Jocs que no van veure la llum: Especial Kunio-kun

Avui, en aquesta secció dedicada a videojocs que no van arribar a néixer, faré una cosa diferent en més d'un sentit: normalment parlo de títols dels quals hi ha una mica de material visual, si pot ser vídeos, que facin més interessant l'entrada, però aquest cop el que faig és un repàs de diversos videojocs d'una saga que no van arribar a sortir, i espero que això compensi l'escàs o fins i tot inexistent material documental que hi ha al respecte.

Com potser ja sabeu, la saga Kunio-kun em fascina, i això que encara no he jugat ni a la meitat dels seus jocs. Aquesta mancança personal es deu al temps limitat, la dispersió i que té un munt de títols, al capdavall és una saga ben viva que encara ara va augmentant. No ens ha d'estranyar, doncs, que tingui també una pila de projectes no materialitzats, que són els que veurem aquí. 

Malgrat aquesta imatge d'entrada, a la qual ja arribarem més avall, començarem el repàs dels projectes nonats d'en Kunio amb un RPG de la saga que es va "prometre" al final d'una guia per al Super Dodge Ball el 1988, una publicació per al públic japonès, per tant estrictament una guia per al Nekketsu kôkô Dodgeball bu.

Pel que podem llegir al corresponent article de la web Unseen64, no va arribar a tenir títol, però segurament hauria estat un RPG de combats per torns amb l'ambientació d'institut que coneixem de la saga, atesa la implicació del guionista Masaki Wachi, que va escriure alguns Shining Force per una banda, i la imatge d'un parell d'enemics que podeu veure a la imatge de sota, extreta de l'esmentada web.

El 1990 es va començar a planificar un altre joc esportiu dels molts que tindria la saga, i l'esport escollit va ser el més popular del país, el beisbol. El títol provisional d'aquell joc era Nekketsu yakyû kozô ("Nanos del beisbol de sang calenta"), després es va revisar com a Nekketsu taiman jûban shôbu ("L'enfrontament de sang calenta dels números 10"), i quan el director va passar a ser Hiroyuki Sekimoto, el responsable, entre altres, del River City Ransom i el Double Dragon II de la NES, el projecte es va refer com a joc de Super Nintendo, amb el títol de Downtown River City Baseball Story - Play Ball, Kunio!-, que és el nom que des de 2025 té aquest joc fins llavors no localitzat en què en Kunio i els seus amics i rivals proven aquest meravellós esport.

El mateix any i per part del mateix director hi havia plans de fer un joc totalment diferent. Amb el nom de Nekketsu sensei bôken katsugeki - Mamiya no densetsu, s'hauria tractat d'un joc d'acció amb un protagonista totalment diferent: era el professor Shinji Chiba, tutor d'en Kunio i professor d'història, que s'embarca en una aventura per rescatar la professora d'art, desapareguda en un viatge. 

Malauradament, que no tirés endavant va significa que no arribéssim a veure mai el personatge, que només s'esmenta al joc de beisbol (el que sí que va sortir) i en una novel·la de 2014.  

Aquest és un cas especial, perquè no és que no veiés la llum. Posem-nos en situació: malgrat que els pocs jocs de la saga Kunio-kun que van arribar a Occident en el seu dia ho van fer amb diferents noms tant de jocs com de personatges, desmembrant una saga que ens arribava només parcialment i seguint costums de l'època, excepcionalment el títol Crash'n the Boys havia de tenir una nova entrega, el Crash'n the Boys: Ice Challenge, que havia de ser la localització del Go-go! Nekketsu Hockey Club Slip-and-Slide Madness, títol que puc dir en anglès perquè fa pocs anys que s'ha localitzat per primer cop, i del qual ja havia parlat en una entrada quan me'l vaig passar.

Però als anys 90 aquesta localització no es va arribar a produir. El problema és que al final del Crash'n the Boys: Street Challenge es feia un teaser d'aquest altre joc, i la cosa no es va arribar a materialitzar, però devia estar-hi força a punt perquè s'esmentés al final d'un altre joc i se'n fes fins i tot publicitat. De fet, hi havia disseny de portada i tot: 

Per tant, aquest sí que va sortir i no encaixaria en aquesta secció del blog, però ho acceptareu (?) perquè va passar tres dècades després i perquè es va fer, com amb tots els altres jocs de la saga, amb una localització respectuosa amb el material original, així que res de Crash ni dels nois.

