Exclusius de recreativa: Top Skater

Tot i que el monopatí de carrer (com en diu la Viquipèdia en català) no és un esport que m'hagi despertat mai gaire interès, ni hi entenc, ni he jugat seriosament a cap videojoc que s'hi basi, em sorprèn que el joc de què us parlaré avui tot just el descobrís fa uns dies, mentre repassava una mica la història de les plaques de recreativa de Sega.

És a dir, que no hi hagi jugat és normal, que no l'hagi vist mai també, però que no l'hagués sentit esmentar fins fa pocs dies quan escric aquestes línies, la veritat és que em costa més de creure. Però és així, i en bona part és, precisament, perquè no va sortir en cap consola domèstica, raó per la qual arriba a aquesta secció.

Top Skater és el nom d'aquest arcade de Sega, desenvolupat per l'estudi intern AM3 (Sega Rally, Virtua Tennis, Crazy Taxi... poca broma) i llançat per a recreatives el 1997, concretament per a la placa Model 2 de la companyia, que a més dels esmentats títols havia acollit altres clàssics com Virtua Cop, Daytona USA o, de fora de Sega, Dead or Alive.

La gràcia de la història és que el moble del joc és especial perquè per jugar-hi ens hem de posar al damunt d'un monopatí, ajudats per unes barres laterals per si no tenim la destresa real requerida per practicar aquest esport, i que els personatges que surten en pantalla facin el que esperem. 

Considerat el pare espiritual de la saga Tony Hawk, ja de consola, el joc ens convida a fer els típics trucs dels patinadors per rampes, baranes i els llocs habituals en què es demostra la destresa d'aquests cracs, i l'objectiu és aconseguir el màxim de punts dins del temps que se'ns dona.

És possible que el disseny del joc i dels personatges, l'estètica en general, a més de la banda sonora -en aquest cas, totalment feta de cançons de la banda de punk rock Pennywise- us recordi el Crazy Taxi, ja esmentat, i si és així és normal, perquè el director del Top Skater és en Kenji Kanno, que va dirigir després el joc de l'esbojarrat transport privat. 

El llegat del Top Skater és enorme: va inspirar, com dèiem, els Tony Hawk de PlayStation, ja que els seus creadors hi estaven enganxats, i un altre títol d'skateaboarding, l'Ollie King, que va sortir el 2004 i havien signat els responsables del Jet Set Radio, mític joc de la Dreamcast que en aquell cas ens posava als peus dos patins en línia, tenia una jugabilitat i un moble arcade molt similars. 

L'any 2001 havia sortit una seqüela pròpiament dita del joc protagonista d'avui, anomenada Air Trix, per a la placa Hikaru de Sega, que tampoc va tenir versió domèstica. I és una llàstima que tant l'un com l'altre es quedessin als salons recreatius, perquè encara que bona part de la gràcia, el control en forma de monopatí, no es pogués traslladar fidelment a un comandament tradicional, el gran èxit que havia tingut aquell títol arcade potser s'hauria reflectit, encara que fos en menor mesura, en una Dreamcast, tal com va passar amb altres arcades de Sega de finals dels 90 i principis dels 2000. Mai ho sabrem.

  

 

Portades: Holy Magic Century

M'agradaria saber si vosaltres coneixíeu l'existència d'aquest videojoc, segurament sí, però ja us confesso que jo no n'havia sentit a parlar mai, ni n'havia vist res, fins que m'he posat a buscar algun joc amb portades diferents segons la regió que m'anés bé per escriure una nova entrada d'aquesta secció.

Pel que sembla, segons les notes mitjanes, no és gaire bo, però és un dels primers RPG de la Nintendo 64, i val la pena reivindicar-ne l'existència, com amb tot, de fet, almenys des del punt de vista històric. Però bé, a nosaltres, avui, el que ens interessa és una altra cosa.

El Quest 64 és un joc d'Imagineer (responsable, entre altres coses, de la saga Fitness Boxing de la Switch) que va tenir dos spin-offs per a la Game Boy Color i que ens posa a la pell d'en Brian, un aprenent de mag del regne de Cetland, basat, sembla ser, en Irlanda, que se'n va a buscar el seu pare, que al seu torn se'n va anar a empaitar un lladre que s'havia endut un llibre important.

 

Va sortir en primer lloc als Estats Units el 10 de juny de 1998 i es presentava amb aquesta portada de qualitat discutible, amb aquells dissenys 3D típics de l'època, uns anys en què es tractava de demostrar que es podien dibuixar coses en tres dimensions amb un ordinador, però que tot i així té cert encant, almenys en la figura del protagonista.

 

 

El 30 de setembre d'aquell mateix any en va sortir la versió europea, que va canviar el nom per Holy Magic Century, un canvi radical -justificat, penso, i és que l'altre feia pensar que era la versió per a la Nintendo 64 d'algun videojoc que ja existís en altres màquines- que també té lloc al disseny de portada, on podem reconèixer en Brian pel seu pentinat característic, però tant la composició com els dissenys canvien, i abracen l'estil anime. 

 

Potser era perquè havien tingut accés a material japonès, però en aquell moment encara no hi havia versió nipona d'aquest videojoc, perquè per estrany que sembli, i sense que serveixi de precedent, al Japó va sortir més endavant.

 

Va ser més d'un any més tard respecte a la versió original estatunidenca, concretament el 9 de juliol de 1999, i amb un nou canvi de títol, ara Eltale Monsters, a més d'un disseny de portada que mostra en Brian igual que a la versió europea però emmirallat, sembla ben bé la portada d'algun manga, més encara amb el format vertical típic de les capses dels jocs japonesos de la Nintendo 64.

 

A banda d'això, pels traços i uns colors més apagats transmet més la idea de còmic que no pas d'animació com l'europea. És, tot plegat, més net, delicat i agradable, i per això és la meva versió preferida de la portada. Quina és la vostra?