Curiositats de la història dels videojocs: El primer "perfect"

Estareu d'acord amb mi que és d'allò més satisfactori quan, amb una sola passada del paper de vàter... [Es mira els apunts] Vull dir, sabeu que quan en un videojoc de lluita guanyem un round sense rebre cap cop -o en cas de protegir-nos bé, sense que un possible cop ens robi ni una mica de la barra d'energia- la fita es coneix com a "perfect", i fins i tot tenim una veu sintetitzada associada a aquesta situació.

Però he volgut investigar una mica sobre l'origen del concepte i he trobat que era interessant recuperar aquesta cada cop més esporàdica secció del blog per compartir les troballes amb vosaltres. 

Aquest clip de so del final del combat és l'icònic "you win! perfect!" que associem, tant jugadors com no tan jugadors, al revolucionari Street Fighter II, de 1991. Un videojoc de lluita llegendari i cabdal a la història d'aquest mitjà d'entreteniment que, entre moltes altres coses, tenia veus sintetitzades, una d'elles aquesta, que correspon a un tal Eric Suzuki, de sobrenom Gol-san, veu també d'altres frases com "round one... fight!", també icònica. 

Altres veus del joc les va haver de gravar una altra persona de la plantilla de Capcom dels Estats Units, acreditada com a "Scott", perquè el senyor Suzuki se'n va haver de tornar al Japó abans d'acabar la gravació. 

Després veuríem i sentiríem el "perfect" en molts altres videojocs de lluita, tant de la saga Street Fighter com en d'altres, incloent-hi les de la competència directa de The King of Fighters, però també trobem variants com la proposada per un altre competidor molt carismàtic, Mortal Kombat, que va apostar per "flawless victory". En qualsevol cas, el joc de Capcom va ser pioner en això de tenir un "narrador" a l'inici i el final d'un combat. 

No obstant això, per molt icònic i influent que fos, en realitat l'origen d'això del "perfect" ve de més enrere. El primer joc del lluita que el va tenir va ser precisament el que es considera la llavor del que després seria Street Fighter, que no és altre que el Yie Ar Kung-Fu de Konami, de 1985, que en versió recreativa també tenia, en cas de guanyar sense rebre ni un cop, una veu sintetitzada que deia "perfect", amb menys entusiasme, això sí, mentre el protagonista, l'Oolong, donava les gràcies en xinès amb un "xie xie". 

Això seria l'origen dins dels jocs de lluita, però el concepte de pantalla o partida perfecta el trobem encara més enrere, fins i tot en màquines de pinball i videojocs arcade més primigenis: 

El Galaga (Namco, 1981) és, probablement, el primer videojoc que mostra la paraula, en aquest cas si superem les pantalles de bonificació derrotant totes les naus que se'ns acosten. La companyia tornaria a fer servir aquest premi per a les pantalles de bonus o per aconseguir algun secret d'una pantalla en jocs posteriors com el Mappy (1983), amb les paraules "perfect game".

Evidentment, molts videojocs permeten fer una partida o una pantalla perfecta, però no tants ens ho reconeixen de manera explícita (el primer Street Fighter, per exemple, no ho fa), i és agradable quan ho fan. No tant quan, en un joc de lluita, ens derroten sense que puguem tocar el rival, que també sentirem la paraula tot i que per a humiliació nostra. Però està bé saber d'on ve tot plegat, oi?

En coneixeu altres exemples? Algun d'anterior al Galaga? Feu-m'ho saber! 

 

 

Malalts dels videojocs: Tatuatges de la Game Boy Advance

En aquesta secció hem vist entrades dedicades a tatuatges relacionats amb els videojocs de tota mena de temes, però específicament de consoles diria que molt poques vegades, al llarg dels anys.

Avui us posaré uns exemples de tatuatges d'una consola molt estimada que no tenia cap dubte que apareixeria tatuada a la pell de prou gent com per poder confeccionar una entrada del blog, i tenia raó.

La Game Boy Advance, que va sortir el 2001, fa 25 anys, va anar més enllà de ser una Game Boy en color, això ja ho va fer la Game Boy Color, i va presentar una potent portàtil en color que era com tenir una Super Nintendo portàtil, fins i tot més.

