Descobriments: Ghox

Avui us porto un altre descobriment d'aquells que conec gràcies a Evercade, un dels motius pels quals m'agrada tant aquest sistema, i aquesta vegada no és que conegués de nom el joc i no hagués tingut l'oportunitat de jugar-hi fins ara, és que senzillament no l'havia sentit mai ni anomenar, abans de tenir-lo al corresponent cartutx, el Toaplan Arcade 3.

En una companyia coneguda per ser especialista en shmups (i quins shmups!) com és Toaplan, sorprèn una mica veure altres gèneres que no siguin de disparar, com els també emblemàtics Snow Bros. o aquesta "joia oculta" que és el Ghox.

La fórmula i la mecànica no són pas innovadores: és el que s'anomena "un Arkanoid" (o un Breakout, com vulgueu), però amb unes particularitats per les quals destaca i que el fan també divertit i addictiu, raó per la qual us en parlo avui aquí.

Llançat per a recreatives el 1991 arreu del món, aquest joc ens posa, segons la història oficial, a la pell d'un home (o dos, si hi juguem dues persones) d'un país oriental que, convocats pel rei Gitane (sí) de l'imperi d'Akuria, han de destruir amb un aparell i les boles que dispara tots els maons de cada pantalla, eliminar els obstacles i derrotar els enemics finals cada set pantalles, amb l'objectiu d'acabar amb els plans del malvat mag Jagula i rescatar la deessa Lucia.

El joc es juga com els esmentats trencamaons i tots els que els han copiat o s'hi han inspirat, però amb algunes característiques pròpies: podem moure la "nau" una mica en vertical, a banda de l'obligatori moviment horitzontal, per si ens va millor tocar abans la bola que rebota -i sí, si passa pel nostre costat sense que la toquem i va al forat perdem una vida-, comencem llançant dues boles (és fàcil perdre'n una ben de pressa si no tenim uns reflexos felins) i a cada vida tenim la possibilitat d'activar, amb el botó secundari, una bomba de boles que inunden la pantalla i ens fan la neteja més fàcil, però passarà el mateix: és fàcil que en perdem unes quantes de seguida.

A la pantalla, com podem veure, hi ha enemics i també cofres, a més dels blocs que s'han de destruir. Els enemics no ens ataquen activament, ni aquests ni uns de més grossos -només faltaria, amb la quantitat d'atenció que hem de dedicar a la bola-, però les boles hi reboten i ens poden fer la punyeta. Això sí: quan els toquem amb una bola desapareixen i ens donen punts.

Quan toquem els cofres ens proporcionen el seu contingut, que pot ser punts, una esfera de colors (cada cinc del mateix, obtenim una millora permanent), una vida extra, unes fades que ens provoquen un efecte temporal com ara fer més ample el nostre vehicle o donar-nos unes boles que eliminen els maons en una sola passada en comptes de rebotar i requerir-ne dues...

Tot plegat amb una ambientació fantàstica i acompanyada d'una banda sonora malrotllera que combinen molt bé amb la proposta del joc. He de dir que, com que hi vaig jugar per una competició, no vaig fer servir més d'un crèdit a cada partida, i no he vist encara cap dels seus enemics de final de zona, però em va atrapar prou per tornar-hi en un futur. Si no el coneixíeu i us agraden els Arkanoid (o Breakout, sí), us recomano que el proveu.
 

 

Reflexions: Les edicions col·leccionista

En el món del consum de videojocs en el tradicional format físic trobem col·leccionistes de tota mena, des del perfil que exposa els objectes en vitrines i sense obrir ni fer servir fins als que, com jo, senzillament tenim coses i podem dir que tenim una col·lecció, entenent que no està en absolut completa. 

Els d'aquest grup volem coses, però no totes, sinó les que ens agraden de debò o tenim pensat fer servir quan el temps ens ho permeti i les ganes ens hi convidin. 

Però no, avui vinc a parlar d'una altra cosa que hi té relació, i són les edicions (de) col·leccionista que, igual que existeixen en l'àmbit del cinema domèstic o fins i tot la literatura (incloent-hi el còmic), no podien faltar en una indústria com la del videojoc.

 

Ja us ho dic només començar: són molt llamineres i m'agraden. Poso com a primer exemple una de les millors que he vist i tinc, la del Teenage Mutant Ninja Turtles: Shredder's Revenge, que s'anomena Signature Edition, un segell que només veure'l sabíem que es tractaria d'una edició amb molts ítems i a un preu molt raonable, i en aquest cas vaig gaudir tant del joc com de l'unboxing en què vaig anar tocant el CD amb la banda sonora del joc, el pòster, el clauer d'en Trinxant i el de la pizza, els pins pixelats de les quatre tortugues, l'antifaç (em va tocar el vermell d'en Raphael), el sotagot metàl·lic que reprodueix una tapa de claveguera i, en menor mesura, el llibret d'instruccions -que, com molta gent, considero que és un objecte que no hauria d'haver desaparegut mai de les edicions estàndard dels videojocs- i una làmina amb la imatge de portada signada per l'equip que va fer el joc.

