Els clàssics animats de Disney són prou coneguts per tothom, i malgrat que ara es perceben clarament com a obsolets els missatges que transmeten -sobretot pel que fa a les relacions sentimentals-, el cert és que són estimats. Però van tenir també una època de llançaments mediocres, de la qual es van començar a recuperar a finals de la dècada dels 2000.
El 2010, però, arribava el 50è clàssic, un film que mostrava clarament que la tendència a l'alça era ferma, i des de llavors hem vist molt bones pel·lícules animades amb el segell de la companyia d'en Mickey Mouse. I, com que també se'n va fer un videojoc, li dedico aquesta entrada d'una secció veteraníssima del blog, però encara viva.
Tangled, del que com podeu veure he posat la portada estatunidenca, va tenir un nom o un altre segons el país de la Unió Europea on va sortir, i d'acord amb el títol amb què es va estrenar el film en aquell territori, com per exemple Enredados a l'estat espanyol, o Raiponce al francès.
Doncs bé, va sortir per a PC, Nintendo DS i Wii, que com ja sabeu va ser una consola que va tenir un èxit gairebé sense precedents, era la consola que va recuperar els anomenats casuals i, tal com va passar amb la PlayStation 2, tenia tantíssims jocs al seu catàleg que per força també havia de tenir brossa a cabassos (i el mateix podem dir de la DS, una bomba de portàtil que tenia tothom). Si a això li sumem que els videojocs basats en pel·lícules no acostumen a ser gaire bons, us podeu imaginar que aquest també va ser... doncs no, per una vegada sembla que va sortir millor!
Com es pot veure, és un joc de plataformes i trencaclosques que demana la col·laboració dels dos personatges principals, la Rapunzel i en Flynn, cosa que permet jugar-hi de manera cooperativa amb una altra persona, però si hi juguem sols -no m'agrada gens quan hi ha jocs que no tenen opció per a un sol jugador, o aquesta és una experiència realment pobra- anem alternant entre un personatge i l'altre sense problemes.
Com a la pel·lícula, tots dos tenen habilitats pròpies: en el cas de la protagonista -perquè, per molt que Disney insistís en canviar-li el nom inicial de Rapunzel a Embolicats (així és com es diu en català tot i no existir-ne versió doblada, perquè sí que hi ha algun conte il·lustrat oficial) amb la polèmica intenció d'atraure públic també masculí, la protagonista és ella-, els seus llarguíssims cabellsguareixen, serveixen per gronxar-se i arribar a llocs altrament inaccessibles, i també pot estabornir enemics amb una paella, mentre que en Flynn els incapacita amb un sabre.
Ja per anar acabant, aquí tenim la versió per a la Nintendo DS, clarament diferent i enfocada a aprofitar la tactilitat de la seva pantalla inferior, que era el seu gran atractiu, com a la Wii ho era el control per moviment. També és veritat que això fa que el Tangled de la DS sigui més aviat un recull de minijocs connectats per diàlegs en pantalles estàtiques. Val a dir que té un to notablement més infantil, si bé el de Wii va adreçat també al públic més jove, però no d'una manera tan exagerada.
En cap dels dos casos no veiem notasses per part de la crítica, de fet no se'n troben gaires notes, però en el de la DS són inferiors, i havent fet una ullada a les dues versions no és cap sorpresa que sigui així: simple, repetitiu, amb pantalles de càrrega absurdes, sense rejugabilitat, amb una música gens memorable...
A la versió de la Wii, en canvi, se li va aplaudir un sistema de control que responia bé, la possibilitat de cooperar amb un segon jugador i el fet que després de la història s'hi pogués tornar a jugar per trobar col·leccionables i secrets, a més que es tracta del que es coneix com a tie-in, un producte complementari que no segueix fil per randa la trama de l'original en què es basa i, per tant, pot sorprendre amb alguna cosa.
I això és tot. Heu jugat a aquest joc? Segurament no, ja us dic ara que jo no, ni tinc gaire intenció de fer-ho llevat que la meva filla es faci superfan de la Rapunzel i trobi el joc per a la Wii a un màxim de 5 euros per alguna banda. Tot pot ser.
La secció dedicada a reivindicar noms de la història dels videojocs que no són -en general- els típics que coneix tothom torna amb una de les feines que més hi han estat representades, i que és la composició musical.
Aquest cop parlaré d'una dona que és la responsable o coresponsable d'algunes bandes sonores mítiques, encara que se l'associï sobretot a la d'un títol llegendari que va originar una saga que encara viu.
Es tracta de la Manami Matsumae, nascuda amb el cognom Gotoh (que va canviar en casar-se) a Tòquio el dia de Nadal de 1964, i una de les compositores principals de la també llegendària Capcom durant la segona meitat dels anys 80 i principis dels 90.
