Reflexions: Les edicions col·leccionista

En el món del consum de videojocs en el tradicional format físic trobem col·leccionistes de tota mena, des del perfil que exposa els objectes en vitrines i sense obrir ni fer servir fins als que, com jo, senzillament tenim coses i podem dir que tenim una col·lecció, entenent que no està en absolut completa. 

Els d'aquest grup volem coses, però no totes, sinó les que ens agraden de debò o tenim pensat fer servir quan el temps ens ho permeti i les ganes ens hi convidin. 

Però no, avui vinc a parlar d'una altra cosa que hi té relació, i són les edicions (de) col·leccionista que, igual que existeixen en l'àmbit del cinema domèstic o fins i tot la literatura (incloent-hi el còmic), no podien faltar en una indústria com la del videojoc.

 

Ja us ho dic només començar: són molt llamineres i m'agraden. Poso com a primer exemple una de les millors que he vist i tinc, la del Teenage Mutant Ninja Turtles: Shredder's Revenge, que s'anomena Signature Edition, un segell que només veure'l sabíem que es tractaria d'una edició amb molts ítems i a un preu molt raonable, i en aquest cas vaig gaudir tant del joc com de l'unboxing en què vaig anar tocant el CD amb la banda sonora del joc, el pòster, el clauer d'en Trinxant i el de la pizza, els pins pixelats de les quatre tortugues, l'antifaç (em va tocar el vermell d'en Raphael), el sotagot metàl·lic que reprodueix una tapa de claveguera i, en menor mesura, el llibret d'instruccions -que, com molta gent, considero que és un objecte que no hauria d'haver desaparegut mai de les edicions estàndard dels videojocs- i una làmina amb la imatge de portada signada per l'equip que va fer el joc.

 

Una delícia d'edició, en resum. També en vam tenir una de similar, igualment Signature, de l'Streets of Rage 4, que realment valia molt la pena, i més quan es podia aconseguir fàcilment per sota dels 60 euros.

 

Hi va haver un temps en què les edicions col·leccionista, especials o deluxe dels videojocs -perquè són els responsables de màrqueting els que decideixen posar-los un nom o un altre, i hi ha casos en què s'ha estat massa generós amb aquesta etiqueta, però també d'altres en què hi ha hagut un excés de modèstia-, podien incloure una figura collonuda i continuar costant al voltant de 60 euros (si es buscava bé i/o es tenia una mica de paciència), però d'un temps ençà, quan hi ha una estatueta de resina implicada ja podem comptar que el preu de l'edició serà de tres xifres, i de vegades la primera d'elles no és un 1. 

 

És el que passa amb aquesta espectacular edició, que sortirà a finals d'any, de l'R-Type Dimensions III, que s'escapa de les meves possibilitats, de manera que la compraré en edició especial, que és un terme mitjà i inclou un CD amb la banda sonora i un llibre d'il·lustracions. De fet, aquests dos elements són els que fan que m'interessi una edició superior a l'estàndard. 

 

I després tenim també les edicions "ultracol·leccionista" com les que fa, de vegades, l'editora Strictly Limited Games, infame pels brutals retards de producció que presenta, fins al punt que jo ja vaig decidir deixar de pagar per no tenir els jocs en un any i mig o dos, i comprar-los coses, si m'interessaven i encara en tenien estoc, només quan ja haguessin sortit.

 

Doncs bé, fan algunes edicions realment espectaculars, i de tant en tant en fan liquidació i he estat temptat moltes vegades de comprar-ne alguna, com aquesta del Wonder Boy Anniversary Collection que porta coses força originals com unes monedes commemoratives, uns aguantallibres, un llibret de partitures de la banda sonora o fins i tot una caixa de música amb -suposo- el tema principal del primer joc. A més dels sospitosos habituals com postals, diorames, banda sonora...

 

En casos així m'he de recordar a mi mateix per què no vaig comprar ni l'edició estàndard del recopilatori (ja tenia pràcticament tots els seus jocs a la pròpia Switch per separat), o el fet que amb prou feines tinc espai a casa per col·locar-hi els videojocs en edició estàndard, encara menys figuretes i estands acrílics.  

 

Actualment, el que més s'assembla potser a les Signature Edition pel que fa a quantitat, qualitat dels continguts i preu total, per a mi serien les edicions especials de l'editora japonesa Superdeluxe Games, que ens ha proporcionat coses com les Anniversary Collection dels Contra i els Castlevania, entre molts altres jocs i sagues. A més, encara que siguin japoneses, els jocs es posen en l'idioma de la consola, per tant són multiidioma.

 

Però tota aquesta exposició és per reflexionar sobre per què comprem aquestes coses. No és l'exclusivitat, suposo, perquè en la majoria dels casos no són tirades tan curtes, i solen durar en estoc en una botiga o una altra. Sí que és, trobo, l'ànsia de tenir coses físiques, poder tenir elements extra en un temps en què els videojocs són tan cars i normalment porten tan poques coses, fins al punt que, de fet, en la majoria dels casos tenim la caixa exterior i el disc / cartutxet i prou, ni instruccions ni res. I això ara, que encara surten videojocs en físic, perquè ja sabem que aquesta tradició s'acabarà més d'hora que tard.

 

Necessitem, però, els continguts de les edicions col·leccionista? Jo, com he dit, els demano banda sonora en físic -quan ve en digital no em serveix de res, perquè per escoltar-la així ja la descarrego pirata- i un llibre d'il·lustracions, i la resta de coses sumen, però no determinen. Una caixa metàl·lica o un certificat d'autenticitat no em podrien importar menys, per exemple. Altres persones deuen exigir figura o clauers. I sé que molta gent que es compra aquestes edicions ni tan sols treu la figura de la caixa -de fet, molts ni desprecinten el que compren, ja ho he dit al principi-, jo per exemple no faig servir els clauers ni els pins per por que es perdin... Així que la resposta a la pregunta de si necessitem tot això és un clar i rotund "no". La mateixa resposta es podria donar a la pregunta "tots els jocs que tenen edició col·leccionista en mereixen?". 

 

Jo, per exemple, no necessito la Barbie exclusiva que vindrà amb l'edició deluxe del Barbie Rewind, en realitat tampoc els videojocs que hi ha al recopilatori en qüestió, però la preservació i l'accés fàcil a títols clàssics s'han sumat a aquest curiós extra i ni confirmo ni desmenteixo que la tinc reservada. 

 

En el propòsit, que prorrogo cada any, de comprar menys i jugar més hi ha un subapartat que és el de no comprar edicions col·leccionista llevat que es tracti de videojocs molt significatius per a mi, però és que són tan atractives que, si me les puc permetre, n'acabo comprant més de les que caldria. Total, per no fer servir res del que porten més enllà dels jocs! No tinc remei.

 

 

 

 

Reflexions: 1992, l'any que em vaig enamorar dels videojocs

No pretenc que aquest títol sigui clickbait en fer-lo tan abstracte com espero que atractiu, o potser sí, i que el nombre de visites s'acosti, per una vegada i sense que siguin bots estrangers, a les tres xifres. Però la veritat és que l'altre dia reflexionava sobre la meva història amb els videojocs i em vaig adonar que, tot i que hi ha hagut moments de la meva vida que han marcat un abans i un després en matèria de videojocs, hi va haver un punt d'inflexió molt important l'any que esmento al títol.

