Logos: Jaleco

Hi ha companyies que vaig descobrint amb els anys, ja que m'interessa tant el retro i em permet descobrir coses que en el seu moment em van passar per alt, i una d'elles fa temps que es va guanyar un lloc al meu cor perquè té jocs que m'agraden, però també fama de no haver presentat mai cap gran títol, cap revolució, si bé en té que són força estimats.

Fundada el 1974 com a Japan Leisure Company, Ltd. i liderada per Yoshiaki Kanazawa, a principis dels 80 va agafar les dues primeres lletres de les tres paraules del seu nom i es va rebatejar com a Jaleco, que és com la coneixem encara ara.

Va començar la seva activitat com a fabricant de components per a parcs d'atraccions i salons recreatius, i el 1978 va fer la seva primera distribució de videojocs, amb el Pile Breaker, i durant els primers anys no va llançar capítol propi, sinó que en va distribuir per a d'altres companyies, com el Cosmos (1981), el Blueprint, el Check Man, el Choplifter! o el Q*bert, tots ells de 1982. 

Aquest flyer del Cosmos és la prova documental que l'any 1981 feia servir el logo amb què hem començat, i el podem trobar també als flyers dels videojocs de 1982. Com podem veure, al logo hi deia "Jaleco", però encara feia servir "Japan Leisure" com a nom de la companyia.

El 1982 va ser un any especial perquè també és l'any en què vaig néixer jo. A banda d'això, Jaleco es va estrenar com a desenvolupadora de videojocs i va llançar el Naughty Boy, que a la pantalla de títol mostrava per primer cop el nom de l'empresa: 

Novament, ho feia de les dues maneres: amb el nom sencer, i amb la contracció per la qual s'acabaria coneixent durant el seu pas pel món dels videojocs. 

Però quan vam poder veure per primer cop el logo en si a la pantalla d'un videojoc? Doncs, pel que he pogut trobar, seria aquí:

Es tracta del Pop Flamer, l'altre joc de la companyia que va sortir aquell prolífic 1982. I sí, anava acompanyat pel seu nom comercial i el nom oficial de l'empresa.

Aquell logo es veuria durant uns anys més en videojocs tant de recreativa com de consola i microordinadors com l'MSX, l'Spectrum i el Commodore 64, títols com el shoot'em up Exerion (1983), el City Connection (1985), el meu estimat Ninja Jajamaru-kun (1985) el Momoko 120% (1986) o un dels petits grans èxit de la companyia, el Bases Loaded, de 1987, fos en pantalla o a les capses en el cas dels jocs per a consola.

Però si estem més acostumats als jocs més moderns de Jaleco segurament el logo amb què l'associem és aquest, en què, segons ens explica en una entrevista el senyor Y, el cercle simbolitza el fet de jugar, i aquesta mena d'ones representen els conceptes "entreteniment", "tecnologia" i "creativitat".

El podem veure en jocs des de 1988, com ara el Takeda Shingen o el Ninja Kazan, on el veiem sobreimpressionat ja des de l'attract mode, una declaració d'intencions per presentar al públic el nou logotip:

A partir d'aquí s'ha pogut veure també en petits clàssics com The Astyanax, Rod-Land, Battle Unit Zeoth, 64th Street: A Detective Story, Avenging Spirit, la saga Rushing Beat, Operation Logic Bomb o Game Tengoku, entre molts altres tant per a arcade com a per a sistemes domèstics dels anys 80 i 90.

Tampoc és el lloc per parlar de la història de la companyia, tot i que una mica sí que ho hem fet, però cal dir que a principis dels 2000 el seu destí pintava malament, atès que feia temps que no aconseguia cap èxit, i va començar a diluir-se en ser adquirida i rebatejada per altres companyies, i també per culpa d'alguna escissió. 

En un dels moviments mercantils que va patir, Jaleco va continuar existint com a PCCW Japan i, fusionada el 2002 amb Jaleco USA, es va convertir en Jaleco Entertainment, que és el que podem veure a la cantonada inferior dreta del joc Goblin Commander: Unleash The Horde, un dels pocs que va desenvolupar i no només distribuir en aquest període de decadència en què sobretot treballava per a mòbils, però en què també va distribuir jocs d'altres companyies i va llançar recopilatoris de clàssics propis i sí, alguna coseta desenvolupada per ells mateixos, però de poc impacte.

En un altre moviment del mercat, Jaleco, que havia recuperat el seu nom tot i ser subsidiària de PCCW, i que fins i tot s'havia independitzat i havia passat a formar part d'una nova companyia anomenada Jaleco Holding, va ser adquirida per Game Yarô, una companyia japonesa de mòbils, que el 2014 es va declarar en fallida, i va ser allà on Jaleco va morir definitivament. 

Tot i així, el seu llegat roman parcialment disponible en sistemes moderns, incloent-hi l'ecosistema Evercade, que li ha dedicat per ara dos cartutxos, i les seves IP són actualment propietat de City Connection, una petita companyia japonesa que amb el seu nom l'homenatja, i que va gestionant aquest material de diverses maneres. És la part bona que queda de tot això.

Fonts: Logopedia, Shmuplations, Wikipedia,

Noms: Naoki Kodaka

Hi ha companyies de videojocs que tenen fama de coses concretes, com per exemple que són (o eren) especialistes en un gènere concret, o que tenen un univers de personatges que es fan visites mútuament, o que són especialment prolífiques.