De petita ja va mostrar interès per la música i va iniciar una carrera com a pianista, i com que li agradaven el Super Mario Bros. i els Dragon Quest es va acabar interessant per la composició en videojocs, i per això va entrar a Capcom. Allà, la seva primera assignació va ser una col·laboració amb Harumi Fujita per al joc de mahjong Ide Yôsuke Meijin no jissen mahjong, de 1987 i per a la Famicom, la NES japonesa. Escoltem-ne una mica la música:
És clar, potser ara se'm podrà acusar de comptar amb l'avantatge del coneixement, però aquí hi veig algun moment de to nostàlgic que caracteritzaria algunes de les peces del títol que la faria coneguda i que m'encanta des del punt de vista tant jugable com sonor:
Doncs sí, és el Mega Man, o Rockman en la seva versió original, i aquesta peça concretament m'encanta i la trobo una mica trista. Un altre dia en parlaré, però per motius diferents.
El joc sortia el mateix 1987, és el que deia abans que va originar una popular saga que encara belluga i la senyora Matsumae, en aquella època encara Gotô però que va sortir acreditada, típic d'aquells temps, com a Chanchacorin Manami, es va encarregar de la composició musical, però també dels efectes sonors i de la programació del so dins del joc.
De cara a la continuació de la saga, al Mega Man 2(1988) va fer la programació del so, però de la composició -llevat de la introducció i una part d'una sola cançó- se'n va encarregar en Takashi Tateishi. Sigui com sigui, començant per la musiqueta de la pantalla d'inici del primer Mega Man, és evident que ella va posar les bases de l'apartat musical i sonor d'aquesta estimada saga.
El 1988 també participaria en la creació de la música de dos títols per a recreativa, un dels quals aquest F-1 Dream, on no està acreditada, i l'altre el 1943 Kai: Midway Kaisen, en què hi va treballar en col·laboració amb diverses altres persones.
El 1989 tindria força feina en recreatives, en títols com U.N. Squadron, Dynasty Wars, SonSonII o el que veurem ara, un altre de llegendari i amb una banda sonora molt recordada, com a conseqüència:
Es tracta del Final Fight, on la compositora faria bona part de la banda sonora, encara que no se'n va encarregar en solitari. I tampoc la van acreditar!
El 1990 "només" va fer les bandes sonores dels arcade Mercs, Magic Sword i Carrier Air Wing, i l'any següent va néixer la saga de curses de cavalls Derby Stallion, la música de moltes entregues de la qual duu la seva signatura.
Ja fora de Capcom, encara que això no excloïa alguna col·laboració ocasional, la senyora Matsumae va començar a fer composicions per a videojocs de Sunsoft per a la Game Boy, com el que veurem a continuació:
És el Batman: Return of the Joker, de 1992, i la primera mostra de la seva feina per a Sunsoft, tot i que no formava part de la seva plantilla, atès que era freelance. Es va encarregar de la música de diversos altres títols, com el Trip World, el mateix any, per a la mateixa companyia i també per a la Game Boy, dos títols basats en Bola de Dan, el Honô no dôkyûji: Dodge Danpei i el Honô no dôkyûji: Dodge Danpei 2 (1993), també de Sunsoft -però no he pogut aclarir en quines versions va treballar- o el Daffy Duck: The Marvin Missions, en versió Game Boy, o el mític Adventures of Lolo de la NES, tots dos de 1994.
El 1992 havia treballat a l'Othello World (Super Nintendo), on va fer duet creatiu amb el senyor Kimitaka Matsumae, que va ser el que li va fer canviar el cognom. Tampoc és qüestió de repassar absolutament tot el que va fer, ja he dit més o menys el més destacat amb la informació de què disposo, però saltem a 2001 perquè va ser quan, deixant de banda el Vegas Stakes de la Super Nintendo, de 1993, va crear una altra banda sonora amb el seu marit:
Era el Jade Cocoon 2, un RPG exclusiu de la PlayStation 2, i com veiem així abandonava el chiptune. L'any 2007 li arribaria l'oportunitat de treballar en una saga que l'havia motivat per introduir-se a la composició de videojocs com a professional, tot i que va ser en una entrega spin-off:
Era el Dragon Quest Swords: The Masked Queen and the Tower of Mirrors, per a la Wii, de 2007. La tornada als orígens, però, no es va acabar amb allò, perquè l'any 2010 col·laboraria amb una nova entrega d'una saga clàssica, llavors recentment ressuscitada, amb el tema de la pantalla de títol i amb un altre, que és aquest:
En aquest cas sí que tornava al chiptune, de la mateixa manera que la saga Mega Man tornava als orígens vuitbiters.
El joc va ser desenvolupat per Capcom i també Inti Creates, companyia fundada per exmembres de Capcom i centrada en títols d'aspecte (i so retro), cosa que a Matsumae li devia agradar, perquè després va fer tàndem amben Jake Kaufman en algunes de les cançons del Shovel Knight (2014) i unes quantes peces per al Mighty No. 9 (2016), aquest últim un hereu espiritual dels Mega Man.
Actualment continua composant música, per exemple per al Derby Stallion de 2020 per a la Switch, i té altres projectes en marxa, a més que també ha col·laborat en discs de tribut a algunes sagues, però no hi ha dubte que, encara que no sigui un dels noms més coneguts de la història dels creadors de videojocs, la Manami Matsumae (o Gotoh, o la ChaCha, o la M.Gotoh, o la Manami letel, segons el joc -i això quan l'acreditaven-) és una música molt influent i va participar en algunes de les bandes sonores més importants de la Capcom dels 80, però també es va saber moure i buscar un camí propi després de deixar la companyia.