Perquè va ser llavors que vaig tenir per primer cop experiències amb jocs i consoles que em van fer passar de l'afició que tenia a casa amb l'ordinador durant la meva infantesa més tendra a la clara preferència pels videojocs com a mitjà d'oci, fregant l'obsessió, que es va gestar una mica abans de la meva adolescència i que, malgrat una malaurada i malbaratada pausa en arribar a la majoria d'edat i la primera parella, va revifar a la vintena ben entrada i encara ara, dues dècades després, amb els 44 anys fets, m'ocupa bona part dels pensaments.

Per ser precisos, en realitat estaríem parlant de quan jo feia quart d'EGB, així que segons en quin trimestre passés el primer que relataré potser va ser tècnicament encara l'any 1991, però com que no tenim manera de comprovar-ho perquè no està registrat enlloc, suposarem que va succeir passat el Nadal, quan ja feia més bon temps. 

I va passar que vaig anar a casa d'un amic per primer cop a la vida. Sí, em consta que amb nou o deu anys anava una mica tard, però coses de pares... El cas és que vaig anar a casa del meu amic Frederic, que com que ho havíem planificat amb antelació m'havia estat parlant de la seva consola i del Super Mario Bros., a mi, que venia de gaudir -i sempre ho agrairé- d'un MSX i un catàleg meravellós, però que no tenia experiència amb cap altra màquina que permetés jugar a videojocs ni sabia de la seva existència. Altres persones us diran que coneixien diversos microordinadors o que tenien la Master System des dels sis anys, però és la seva història, no la meva. I el que em vaig trobar va ser el que veieu a la imatge amb què comença l'article.   

És una anècdota que he explicat diverses vegades quan l'ocasió ha estat adequada, però el cas és que va ser llavors que vaig veure per primer cop, en moviment, aquells dibuixos que m'havia estat fent en Frederic per fer-me salivar, tot i que també em van fer salivar els Conguitos que vaig provar per primer cop en aquell moment i que encara ara, 34 anys després, em transporten a aquella tarda en el que es coneix com a record proustià. Recordo també que estàvem asseguts al peu del llit dels seus pares, on la clònica de la NES de la foto -que jo llavors no sabia que fos clònica de res- estava connectada a un televisor en una tauleta, em penso, i on vam jugar també al Mario Bros.

Aquell és un record molt especial per a mi, i va suposar el meu primer contacte amb les consoles de 8 bits, que després aniria coneixent més a través de les Hobby Consolas que em vaig anar comprant i que em mostraven títols, personatges i consoles que existien en una indústria que fins feia poc em pensava que es reduïa al que jo tenia a casa. Per tant, aquell 1992 estava sent ja cabdal en la meva història com a videojugador, de moment amb l'entrada a l'univers Nintendo, al qual encara no posava nom, i amb el descobriment d'un munt de possibilitats a través de les pàgines de les revistes. 

A partir d'aquell moment, per molt que m'estimés el meu MSX i encara hi jugués quan els meus pares em deixaven, que solia ser una estoneta els caps de setmana i si havia estat bon minyó, vaig començar a voler més, a voler entrar en aquella part dels videojocs que eren les consoles, i com que m'havia enamorat del que havia vist en aquella consola Creation, el primer objectiu va ser tenir-ne una. En algun moment vaig saber, gràcies a les revistes, que la màquina autèntica era el que llavors anomenàvem "la Nintendo", i vaig començar a demanar-la, però era cara i després de tantejar els avis per saber si en aniversaris i sants col·laborarien en l'ampliació de la meva videoteca, vaig veure que era difícil convèncer-los quan ens movíem entre 8.000 i 9.000 pessetes per cartutx. 

I el petit Moroboshi era pragmàtic, i un altre company m'havia començat a parlar i també fer dibuixets d'una cosa meravellosa que es deia Game Boy, i que anava molt més enllà del més semblant que havia vist jo fins llavors, que era la Game & Watch del Donkey Kong II. Ironies de la vida, actualment són més cares les Game & Watch que les Game Boy. El que no era tan car eren els jocs, que vorejaven les 5.000 pessetes, i ja veia que així tindria la possibilitat de tenir-ne molts.
 

I els meus pares, com ara entenc millor que llavors, eren reticents a comprar-me qualsevol màquina de videojocs, si ja tenia l'MSX. En realitat, hi tenia (i hi tinc) molts jocs i encara ara són perfectament jugables, però la canalla vol la novetat, vol més, i allò que veu que els altres tenen ho desitja. Així que vaig estar donant-los la tabarra i finalment se'm van plantejar dues opcions: una clònica de la NES amb molts jocs en memòria, però que pel preu que tenia em van dir que no rebria més jocs -recordem que llegeix els oficials de la NES, també-, o una Game Boy, que suposo que els va fer més gràcia amb el meu argument que era "com l'ordinador però portàtil". I va caure una Game Boy per 14.990 pessetes, amb el Tetris. 

Aquella meravella tecnològica va ser, doncs, la meva primera consola, encara que no podré evitar associar-la per sempre a un fet tràgic, i és que la vam comprar junts amb la idea de guardar-la fins que arribés el meu sant -a casa fèiem els sants com si fossin aniversaris, en qüestions de regals-, però me la van avançar uns dies per distreure'm de la sobtada mort de la meva àvia paterna, la primera defunció propera que vam patir a la família. Així doncs, també en temes personals 1992 va ser un punt d'inflexió, en aquest cas negatiu.

Una mica abans que això passés, precisament al bar de sota de casa dels meus avis, i des del carrer, vaig veure una cosa que em va deixar bocabadat, com també he explicat moltes vegades. Un joc de lluita amb uns gràfics i uns personatges al·lucinants (un d'ells portava la roba d'en Goku i feia el kame hame ha i tot!), i uns escenaris bells i amb elements destructibles, que es deia Street Fighter II. 

No vaig ser un nen d'anar a les recreatives, tampoc era un món que tingués gaire present, i de tota manera m'estimava més guardar-me les monedes de cent pessetes que em donaven per comprar-me coses que no pas "perdre-les" en experiències massa curtes per culpa de la meva manca d'habilitats, però alguna rara vegada sí que vaig fer-hi alguna partida en càmpings i llocs així. Jugar-hi seriosament, però, és quelcom que trigaria en fer, a la Super Nintendo d'un amic, encara que això ja pertany a 1993 ben entrat i queda fora del tema d'aquesta entrada. 

En qualsevol cas, 1992 va ser l'any que vaig conèixer aquest joc llegendari i em va impactar enormement, tot ensenyant-me el que els videojocs eren capaços de fer, a mi, que venia del Yie Ar Kung-fu com a cosa més semblant que havia vist. 

Es dona la circumstància que, si no ho recordo malament, el dia que vam anar a comprar la Game Boy en una d'aquelles llegendàries botigues del port de Barcelona, on s'aconseguien preus que no es veien enlloc més -també perquè de vegades els jocs eren d'importació en comptes de PAL, i per alguna raó llavors encara no eren més cars pel fet de venir de fora-, vaig descobrir, exposada, una nova consola, la Super Nintendo, amb un Super Mario World que cíclicament s'anava posant en attract mode o mode demostració.

