Anàlisi: Robocop - Rogue City

Fa mesos vaig repassar la trilogia original de Robocop, saga cinematogràfica dels 80 i els 90 que voltava per la meva ment d'una manera vaga, amb algunes escenes impactants i fins i tot traumatitzadores com a elements destacats, perquè és un imaginari que m'interessava i que volia refrescar, atès que els retalls que en recordava de passis fragmentats per la televisió convencional ja no em satisfeien, però també perquè volia jugar a un videojoc (i la seva continuació) que hi estava profundament relacionat i que està fet per i per a fans de la franquícia. 

Robocop: Rogue City és el títol d'aquest videojoc dels polonesos Teyon (responsables d'altres adaptacions de sagues de cinema, concretament Rambo: The Video Game i Terminator Resistance) que arribava el 2023 a PlayStation 5 -on hi he jugat-, Xbox Series i PC, amb versió macOs el 2025.

Situat argumentalment entre Robocop 2 i Robocop 3 per la pretensió dels desenvolupadors que fos un producte canònic, tot i que en termes de producció és el que se sol anomenar un "doble A" o "AA", amb alguns glitches gràfics i unes animacions que recorden almenys dues generacions anteriors, entre altres coses, el joc ha estat un èxit inesperat pel que fa a l'acollida del públic i les vendes -el seu reduït preu també en edició física hi deu haver ajudat-, i jo ja feia temps que en sentia parlar molt bé per part dels seguidors del robotitzat Alex Murphy.  

El motiu és que, tot i que el personatge havia tingut unes quantes incursions en el món dels videojocs, amb major o menor grau d'acceptació, i actualment no és que estigués de moda per cap motiu, ens han "regalat" una adaptació fidelíssima del seu univers amb una història que ben bé podria ser una pel·lícula perduda pel que fa a l'estil, el ritme, la trama i fins i tot la participació de l'actor que el va encarnar, en Peter Weller, que hi ha posat la veu en un poc habitual cas en què només ell ha participat en el videojoc, quan en aquests casos sol passar que hi col·laboren secundaris i falta el protagonista (eh, Arnold Schwarzenegger?).

Gaudim d'escenes cinemàtiques amb aquesta i altres interpretacions que encara que no siguin amb les veus originals -sí les cares, en alguns casos com el de la inoblidable companya d'en Murphy, l'Ann Lewis, o el seu superior, el sergent Reed- estan força bé, i ens immergim en l'ambient Robocop que tant ens agrada mentre anem seguint una trama en què, com als films, el malvat que sotja és el gegant empresarial OCP, Omni Consumer Products. 

Tanmateix, el desenvolupament del joc en si és en forma de first person shooter o FPS, amb la curiositat que avancem sempre a poc a poc, caminant, perquè al capdavall és així com es mou el protagonista. I, tot i que al principi ens pot semblar pesat -ho és en el sentit literal, això sí-, aviat veiem com, encara que haguem d'anar amunt i avall d'un tros de la Detroit destruïda que ens pinta la saga lliurant combats i conduint investigacions, el mapa no és tan gran com perquè caminar suposi una murga.

El joc ens dona molta diversitat en aquest sentit, no és només disparar i disparar, sinó que també escanegem coses, investiguem delictes, amonestem conductes incíviques, busquem persones i prenem algunes decisions que, tot s'ha de dir, tampoc generen finals especialment diferents, sinó que canvien línies de diàleg tant del protagonista com dels seus interlocutors, la narració de l'epíleg o -pel que llegeixo, perquè només hi he jugat un cop- desbloquegen altres decisions i fins i tot alteren els grafitis dedicats al protagonista que ens anem trobant per la ciutat segons si prenem unes decisions més empàtiques amb la gent del carrer o més lligades al compliment de la Llei. 

Ens trobem missions principals i també d'opcionals, però ens convé fer-ne tantes com puguem no només per gaudir de les històries, sovint amb una mica d'humor molt ben trobat i fidel al personatge i la seva condició de robot amb reminiscències de la seva vida humana, que mostra comprensió dins del seu to alliçonador, sinó també per adquirir experiència que podrem convertir en millores d'habilitats en un menú dedicat a aquest objectiu.

També podrem millorar l'arma estàndard d'en Robocop, l'Auto 9, amb uns altres elements que ens anirem trobant pels escenaris, i tot plegat ens ajudarà a avançar cada cop millor pel joc. El combat en si dona lloc a molta sang, explosions i ús de diverses armes, tot i que en aquest últim punt he de dir que al final la que va més bé és la pistola de sempre, sobretot quan arriba a un nivell que pot disparar ràfegues, perquè la seva munició infinita -encara que cal recarregar amb freqüència- fa que no quedi mai inutilitzada i compensa, així, la inferior contundència respecte a altres armes. 

Com deia al principi, Robocop: Rogue City està considerat un AA, i és veritat que li podem trobar cosetes no tan positives, com ara poca varietat en els enemics comuns, que a més són esponges de trets, animacions que en alguns moments ens fan retrocedir generacions o anomalies gràfiques que ens poden arrencar algun somriure i tot, però també hi ha lloc per a escenaris de gran realisme i bellesa -si ens agrada l'estètica de la decadència urbana com és el meu cas-, i el conjunt és un producte de força qualitat i tremendament satisfactori per als fans de les pel·lícules, que a més d'una nova trama prou interessant per enganxar-nos, ens hi trobem picades d'ullet i enemics durs i memorables d'en Robocop.

