Jocs de la meva infantesa: Super Mario Land

Havia parlat, fa anys, del Super Mario Land 2 i del Wario Land: Super Mario Land 3, però m'adono que l'altre joc d'en Mario de plataformes de la Game Boy no havia estat objecte de cap entrada, i ha arribat el moment de solucionar aquest greuge.

Potser és perquè, a diferència d'altres persones i del que era normal per una simple qüestió de cronologia, el vaig tenir després de la seva seqüela, àmpliament millor en tots els sentits, i vivia a la seva ombra tot i que l'havia demanat amb plena consciència del salt qualitatiu enrere que representaria per a mi.

Però el cert és que, tot i les enormes diferències amb el Super Mario Land 2 -que no tenia res a envejar al Super Mario Bros. 3 de la NES o fins i tot el Super Mario World de la Super Nintendo en molts aspectes tècnics-, el primer Super Mario Land té un encant particular, hi vaig jugar força quan era petit i es mereix que, per fi, li faci un homenatge ara que hi he tornat a jugar.   

Llançat amb la pròpia Game Boy al Japó a l'abril de 1989, trobo que és un joc molt estimat per la comunitat però poc referenciat per la pròpia Nintendo, tot i que ha tingut alguns moments de petits reconeixements, com la cançó principal xiulada al Mario Kart World, de la Switch 2.

Però tornant al joc en si, em resulta impossible parlar-ne com si hagués sortit fa poc i jo fos un nen. Com he dit més amunt, el vaig tenir després de l'altre, i amb totes les dècades que han passat no puc evitar considerar-lo en el seu context, cosa que es reflectirà en les coses que en diré en les properes línies, abans de posar-me amb el joc pròpiament dit.

Pel moment que va sortir i el nivell de coneixement que els programadors tenien a l'època sobre la consola, no es podria culpar ningú de percebre el Super Mario Land com una versió reduïda del Super Mario Bros. de la seva germana gran -en edat, per tant la NES, que poc després en potència tindríem la Super Nintendo-, i això es pot veure en coses com un nombre més petit de zones i pantalles per zona o la mida i el nivell de detall dels sprites, que es continuen identificant amb els elements que l'esmentat joc insígnia de la 8 bits de sobretaula de Nintendo va gravar per sempre a la nostra ment, però sí que es veuen algun esglaó per sota, i no parlem només de la qüestió cromàtica, que seria injust.

Els blocs destructibles i d'interrogants hi són i els identifiquem de seguida, els enemics són versions simplificades dels Goomba, els Koopa Troopa i la Planta Piranya, el xampinyó per convertir-nos en Super Mario és més senzill, el "foc" que disparem després d'obtenir una flor que sí que s'assembla molt a la del Super Mario Bros. semblen caques de cabra que reboten al terra i se'n van fins al cel d'una manera que impedeix una cadència ràpida de foc, i les vides extra no són bolets d'un altre color -evidentment-, sinó cors. Tot això és lògic i es deu a la petitíssima mida dels sprites.

Altres coses que no tenen a veure amb els gràfics han quedat igual: cent monedes ens proporcionen una vida extra, algunes canonades ens permeten accedir al subsol i embutxacar-nos monedes extra i el primer enemic de final de zona s'ha de vèncer de la mateixa manera que en Bowser al Super Mario Bros.

Després de veure totes aquestes semblances, la veritat és que el joc presenta moltes diferències que el fan molt original i una aventura única: l'aventura té lloc, segons el lore de la franquícia, al país de Sarasaland, la princesa que hem de rescatar és la Daisy -una altra de les "amistats" d'en Mario abans que es decidís a rondar només la Peach- i no hi ha ni rastre d'en Bowser, ja que l'enemic final aquí és en Tatanga.  

En aquest país veiem quatre escenaris diferents que no són versions adaptades de cap altre Mario: comencem al regne (sí, hi ha regnes dins d'un estat, una bogeria) de Birabuto, basat en l'Antic Egipte, amb piràmides, esfinxs, etc.; després anem al de Muda, on veiem zones de platja i enemics basats en animals marins, el tercer és el regne d'Easton, basat en l'Illa de Pasqua, amb els mítics moais, i l'últim és el regne de Chai, inspirat en la Xina clàssica, amb un tema musical molt tòpic i algun enemic basat en el folklore del país com és el zombi xinès jiangshi.

Els enemics tant normals com finals també presenten una diversitat i originalitat que donen al joc una personalitat pròpia, sense perdre, com deia, la connexió amb el que el públic coneixia amb versions dels enemics clàssics. La resta d'elements no es repeteixen a la franquícia d'en Super Mario, així que estem davant d'un videojoc únic en aquest sentit i que val la pena revisitar.

A més -i això és una cosa que la gent recorda amb afecte-, dues de les pantalles del joc canvien el gènere de les plataformes pel dels shoot'em ups, el primer cop amb un submarí en una pantalla aquàtica i el segon, a la pantalla final, amb una avioneta que serà l'instrument amb què haurem de derrotar l'enemic final. 

Aquests desviaments del gènere principal del joc devien sorprendre molt en el seu moment, però encara ara són benvinguts i caracteritzen encara més aquest títol, que és veritat que no pot competir en termes tecnològics amb la seva espectacular seqüela, però és una experiència tan agradable i diferent que ve de gust tornar-hi de tant en tant. 