Vaig al·lucinar, era la primera vegada que veia una consola de 16 bits, però també vaig al·lucinar amb el preu: era una primera remesa, suposo, i valia prop de 45.000 pessetes, i el meu instint em deia que si ja m'havia costat convèncer els pares perquè em compressin una màquina de 15.000, valia més que no mostrés cap dubte o em quedaria sense res.

Explico això perquè aquell any també va ser l'any en què vaig descobrir la 16 bits de Nintendo, però tot i que va ser la consola que va tenir en exclusiva temporal el meu adorat Street Fighter II, i així hi vaig jugar més endavant, com he dit abans, quan havia passat un temps prudencial des de l'arribada a casa meva de la Game Boy, a la qual vaig dedicar i encara dedicaria moltíssimes hores per la versatilitat que m'aportava, la consola que vaig demanar a continuació, sense que la Super Nintendo deixés d'agradar-me, va ser una Mega Drive. 

El culpable va ser aquest Sonic the Hedgehog que, si bé el 1992 ja feia temps que era a les botigues, jo només coneixia de fotos a les revistes, com tants altres jocs de la Mega Drive i la pròpia 16 bits de Sega. La relació que té això amb 1992 és més tangencial: uns tiets meus es van comprar una segona residència al desembre de 1992, i quan vam començar a anar-hi un cosí meu més gran hi portava la seva Mega Drive, que jo no li havia vist a casa, i va ser llavors quan vaig veure la mascota de la companyia movent-se de debò i a partir de llavors el meu objectiu va ser, com a consola de sobretaula, aquella elegant màquina negra. Però això no va passar fins al 1994.

Diguem, doncs, que de la mateixa manera que podria ser que hagués descobert el Super Mario Bros. a finals de 1991 -encara que estic força convençut que va ser el 1992-, podem fer una mica els ulls grossos i ficar amb calçador l'impacte de la Mega Drive en mi dins l'any dels Jocs Olímpics de Barcelona, si bé en aquest cas estic seguríssim que va ser ja el 1993. Un any, per cert, en què vaig començar a relacionar-me més amb el que encara ara és el meu millor amic, en Christian, que em va ensenyar finalment una NES autèntica, a més d'una Master System II i una Atari 2600 del seu pare, sistemes tots tres que molts anys després em va acabar regalant quan ja no els feia servir. I va ser l'any, també, en què va entrar a la classe un company nou, en Jordi, que tenia a casa seva un temple del videojoc envejat per tots les nanos que jugàvem amb maquinetes, amb moltes consoles i moltíssims jocs, cosa inusual als onze anys, i on vaig provar, ara sí, com deia abans, l'Street Fighter II de la SNES i molts altres jocs del Cervell de la Bèstia.

Sigui com sigui, tornant a 1992, aquell any del meu desè aniversari van tenir lloc com a mínim els esdeveniments que he relatat als paràgrafs d'abans de parlar de la Mega Drive, i em van orientar d'una determinada manera pel que fa a aficions en general, i videojocs en particular, perquè va ser com obrir una porta a un món immens i tremendament atractiu del qual jo només coneixia, fins a aquell moment, una petitíssima part. I aquí em teniu, parlant de videojocs setmanalment des de fa 17 anys, en part per culpa de les coses que van passar en fa 34.

Reflexions: Què significa ser bo amb els videojocs?

Abans que us emocioneu, això no és una guia sobre com tornar-vos bons i bones jugant a videojocs. Si us he d'explicar jo com aconseguir-ho, val més que fugiu, perquè jo no en soc gaire. Més aviat és una reflexió sobre el que significa, o pot significar, saber jugar bé a videojocs.

Perquè hi ha gent que podem estar d'acord que sembla que hi té traça, i en casos extrems hi ha qui, li posin el que li posin al davant, obté uns resultats extraordinaris. I ens fa enveja, perquè voldríem ser així, i ens hem de recordar constantment que cadascú té les seves habilitats, sigui per talent natural o per l'abast dels nostres esforços.

Fa poc dedicava una entrada a la recent i tristament desapareguda Rebecca Heineman, que va guanyar el primer campionat nacional de Space Invaders dels Estats Units, i que ho va fer amb una insultant superioritat. 

S'han fet molts campionats de videojocs al llarg dels anys, a tot arreu, amb més o menys renom i amb més o menys nivell de professionalitat i oficialitat, però és evident que hi ha gent que juga molt bé a videojocs. És pràctica? És talent? És sort? Doncs suposo que depèn de la persona, però que hi pot haver una mica de tot, combinat en diferents proporcions. 

Qualsevol gènere pot donar lloc a autèntiques bèsties dels videojocs, per exemple els speedruns que es veuen en títols de plataformes. Personalment, no m'agradaria jugar-hi així, amb aquest nivell de perfecció obsessiva, però respecto qui ho fa i em genera admiració, és clar.

A mi m'agradaria esforçar-me i anar-ho fent cada cop millor, però reconec que no tinc la paciència per fer cinquanta mil intents fallits i anar memoritzant la manera òptima de fer les coses, i és quelcom que em passa especialment amb els shoot'em ups, un gènere que m'encanta, però en què soc dolent i que sé que requereix un entrenament perquè els reflexos no són, en general, la manera de superar-los. Com a objectiu ideal, per exemple, seria un somni poder-me passar l'R-Type, que per la seva dificultat, a més, pràcticament s'ha de fer amb un sol crèdit tant sí com no.

En el cas dels jocs de lluita puc dir que em defenso, i que quan conec un joc miro de tenir un coneixement general de tots els seus personatges... però en una competició d'aquell videojoc no duraria ni un combat, perquè els que hi participen solen ser jugadors que han dedicat moltíssimes hores a practicar i practicar fins que tenen totalment dominat un personatge, anticipen el que farà l'oponent i tenen plans B, C i D per al que es puguin anar trobant. També puc jugar més o menys bé als Mario Kart, però no em capfico amb trobar dreceres ni fer trucs per esgarrapar segons, així que en un context de competició també em pelarien ràpid.

Al final, però, i segons el gènere, cal practicar, tenir una mica d'instint, que ve de l'experiència acumulada amb jocs similars o fins i tot de la mateixa saga, i de vegades sí, una mica de sort. Parlant de l'experiència, té un paper important en això de ser bo amb els videojocs, i es podria considerar parent propera de la pràctica, però trobo que són coses diferents: per exemple, si sabem jugar a un RPG, segurament sabrem què hem de fer en un altre de la mateixa franquícia. Sabrem, per ser més concrets, on hem de buscar objectes, quines són les millors estratègies en els combats segons les accions dels nostres enemics, i haurem après a combinar armes i armadures de la manera més eficient.

Això seria l'experiència amb aquella saga, el fet d'haver-la tocat abans i extrapolar certs coneixements a altres entregues. Un mètode que no sempre funcionarà, tot sigui dit, perquè dependrà dels canvis que hi hagi hagut en el sistema de joc. 

Però la pràctica és el costum, i per molta experiència que es tingui en un joc o una franquícia, si fa temps que no els toquem segurament no es notarà, que hi va haver un temps en què no ho fèiem malament del tot. Per exemple, és el que em passa a mi amb el Galaga de l'MSX, un dels jocs de la meva infantesa i on ja us dic que de petit arribava molt més lluny que no pas ara. He perdut el toc. Quan tenies pocs jocs repeties i repeties, no tenies gaires alternatives, i els anaves dominant. Ara ens hem dispersat i la nostra tolerància a la frustració ha baixat, perquè ens ho podem permetre, tenint altres jocs. Però, és clar, això té conseqüències, i una és aquesta pèrdua de pràctica.

