Exclusius de recreativa: Karate Blazers

Sempre dic que els beat'em ups poc polits, toscs, tenen un encant especial. M'agrada provar-los, encara que tinguin un desenvolupament avorrit, animacions rudimentàries o una dificultat artificialment alta. Vaig descobrir per casualitat l'existència del que us porto avui, perquè va resultar que era l'origen d'un equip de personatges que es poden triar al shoot'em up Aero Fighters 3, i a sobre, just després de descobrir-lo, el van afegir als Arcade Archives de la Switch i la PS4. 

Amb l'escalfada del moment me'l vaig comprar, i a diferència d'altres vegades que us he parlat d'exclusius de recreativa només buscant-ne informació, aquest cop en podré parlar amb una mica de coneixement de causa i serà, a la pràctica, una anàlisi.  

És curiós, perquè Video System és una companyia que tampoc té tantíssims videojocs al seu currículum, però a banda de la saga Aero Fighters, que ja he esmentat, destaca pels Power Spikes de voleibol o l'F-1 World Grand Prix com a títol més recent i important, ja a finals dels 90 i principis dels 2000, segons la versió.

Però el 1991 presentava en recreatives aquest Karate Blazers que, com deia, pertany al gènere dels mastegots de carrer. El problema és que aquell any ja s'havien vist coses força millors, però aquesta mena de joc era prou popular perquè tothom hi fes almenys una incursió, de més o menys èxit. I aquest cas no en va tenir prou com perquè es portés a cap consola domèstica. Però no avancem esdeveniments.  

Com no podia ser d'una altra manera, el joc ens proposa rescatar una noia que ha estat segrestada per una banda, i ho haurem de fer controlant un dels quatre personatges especialitzats en diferents disciplines marcials. 

Tot i que són quatre, cap d'ells és una noia, però val a dir que permetia quatre jugadors simultanis, que no era una cosa innovadora, però el 1991 tampoc hi havia tants jocs que ho oferissin, així que això sí que l'hi podem reconèixer.

Com tampoc ens hauria de sorprendre en excés, sobretot d'un videojoc poc conegut del gènere, Karate Blazers està farcit de tòpics dels beat'em ups, amb tipus d'escenaris suats -també val a dir que no és que hi hagi infinites menes de paisatges plausibles en un joc així- i enemics arquetípics que ens recorden molt, en alguns casos, tipus de contrincants que havíem vist al Final Fight o a l'Streets of Rage (aquest del mateix 1991), com el típic panxut o el saltimbanqui.

Al final no veiem gaires enemics diferents, hi ha poca diversitat en aquest sentit, i són més aviat variants de colors. Tampoc són especialment agressius, però el que fa el joc, i això se li pot criticar tranquil·lament, és llançar-nos-els en grans quantitats i obligar-nos a fer servir més sovint del que voldríem l'atac especial, que com correspon a un altre tòpic del gènere, ens pot salvar de més d'una situació en què estem abassegadorament superats, però també ens treu un tros de vida, i no és que en tinguem gaire. De fet, amb quatre o cinc cleques acabem morts.

Cadascun dels quatre protagonistes té un atac especial diferent, força espectaculars en alguns casos. La particularitat d'aquest joc, però, és que podem evitar el preu que hem de pagar per aquests atacs especials si tenim al nostre inventari uns rotlles que anem trobant per l'escenari de tant en tant. És com un ús gratuït d'aquest atac especial.

A banda de l'excessiu nombre d'enemics que ens ataquen, una altra motivació per fer servir aquests atacs és que el repertori de moviments dels nostres lluitadors tampoc és gaire ampli: tenim el cop de puny i una puntada en salt que és, de fet, l'única manera de saltar. I sí, també podem agafar els enemics si ens hi acostem prou. Un altre detall important és que podem pegar els oponents quan són a terra, i segons com ja ens els carreguem i no es tornen a aixecar, també en el cas dels bosses.

Les pantalles no són gaire llargues, però són parts d'una de més gran. Al final de la tercera de cada zona ens hi trobarem un enemic de final de pantalla, amb una barra de vida ben visible i que, curiosament, es presenta diferent de la nostra vida, que està representada per un cercle a la cantonada superior esquerra de la pantalla.

Aquests enemics finals no són excessivament difícils de derrotar a causa de les seves habilitats, però fan servir el truc barat d'enviar-nos esbirros sense parar, cosa que ens dificulta molt la tasca. I un temporitzador ens pressiona perquè acabem de pressa amb aquell combat.

Al Karate Blazers hi ha, és clar, ítems de recuperació de vida, i elements destructibles amb objectes dins -de vegades també enemics-, però una cosa que crida força l'atenció, sobretot perquè a l'època ja era estàndard des del primer Double Dragon, és que no tinguem la possibilitat de fer servir cap arma, així que ens podem oblidar d'estomacar els enemics amb canonades, pedres ni cap element de l'escenari. 

A causa de la dificultat artificial de què he parlat abans, al final el joc convida a passar-se'l alimentant-lo de crèdits, tot i que sempre podem convertir-nos en autèntics mestres i no necessitar-ho, però a mi em venia de gust veure'l tot per poder-ne parlar, i he de dir que cap al final trobem el típic boss rush i, això sí, un decebedor enfrontament final amb un boss reciclat, més ben acompanyat que mai.  

