Noms: Hiroshi Kawaguchi

Torna aquesta secció que feia uns mesos que no tocava, i que està pensada per repassar la trajectòria i conèixer millor, des del punt de vista professional, persones que han deixat la seva petjada a la història dels videojocs sense ser els grans tres o quatre noms que tothom coneix.

Avui és el torn d'una llegenda musical de Sega, un home que va composar, sol o en col·laboració, algunes de les melodies més emblemàtiques dels videojocs de la companyia de l'eriçó blau i, per què no, dels videojocs en general.

Hiroshi Kawaguchi, també conegut amb el diminutiu de Hiro i el sobrenom de Master Hiro, a més de Hiroshi Miyauchi (el seu nom real abans d'adoptar el cognom de la seva dona, pràctica japonesa que se sol donar quan l'home es casa amb algú de millor posició social per garantir la preservació del cognom), va néixer a la prefectura de Chiba, al Japó, l'any 1965, concretament el 12 d'abril d'aquell any. Es diu que durant la primària no li agradava gens l'assignatura de música, i que va ser a la secundària que aquest camp de les arts li va començar a interessar i amb la paga que li donaven a casa es va comprar instruments, i ja a batxillerat va fundar una banda on va tocar cançons de diversos compositors, però també va començar a escriure'n ell.

Després d'experimentar amb els instruments, va agafar el gust als sintetitzadors. Paral·lelament a aquests interessos també li agradaven els videojocs i estalviava per comprar-se sistemes, i un dels que va poder comprar va ser el Commodore VIC-1001, als 15 anys. Allò va despertar la seva vocació programadora i es va posar a programar en BASIC i, fins i tot, composar sons per al xip VIC del VIC-20.

Aquest detall és cabdal perquè, després de considerar diverses opcions laborals de futur, entre les quals fuster com els seus pares, xef de cuina o fins i tot mangaka, es va adonar que les companyies desenvolupadores de videojocs eren una possibilitat i es va presentar a Sega, on el van contractar com a programador l'any 1984. Ell s'hi havia presentat, però, com a compositor.

El cas és que el primer encàrrec que li van fer va ser que programés, en col·laboració amb un altre programador acabat de fitxar, un tal Yûji Naka, futur pare d'en Sonic, un videojoc orientat al públic femení, la cosa va sortir bé i es va convertir en un videojoc oficialment llançat per a la consola de Sega del moment, la SG-1000.

Dins la companyia faria un gir pel que fa a tasques, i el seu somni es faria realitat, quan un altre programador i dissenyador, en Yû Suzuki, li va demanar que fes la música d'un joc arcade que seria tot un èxit:

Dos dels temes del Hang-On (1985), i un d'ells el principal sobre el qual es treballaria a la seqüela, porten la signatura de Hiro, mentre que els altres eren obra de Yôji Ishii. 

Suzuki el tornaria a reclutar per fer la música d'un altre èxit de les recreatives, el mític Space Harrier, també de 1985, on el mateix Suzuki també va participar en tasques musicals, i posarem el tema principal per il·lustrar aquesta part del seu espectacular currículum:

Quina melodia més emblemàtica, oi? Doncs l'hi devem a ell. L'any 1986 continuaria fent com a mínim part de les bandes sonores dels grans títols de Sega, i hi trobem la del no gaire popular Alex Kidd and the Lost Stars, però també la de l'Enduro Racer, la del Fantasy Zone o la d'una altra col·laboració amb el programador Yû Suzuki:

He dit que en Hiro era el responsable d'algunes de les bandes sonores més importants de la història de Sega i dels videojocs en general, i em sembla que la de l'Out Run entra en aquesta categoria sense discussió possible.

El 1987 "només" es va encarregar de la banda sonora de l'After Burner i l'After Burner II, i de 1988 destaquen les músiques del Dynamite Düx i el Power Drift. Poca broma. L'últim any de la dècada dels 80 composaria el tema principal del Super Monaco GP per a recreativa i, en col·laboració amb Yasuhiro Takagi, les bandes sonores del Turbo Out Run i, per a Mega Drive, el Sword of Vermillion.