 

Una delícia d'edició, en resum. També en vam tenir una de similar, igualment Signature, de l'Streets of Rage 4, que realment valia molt la pena, i més quan es podia aconseguir fàcilment per sota dels 60 euros.

 

Hi va haver un temps en què les edicions col·leccionista, especials o deluxe dels videojocs -perquè són els responsables de màrqueting els que decideixen posar-los un nom o un altre, i hi ha casos en què s'ha estat massa generós amb aquesta etiqueta, però també d'altres en què hi ha hagut un excés de modèstia-, podien incloure una figura collonuda i continuar costant al voltant de 60 euros (si es buscava bé i/o es tenia una mica de paciència), però d'un temps ençà, quan hi ha una estatueta de resina implicada ja podem comptar que el preu de l'edició serà de tres xifres, i de vegades la primera d'elles no és un 1. 

 

És el que passa amb aquesta espectacular edició, que sortirà a finals d'any, de l'R-Type Dimensions III, que s'escapa de les meves possibilitats, de manera que la compraré en edició especial, que és un terme mitjà i inclou un CD amb la banda sonora i un llibre d'il·lustracions. De fet, aquests dos elements són els que fan que m'interessi una edició superior a l'estàndard. 

 

I després tenim també les edicions "ultracol·leccionista" com les que fa, de vegades, l'editora Strictly Limited Games, infame pels brutals retards de producció que presenta, fins al punt que jo ja vaig decidir deixar de pagar per no tenir els jocs en un any i mig o dos, i comprar-los coses, si m'interessaven i encara en tenien estoc, només quan ja haguessin sortit.

 

Doncs bé, fan algunes edicions realment espectaculars, i de tant en tant en fan liquidació i he estat temptat moltes vegades de comprar-ne alguna, com aquesta del Wonder Boy Anniversary Collection que porta coses força originals com unes monedes commemoratives, uns aguantallibres, un llibret de partitures de la banda sonora o fins i tot una caixa de música amb -suposo- el tema principal del primer joc. A més dels sospitosos habituals com postals, diorames, banda sonora...

 

En casos així m'he de recordar a mi mateix per què no vaig comprar ni l'edició estàndard del recopilatori (ja tenia pràcticament tots els seus jocs a la pròpia Switch per separat), o el fet que amb prou feines tinc espai a casa per col·locar-hi els videojocs en edició estàndard, encara menys figuretes i estands acrílics.  

 

Actualment, el que més s'assembla potser a les Signature Edition pel que fa a quantitat, qualitat dels continguts i preu total, per a mi serien les edicions especials de l'editora japonesa Superdeluxe Games, que ens ha proporcionat coses com les Anniversary Collection dels Contra i els Castlevania, entre molts altres jocs i sagues. A més, encara que siguin japoneses, els jocs es posen en l'idioma de la consola, per tant són multiidioma.

 

Però tota aquesta exposició és per reflexionar sobre per què comprem aquestes coses. No és l'exclusivitat, suposo, perquè en la majoria dels casos no són tirades tan curtes, i solen durar en estoc en una botiga o una altra. Sí que és, trobo, l'ànsia de tenir coses físiques, poder tenir elements extra en un temps en què els videojocs són tan cars i normalment porten tan poques coses, fins al punt que, de fet, en la majoria dels casos tenim la caixa exterior i el disc / cartutxet i prou, ni instruccions ni res. I això ara, que encara surten videojocs en físic, perquè ja sabem que aquesta tradició s'acabarà més d'hora que tard.

 

Necessitem, però, els continguts de les edicions col·leccionista? Jo, com he dit, els demano banda sonora en físic -quan ve en digital no em serveix de res, perquè per escoltar-la així ja la descarrego pirata- i un llibre d'il·lustracions, i la resta de coses sumen, però no determinen. Una caixa metàl·lica o un certificat d'autenticitat no em podrien importar menys, per exemple. Altres persones deuen exigir figura o clauers. I sé que molta gent que es compra aquestes edicions ni tan sols treu la figura de la caixa -de fet, molts ni desprecinten el que compren, ja ho he dit al principi-, jo per exemple no faig servir els clauers ni els pins per por que es perdin... Així que la resposta a la pregunta de si necessitem tot això és un clar i rotund "no". La mateixa resposta es podria donar a la pregunta "tots els jocs que tenen edició col·leccionista en mereixen?". 

 

Jo, per exemple, no necessito la Barbie exclusiva que vindrà amb l'edició deluxe del Barbie Rewind, en realitat tampoc els videojocs que hi ha al recopilatori en qüestió, però la preservació i l'accés fàcil a títols clàssics s'han sumat a aquest curiós extra i ni confirmo ni desmenteixo que la tinc reservada. 

 

En el propòsit, que prorrogo cada any, de comprar menys i jugar més hi ha un subapartat que és el de no comprar edicions col·leccionista llevat que es tracti de videojocs molt significatius per a mi, però és que són tan atractives que, si me les puc permetre, n'acabo comprant més de les que caldria. Total, per no fer servir res del que porten més enllà dels jocs! No tinc remei.