Fa la sensació que la idea tenia potencial, encara que hagués estat un beat'em up més i malgrat les "fortes inspiracions" que ens hi trobem, però que els enemics estan poc treballats, sobretot els de final de pantalla. 

Pel que fa a la resta, com he dit al principi a mi m'agraden els beat'em ups fins i tot quan estan lluny de l'excel·lència, i aquest té el seu encant amb uns protagonistes que ataquen amb postures més aviat estranyes i que esdevenen tan de pa sucat amb oli, tan genèrics, que em cauen bé i tot.

I probablement no hauria descobert aquest joc -bé, sí, quan va sortir als Arcade Archives- si no hagués estat perquè em vaig assabentar que hi sortien dos dels personatges que formen l'equip Blazers de l'Aero Fighters 3, com he dit en començar, l'any 1995. 

Aquestes petites històries de les companyies de videojocs sempre em fascinen i m'agrada estirar-ne el fil, però aquest cop ha sigut amb un compromís més gran del que és habitual perquè he comprat el joc i hi he jugat. I, malgrat les mancances evidents que té, hi dedicaré més partides. Però el que és segur és que quan jugui a l'Aero Fighters 3 ja sé que sentiré simpatia cap a un grup determinat.

 

Jocs que em criden l'atenció: Harlequin

Ara tocaria tornar a deixar anar la típica frase amb què presento noves seccions, dient que si la longevitat del blog en depèn una mica, etc. Però no. Avui he de dir que aquesta secció se m'acaba d'acudir en un moment d'inspiració perquè necessitava un espai on parlar de videojocs que no trobava on més encabir, i resulta que la solució era crear-los una secció pròpia.

No són jocs als que hagi jugat, no destaquen per ser petites joies (o sí, però quan els selecciono no ho sé) ni són exclusius de recreativa ni es van quedar al Japó, ni els he jugat després de dècades que sortissin i han estat descobriments. Són jocs que, senzillament, per un motiu o un altre, em criden l'atenció i, sense haver-hi jugat ni un minut, investigo per compartir amb vosaltres el que en trobo i, per què no, potser se m'obre la gana per provar-los algun dia. 

Harlequin és el nom del videojoc que inaugura aquesta secció, i una de les coses que criden l'atenció és que a dalt tingui un eslògan que l'anuncia com "el joc més estrany que s'ha fet". No sé si és quelcom que devia cridar el públic a afluixar la mosca, però com a mínim ara m'ha cridat l'atenció a mi, gairebé tant com el personatge principal de la il·lustració de portada.

Però què és, aquest joc? Doncs, desenvolupat per The Warp Factory i distribuït per Gremlin Graphics, amb Ed Campbell com a dissenyador i Andy Finlay com a guionista, va sortir el 1992 per als ordinadors de 16 bits Commodore Amiga i Atari ST i a la Wikipedia se l'etiqueta com un plataformes d'estratègia.

El seu protagonista és aquest arlequí que, per la informació que en trobo, ha tornat a la seva terra natal, Chimerica, per curar el seu cor trencat. N'ha de reunir quatre peces i dur-les a la torre central del rellotge. 

Però també llegeixo que troba el seu país decadent després de tant de temps i es proposa arreglar-lo, i ho fa combatent els singulars enemics que s'hi troba tot llançant-los... cors. L'arlequí pot saltar, però també deixar-se caure de grans altures tot obrint un para-sol per esmorteir la caiguda, si és que ha obtingut aquest objecte. 

Les pantalles demanen exploració i recol·lecció d'ítems, i els enemics poden ser coses tan estranyes com rellotges despertadors, núvols o bombes rodones amb el nom escrit com les dels dibuixos animats, però també d'altres de més habituals a les plataformes, com aranyes, cucs o soldats carta com els d'Alícia al País de les Meravelles. Ah, que això no és típic?

Un element que el fa destacar, pel que sembla, és la diversitat i originalitat dels seus escenaris, que no reflecteixen els tòpics del gènere, sinó que ens porten per llocs com l'interior de l'esmentada torre, els terrats d'una ciutat o l'interior d'un laberint format per canyes de les de beure. Pantalles molt diverses i amb estils gràfics també diferents on caldrà explorar molt, tant en vertical com en horitzontal, per resoldre-hi trencaclosques, activar palanques i obrir noves zones per poder avançar, i el joc ens farà entrar en algunes d'aquestes pantalles més d'una vegada per fer-hi coses que abans no podíem fer. 

Però és que, a més, pel que sembla, cada pantalla és diferent de l'anterior també en el sentit literal, perquè no és que hi hagi diversos mons temàtics amb subnivells, sinó que cada escenari és únic. Molt original i curiós. 

Pel que fa a ítems i power-ups, tenim unes hamburgueses per recuperar energia, un saltador que ens fa arribar més amunt -per si el salt "lunar" estàndard no fos prou- i ser invulnerables, uns coets dels dels focs artificials que giren al nostre voltant i ens fan d'escuts, l'esmentat para-sol i un peix que ens permet transformar-nos en un d'ells en contacte amb l'aigua, cosa que facilita el desplaçament per aquest medi.

He llegit que se li poden criticar els controls per imprecisos, però el Harlequin va tenir molt bona acollida a la seva època, i si bé a mi m'havia cridat l'atenció per la portada, a mesura que escrivia aquesta entrada el que he vist de disseny i mecàniques també m'ha atret, així que ja us avanço que intentaré provar-lo.