Per ser bo amb els videojocs trobo que són necessàries totes dues coses. I la perseverança, és clar. Si un joc ens surt bé a la primera és que som genis -una minoria de casos- o bé, el més probable, el joc més massa fàcil. 

Tot i així, aquí entra el talent natural -o la manca d'aquest- que he anat esmentant al llarg de l'entrada: pot ser que perseveris, que hi posis moltes ganes, però que aquell gènere et costi més que altres i no progressis gaire. Amb perseverança es pot arribar a millorar, potser fins i tot es pot arribar a completar un joc que ens costa, però és clar, amb més dificultats i més lentitud que una altra persona. En aquest cas podem fer servir les ajudes que existeixen a l'actualitat en molts videojocs antics emulats, el nivell fàcil en cas que n'hi hagi, o bé dedicar-nos a una altra cosa amb què tinguem més facilitat.

Aquí vèiem un exemple de talent natural, un do amb què es pot néixer. Aquest senyor, en Takahashi Meijin (o "Mestre Takahashi") era un treballador de Hudson Soft que també presentava un programa de videojocs on es feien competicions, però es va fer famós perquè era capaç de prémer un botó 16 vegades per segon, molt útil als videojocs de disparar, sobretot els de naus. Després van batejar el protagonista de la saga Adventure Island amb el seu sobrenom. Poca broma.

Doncs bé, llevat que sapiguem fer alguna cosa així, si volem ser bons en l'àmbit dels videojocs crec que el que hem de fer és practicar molt, tenir una certa inclinació per aprendre de l'experiència i, sobretot, gaudir-ne molt, perquè si no convertirem la nostra afició en una obligació, i en aquest cas val més que canviem de tipus de joc. Que també és una opció. Qui sap... potser no ho sabem encara i resulta que som uns cracs dels videojocs de golf.

 
 

 

Reflexions: La meravella del descobriment

L'altre dia em vaig posar a reflexionar, de cop, sobre la manera amb què percebem els videojocs i com aquesta ha canviat amb els anys. És possible que alguna vegada n'hagi parlat per sobre, de com no ens fa la mateixa il·lusió ni ens meravella de la mateixa manera ara, d'adults i amb poder adquisitiu i la innocència perduda, aconseguir un videojoc o una consola que volíem, però avui volia parlar, en aquesta secció, de la nostra capacitat de meravellar-nos amb el descobriment dins del món dels videojocs, d'una manera més concreta, i amb els jocs pròpiament dits.

Quan jo era petit i vaig començar la meva trajectòria com a videojugador tenia un MSX, com he explicat tantíssimes vegades. Llavors, cada nou joc que executava des d'un menú on havia d'escriure un número i prémer l'Enter -així era com m'arribaven els disquets amb jocs, evidentment pirates sense que jo sabés ni tan sols què volia dir això- era un full en blanc, un cúmul de possibilitats infinites que després es podia traduir en una alegria o una decepció, però la novetat, no saber què em trobaria, era tremendament excitant.  

Era petit i jugava com podia, i una cosa que em meravellava era descobrir pantalles noves dels jocs als que intentava jugar. El simple fet de passar-me'n una i veure com era la següent, que fins llavors no podia saber com era, era el descobriment en la seva expressió més pura.

Sempre explico que la primera vegada que vaig veure la segona pantalla del Circus Charlie va ser, en realitat, gràcies a la meva germana, que en aquell moment tenia uns 4 anys pels meus 5, però pel cas és el mateix: veia per primer cop un escenari que no havia vist mai, malgrat que havia intentat saltar per dins dels cercles de foc amb el lleó de la primera pantalla múltiples vegades. Aquest és un dels records més antics i estimats que tinc de la meva història com a videojugador. 

A la mateixa màquina puc posar més exemples, com anar-me trobant pantalles nocturnes al Magical Tree, cadascuna de les pantalles de l'Athletic Land, amb el seus reptes que recompensen amb una de nova i el seu respectiu desafiament, poder participar en una nova prova atlètica al Track & Field o haver d'enfrontar-me a un oponent nou al Yie-ar Kung Fu, a la imatge.

Allò era meravellós, tant si era pels escenaris com si hi havia mecàniques i desafiaments nous. També acostumava a suposar la mort immediata per inexperiència, però sabent que hi podia tornar a arribar ja encarava el fet de tornar a començar amb una altra actitud, la de l'autosuperació. I si alguna vegada m'acabava algun joc i veia la pantalla del final, o els crèdits, també era un moment fantàstic.

Com deia més amunt, el descobriment també era el dels propis jocs. El meu MSX estava nodrit per uns disquets que el meu pare aconseguia a la feina, no m'ha sabut mai explicar gaire bé -o no se'n recorda gaire ara que a mi m'ha sortit la vena "arqueològica", dècades després d'aquella època- de qui ni per què. 

Eren disquets que arribaven amb una periodicitat irregular, i que sempre provava amb delit, sense saber què coi hi hauria. En alguns hi havia brossa, en d'altres trobava una mica de tot, també hi havia algun joc que ja tenia en altres disquets, em resultava particularment il·lusionant descobrir-hi seqüeles d'altres jocs, amb major o menor fortuna, i de vegades hi trobava jocs que m'encantaven, com el Ninja Jajamaru-kun, a la imatge, que era un dels meus preferits i que encara ara és una de les meves debilitats, sobretot havent-me'l passat en versió Famicom fa un temps a la Switch, com vaig explicar en aquesta entrada. Però l'origen d'aquest amor és a la meva infantesa.

Descobrir noves màquines i tecnologies, és clar, també era meravellós. Fins i tot el concepte de consola, perquè jo venia d'un MSX i, tenint amb prou feines una idea vaga de l'existència d'altres ordinadors, a l'escola vaig descobrir que hi havia uns aparells dedicats exclusivament als videojocs -l'ordinador de casa en teoria servia per a diverses coses, encara que només hi juguéssim- que es deien consoles.

Vaig descobrir, primer, la NES i la Game Boy, i uns jocs i uns gràfics espaterrants per al jo de 9-10 anys, i en anys posteriors tot un món que fins llavors ignorava, amb personatges molt populars i títols que apareixien en revistes especialitzades i tot. Cada nova consola, nou joc o nova generació de sistemes de videojocs domèstics comportava algun moment de badar la boca i tenir els ulls com unes taronges davant de gràfics, sons o jugabilitat que arribaven a nous límits. També fora de l'àmbit domèstic, és clar, amb moments d'epifania com el de la recreativa de l'Street Fighter II.  

Aquesta sensació de descobriment és quelcom que, suposo que d'una manera inevitable, s'apaivaga amb els anys, perquè anem madurant, ens anem fent grans, i perdem aquella innocència i aquella capacitat de deixar-nos impressionar de la infantesa. És curiós, perquè entenc que és una qüestió evolutiva i, per tant, hauria de ser una millora, ja que ens fa estar més preparats per a qualsevol cosa, ens fa ser més durs, resistents... però pel camí es perd la màgia. I a l'actualitat, les xarxes socials, que fan que sigui difícil sorprendre's per res quan ja s'ha difós pràcticament qualsevol informació i estem assabentats de futurs llançaments i "filtracions", no hi ajuden.

