Reflexions: Les edicions col·leccionista

En el món del consum de videojocs en el tradicional format físic trobem col·leccionistes de tota mena, des del perfil que exposa els objectes en vitrines i sense obrir ni fer servir fins als que, com jo, senzillament tenim coses i podem dir que tenim una col·lecció, entenent que no està en absolut completa. 

Els d'aquest grup volem coses, però no totes, sinó les que ens agraden de debò o tenim pensat fer servir quan el temps ens ho permeti i les ganes ens hi convidin. 

Però no, avui vinc a parlar d'una altra cosa que hi té relació, i són les edicions (de) col·leccionista que, igual que existeixen en l'àmbit del cinema domèstic o fins i tot la literatura (incloent-hi el còmic), no podien faltar en una indústria com la del videojoc.

 

Ja us ho dic només començar: són molt llamineres i m'agraden. Poso com a primer exemple una de les millors que he vist i tinc, la del Teenage Mutant Ninja Turtles: Shredder's Revenge, que s'anomena Signature Edition, un segell que només veure'l sabíem que es tractaria d'una edició amb molts ítems i a un preu molt raonable, i en aquest cas vaig gaudir tant del joc com de l'unboxing en què vaig anar tocant el CD amb la banda sonora del joc, el pòster, el clauer d'en Trinxant i el de la pizza, els pins pixelats de les quatre tortugues, l'antifaç (em va tocar el vermell d'en Raphael), el sotagot metàl·lic que reprodueix una tapa de claveguera i, en menor mesura, el llibret d'instruccions -que, com molta gent, considero que és un objecte que no hauria d'haver desaparegut mai de les edicions estàndard dels videojocs- i una làmina amb la imatge de portada signada per l'equip que va fer el joc.

 

Una delícia d'edició, en resum. També en vam tenir una de similar, igualment Signature, de l'Streets of Rage 4, que realment valia molt la pena, i més quan es podia aconseguir fàcilment per sota dels 60 euros.

 

Hi va haver un temps en què les edicions col·leccionista, especials o deluxe dels videojocs -perquè són els responsables de màrqueting els que decideixen posar-los un nom o un altre, i hi ha casos en què s'ha estat massa generós amb aquesta etiqueta, però també d'altres en què hi ha hagut un excés de modèstia-, podien incloure una figura collonuda i continuar costant al voltant de 60 euros (si es buscava bé i/o es tenia una mica de paciència), però d'un temps ençà, quan hi ha una estatueta de resina implicada ja podem comptar que el preu de l'edició serà de tres xifres, i de vegades la primera d'elles no és un 1. 

 

És el que passa amb aquesta espectacular edició, que sortirà a finals d'any, de l'R-Type Dimensions III, que s'escapa de les meves possibilitats, de manera que la compraré en edició especial, que és un terme mitjà i inclou un CD amb la banda sonora i un llibre d'il·lustracions. De fet, aquests dos elements són els que fan que m'interessi una edició superior a l'estàndard. 

 

I després tenim també les edicions "ultracol·leccionista" com les que fa, de vegades, l'editora Strictly Limited Games, infame pels brutals retards de producció que presenta, fins al punt que jo ja vaig decidir deixar de pagar per no tenir els jocs en un any i mig o dos, i comprar-los coses, si m'interessaven i encara en tenien estoc, només quan ja haguessin sortit.

 

Doncs bé, fan algunes edicions realment espectaculars, i de tant en tant en fan liquidació i he estat temptat moltes vegades de comprar-ne alguna, com aquesta del Wonder Boy Anniversary Collection que porta coses força originals com unes monedes commemoratives, uns aguantallibres, un llibret de partitures de la banda sonora o fins i tot una caixa de música amb -suposo- el tema principal del primer joc. A més dels sospitosos habituals com postals, diorames, banda sonora...

 

En casos així m'he de recordar a mi mateix per què no vaig comprar ni l'edició estàndard del recopilatori (ja tenia pràcticament tots els seus jocs a la pròpia Switch per separat), o el fet que amb prou feines tinc espai a casa per col·locar-hi els videojocs en edició estàndard, encara menys figuretes i estands acrílics.  

 

Actualment, el que més s'assembla potser a les Signature Edition pel que fa a quantitat, qualitat dels continguts i preu total, per a mi serien les edicions especials de l'editora japonesa Superdeluxe Games, que ens ha proporcionat coses com les Anniversary Collection dels Contra i els Castlevania, entre molts altres jocs i sagues. A més, encara que siguin japoneses, els jocs es posen en l'idioma de la consola, per tant són multiidioma.

