Reflexions: La competició

Tinc una relació una mica curiosa amb els videojocs en companyia d'altres persones: hi tinc experiències, és clar, en el seu moment vaig gaudir molt jugant a la NES a casa del meu millor amic a jocs com el Teenage Mutant Ninja Turtles II: The Arcade Game o el Nintendo World Cup, amb un altre ens passàvem la tarda jugant a l'Street Fighter II de la Super Nintendo, més endavant vaig jugar a la Nintendo 64 directament en sessions multijugador, a casa d'un company d'institut i amb amics seus amb què jugàvem quatre persones alhora al Mario Kart 64 o al Goldeneye, i ja de més gran, de manera més casual, partits a diferents entregues de la saga Pro Evolution Soccer. 

En local, també, tinc molt bons records de jugar amb els meus cosins al meravellós mode torneig del Super Street Fighter II a la Mega Drive o al Mario Kart DS, en una època en què la Nintendo DS la tenia tothom i era fàcil muntar coses així.

Jugar online, en canvi, és una cosa que mai m'ha cridat gaire l'atenció, en bona part perquè soc prou dolent -i els altres massa bons, també us ho dic- com perquè normalment em provoqui més frustració que ganes de continuar-ho intentant. Vaig provar, però, el de l'esmentat Mario Kart DS o algun joc de lluita com el Dead or Alive 5, però en general no m'ha agradat mai gaire jugar d'aquesta manera. 

 

M'estimo més fer-ho sol, i pel que fa a coincidir amb altres persones en local, després d'aquelles experiències de fa algunes dècades, això s'ha reduït a partides ocasionals amb la meva filla o els meus nebots, però a poc a poc s'ha anat fent encara menys habitual, per a mi, del que ja era.  

 

Ara bé, encara que no sigui la meva manera estàndard de jugar, reconec que enfrontar-se o comparar resultats amb una altra persona real, no una CPU o una IA, com es diu ara, té encant i puc entendre per què hi ha gent que considera que els videojocs de lluita són bàsicament per jugar en línia, si bé jo, que no tinc ni els mitjans ni el temps lliure per comprometre'm amb regularitat al respecte, hi jugo però per passar-me'n els modes individuals amb tots els personatges possibles i au.  

 

Si bé és cert que m'estimo més jugar a un videojoc sol i anar avançant en la història, quan en tinc l'ocasió i sé que m'hi podré comprometre sense interrupcions no descarto participar en competicions, com va ser el cas de la darrera edició de RetroBarcelona, on em vaig apuntar al torneig oficial de Windjammers amb l'esperança de superar almenys un partit i anar-me'n amb aquesta satisfacció... i vaig acabar quedant quart (vaig perdre a semifinals i també el partit pel tercer lloc). Va ser una sorpresa i vaig gaudir molt.

I no tenia el neguit de no saber si a aquella hora se'm despertarien els nens o hi hauria algun problema. El el plaer de poder jugar sense necessitat de connexió online. En aquest sentit, i amb els arcades en general, he descobert la gràcia -qui m'ho havia de dir, a mi que m'agraden més els videojocs que et pots acabar, amb història o simplement acabant totes les pantalles amb un sol crèdit- de la competició per les puntuacions, sigui amb mi mateix o, encara millor, comparant-les amb altres persones.

Perquè no cal que l'enfrontament sigui en directe. El fet de deixar gravada una puntuació amb les teves inicials fa que un videojoc, sobretot els de les primeres èpoques, en què sovint no hi havia un final, sinó que anaves repetint el mateix fins que et quedaves sense vides per l'augment de la dificultat, adquireixi un interès inesperat.

A la imatge tenim un exemple d'un joc que sí que té final, però al qual aquests dies estic jugant per participar a la competició de punts d'un canal de Telegram de l'Evercade, i fa poc m'he ficat també en un grup de Facebook dedicat al mateix ecosistema de consoles per motivar-me a jugar encara més. En comptes de tenir els jocs i prou, o considerar-los, en el cas dels més "arcaics", una curiositat històrica, aquests reptes tan simples -que no fàcils- fan que hi estigui jugant de debò, més enllà de "provar com són". I, amb tot plegat, estic competint amb altres persones en diferit, quan em va bé, però també amb mi mateix, per veure si soc capaç de millorar la meva millor partida. Si és que sí, se'n fa una foto com la que he posat més amunt i s'envia com a prova a l'aplicació o xarxa social corresponent.