Ara bé, això no significa que ja no ens pugui fer il·lusió mai més descobrir alguna cosa, simplement ho vivim d'una altra manera, i en l'àmbit dels videojocs, encara que d'una altra manera, jo he continuat meravellant-me en alguns moments. Em passava l'altre dia -i em va inspirar a escriure aquesta entrada- en descobrir, al Double Dragon II de la NES (a la imatge), al qual no havia jugat mai, una pantalla en què lluites dins d'un helicòpter i la porta s'obre de tant en tant i xucla qui hi hagi a prop. Em va semblar molt divertit i em va provocar un somriure. Hi vaig perdre alguna vida, sí, però vaig somriure.

Com que m'agrada tant el videojoc clàssic i conèixer títols en si, em continuo meravellant en descobrir coses, siguin moments d'un joc, mecàniques, títols que només coneixia de nom, videojocs que no coneixia d'absolutament res, pantalles a les quals no havia arribat mai, curiositats de la història del mitjà, catàlegs de consoles que no havia tocat o anuncis de llançaments d'aquells recopilatoris de clàssics que tant m'agraden. I aquesta capacitat transformada d'il·lusionar-me em fa feliç.
 

Reflexions: Deixem-nos gaudir!

Crec que podem afirmar que tots tenim els nostres gustos i les nostres opinions, i també la nostra manera d'expressar-les, més o menys vehement i respectuosa amb els dels altres. També podem dir que, per molt que ens hi esforcem -tot i que hi ha gent que no s'esforça gens en aquest aspecte-, no podem evitar jutjar com fan les coses els altres, sigui interiorment o en veu alta. 

I he pensat que en el món dels videojocs això és quelcom que em trobo sovint. S'ha opinat sobre coses que faig, compro o penso, i jo també he caigut en aquest pecat, encara que per dins. Llibertat d'expressió? És clar, però vull fer una reflexió sobre que, opinions a banda, cal deixar que la gent gaudeixi de la manera que ha triat -o que es pot permetre- per jugar a videojocs.

Tot plegat té a veure amb la satisfacció personal i com pot acabar perjudicada amb la percepció que els altres tenen de les nostres decisions. Un fenomen que, com tants altres sobre els que he parlat en aquesta secció, és amplificat per internet i les xarxes socials, atès que ens aboquen a incomptables comentaris, així com nosaltres també hi aboquem els nostres. 

Soc partidari d'expressar el meu legítim desinterès o desacord amb el que sigui de manera respectuosa, sense fer servir qualificatius com "merda", perquè allò que a mi no m'agrada pot ser -vaja, segur- que sí que agradi a altres persones, i que insultin o menyspreïn allò que t'agrada pot disminuir, en més o menys grau, la teva satisfacció. Com a mínim, a mi em passa. Tot i així, que algú expressi el seu també legítim desacord o desinterès en alguna cosa meva, encara que ho faci amb respecte, m'afecta. Soc una persona extremament insegura, no hi ha res en el meu ésser ni cap afalac que em pugui fer qui sigui que em convidi a canviar aquesta autopercepció, i suposo que intento aplicar allò de "no facis als altres el que no vols que et facin a tu".

Per aquest motiu, dubto que em veieu mai dient-li a algú que s'equivoca per voler jugar a videojocs en consoles emuladores xineses només pel fet que alguns d'aquests jocs estiguin disponibles de maneres alternatives i legals, amb aquell punt extra d'oficialitat que a mi em justifica el seu pagament però que a una altra persona no li aporta absolutament res. Per posar un exemple. Tampoc li diré a ningú que el joc que li ha agradat tant per a mi és clarament una porqueria. Primer, perquè no em sol passar, m'agrada tot o li trobo bondats a tot, però sobretot perquè a mi no m'agradaria que m'ho fessin. 

Es pot resoldre amb un educat "ostres, doncs a mi no em va agradar". No estic dient que la gent no tingui dret a que no li agradi una cosa, sinó que estaria bé expressar-ho amb més tacte. Perquè hi ha gent a qui no li molesta gens que es caguin en les seves coses, però d'altres, com dic, som molt insegurs i les opinions dels altres ens afecten d'una manera exagerada, sí, però inevitable. I si alguna vegada he ofès algú perquè no he actuat segons aquests principis, cosa que no sé si he fet o no, en demano disculpes.

Puc estar i estic en desacord, i fins i tot enfadat, amb les cada cop més abundants polítiques anticonsumidor de les empreses del sector (DLCs que surten massa aviat, jocs digitals que poden retirar en qualsevol moment, augment notable de preus en general, game key cards i caixes amb codis dins i un llarg etcètera), i així ho expressaré envers els seus responsables, i em pot decebre que la gent passi per la pedra, perquè llavors les coses no canviaran, però si algú vol pagar per això, i des del primer dia, sense esperar rebaixes o possibles millors edicions, endavant, evidentment! 

El que no faré és dir-li que és un passerell per fer-ho. Cadascú fa el que vol amb els diners que ha aconseguit apartar per a les seves despeses personals. Que es vol comprar un videojoc per a diversos sistemes perquè li agrada tenir-ne totes les variants o per allò de "recolzar el desenvolupador / distribuïdor"? Enhorabona pel poder adquisitiu! Jo continuaré fent mans i mànigues per aconseguir el millor preu possible per a una d'aquestes edicions, si cal esperant dos o tres anys. Si algú vol que parlem sobre rebaixes i gangues, en parlarem, perquè per força cada cop hi estic més especialitzat. Si no, jo miraré per mi i tu miraràs per tu. Cap problema. Però caldria anar acabant amb les opinions no sol·licitades, sobretot les que fan sentir malament l'altra persona. 

Un exemple ràpid: em faig un tip de veure persones que s'han comprat videojocs al primer lloc que han trobat -al típic, al que ja coneixen, per anar sobre segur-, mentre que en un altre estaven més barats. Val més callar. Jo el tornaria i el compraria a l'altre lloc, però he vist que a la gent això se li fa una muntanya. Doncs trio callar i deixar que gaudeixi de la seva adquisició.

Tampoc em ficaré amb ningú perquè jugui en modalitat fàcil, amb ajudes, desant la partida cada cop que avança una mica o rebobinant després d'un error, encara que jo triï no fer-ho (però també trio no jugar en difícil). No hi ha una manera correcta de passar-te un joc. Hi ha una manera en què tu et sents satisfet i el consideres acabat. La manera "correcta" només importa en competició, i si vols competir ja saps quines són les normes. Fora d'aquí, tu decideixes si t'has passat un joc com cal, o fins i tot si el pots considerar passat.

Sé perfectament que em compro coses que podria tenir de franc (il·legalment, és clar), que no hi ha cap recopilatori de clàssics complet de debò, que aquell arcade stick és millor que el meu, que als cartutxos de l'Evercade s'hi inclouen jocs fluixets al costats dels més bons, que em venen consoles i recreatives mini per omplir-se les butxaques, que això en PC funciona millor, que no hi ha res com tenir una recreativa real amb la seva placa autèntica, que no cal que perdi el temps amb aquest joc perquè no és necessari per gaudir d'entregues millors de la saga, igual que sé que aquella sèrie o aquella pel·lícula té un 4 a IMDB... però aquesta nit em ve de gust. 

