Jocs que em criden l'atenció: Slam Dragon

Benvingudes i benvinguts a una nova entrada d'aquesta secció de recent creació dedicada a parlar de videojocs que no s'ajusten al criteri de cap altre apartat del blog, però que em criden l'atenció de tota manera i m'agradaria provar algun dia.

En aquest cas és, en part, perquè la companyia que el va desenvolupar, Jaleco, em cau molt simpàtica, essent com és famosa per haver creat molts títols, però en molts casos considerats ni gaire bons ni gaire dolents, i a mi això per algun motiu sempre m'atrau, suposo que perquè m'hi identifico perquè jo també soc, en molts aspectes, una persona que no destaca especialment.

Es tracta de l'Slam Dragon, un videojoc de lluita amb gràfics pre-renderitzats que em va sorprendre perquè, tot i que sé que la companyia va tocar gèneres molt diversos, aquest no me l'esperava i, en realitat, la seva època més coneguda es va produir als anys 80 a les recreatives i a les consoles de 8 bits.

Doncs bé, aquest joc va sortir el 1996 en exclusiva per a la PlayStation japonesa -havia d'arribar també a la Saturn, però aquella versió va ser cancel·lada-, i com deia més amunt feia ús de gràfics pre-renderitzats per als personatges, tot i que els fons eren en 3D, de manera que no és ben bé un joc de lluita 3D com els coneixem a partir del Virtua Fighter, de tres anys abans, tot i que s'esforça a la introducció perquè ens ho pensem. Seria una mica com el Killer Instinct, per buscar una comparativa ràpida.

Veient-lo, però, estarem d'acord amb què l'aspecte visual no és tan atractiu -i ja tinc en compte que aquesta mena de gràfics en general no han envellit gaire bé, si més no en pantalles no CRT- com el del joc de Rare, ni en recreativa ni en el port per a la Super Nintendo, de 16 bits contra els 32 de la PlayStation.

El joc en si ens permet controlar, als modes arcade i versus, que són els únics que té, vuit personatges que lluiten seguint disciplines com la lluita lliure, tant l'estatunidenca com la mexicana, el karate, diferents estils de kungfu o la lluita de carrer, entre altres. 

Podria haver estat l'enèsim joc de lluita que passa desapercebut per la saturació del mercat, però sembla que els problemes de l'Slam Dragon no s'acaben amb l'intent d'engany sobre la seva naturalesa 3D, sinó que també es fa difícil de jugar per uns controls que no acaben de respondre bé -error fatal en un joc de lluita- i la lentitud de salt o de moviment per l'aire o gravetat lunar que, això sí, era un dels mals d'alguns videojocs de lluita poligonals.

Pel que fa als atacs, hi ha un botó de puny, un de cop de peu i un de guàrdia, i els atacs especials no són gaire cosa més que combos. No hi ha elements sobrenaturals -tampoc passa res- i com deia, a causa de la pobra resposta dels controls, llegeixo que la manera més assenyada de jugar-hi és anar pitjant botons i resar perquè tot surti bé. 

Per si això fos poc, el contrast entre la rotació del fons, que sí que és tridimensional, i uns personatges que es mouen només en 2D distreu i queda molt malament. Tanmateix, de vegades un joc té tan mala fama que a mi em provoca una curiositat morbosa, i si algun dia puc, no m'hi he de gastar calés i em ve de gust, m'agradaria provar-lo personalment.  

Jocs de la meva infantesa: Super Mario Land

Havia parlat, fa anys, del Super Mario Land 2 i del Wario Land: Super Mario Land 3, però m'adono que l'altre joc d'en Mario de plataformes de la Game Boy no havia estat objecte de cap entrada, i ha arribat el moment de solucionar aquest greuge.

Potser és perquè, a diferència d'altres persones i del que era normal per una simple qüestió de cronologia, el vaig tenir després de la seva seqüela, àmpliament millor en tots els sentits, i vivia a la seva ombra tot i que l'havia demanat amb plena consciència del salt qualitatiu enrere que representaria per a mi.

Però el cert és que, tot i les enormes diferències amb el Super Mario Land 2 -que no tenia res a envejar al Super Mario Bros. 3 de la NES o fins i tot el Super Mario World de la Super Nintendo en molts aspectes tècnics-, el primer Super Mario Land té un encant particular, hi vaig jugar força quan era petit i es mereix que, per fi, li faci un homenatge ara que hi he tornat a jugar.   

Llançat amb la pròpia Game Boy al Japó a l'abril de 1989, trobo que és un joc molt estimat per la comunitat però poc referenciat per la pròpia Nintendo, tot i que ha tingut alguns moments de petits reconeixements, com la cançó principal xiulada al Mario Kart World, de la Switch 2.

