Què estàs buscant?

dijous, 11 d’abril del 2024

Noms: Ayano Koshiro

Avui, a la secció de noms rellevants de la història dels videojocs, porto el d'una persona que és germana d'una altra també molt coneguda, però com que és ella la protagonista ens hi centrarem sense incidir gaire en la qüestió. 

Parlarem d'una dissenyadora i artista que va deixar la seva empremta en títols de gran qualitat i molt estimats dels 8 i els 16 bits, i de la qual repassarem una mica la carrera en aquesta humil entrada.

Ayano Koshiro va néixer a Hino (Tòquio, Japó) el 17 d'abril de 1970, i enamorada dels videojocs i disposada a dissenyar-ne personatges pixelats, el 1987, quan encara anava a l'institut, va començar a col·laborar -d'amagat perquè en aquell país està prohibit treballar mentre encara ets en aquesta etapa educativa- amb la companyia Nihon Falcom dissenyant personatges per a jocs com el Sorcerian i els dos primers Ys, poca broma. Hi va fer monstres, il·lustracions per a manuals i fins i tot se li atribueix el disseny de l'enemic final del primer Ys

Va entrar a l'empresa mig per casualitat, perquè va convèncer els seus responsables amb la seva tècnica autodidacta en alguna de les visites que hi va fer per acompanyar el seu germà gran, en Yûzô, que hi treballava com a compositor. Potser us sona, ja que és un dels compositors més importants i populars de la història dels videojocs. 

No s'hi van estar gaire temps, en aquella companyia, perquè el 1988 tant ella com el seu germà van començar a treballar com a autònoms, amb l'ActRaiser de Quintet, per a la Super Nintendo, com a feina més destacada en què van treballar junts, cadascú en la seva especialitat. 

Però el 1990 va néixer Ancient, una nova desenvolupadora de videojocs fundada per la mare de tots dos, Tomo Koshiro, i el mateix Yûzô. I allà va començar la llegenda. Perquè el naixement d'Ancient es va produir quan Sega, per a la qual en Yûzô havia treballat fent la música del The Revenge of Shinobi, li va encarregar la versió per a Game Gear del Sonic the Hedgehog, però li va dir que Sega no treballava amb freelances. La nostra protagonista d'avui, l'Ayano, va ser la directora de la primera aventura de la mascota de Sega per a la portàtil. 

El 1992 sortia per a la Mega Drive el sovint considerat el millor beat'em up llançat mai en consola, l'Streets of Rage 2. La primera part, de 1991, l'havia fet la pròpia Sega, però per a la seqüela se li va fer l'encàrrec a Ancient. En aquest cas, Ayano Koshiro va actuar com a dissenyadora gràfica principal, a més d'idear-ne els atacs especials i ser-ne la planificadora. De fet, li devem a ella els personatges d'en Max i en Sammy... així com també la desaparició de l'Adam, com comenta en aquesta entrevista. També hi explica que ella era la intermediària quan calia consultar-li coses a Sega. Era, doncs, la ment pensant al darrere d'aquest tros de clàssic.

Encara que el joc va ser un èxit increïble i està considerat el millor de la saga -i del gènere en consola, hi insisteixo-, Sega va decidir que la tercera part la faria de manera interna, i hi ha un ampli consens en què no es va arribar als nivells de qualitat de la segona part. Coses que passen. 

L'èxit i la càrrega brutal de feina dins d'Ancient no li van impedir acceptar encàrrecs externs com ara dissenyar els monstres del Lunar: The Silver Star (Mega-CD, 1992) o ser la directora artística i guionista de l'ActRaiser 2 (SNES, 1993), però la següent gran obra a la qual es va dedicar dins de la companyia va ser el The Story of Thor, de la Mega Drive, que es va llançar el 1994 i que té dissenys seus. Ella el considera el joc més important que ha fet, perquè si més no, no era una seqüela com l'Streets of Rage 2.

Koshiro també va formar part de l'equip que va fer possible el Terranigma (SNES, 1995), tot i que el va desenvolupar Quintet, no Ancient, però el 1996 va ser la directora artística del The Story of Thor 2, per a la Saturn.

Aquell mateix any consta com a directora artística del Vatlva, un títol de cotxes de combat per a la 32 bits de Sega jo, personalment, no coneixia ni de nom. A la saga Lunar va continuar dissenyant monstres per a les entregues de la Game Gear (1996) i la Saturn (1997), i posteriorment la podem veure com a directora artística del Card Captor Sakura de la PlayStation (1999), el Car Battler Joe (Game Boy Advance, 2001) i l'Amazing Island (GameCube, 2004), entre altres feinetes.

No he trobat informació respecte al que està fent actualment, però com a mínim ens ha deixat un llegat d'allò més important i rellevant. 

El que queda clar, llegint-ne la història, és que des de ben jove estava totalment determinada a ser el que va acabar sent, dissenyadora de videojocs, un sector que sempre li havia cridat l'atenció -a diferència de molts altres casos en què hem vist que autèntiques llegendes s'hi van ficar com qui agafa qualsevol altra feina-, i reconeix la influència d'una altra de les seves passions, el manga i l'anime. Curiosament, està casada amb en Hitoshi Ariga, dissenyador amb qui va coincidir en algun dels seus treballs i que també és mangaka, amb l'obra Mega Man Megamix com a títol més destacat, atès que s'ha publicat en català. Els fills que tenen en comú, diuen, no tenen gaire interès pels videojocs en què va treballar la seva mare. Coses que passen.


Fonts: Time Extension, Shmuplations, Moby Games, Wikipedia


dijous, 4 d’abril del 2024

Reflexions: Quant valen els videojocs?