 

Però tota aquesta exposició és per reflexionar sobre per què comprem aquestes coses. No és l'exclusivitat, suposo, perquè en la majoria dels casos no són tirades tan curtes, i solen durar en estoc en una botiga o una altra. Sí que és, trobo, l'ànsia de tenir coses físiques, poder tenir elements extra en un temps en què els videojocs són tan cars i normalment porten tan poques coses, fins al punt que, de fet, en la majoria dels casos tenim la caixa exterior i el disc / cartutxet i prou, ni instruccions ni res. I això ara, que encara surten videojocs en físic, perquè ja sabem que aquesta tradició s'acabarà més d'hora que tard.

 

Necessitem, però, els continguts de les edicions col·leccionista? Jo, com he dit, els demano banda sonora en físic -quan ve en digital no em serveix de res, perquè per escoltar-la així ja la descarrego pirata- i un llibre d'il·lustracions, i la resta de coses sumen, però no determinen. Una caixa metàl·lica o un certificat d'autenticitat no em podrien importar menys, per exemple. Altres persones deuen exigir figura o clauers. I sé que molta gent que es compra aquestes edicions ni tan sols treu la figura de la caixa -de fet, molts ni desprecinten el que compren, ja ho he dit al principi-, jo per exemple no faig servir els clauers ni els pins per por que es perdin... Així que la resposta a la pregunta de si necessitem tot això és un clar i rotund "no". La mateixa resposta es podria donar a la pregunta "tots els jocs que tenen edició col·leccionista en mereixen?". 

 

Jo, per exemple, no necessito la Barbie exclusiva que vindrà amb l'edició deluxe del Barbie Rewind, en realitat tampoc els videojocs que hi ha al recopilatori en qüestió, però la preservació i l'accés fàcil a títols clàssics s'han sumat a aquest curiós extra i ni confirmo ni desmenteixo que la tinc reservada. 

 

En el propòsit, que prorrogo cada any, de comprar menys i jugar més hi ha un subapartat que és el de no comprar edicions col·leccionista llevat que es tracti de videojocs molt significatius per a mi, però és que són tan atractives que, si me les puc permetre, n'acabo comprant més de les que caldria. Total, per no fer servir res del que porten més enllà dels jocs! No tinc remei.

 

 

 

 

Anàlisi: Dragon Quest III HD-2D Remake

Ja fa uns anys que vaig jugar als tres primers Dragon Quest per primer cop, però va ser en versió Android i descarregada per mitjans alternatius. Ja vaig parlar, doncs, del joc que us torno a portar avui, però aquesta vegada hi he jugat en la versió remake amb els gràfics que Square Enix ha batejat com a "HD-2D", com si no hi hagués un fotimer de videojocs en 2D que es veuen bé en alta definició, però que caracteritza aquestes recuperacions de clàssics de la companyia.

Soc partidari de jugar a les sagues per ordre de sortida, no cronològic, però com que amb les esmentades versions per a mòbil de l'anomenada "trilogia d'Erdrick" ja havia jugat a aquests jocs com dic, per a les noves versions he triat l'altra manera, la de l'ordre cronològic, que és també com s'han llançat aquests remakes, així que un dia us parlaré del Dragon Quest I-II, quan hi jugui, però ara m'he acabat, i amb molt d'esforç, aquest nou Dragon Quest III i és del qual us parlaré. 

Dragon Quest III HD-2D Remake és el títol d'aquesta versió del clàssic d'Enix, ara Square Enix, però desenvolupat per Chunsoft, que va sortir per a Xbox Series, PlayStation 5, PC i Switch, que és la versió a la que he jugat -si bé amb una actualització de millora per a la Switch 2- al novembre de 2024.

Fa 7 anys ja vaig parlar del joc en si, que com he dit vaig jugar en versió Android, vaig explicar que narra la història d'un jove aventurer que vol alliberar el món -que recrea el nostre amb homenatges a països reals- de l'amenaça d'un ésser diabòlic mentre segueix la pista del seu també heroic pare, i vaig comentar les coses bones i dolentes que aportava. Ara les repassaré breument, i comentaré el que he trobat més destacat de les novetats d'aquesta nova versió, tot i que ja us avanço que no conec, ni de bon tros, el joc de memòria com per detectar cadascun dels detalls jugables, argumentals i de paràmetres que ments més avançades i malaltes que jo han comparat.  