És un atac directe a la nostàlgia, però alhora un producte nou que ha generat una continuació que havia de ser un DLC, però que al final va créixer prou com per esdevenir un videojoc de ple dret, i que comentarem aquí quan li arribi el moment. Per ara em quedo amb un somriure de satisfacció per l'experiència viscuda.

 

Nascuts el 1996: Sagues que fan 30 anys

Ja s'ha convertit en una tradició estiuenca, em temo, però el cas és que cada setembre estic publicant una entrada sobre sagues de videojocs que han fet els 30 anys, i com que és 2026, enguany toca esmentar primers videojocs de franquícies que es van estrenar, segurament sense saber que serien tan importants, l'any 1996.

Ara, per l'època que esdevé l'objectiu de l'entrada d'aquest any, podem esperar menys gràfics pixelats, però això no significa que els jocs que esmentarem avui siguin menys retro, ni tampoc que el píxel desaparegui del tot, encara. L'any vinent ja en tornarem a parlar. En fi, comencem!

I ho fem amb el Crash Bandicoot, el clàssic de Naughty Dog que es va convertir en sinònim de "PlayStation" i el seu protagonista en una mascota oficiosa de la primera consola de Sony. 

El plataformes 3D però sense llibertat absoluta de moviments, a diferència del Super Mario 64, del mateix any, presentava una proposta diferent però que va captivar el públic igualment, i va originar una saga que encara belluga i que va tenir entregues en consoles d'altres companyies més endavant, però el primer -ara disponible remasteritzat a la Crash Bandicoot N. Sane Trilogy- quedarà per sempre com un clàssic i un imprescindible del catàleg de la consola que el va veure néixer. 

També va veure néixer el Resident Evil, de Capcom, que en aquest cas no era exclusiu de la consola, com de vegades cal recordar, perquè també passaria per la Saturn i PC durant aquella finestra de llançament de 1996-1997, però és igualment un mític del seu catàleg i l'iniciador d'una saga conegudíssima, popularíssima, rellançada i "remakejada" un fotimer de vegades.

En aquest cas no és només que la saga encara estigui viva amb alguna entrega de tant en tant, sinó que en surten remakes molt sovint i es combinen, a sobre, amb ambicioses noves entregues. A més, ha generat una pila de productes relacionats, entre els quals pel·lícules, i quan escric aquestes línies està a punt d'arribar-ne una altra. 

La majoria del que he dit de la saga Resident Evil es pot repetir amb la de Tomb Raider, cosa que no faré, doneu-ho doncs per repetit, però vull comentar que aquest emblemàtic primer títol apareix aquí amb la portada de la versió Saturn perquè, de fet, va ser la primera versió que va sortir, encara que fos amb poques setmanes de diferència i, en el cas dels Estats Units, alhora que la versió PlayStation. 

Va ser a la màquina de Sony i al PC on, per desgràcia per als que érem propietaris de la 32 bits de Sega, la franquícia creada per Core Design va continuar i va esdevenir el monstre de la indústria que és, protagonitzada per un dels personatges més icònics de la història dels videojocs. 

Tant la Saturn com la PlayStation van tenir el primer Dead or Alive, el joc de lluita 3D de Tecmo que també va generar una saga que, amb menys freqüència, demostra que encara viu, però allò va ser entre 1997 i 1998. 

El joc original va ser de recreativa i va sortir el 1996, raó per la qual he posat el flyer en aquesta ocasió. El joc volia competir amb els Virtua Fighter i ho va fer amb una proposta més ràpida i provocativa -raó per la qual la saga es va fer famosa, eclipsant les seves qualitats intrínseques-, i curiosament funcionava a la mateixa placa, la Model 2 de Sega, on va sortir el Virtua Fighter 2. Més curiosament encara, aquest joc que venia d'una recreativa de Sega -almenys des del punt de vista del hardware- va ser el primer joc d'aquestes característiques que va sortir a la competència al mercat domèstic en arribar a la PlayStation.

Fins ara hem vist molts polígons, però no oblidem que la Neo Geo ens va donar grandíssims jocs durant més de 10 anys i gairebé sempre feien servir pixel art, com és el cas del Metal Slug, de Nazca, que també està representat per un flyer en aquesta entrada perquè, tot i que va ser de manera gairebé simultània, la veritat és que va sortir un pelet abans per a Neo Geo MVS que per a la domèstica AES.

Un altre títol emblemàtic, dels més populars de l'ecosistema Neo Geo i encara ara venerat per la seva proposta run and gun espectacular gràfica i jugablement, difícil però divertidíssima, plena de detalls, que actualment podem jugar en gairebé qualsevol consola, tant en llançaments individuals com en recopilatoris, senyal del caràcter etern d'aquest joc (i de la saga que va venir després). 

I acabem amb un altre joc pixelat, en realitat dos jocs, perquè 1996 va ser també l'any en què va sortir, per a les Game Boy japoneses, i amb una distribució al principi limitada i no gaire èxit inicial, el duet Pocket Monsters, de Game Freak, en versió Red i Green. L'anomenat Blue es va vendre primer per correu a subscriptors de la revista de manga CoroCoro, i després ja es va distribuir amb normalitat i, dos anys després, a Occident, com a Pokémon.

Tenint en compte l'enorme èxit sense precedents d'aquest producte multimèdia, perquè va anar associat a tota mena de marxandatge, especialment cartes col·leccionables, el seu naixement va ser poc menys que miraculós, amb dubtes sobre si Nintendo acceptaria la proposta, que sembla que inicialment no va entendre, i més per a una consola que estava en la seva tercera edat comercialment parlant. La resta, com se sol dir, és història.