Què estàs buscant?

dimarts, 4 de maig de 2021

Sèries i videojocs: Narcos

Ara feia temps que aquesta veterana secció no tenia cap entrada, però més que a la meva memòria crec que es pot atribuir a que m'he anat quedant sense exemples. Per sort o per desgràcia -vistos els resultats-, de videojocs basats en sèries de televisió se'n continuen fent, però, i és el cas de la sèrie que ens ocupa avui.

Una sèrie que he acabat de veure fa poc i de la qual vaig parlar a Cementiri de Pneumàtics, amb molt poques visites, tot sigui dit, però això no impedirà que avui la rescati per al seu blog germà, que és aquest.

Narcos: Rise of the Cartels, llançat el 2019 per a PC, PlayStation 4, Xbox One i Switch, és l'adaptació a videojoc de la sèrie de Netflix dedicada a repassar la història real de l'auge del narcotràfic a Colòmbia durant els anys 80 i 90, amb un protagonista clar les dues primeres temporades, l'infame Pablo Escobar, i el Càrtel de Cali, format per personatges no pas més lloables, durant la tercera i última -i no, no hi compto l'spin-off anomenat Narcos México, que ja veuré algun dia-.

El tràiler és prou atractiu, i no hi poden faltar les cites amb impactants frases extretes de crítiques positives amb el títol. La pregunta és... es tracta d'un bon videojoc de Narcos?

Comencem dient que es basa en les dues primeres temporades, les de la lluita de la DEA contra "El Patrón" i el seu Càrtel de Medellín, ometent, doncs, la part del de Cali, que ignoro si està ben valorada o no per la crítica i el públic, però que a mi també em va agradar molt.

Potser perquè bona part de la gràcia de la sèrie era tota la política que hi havia al darrere de tot, i la construcció dels personatges, el problema de Narcos: Rise of the Cartels és més evident: es tracta d'un joc d'estratègia per torns, en què només veurem tirotejos i, tinguem la missió que tinguem, es desenvoluparà de la mateixa manera, tant si duem el bàndol dels "bons" com el dels "dolents".


Si bé és cert que té uns estàndards de producció elevats -tot i que amb un aspecte tècnic correcte i prou, amb textures millorables-, amb vídeos trets de la pròpia sèrie, és realment decebedor que, diguin el que diguin alguns analistes que tenen poca memòria per a les veus, no es pogués recuperar el repartiment original de la sèrie per fer-ne el doblatge -llevat de l'agent Murphy, que fa de narrador a les dues primeres temporades-, almenys en els personatges originals.

Al vídeo que he inserit podem veure dues coses que certament no poden ser satisfactòries per als fans de la sèrie, que són el públic objectiu del joc: la veu d'en Pablo Escobar no és la de l'actor que l'encarna a la producció de Netflix, en Wagner Moura, i tampoc surt el nom del personatge enlloc, ni escrit ni dit de veu, sembla que per evitar ferir sensibilitats dels hereus del Patrón, que és l'única manera en què se l'esmenta al videojoc.

Sí que és cert que la seva família va criticar el retrat que en va fer la sèrie que va contribuir a divulgar aquells fets, però bé que se'l va anomenar, allà, i se'n van mostrar imatges autèntiques d'arxiu. A Rise of the Cartels, però, no es devien voler arriscar a patir represàlies, cosa que fins a cert punt s'entén perquè no és el mateix l'estudi Kuju Entertainment que Neflix, però que redueix el valor del joc com a tie-in de la sèrie.

Això, però, només enlletgeix un títol que té altres problemes, pel que es pot llegir a les anàlisis que se'n van fer: esdevé repetitiu ben aviat, tant en el seu desenvolupament com en els escenaris, i com a videojoc d'estratègia, diuen que similar a l'XCOM, sembla que és massa simple

Tampoc sembla que sigui un desastre de videojoc, no cal exagerar, però tenia potencial per ser més interessant i, a l'hora de la veritat, és prou lluny de l'excel·lència com per acabar tenint notes de 6 sobre 10 en el millor dels casos.


dimarts, 27 d’abril de 2021

Petits clàssics: Street Racer

Em passa sovint, que la portada d'un videojoc ha entrat al meu camp visual i ha quedat a la meva memòria durant anys, sobretot a l'època en què comprava revistes de videojocs d'actualitat, als anys 90, i em quedava amb el seu nom i/o la seva imatge al fons del meu cervell, fins que amb el pas del temps vaig acabar creant aquest blog i vaig descobrir que podien servir per tirar endavant aquesta secció de petits clàssics.

