M'encanta descobrir l'existència de videojocs que no coneixia, i portant aquest blog n'he descobert moltíssims, però m'agrada encara més provar-los, i aquesta secció, que reconec que pensava que tindria més freqüència, em serveix per parlar d'aquells títols que, tant si els coneixia abans com si no, ha estat ara que he tocat per primer cop i m'han sorprès prou positivament com per voler-los comentar breument.
En aquest cas no ha estat per res relacionat amb el blog, sinó que al canal de Telegram del pòdcast Everpodcast SP s'hi organitzen competicions mensuals de diversos jocs disponibles al creixent catàleg de l'Evercade, i participar-hi serveix per forçar-te a provar coses que potser no et cridaven l'atenció. I mai hauria dit que gràcies a això acabaria parlant aquí, al blog, del joc que menys m'atreia del cartutx Irem Arcade 1.
.jpg)
El futbol americà és un esport en el que no tinc un excessiu interès, en bona part perquè és tremendament complex, no ens ho negarien ni els seus propis aficionats, i és per això que mai he jugat a videojocs d'aquesta disciplina, més enllà de provar-ne algun, fa molts anys, a la Mega Drive del meu cosí gran, però no vaig saber mai ben bé com anava.
Per tant, no soc un entès en aquest esport, tot al contrari, i és per això que el 10-Yard Fight, un joc d'Irem de 1983, era per a mi farciment a l'esmentat cartutx per a l'Evercade. Però, com que era un dels protagonistes de la competició mensual del canal de Telegram que deia, el vaig voler provar. I em vaig endur una molt agradable sorpresa.
Va ser perquè em vaig adonar que sabia jugar a videojocs de futbol americà? Al capdavall, el meu interès pel beisbol va començar amb el Konami's Baseball de l'MSX, i entre algun videojoc més i els mangues he acabat aprenent-me les normes principals del joc i entenent-lo, i estimant-lo. Però no, no va ser aquest, el cas.
De fet, mentre escric aquestes línies continuo sent molt dolent en aquest joc. Per què, doncs, protagonitza una entrada d'aquesta secció? Doncs perquè és una versió molt simplificada del futbol americà, que consisteix senzillament en aconseguir un touchdown, és a dir arribar amb la pilota a la zona de puntuació del camp rival. Una vegada.
Si després de l'odissea d'esquivar els rivals i passar-la a un company que intentarà avançar tantes iardes com pugui aconseguim, en pocs intents i dins dels 60 segons que ens proporcionen -amb alguna prorrogueta si fem alguna bona jugada, però si ens intercepten una passada retrocedirem 20 iardes-, arribar a la zona de touchdown, haurem superat aquella meitat de partit i ens sumaran punts basant-se en el temps que ens ha sobrat.
Si no aconseguim el touchdown és game over, i si l'aconseguim, ens deixen intentar un xut entre pals (si fallem no passa res, i si encertem ens donen 1.000 punts), ens donen els punts com explicava i passem a una segona part, on haurem de fer el mateix. Si aconseguim un segon touchdown, el partit està guanyat, i se'ns planteja un altre de categoria superior.
En aquest sentit, comencem al nivell d'institut, després passem a universitat, professional, play-off i Super Bowl, però la mecànica és la mateixa. No hi ha els temps reglamentaris, ni la quantitat de jugadors per equip reglamentaris, ni equips per escollir, ni podem triar la jugada que farem -com sí que passaria als videojocs de futbol americà a partir de cert moment-, ni veiem marcadors, ni l'altre equip ataca -només defensa-, ni hi ha música durant els partits -sí que tenim veus digitalitzades-, els efectes de so són escassos, els jugadors són tots iguals i pot resultar força repetitiu.
Però aquesta senzillesa, en què ni tan sols podem parlar de partits pròpiament dits, enganxa com una mala cosa, perquè acabes jugant-hi per aconseguir punts, que és el que va motivar que formés part d'una competició, i cada nou intent et pot dur més a prop de l'objectiu, o pot sortir desastrosament pitjor que l'anterior. Almenys per als inexperts com jo. Però m'ha atrapat tant, i de manera tan inesperada, que l'hi havia de reconèixer públicament.
.jpg)
.jpg)
