Clons: Adventures of Dino Riki

Que els videojocs més exitosos hagin servit d'inspiració, més o menys descarada, per a posteriors propostes dels desenvolupadors no és pas nou, secret ni sorprenent. És absolutament normal. De fet, sense que s'imitessin grans clàssics com l'Space Invaders amb petites o grans modificacions el gènere del shoot'em up no existiria tal com el coneixem, sense el Kung Fu Master no existirien els beat'em ups ni el Windjammers sense que el 1972 es llancés el Pong.

Però això no ha passat només amb les fórmules d'èxit, sinó que altres títols més de culte també han servit de base per presentar nous jocs.  

D'una manera força casual vaig descobrir l'existència d'un títol de Hudson per a la NES de 1987 (al Japó, perquè als Estats Units va arribar el 1989 -i a Europa mai-) que no havia sentit anomenar mai, i que em va inspirar a l'hora de fer aquesta entrada. 

Es tracta de l'Adventures of Dino Riki, un shoot'em up vertical però no de naus -no és un requisit indispensable i en tenim molts exemples- que, si ens el mirem bé i coneixem un títol més antic i per a una altra plataforma, no podrem evitar adonar-nos que s'hi inspira fortament.

El nostre protagonista, el Riki del títol, és un cavernícola que va avançant per una pantalla d'scroll automàtic i lluitant contra els enemics amb unes armes que aniran millorant (o no) si n'aconseguim de noves tot disparant a unes caselles que trobem per l'escenari. 

També hi trobarem ítems potenciadors de la velocitat o que ens permeten sobrevolar perills, i algun que ens transformarà en una versió gegantina de nosaltres mateixos que podrem llançar com si fossin còpies. Una bogeria, vaja.

La versió japonesa del joc, allà anomenat Shin jinrui: The New Type, va fer servir el reclam publicitari del lluitador Riki Choshu, ara ja retirat de fa molts anys, i en el qual s'havien inspirat per dissenyar el protagonista. Però no ens desviem. Si sou coneixedors del catàleg de l'MSX, puc pujar de peus que us ha fet pensar en un altre joc:

Efectivament, és el Knightmare, un dels títols més emblemàtics de l'estàndard informàtic japonès (i de la meva infantesa), on Konami -no Hudson- va llançar alguns dels seus videojocs més estimats dels anys 80 o, si més no, versions d'ells. El Knightmare, exclusiu de l'MSX en aquest cas, és de 1986 i no hi ha dubte que l'Adventures of Dino Riki n'és un clon.

Millorat en alguns aspectes, com el gràfic, però les caselles repartides per l'escenari a les quals s'ha de disparar per obtenir ítems, el patró de vol del enemics, el tipus d'escenaris o l'scroll vertical automàtic són impossibles d'ignorar.

 

Trobo que el cas del Hi no tori, el joc basat en el manga del mateix nom (Fènix) d'Osamu Tezuka que va sortir per a l'MSX2, és diferent, perquè el va llançar la mateixa Konami el 1987, i que el títol del que parlem avui és una còpia modificada del concepte i el sistema del Knightmare.

 

Però vosaltres què en penseu? "Inspiració" o casualitat? 

Visionats: Console Wars, el documental

Fa un temps vaig parlar de la lectura del llibre Console Wars, tota una referència, ben popular a més, pel que fa a la bibliografia relacionada amb els videojocs. 

Us encoratjo a llegir l'entrada si no ho vau fer llavors, però de tota manera, per refrescar la memòria, diré que és un llibre de Blake J. Harris sobre l'anomenada "guerra de consoles" que es va produir entre Sega i Nintendo quan la primera va posar-se seriosament a intentar derrocar la reina del mercat dels videojocs i va lliurar una èpica batalla per aconseguir-ho, almenys als Estats Units, liderada pel senyor Tom Kalinske, president de Sega of America entre 1990 i 1996.

El llibre va ser tot un èxit, i es va parlar de la possibilitat d'adaptar-lo a una pel·lícula, amb l'actor Seth Rogen implicat en la seva producció. Finalment, el 2020 es va estrenar als Estats Units, a la cadena CBS, un documental de 69 minuts, i no està descartat que se n'acabi fent una sèrie documental.

Vaig esperar pacientment que arribés a Netflix, de la mateixa manera que s'hi han pogut veure coses com Atari: Game Over o la sèrie documental High Score, però això no va passar, així que l'he hagut de veure d'altres maneres, i m'alegro molt d'haver-ho fet.

El documental, dirigit per Jonah Tullis i el mateix autor del llibre, plasma en format audiovisual els fets que el llibre descriu en forma de novel·la, i ho fa, naturalment, emprant el llenguatge propi dels documentals.

Això significa, és clar, la participació dels protagonistes d'aquella "guerra" entre dues companyies ara amigues però llavors rivals mortals en forma de testimonis, persones que ara tenen 30 anys més a les esquenes i que recorden, amb una barreja de respecte i rancor que no s'esforcen excessivament en dissimular, com va anar tot allò.

Són fets que ja coneixem si hem llegit el llibre o ens hem informat d'altres maneres sobre aquells apassionants anys de la indústria dels videojocs, però en presentar-se en un altre format val la pena encara que sigui com a recordatori de coses com la contractació del senyor Kalinske, el llançament de la Mega Drive, les pràctiques monopolístiques de Nintendo -que sí que, igual que al llibre, es presenta una mica com la companyia "malvada"-, la creació d'en Sonic, l'obtenció temporal de la corona per part de Sega gràcies a un encertat màrqueting (a banda de la qualitat dels seus jocs, és clar) o la seva posterior i estrepitosa caiguda per culpa de la guerra interna de Sega provocada per la tossuderia de la casa mare japonesa. 

Naturalment, no es pot explicar amb tant de detall tot el que surt al llibre -potser ho farà la futura sèrie documental, si l'acaben publicant-, però a canvi tenim l'ajuda de la música, el muntatge de to dramàtic i èpic -que pot arribar a posar-nos la pell de gallina si ens agrada el tema- o algunes animacions en pixel art que donen el toc d'humor per equilibrar la narració.

No sé si acabarà arribant de manera legal a alguna de les plataformes d'streaming, però a mi m'ha agradat molt tornar a seguir la història en un altre format i veient i sentint els seus protagonistes. De debò, molt recomanat.