17è aniversari de 3 Botons i START!

Aquí em teniu, un 15 de febrer més, amb una entrada d'autohomenatge, i és que aquest es el dia que el blog fa l'aniversari, perquè s'estrenava precisament un 15 de febrer, en concret de 2009, cosa que vol dir que fa 17 anys que, de manera periòdica, s'actualitza per parlar de coses que es caracteritzen, en general, per ser aprenentatges que jo mateix faig dins de l'àmbit dels videojocs -no caigueu en l'error de pensar que soc expert en aquest àmbit- i que vull compartir amb vosaltres, a través de seccions temàtiques que intento que vagin rotant amb un cert ordre i, si és possible, evitant que es repeteixin gaire seguides. I amb això ja són 1.576 entrades publicades, incloent aquesta.

Cada any que celebro l'aniversari del blog he de pensar la manera de fer-ho, i aquest cop se m'ha acudit una llista de 17 videojocs als que per importància històrica i/o per gustos personals m'agradaria jugar tan aviat com sigui possible. N'hi ha que podrà ser, d'altres que dependrà de la seva disponibilitat... Després la cosa va com va i hi ha canvis de plans i de circumstàncies, però ara per ara em venen aquests pendents al cap.

I segurament perdré el carnet de gamer per confessar que no he jugat (o que només he tocat per sobre) alguns d'aquests títols, però comencem:

El primer és un de gros, un considerat imprescindible que, tot i tenir la Dreamcast des de fa 20 anys -sí, ja fora del seu temps-, només vaig arribar a tastar una mica.

Vaig tenir una edició de premsa del Shenmue, però volia tenir la normal i me'l vaig vendre. Entre la dispersió intrínseca en mi i que vaig trigar anys i panys en aconseguir-lo a bon preu i complet (abans vaig aconseguir el Shenmue II), al final no he gaudit d'aquesta llegenda, però no el poso aquí perquè sigui cap de cartell, que podria ser-ho, sinó perquè tinc intenció real de posar-m'hi aquest mateix any.

La saga Yakuza està considerada precisament hereva espiritual de Shenmue, i jo hi vaig entrar amb el Yakuza Kiwami al Game Pass de la Xbox One.

Quan vaig fer el salt a PlayStation comprant-me la 5 vaig adquirir els sis primers jocs de la saga en PS4, i sempre he posposat l'estrena del Yakuza 0, que és el següent al que vull jugar, per la inversió de temps que suposarà. L'arribada de la Director's Cut per a PS5 em va fer aturar els plans, però ara que s'ha vist que tant aquest com el Kiwami 3 han estat criticats, he decidit estalviar-me el maldecap de vendre el que tinc per comprar les versions noves i quedar-me amb les edicions PS4 que ja tinc i en el futur proper, quan hagi jugat a alguns jocs de la PS5 que vull tocar abans i que són més curtets, serà el torn d'aquest.

Un classicàs de Nintendo que no tinc jugat, tot i que tenia ben començada la seva seqüela a la 3DS, és el Luigi's Mansion.

El tinc a la GameCube, màquina també comprada fora de temps, però vaig trigar tant en decidir-me a jugar-hi que la consola, de cop, i com malauradament tantes altres, va decidir deixar de funcionar, i el meu intent de reparació va acabar malament. Suposo que acabaré claudicant i hi jugaré a la Wii, ja que té ports per a comandaments de la GameCube. Serà l'opció més propera a la màquina original si la meva preferida no està disponible.

La saga Grand Theft Auto és una de les meves preferides, en el seu moment vaig jugar força al Vice City i al San Andreas, però acabar-me, el que es diu acabar-me, només m'he acabat el IV i el V.

Tinc pendents els de PSP, acabar els dos esmentats i el Chinatown Wars, i per descomptat els GTA 1 i 2, però per centrar-me en els que tenen gràfics 3D em vull posar com més aviat millor amb el Grand Theft Auto III, i no tinc excuses per allargar-ho més.

Aquest és un etern pendent, i com que tinc pendent fer més cas a la meva abandonada Saturn, intentaré que sigui amb el Nights into Dreams, que em vaig comprar no quan la Saturn era la meva consola del moment, sinó anys després, i vaig tenir la sort d'aconseguir-lo precintat i amb l'edició que duia el comandament analògic.