Recordeu quan parlàvem del joc de beisbol, que al final va sortir però no per a la NES, sinó per a la Super Nintendo? (bé, Famicom i Super Famicom, hauríem de dir) Doncs a la fira CES de Las Vegas de 1992, en un llistat de futurs jocs de la Super Nintendo, es parlava del Crash'n the Boys Baseball. Per tant, estava previst que es localitzés per a la 16 bits de Nintendo occidental... però, novament, ens hauríem d'esperar al recopilatori Double Dragon & Kunio-kun Retro Brawler Bundle, de 2020.

El que no es va arribar a revelar -i, de fet, ho coneixem perquè un dissenyador gràfic de Technos en va parlar a Twitter el 2020, va ser el Nekketsu Kunio-kun zukan, un projecte de 1993 que més que un joc era una mena d'enciclopèdia visual en què podíem llegir informació de tots els personatges de la franquícia, a més d'un apartat de jukebox amb bandes sonores de tota la saga fins llavors.

Menys informació encara es té del Downtown Kyapikapi Monogatari, que hauria tingut com a protagonistes els personatges femenins de la Satomi Momozono, la Kazumi Hasebe i la Misako. Fins que no en va aparèixer una imatge conceptual a la galeria d'extres del recopilatori de jocs de NES de la saga per a la 3DS, el Kunio-kun Nekketsu Complete: Famicom hen, de 2016, no se sabia ni que havia estat una idea. 

I ara sí, tornem a la imatge del principi. No, no era aquesta, però hi ha una motiu: Explicava el recentment desaparegut Yoshihisa Kishimoto, el pare d'aquesta saga i de Double Dragon, que després de l'èxit rotund del Super Mario Kart van començar a pensar en un joc similar protagonitzat per en Kunio i companyia, al capdavall havien practicat i practicarien múltiples disciplines competitives. 

En aquella entrevista el va anomenar Nekketsu Kart, però la idea va evolucionar en una mena de joc de polo en què els personatges haurien cavalcat porcs en comptes de cavalls. Malauradament, mai va entrar en fase de producció, així que només en tenim imatges que va penjar el mestre Kishimoto a la seva web.

Encara més interessant em sembla -i per tant més mal em fa que no esdevingués una realitat- un altre projecte cancel·lat que es va revelar de la mateixa manera: el Nekketsu kôha Kunio-kun: Kowloon no tsume, que havia de ser una continuació del que ara es coneix com a River City Girls Zero, originalment Shin Nekketsu kôha: Kunio-tachi no banka, l'aclamat joc protagonitzat per en Kunio, en Riki, la Misako y la Kyôko -aquestes últimes protagonistes dels moderns River City Girls 1 i 2-, que hauria tingut lloc a la zona de Kowloon, al nord de Hong Kong.

El joc hauria suposat un crossover entre aquests personatges i els germans Lee de Double Dragon. Estava previst que sortís el 1996 per a la PlayStation, però no va veure la llum i es va quedar en un esborrany de l'argument i la jugabilitat. 

Tirem una mica enrere, perquè el 1994 va sorgir una altra idea amb els personatges de la saga, i era col·locar-los en una aventura de ciència-ficció per a la Super Famicom que s'hauria dit Kunio-kun no SF dayo! Zen'in shûgô!, al qual pertany la imatge conceptual que veiem aquí dalt i que sembla de manga de lluita.

A la wiki d'en Kunio figuren dos títols més que no tenen cap explicació, Kunio no bike racing: Nekketsu bari bari kouttotai i Downtown Nekketsu Monogatari 2. I, finalment, tenim això:

River City Nightmares havia de ser una continuació amb ambientació de terror per al River City Girls, amb monstres i espectres lliures per River City, però allò va quedar reduït a una petita part del River City Girls 2, la seqüela més continuista que va preferir WayForward.

Em sembla fascinant la quantitat d'idees que han donat forma a aquesta longeva i productiva saga, però encara més totes les que s'han anat descartant al llarg de les dècades. Però, si fos per mi, que no se'n descartin més i que totes les idees acabin fructificant. Si es pot rescatar algun projecte antic, ja seria increïble.
 

Descobriments: Gate of Doom

De vegades tens un videojoc en diverses plataformes perquè forma part d'alguns recopilatoris que repeteixen parcialment el seu contingut, però no tens pressa per jugar-hi.