El 1990 sortia un joc que va tenir un moble de recreativa força llegendari, el G-Loc: Air Battle, on el mestre Kawaguchi jugaria un paper molt important musicalment, tot i que novament en tàndem amb en Yasuhiro Takagi. Amb ell i el mític (i des de fa anys amb entrada pròpia en aquesta secció) Takenobu Mitsuyoshi va treballar a la banda sonora d'un altre arcade, el GP Rider, tot i que en ell només està acreditat en una cançó, força èpica per cert:

El 1991 tornaria a fer una banda sonora en solitari, concretament la del Rent-a-Hero de la Mega Drive, joc exclusiu japonès, com a feina més destacada. L'any següent tornaria a la franquícia Out Run amb la seva participació, juntament amb l'esmentat Mitsuyoshi i en Takayuki Nakamura, a l'OutRunners. 

El 1993 i el 1994 participaria en les bandes sonores de dos jocs notables per les sagues a les quals pertanyen, però que per les seves característiques es van quedar als salons arcade: són el SegaSonic the Hedgehog i el Dragon Ball Z: V.R.V.S.

Aquest vídeo pertany al Cool Riders, un arcade força obscur de 1995, l'únic títol de la placa Sega H1 Board, i la banda sonora és obra d'aquest senyor juntament amb en Makito Nomiya.

Després va participar en les bandes sonores de dos jocs llegendaris de Sega com són el Sega Touring Car i el Fighters Megamix, respectivament per a recreatives i Saturn, però tots dos de 1996. 

He posat el vídeo d'una de les úniques dues cançons que va signar del joc de cotxes, més marxosa que altres que hem vist. 

Per tornar-lo a veure fent una banda sonora haurem de saltar al 2000, però pel mig va estar fent arranjaments, programació de so i donant suport en la seva àrea d'especialitat en diversos jocs de la companyia. Perquè la cosa no s'allargui massa, però, no m'aturo a repassar aquesta mena de tasques.

Aquell any va col·laborar en la banda sonora del Rent-a-Hero No. 1, la seqüela per a Dreamcast del joc de la Mega Drive abans esmentat i el Cracking DJ, la continuació del qual, de 2001, també comptaria amb la seva música.

A partir d'aquí tenim uns anys de menys activitat, però el 2006 tornaria amb força amb la banda sonora del Sega Rally 2006, exclusiu de les PlayStation 2 japoneses, amb temes com el del vídeo que tenim aquí damunt. Però també va ser l'any de l'Out Run 2006: Coast 2 Coast, per a Xbox, PS2, PSP i ordinadors, on va fer alguna cançó i arranjaments. 

El 2009 va col·laborar a la banda sonora del Tetris Giant, un títol de recreativa caracteritzat per la seva pantalla de 70 polzades, i les seves següents bandes sonores com a tals les trobem als jocs maimai (2012), Gotta Protectors (2014) i Sangokushi Taisen 4 (2016). L'última que consta, però no en solitari, és la del Sega World Drivers Championship, un arcade de velocitat de 2018.

Insisteixo en què tot i la llarga extensió d'aquesta entrada el mestre Hiro ha fet moltes més coses, però no són ben bé bandes sonores i per tant són més avorrides d'explicar. Com a curiositat, l'any 2021 va compondre la música del menú de l'Astro City Mini. 

I si en voleu una altra, com a apassionat de la música que va esdevenir, a més de treballar per a molts i emblemàtics títols de Sega també va formar part de la seva banda interna, la S. S. T. Band (Sega Sound Team Band), entre la seva fundació el 1988 i el 1990, cosa que el va dur a participar en discs d'estudi i, com no podia ser d'una altra manera, concerts en directe:

Ell és el teclista d'aquesta actuació en què se celebra Last Wave, la mítica música de la introducció de nom de l'Out Run.

Hem vist, doncs, força per sobre però tan detalladament com m'ha semblat raonable la trajectòria d'una llegenda viva de Sega, un dels pocs membres de la companyia que encara en formen part des que hi van entrar a la dècada dels 80.

Fonts: Sega Retro, Wikipedia, Video Game Music Preservation Foundation

Jocs que no van sortir del Japó: Bullfight - Ring no hasha

La boxa és un esport que he de confessar que mai he seguit a la televisió ni enlloc, però sí que m'agraden molt les pel·lícules que la tenen com a tema principal, i també m'agraden els videojocs on surt, com ara el Punch Out!! o el per a mi mític Konami's Boxing, que ens permeten posar-nos virtualment -amb la distància que ens separen de la realitat els píxels de l'època- a la pell d'un púgil preparat per lliurar combats llegendaris.

N'hi ha molts que no he provat, dels més moderns amb vocació realista cap ni un, ni tan sols els de la meva estimada saga cinematogràfica Rocky, però n'he descobert un que, a més, va perfecte per a aquesta secció.  

