Anàlisi: Dragon Quest III HD-2D Remake

Ja fa uns anys que vaig jugar als tres primers Dragon Quest per primer cop, però va ser en versió Android i descarregada per mitjans alternatius. Ja vaig parlar, doncs, del joc que us torno a portar avui, però aquesta vegada hi he jugat en la versió remake amb els gràfics que Square Enix ha batejat com a "HD-2D", com si no hi hagués un fotimer de videojocs en 2D que es veuen bé en alta definició, però que caracteritza aquestes recuperacions de clàssics de la companyia.

Soc partidari de jugar a les sagues per ordre de sortida, no cronològic, però com que amb les esmentades versions per a mòbil de l'anomenada "trilogia d'Erdrick" ja havia jugat a aquests jocs com dic, per a les noves versions he triat l'altra manera, la de l'ordre cronològic, que és també com s'han llançat aquests remakes, així que un dia us parlaré del Dragon Quest I-II, quan hi jugui, però ara m'he acabat, i amb molt d'esforç, aquest nou Dragon Quest III i és del qual us parlaré. 

Dragon Quest III HD-2D Remake és el títol d'aquesta versió del clàssic d'Enix, ara Square Enix, però desenvolupat per Chunsoft, que va sortir per a Xbox Series, PlayStation 5, PC i Switch, que és la versió a la que he jugat -si bé amb una actualització de millora per a la Switch 2- al novembre de 2024.

Fa 7 anys ja vaig parlar del joc en si, que com he dit vaig jugar en versió Android, vaig explicar que narra la història d'un jove aventurer que vol alliberar el món -que recrea el nostre amb homenatges a països reals- de l'amenaça d'un ésser diabòlic mentre segueix la pista del seu també heroic pare, i vaig comentar les coses bones i dolentes que aportava. Ara les repassaré breument, i comentaré el que he trobat més destacat de les novetats d'aquesta nova versió, tot i que ja us avanço que no conec, ni de bon tros, el joc de memòria com per detectar cadascun dels detalls jugables, argumentals i de paràmetres que ments més avançades i malaltes que jo han comparat.  

Evidentment, el primer que crida l'atenció, el punt fort i l'atractiu per fer-nos tornar a aquest títol (recordem que les versions Android de l'anomenada Trilogia d'Erdrick també es van publicar fa uns anys per a la Switch), és l'apartat artístic del remake, i s'ha de dir que aquesta recreació d'un joc bidimensional en uns escenaris i mapes tridimensionals mantenint el pixel art en els personatges dona un resultat exquisit.

També tenim una banda sonora orquestral i, per primer cop en les múltiples versions que hi ha hagut d'aquesta tercera entrega, doblatge en algunes escenes, que jo vaig preferir en japonès, però que també està disponible en anglès. A banda d'això, el text s'ha traduït per primer cop a alguns idiomes, entre els quals el castellà, per a qui no sàpiga anglès. Malauradament, tot i que no és cap sorpresa, no està en català.

He dit que no repassaria les diferències més detallades respecte a entregues anteriors, però n'hi ha algunes que sí que he estat capaç de veure. Tot i que la història és fidel a l'original, i hi trobem frases i gags mítics de la saga, hi ha millores de qualitat de vida, com se sol dir, relacionades amb la facilitat per desar partida (punts d'autodesat freqüents), la possibilitat de reprendre la partida des de l'últim autodesat quan morim en comptes de reaparèixer en una església amb la meitat dels diners -cosa que també es pot fer, si volem-, un botó per córrer pel mapa i avançar més de pressa, velocitat ajustable als combats, que es fan eterns si no triem "ultraràpid", o la possibilitat de teletransportar-se des de qualsevol lloc, sense topar amb el sostre si ho fem en interiors, cosa que ens expliquen en un moment determinat de trencament de la quarta paret que ens arrencarà un somriure.

Parlant d'explicacions, una altra millora notable és la funció de recordar converses amb els NPC, tot i que l'espai per fer-ho és limitat i anar buscant quines podem esborrar -perquè tampoc podem seleccionar quines sí que volem desar, sinó que es desa tot el que hi càpiga des de l'última vegada- es fa pesat. El remake també ens ofereix marcar al mapa el lloc següent on hem d'anar, tot i que jo vaig decidir no fer-ho, sabent que ho pagaria amb algunes hores més d'exploració perquè, com sempre amb els RPG -o almenys els que he tocat jo-, hi ha moments que no saps on has d'anar (o com hi has d'arribar) per molta atenció que paris a la informació rebuda.

Última cosa dolenta, i ja me'n vaig queixar a la ressenya que vaig fer del joc el 2019, és el grinding monumental que s'ha de fer si es vol afrontar l'enemic post-joc amb unes garanties mínimes. Ja m'havia passat llavors, però ara l'illa en què m'he passat hores fent voltes per lluitar contra els llims metàl·lics de bombolles, que donen tantíssima experiència com problemes per la seva mania de fugir dels combats, té als meus malsons aquest aspecte renovat.

