Portades: Puzzle Bobble

El Puzzle Bobble, el "joc de les boletes" com el coneix una gran part del públic casual -i és que ens entenem de seguida quan l'hi diem així-, és un dels meus videojocs preferits, encara que en realitat em refereixo a la saga i m'agraden més la segona i la tercera part. 

Un autèntic clàssic de Taito superaddictiu que va debutar a les recreatives el 1994 i que ha estat portat a múltiples sistemes domèstics, en una entrega o altra, al llarg de les dècades, i que encara belluga. Avui, però, ens centrarem en el port per a Super Nintendo de la seva primera part, perquè en compararem els dissenys de portada segons el mercat, que és la tasca d'aquesta secció del blog.

Començarem per la versió que va sortir primer, la japonesa, al gener de 1995, i que ens presenta els protagonistes, que recordem que venen d'un altre classicàs, el Bubble Bobble, reciclant la il·lustració del flyer per a recreativa, curiosament la versió occidental i no la japonesa, que és molt diferent.

Aquí, les bombolles que acompanyen la composició són més grans i boniques que en aquell pamflet promocional, i s'hi afegeix un fons blanc per a la capsa vertical de la Super Famicom. En qualsevol cas, és la imatge que tots plegats tenim d'aquest emblemàtic joc i els seus personatges. 

La versió europea, de juny de 1995, no quedaria gaire lluny del concepte, però com podem veure està totalment redissenyada, amb uns Bub i Bob allunyats de l'estil manganime, si bé la composició ens permet fer-nos una idea del que s'ha de fer al joc, cosa que sempre està bé.

Tanmateix, no perd l'essència de videojoc i personatges bufons, simplement ho adapta al que algú devia pensar que era més del gust europeu, i fixeu-vos que a sota del logo, en petit, hi ha el nom Bust-A-Move, que era com es va distribuir el joc originalment per a les recreatives occidentals.

M'he saltat expressament la versió estatunidenca, anterior a l'europea per pocs mesos, del març de 1995, perquè és la més diferent i un bon exemple de la manera de pensar dels responsables de màrqueting a l'hora de dissenyar portades a l'època: als americans els agraden l'acció i les explosions.

Aquest cop ens oblidem de les bombolles al títol i ens quedem amb Bust-A-Move, i encara que després el joc per dins sigui igual, a la portada no hi ha ni rastre dels dragonets. Gairebé es podria pensar que és un shoot'em up i tot. La inclinació de l'aparell que dispara les bombolles és la mateixa que a la versió europea i també ens mostra el que fem dins del joc, però el que pogués quedar de kawaii s'ha perdut del tot. 

Que consti que aquesta vegada cap de les portades em sembla ni horrible ni netament superior a les altres, qüestió de gustos, però em fascina com de diferents poden arribar a ser segons el que s'anticipa que funcionarà a cada mercat. 

Com sempre, acabo preguntant-vos: quina és la vostra preferida?
 

 

 

 

 

Exclusius de recreativa: The Shanghai Kid

Quan era petit, un dels videojocs random que em van regalar per a la Game Boy -perquè a banda dels que jo demanava amb millor o pitjor criteri també n'hi havia d'aquests- és un del qual tinc molt bons records i que em va sorprendre molt positivament en el seu moment, i de fet li vaig dedicar una entrada durant el primer any d'aquest decrèpit blog.

Molts anys després vaig descobrir que pertanyia a una saga, Hiryû no ken, amb la qual espero posar-me al més aviat possible, i que ara està arribant en versió digital a Steam, tant de bo a consoles i en físic en un futur no gaire llunyà. Però bé, tot això ho dic perquè l'exclusiu de recreativa d'avui constitueix la primera entrega del que després seria aquesta saga. 

Com sol passar amb els jocs de recreativa, no tenim una portada d'una versió domèstica, sinó un flyer, i he decidit posar-ne la versió americana perquè almenys és més atractiva que la japonesa, per una vegada. Doncs bé, el joc en qüestió és el The Shanghai Kid, vist de vegades sense l'article, i que al Japó s'anomenava Hokuha Syourin Hiryū no Ken, un títol de Nihon Game sota el nom de Taiyo System (i després rebatejada com a  a Culture Brain) que Taito va distribuir el 1985 al seu país d'origen i Memetron als Estats Units.

Segur que no és un dels jocs més recordats ni tan sols pels fans del gènere, i certament avui dia pot semblar antiquat i probablement ho està, però va aportar coses molt importants als jocs de lluita, concretament els combos i els atacs especials.

Us deveu haver adonat, també, que no va aportar la possibilitat d'escollir personatge, però l'altra característica definitòria, no només del joc sinó de tota la saga, és que apareixen uns indicadors visuals, en aquest cas cercles, als cossos dels personatges.

Serveixen perquè, combinant les direccions del joystick i el botó de cop de puny o cop de peu, ataquem aquests punts febles temporals, i quan ens apareixen a nosaltres hem de prémer les direccions per esquivar-los. Això fa que, a la pràctica, el sistema de joc sigui un combat per torns. 

Com hem dit, The Shanghai Kid és la primera aparició dels atacs especials i dels combos, però de vegades ser pioner també implica fer una cosa d'una manera una mica primitiva, i en aquest cas també és així: els atacs especials es fan quan s'omple una barra de KO, i els combos són una successió d'atacs normals que hem de fer quan apareix la paraula "rush" en pantalla.

Pel que fa als rivals, ens enfrontem segons la versió a uns combats de pràctica en un temple Shaolin (versió japonesa) o en un terrat (versió americana), i després tenim una fase final, New York Arena, en què haurem de derrotar enemics de diferents disciplines marcials amb el nostre practicant de kungfu. 

En qualsevol cas, aquesta primera entrega ja té la versió primigènia de la melodia clàssica de la saga, que em té obsessionat perquè barreja èpica i malenconia d'una manera que em toca especialment el cor. Ja només per això val la pena.