Perquè el Bullfight: Ring no hasha ("El campió del ring") no va sortir del Japó, sinó que es va quedar a les PC Engine japoneses des que va passar a formar part del seu catàleg l'any 1989.

Aquest títol, desenvolupat per Cream (Creative Amusement), ofereix la clàssica jugabilitat dels videojocs de boxa amb vista lateral, en contraposició amb la proposta de la saga Punch Out!!, però amb opcions que donen diversitat a les partides.

Per començar, perquè ens permet triar amb quin boxador lluitarem per aconseguir els diversos cinturons de campió del Japó, l'Orient i el Món, entre un total de 8 opcions, que no estan pas malament, cadascuna amb les seves característiques de lluita que se'ns expliquen, a la part inferior de la pantalla... en japonès.

L'entrenador, a la boxa, és un personatge que té molt de pes i així ha estat representat en múltiples pel·lícules, i el Bullfight: Ring no hasha no se n'oblida. De fet, ens permet també triar entre 8 opcions, cadascuna amb el seu tarannà, el seu criteri i la seva manera de fer. 

Durant els combats i entre rounds, a més del que va dient el comentarista, els entrenadors també hi diran la seva, i per la fila que fan alguns d'ells ja podem suposar que no són precisament amables ni comprensius amb els nostres errors. 

Com malauradament era d'esperar, en el cas d'almenys una de les entrenadores hi ha un element romàntic i he arribat a llegir-li que el boxador s'està guanyant el premi de tenir una cita amb ella, però que haurà d'esperar.

Els lluitadors tenen diferents paràmetres que varien segons qui hàgim triat i que podrem millorar si fem bé els entrenaments entre combats, on també ens donaran els passwords per si hem de deixar de jugar-hi, i en els combats poden fer cops al cap, al cos i ganxos, i es tracta de buidar la barra d'energia del rival fins que caigui a terra o, si s'acaba el temps, es determini que nosaltres guanyem per punts. Com és habitual, en caure a terra el lluitador es pot aixecar, però si passa gaires vegades el combat s'haurà acabat.

Quan passi això, si nosaltres som els vencedors, assolirem la posició al ranking que tingués fins aquell moment el nostre oponent, amb l'objectiu, com he dit abans, de ser el campió de cada àmbit territorial en què estiguem competint. No són gaires combats, però, de manera que no viurem aquella clàssica situació en què el boxador està tip de fer combats sense sentit abans de poder aspirar a millorar la seva posició.

Quan acabem podem tornar-hi a jugar amb un altre lluitador, amb el mateix però amb un entrenador o entrenadora diferent, o amb tot canviat, però també podem triar una altra de les modalitats de joc, que de fet és seleccionable des del principi, que és la Survival, curiós nom per a la modalitat torneig eliminatori, en què podem escollir per a cadascun dels lluitadors si el controlarà la màquina o ho farem nosaltres. 

Fins aquí hem vist un joc de boxa prou complet i divers, amb certa atenció als detalls, però hi ha una altra modalitat que és més sorprenent i que també podem triar des del principi si ens estimem més accedir-hi directament.

És l'anomenada Fighting -com si els combats de boxa no ho fossin, de fighting-, que és ni més ni menys que una modalitat beat'em up de desplaçament lateral a l'estil Kung Fu Master, però que per ambientació podríem comparar més aviat amb el Vigilante, al capdavall amb conversió a la pròpia consola.

En aquest cas controlem un boxador, sí, i per això va pel carrer clavant només cops de puny. La història, més profunda que la de molts títols del gènere, tot s'ha de dir, gira al voltant de la venjança per l'assassinat del seu pare, i hi ha un entrenador que s'ofereix a ajudar el protagonista a ser més fort i poder consumar-la, perquè al final de cada pantalla haurem de lluitar sobre el ring, que és l'encertada manera que té el joc de representar els enemics de final de pantalla dels beat'em ups d'acord amb el tema del Bullfight, i específicament amb la recerca del boxador que va matar el pare d'en Ken, el nostre personatge. 

No he tingut l'oportunitat de jugar-hi, sí de menjar-me un spoiler del gir argumental final d'aquesta modalitat "història" mentre em documentava per poder-ne parlar, però em sembla que és un videojoc que té força elements per agradar-me i ja l'he afegit a la carpeta de la PC Engine de la meva Raspberry per provar-lo amb calma algun dia. No sabia ni tan sols que existia, però ha estat un bon descobriment.