Exclusius de recreativa: Charlie Ninja

Cada cop que descobreixo l'existència d'un videojoc al que només es va poder jugar, a la seva època, als salons recreatius, desitjo que algú el rescati, sigui als Arcade Archives o a l'Evercade, però sense abandonar aquest somni també em dona l'oportunitat de parlar-ne aquí, amb vosaltres quatre.

No us enfadeu amb mi, només soc el missatger, però no es troba una quantitat d'informació excessiva sobre aquest joc, si bé n'he pogut llegir per sobre algunes ressenyes, i entre les coses que no he trobat hi ha la confirmació -o el desmentiment- que això que he posat més amunt sigui el flyer del videojoc d'avui, però no transmet gaire bones vibracions, i sembla una cosa amateur com n'hi ha poques.

Per sort, és només una mala primera impressió, perquè estem parlant d'un videojoc de Mitchell, desenvolupadora japonesa que va existir de 1960 a 2012 i que van formar exmembres de Capcom i TAD Corporation, poca broma. 

I, si bé no es pot dir que sigui una de les grans, sí que ens va deixar la saga Pang, alguna de les entregues de la qual, com a mínim, segur que hem tocat alguna vegada, o també el Cannon Dancer, de 1996. Doncs bé, una de les altres coses que va fer va ser aquest Charlie Ninja, de 1994.  

Com podem veure, és un run and gun, inevitable comparar-lo amb el seu parent temàtic Shinobi, però no té res a veure amb el mític joc de Sega. Sí, hi controlem un ninja en un món modern, i sí, dispara shuriken, però les semblances s'acaben aquí.

En aquesta proposta que mai va tenir una adaptació domèstica, per començar -i es veu de seguida- el to és humorístic, amb uns gràfics tipus dibuixos animats, dels quals també s'agafen gags visuals, que es presenten vius, colorits, amb línies negres gruixudes -podria recordar, en aquest sentit, el Ninja Baseball Bat-Man-, contrastos alts i un pixel art en general força detallat.

Pel que fa la jugabilitat, el nostre protagonista, en Roy (que és com es deia un dels fundadors de la companyia, per cert), i no pas Charlie, pot disparar els esmentats shuriken, però també altres armes llancívoles de l'imaginari ninja, o bé quedar-se amb l'arma que té i anar-la enfortint amb power ups. 

No content amb això, pot executar accions especials amb moviments direccionals combinats amb botons propis dels videojocs de lluita 1 contra 1, i també té un truc especial, el que veiem a la imatge de dalt, que consisteix en amagar-se darrere d'una tela que el fa invisible i que el protegeix dels atacs dels enemics, una mecànica que haurem de dominar per fer front a l'aventura, ja que en alguns moments, pel que diuen, es pot tornar molt caòtica. 

Tanmateix, no és llarga: només són cinc pantalles, concretament el Salvatge Oest, un bosc, una zona urbana decadent, un estadi de futbol americà i el laboratori d'un científic boig que és el nostre enemic final, a banda d'un parell de pantalles de bonificació on tindrem l'oportunitat d'aconseguir importants vides extres si a les pantalles corresponents hem trobat les lletres que formen la paraula "extend".

Ignoro per què no va arribar mai a cap sistema domèstic, però des de la meva posició d'absolut ignorant ho podria atribuir a que en aquella època el focus es trobava en els videojocs poligonals que entraven amb força i que es traslladaven a les consoles tan bonament com es podia, i poques propostes arcade bidimensionals cridaven l'atenció com per passar pel procés de conversió. Sembla que, efectivament, no se li va fer gaire cas, pels motius que dic, quan es podia jugar als salons recreatius, i de tota manera la pròpia Mitchell s'ha concentrat sempre en esprémer l'èxit dels Pang.

Tot i així, el Charlie Ninja té una pinta molt interessant i, de la mateixa manera que fa uns anys ens van portar, de la mateixa companyia, el Cannon Dancer (o Osman) a consoles, tot i ser dos anys posterior, no em semblaria gens esbojarrat que aquest simpàtic ninja ens pogués acompanyar en alguna màquina moderna, com deia al principi, de manera oficial. És a dir, no veig per què no hauria de passar. Creuem els dits.

 

 

Cinema: Street Fighter

En el seu dia no vaig veure la famosa pel·lícula de Street Fighter de 1993, de fet, ni tan sols l'he vist després (pretenc fer-ho), però tot i que les imatges de la nova que se n'anaven publicant i el tràiler no feien bona pinta, com altres persones fans dels videojocs en general i aquesta saga en particular, alguna cosa em deia que, anant a veure-la amb la mentalitat adequada, era possible passar-s'ho bé i no penedir-se d'haver-s'hi gastat els diners.

I així, com altres vegades que una pel·lícula només m'ha interessat a mi, tot i que no sempre la logística ho permet, vaig voler anar-la a veure sol i un quart d'hora després d'adormir la meva filla era al cinema per gaudir, o no, de la nova adaptació cinematogràfica d'aquesta llegenda dels videojocs.

La nova Street Fighter té com a director Kitao Sakurai, i s'ha estrenat aquest 2026 amb unes expectatives concretes pel que fa al tipus de producte que ens hi havíem de trobar, tant pel material que se n'havia compartit com pel tràiler que s'ha pogut veure durant els darrers mesos.