La qüestió, al final, és jugar. Ho veuria diferent si fos bo jugant i em pogués plantejar anar a tornejos o fins i tot guanyar-hi diners? No ho sé, però dins de les meves limitacions reals i contrastades, aquest "picar-se" amb gent que conec tant virtual com presencialment em motiva, no em frustra i em fa gaudir dels videojocs d'una manera sana, sense presses ni la sensació d'estar-me perdent el que està de moda, ja que solc fer-ho amb jocs retro. Hi ha més d'una manera de competir.

 

Exclusius de recreativa: Charlie Ninja

Cada cop que descobreixo l'existència d'un videojoc al que només es va poder jugar, a la seva època, als salons recreatius, desitjo que algú el rescati, sigui als Arcade Archives o a l'Evercade, però sense abandonar aquest somni també em dona l'oportunitat de parlar-ne aquí, amb vosaltres quatre.

No us enfadeu amb mi, només soc el missatger, però no es troba una quantitat d'informació excessiva sobre aquest joc, si bé n'he pogut llegir per sobre algunes ressenyes, i entre les coses que no he trobat hi ha la confirmació -o el desmentiment- que això que he posat més amunt sigui el flyer del videojoc d'avui, però no transmet gaire bones vibracions, i sembla una cosa amateur com n'hi ha poques.

Per sort, és només una mala primera impressió, perquè estem parlant d'un videojoc de Mitchell, desenvolupadora japonesa que va existir de 1960 a 2012 i que van formar exmembres de Capcom i TAD Corporation, poca broma. 

I, si bé no es pot dir que sigui una de les grans, sí que ens va deixar la saga Pang, alguna de les entregues de la qual, com a mínim, segur que hem tocat alguna vegada, o també el Cannon Dancer, de 1996. Doncs bé, una de les altres coses que va fer va ser aquest Charlie Ninja, de 1994.  

Com podem veure, és un run and gun, inevitable comparar-lo amb el seu parent temàtic Shinobi, però no té res a veure amb el mític joc de Sega. Sí, hi controlem un ninja en un món modern, i sí, dispara shuriken, però les semblances s'acaben aquí.

En aquesta proposta que mai va tenir una adaptació domèstica, per començar -i es veu de seguida- el to és humorístic, amb uns gràfics tipus dibuixos animats, dels quals també s'agafen gags visuals, que es presenten vius, colorits, amb línies negres gruixudes -podria recordar, en aquest sentit, el Ninja Baseball Bat-Man-, contrastos alts i un pixel art en general força detallat.

Pel que fa la jugabilitat, el nostre protagonista, en Roy (que és com es deia un dels fundadors de la companyia, per cert), i no pas Charlie, pot disparar els esmentats shuriken, però també altres armes llancívoles de l'imaginari ninja, o bé quedar-se amb l'arma que té i anar-la enfortint amb power ups. 

No content amb això, pot executar accions especials amb moviments direccionals combinats amb botons propis dels videojocs de lluita 1 contra 1, i també té un truc especial, el que veiem a la imatge de dalt, que consisteix en amagar-se darrere d'una tela que el fa invisible i que el protegeix dels atacs dels enemics, una mecànica que haurem de dominar per fer front a l'aventura, ja que en alguns moments, pel que diuen, es pot tornar molt caòtica. 

Tanmateix, no és llarga: només són cinc pantalles, concretament el Salvatge Oest, un bosc, una zona urbana decadent, un estadi de futbol americà i el laboratori d'un científic boig que és el nostre enemic final, a banda d'un parell de pantalles de bonificació on tindrem l'oportunitat d'aconseguir importants vides extres si a les pantalles corresponents hem trobat les lletres que formen la paraula "extend".

Ignoro per què no va arribar mai a cap sistema domèstic, però des de la meva posició d'absolut ignorant ho podria atribuir a que en aquella època el focus es trobava en els videojocs poligonals que entraven amb força i que es traslladaven a les consoles tan bonament com es podia, i poques propostes arcade bidimensionals cridaven l'atenció com per passar pel procés de conversió. Sembla que, efectivament, no se li va fer gaire cas, pels motius que dic, quan es podia jugar als salons recreatius, i de tota manera la pròpia Mitchell s'ha concentrat sempre en esprémer l'èxit dels Pang.

Tot i així, el Charlie Ninja té una pinta molt interessant i, de la mateixa manera que fa uns anys ens van portar, de la mateixa companyia, el Cannon Dancer (o Osman) a consoles, tot i ser dos anys posterior, no em semblaria gens esbojarrat que aquest simpàtic ninja ens pogués acompanyar en alguna màquina moderna, com deia al principi, de manera oficial. És a dir, no veig per què no hauria de passar. Creuem els dits.