La qüestió és que jo gaudeixo amb la meva manera de consumir els videojocs, que és la que he triat dins de les meves possibilitats econòmiques, logístiques i temporals. I tu, que gaudeixes de la teva? Espero que sí, i que puguem ser feliços cadascú amb el sistema que li funciona.   

 
 

Reflexions: Tenim els jocs retro idealitzats?

Ja sabeu, i pel caràcter d'aquest blog no us hauria de sorprendre, que m'encanten els jocs retro. En l'ús no del tot correcte però ja massa estès de la paraula, és a dir aquells videojocs d'èpoques pretèrites, que per diverses raons es feien diferent de com es fan ara. 

M'agrada molt jugar-hi, comprar-ne dels que no vaig tenir quan eren d'actualitat, tant si els coneixia llavors com si no, i que se'n llancin recopilatoris per a màquines modernes, que són els llançaments que m'il·lusionen més, sense perjudici dels videojocs nous, que evidentment també toco. 

Però fins i tot jo, amb aquest perfil, de vegades em pregunto si tenim massa clavades les ulleres de la nostàlgia, si no tendim a recordar molts d'aquells jocs com si fossin millors del que, en realitat, són.

Tot i que estem parlant, vull deixar-ho ben clar des del principi, de percepcions personals. La nostàlgia, un concepte indissociable d'aquesta afició nostra, té a veure amb les sensacions que ens va quedar d'alguna cosa del passat, i pensar, en aquest cas, en un videojoc de la nostra infantesa o adolescència ens pot transportar, d'alguna manera, a una època en el seu conjunt. 

Podem pensar en un joc i sentir -o, almenys, a mi em passa- coses que sentíem llavors, perquè potser era una època en què érem molt feliços en l'àmbit dels amics, la parella, els estudis... el que fos. A mi, per exemple, el Mario Kart 64 em transporta a un període de l'institut en què vaig ser breument feliç, i a unes partides multijugador a casa d'un amic entre quatre persones que són l'excepció pel que fa a la meva trajectòria com a videojugador. 

Però... revisitant-lo en ocasions posteriors, he de dir que és un joc que actualment em fa mandra, i m'estimo moltíssim la saga, però és que els gràfics prerenderitzats trobo -i sé que no soc l'únic- que no han aguantat gaire bé el pas del temps, tot i que en aquella època hi al·lucinàvem. No és cosa de la consola, perquè per exemple el Super Mario 64 em continua agradant en la seva forma original, sinó de l'estil que es va triar per a la segona entrega de la saga de curses d'en Mario. 

He dit que és una cosa personal, i és que no tothom es troba amb la mateixa caiguda de la bena als ulls amb els mateixos jocs i de la mateixa manera, per tant em puc equivocar, però em fa la sensació que hi ha títols que em van agradar molt quan eren nous, però que ara, encara que tingui ganes de tornar-hi, em costaran.

Per exemple, el Tomb Raider o el Resident Evil, dels que vaig gaudir molt a la Saturn a la seva època, però els controls anomenats "de tanc" són una cosa que no sé si tinc ganes de revisitar. Però ho intentaré, perquè em vaig comprar la primera trilogia remasteritzada de les aventures de la Lara Croft i també tinc intenció de jugar a la saga més famosa dels survival horror per ordre d'aparició... algun dia. 

També hi ha casos en què no tinc tan clar que els jocs em decebin per culpa de tornar-hi afectat per la nostàlgia. De l'Eternal Champions se'n parla, ara, amb befa i tot. L'intent de la pròpia Sega de presentar un joc de lluita 1 contra 1 que li fes la competència a les diverses iteracions de l'Street Fighter II no és recordat amb gaire estima, sembla ser que per l'elevada dificultat que té i altres problemes jugables, si bé es reconeix que l'ambientació i la caracterització dels personatges estan força bé.

Jo me'l vaig comprar quan era d'actualitat i en vaig gaudir molt, però reconec que no hi he tornar a jugar mai més, de manera que tant pot ser que acabi donant la raó a la gent, quan em decideixi a revisitar-lo, com que em reafirmi en el gran record que en tinc.

Posem un altre cas en què la idealització juga un paper important en la nostra percepció dels videojocs antics (si volem ser estrictes, els "clàssics" serien aquells que eren bons llavors i es consideren bons encara ara, però és una altra paraula d'aquelles que fem servir amb molta generositat). 

Segur que tots nosaltres coneixem de nom, o fins i tot hem vist en moviment, jocs coneguts que pel que sigui no vam tenir l'ocasió de provar personalment. Però ens ha quedat l'espina de jugar-hi, i ara que ho podem fer... no són com esperàvem. M'ha passat una mica, per exemple, amb l'Earthworm Jim, que tinc en diverses bandes però que fins fa molt poc no havia tocat mai. Em resulta una mica frustrant per la seva dificultat i les poques pistes que dona per saber cap a quina direcció hem d'anar. Però no estic dient que sigui un mal joc ni que em penedeixi d'haver-lo tocat, simplement no és com m'havia imaginat.

Com a autodenominat arqueòleg dels videojocs, m'agrada anar enrere, de vegades massa, per conèixer coses anteriors al punt on vaig començar a jugar jo, i fins i tot anteriors al meu propi naixement. Recopilatoris moderns, amb altíssims llistons com el de l'Atari 50: The Anniversary Celebration, em brinden l'oportunitat de provar títols molt primitius, i el concepte m'atrau...

...Però he de reconèixer que em fa molta por, perquè no m'agrada gaire el que veig. Hi ha un punt que va més enllà del que estem disposats a "suportar" pel que fa a gràfics, i algunes coses que he vist de l'Atari 2600 m'interessen perquè són reverenciades pels que les van viure de petits, però no és una reverència de primera mà, com passa amb aquelles figures públiques que reben tota mena d'honors perquè ara són molt grans i van fer alguna cosa important en el passat, i que els joves es miren sense sentir-hi una connexió personal.

Perquè és això: la connexió personal hi fa molt, i en el meu cas en tinc molta amb l'MSX i els seus jocs, que van ser el meu punt de partida, incloent-hi moltes conversions directes de títols d'Spectrum que recordo amb afecte -a la imatge, el Casanova-, però que segurament jugats ara no s'aguanten per enlloc, sobretot pel que fa a la jugabilitat i els controls. Potser estan millor on són ara, als meus records, però em resisteixo a acceptar-ho.

Això no va d'èpoques ni generacions de consoles, no vull que ho sembli. Va per jocs. Hi ha títols molt antics que encara ara trobo molt divertits, i més important encara: els trobo divertits també si no hi havia jugat mai, i ho faig ara, amb 43 anys d'edat i sense experiència prèvia amb molts clàssics dels 80 i 90 i, per tant, sense contaminar per la nostàlgia.

Parlant de clàssics, n'hi ha que ho són tant que majoritàriament pensem que han envellit a la perfecció. L'Street Fighter II, de 1991, per exemple, si no fos per les seves revisions continuaria sent una absoluta referència. Jugant-hi ara, però, hem d'admetre que sense resultar decebedor, perquè no és això, es veu lent i amb una plantilla de personatges curtíssima, i per això no acostuma a ser la versió a la que juga la gent ni ara ni des que en va sortir la primera revisió. Però té moltíssim d'encant.