Per cert, després de passar-nos les 12 pantalles del joc i veure els crèdits podem jugar-hi un altre cop en una segona volta una mica més difícil -el joc, en general, és força fàcil- a causa del comportament d'alguns enemics, i si ens acabem aquesta segona aventura la pantalla principal ens oferirà poder jugar directament a la pantalla que vulguem. 

Menció especial també a l'entranyable i encomanadissa banda sonora composta pel llegendari Hirokazu "Chip" Tanaka, una llegenda de la història de Nintendo. 

En fi, feia molt de temps que tenia pendent rejugar-hi, estic molt content d'haver-ho fet i em proposo tornar a jugar també al Super Mario Land 2, el Wario Land: Super Mario Land 3 i, per fi i per primera vegada, continuar amb la saga d'en Wario, que tinc sencera però que no volia tocar fins que jugués primer a l'origen de tot plegat. 

 

Anàlisi: Pac-Man World Re-Pac

He estat esperant aconseguir l'últim trofeu de PlayStation que em falta d'aquest joc -i el consegüent trofeu de platí- per considerar-lo acabat del tot i parlar-ne al blog, i continuo tenint l'encaparrament d'obtenir-lo, però el cert és que el videojoc en si ja fa temps que me'l vaig acabar, hi vaig fer tot el que s'hi podia fer i he decidit que, platí pendent a banda, tocava parlar-ne al blog.

Es tracta del Pac-Man World Re-Pac, un remake de 2022 signat per Now Production del joc que va sortir per a la primera PlayStation el 1999 (amb versió per a la Game Boy Advance el 2004), i que malgrat la meva combativitat amb els remakes, com que en aquest cas em beneficiava perquè no vaig tenir l'original, vaig comprar en versió PlayStation 5.

He d'avisar que no tinc presents les diferències que hi pugui haver respecte a la versió original, tot i que sembla força fidel, i també del fet que no soc cap expert en el llegendari personatge i el seu univers, ni en termes d'habilitats ni en coneixements del seu lore. Tot i així, m'agrada i he provat alguns jocs de la seva extensíssima saga, i em cridava molt l'atenció poder jugar al seu plataformes 3D, tot i que desenvolupat sobretot en un entorn limitat i lluny de la llibertat de moviments que trobem en un Super Mario 64 o un Banjo-Kazooie. 

En fi, després d'una escena animada en què veiem que els malvats fantasmes segresten la família i els amics del protagonista, amb l'agreujant que ho fan durant la festa del seu aniversari, haurem de rescatar-los recorrent diversos mons temàtics dividits en quatre pantalles cadascun (tres de normals i un combat amb l'enemic final d'aquella zona) abans del combat final contra en Toc-Man, una mena de Pac-Man robòtic gegant que és l'enemic recurrent d'aquesta trilogia de Pac-Man World de la qual, de moment, s'han fet remakes de les dues primers parts.

A cada pantalla anirem agafant boletes (que podem disparar als enemics), derrotant fantasmes i altres enemics saltant-los a sobre amb un cop de cul, prement botons per provocar efectes als escenaris, aconseguint les clàssiques fruites que van debutar al primer joc de la saga, de 1980, les lletres que formen el nom "PACMAN" escampades i amagades per l'escenari, també el símbol del Galaxian per accedir a uns laberints de disposició similar als clàssics però amb gràfics moderns i ambientacions variades, i aprofitant l'avantatge de transformacions com la que ens transforma en plom (i ens permet caminar sota l'aigua en comptes de surar) o la que ens converteix en una versió gegant del Pac-Man clàssic (és a dir, sense extremitats) i menjar-nos els fantasmes durant un temps limitat. 

Tot això, excepte arribar al final de la pantalla, és opcional, però si ho fem anirem a una pantalla de bonificació on podem aconseguir més punts i més vides, i també aconseguirem més fitxes per al joc d'escurabutxaques on, si afinem el timing, podrem sumar més vides i punts. A banda de satisfer el completisme que patim cadascú de nosaltres, és clar.

És un joc generós amb l'acumulació de vides, i els reptes que ens suposen les pantalles no són gaire difícils, tot i que de vegades ens caldran alguns intents per resoldre trencaclosques o superar algun punt plataformer més punyeter, i si anem a buscar tot el que es pot aconseguir, el completisme que deia al paràgraf anterior, encara més.

Els combats contra els enemics de final de zona són diferents, divertits i inventius, i no especialment difícils. La varietat i el trencament respecte a l'estructura habitual de les pantalles el trobem també en algunes pantalles que proposen un canvi de jugabilitat important, com ara una cursa de cotxes o un shoot'em up, quelcom que arrenca un somriure la primera vegada que ho veiem.

A banda d'això, Pac-Man World Re-Pac també ens proposa jugar, directament des de l'espai que serveix de hub ,als laberints d'estil clàssic que deia, i al Pac-Man original de 1980 emulat a través d'una recreativa que trobem a la platja que és la zona inicial d'aquest espai que connecta amb les diferents zones, un joc extra que està lligat a aquest últim trofeu que se'm resisteix.

En definitiva, un videojoc no gaire llarg, però que ens pot donar moltes hores d'entreteniment si volem fer-ho tot i aprofitar tot el que ens proposa, i que des del meu limitat coneixement de l'univers Pac-Man penso que és una gran reinterpretació del seu imaginari, de manera que jugaré amb ganes també a la segona part, que encara he de comprar.