Parlant del post-joc, aquest cop hi han afegit més desafiaments, però si ja vaig estar a punt de tornar-me boig intentant guanyar el drac Xenlon per demanar-li un desig (sí, recordem que hi havia el desaparegut Akira Toriyama a càrrec dels dissenys), no vull ni pensar en el temps que hauria de dedicar a pujar encara més nivell per fer aquests reptes extra, que gràcies a les consultes a internet que m'he vist obligat a fer he sabut que era, de fet, nivell màxim. Passo. Igual que he passat d'anar a buscar minimedalles que em falten i que no he trobat jo sol, col·leccionar els objectes que no he trobat o enfrontar-me als monstres que no he vist mai. Història principal superada, l'únic desig amb incidència argumental demanat i concedit, joc acabat. 

Pel que fa a la resta, les coses bones, aquesta nova versió m'ha permès tornar a gaudir del primer Dragon Quest que va tenir una trama elaborada i d'una durada respectable, el primer en què es va poder tenir una party de quatre personatges (encara sense història a banda del protagonista, cosa que aquest cop he aprofitat per batejar els personatges de manera que érem la meva família, nens inclosos), el primer amb sistema de vocacions...

Podríem dir que era el Dragon Quest on es van posar les bases del que seria la saga a partir de llavors, i m'ha agradat molt tornar-hi i gaudir de l'espectacle audiovisual que ha suposat aquesta reconstrucció amb l'estil de moda a can Square Enix. Hi he dedicat desenes d'hores, però, i tot i que tenia intenció de fer el Dragon Quest I-II HD-2D Remake a continuació i són prou curts com perquè els hagin posat junts, ara em ve de gust descansar una mica d'RPG. Però quan torni a viure l'aventura que cronològicament va després d'aquesta de què he parlat avui, no dubteu que us en parlaré.

 

Portades: Puzzle Bobble

El Puzzle Bobble, el "joc de les boletes" com el coneix una gran part del públic casual -i és que ens entenem de seguida quan l'hi diem així-, és un dels meus videojocs preferits, encara que en realitat em refereixo a la saga i m'agraden més la segona i la tercera part. 

Un autèntic clàssic de Taito superaddictiu que va debutar a les recreatives el 1994 i que ha estat portat a múltiples sistemes domèstics, en una entrega o altra, al llarg de les dècades, i que encara belluga. Avui, però, ens centrarem en el port per a Super Nintendo de la seva primera part, perquè en compararem els dissenys de portada segons el mercat, que és la tasca d'aquesta secció del blog.

Començarem per la versió que va sortir primer, la japonesa, al gener de 1995, i que ens presenta els protagonistes, que recordem que venen d'un altre classicàs, el Bubble Bobble, reciclant la il·lustració del flyer per a recreativa, curiosament la versió occidental i no la japonesa, que és molt diferent.

Aquí, les bombolles que acompanyen la composició són més grans i boniques que en aquell pamflet promocional, i s'hi afegeix un fons blanc per a la capsa vertical de la Super Famicom. En qualsevol cas, és la imatge que tots plegats tenim d'aquest emblemàtic joc i els seus personatges. 

La versió europea, de juny de 1995, no quedaria gaire lluny del concepte, però com podem veure està totalment redissenyada, amb uns Bub i Bob allunyats de l'estil manganime, si bé la composició ens permet fer-nos una idea del que s'ha de fer al joc, cosa que sempre està bé.

Tanmateix, no perd l'essència de videojoc i personatges bufons, simplement ho adapta al que algú devia pensar que era més del gust europeu, i fixeu-vos que a sota del logo, en petit, hi ha el nom Bust-A-Move, que era com es va distribuir el joc originalment per a les recreatives occidentals.

M'he saltat expressament la versió estatunidenca, anterior a l'europea per pocs mesos, del març de 1995, perquè és la més diferent i un bon exemple de la manera de pensar dels responsables de màrqueting a l'hora de dissenyar portades a l'època: als americans els agraden l'acció i les explosions.

Aquest cop ens oblidem de les bombolles al títol i ens quedem amb Bust-A-Move, i encara que després el joc per dins sigui igual, a la portada no hi ha ni rastre dels dragonets. Gairebé es podria pensar que és un shoot'em up i tot. La inclinació de l'aparell que dispara les bombolles és la mateixa que a la versió europea i també ens mostra el que fem dins del joc, però el que pogués quedar de kawaii s'ha perdut del tot. 

Que consti que aquesta vegada cap de les portades em sembla ni horrible ni netament superior a les altres, qüestió de gustos, però em fascina com de diferents poden arribar a ser segons el que s'anticipa que funcionarà a cada mercat. 

Com sempre, acabo preguntant-vos: quina és la vostra preferida?