Logos: Capcom

Avui parlarem de logo d'una de les companyies més longeves i emblemàtiques de la història dels videojocs, encara en actiu i sense perdre rellevància atesa la força de les seves franquícies.

Té un dels logotips més recognoscibles del sector, i només veure'l en podem reproduir mentalment la musiqueta de les versions domèstiques sobretot de Super Nintendo -però també algunes de NES, Game Boy, Game Boy Advance i Mega Drive- i que ens fan imaginar quina és la pantalla de títol que veurem a continuació.

Capcom és un nom que neix de la contracció del nom de Japan Capsule Computers, una empresa subsidiària d'I.R.M. Corporation, al seu torn fundada el 1979 per Kenzô Tsujimoto quan encara treballava a la també mítica Irem. 

El 1981 va canviar el nom de totes dues empreses, dedicades a la fabricació i distribució de màquines electròniques de jocs, que anomenava, amb l'afany de protegir simbòlicament els seus productes, "Capsule Computers", pel de Sanbi Co. Ltd., i el 1983 va crear una divisió de vendes que va batejar amb un nom inspirat per aquests "ordinadors encapsulats", i va quedar com a Capcom Co. Ltd. 

El logo amb què hem començat l'entrada va ser, doncs, el primer del futur gegant dels videojocs. No sempre portaria rectangle, i les lletres negres sobre fons blanc tampoc eren sempre l'estàndard, però la font, almenys, sí que seria fixa, i és la ITC Korinna Extra Bold.

La primera màquina que es va llançar amb el nom de Capcom va ser Little League, el mateix 1983, però no cal que la busqueu als múltiples recopilatoris de clàssics de la companyia, perquè va ser una escurabutxaques amb tema de beisbol.

Sí que hi trobareu, en molts d'ells, el que va ser el primer videojoc de la companyia, el shoot'em up Vulgus, de 1984. 

Al flyer d'aquesta recreativa, a la dreta, sota el nom del joc, podem apreciar el primer logo de Capcom, que es va poder veure per primera vegada, almenys en un videojoc -perquè de la màquina Little League no he trobat imatges prou grans per determinar si el moble el duia-, en aquest títol.

A partir d'aquí tenim una gloriosa dècada dels 80 amb un munt de videojocs de gran èxit internacional i conversions domèstiques. No és el lloc per repassar-los, però esmentarem el 1942, el Commando, el Ghosts 'n Goblins o la seva seqüela Ghouls 'n Ghosts.

Però compte: després del primer logo, de 1983, una de les variants que anomenava es va convertir en cooficial, i va ser aquesta, amb lletra blanca sobre rectangle vermell, que va sorgir el 1985 i va coexistir amb l'altra fins al 1994. Ja veurem que no és el primer cas en què diferents logos d'aquesta companyia se solapen i coexisteixen un temps. He de dir, però, que jo el veig per primer cop al port per a NES del Legendary Wings, de 1986.

Si ens hi fixem, hi ha un detall tipogràfic que crida l'atenció, i és que la base de la lletra C toca més a "terra" que no pas la del logo original, però es manté la font.

El 1989 passaven dues coses a la companyia: en primer lloc, es van fusionar Capcom i Sanbi, la filla es va menjar el matrimoni dels pares, i en segon lloc es va crear aquest logo, que en realitat manté la tipografia, però apropa les lletres, grogues com una de les variants que deia més amunt, i els dona una vora blava que també tapa els forats. 

Aquest és el logo que més associem a l'empresa, i és normal, perquè ha quedat com el definitiu, o si més no encara dura. Val a dir, però, que en un joc tan emblemàtic com l'Street Fighter II, de 1991, al moble original, encara veiem el logo de lletres blanques sobre rectangle vermell.

En canvi, un altre emblemàtic i cosí germà de la saga Street Fighter, el Final Fight, de 1989, presentava en el seu flyer japonès el nou logo. No he estat capaç de trobar-ne cap ús anterior a aquest, el 1989, ni en consola ni en recreativa.

Com ja he dit, es produïa solapament. Una cosa és l'any de creació d'una de les variants del logo i una altra, quan es van començar a fer servir en exclusiva en els productes que veia el públic.

Capcom és una companyia llegendària, ho sap, i també sap que el seu logo evoca en milions de jugadors grans experiències passades i futures, i és per això que el 2019 se li va acudir llançar aquest stick arcade doble amb gairebé una vintena de les seves llicències més estimades i la forma del seu logotip. 

Deixant de banda les possibilitats molt més econòmiques de jugar a aquests jocs proporcionades per la mateixa companyia -amb l'excepció de l'Alien vs. Predator, que només ha rellançat aquí- i el problema logístic que suposa un trasto així, val a dir que, tot i que potser no és la cosa amb més bona estètica que hem vist mai, té la seva gràcia. I potser indica que Capcom no té intenció de tornar a canviar el seu logo.
 

Fonts: Logopedia, Wikipedia, Time Extension, The Arcade Flyer Archive

Noms: Ayano Koshiro

Avui, a la secció de noms rellevants de la història dels videojocs, porto el d'una persona que és germana d'una altra també molt coneguda, però com que és ella la protagonista ens hi centrarem sense incidir gaire en la qüestió. 

