Anàlisi: Flora & Fang

Torno a dur-vos, després d'un temps, una anàlisi d'actualitat retro, encara que sembli un concepte contradictori. No ho és. Perquè Flynn's Arcade publica un nou videojoc que ens porta als anys 80 amb les seves mecàniques i la seva jugabilitat, i l'he volgut provar i aquí us en parlo.

Flora & Fang: Guardians of the Vampire Garden és un joc fet pel desenvolupador Magnus Fredriksson i distribuït, com deia, per Flynn's Arcade, que arriba a Steam i Switch -la versió que he provat jo- amb una nova proposta de plataformes d'eliminació, netejapantalles o com ho vulgueu anomenar, que no amaga les fonts de les quals beu, sense perdre per això la seva personalitat i un sistema de joc propi.

Hi controlem els fills del Comte Dràcula, en Fang i la Flora (aquesta només si hi juguen dues persones), que tenen l'encàrrec de protegir les carbasses de la família mentre el pare és fora, una premissa divertidament absurda i explicada en una introducció en vers per una veu en off.   

Amb un pixel art detallat que evoca el del passat, però que juntament amb els efectes visuals és evident que està fet amb tecnologia moderna i que de cap manera podríem confondre amb un videojoc autèntic dels anys 80, estem davant, doncs, del que seria un joc retro en el sentit més estricte de la paraula: és un títol fet ara, que no se n'amaga, però que imita l'estil d'antany. 

Tampoc s'amaga de les seves referències, la més òbvia de les quals el Donkey Kong 3, en què l'Stanley the Bugman substituïa en Mario en la seva lluita contra en Donkey Kong i ho feia tot ruixant-lo amb insecticida perquè se n'anés cap a la part superior de la pantalla, mentre evitava que uns insectes se li enduguessin les hortalisses de la part inferior.

Al Flora & Fang tenim una variació d'això, i és que els seus protagonistes han de protegir les carbasses del seu pare (que poden ser 3, 4 o 5 segons la pantalla) i foragitar els diversos insectes que intenten endur-se-les o destruir-les tot ruixant-los amb l'insecticida i tocant-los per fer-los esclatar, però no hi ha un enemic que hagin de derrotar per considerar acabada la pantalla. 

Es tracta d'aguantar en el que seria un tower defense fins que es compleixin els requisits de temps programats per a cada pantalla, perquè no sembla que hi hagi una durada estàndard. Van arribant enemics fins que paren de fer-ho, i llavors sona l'esperada musiqueta que diu que estem salvats. Segons si hem protegit totes les carbasses de la pantalla o no -requisit que al Donkey Kong 3 només afectava a la puntuació numèrica-, tindrem una estrella i el vistiplau per continuar avançant pel mapa o haurem de repetir. 

També podem aconseguir el passi si completem la paraula "bonus" amb els globus que van apareixent, i que ens permet jugar a una pantalla de bonificació i continuar endavant sense haver superat de la manera estàndard aquella pantalla. 

En aquest sentit tenim una altra referència evident, la del Bubble Bobble, on també podíem completar la paraula Extend, que ens donava una vida extra i ens permetia anar a la següent pantalla. També hi pensem quan ja no queden enemics però tenim uns segons per anar a recollir les monedes -deixades pels enemics derrotats- que quedin per l'escenari.  

Al final de cadascun dels sis mons que té el joc, tots plegats amb una coherència temàtica dins del tema general dels tòpics del terror, trobem un enemic final, que val a dir que sovint és més interessant, divertit i assequible que algunes de les pantalles que hem de superar, però en parlem una mica més avall, d'això. 

Perquè les pantalles són força difícils. A les primeres del primer món és fàcil caure en l'arrogància de pensar que ens passarem el joc amb l'estrella i la puntuació S a cada pantalla. Si no l'aconseguim, repetim perquè no ens quedi una taca a l'expedient. En el meu cas, cap a les últimes fases del primer món ja vaig notar una pujada important de la dificultat, i el meu objectiu va passar a ser tenir l'estrella, sense donar importància a si treia una A, una D o una F, que al capdavall tampoc queda massa clar quins són els criteris.

La dificultat del joc rau no només en el seu caràcter arcade, sinó també en l'abundància d'enemics amb diversos patrons d'actuació, segons la seva naturalesa, que volen les nostres carbasses. Ho faran de maneres diferents, com ara un vol poc predictible si són mosques o la baixada tranquil·la però determinada de les aranyes pel seu fil. A mesura que avancem en el joc, en coneixerem de nous i ens haurem d'avesar al desafiament que suposen.

El problema és que també n'hi ha que no volen les carbasses, sinó posar-nos les coses difícils llançant-nos projectils, i arriba un moment que hem d'estar pendents de tantes coses -i de vegades afecta a la visibilitat- que el joc esdevé un combat de resistència. Acabar una pantalla amb totes les carbasses salvades però amb un sol cor de vida, dels tres amb què comencem, ja és tot un èxit, però podem dir adeu a la bona nota. 

Per ajudar-nos hi ha uns fantasmes que poden portar armes especials que ens donen un gran però breu avantatge, i unes millores que podem comprar a les botigues que hi ha a cadascun dels mons, però he de dir algunes no m'han semblat gaire útils, per la mena de protecció que ofereixen. 

La sensació general és que es tracta d'un joc molt difícil, amb una corba de dificultat potser mal ajustada, així com hi ha pantalles que se'ns fan llargues i monòtones. Potser no calia que cada mon tingués tantes fases, si no havien de ser excessivament variades.  