Aquesta secció sobre els meus pensaments sobre temes que s'han tractat mil vegades en el món dels videojocs no va néixer mai amb la intenció de ser periòdica, i fa poc pensava que ja se m'havien acabat les idees i que potser ja no n'hi hauria més entregues, però el cert és que sí que m'ha vingut al cap un altre tema sobre el que m'agradaria dir la meva.

Es tracta del preu dels videojocs. Sobretot de com el percebem nosaltres, ara, en comparació amb quan érem petits. Perquè és evident que els jocs, quan surten a la venda, normalment valen molts calés, i no és pas poc habitual que ens en queixem i que llegim comentaris de gent, a les xarxes, que diu "com m'ho faré, si tal dia apareixen aquests dos jocs que vull?". Però el cert és que, al cap de molt poc temps, comencen a baixar de preu, de vegades d'una manera molt radical. 

Parlem de moments puntuals de l'any com el famós i escurabutxaques Black Friday, al novembre, però el cert és que hi ha ofertes, rebaixes i campanyes moltes vegades, i almenys a mi la sensació general que em fa és que no hi ha cap necessitat d'encaparrar-se ni córrer quan surt a la venda un joc. 

És cert que amb el temps algunes coses poden costar de trobar, fins i tot quan la generació corresponent encara és viva, però trobo innecessari amoïnar-se perquè surti un joc, o dos, que ens interessa, justament un mes que anem malament de diners. No passa res, espera't unes setmanes i segur que el trobaràs més barat.

No cal que us molesteu a fer la imatge més gran, no hi podreu distingir gaires coses. Havia de redimensionar-la perquè no pesés gaire. Però serveix com a exemple d'una imatge que de petit havia vist en paper moltes vegades, i que ara, quan en miro de similars (digitalitzades), m'estiro els cabells en adonar-me que jocs que ara són introbables -llevat que estiguem disposats a pagar centenars d'euros per tenir-los a la col·lecció- hi va haver un moment que es van liquidar per l'equivalent actual de 18 o 20 euros. 

És clar que en aquell moment no sabíem com anirien les coses, ni quins jocs ens interessarien en el futur, i encara menys que, amb sistemes amb molt millors gràfics i jugabilitat, miraríem enrere i desitjaríem tenir títols dels quals vam passar quan érem massa joves i innocents. En aquell moment aplegàvem els diners que valia el joc que volíem i el compràvem, si no ens volíem conformar només amb els que ens regalaven pares i familiars. I ho fèiem sense queixar-nos del seu preu original, que podia voltar el que ara serien -no hi compto la inflació, però ja m'enteneu i ho exemplificaria encara més- els 50-60 euros. Això volia dir, almenys en el meu cas, que reunint diners d'aniversaris, sants i Festes de Nadal en tenia per a uns 3 o 4 jocs nous cada any. Més o menys com tothom. 

Jo, com a mínim, ho entenia d'aquesta manera, i no se m'hauria acudit mai esperar a veure si el joc de torn un dia em costava 2.990 pessetes en comptes de 8.990. No hi donava més voltes. El volia tenir tan aviat com fos possible.

Ara, però, tenim més calés i ens ho comprem "tot", però això també és gràcies a que tenim més informació i capacitat d'espera, de manera que podem optimitzar els diners perquè ens permetin comprar encara més videojocs. Sabem que els preus baixen relativament de pressa, que existeixen diverses cadenes, que comprar per internet surt més barat i que existeixen campanyes de tota mena per endur-se els nostres diners. 

El que hem de fer és tenir mesura i adaptar-nos al nostre propi poder adquisitiu. I jo i molta més gent anem més enllà de la típica foto compartida a les xarxes amb el joc esperat de torn el dia de sortida i, si no és que tenim molta pressa per posar-nos-hi o trobem alguna oferta ja des d'abans que surti a la venda, que també passa, esperem una ocasió millor. Això també ajuda a pensar-se més les compres, que sempre va bé per combatre les més compulsives, i de tota manera jo tinc la norma de no comprar res per sobre del preu mínim al qual ha estat alguna vegada (que a mi em consti). Si un joc ha valgut 15 euros, per exemple, en algun moment hi tornarà.

El tema del FOMO, que ja vaig tractar en una entrada d'aquesta secció, hi juga un paper fonamental. Recentment m'he trobat que, després d'estalviar diners per comprar-me la PS5 l'any 2022 i que em costés aconseguir-la al seu preu oficial, perquè no n'hi havia estoc i sí un avís que pujaria de preu, va començar a estar disponible a tot arreu i a encadenar diverses campanyes de rebaixes, tant del model original com, ara, de l'slim. Si hagués sabut que tindria tan poc temps per fer-la servir m'hauria esperat, sincerament. 

En tot cas, això ens duu a la pregunta del títol: quant valen els videojocs? Hi ha qui, abans de gastar-s'hi els diners, consulta quina és la durada d'aquests jocs per tal de saber si n'amortitzarà la compra, però també hi ha qui menysprea els jocs indie que surten en digital i a un preu baixíssim perquè, independentment de la seva qualitat, no tenen grans pretensions, de manera que un preu baix, per a molta gent, significa que aquell títol no valdrà la pena. El mateix preu, en canvi, per una rom d'un clàssic rellançat en sistemes moderns, fa que molta gent arrufi el nas perquè li retreu els anys que té i el troba excessiu.

Per a mi, la resposta, per a videojocs de tota mena, durada i pressupost, és que els videojocs valen el que cadascú de nosaltres se senti còmode pagant per ells, segons la pressa, la disponibilitat de jugar-hi, el poder adquisitiu i qualsevol factor personal que hi influeixi. Així de senzill.





Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...