El retro, com a concepte, és quelcom que tenim idealitzat. Jo mateix, ja ho he dit, em poso molt content quan s'anuncia una col·lecció de videojocs antics d'una companyia o una saga. De vegades, quan els provo un per un, m'adono que no m'agraden tant perquè em resulten massa difícils, primitius o frustrants per alguna raó. Però, encara que sovint els acabi abandonant o explotant menys del que em pensava, d'entrada els idealitzo i tenen el meu sí rotund.

La qüestió, doncs, és que hi ha una idealització innegable per part de tothom, en major o menor mesura, i això porta a decepcions quan tornem a trepitjar un terreny inexplorat durant dècades, però de vegades no. De vegades tenim determinats videojocs en un pedestal sense haver-hi tornat mai més, i quan hi tornem ens continuen agradant tant com el primer dia. I això és meravellós.

Reflexions: Arqueologia dels videojocs

M'agrada considerar-me un arqueòleg dels videojocs, en una accepció molt generosa de la paraula i tenint en compte que, en qualsevol cas, ho seria en un grau d'aspirant a aficionat, i això sent benèvol. Sí, he dit "aspirant a aficionat".

M'encanta descobrir coses d'aquest petit gran món que no coneixia, intentar memoritzar-les en la mesura del possible, parlar-ne aquí, al blog, amb l'esperança que si algun dels meus pocs lectors casualment no coneixia aquestes "troballes", aquell dia se'n vagi a dormir sabent alguna cosa més i, amb sort, li sembli interessant i la recordi durant un temps. Jo mateix vaig aprenent sobre la marxa -no us penséssiu pas que ni la meitat del que explico en aquest blog són coses que sabia d'abans- i, tot i així, les oblido amb facilitat.

Gaudeixo assabentant-me de curiositats de la història dels videojocs, històries dins de la història, coneixent grans obres que em van passar per alt en el seu moment, però també de no tan grans, i no tan bones, que trobo que es mereixen igualment l'atenció d'algú perquè sempre se'ls pot trobar alguna cosa positiva. M'emociono quan es rescata de l'oblit algun videojoc que es considerava perdut, o que directament ni tan sols se'n coneixia l'existència fins que n'apareix alguna pista... Tot això són coses que m'animen el dia a dia. 

Però potser aquest afany investigador de vegades se m'escapa de les mans, i m'adono que dedico molt més temps a això que a jugar als propis videojocs. No és només una qüestió de tenir-ne massa i no poder-los dedicar el temps que es mereixen, que això li passa a tothom. Estem parlant de paradoxes com, per exemple, haver descobert l'existència d'un arcade cancel·lat en el seu dia perquè 29 anys després es decideix acabar-lo i llançar-lo en consoles modernes, pagar-lo, esperar-lo no 29 anys més, però sí més d'un any, que m'arribi a casa i que encara no hi hagi jugat.

O que m'ompli la boca dient que els recopilatoris de clàssics són els llançaments que més m'atrauen, esperar-los amb candeletes i, a l'hora de la veritat, tocar els jocs inclosos molt per sobre i mantenir-los, idealitzats, a la prestatgeria.

També hi ha la vessant de les troballes de "tresors", títols que, quan s'ha pogut, s'han comprat a un preu ridícul perquè eren retro i fa uns quants anys això no interessava gaire, i ara que han pujat més de preu, una part de la diversió consisteix a comprar-los, amb tota la paciència del món, al preu que cadascú consideri raonable. Total, per no jugar-hi.

Potser és això, i ara em posaré autocompassiu, com sempre faig amb aquestes entrades de reflexions: atès que ja no tinc, per circumstàncies familiars, pràcticament temps per jugar a videojocs, la segona cosa més divertida que hi puc fer és parlar-ne, sentir-ne parlar, investigar coses, i comprar, comprar a bons preus, sí, però comprar massa igualment. És un plaer immediat i relativament senzill.

Tot plegat es podria interpretar de manera positiva. Podríem pensar que, malgrat els obstacles o els impediments, trobo maneres de gaudir dels videojocs  indirectament. Però d'un temps ençà he pensat que, a més d'això, aquesta afició "arqueològica" meva, aquesta obsessió amb el retro, també respon a mancances que tinc com a videojugador.

M'he lamentat moltes vegades de les oportunitats que he perdut en l'àmbit dels videojocs, per exemple pel meu desinterès, a l'època, pels salons recreatius. O per decisions de compra d'altra banda comprensibles en un usuari infantil i juvenil, i que podien ser correctes, però que implicaven no apostar per títols que, amb els anys, s'ha vist que eren els "imprescindibles" d'una màquina o una altra. 

També del fet que m'hauria agradat conèixer "quan tocava", i no des de la perspectiva del futur, molts més videojocs que no pas vaig conèixer aleshores. I potser -o segurament- és per això que intento inútilment "posar-me al dia", però no aconsegueixo enganyar-me ni a mi mateix quan parlo de videojocs que he conegut ara, mentre que altres persones afins a mi en aquest mitjà d'entreteniment en parlen amb coneixement de causa, amb una experiència i una nostàlgia reals. 

Molts cops, com que no he jugat a gaires "imprescindibles" i, si ho he fet, ha estat ara, m'he sentit com un impostor, un farsant, en això dels videojocs. De fet, no soc gaire bo jugant-hi i si m'acabo un joc sol voler dir que és fàcil, que té vides infinites (un GTA mateix) o que he buscat ajuda quan m'he encallat. 

Són sentiments que no puc evitar. Per sort, igual que hi ha persones a qui ens cau bé en Dan Hibiki i fins i tot l'agafem de tant en tant, jo tinc bona gent al voltant que em diu que no m'he d'amoïnar per totes aquestes coses i gaudir dels videojocs sense donar-hi més voltes, que tant li fa a què hem jugat i a què no, o a què ens ve de gust jugar en cada moment.

Intento fer-los cas i pensar de manera més positiva, però el que espero que no canviï mai és la meva fam de coneixements, tot i que espero posar-me algun dia amb el pràcticum. 

 

Reflexions: Videojocs repetits

Avui us vull parlar de videojocs repetits. Amb això no em refereixo a aquells jocs que molts jugadors compren en diversos sistemes alhora, pràctica força estesa a l'actualitat, per motius de col·leccionisme (dut a l'extrem, obsessió amb un joc o una saga com per comprar-ne diverses edicions i versions regionals), suport als desenvolupadors, especulació -allò de "un per jugar, un altre per a la prestatgeria"-, etc. 

Tampoc als remakes o remasters, tot i que en certa manera es poden considerar videojocs repetits i, personalment, segons el cas no em fa gaire gràcia que surtin, per motius sobre els que ja he reflexionat altres cops. Ni al fet de passar per caixa dos cops quan un videojoc surt aparentment només en versió digital però temps després -de vegades anys després- en treuen una edició física i hi ha qui se la compra tot i tenir la digital, cosa que jo he fet molt poques vegades. 

No, avui el tema són aquells videojocs que, sense que fos la nostra intenció quan ens els vam comprar per primera vegada, amb els anys hem acabat tenint en diverses plataformes, de vegades moltes, i crec que d'això no se n'escapa ningú.

