Malalts dels videojocs: Tatuatges de Double Dragon

Ara feia força temps que no publicava una entrada sobre tatuatges, i com que últimament estic una mica obsessionat amb la llegendària saga Double Dragon, cabdal per entendre la història del meu estimat gènere dels beat'em ups, i se n'ha tornat a parlar perquè fa poc va morir prematurament el seu creador, en Yoshihisa Kishimoto, he pensat que estaria bé veure exemples de com s'ha plasmat la influència d'aquesta franquícia a la pell de la gent.

Si hi ha un tret argumental característic de la saga és el protagonisme dels germans Billy i Jimmy Lee, i a la foto que veurem a continuació hi ha dues persones que no podem saber si tenen relació de germans, o potser són "com germans", però es veu que es van fer tatuatges a joc dels germans Lee.

Ara en veurem un altre que mostra en Billy, el personatge per defecte del jugador 1 i, per tant, també del jugador solitari, en una altra puntada de peu en salt, però irònicament s'ha tatuat en un bíceps: 

Si sou observadors i coneixeu bé la saga i els seus dissenys, a la primera imatge els sprites estan trets del primer Double Dragon per a la NES, i a la segona l'origen és la seva celebrada seqüela.

Més difícil em resulta identificar el següent tatuatge, perquè la postura i el disseny són del Double Dragon II, però el color d'un dels personatges no coincideix amb el que després ens trobem al joc:

No hi ha un germà Lee que vagi de groc... o sí? En Sonny, que apareix al Double Dragon III. Però allà el disseny era diferent. Què és això, doncs? Misteri resolt: és un sprite basat en el Double Dragon IV, on també apareix i que imita l'estil NES tot i ser un joc de 2017.

Aquest altre ja l'havíem vist en una entrada sobre tatuatges de beat'em ups, però és que la imatge d'en Billy saltant per fer un cop de peu és molt icònica. Trobo a faltar, però, algun tatuatge del també icònic cop de colze amb què el joc se'ns facilita molt, com a mínim a la versió original de recreativa.

En aquest altre els germans Lee no estan sols, sinó que formen part d'una petita representació de sagues third-party de la NES, i és que sens dubte, els Double Dragon van tenir a la consola de 8 bits les seves versions més populars.

Aquest tatuatge potser no estaria tan clar que pertany a la saga, més enllà que hi ha un drac blau i un altre de vermell, els colors habituals d'en Billy i en Jimmy respectivament.

Però el duu a la pell en Johnny Alicea, extra d'acció en pel·lícules que el va ensenyar a Twitter quan es va conèixer la defunció del mestre Kishimoto, tot explicant que Double Dragon va ser el que el va motivar a practicar arts marcials i, al capdavall, dedicar-se al que es dedica.

M'ha costat trobar tatuatges d'aquesta mítica saga, em sorprèn precisament perquè és molt coneguda i estimada, i he hagut de tenir paciència perquè els termes de cerca coincideixen massa amb possibilitats que no tenen res a veure amb els videojocs, però un dels resultats m'ha fet gràcia, i és aquesta paròdia del llibre The Girl with the Dragon Tattoo.

M'ha decebut força, això sí, que no hi hagi cap tatuatge de l'entranyable i alhora temut enemic Abobo, però pensaré que senzillament no s'ha compartit a les xarxes socials.

 

 

Jocs que em criden l'atenció: Johnny Bazookatone

No sé si a vosaltres us passa, però a mi un videojoc em pot cridar l'atenció per molts motius diferents, i entre ells hi ha el fet que no n'hagués sentit mai el nom, encara que això sigui perquè, en realitat, no es mereixés que la història dels videojocs li dediqués gaires pàgines.

Aquest joc que porto avui em va fer gràcia pel títol, però també em sembla atractiu i ha fet que vulgui intentar jugar-hi algun dia -que és el requisit per aparèixer en aquesta secció- perquè l'atreviment de llançar un plataformes en una època en què la indústria n'estava saturada sempre comptarà amb la meva aprovació, independentment de si el resultat va quedar lluny del desitjat o del cas que se li va fer en el seu moment. 

Johnny Bazookatone és el nom d'aquest joc que va sortir primer per a la 3DO de Panasonic, el 1995, que el 1996 va arribar a PlayStation, Saturn i PC. Desenvolupat per Arc Developments, té com a protagonista un fan de l'Elvis que ha estat tancat a la presó de Sin Sin el 2050 pel Senyor de l'Inframón, un tal El Diablo, juntament amb altres llegendes de la música, perquè els vol robar el talent artístic.

Com podem veure, es tracta d'un joc amb gràfics pre-renderitzats i un disseny que podria recordar alguns títols d'Interplay com els Earthworm Jim o els ClayFighter, encara més, amb aquesta estètica de plastilina.

El desenvolupament dels nivells és bidimensional, i com en tot bon plataformes hi ha elements col·leccionables, a més de diverses armes i millores que s'afegeixen a les possibilitats de sèrie, que són poder fer salts giratoris i planar, i disparar amb una guitarra-bazuca.

L'objectiu del joc és superar les pantalles, sempre d'ambientació infernal, i aconseguir que en Johnny recuperi la seva guitarra Anita, robada per l'enemic final.

Com deia més amunt, té mèrit que s'arribés a treure en un moment en què el públic i les companyies apostaven clarament per les 3D, i va ser criticat per això -com hem vist tantes altres vegades-, a més d'una dificultat massa elevada i poca originalitat en presentar precisament una proposta plataformera més pròpia dels 16 bits, però deixant això de banda, hi va haver analistes que van trobar que valia la pena per l'ambientació, l'estil i la banda sonora. I val a dir que les notes mitjanes no són pas dolentes.

De vegades és més una qüestió del context, d'en quin moment s'analitza una cosa i de la comparació amb altres productes de la màquina i l'època que no pas de les seves bondats intrínseques, però a mi ja us dic que em crida l'atenció i miraré de jugar-hi allà on em resulti més senzill fer-ho.