Evidentment, el primer que crida l'atenció, el punt fort i l'atractiu per fer-nos tornar a aquest títol (recordem que les versions Android de l'anomenada Trilogia d'Erdrick també es van publicar fa uns anys per a la Switch), és l'apartat artístic del remake, i s'ha de dir que aquesta recreació d'un joc bidimensional en uns escenaris i mapes tridimensionals mantenint el pixel art en els personatges dona un resultat exquisit.

També tenim una banda sonora orquestral i, per primer cop en les múltiples versions que hi ha hagut d'aquesta tercera entrega, doblatge en algunes escenes, que jo vaig preferir en japonès, però que també està disponible en anglès. A banda d'això, el text s'ha traduït per primer cop a alguns idiomes, entre els quals el castellà, per a qui no sàpiga anglès. Malauradament, tot i que no és cap sorpresa, no està en català.

He dit que no repassaria les diferències més detallades respecte a entregues anteriors, però n'hi ha algunes que sí que he estat capaç de veure. Tot i que la història és fidel a l'original, i hi trobem frases i gags mítics de la saga, hi ha millores de qualitat de vida, com se sol dir, relacionades amb la facilitat per desar partida (punts d'autodesat freqüents), la possibilitat de reprendre la partida des de l'últim autodesat quan morim en comptes de reaparèixer en una església amb la meitat dels diners -cosa que també es pot fer, si volem-, un botó per córrer pel mapa i avançar més de pressa, velocitat ajustable als combats, que es fan eterns si no triem "ultraràpid", o la possibilitat de teletransportar-se des de qualsevol lloc, sense topar amb el sostre si ho fem en interiors, cosa que ens expliquen en un moment determinat de trencament de la quarta paret que ens arrencarà un somriure.

Parlant d'explicacions, una altra millora notable és la funció de recordar converses amb els NPC, tot i que l'espai per fer-ho és limitat i anar buscant quines podem esborrar -perquè tampoc podem seleccionar quines sí que volem desar, sinó que es desa tot el que hi càpiga des de l'última vegada- es fa pesat. El remake també ens ofereix marcar al mapa el lloc següent on hem d'anar, tot i que jo vaig decidir no fer-ho, sabent que ho pagaria amb algunes hores més d'exploració perquè, com sempre amb els RPG -o almenys els que he tocat jo-, hi ha moments que no saps on has d'anar (o com hi has d'arribar) per molta atenció que paris a la informació rebuda.

Última cosa dolenta, i ja me'n vaig queixar a la ressenya que vaig fer del joc el 2019, és el grinding monumental que s'ha de fer si es vol afrontar l'enemic post-joc amb unes garanties mínimes. Ja m'havia passat llavors, però ara l'illa en què m'he passat hores fent voltes per lluitar contra els llims metàl·lics de bombolles, que donen tantíssima experiència com problemes per la seva mania de fugir dels combats, té als meus malsons aquest aspecte renovat.

Parlant del post-joc, aquest cop hi han afegit més desafiaments, però si ja vaig estar a punt de tornar-me boig intentant guanyar el drac Xenlon per demanar-li un desig (sí, recordem que hi havia el desaparegut Akira Toriyama a càrrec dels dissenys), no vull ni pensar en el temps que hauria de dedicar a pujar encara més nivell per fer aquests reptes extra, que gràcies a les consultes a internet que m'he vist obligat a fer he sabut que era, de fet, nivell màxim. Passo. Igual que he passat d'anar a buscar minimedalles que em falten i que no he trobat jo sol, col·leccionar els objectes que no he trobat o enfrontar-me als monstres que no he vist mai. Història principal superada, l'únic desig amb incidència argumental demanat i concedit, joc acabat. 

Pel que fa a la resta, les coses bones, aquesta nova versió m'ha permès tornar a gaudir del primer Dragon Quest que va tenir una trama elaborada i d'una durada respectable, el primer en què es va poder tenir una party de quatre personatges (encara sense història a banda del protagonista, cosa que aquest cop he aprofitat per batejar els personatges de manera que érem la meva família, nens inclosos), el primer amb sistema de vocacions...

Podríem dir que era el Dragon Quest on es van posar les bases del que seria la saga a partir de llavors, i m'ha agradat molt tornar-hi i gaudir de l'espectacle audiovisual que ha suposat aquesta reconstrucció amb l'estil de moda a can Square Enix. Hi he dedicat desenes d'hores, però, i tot i que tenia intenció de fer el Dragon Quest I-II HD-2D Remake a continuació i són prou curts com perquè els hagin posat junts, ara em ve de gust descansar una mica d'RPG. Però quan torni a viure l'aventura que cronològicament va després d'aquesta de què he parlat avui, no dubteu que us en parlaré.