Però no m'hi vaig arribar a posar, i la meva experiència amb la saga es limita al temps que vaig dedicar al Christmas Nights, que regalaven amb la consola quan me la va portar el Pare Noel. Ja és hora.

He tocat alguns jocs d'en Mickey Mouse, però la saga més famosa que ha protagonitzat als videojocs, no. Eterna pendent.

La veritat és que en tinc ganes, i m'agradaria jugar-hi al més aviat possible, començant pel Castle of Illusion. El de Mega Drive o el de Master System? Tots dos.

Parlant de la Mega Drive, un dels seus títols més populars confesso que no l'he tocat mai. Es tracta del The Revenge of Shinobi, que forma part també d'una saga on sí que he fet un parell de partides breus a l'arcade de la primera part, el Shinobi, però és una saga pendentíssima. 

De la saga d'en Mario em falta jugar en profunditat a més d'un joc, però d'ella va néixer una altra saga, la d'en Yoshi, i l'entrega seminal no l'he tocat absolutament mai, cosa que també és per matar-me a calbots.

Com que m'agraden els jocs d'en Yoshi que he tocat per sobre, espero posar-me aviat amb la saga des del principi, amb el Super Mario World 2: Yoshi's Island.

Abans deia que jugaria a les versions Mega Drive i Master System del Castle of Illusion, i és el que penso fer també amb l'Aladdin, que sempre és objecte de debat sobre quina de les versions de 16 bits és millor, i he de confessar que només he provat per sobre, fa molts anys, la de Super Nintendo, però la de Mega Drive no.

Ha arribat l'hora de jugar als dos Aladdin, i ja decidiré quin m'agrada més. I al de Master System també, però en aquest cas ja hi havia jugat de petit i seria tornar-hi a jugar.

Parlant de coses més modernes, però que també tenen molts anys a l'esquena, em vaig anar comprant la saga Gears of War, però després de començar el primer i no avançar-hi gaire, la cosa es va quedar allà. Soc un desastre, ja ho he dit molts cops: em disperso, em falta temps, etc. i se m'acumulen els jocs, també els que tinc moltes ganes de jugar. Doncs bé, hi hauré de posar remei.

El que sí que és innegablement modern és el River City Girls, que fa temps que tinc, però com que pertany a la saga d'en Kunio-kun i, tot i ser una franquícia que m'encanta, em falta molt de lore per absorbir i a mi m'agrada entendre les referències i les picades d'ullet, l'he anat posposant, però m'està costant perquè li tinc moltes ganes.

L'Alex Kidd in Miracle World no és que no l'hagi tocat mai, però la meva experiència amb aquest clàssic es limita a jugar-hi amb l'amic que després em va acabar donant la Master System i els seus jocs, però no arribàvem gaire lluny.

Considero que tinc un deute històric amb Sega i amb mi mateix i quan pugui me'l passaré, o com a mínim hi jugaré seriosament.

Torno a esmentar la saga d'en Mario perquè, tot i que no és l'únic que tinc pendent, el Super Mario Galaxy 2 és un dels que em sap més greu no haver tocat.

Vaig gaudir molt amb el primer, és un dels meus jocs preferits, però actualment no tinc gaires ocasions de tirar endavant jocs llargs en una consola de sobretaula com la Wii, i com que malgrat comprar-lo a l'època per a la seva consola original ja no veig gaires possibilitats de jugar-hi allà, em sembla que ho acabaré fent a la Switch 2. Però ho faré, això segur.

Aquest Captain Toad: Treasure Tracker no és que sigui un dels imprescindibles, si bé està molt ben considerat, però a mi em ve molt de gust jugar-hi, i en fer-ho també utilitzar una mica la Wii U, que tinc abandonada des de fa molt de temps.

He passat de la versió de Switch -la de la Nintendo 3DS me la vaig comprar per l'efecte 3D i les pantalles noves, i encara està per desprecintar-, i tinc la ferma intenció de jugar a aquest simpàtic spin-off de l'univers Mario tard o d'hora.

La meva història amb aquest joc també és per partir-me la boca. A mi d'adolescent m'agradava molt l'univers Looney Tunes, en especial Tiny Toon, i tenia vistes imatges del Tiny Toon Adventures: Buster's Hidden Treasure, de la Mega Drive, a les revistes, i em tenien enamorat. Tenia una pinta increïble.

