Anàlisi: Pac-Man World Re-Pac

He estat esperant aconseguir l'últim trofeu de PlayStation que em falta d'aquest joc -i el consegüent trofeu de platí- per considerar-lo acabat del tot i parlar-ne al blog, i continuo tenint l'encaparrament d'obtenir-lo, però el cert és que el videojoc en si ja fa temps que me'l vaig acabar, hi vaig fer tot el que s'hi podia fer i he decidit que, platí pendent a banda, tocava parlar-ne al blog.

Es tracta del Pac-Man World Re-Pac, un remake de 2022 signat per Now Production del joc que va sortir per a la primera PlayStation el 1999 (amb versió per a la Game Boy Advance el 2004), i que malgrat la meva combativitat amb els remakes, com que en aquest cas em beneficiava perquè no vaig tenir l'original, vaig comprar en versió PlayStation 5.

He d'avisar que no tinc presents les diferències que hi pugui haver respecte a la versió original, tot i que sembla força fidel, i també del fet que no soc cap expert en el llegendari personatge i el seu univers, ni en termes d'habilitats ni en coneixements del seu lore. Tot i així, m'agrada i he provat alguns jocs de la seva extensíssima saga, i em cridava molt l'atenció poder jugar al seu plataformes 3D, tot i que desenvolupat sobretot en un entorn limitat i lluny de la llibertat de moviments que trobem en un Super Mario 64 o un Banjo-Kazooie. 

En fi, després d'una escena animada en què veiem que els malvats fantasmes segresten la família i els amics del protagonista, amb l'agreujant que ho fan durant la festa del seu aniversari, haurem de rescatar-los recorrent diversos mons temàtics dividits en quatre pantalles cadascun (tres de normals i un combat amb l'enemic final d'aquella zona) abans del combat final contra en Toc-Man, una mena de Pac-Man robòtic gegant que és l'enemic recurrent d'aquesta trilogia de Pac-Man World de la qual, de moment, s'han fet remakes de les dues primers parts.

A cada pantalla anirem agafant boletes (que podem disparar als enemics), derrotant fantasmes i altres enemics saltant-los a sobre amb un cop de cul, prement botons per provocar efectes als escenaris, aconseguint les clàssiques fruites que van debutar al primer joc de la saga, de 1980, les lletres que formen el nom "PACMAN" escampades i amagades per l'escenari, també el símbol del Galaxian per accedir a uns laberints de disposició similar als clàssics però amb gràfics moderns i ambientacions variades, i aprofitant l'avantatge de transformacions com la que ens transforma en plom (i ens permet caminar sota l'aigua en comptes de surar) o la que ens converteix en una versió gegant del Pac-Man clàssic (és a dir, sense extremitats) i menjar-nos els fantasmes durant un temps limitat. 

Tot això, excepte arribar al final de la pantalla, és opcional, però si ho fem anirem a una pantalla de bonificació on podem aconseguir més punts i més vides, i també aconseguirem més fitxes per al joc d'escurabutxaques on, si afinem el timing, podrem sumar més vides i punts. A banda de satisfer el completisme que patim cadascú de nosaltres, és clar.

És un joc generós amb l'acumulació de vides, i els reptes que ens suposen les pantalles no són gaire difícils, tot i que de vegades ens caldran alguns intents per resoldre trencaclosques o superar algun punt plataformer més punyeter, i si anem a buscar tot el que es pot aconseguir, el completisme que deia al paràgraf anterior, encara més.

Els combats contra els enemics de final de zona són diferents, divertits i inventius, i no especialment difícils. La varietat i el trencament respecte a l'estructura habitual de les pantalles el trobem també en algunes pantalles que proposen un canvi de jugabilitat important, com ara una cursa de cotxes o un shoot'em up, quelcom que arrenca un somriure la primera vegada que ho veiem.

A banda d'això, Pac-Man World Re-Pac també ens proposa jugar, directament des de l'espai que serveix de hub ,als laberints d'estil clàssic que deia, i al Pac-Man original de 1980 emulat a través d'una recreativa que trobem a la platja que és la zona inicial d'aquest espai que connecta amb les diferents zones, un joc extra que està lligat a aquest últim trofeu que se'm resisteix.

En definitiva, un videojoc no gaire llarg, però que ens pot donar moltes hores d'entreteniment si volem fer-ho tot i aprofitar tot el que ens proposa, i que des del meu limitat coneixement de l'univers Pac-Man penso que és una gran reinterpretació del seu imaginari, de manera que jugaré amb ganes també a la segona part, que encara he de comprar.
 

Portades: Bad Dudes vs. DragonNinja

Torna amb una nova entrega la secció del blog en què comparo portades d'un mateix videojoc segons la regió de publicació, sempre en casos en què les diferències són notables, i tant si hi ha una clara guanyadora com si la cosa està més igualada i oberta als gustos de cadascú.

Avui, un clàssic arcade de Data East que sens dubte és un dels seus títols més populars i coneguts, prova de la qual cosa és el munt de ports que va tenir per a sistemes domèstics, però les portades que veurem seran les d'un d'aquests ports, el de la 8 bits de sobretaula de Nintendo, perquè no sé vosaltres, però a mi em costa decidir quina versió m'agrada més.

La primera versió que va sortir a la venda, al juliol de 1989 (la recreativa era de 1988), va ser la de la Famicom, que com podem veure a la portada estava distribuïda per Namcot, el nom que feia servir Namco per als seus llançaments domèstics, però el producte original, al capdavall, és de Data East.

Com podem veure, allà es deia Dragon Ninja -paraules que coneixem i que van separades, però que al títol d'aquest joc se solen estilitzar juntes, com les he posat al títol de l'entrada-, sense referències als protagonistes dolentots al nom. 

També podem apreciar, a la composició, èmfasi en un dimoni hannya del folklore japonès, un estil de còmic i, en primer pla, un sol lluitador, cosa que sorprèn perquè tant a la recreativa com a les versions occidentals es transmet la idea del cooperatiu entre dos jugadors humans. Per cert, a mi el paio de la portada japonesa em recorda el personatge d'en Jonathan d'Stranger Things.

A la NES dels Estats Units va sortir a l'agost d'aquell mateix any, i com podem veure la portada no hi té res a veure. Per començar, s'agafa l'altra part del títol original, Bad Dudes, i es prescindeix de la resta. Aquí sí que veiem dos protagonistes i un imaginari combatiu molt de l'època, però amb un disseny que podria recordar la capsa d'alguna joguina estil Action Man.

Cosa que no és dolenta. Al final, les dues il·lustracions que hem vist fins ara semblen més pensades per transmetre una idea immediata d'acció i combat que no pas per esdevenir obres d'art inoblidables. 

La versió europea, ara sí amb el nom Bad Dudes vs. DragonNinja, arribaria el 1990, no he trobat enlloc el mes concret, i ens trobem amb un tercer disseny totalment diferent, de manera que és un dels casos més interessants per a aquesta secció.

Aquí l'atenció se l'enduen els dos protagonistes, en una postura que no s'amaga de la influència de Double Dragon (si més no, en la imatge del flyer arcade) i un estil realista que contrasta amb els dibuixos més de còmic que veiem al marc del voltant. És aquí on veiem els enemics, aquest cop, però el detall més interessant és que és la reproducció del marc del moble de la recreativa original, una decisió que particularment aplaudeixo.

Ara bé, en termes generals no sé quina de les portades m'agrada més. Cap d'elles és una obra mestra, com deia, però per a mi l'ideal hauria estat la il·lustració de l'estatunidenca amb aquest marc arcade de l'europea. Què en penseu vosaltres?