El seu èxit va ser aclaparador i encara ara és molt estimada i s'hi continuen desenvolupant jocs dels anomenats "after market". S'arriba a l'extrem -i això em fa una ràbia particular, ja em coneixeu- que moltes persones l'anomenen "la Game Boy", com si les dues predecessores no haguessin existit mai. Per tant, no sorprèn gens que hi hagi gent que la porti a la pell, perquè és una de les més grans portàtils de la història dels videojocs. N'hem vist un de senzillet, però bonic, i ara continuem amb més exemples:

Aquest no sé si vol representar que el tatuatge va ser dolorós o que la persona valora la consola més que la seva sang, parafrasejant els Lax'n'Busto.

Però li falta una mica de color, potser mullar-se una mica pel que fa al seu model preferit.

Aquí en tenim un de lila, que era el color inicial amb què es va llançar la consola, una decisió per a mi sorprenent perquè els sistemes de videojocs se solen comercialitzar inicialment de colors més estàndard i fins i tot elegants, com el negre, el gris o el blanc, i després, si de cas, ja venen les variants de colors.

Tanmateix, Nintendo va prendre aquesta decisió potser tranquil·la després de l'èxit de les Game Boy i Game Boy Color de diversos colors, i sigui com sigui cal reconèixer que la majoria de la gent ens imaginem la GBA així.

Aquí la tornem a tenir en una curiosa representació que potser m'aventuro massa en interpretar, veient la carcassa esquerdada i la imatge d'una estrella d'invencibilitat d'en Mario -saga que, per cert, no va tenir una entrega pròpia en aquesta màquina, sinó versions dels grans títols de la franquícia fins llavors-, com una manera de recalcar la seva resistència, la seva capacitat de continuar funcionant per molta tralla que se li donés.

Val a dir que, a mi, que no la vaig tenir a la seva època però sí ara, el que és la forma m'agrada més que la del model que veurem a continuació en un altre tatuatge:

La Game Boy Advance SP arribava el 2003 per oferir un model més pràctic en tenir bateria recarregable en comptes de funcionar amb piles, una pantalla amb possibilitat d'il·luminar-se lleugerament i aquest format quadrat plegable sobre si mateix que ja dic que a mi m'agrada menys, però que sé que moltíssima gent prefereix, i em sembla d'allò més respectable i, veient-lo en tatuatges, és evident que va triomfar també.

Ara bé, es podia millorar encara més i el 2005 va arribar el model retroil·luminat de la Game Boy Advance SP als Estats Units, amb la Nintendo DS ja al mercat -també sortia la Game Boy Micro, que és una GBA però literalment de butxaca, i que no he trobat tatuada-, i a Europa sortia el 2006 en tres variants, potser la més famosa de les quals l'anomenada tribal.

La veiem representada en aquest tatuatge on, per algun raó, tenen presència els Boo d'en Mario, segurament per l'èxit de les versions per a Game Boy Advance dels clàssics de NES i Super Nintendo.

Però què seria una consola sense jocs propis? Res. I la GBA va donar l'oportunitat de jugar a videojocs de la immensament popular saga Pokémon amb uns gràfics ben bonics i en color, i l'èxit d'aquest matrimoni es pot veure reflectit als tatuatges.

Aquest Blastoise que sembla que sobresurti i que tingui vida pròpia, per exemple, és espectacular. 

Però aquesta no va ser l'única saga ben representada al catàleg de la consola. Ni l'única d'una second-party.

Alguns videojocs de la saga d'en Kirby també van aprofitar el múscul de la portàtil pel que fa a sprites i aquí tenim una persona que segur que s'ho va passar d'allò més bé amb aquests títols que encara apareixen a les llistes de recomanats del sistema.

El que m'agafa totalment descol·locat a l'hora d'escriure i lligar-ho bé és el següent tatuatge, però volia que constés com a curiositat igualment:

Una Game Boy Advance que podríem considerar d'inspiració psicodèlica, que potser vol representar el píxel com a unitat gràfica mínima dels videojocs que corren pels seus circuits i el caràcter acolorit de la consola... Ves a saber.

A vosaltres quin model de la consola us agrada més? I, sigui com sigui, quin tatuatge us ha cridat més l'atenció?