Però tornant al joc en si, em resulta impossible parlar-ne com si hagués sortit fa poc i jo fos un nen. Com he dit més amunt, el vaig tenir després de l'altre, i amb totes les dècades que han passat no puc evitar considerar-lo en el seu context, cosa que es reflectirà en les coses que en diré en les properes línies, abans de posar-me amb el joc pròpiament dit.

Pel moment que va sortir i el nivell de coneixement que els programadors tenien a l'època sobre la consola, no es podria culpar ningú de percebre el Super Mario Land com una versió reduïda del Super Mario Bros. de la seva germana gran -en edat, per tant la NES, que poc després en potència tindríem la Super Nintendo-, i això es pot veure en coses com un nombre més petit de zones i pantalles per zona o la mida i el nivell de detall dels sprites, que es continuen identificant amb els elements que l'esmentat joc insígnia de la 8 bits de sobretaula de Nintendo va gravar per sempre a la nostra ment, però sí que es veuen algun esglaó per sota, i no parlem només de la qüestió cromàtica, que seria injust.

Els blocs destructibles i d'interrogants hi són i els identifiquem de seguida, els enemics són versions simplificades dels Goomba, els Koopa Troopa i la Planta Piranya, el xampinyó per convertir-nos en Super Mario és més senzill, el "foc" que disparem després d'obtenir una flor que sí que s'assembla molt a la del Super Mario Bros. semblen caques de cabra que reboten al terra i se'n van fins al cel d'una manera que impedeix una cadència ràpida de foc, i les vides extra no són bolets d'un altre color -evidentment-, sinó cors. Tot això és lògic i es deu a la petitíssima mida dels sprites.

Altres coses que no tenen a veure amb els gràfics han quedat igual: cent monedes ens proporcionen una vida extra, algunes canonades ens permeten accedir al subsol i embutxacar-nos monedes extra i el primer enemic de final de zona s'ha de vèncer de la mateixa manera que en Bowser al Super Mario Bros.

Després de veure totes aquestes semblances, la veritat és que el joc presenta moltes diferències que el fan molt original i una aventura única: l'aventura té lloc, segons el lore de la franquícia, al país de Sarasaland, la princesa que hem de rescatar és la Daisy -una altra de les "amistats" d'en Mario abans que es decidís a rondar només la Peach- i no hi ha ni rastre d'en Bowser, ja que l'enemic final aquí és en Tatanga.  

En aquest país veiem quatre escenaris diferents que no són versions adaptades de cap altre Mario: comencem al regne (sí, hi ha regnes dins d'un estat, una bogeria) de Birabuto, basat en l'Antic Egipte, amb piràmides, esfinxs, etc.; després anem al de Muda, on veiem zones de platja i enemics basats en animals marins, el tercer és el regne d'Easton, basat en l'Illa de Pasqua, amb els mítics moais, i l'últim és el regne de Chai, inspirat en la Xina clàssica, amb un tema musical molt tòpic i algun enemic basat en el folklore del país com és el zombi xinès jiangshi.

Els enemics tant normals com finals també presenten una diversitat i originalitat que donen al joc una personalitat pròpia, sense perdre, com deia, la connexió amb el que el públic coneixia amb versions dels enemics clàssics. La resta d'elements no es repeteixen a la franquícia d'en Super Mario, així que estem davant d'un videojoc únic en aquest sentit i que val la pena revisitar.

A més -i això és una cosa que la gent recorda amb afecte-, dues de les pantalles del joc canvien el gènere de les plataformes pel dels shoot'em ups, el primer cop amb un submarí en una pantalla aquàtica i el segon, a la pantalla final, amb una avioneta que serà l'instrument amb què haurem de derrotar l'enemic final. 

Aquests desviaments del gènere principal del joc devien sorprendre molt en el seu moment, però encara ara són benvinguts i caracteritzen encara més aquest títol, que és veritat que no pot competir en termes tecnològics amb la seva espectacular seqüela, però és una experiència tan agradable i diferent que ve de gust tornar-hi de tant en tant. 

Per cert, després de passar-nos les 12 pantalles del joc i veure els crèdits podem jugar-hi un altre cop en una segona volta una mica més difícil -el joc, en general, és força fàcil- a causa del comportament d'alguns enemics, i si ens acabem aquesta segona aventura la pantalla principal ens oferirà poder jugar directament a la pantalla que vulguem. 

Menció especial també a l'entranyable i encomanadissa banda sonora composta pel llegendari Hirokazu "Chip" Tanaka, una llegenda de la història de Nintendo. 

En fi, feia molt de temps que tenia pendent rejugar-hi, estic molt content d'haver-ho fet i em proposo tornar a jugar també al Super Mario Land 2, el Wario Land: Super Mario Land 3 i, per fi i per primera vegada, continuar amb la saga d'en Wario, que tinc sencera però que no volia tocar fins que jugués primer a l'origen de tot plegat.