Sèries: Sonic Prime (primera temporada)

Soc conscient que la mascota de Sega té diverses adaptacions animades, però he de reconèixer que fins ara no n'havia vist cap. Sempre les havia considerat productes per a un públic força per sota de mi en edat, i no és que jo no miri dibuixos animats, és clar, però no tinc temps de comprometre'm amb sèries llargues si no m'hi sento atret per alguna raó especial, i ser seguidor del personatge fins ara no havia estat prou motiu per fer-ho.

Va haver d'arribar la sèrie de què parlo avui, i especialment assabentar-me que Netflix l'havia traduït al català, perquè m'hi interessés, i que només tingués 8 episodis -almenys la seva primera temporada- hi ha ajudat.

Sonic Prime s'estrenava a la plataforma d'streaming el 15 de desembre de 2022 i el cert és que ja fa unes quantes setmanes que vaig acabar de veure-la amb la meva filla -és la primera sèrie que veiem junts i que ens interessa a tots dos, per cert-, però en aquest blog sempre tinc moltes coses per explicar i fins ara no li havia arribat el moment.

Aprofitant un bon moment del personatge, amb un Sonic Frontiers que ha agradat molt més a la gent que als mitjans especialitzats -també val a dir que de la saga sempre s'esperen coses dolentes i hi ha predisposició a fer sang- i dos llargmetratges cinematogràfics amb els quals ha passat el mateix, m'ha fet l'efecte que aquesta sèrie també triomfava entre els seguidors de l'eriçó blau.

La premissa de la sèrie és el desastre que provoca el seu protagonista en trencar, sense voler, el Prisma Paradoxal, un artefacte d'aquest tan típics de la saga, durant un combat contra el Dr. Eggman, als nostres cors sempre Dr. Robotnik. 

Això dona lloc a la creació d'un multivers en què en Sonic es trobarà amb versions molt diferents del món i els amics que coneix, però que no l'inclouen a ell, que sol ser rebut per aquests companys alternatius (Tails, Knuckles, Amy, Big i Rouge) amb diferents graus d'hostilitat davant del desconegut.

Aquest truc dona vida a una trama que, per altra banda, trobo que no té tant de suc com caldria, i és que en Sonic ha de trobar els diferents trossos del Prisma -que en cadascun d'aquests llocs és un element important per algun motiu i causa d'un conflicte- per recompondre'l i tornar al seu món original, però hi ha un dels universos que apareix amb insistència i penso que no és excessivament interessant.

Es tracta del primer on va a parar, un món distòpic i robotitzat que podria ser perfectament la zona final d'algun dels videojocs de la saga, i en què coneixem el Consell del Caos, una associació de diferents versions del Dr. Eggman que, naturalment, volen conquerir el multivers.

Escrit així, la idea que una colla de Robotniks -permeteu-me novament la llicència- persegueixin en Sonic i els seus amics, que aquests apareguin en diverses versions i en alguns casos fins i tot convertits en dolents, a més dels combats i la velocitat pròpies de la franquícia, no sembla que hagi de ser dolenta. Fins i tot fa molt bona pinta.

Personalment, però, no m'ha acabat de fer el pes. No és que no m'hagi agradat, tampoc és això, senzillament és que per alguna raó he trobat a faltar més diversitat en els universos visitats -al final en són tres- i un guió una mica menys complex, tenint en compte el públic al qual va adreçada la sèrie.

Sembla que tot vagi molt ràpid, d'acord amb els poders del propi protagonista, però alhora que no estigui passant gran cosa i s'estigui girant tota l'estona al voltant del mateix. He d'insistir, això sí, en què no he consumit altres productes d'en Sonic fora dels videojocs i les pel·lícules del cinema, així que no descarto que les coses hagin estat així en sèries animades i còmics anteriors.

Tot i així, aplaudeixo la importància que es dona als amics d'en Sonic i les caracteritzacions especials que el tema del multivers permet -menció especial a la Rose Rovellada-, la qualitat de l'animació CGI, el bon doblatge al català -on fins i tot tenim la veu de la il·lustre Marta Barbarà- i la colla de picades d'ullet dedicades als experts i no tan experts en la saga Sonic the Hedgehog.

Veurem què ens té preparada la propera temporada de la sèrie. Espero que, com a mínim, una mica d'ordre en aquest caos -i no és per fer el joc de paraules, però posats a fer, també-, i que aconsegueixi que m'hi impliqui més.

Exclusius de recreativa: Guardians of the 'Hood

Com a amant dels beat'em up i investigador del gènere, em resulta d'allò més plaent descobrir-ne títols que no sabia ni que existien, independentment de la seva qualitat o de la primera impressió que em facin. Sempre em semblarà interessant.

No sé com vaig arribar a parar al títol que avui rep una entrada en aquest humil blog, però de seguida que el vaig veure vaig decidir que n'havia de parlar, així que ha arribat el moment.

El Guardians of the 'Hood, que podríem traduir com a "Guardians del 'nat", va ser un títol desenvolupat i publicat per Atari Games l'any 1992, i que com correspon a tots els jocs que passen per aquesta secció, només va tenir versió per a recreativa, i malauradament no el podíem veure al per altra banda lloat recopilatori Atari 50: The Anniversary Celebration, on només hi ha jocs que pertanyen a Atari, Inc., una branca diferent de l'Atari original.

Com podreu veure al vídeo de mostra, el joc destaca per uns gràfics digitalitzats comparables als del Pit-Fighter, de la mateixa companyia, però també hi ha scaling d'sprites per provocar un cert efecte de profunditat. 

No em consta cap altre beat'em up que empri aquest estil gràfic, i si existeixen m'agradarà conèixer-los, però el que sí que em crida l'atenció és la poca diversitat d'escenaris, amb el carrer, l'andana del metro, locals d'entreteniment adult i un parc d'atraccions. Siguem justos, però: són els guardians del (veï)nat, no pas de la ciutat sencera, així que no ens hauria d'estranyar.

Argumentalment, podem triar entre 4 personatges -en poden ser fins a 3 de simultanis- i hem de derrotar 3 bandes diferents. En vèncer el seu líder esdevé seleccionable, i entre missió i missió haurem de fer un combat al gimnàs, molt evocadors del Pit-Fighter, per veure si se'ns permet continuar jugant o no, un sistema curiós que, com a mínim, dona originalitat al joc.

Com és habitual al gènere, anirem repartint amor amb braços i cames, però també amb objectes que anem trobant pel camí (els sense sostre sembla que també es poden fer servir per a aquesta funció, cosa que forma part de l'humor del joc) i fins i tot uns projectils màgics. La història s'acaba quan derrotem una enemiga final, líder absoluta de les tres bandes, cosa també poc vista -si és que s'ha vist en altres beat'em ups-, pel que fa al gènere del personatge.

El joc està bé, però? Personalment no l'he provat, però pel que he anat llegint -i m'ho temia- sembla que els controls no són bons, el so tampoc i la quantitat d'enemics en pantalla no passa de dos, i no va agradar que fes servir tòpics ambientals suats del gènere, cosa que particularment no considero dolenta si és un gènere que t'agrada tant com a mi.

L'heu provat, vosaltres? A mi m'agradaria fer-ho algun dia.