Doncs bé, no me'l vaig comprar tot i tenir la consola, però més endavant, quan ja estava amb la Saturn, me'l vaig comprar per molt pocs calés en un videoclub que liquidava jocs. Fa 25 anys que el tinc a la col·lecció, però us podeu creure que no hi he jugat mai? Doncs això. Ho he de solucionar. 

De tots els videojocs de la PlayStation 4 considerats imprescindibles que em vaig comprar gairebé compulsivament quan vaig tenir la PS5, el Shadow of the Colossus (alhora un remake de la PS2) és el que més ganes tinc de posar-me un dia al lector de Blu-ray de l'enorme i blanca consola. Està esperant, senzillament, el seu moment entre altres jocs, i ja us dic que n'hi ha d'altres que posaré abans, però aquest és en aquesta llista perquè, a més de tenir-ne ganes, és un clàssic modern que tinc pendent.

Acabarem aquest repàs amb un altre que n'hi ha per llogar-hi cadires: m'agraden molt les Tortugues Ninja -almenys el que en recordo dels dibuixos animats clàssics-, m'agraden molt els beat'em ups i m'agrada molt la Mega Drive. Doncs bé, un dels primers títols que em vaig comprar per ampliar, ja quan era retro, la meva col·lecció per a la 16 bits de Sega va ser el Teenage Mutant Ninja Turtles: The Hyperstone Heist, i estic orgullós d'aquella decisió perquè em va costar molt pocs calés, però ara s'ha disparat d'una manera absurda.

Ara bé, no hi he jugat pas. I ha passat tant de temps que ara tinc dubtes sobre si fer-ho en el seu format original o en el còmode i excel·lent recopilatori Cowabunga Collection, però sigui com sigui hi he de jugar, i m'agradaria que fos dins d'aquest 2026.

En fi, tot això que us he posat són jocs als que tinc moltes ganes de jugar i que hom podria esperar que ja hagués tocat, però per molt que em passi el dia pensant i parlant sobre videojocs, en realitat tinc moltes mancances al meu currículum. Sí, ja sé que em direu que cadascú juga al que vol i pot, però aquestes són 17 espines que tinc. Tot plegat, és clar, a més de les desenes de jocs de no tanta volada que tinc pendents, tant de començar com d'acabar, i dels que aniran venint. 

 

Companyies: Natsume

Hi ha companyies desenvolupadores de videojocs que no consideraríem grans perquè mai han estat de primera línia, però que han anat fent una bona feina al llarg de la seva història i, amb el temps, quan surt el seu nom sabem que estem parlant de qualitat.

És el cas de la que tocarem avui, que potser no té el reconeixement d'altres perquè no va tenir una època destacada a les recreatives (de fet, no hi va ficar mai el peu), però que sens dubte ens ha portat grans jocs, i que encara belluga.

La història de Natsume és una mica complexa, a veure si l'he entès bé i us la puc traslladar de manera entenedora i alhora no feixuga, tot i que en el fons el que ens importa és què ha aportat al sector, però ja sabeu que en aquesta secció sempre faig un repàs històric.

L'empresa va néixer el 1987 a Tòquio, la capital japonesa, com a Natsume Co., Ltd., però un any després establiria la seva filial estatunidenca, que hi faria tasques de distribució com a Natsume Inc.  

El primer videojoc que he trobat que va desenvolupar va ser el Tôhôken bunroku, una aventura de text per a la Famicom, de l'any 1988, i de l'any següent podríem destacar el Dungeon Magic: Sword of the Elements per a la NES, perquè va ser el primer localitzat, i ja per gustos personals el Mitsume ga tôru, basat en el personatge d'Osamu Tezuka, per a l'MSX i el 1992 per a la Famicom.

El 1990 ja comencem a veure coses força conegudes encara ara de la companyia, com el Power Blade, l'S.C.A.T.: Special Cybernetic Attack Team i el Shadow of the Ninja, tots tres per a la NES.

El també conegut com a Blue Shadow a Europa és un dels jocs més emblemàtics de Natsume, i el 1991 es volia portar a la Game Boy, i es va fer, però se li va canviar el nom i va passar a ser el Shadow Warriors, o dit d'una altra manera, el Ninja Gaiden de la portàtil de Nintendo, un altre títol força conegut.

D'aquell any tenim també l'Spanky's Quest, tant per a la Game Boy com per a la Super Nintendo, que suposava el debut de Natsume al Cervell de la Bèstia, i un altre mític de la NES com és el Shatterhand.  