Parlarem d'una dissenyadora i artista que va deixar la seva empremta en títols de gran qualitat i molt estimats dels 8 i els 16 bits, i de la qual repassarem una mica la carrera en aquesta humil entrada.

Ayano Koshiro va néixer a Hino (Tòquio, Japó) el 17 d'abril de 1970, i enamorada dels videojocs i disposada a dissenyar-ne personatges pixelats, el 1987, quan encara anava a l'institut, va començar a col·laborar -d'amagat perquè en aquell país està prohibit treballar mentre encara ets en aquesta etapa educativa- amb la companyia Nihon Falcom dissenyant personatges per a jocs com el Sorcerian i els dos primers Ys, poca broma. Hi va fer monstres, il·lustracions per a manuals i fins i tot se li atribueix el disseny de l'enemic final del primer Ys. 

Va entrar a l'empresa mig per casualitat, perquè va convèncer els seus responsables amb la seva tècnica autodidacta en alguna de les visites que hi va fer per acompanyar el seu germà gran, en Yûzô, que hi treballava com a compositor. Potser us sona, ja que és un dels compositors més importants i populars de la història dels videojocs. 

No s'hi van estar gaire temps, en aquella companyia, perquè el 1988 tant ella com el seu germà van començar a treballar com a autònoms, amb l'ActRaiser de Quintet, per a la Super Nintendo, com a feina més destacada en què van treballar junts, cadascú en la seva especialitat. 

Però el 1990 va néixer Ancient, una nova desenvolupadora de videojocs fundada per la mare de tots dos, Tomo Koshiro, i el mateix Yûzô. I allà va començar la llegenda. Perquè el naixement d'Ancient es va produir quan Sega, per a la qual en Yûzô havia treballat fent la música del The Revenge of Shinobi, li va encarregar la versió per a Game Gear del Sonic the Hedgehog, però li va dir que Sega no treballava amb freelances. La nostra protagonista d'avui, l'Ayano, va ser la directora de la primera aventura de la mascota de Sega per a la portàtil. 

El 1992 sortia per a la Mega Drive el sovint considerat el millor beat'em up llançat mai en consola, l'Streets of Rage 2. La primera part, de 1991, l'havia fet la pròpia Sega, però per a la seqüela se li va fer l'encàrrec a Ancient. En aquest cas, Ayano Koshiro va actuar com a dissenyadora gràfica principal, a més d'idear-ne els atacs especials i ser-ne la planificadora. De fet, li devem a ella els personatges d'en Max i en Sammy... així com també la desaparició de l'Adam, com comenta en aquesta entrevista. També hi explica que ella era la intermediària quan calia consultar-li coses a Sega. Era, doncs, la ment pensant al darrere d'aquest tros de clàssic.

Encara que el joc va ser un èxit increïble i està considerat el millor de la saga -i del gènere en consola, hi insisteixo-, Sega va decidir que la tercera part la faria de manera interna, i hi ha un ampli consens en què no es va arribar als nivells de qualitat de la segona part. Coses que passen. 

L'èxit i la càrrega brutal de feina dins d'Ancient no li van impedir acceptar encàrrecs externs com ara dissenyar els monstres del Lunar: The Silver Star (Mega-CD, 1992) o ser la directora artística i guionista de l'ActRaiser 2 (SNES, 1993), però la següent gran obra a la qual es va dedicar dins de la companyia va ser el The Story of Thor, de la Mega Drive, que es va llançar el 1994 i que té dissenys seus. Ella el considera el joc més important que ha fet, perquè si més no, no era una seqüela com l'Streets of Rage 2.

Koshiro també va formar part de l'equip que va fer possible el Terranigma (SNES, 1995), tot i que el va desenvolupar Quintet, no Ancient, però el 1996 va ser la directora artística del The Story of Thor 2, per a la Saturn.

Aquell mateix any consta com a directora artística del Vatlva, un títol de cotxes de combat per a la 32 bits de Sega jo, personalment, no coneixia ni de nom. A la saga Lunar va continuar dissenyant monstres per a les entregues de la Game Gear (1996) i la Saturn (1997), i posteriorment la podem veure com a directora artística del Card Captor Sakura de la PlayStation (1999), el Car Battler Joe (Game Boy Advance, 2001) i l'Amazing Island (GameCube, 2004), entre altres feinetes.

No he trobat informació respecte al que està fent actualment, però com a mínim ens ha deixat un llegat d'allò més important i rellevant. 

El que queda clar, llegint-ne la història, és que des de ben jove estava totalment determinada a ser el que va acabar sent, dissenyadora de videojocs, un sector que sempre li havia cridat l'atenció -a diferència de molts altres casos en què hem vist que autèntiques llegendes s'hi van ficar com qui agafa qualsevol altra feina-, i reconeix la influència d'una altra de les seves passions, el manga i l'anime. Curiosament, està casada amb en Hitoshi Ariga, dissenyador amb qui va coincidir en algun dels seus treballs i que també és mangaka, amb l'obra Mega Man Megamix com a títol més destacat, atès que s'ha publicat en català. Els fills que tenen en comú, diuen, no tenen gaire interès pels videojocs en què va treballar la seva mare. Coses que passen.

Fonts: Time Extension, Shmuplations, Moby Games, Wikipedia