Qualsevol espectador que hi hagi anat sense saber-ne res i esperant una adaptació seriosa i fins i tot oscaritzable estic convençut que n'ha quedat totalment decebut. Quan fas un producte així, de tota manera, és molt difícil satisfer tant el públic general com els fans del producte original, i si bé les pel·lícules d'en Sonic van optar per una aproximació d'imatge real barrejada amb CGI i una trama no canònica però amb un humor que ha captivat tothom -és a dir, han trobat la fórmula ideal per satisfer tota mena de públic-, amb el film que avui ens ocupa s'ha fet... una altra cosa. 

Comptant amb la col·laboració del bagatge de l'espectador, que tampoc és tant, però sí que cal que conegui un mínim del lore de Street Fighter -i no cal que sigui fins a les entregues dels últims anys-, la pel·lícula agafa aquest univers de personatges, rerefons, rivalitats, especialitats i intrahistòria i construeix una narració pròpia, inspirada en el material nascut gràcies a Capcom al món dels videojocs, tot fent picades d'ullet a tòpics, escenes, atacs, cançons i efectes sonors de la saga, en el que podríem dir que és un festival de fan service per als amants d'aquests personatges.

Ambientada el 1993 i amb una estètica que mira de reproduir la fotografia de les pel·lícules de l'època amb colors ben vius i contrastos alts, i uns efectes especials una mica exagerats, com també ho són les interpretacions, la pel·lícula sembla un recull d'escenes pensades per a tràilers i connectades entre si, de vegades, d'una manera una mica forçada. En alguns moments m'ha fet pensar en aquells benintencionats però limitats vídeos fets per fans de l'estil "com podria ser una pel·li d'Street Fighter d'imatge real", fins i tot el reverenciat i pretesament exagerat curtmetratge Kung Fury. 

Ara que esmento la imatge real, no podem oblidar que una de les adaptacions audiovisuals de més èxit de la saga, potser la que més, és la pel·lícula animada de 1994, i interpreto com a homenatge -també com una manera de reduir despeses, tot sigui dit- que algunes escenes de flashback per posar en context les històries dels personatges es presentin en format d'animació, específicament japonesa. 

En més d'un moment somriurem veient les picades d'ullet, algunes de més evidents que altres, a esdeveniments, anys i fins i tot frases de les que els personatges es diuen als jocs en acabar els combats. Ara, però, potser és el moment de parlar de la trama. 

El malvat M. Bison (David Dastmalchian) organitza un nou torneig World Warrior, que fa sis anys va guanyar en Ryu (Andrew Koji), perquè va veure en el campió un poder que vol per a si mateix, per completar l'anomenat Psycho Power, i per aconseguir-ho mou tots els fils que calguin.

Tot i així, en Ryu, espantat pel temptador però perillós poder que va veure que podia assolir, fa temps que s'ha retirat de la lluita, i és en Ken (Noah Centineo), el seu condeixeble i pràcticament germà, eclipsat sempre pel japonès, que pensa que ha arribat el seu moment de demostrar que val, després d'uns anys vivint la bona vida i participant en lucratius però indignes espectacles contractats pel seu representant i millor amic, un Dan Hibiki (Andrew Schulz) que trobo encertadament reinterpretat i una de les sorpreses del film. 

En realitat qui el recluta és la Chun-li (Callina Liang), que treballa per a Lord Bison, però si no ens encaixa amb el seu perfil d'agent de la Interpol dels videojocs, paciència, perquè tot això s'acaba explicant.

Segurament és el millor personatge de la pel·lícula en termes de fidelitat amb el material original, i alhora desentona una mica amb la proposta, perquè és un personatge més dramàtic, mentre que els altres -potser amb l'excepció d'en Ryu- són versions més o menys paròdiques dels nostres estimats lluitadors. 

Per posar un exemple en aquest sentit, tenim en Guile (Cody Rhodes), que caracteritzen com el típic abusador d'institut fort però babau, i trobo que potser se'n fa un gra massa, però també veiem desfilar altres personatges ridiculitzats com en Honda (Hirooki Goto) -amb una escena molt ximpleta-, en Vega (Orville Peck) o en Balrog (interpretat pel raper 50 Cent), i a l'apartat de personatges cal destacar també la cara més coneguda, la d'en Jason Momoa fent de Blanka adequadament modificat amb CGI.

Aquest és el perill del film: no s'ha de prendre seriosament, tampoc es pren seriosament a si mateix, perquè és una successió de gags i picades d'ullet, humor una mica ruc i un caràcter de Sèrie B desacomplexat que sembla que no s'ha entès, com reflecteixen els resultats de taquilla i crítica. 

Malgrat aquesta proposta estranya, si se sap entendre -i un cop superada la incomoditat inicial durant la qual pensem "espero que això s'arregli"-, al final tenim una entretinguda i molt amena història basada en personatges coneguts, i agafant elements d'aquí i d'allà tenim, a grans trets, el lore conegut i temes com la rivalitat amistosa, la lluita del Bé contra el Mal i venjances diverses.

Street Fighter, en aquesta nova encarnació cinematogràfica, és una pel·lícula molt particular feta d'una manera que és una arma de doble tall. Amb mi ha funcionat: no puc dir amb la consciència tranquil·la que sigui una bona pel·lícula, però és tota una experiència que no lamento en absolut haver pagat per viure.