He de reconèixer que el meu col·leccionisme, que no és de l'exhibicionista, sinó el d'acumular per poder jugar quan tingui temps, em fa intentar evitar la repetició, el solapament. Per exemple, quan surt un recopilatori de clàssics tinc molt en compte el percentatge de títols que ja tinc disponibles en altres plataformes, a més de valorar si em val la pena tenir-ne alguns de repetits per qüestions de comoditat a l'hora de jugar-hi a la màquina moderna. Si el percentatge de repetits és elevat, i els que no tindria repetits es poden aconseguir fàcilment, per preu o disponibilitat, per separat, en general descarto aquella recopilació, per eficiència econòmica però també per un sentiment que tenir un joc en diverses bandes li resta valor al fet de posseir cadascuna d'aquestes còpies. Manies meves.

Però, és clar, hi ha videojocs que són especials, que val la pena, trobo, tenir a tot arreu on surtin, que no demanen una inversió de setmanes o mesos per partida, com és el cas del meu estimadíssim Sonic the Hedgehog. És un joc que tinc a la Mega Drive, òbviament, però també al Sonic Jam de la Saturn -on anys després vaig saber que no era un port, sinó que s'havia programat de manera nativa-, amb efecte 3D a la Nintendo 3DS dins de la línia 3D Classics de Sega, al Mega Drive Ultimate Collection de la Xbox 360, al Sega Mega Drive Classics de la Xbox One, a la Mega Drive Mini i a la Switch, dins del segell digital Sega Ages, però també al recopilatori de celebració del 30è (més aviat 32è) aniversari de la saga anomenat Sonic Origins. 

Un altre joc que tinc repetit moltes vegades és el Final Fight, i parlo de la versió recreativa, perquè també podria esmentar que el tinc a la Super Nintendo, al Mega-CD i a la Game Boy Advance, però en tots els casos són ports amb els corresponents canvis, absències i afegits.

L'arcade original el tinc emulat al Capcom Classics Collection Remixed de la PSP, al Final Fight: Double Impact de la Xbox 360, a la Switch dins del Capcom Beat'em Up Bundle, al recopilatori Capcom Arcade Stadium a la Xbox One i és possible que l'acabi tenint també al model de l'Evercade Alpha, la recreativa bartop de Blaze, que tinc al punt de mira.

Entre els exemples amb no tantes repeticions, però també Déu n'hi do, podríem trobar el Galaga, el Pac-Man i molts altres clàssics, com ara les diverses iteracions de l'Street Fighter II. I també n'hi ha que he acabat tenint repetits perquè valia la pena pagar aquest preu, en sentit literal i figurat, en interessar-me la resta del producte, fos una recreativa mini amb una part dels jocs que ja tinc en altres bandes -de vegades una altra recreativa mini- o un cartutx d'Evercade amb títols que no eren nous per a mi però que pel preu em valia la pena tenir també en format portàtil, per exemple.

De vegades m'he comprat títols de recreativa del segell Arcade Archives que ja tenia en alguna altra màquina, però sempre que fos una altra plataforma, mai a la mateixa Switch, que és on em compro aquests jocs. Perquè sí, perquè hi ha videojocs que s'ho mereixen. O, més ben dit, com a videojugadors nosaltres ens mereixem tenir-los en diversos llocs perquè, segons el moment i l'ocasió, podem preferir, o necessitar, jugar-hi d'una manera o d'una altra, i en aquests casos trobo que val la pena tenir determinats títols tantes vegades com sigui necessari.

Perquè són videojocs que ens acostumen a venir de gust, i quan ens agafa aquell rampell de jugar-hi ens agrada poder-ho fer sense pensar on el teníem i en quines condicions, però també pot ser que ens vulguem prendre el temps i la molèstia de connectar una vella consola i gaudir de l'experiència d'emular sensacions de la nostra història com a videojugadors. Depèn, doncs, del moment, així que hem de tenir totes les opcions possibles. I vosaltres, quins són els jocs que teniu repetits (i ja us està bé)?

Reflexions: La ignorància és la felicitat?

A hores d'ara ja deveu saber que tinc un greu problema amb el FOMO, ja l'he esmentat diverses vegades i li he dedicat una reflexió. Quan sé que una cosa existeix i m'agrada, la vull. I ho sé perquè la gent en parla, i em fa dentetes. 

Això s'aplica tant a videojocs en si com a edicions millorades, definitives, etc., o preus tan atractius que em fan interessar-me per jocs que altrament no m'haurien cridat l'atenció. Em pregunto, doncs, si la ignorància, també en l'àmbit dels videojocs, és la felicitat.

Per exemple, em fa molta ràbia quan aconsegueixo un joc antic a un preu que em satisfà i, abans que hi pugui jugar, se n'anuncia un remake o remaster, però aquesta és una informació difícil d'esquivar si estàs més o menys al dia de l'actualitat del sector.

També em passa amb altres coses i es presenta amb diverses formes, que repassaré en aquesta entrada donant-ne exemples.  

Una altra cosa que potser m'estimaria més no saber és quan resulta que la versió d'un joc que tinc és millor en altres plataformes, i si tinc aquestes màquines em sento inclinat a desfer-me de la versió que tinc per comprar-me l'altra, cosa que per exemple he fet amb alguns jocs de la Switch per canviar-los pels de PS4, des que tinc la Playstation 5.

Dins del consumisme també trobaríem les baixades de preu, com la que em vaig menjar amb l'esmentada PS5 quan la vaig obtenir a preu normal quan no se'n trobava estoc i després va començar a encadenar descomptes. Però també em passa amb els jocs, i per això ara m'espero fins que crec que ja no poden estar més rebaixats.

Sempre recomano, a l'hora de comprar electrodomèstics, no tornar a mirar preus un cop s'han adquirit, però en l'àmbit dels videojocs és molt difícil no assabentar-se que gent que coneixes ha aconseguit alguna ganga, perquè a les xarxes tot es comparteix.

Més coses que m'estimaria més no saber, perquè són perjudicials per a la meva salut mental: per exemple, la presumpta durada estimada d'un joc. Hi ha una pàgina web famosa amb una espectacular base de dades al respecte, però la meva experiència és que els jocs em duren força més de la mitjana. Segurament per manca d'habilitat, però el cas és que saber quant se suposa que dura un joc em crea unes expectatives (bones o dolentes) que influeixen en les meves decisions de compra i d'estrena de jocs en detriment d'altres.

I què me'n dieu, dels finals alternatius? Que feliç que seria passant-me un joc amb tot el meu esforç, sense saber que de vegades hi ha més d'un final. El problema és l'existència d'aquesta informació i el fàcil accés a ella gràcies a (o per culpa de) les xarxes, tant l'electrònica mundial com les socials.

El mateix es podria dir dels elements desbloquejables dels jocs, o els secrets en general. A mi, particularment, saber que en un videojoc hi ha coses que es troben explorant més del que seria raonable fa que explori més del que seria raonable, i deixo de divertir-m'hi. Podria passar de fer-ho? Sí, però tornem-hi: FOMO.

Em queixo, doncs, que hi hagi opcions per a tots els gustos, habilitats i disponibilitats de temps? No. Primer de tot, faig autoteràpia escrivint aquestes reflexions. Però m'agradaria que no m'importés assabentar-me d'aquestes coses i poder-me concentrar en jugar, gaudint sense saber si em falten personatges, DLC o si a la meva consola un joc té més o menys resolució i rendiment que en una altra. M'ho podria plantejar com un propòsit per al nou any, però em sembla que serà difícil de complir.