Jocs que em criden l'atenció: Enchanted Land

Tinc una llista creixent de videojocs que m'apunto després de descobrir la seva existència perquè algú en reivindica l'existència a les xarxes, jocs que vull provar algun dia, segurament emulats tal com estan les coses, i aquesta llista em serveix també per alimentar aquesta secció.

Avui, a Jocs que em criden l'atenció, porto un títol d'Amiga i Atari ST que no sé si m'agradarà, però per les notes que va tenir, el gènere al qual pertany i les imatges que n'he vist, suposo que sí.

Enchanted Land és el nom d'aquest joc de Thalion Software que va sortir el 1990 per als esmentats ordinadors de 16 bits.

Es tracta d'un plataformes que té lloc al país de conte de fades Damiran, i on controlem un vell bruixot, en Krugan, que té la tasca de recuperar els 100 trossos en què s'ha trencat el Cor de la Saviesa, la font de tota la màgia del país.

Per fer-ho haurem de recórrer 5 nivells i fer ús de fins a 12 armes diferents que podem fer servir si la barra corresponent és plena, i si no, caldrà trobar uns cristalls que l'ompliran.

Al final de cada nivell hi trobem un enemic que hem de derrotar per passar al següent, però també se'ns demanarà que hàgim trobat els trossos del Cor de la Saviesa que hi ha en aquella zona.

He de dir que trobo sorprenenment poca informació del joc, i la que hi ha està copiada d'alguna font que es va repetint, mentre que la Wikipedia va per lliure i parla de 6 nivells, 9 armes i pocions no per fer-les servir, sinó per millorar-les.

Veient-ne vídeos crec que sí que són 9 armes i que hi ha pocions, així que potser és la Wikipedia és la que té la raó, però també s'hi pot veure que són 5 nivells, no 6. Concretament un bosc, un llac (la pantalla aquàtica de torn), una mina, un pantà i una ciutat.

Per tant, hauria de fer una investigació més exhaustiva i empírica per acabar de treure'n l'entrellat, però com que el joc em crida l'atenció amb uns gràfics atractius i una banda sonora d'aquelles en què l'Amiga treu múscul, espero fer-ho tard o d'hora.

Portades: Super Smash Bros.

Cada saga de lluita és diferent, amb les seves mecàniques, particularitats i fins i tot to argumental, però n'hi ha una que destaca per la seva personalitat i la seva originalitat, si bé es juga d'una manera molt, però molt diferent dels jocs de lluita "normals", i és una que tot i estar desenvolupada per diverses companyies, només s'ha pogut jugar en consoles de Nintendo.

Ho heu endevinat, i també ho heu vist al títol: parlo de Super Smash Bros., l'esbojarrada proposta de la Gran N pensada sobretot per al multijugador que, tot i que amb els anys ha evolucionat i s'ha refinat d'una manera espectacular, va començar amb un primer joc molt més modest per a la Nintendo 64, desenvolupat per HAL Laboratory en aquest cas. 

Però no vinc aquí a parlar de la saga ni de cap títol concret, entre altres coses perquè no en soc en absolut expert -ni tan sols he jugat a tots els jocs que té, i no en són tants-, sinó per comparar les portades de l'entrega inaugural segons el territori de què parlem, que és el que faig sempre en aquesta secció.

Aquest cop ens saltarem la cronologia -no és la primera vegada, també us ho dic- perquè m'interessa acabar amb un bon regust, i poso primer l'última versió que va sortir d'un dels imprescindibles de la Nintendo 64, que és l'europea, el 19 de novembre de 1999.

Veiem una composició caòtica, plena d'onomatopeies de lluita, i tants personatges com els ha semblat possible encabir en el reduït -encara més pel tradicional marc negre de les portades europees dels jocs de la 64 bits de Nintendo-, però és com si els haguessin posat de qualsevol manera amb el Photoshop. El disseny d'en Mario no em resulta especialment atractiu, perquè sembla que l'hagi fet algú a qui "li surt bé", però sense ser-ne un dissenyador oficial. 

A la portada estatunidenca, versió que havia sortir el 26 d'abril d'aquell any, es redueixen molt les onomatopeies, de fet en surt una, i és un "biff" que recorda les de la sèrie de televisió d'en Batman dels anys 60, però hi apareix un text en què se'ns convida a "resoldre-ho amb les mans", molt del caràcter d'allà, aclarint que es pot fer amb els nostres personatges preferits de Nintendo.

La composició en si no és tan diferent de la que després tindríem els europeus, deixant de banda l'absència de marc -i la presència de la columna vermella típica amb els logos-, però sí que els personatges estan més atapeïts (en són sis igualment, però posats d'una altra manera) i alguns són diferents dels que es triarien per a la portada del Vell Continent: aquí se'n trien alguns de més atractius, devien pensar, per al públic nord-americà, amb la Samus Aran i en Fox McCloud i el seu caràcter més d'acció i violència. El disseny d'en Mario, però, i sense saber si és del mateix il·lustrador, continua semblant-me com el que trobaríem en una festa d'aniversari, però potser lleugerament més semblant al que estem acostumats a veure.

I acabarem amb la primera versió, l'original, la japonesa, del 14 de gener de 1999, que és molt diferent de les altres, però en què els dissenys dels personatges ja eren com de còmic no autoritzat. Precisament el còmic, o manga, és la inspiració d'aquesta composició en vinyetes on té més sentit la presència d'onomatopeies, aquí abundants. 

Hi surten diversos personatges representatius de Nintendo, tot plegat té un to més aviat pastel i, és clar, una disposició vertical típica de les caixes dels jocs de la Nintendo 64 al Japó i de les pàgines d'un còmic. El títol, en japonès, ens resulta més exòtic i li queda bé al conjunt, i encara que això podria ser un tema de preferències culturals, hem d'admetre que el logo occidental tampoc és el més bonic que hem vist mai. Per cert, allà el joc es diu Nintendo All-Stars! Dairantô Smash Brothers, on "dairantô" significa "baralla multitudinària". Prou descriptiu.

A vosaltres quina us agrada més? A mi, la japonesa, on aquests dissenys d'aparença apòcrifa encaixen més bé que no pas en les composicions occidentals per la seva pretensió d'emular una pàgina de còmic.