la popular saga Harvest Moon (amb el primer joc, de la Super Nintendo, a la imatge de dalt) i les seves seqüeles per a diverses consoles encara ara, i les també molt conegudes Rune Factory i Medabots, aquesta última desenvolupada per la Natsume japonesa, amb qui també ha continuat col·laborant amb els Reel Fishing i els Harvest Moon més recents, que es va quedar. Destaca també la distribució dels River City de la Nintendo 3DS que van sortir del Japó. 

Pel que fa a Natsume Co., Ltd., després de la separació va continuar desenvolupant videojocs que li van distribuir altres companyies, tot i que ja hem vist que de vegades va contactar amb la seva antiga filial per a la distribució mundial dels seus títols.

Entre els jocs que va desenvolupar la companyia original veiem coses com més jocs dels Power Rangers per a la SNES, els Medabots per a Game Boy -al Japó anomenats Medarot-, o els Tony Hawk's Pro Skater per a la Game Boy Color (a la imatge de dalt) l'any 2000. 

Es va fer un tip de desenvolupar per a les portàtils de Nintendo durant aquella dècada, entre altres coses amb nous Power Rangers, el Croc 2 de la Game Boy Color i el codesenvolupament del Kirby: Mouse Attack de la Nintendo DS. 

L'any 2013 Natsume Co., Ltd. es va fusionar amb la seva subsidiària Atari Inc., res a veure amb l'Atari de tota la vida, no ens confonguem, sinó una companyia d'escurabutxaques pachinko, i es va passar a anomenar Natsume Atari, nom amb què va continuar les seves operacions, les més interessants de les quals, en matèria de videojocs, les que tenen a veure amb l'estudi intern Tengo Project, que s'ha encarregat des de 2008 de fer jocs amb comptagotes, començant per l'Omega Five, shoot'em up exclusiu de la Xbox 360, i continuant amb el renaixement de quatre títols emblemàtics de la companyia en forma de remakes respectuosos amb l'estil original, però amb diverses millores.

Concretament són Wild Guns Reloaded (2016), The Ninja Saviors: Return of the Warriors (2019), Pocky & Rocky Reshrined (2022) i Shadow of the Ninja Reborn (2024), per a sistemes moderns, que han fet revifar la popularitat de la companyia fent ús de títols que la gent recordava amb afecte i que destil·len encara la qualitat que tenien a l'època amb pocs però interessants retocs. Per cert, alguns d'aquests els va distribuir la Natsume americana al seu territori.

Pel que fa al futur, no sap si hi haurà més revivals d'aquests, però des de l'1 de gener d'aquest 2026 la companyia japonesa ha tornat a canviar de nom, i a més amb un canvi radical: ara es diu Winning Entertainment Group Inc. És una llàstima no veure ja el seu nom original, però espero que si continuen a la indústria del videojoc almenys mantinguin la marca que els va fer coneguts i estimats.

 

 

 

Exclusius de recreativa: Karate Blazers

Sempre dic que els beat'em ups poc polits, toscs, tenen un encant especial. M'agrada provar-los, encara que tinguin un desenvolupament avorrit, animacions rudimentàries o una dificultat artificialment alta. Vaig descobrir per casualitat l'existència del que us porto avui, perquè va resultar que era l'origen d'un equip de personatges que es poden triar al shoot'em up Aero Fighters 3, i a sobre, just després de descobrir-lo, el van afegir als Arcade Archives de la Switch i la PS4. 

Amb l'escalfada del moment me'l vaig comprar, i a diferència d'altres vegades que us he parlat d'exclusius de recreativa només buscant-ne informació, aquest cop en podré parlar amb una mica de coneixement de causa i serà, a la pràctica, una anàlisi.  

És curiós, perquè Video System és una companyia que tampoc té tantíssims videojocs al seu currículum, però a banda de la saga Aero Fighters, que ja he esmentat, destaca pels Power Spikes de voleibol o l'F-1 World Grand Prix com a títol més recent i important, ja a finals dels 90 i principis dels 2000, segons la versió.

Però el 1991 presentava en recreatives aquest Karate Blazers que, com deia, pertany al gènere dels mastegots de carrer. El problema és que aquell any ja s'havien vist coses força millors, però aquesta mena de joc era prou popular perquè tothom hi fes almenys una incursió, de més o menys èxit. I aquest cas no en va tenir prou com perquè es portés a cap consola domèstica. Però no avancem esdeveniments.  

Com no podia ser d'una altra manera, el joc ens proposa rescatar una noia que ha estat segrestada per una banda, i ho haurem de fer controlant un dels quatre personatges especialitzats en diferents disciplines marcials. 