Dit això, en general és un joc molt divertit i segur que entusiasma els jugadors més hàbils i amants dels reptes, i a les pantalles hi ha idees molt bones i obstacles molt ben pensats, no vull transmetre la idea contrària. De fet, hi ha un món dedicat a videojocs clàssics com el que podem reconèixer a la imatge de sobre d'aquest paràgraf que es juga amb un somriure a la cara malgrat que la dificultat no fa cap concessió. 

Però si us voleu acabar el joc amb la màxima nota a tot arreu, i encara més sense veure la pantalla de game over ni una vegada, ja podeu practicar moltíssimes hores i tenir talent natural. Per a la resta de mortals, Flora & Fang és un videojoc per trobar l'estratègia que ens vagi millor per sobreviure a cada pantalla amb totes les esgarrinxades que calgui, amb aquell component de "un intent més" que caracteritza els arcades més addictius i, pel camí, gaudir del disseny dels escenaris i de les mecàniques requerides per solucionar cada problema, a més de la música chiptune que acompanya l'acció, és clar.

Aquesta anàlisi ha estat possible gràcies al codi de descàrrega proporcionat per Flynn's Arcade
 

 

Exclusius de recreativa: Silent Dragon

Com a aficionat, en el sentit més humil de la paraula -és a dir, el contrari d'expert-, al gènere dels beat'em ups, m'encanta descobrir-ne de nous, tant pel que fa a provar-los per primera vegada com també a descobrir la seva simple existència.

A hores d'ara, tot i que no he jugat ni de bon tros a tots els que conec, diria que tinc una idea força general dels que ens ha donat la indústria al llarg de les dècades, si més no pel nom, però encara, de tant en tant, n'apareix algun que no tenia registrat. És el cas del que us porto avui, que quan escric això no l'he provat, però em permet fer una nova entrada d'aquesta secció de videojocs que van passar per les recreatives però no van tenir versió domèstica. 

Es tracta del Silent Dragon, i la seva distribuïdora és la llegendària Taito, però no ens deixem enganyar pel renom de la companyia el logo de la qual veiem a la imatge, perquè no en va ser pas la desenvolupadora.

Aquesta tasca va recaure en East Technology, una desenvolupadora que, segons Moby Games, té pocs jocs al seu currículum, però per una qüestió de parentiu en podem destacar el Double Dragon III per a consoles, no pas la recreativa, que almenys actualment es veu amb pitjors ulls que les versions domèstiques.

Com podem veure, és un beat'em up, i pels estàndards de l'època, el 1992, no podem dir que estigui malament pel que fa a la mida i el detall dels sprites, però la competència era ferotge i hi havia exemples més polits del gènere.

Diu el seu argument que, en un futur proper, concretament als anys 90, tot i que el joc, com dèiem, és de 1992, hi ha un científic malvat que experimenta amb animals mutants i que vol prendre el control de la ciutat. Per algun motiu, agafa força segrestant una noia. Nosaltres hem de sortir a repartir mastegots tot triant un dels quatre personatges disponibles per fer-ho: el lluitador Joe, que és el xicot de la noia segrestada, el mestre de kungfu Lee, el musculós Sonny, cunyat d'en Joe en ser germà de la noia, i el ninja Kato. 

Anirem lluitant contra enemics amb estètica post-apocalíptica rotllo Mad Max o El puny de l'estel del Nord pels carrers d'una ciutat, un camió en marxa, una jungla, un volcà i un laboratori ben protegit, com podem veure llocs ben habituals en aquesta mena de videojocs. 

Ja dic que jo no hi he jugat, i per això aviso que potser m'estic equivocant en dir això, però trobo injust que algunes persones acusin el Silent Dragon de ser una mena de còpia de Double Dragon, i és que ja se sap que els beat'em ups solien agafar elements d'alguns dels èxits més grans del gènere. També l'he vist qualificat com "el fill que tindrien Final Fight i Double Dragon", que potser és més acurat.

Són jocs que solen tirar de tòpics i que poden copiar més o menys descaradament dissenys i mecàniques d'altres títols, però fins a cert punt és normal. També us aviso que us parlo des de l'afició al gènere i una certa debilitat per aquells jocs que no són els més reconeguts. Que després m'agradi o no com s'hi juga ja és una altra qüestió.

El cas és que el Silent Dragon, per les impressions que recullo d'algunes ressenyes que n'he llegit, no és en absolut un mal joc, i surt vencedor de la comparació amb l'esmentat (i odiat) Double Dragon III. Simplement, en diuen que no és un joc memorable, i és que, com he apuntat més amunt, la competència era ferotge, i aquest no és dels que han passat a la història. Taito, de fet, té altres beat'em ups, però destaquen perquè tenen molt de caràcter i són originals, com el Growl, el Ninja Kids i el Pu-li-ru-la.

Tot i així, em sembla estrany que no se l'esmenti ni quan es fan llistes de 25-30 títols del gènere, i que Taito, aficionada als recopilatoris en diferents formes (incloent-hi la meva estimada Egret II Mini), no l'hagi recuperat mai. Si algun dia ens arriba emulat oficialment, però -i espero que passi o bé en una nova expansió de l'esmentada minirecreativa de Taito o bé a la família Evercade-, continuarà sent mereixedor de ser en aquesta secció perquè, al capdavall, no va ser mai adaptat a cap consola ni ordinador.