I llavors hi ha una competició com aquesta que esmento sempre a la secció, la del canal de Telegram de l'Everpodcast SP, que "t'obliga" a jugar-hi, i descobreixes que t'agrada molt més que no t'imaginaves, i és el que m'ha passat amb aquest títol que tenia comprat digital a la Switch (a la línia Johnny Turbo's Arcade), està inclòs en una de les expansions de l'Egret II Mini i també apareix en un dels cartutxos de l'Evercade. 

Gate of Doom és el nom occidental del joc arcade que Data East va llançar al Japó el 1990 com a Dark Seal, i es tracta d'un joc complex d'etiquetar: potser és discutible, perquè hi ha qui l'anomena beat'em up i d'altres el consideren un hack and slash, però el cas és que té una perspectiva isomètrica i alguns elements propis dels RPG hi tenen un pes important.

De fet, l'ambientació és molt llaminera per als fans de Dracs i Masmorres i de tot l'àmbit de la fantasia heroica que aquell llegendari joc de rol va fer tan popular. Estem parlant de personatges i monstres de l'imaginari fantàstic occidental, i és que aquest títol ens proposa triar entre un cavaller, una fetillera, un bard i un ninja (suposo que era el toc japonès que se li volia donar, atès el seu origen nipó), que per encàrrec del rei d'Etrulia comencen una aventura per segellar la porta del títol i que parin d'aparèixer monstres al regne.

Cadascun dels personatges té una arma diferent, i també unes fortaleses i febleses, i és divertit provar quin ens va millor. Alguns tenen una arma que arriba més lluny, d'altres en fan servir una que obliga a arriscar-se per acostar-se als enemics però potser es mouen més de pressa o són més resistents al verí, i n'hi ha que fan ús de la màgia, com la fetillera.

Això no vol dir que els altres personatges només puguin lluitar com es feia a l'Edat Mitjana. A mesura que derrotem tota mena de monstres i enemics com ara esquelets, orcs, fantasmes o zombis, entre altres, se'ns va omplint una barra d'atac especial, i quan la tenim plena podem prémer el botó secundari per provocar un efecte que dependrà del que ens mostri el llibre que hi ha al capdamunt, i que va canviant automàticament cada pocs segons, mecànica que trobo molt interessant.

No tots aquests atacs especials són igual d'útils, per exemple n'hi ha un que ens converteix en una roca gegant que pot esclafar els enemics, sí, però que es salta molt lentament. Aquí hem de tenir una mica de visió estratègica, també amb el moment en què l'activem, ja que dura uns quants segons i prou. Ah, i no som pas invulnerables quan els fem servir. Simplement, la nostra capacitat destructiva puja molt.

Parlant de paràmetres, i aquí entra la qüestió dels elements d'RPG, no és que hi hagi experiència i pugem de nivell com en un RPG pròpiament dit, però entre els ítems que anem trobant en derrotar alguns enemics i obrir cofres hi ha objectes que milloren la nostra velocitat o la força, també antídots per al verí o armadures que ens fan augmentar la defensa. 

Una acció especial de les que hi ha ajuda molt en aquest sentit: ens transformem en un cofre i anem llançant a l'escenari tota mena d'ítems, que després hem d'agafar, i que ens faran més poderosos per afrontar l'aventura... mentre no perdem aquella vida.

Al final de cada pantalla ens espera un enemic molt més poderós i espectacular, com aquest drac que és l'enemic final de la primera. Aquí estem en una posició de clara inferioritat i hem d'intentar esquivar les seves envestides i anar drenant-li la vida a mesura que puguem, però solen tenir alguna capacitat injusta, com l'anul·lació dels atacs especials en el cas d'aquest drac o projectils molt difícils d'esquivar en el cas del mid-boss de la segona, que és el punt màxim on he arribat jo amb un sol crèdit.

No soc especialment fan de Dracs i Masmorres ni dels productes que s'hi han inspirat al llarg de les dècades, tampoc em generen rebuig, ho dic perquè us feu una idea dels meus gustos i, tenint-los en compte, he de dir que aquest videojoc m'ha semblat molt divertit i m'ha enganxat, encara que veig la seva creixent dificultat i les injustícies que es produeixen de vegades en aquests combats contra els enemics més grossos, a més de la dificultat de posicionar-se, de tant en tant, en un escenari en diagonal.

Però estic content d'haver provat aquest clàssic i en alguna màquina o altra hi aniré fent partides. També té una segona part, Dark Seal II al Japó i Wizard Fire, de 1992, que algun dia s'haurà de provar.