1992 seria un any espectacular per a la companyia: tenim el The Jetsons: Cogswell's Caper de la NES, l'esmentada versió Famicom del Mitsume ga tôru, el Power Blade 2 per a la NES també, els ports per a Master System -i, per tant, el debut a Sega- del Sagaia i l'Special Crime Investigation encarregats per Taito, amb qui ja havia col·laborat desenvolupant els Power Blade, i el que veiem a la imatge de sobre, el Pocky & Rocky, una nova entrega de la saga també de Taito que havia començat amb l'arcade Kiki kaikai. 

Així que sigui conegut, de 1993 tenim un altre port per a la Master System, concretament del meu estimat Renegade, i per veure altres coses que són conegudes a Occident hem de saltar al 1994, any del Pocky & Rocky 2, el Wild Guns, el Natsume Championship Wrestling, el The Ninja Warriors -altre cop una nova entrega d'un arcade clàssic de Taito- i el Mighty Morphin Power Rangers, tots ells per a la Super Nintendo. I llavors va arribar el 1995 i va passar una cosa.

 

I és que la filial estatunidenca es va separar de la casa mare japonesa i va continuar amb la seva tasca de distribució de videojocs, però ara per a qualsevol companyia amb qui arribés a acords, cosa que no vol dir que no treballés ocasionalment amb la Natsume original. 

Entre els títols que va distribuir Natsume Inc. a partir de 1995 teHarnim el Lufia II, la popular saga Harvest Moon (amb el primer joc, de la Super Nintendo, a la imatge de dalt) i les seves seqüeles per a diverses consoles encara ara, i les també molt conegudes Rune Factory i Medabots, aquesta última desenvolupada per la Natsume japonesa, amb qui també ha continuat col·laborant amb els Reel Fishing i els Harvest Moon més recents, que es va quedar. Destaca també la distribució dels River City de la Nintendo 3DS que van sortir del Japó. 

Pel que fa a Natsume Co., Ltd., després de la separació va continuar desenvolupant videojocs que li van distribuir altres companyies, tot i que ja hem vist que de vegades va contactar amb la seva antiga filial per a la distribució mundial dels seus títols.

Entre els jocs que va desenvolupar la companyia original veiem coses com més jocs dels Power Rangers per a la SNES, els Medabots per a Game Boy -al Japó anomenats Medarot-, o els Tony Hawk's Pro Skater per a la Game Boy Color (a la imatge de dalt) l'any 2000. 

Es va fer un tip de desenvolupar per a les portàtils de Nintendo durant aquella dècada, entre altres coses amb nous Power Rangers, el Croc 2 de la Game Boy Color i el codesenvolupament del Kirby: Mouse Attack de la Nintendo DS. 

L'any 2013 Natsume Co., Ltd. es va fusionar amb la seva subsidiària Atari Inc., res a veure amb l'Atari de tota la vida, no ens confonguem, sinó una companyia d'escurabutxaques pachinko, i es va passar a anomenar Natsume Atari, nom amb què va continuar les seves operacions, les més interessants de les quals, en matèria de videojocs, les que tenen a veure amb l'estudi intern Tengo Project, que s'ha encarregat des de 2008 de fer jocs amb comptagotes, començant per l'Omega Five, shoot'em up exclusiu de la Xbox 360, i continuant amb el renaixement de quatre títols emblemàtics de la companyia en forma de remakes respectuosos amb l'estil original, però amb diverses millores.

Concretament són Wild Guns Reloaded (2016), The Ninja Saviors: Return of the Warriors (2019), Pocky & Rocky Reshrined (2022) i Shadow of the Ninja Reborn (2024), per a sistemes moderns, que han fet revifar la popularitat de la companyia fent ús de títols que la gent recordava amb afecte i que destil·len encara la qualitat que tenien a l'època amb pocs però interessants retocs. Per cert, alguns d'aquests els va distribuir la Natsume americana al seu territori.

Pel que fa al futur, no sap si hi haurà més revivals d'aquests, però des de l'1 de gener d'aquest 2026 la companyia japonesa ha tornat a canviar de nom, i a més amb un canvi radical: ara es diu Winning Entertainment Group Inc. És una llàstima no veure ja el seu nom original, però espero que si continuen a la indústria del videojoc almenys mantinguin la marca que els va fer coneguts i estimats.