N'hi ha una, per al cas que ens ocupa, que quan surt en una conversa tard o d'hora s'esmenta que els seus videojocs, en general, tenen unes bandes sonores molt bones. I això, als jocs de Sunsoft, ho devem principalment al senyor l'obra del qual repassem avui.

Naoki Kodaka va néixer al Japó, no he trobat quin any, i la seva formació musical va començar amb el piano des que era molt petit, però ho va deixar quan tenia 7 anyets, més interessat per la música popular que no pas per la clàssica. Després, però, va tornar a aquest estil quan anava a l'institut, i s'hi va graduar a la Universitat de les Arts de la Prefectura d'Aichi, i tot seguit va trobar feina com a productor musical a la ràdio i la televisió.

Però, ja des que era estudiant, era un assidu dels salons recreatius, i un dels seus companys d'universitat el va presentar a Sun Denshi, companyia desenvolupadora de videojocs de la mateixa prefectura i que més endavant es rebatejaria com a Sunsoft. 

Allà, el compositor treballava en col·laboració amb els programadors de so per traslladar les melodies que componia als videojocs, i parlava d'aquests companys molt bé en aquesta entrevista, tot lloant-ne la capacitat de dur el hardware de la Famicom al límit en l'apartat sonor. 

Allà va escriure bandes sonores com la d'aquest Atlantis no nazo, de 1986, el mateix any que també escriuria les partitures de l'aventura de text Dead Zone i el plataformes The Wing of Madoola. 

L'any següent signaria la música de jocs com el Shanghai o l'Spy Hunter, jocs multiplataforma amb versió per a la NES desenvolupada per Sunsoft, i el 1988 van arribar les bandes sonores de jocs com el Ripple Island, el Freedom Force o el més conegut Blaster Master:

Aquell any, entre altres coses, també va fer la música del port del Platoon per a la NES, però el 1989 va arribar, a més del Fester's Quest, la que és una de les seves obres més citades: 

Ara que molts jocs de Sunsoft estan tornant d'una manera o una altra, tant al servei de jocs clàssics del Nintendo Switch Online com en cartutxos de l'Evercade o, directament, amb rellançaments fets per la mateixa Sunsoft, el somni humit de molta gent seria poder jugar al Batman de la NES en sistemes moderns, però per qüestions de llicències s'haurà de quedar al món oníric. 

El 1990 el mestre Kodaka tornaria a escriure la banda sonora del videojoc que pretenia esprémer l'èxit del film de Tim Burton, però aquest cop per a la Game Boy, una proposta diferent amb també una banda sonora diferent, que ja em va impressionar llavors, tractant-se d'un dels primers jocs per a la portàtil de Nintendo que vaig tenir, tot i que no em vaig fixar en qui se n'havia encarregat.

Aquell any també faria Nantettatte!! Baseball, Gremlins 2: The New Batch i un dels meus descobriments més recents, un títol espectacular que havia de ser un joc sobre Terminator, però que es va quedar sense la llicència i va acabar sent una proposta original, però hem vingut a parlar de música i la banda sonora del Journey to Silius és senzillament espectacular, en especial (per a mi) aquest tema:

 

1991 tampoc va ser un mal any per al compositor, que va treballar a l'Ufouria: The Saga (joc aclamat de la companyia, que ara ha tornat a través de l'Evercade i d'una seqüela d'aquest mateix 2024), el Super Spy Hunter i altre cop amb el Cavaller Fosc, ara al Batman: Return of the Joker, però només a la NES, no pas a les versions de Game Boy i Mega Drive.

Que el senyor Kodaka era home de Sunsoft és un fet, encara que el 1992 fes la banda sonora del Super Fantasy Zone, títol de la Mega Drive que forma part d'una franquícia molt, però molt de Sega. Com pot ser? Doncs perquè, tot i ser una IP de la companyia de l'eriçó blau, l'encàrrec li va caure a Sunsoft.

En els anys següents va treballar a l'Albert Odyssey, el seu debut a la Super Nintendo el 1993, consola per a la qual, el 1994, també va fer la música del Sugoi Hebereke, pertanyent a la mateixa saga del joc que a Occident es va anomenar Ufouria: The Saga i que ja hem esmentat, a més de la de l'Albert Odyssey II, la segona entrega d'aquesta saga d'RPG tàctics, però per a la tercera, Albert Odyssey: Legend of Eldean, va debutar a la Saturn (1996). 

Després de molts anys component música que se sentiria en format chiptune, el suport CD li va donar la possibilitat d'escriure per a instruments reals, com podem escoltar al vídeo. Així ho faria també a l'Out Live: Be Eliminate Yesterday, per a la PlayStation, el 1997.

No està clar què va passar en els 5 anys següents, perquè la Wikipedia diu que va deixar el món dels videojocs l'any 2002, quan es va fer professor de l'Escola de Música de Nagoya, i més tard va entrar a la universitat de Daido, on ensenya teoria musical i música per a ordinador.  

A l'entrevista citada més amunt comentava que amb el progrés tecnològic de les consoles es va perdre una mica l'essència del que era la música de videojocs, el fet que es notés quan una cançó formava part d'un videojoc, i potser va ser per això, perquè compondre cançons que semblaven fetes per a orquestra i que podrien haver format part perfectament d'una pel·lícula o una sèrie no era una cosa tan positiva per a ell, es va allunyar del sector.

No ho sé, només són conjectures meves, perquè tampoc es troba gaire més informació de la vida d'aquest senyor, però li hem d'agrair el llegat com a responsable d'algunes de les millors bandes sonores de la popularíssima NES. Poca broma.

Fonts: Wikipedia, Moby Games, Shmuplations