Tot i que són quatre, cap d'ells és una noia, però val a dir que permetia quatre jugadors simultanis, que no era una cosa innovadora, però el 1991 tampoc hi havia tants jocs que ho oferissin, així que això sí que l'hi podem reconèixer.

Com tampoc ens hauria de sorprendre en excés, sobretot d'un videojoc poc conegut del gènere, Karate Blazers està farcit de tòpics dels beat'em ups, amb tipus d'escenaris suats -també val a dir que no és que hi hagi infinites menes de paisatges plausibles en un joc així- i enemics arquetípics que ens recorden molt, en alguns casos, tipus de contrincants que havíem vist al Final Fight o a l'Streets of Rage (aquest del mateix 1991), com el típic panxut o el saltimbanqui.

Al final no veiem gaires enemics diferents, hi ha poca diversitat en aquest sentit, i són més aviat variants de colors. Tampoc són especialment agressius, però el que fa el joc, i això se li pot criticar tranquil·lament, és llançar-nos-els en grans quantitats i obligar-nos a fer servir més sovint del que voldríem l'atac especial, que com correspon a un altre tòpic del gènere, ens pot salvar de més d'una situació en què estem abassegadorament superats, però també ens treu un tros de vida, i no és que en tinguem gaire. De fet, amb quatre o cinc cleques acabem morts.

Cadascun dels quatre protagonistes té un atac especial diferent, força espectaculars en alguns casos. La particularitat d'aquest joc, però, és que podem evitar el preu que hem de pagar per aquests atacs especials si tenim al nostre inventari uns rotlles que anem trobant per l'escenari de tant en tant. És com un ús gratuït d'aquest atac especial.

A banda de l'excessiu nombre d'enemics que ens ataquen, una altra motivació per fer servir aquests atacs és que el repertori de moviments dels nostres lluitadors tampoc és gaire ampli: tenim el cop de puny i una puntada en salt que és, de fet, l'única manera de saltar. I sí, també podem agafar els enemics si ens hi acostem prou. Un altre detall important és que podem pegar els oponents quan són a terra, i segons com ja ens els carreguem i no es tornen a aixecar, també en el cas dels bosses.

Les pantalles no són gaire llargues, però són parts d'una de més gran. Al final de la tercera de cada zona ens hi trobarem un enemic de final de pantalla, amb una barra de vida ben visible i que, curiosament, es presenta diferent de la nostra vida, que està representada per un cercle a la cantonada superior esquerra de la pantalla.

Aquests enemics finals no són excessivament difícils de derrotar a causa de les seves habilitats, però fan servir el truc barat d'enviar-nos esbirros sense parar, cosa que ens dificulta molt la tasca. I un temporitzador ens pressiona perquè acabem de pressa amb aquell combat.

Al Karate Blazers hi ha, és clar, ítems de recuperació de vida, i elements destructibles amb objectes dins -de vegades també enemics-, però una cosa que crida força l'atenció, sobretot perquè a l'època ja era estàndard des del primer Double Dragon, és que no tinguem la possibilitat de fer servir cap arma, així que ens podem oblidar d'estomacar els enemics amb canonades, pedres ni cap element de l'escenari. 

A causa de la dificultat artificial de què he parlat abans, al final el joc convida a passar-se'l alimentant-lo de crèdits, tot i que sempre podem convertir-nos en autèntics mestres i no necessitar-ho, però a mi em venia de gust veure'l tot per poder-ne parlar, i he de dir que cap al final trobem el típic boss rush i, això sí, un decebedor enfrontament final amb un boss reciclat, més ben acompanyat que mai.  

Fa la sensació que la idea tenia potencial, encara que hagués estat un beat'em up més i malgrat les "fortes inspiracions" que ens hi trobem, però que els enemics estan poc treballats, sobretot els de final de pantalla. 

Pel que fa a la resta, com he dit al principi a mi m'agraden els beat'em ups fins i tot quan estan lluny de l'excel·lència, i aquest té el seu encant amb uns protagonistes que ataquen amb postures més aviat estranyes i que esdevenen tan de pa sucat amb oli, tan genèrics, que em cauen bé i tot.

I probablement no hauria descobert aquest joc -bé, sí, quan va sortir als Arcade Archives- si no hagués estat perquè em vaig assabentar que hi sortien dos dels personatges que formen l'equip Blazers de l'Aero Fighters 3, com he dit en començar, l'any 1995. 

Aquestes petites històries de les companyies de videojocs sempre em fascinen i m'agrada estirar-ne el fil, però aquest cop ha sigut amb un compromís més gran del que és habitual perquè he comprat el joc i hi he jugat. I, malgrat les mancances evidents que té, hi dedicaré més partides. Però el que és segur és que quan jugui a l'Aero Fighters 3 ja sé que sentiré simpatia cap a un grup determinat.