En molts casos ni tan sols els he provat, aquests videojocs de què parlo, i el d'avui n'és un exemple extrem: ni tan sols n'havia vist vídeos. Un videojoc la portada del qual he vist moltes vegades, també perquè amb el nom que té sol aparèixer quan cerques "Street Fighter" als mercats de segona mà, però que per alguna raó havia considerat que no valia la pena, i he volgut informar-me'n, conèixer-lo millor i dedicar-li una entrada.

Street Racer és un títol de Vivid Image que va ser publicat per Ubisoft l'any 1994, al novembre a Europa i al desembre als Estats Units, i que posteriorment tindria ports a Mega Drive (1995, només en territori PAL), Saturn (al Japó i Europa), PlayStation i Game Boy (1996, només als Estats Units) i PC i Amiga (1997, a Europa la versió d'Amiga i als Estats Units la de PC).

Com podem veure, hi va haver diverses versions i no totes van arribar a tot arreu, però el que és comú en totes elles és que es tracta d'un videojoc de curses de karts en què la violència juga un paper important:


A banda d'haver de guanyar les curses i els campionats en qüestió (24 pistes repartides en 4 copes, tot i que també podem configurar-nos un campionat a mida) quedant primers, o més ben dit, per aconseguir-ho, els pilots que triem (entre els 8 disponibles) han de fer ús dels seus punys per perjudicar els seus oponents, a més d'esquivar les bombes que es troben als circuits, i també tenen a la seva disposició una sèrie d'atacs especials proporcionats per les característiques i les habilitats de cadascun d'ells, no pas per objectes que agafem de la pista. 

A més, hi ha les modalitats Rumble, que ens convida a expulsar els nostres rivals d'una arena, i Soccer, que és un predecessor del Rocket League en fer que juguem a futbol conduint la pilota gegant a la porteria dels contraris amb el cotxe.

He aprofitat l'avinentesa d'haver de mostrar-ne un vídeo per triar-ne un d'una comparativa entre les versions de Super Nintendo, la primigènia, i la de la seva rival de l'època, la Mega Drive. Així tampoc no cal que mirem els vídeos un per un. I en aquesta primera comparativa veiem com la versió de la SNES recorda el Super Mario Kart i l'F-Zero pel que fa a l'ús del famós Mode 7 del Cervell de la Bèstia per recrear la sensació de curses en 3D, i té uns gràfics netament superiors (i més detallats) als de la versió de la 16 bits de Sega, que tot i així fa la impressió que podria haver mogut un joc tipus Mario Kart amb personatges de l'univers Sonic prou competent. Un Sonic Drift de 16 bits, vaja.

Malgrat que sovint se'l titlla de clon del Super Mario Kart, i la inspiració és òbvia, l'Street Racer és un joc diferent i en alguns aspectes va voler anar més enllà, com per exemple en la modalitat multijugador, que permet fins a 4 participants alhora (també 3), cosa que soluciona, tanmateix, amb una decisió allunyada del que es faria després en qualsevol títol que funcioni amb la pantalla partida: col·locar els segments en horitzontal

Les versions per a Saturn i PlayStation, que ara veurem comparades, feien ús de la molt superior potència de les màquines en qüestió i, a banda d'altres salts tecnològics, permetien que hi juguessin fins a 8 jugadors, gràcies als corresponents adaptadors multijugador.

Com podem veure, per una vegada la versió de la Saturn és superior, amb uns gràfics més detallats i, tot i que no s'aprecia al vídeo, una imatge de més alta resolució que no pas la de la PlayStation. Sembla, doncs, que la versió per a la 32 bits de Sega seria la millor de totes, pel que fa a aquest videojoc.

Però no marxeu encara, perquè ja que hi som, veurem també com quedava a la Game Boy

Segurament penseu el mateix que jo: la pista es veu molt fosca, i deu ser difícil de jugar. No ho sé, però per altra banda es veu prou fluid i fa pensar, altre cop, que un Mario Kart hauria estat possible a la portàtil de Nintendo, encara que amb les lògiques retallades respecte a l'original de SNES.

Per no posar més vídeos, només afegiré que la versió d'Amiga es veu millor que la de la Mega Drive, mentre que la de PC s'acosta prou a les superiors de Saturn i PlayStation.

En investigar aquest joc, com m'acostuma a passar, m'han agafat moltes ganes de tenir-lo, naturalment en Saturn, perquè és una mena de videojoc que m'agrada, i lamento haver-lo ignorat deliberadament fins ara. Espero haver-me redimit una mica en dedicar-li una entrada com a petit clàssic que és.




Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...